divendres, 9 de maig del 2008

Aung San Suu Kyi i Cynthia Maung, Premi Internacional Catalunya


El Premi Internacional Catalunya 2008 ha estat atorgat, per majoria absoluta del jurat, a Aung San Suu Kyi i Cynthia Maung, dues dones nascudes a Birmània (actualment Myanmar) i que han lluitat per la llibertat i els drets humans en el seu país des de fronts diferents: Cynthia Maung des de l'exili a Tailàndia, en una clínica prop de la frontera amb Birmània; Suu Kyi des d'un exili interior, en l'arrest domiciliari a què l'ha tinguda sotmesa el règim dictatorial del seu país durant bona part dels darrers vint anys (1989-1995 i des de 2002).

Malgrat la seva detenció, la Lliga Nacional per a la Democràcia, de la qual era secretària general Suu Kyi, va guanyar les eleccions de 1990, amb un 82 per cent d'escons en el Parlament, però la Junta Militar no va acceptar aquells resultats. El 1991 li va ser concedit el premi Nobel de la Pau, que no va poder recollir personalment (el van recollir els seus fills). Va destinar-ne els diners a crear una fundació en favor de l'educació i la salut del poble birmà. Suu Kyi no va poder acomiadar-se del seu marit, mort a Londres el 1999, perquè a ell, estant ja malalt, no li van permetre anar a visitar la seva esposa a Rangun, i ella estava convençuda que, si sortia del país (les autoritats la convidaven a fer-ho), no hi podria tornar.

Malgrat aquest exili interior, la veu de Suu Kyi i els seus escrits han estat presents en molts fòrums internacionals i després del premi Nobel ha rebut altres guardons internacionals als quals s'afegeix ara aquest premi que concedeix anualment la Generalitat de Catalunya.

Cynthia Maung va estar acusada per la Junta Militar birmana d'insurgent, de terrorista que feia contraban d'opi i de fugitiva de la justícia. Maung pertany a l'ètnia Karen, minoritària a Birmània, i que ha estat perseguida per la Junta Militar. Va estudiar medicina a mitjans de la dècada de 1980 i després, en la pràctica de la professió va comprovar la misèria en què vivia tanta gent i les dificultats que tenien per poder accedir als serveis mèdics. El mateix any que Suu Kyi començava la seva activitat política --1988- Maung es va refugiar a Tailàndia, on als pocs mesos de la seva arribada va començar a treballar en un petit hospital a Mae Sot, prop de la frotnera, que des d'aleshores ha acullit molts milers de refugiats i refugiades de Birmània que arriben a Tailàndia ferits o malalts; molts afectats de malària.

Aclaparada per l'allau de persones que necessitaven ajut mèdic, a més de fer de metge ha ahgut de fer també d'administradora i de recollir fons que obté d'organitzacions internacionals d'ajuts als refugiats i d'altres institucions. A més, ha format voluntaris i voluntàries amb els coneixements bàsics per a curar els malalts i els serveis que la clínica donava al principi han anat augmentat. Avui dia, aquella clínica pot proporcionar als birmanesos sense recursos serveis mèdics, socials i educació. Com Suu Kyi, Maung ha rebut nombrosos guardons internacionals.

El mes de novembre de 2008, el president de la Generalitat lliurarà aquest dos premis. Maung ha confirmat que vindrà a recollir el seu i que pronunciarà un discurs durant la cerimònia del lliurament. És probable que sigui ella qui reculli també el premi destinat a Suu Kyi.



(Fotografies: Aung San Suu Kyi, web del Parlament Europeu; Cynthia Maung, web de la Clínica Mae Tao.)

dijous, 8 de maig del 2008

La mar de llengües

Aquest migdia he passat per la plaça Universitat i he vist plantada al mig una enorme carpa on s'havia instal·lat una exposició itinerant sobre les llengües de la Mediterrània: "La mar de llengues. Parlar a la Mediterrània." No he pogut evitar entrar-hi tot i que no m'hi he pogut entretenir gaire perquè tenia el temps just per arribar a una reunió. L'exposició és una de les activitats que Lingua Món - La Casa de les Llengües ha organitzat amb motiu de l'Any Internacional de les Llengües i de l'Any Internacional del Diàleg Intercultural.

Segons el programa que hi he recollit, l'exposició es fa del 9 de maig a l'1 de juny, però jo --i més gent-- hi he entrat el 8 de maig. Potser han fet com en els teatres, que organitzen preestrenes de les obres que s'hi representen. La carpa és una mostra de les llengües que es parlen a les terres de la Mediterrània i en la seva realització s'han aprofitat diversos recursos multimedia per fer-la més dinàmica. M'ha agradat saber que l'exposició ha estat a Lleida i Girona abans de plantar-se a Barcelona. Després passarà per Tarragona i acabarà l'any a Palma de Mallorca. En el web de La Casa de les Llengües hi ha material didàctic perquè els grups escolars que visitjn l'exposició puguin després treballar a classe a partir del que hauran vist.

