Per sort no va sonar el telèfon!
Fot: M. Piqueras (maig 2009)
dijous, 14 de maig del 2009
Per sort no va sonar el telèfon
La meva gata busca sempre l'escalfor (com jo). A l'hivern, la calefacció. A l'hora del sol, li agrada jeure a la terrassa. I quan no hi ha cap altra font de calor diponible, es posa damunt la meva taula de treball. L'ordinador, el router i el llum de sobretaula li aporten l'escalfor que busca, i s'ajeu on creu que estarà més a prop del focus de calor. Fa un parell de dies va fer una llarguíssima migdiada així:
Per sort no va sonar el telèfon!
Fot: M. Piqueras (maig 2009)
Per sort no va sonar el telèfon!
Fot: M. Piqueras (maig 2009)
dimecres, 13 de maig del 2009
Capricis arquitectònics? Un altre nyap?
No sé si aquesta finca és el fruit del caprici d'un arquitecte, però per al meu gust és un altre nyap barceloní. És al carrer de Castellnou, en el barri de les Tres Torres, al districte barceloní de Sarrià-Sant Gervasi. Darrerament hi passo sovint pel davant i no puc evitar donar-hi sempre un cop d'ull, especialment al pis més alt, que sembla un afegitó de la finca. Si més no, el color dels maons de revestiment exterior són d'un to diferent, i les bigues que subjecten la terrassa sembla que també les haguessin afegides a l'obra original:
Aquest últim pis, el de la terrassa amb les bigues, té a l'esquerra una mena de búnquer amb una única obertura horitzontal a la part superior:
Però aquestes no són les úniques singularitats de la finca. Més a l'esquerra i més avall, fixeu-vos quina varietat en les finestres; en el pis inferior fins i tot hi ha un "vitrall":
És possible que dins da cada pis s'hi estigui molt bé i es vegi bonic, pero el conjunt, vist del carrer estant, és ben cridaner.Fotos: M. Piqueras (maig 2009)
dimarts, 12 de maig del 2009
Girona no és Barcelona, ni Barcelona és Girona
Avui m'he fixat en un anunci de RyanAir de viatges a Londres per 10 euros. Aquest és el preu bàsic de cada trajecte; després comencen a fegir-hi coses i al final pagues molt més. Això, però no ho diu l'anunci.
La realitat és que l'avió no va Londres, sinó a un aeroport que es troba a gairebé 50 km, en el poble de Stansted Mountfitchet, en el comtat d'Essex. No es pot dir que l'anunci engany perquè a la part superior sota unes lletres molt grans que diuen "LONDON", n'hi ha unes de molt més petites que diuen "Stansted". I al final de tot de l'anunci, en unes lletres minúscules --la típica lletra petita que no se sol llegir--, diu: "Salidas desde Barcelona (Girona)".
Doncs, no!; l'aeroport de Girona, que no sé si té nom, és de Girona, i les companyies que hi treballen no haurien de fer-lo passar per un aeroport de Barcelona. La ciutat de Girona es mereix que el seu nom figuri en lletres grosses en els anuncis de RyanAir i de qualsevol altra companyia. I que la gent hi vingui expressament a visitar-la. Especialment aquesta setmana en què, amb motiu del "Temps de flors", s'obren al públic molts espais privats o que, tot i ser en edificis públics, habitualment no són accessibles al públic general.
Però potser per a la gent de Girona és millor que no hi vingui massa gent. Festes i celebracions com la de "Girona, temps flors", quan tenen massa èxit acaben desvirtuades. He anat alguns anys a veure la Girona guarnida de primavera, però procuro fer-ho a primera hora del matí, abans que comencin a arribar les masses de turistes (como si jo no fos una turista més!) a través de les quals has d'anar obrint-te camí pels carrerons del Call.
Però tornant a RyanAir i els seus anuncis, si abans es podia dir --com a la guia Michelin-- que Girona "mérit le detour", ara que hi ha vols directes per anar-hi des de tants llocs, val la pena que la gent els aprofiti expressament per visitar-la i que no facin passar el seu aeroport pel segon aeroport de Barcelona.