Banderola anunciant l'exposició a la plaça Universitat.
Per cert, quan jo vaig estudiar italià, la paraula italiana
era "pilota", encara que fos una paraula masculina (il pilota).


La mar, en els llengües de la Mediterrània (de la guia de continguts de l'exposició):

1. Bahar (àrab)
2. Ba_ar (maltès)
3. Deniz, -i (turc)
4. Det (albanès)
5. Iom (copte)
6. Loira (romaní)
7. Mar (català)
8. Mar (castellà)
9. Mar (judeoespanyol)
10. Mar (occità)
11. Mare (cors)
12. Mare (italià)
13. Mare, -is (llatí)
14. Mare (romanès)
15. Màre (sard)
16. Mer (francès)
17. Mar (friülà)
18. Mope (macedònic)
19. More (eslovè)
20. More (serbocroat)
21. Thàlassa (grec)
22. Yam (hebreu)
23. Yam (arameu)
24. Yill (amazic)

Actualització 09.05.2008
Michele Catanzaro, italià que viu a Barcelona des de fa alguns anys, em confirma que la paraula correcta en italià és 'pilota', no 'piloto' encara que sigui una paraula masculina.

dimecres, 7 de maig del 2008

Cansada d'estar cansada: la síndrome de fatiga crònica

"Cansada d'estar cansada". Així és com ha dit que es trobava una pacient que avui ha participat a la VI Jornada sobre Avenços en la Síndrome de Fatiga Crònica (SFC), que avui s'ha dut a terme a l'hospital de la Vall d'Hebron, a Barcelona. És la segona vegada que hi assisteixo des que em van diagnosticar aquesta afecció, fa prop d'un parell d'anys. I escric "des que em van diagnosticar" i no "des que pateixo" perquè encara no estic convençuda que jo n'estigui afectada. I no n'estic convençuda perquè he conegut dones --algunes molt joves-- a qui la síndrome de fatiga crònica causa moltes limitacions en la seva vida familiar, laboral i de relació i han hagut de prescindir d'activitats com ara la lectura perquè són incapaces de concentrar-se en ajuntar les lletres i paraules en la seva ment.

Em diuen que la malaltia pot presentar molts graus d'afectació i que hi ha persones que es troben molt limitades, mentre que d'altres poden fer una vida gairebé normal (jo seria d'aquests últimes). El cert és que al voltant d'aquesta malaltia i de la fibromiàlgia --amb la qual comparteix molts símptomes-- hi ha encara un gran desconeixement i un gran escepticisme en la seva realitat, fins i tot dins de la classe mèdica. Són dues malalties invisibles, considerades sovint trastorns psicosomàtics, tot i que estiguin reconegudes per l'Organització Mundial de la Salut. No existien abans? Són noves? Més que "noves", hauríem de considerar-les "descobertes". I és possible que no siguin només dues malalties, sinó moltes més que es reuneixen en un calaix de sastre, com va passar amb el reuma, que ara se sap que comprèn uns quants centenars de malalties.

La síndrome de fatiga crònica és una malaltia sistèmica, és a dir que afecta tot l'organisme. S'hi veuen implicats el sistema immunitari, el cardiovascular, l'endocrí i el nerviós. I pot presentar molts de símptomes, si bé n'hi ha un que és sempre present: la fatiga. Una fatiga que pot ser física i mental. D'altres poden ser la pèrdua més o menys notable de memòria i de la capacitat de concentració, son no reparador, dolors articulars i musculars, desorientació, sensibilitats químiques múltiples, problemes cognitius, etc. S'està avençant molt en el coneixement de la malaltia, però potser encara s'estigui lluny de saber quina n'és la causa. He trobat molt interessant l'exposició que ha fet Isabel Roca, que treballa en medicina nuclear. No sé què deuen pensar els metges escèptics davant les imatges del cervell en què s'observen àrees afectades. I ha estat molt il·lustradora la presentació del fisiòleg Ramon Segura sobre la importància de l'exercici físic (l'adient i en la mesura adequada) en el tractament de la malaltia.