La realitat és que l'avió no va Londres, sinó a un aeroport que es troba a gairebé 50 km, en el poble de Stansted Mountfitchet, en el comtat d'Essex. No es pot dir que l'anunci engany perquè a la part superior sota unes lletres molt grans que diuen "LONDON", n'hi ha unes de molt més petites que diuen "Stansted". I al final de tot de l'anunci, en unes lletres minúscules --la típica lletra petita que no se sol llegir--, diu: "Salidas desde Barcelona (Girona)".
Doncs, no!; l'aeroport de Girona, que no sé si té nom, és de Girona, i les companyies que hi treballen no haurien de fer-lo passar per un aeroport de Barcelona. La ciutat de Girona es mereix que el seu nom figuri en lletres grosses en els anuncis de RyanAir i de qualsevol altra companyia. I que la gent hi vingui expressament a visitar-la. Especialment aquesta setmana en què, amb motiu del "Temps de flors", s'obren al públic molts espais privats o que, tot i ser en edificis públics, habitualment no són accessibles al públic general.
Però potser per a la gent de Girona és millor que no hi vingui massa gent. Festes i celebracions com la de "Girona, temps flors", quan tenen massa èxit acaben desvirtuades. He anat alguns anys a veure la Girona guarnida de primavera, però procuro fer-ho a primera hora del matí, abans que comencin a arribar les masses de turistes (como si jo no fos una turista més!) a través de les quals has d'anar obrint-te camí pels carrerons del Call.
Però tornant a RyanAir i els seus anuncis, si abans es podia dir --com a la guia Michelin-- que Girona "mérit le detour", ara que hi ha vols directes per anar-hi des de tants llocs, val la pena que la gent els aprofiti expressament per visitar-la i que no facin passar el seu aeroport pel segon aeroport de Barcelona.
diumenge, 10 de maig del 2009
Den exemplariske stadsplaneraren i Barcelona
"Den exemplariske stadsplaneraren i Barcelona" és el títol d'un article que el periodista i il·lustrador suec Kaianders Sempler va dedicar a Ildefons Cerdà el 13 d'agost de 2008 a la revista NY Teknik, de ciència i tecnologia. Sempler va ser a Barcelona unes setmanes abans, amb motiu de l'European Science Open Forum (ESOF 2008), aquesta mena de congrés, fira i mostra de ciència europea, que va posar a l'abast dels professionals del periodisme científic una munió de temes en àmbits molt diversos de la ciència i de la tecnologia.
Samplers, a més de trobar inspiració per als seus articles a l'ESOF, el va trobar a la mateixa ciutat i al cap d'unes setmanes, avançant-se a les celebracións d'enguany del centenari del Pla Cerdà, va retre el seu homenatge a Ildefons Cerdà amb l'article esmentat, que acompanya d'algunes fotografies i un divertida il·lustració que mostra Cerdà dibuixant el seu pla urbanístic. Quan al març vaig veure Sempler a l'assamblea de l'EUSJA (ell hi representava l'Associació Sueca de Periodisme Científic i jo l'Associació Catalana de Comunicació Científica), em va explicar que havia fet aquest article arran de la seva estada a Barcelona. Pocs dies després me'n va fer arribar una còpia, juntament amb un calendari del 2009, en què cada mes inclou una il·lustració seva d'una vista d'algunes de les ciutats que ha visitat. M'ha cridat l'atenció un dibuix dedicat a Barcelona, en què es veu un angle de la plaça de Catalunya ple de banderes catalanes, una de la Unió Europea, una altra de la ciutat i fins i tot hi ha dibuixat una estelada en el lateral d'una furgoneta de la qual estan descarregant més banderes. A primera vista, fa l'efecte que es tracti d'una manifestació.
Encara que no s'entengui el suec, val la pena donar un cop d'ull a la versió digital de l'article, com també als molts dibuixos seus que es poden veure per Internet. Només cal escriure el seu nom a google imatges. Es una llàstima, però, que no hi hagi la que he esmentat de Barcelona. Li preguntaré si la té posada en algun lloc d'Internet.
Samplers, a més de trobar inspiració per als seus articles a l'ESOF, el va trobar a la mateixa ciutat i al cap d'unes setmanes, avançant-se a les celebracións d'enguany del centenari del Pla Cerdà, va retre el seu homenatge a Ildefons Cerdà amb l'article esmentat, que acompanya d'algunes fotografies i un divertida il·lustració que mostra Cerdà dibuixant el seu pla urbanístic. Quan al març vaig veure Sempler a l'assamblea de l'EUSJA (ell hi representava l'Associació Sueca de Periodisme Científic i jo l'Associació Catalana de Comunicació Científica), em va explicar que havia fet aquest article arran de la seva estada a Barcelona. Pocs dies després me'n va fer arribar una còpia, juntament amb un calendari del 2009, en què cada mes inclou una il·lustració seva d'una vista d'algunes de les ciutats que ha visitat. M'ha cridat l'atenció un dibuix dedicat a Barcelona, en què es veu un angle de la plaça de Catalunya ple de banderes catalanes, una de la Unió Europea, una altra de la ciutat i fins i tot hi ha dibuixat una estelada en el lateral d'una furgoneta de la qual estan descarregant més banderes. A primera vista, fa l'efecte que es tracti d'una manifestació.
Encara que no s'entengui el suec, val la pena donar un cop d'ull a la versió digital de l'article, com també als molts dibuixos seus que es poden veure per Internet. Només cal escriure el seu nom a google imatges. Es una llàstima, però, que no hi hagi la que he esmentat de Barcelona. Li preguntaré si la té posada en algun lloc d'Internet.
divendres, 8 de maig del 2009
Venus, la Terra, Mart i el canvi climàtic
Avui he vist un article publicat a El País fa alguns mesos, el proppassat 19 de febrer, amb un títol que m'ha cridat l'atenció: "Cambio climático en Marte y Venus", signat per Miguel Ángel López Valverde, de l'Institut d'Astrofísica d'Andalucia-CSIC. L'autor parla dels tres planetes germans Venus, la Terra i Mart, amb un origen comú i segurament també una infància semblant, però una evolució molt diferent. Diu López Valverde: «hoy en día Venus tiene una atmósfera casi cien veces mayor que la terrestre y un infierno de 460 ºC en la superficie. Y Marte es un desértico y gélido planeta con una atmósfera muy delgada. Sólo la Tierra parece haber mantenido el agua líquida, además de unas temperaturas muy estables ¡durante 4.000 millones de años! ¿Cómo ocurrieron estas evoluciones climáticas tan dramáticas en nuestros vecinos? ¿Cómo evitó la Tierra semejantes cambios? Los científicos buscamos una explicación global para los tres planetas.»
De dreta a esquerra: Mercuri, Venus, la Terra i Mart (Muntatge fotos: NASA)
L'autor esmenta després l'efecte hivernacle, que depèn principalment dels gasos atmosfèrics existents i de la seva capacitat per atrapar l'energia solar. Diu que, a la Terra, el principal gas hivernacle és el vapor d'aigua, seguit pel diòxid de carboni (CO2), i que junts fan augmentar en 15° centígrads la temperatura mitjana del planeta. Afegeix que a Mart l'efecte hivernacle és actualment petit, i que a Venus és molt gran perquè té molt de CO2.
Parla també de la interacció entre l'atmosfera i la superfície, que és un factor important per entendre les diferències entre aquests planetes, i posa com a exemple el cicle del carboni, que a la Terra funciona de manera que sembla controlar la temperatura del planeta. Diu que el CO2 de l'atmosfera «está en continuo intercambio con el océano, donde es transportado por erosión y eventualmente se deposita en su fondo. Procesos geológicos lo incorporan a las rocas de la corteza terrestre y, posteriormente, mediante fisuras y volcanismo, se escapa hacia la atmósfera, completando el ciclo. Lo interesante es que este ciclo es auto-regulativo.»