Fa un parell de dies em tocava visita a l'internista que controla la meva suposada síndrome de fatiga crònica. Sabia que m'hauria d'esperar molt --la medicina pública disposa de molt poques unitats dedicades a aquestes malalties invisibles-- i vaig dur feina per fer: les proves d'uns articles d'una revista, que vaig corregir mentre m'esperava. El Dr. Alegre, que em va veure amb el llapis vermell capficada en la feina, es feia creus que jo pogués concentrar-me a corregir. Aquest és un dels motius pels quals sovint penso que el seu diagnòstic és erroni. Però quan m'oblido de fer coses o de les cites que tenia --de vegades importants-- o el nom d'una persona a qui conec s'escapa de la meva ment com una anguila que s'esmunyís; quan m'assec davant de l'ordinador i no em puc concentrar en la feina que havia de fer; quan l'estiu pujo en un autobús o al metro i en surto garratibada i adolorida per causa de la meva hipersensibilitat al fred; quan el meu còlon s'irrita més del compte; quan el lleixiu o altres productes de neteja m'irriten la gola; quan després de dinar no tinc esma per a res més que jeure una estona al sofà; quan un dia arribar a casa des del metro (una cantonada) o arrossegar el carro des del mercat (només he de travessar el carrer) em costa un gran esforç... aleshores penso que potser no estigui tan equivocat el metge i, com la dona que he sentit aquesta tarda a la jornada, jo també em sento "cansada d'estar cansada".

De tota manera, continuo mirant-me la malaltia una mica des de fora, com si no anés per a mi tot el que sento que pot passar a les persones afectades. Tinc molt bona relació amb persones de l'Associació d'Afectats de la Síndrome de Fatiga Crònica, però no m'hi he inscrit perquè seria claudicar. El metge em considera una pacient rebel perquè em vaig negar a prendre una fàrmac que em va receptar (un medicament que es pren també per a al depressió). Mentre la meva situació sigui com l'actual (molt millor que fa dos anys) prefereixo passar només amb l'antiinflamatori i l'analgèsic i amb les coses que jo mateixa trobo que em van bé, com el te verd (potser perquè és ric en antioxidants) i el potet de llet fermentada cada matí, que no sé si de debò reforça el sistema immunitari o si funciona com un placebo, però tant me fa, si els resultats són positius.

dimarts, 6 de maig del 2008

"Arreglant-nos per a tu" (2)

Ahir vaig descriure el cartell que havia vist en una tanca de les obres del metro, en una andana de l'estació de les Drassanes de la línia 3, des del vagó en què jo viatjava. Avui he hagut d'anar a fer una gestió prop de la Rambla i he baixat a peu fins a les Drassanes per fer una foto de l'anunci.

M'he adonant que ahir, en fer la crítica del cartell, em vaig precipitar perquè només vaig tenir una visió parcial de l'estació, el tros de la tanca just davant d'on va aturar-se el meu vagó. I el que vaig veure ahir va ser això:


Avui, que he recorregut bona part de l'andana a la mateixa estació, he tingut una visió diferent. A més d'aquest cartell, n'hi havia un altre:

O sigui que també hi ha homes --millor dit, un home-- que s'arregla per a algú. Alguns detalls més sobre els cartell, però:

En total hi ha quatre cartells, dos amb dones amb el cap ficat dins del casc de la perruqueria i dos amb la imatge de l'home a qui acaben d'arreglar i el perruquer li mostra com ha quedat el seu pentinat. Els dos cartells 'masculins' estan situats als dos extrems de l'andana de l'estació. Un d'ells --el que reprodueixo aquí-- fins i tot fa un corba; l'altra no ho sé perquè no he arribat a l'altre costat de l'andana, només l'he vist de lluny. Els dos de 'femenins' estan situats en la part central, molt més visibles.

Hi trobo un desequilibri. Tant en la situació dels cartells a l'estació, com en les imatges. En total hi ha deu dones arreglant-se per a qui sigui --tant se val si és un ell o una ella-- i només dos homes, no arreglant-se, sinó ja llestos, només els falta treure's el 'pitet'. Potser en la reproducció de la foto en el bloc no s'apreciï molt bé però les dones estan molt serioses, cap d'elles somriu. En canvi, l'home fa una gran rialla. Potser cercaven la igualtat, però jo no l'hi trobo.

dilluns, 5 de maig del 2008

"Arreglant-nos per a tu"

Llegit des d'un vagó de metro, a l'estació de Drassanes de la línia 3 , a Barcelona:

"Estem arreglant-nos per a tu. Gràcies per la teva paciència."

L'estació està en obres i aquestes dues frases estaven en una tanca que oculta les obres que es fan a l'andana. Sota d'aquest text hi havia una fotografia en la qual es veien quatre o cinc dones assegudes a la perruqueria sota el casc d'un assecador (encara hi ha perruqueries que assequen el cap així?). I a la part inferior es llegeix: "Ajuntament de Barcelona".

Quina contradicció! Per una banda, l'Ajuntament de Barcelona té una Regidoria de Dones i Joventut, un Consell de les Dones de Barcelona, i un Centre Municipal d'Informació i Recursos per a les Dones. Per una altra, però, contracta una empresa de publicitat que pensa que les dones encara s'arreglen per a algú i que han d'estar agraïdes al seu "algú" per la paciència quan esperen que elles s'arreglin.