L'autor de l'article és investigador en atmosferes planetàries, segons ell mateix indica en la seva pàgina web. Després de llegir l'article a El País, em fa l'efecte que aquest investigador s'ha centrat tant —i exclusivament— en els gasos, que ha oblidat de mirar al seu voltant, on hauria trobat l'explicació a les grans diferència entre la Terra i els seus planetes veïns. A mesura que avançava en la lectura, esperava trobar-me un moment o altre el mot de quatre lletres que fa que el nostre planeta hagi evolucionat de manera molt diferent a Venus i a Mart: VIDA. Tanmateix, he arribat al final i l'única al·lusió que he trobat a la vida ha estat una referència al canvi climàtic actual «debido al aumento de CO2 producido por el hombre».
L'article també parla de l'aigua líquida que la Terra sembla haver mantingut. El 1961, Joan Oró ja va suggerir que l'aigua del nostre planeta (i moltes altres molècules que van ser essencials per a l'origen de la vida) podria tenir origen cometari. Estudis posteriors del mateix Oró i d'altres investigadors han donat suport a aquesta hipòtesi seva. Val la pena considerar els treballs d'Oró, d'Armand H. Delsemme, de Michael J. Drake, i de Bernard Marty i Reika Yokochi, entre d'altres.
Pel que fa al cicle de carboni i a l'intercanvi de CO2 entre l'atmosfera i els mars, l'article fa referència a l'erosió, processos geològics i vulcanisme. No sé si això sol ja explicaria les grans diferències entre l'atmosfera terrestre i les dels seus planetes veïns. En un principi, les atmosferes dels tres devien tenir una composició semblant, amb una gran concetració de CO2, molt poca de nitrogen i només traces d'oxigen. Avui en dia, les atmosferes de Venus i Mart continuen igual, mentre que la de la Terra és molt diferent, segons ens mostra aquest quadre tret del llibre Las edades de Gaia, de James Lovelock (Tusquets, 1993):
Podem veure-hi que l'atmosfera de la Terra conté només —de moment— un 0.03% de CO2, mentre que la concentració d'aquest compost a l'atmosfera de Venus és de 98% i a la de Mart, de 95%. Així, doncs, si quan els tres planetes eren joves, tenien els tres una atmosfera constituida principalment per CO2, on ha anat a parar el CO2 de l'atmosfera de la Terra?
Aquí en tenim algunes mostres:
Penyassegats de Dover (Wikimedia Commons)
Piràmides i Esfinge, El Cairo (M. Piqueras, gener 2004)
Sagrada Família, Barcelona; detall (M. Piqueras, juliol 2008)
I aquí unes quantes més:
Ou de gallina i de guatlla (Wikimedia Commons)
Conquilles de mol·luscs i alguns fragments de corall
(M. Piqueras, 08.05.2009)
Entre els edificis, podria haver posat moltes esglésies i edificis clàssics de Barcelona, des de Sta. Maria del Mar o el palau de la Generalitat fins a d'altres força més recents, com ara la Sagrada Família, en la construcció dels quals es va emprar pedra calcària. L'origen de la major part de les roques calcàries de la Terra és l'acumulació d'organismes que tenen carbonat càlcic en la composició de les seves parts dures, com ara les conquilles dels mol·luscs, o els esculls de corall. I tot aquell carbonat prové del CO2 de l'atmosfera. En les pedres que es fan servir en la construcció de cases moltes vegades s'hi poden veure restes fòssils. De vegades quedem bocabadadats davant d'un monument perquè té una antiguitat d'uns quants segles o fins i tot d'algun mil·lenni. En canvi, no ens adonem que molts materials emprats per fer-los tenen una antiguitat que es mesura en milions d'anys.
De dreta a esquerra: Mercuri, Venus, la Terra i Mart (Muntatge fotos: NASA)L'autor esmenta després l'efecte hivernacle, que depèn principalment dels gasos atmosfèrics existents i de la seva capacitat per atrapar l'energia solar. Diu que, a la Terra, el principal gas hivernacle és el vapor d'aigua, seguit pel diòxid de carboni (CO2), i que junts fan augmentar en 15° centígrads la temperatura mitjana del planeta. Afegeix que a Mart l'efecte hivernacle és actualment petit, i que a Venus és molt gran perquè té molt de CO2.
Parla també de la interacció entre l'atmosfera i la superfície, que és un factor important per entendre les diferències entre aquests planetes, i posa com a exemple el cicle del carboni, que a la Terra funciona de manera que sembla controlar la temperatura del planeta. Diu que el CO2 de l'atmosfera «está en continuo intercambio con el océano, donde es transportado por erosión y eventualmente se deposita en su fondo. Procesos geológicos lo incorporan a las rocas de la corteza terrestre y, posteriormente, mediante fisuras y volcanismo, se escapa hacia la atmósfera, completando el ciclo. Lo interesante es que este ciclo es auto-regulativo.»
L'autor de l'article és investigador en atmosferes planetàries, segons ell mateix indica en la seva pàgina web. Després de llegir l'article a El País, em fa l'efecte que aquest investigador s'ha centrat tant —i exclusivament— en els gasos, que ha oblidat de mirar al seu voltant, on hauria trobat l'explicació a les grans diferència entre la Terra i els seus planetes veïns. A mesura que avançava en la lectura, esperava trobar-me un moment o altre el mot de quatre lletres que fa que el nostre planeta hagi evolucionat de manera molt diferent a Venus i a Mart: VIDA. Tanmateix, he arribat al final i l'única al·lusió que he trobat a la vida ha estat una referència al canvi climàtic actual «debido al aumento de CO2 producido por el hombre».
L'article també parla de l'aigua líquida que la Terra sembla haver mantingut. El 1961, Joan Oró ja va suggerir que l'aigua del nostre planeta (i moltes altres molècules que van ser essencials per a l'origen de la vida) podria tenir origen cometari. Estudis posteriors del mateix Oró i d'altres investigadors han donat suport a aquesta hipòtesi seva. Val la pena considerar els treballs d'Oró, d'Armand H. Delsemme, de Michael J. Drake, i de Bernard Marty i Reika Yokochi, entre d'altres.
Pel que fa al cicle de carboni i a l'intercanvi de CO2 entre l'atmosfera i els mars, l'article fa referència a l'erosió, processos geològics i vulcanisme. No sé si això sol ja explicaria les grans diferències entre l'atmosfera terrestre i les dels seus planetes veïns. En un principi, les atmosferes dels tres devien tenir una composició semblant, amb una gran concetració de CO2, molt poca de nitrogen i només traces d'oxigen. Avui en dia, les atmosferes de Venus i Mart continuen igual, mentre que la de la Terra és molt diferent, segons ens mostra aquest quadre tret del llibre Las edades de Gaia, de James Lovelock (Tusquets, 1993):
Podem veure-hi que l'atmosfera de la Terra conté només —de moment— un 0.03% de CO2, mentre que la concentració d'aquest compost a l'atmosfera de Venus és de 98% i a la de Mart, de 95%. Així, doncs, si quan els tres planetes eren joves, tenien els tres una atmosfera constituida principalment per CO2, on ha anat a parar el CO2 de l'atmosfera de la Terra?Aquí en tenim algunes mostres:
Penyassegats de Dover (Wikimedia Commons)
Piràmides i Esfinge, El Cairo (M. Piqueras, gener 2004)
Sagrada Família, Barcelona; detall (M. Piqueras, juliol 2008)I aquí unes quantes més:
Ou de gallina i de guatlla (Wikimedia Commons)
Conquilles de mol·luscs i alguns fragments de corall(M. Piqueras, 08.05.2009)
Entre els edificis, podria haver posat moltes esglésies i edificis clàssics de Barcelona, des de Sta. Maria del Mar o el palau de la Generalitat fins a d'altres força més recents, com ara la Sagrada Família, en la construcció dels quals es va emprar pedra calcària. L'origen de la major part de les roques calcàries de la Terra és l'acumulació d'organismes que tenen carbonat càlcic en la composició de les seves parts dures, com ara les conquilles dels mol·luscs, o els esculls de corall. I tot aquell carbonat prové del CO2 de l'atmosfera. En les pedres que es fan servir en la construcció de cases moltes vegades s'hi poden veure restes fòssils. De vegades quedem bocabadadats davant d'un monument perquè té una antiguitat d'uns quants segles o fins i tot d'algun mil·lenni. En canvi, no ens adonem que molts materials emprats per fer-los tenen una antiguitat que es mesura en milions d'anys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)