La comissaria virtual (8): Interrogants

El País, 2.9.1999

Aquest Eddie, devia tenir poder d'ubiqüitat? Si no,
com és possible que mori en el centre hospitalari
i al mateix temps el cadàver encara sigui en el lloc del crim?

Deu ser que llegir massa dur la gent al suicidi?

Deu haver-hi morts que no siguin definitives?

"Coraggio di aver paura"

Acostumo a dir que no m'interessa la política, però potser allò que no m'interessa són els polítics --i les polítiques, però de moment són encara minoria. Avui, dia de reflexió a Itàlia, he volgut saber alguna cosa de les eleccions en aquell país, més enllà del que ens diuen els nostres mitjans. Però com que no m'agraden els polítics, he anat a buscar el que en pensen persones del que anomenem la "societat civil" i el primer nom que se m'ha acudit ha estat el del director de cinema Nanni Moretti, una de les persones que van prendre part en els primers girotondi italians.

Els girotondi --literalment, 'rotllanes'-- són els moviments ciutadans que van sorgir a Itàlia com a protesta contra el govern que presidia Berlusconi i en nom de la defensa dels principis democràtics. Són considerats moviments d'esquerres perquè van mostrar una forta oposició al govern e dreta de Berlusconi. Tanmateix, han estat molt crítics també amb els partits centristes i d'esquerra. Un dels fundadors d'aquests moviments ciutadans és el filòsof Paolo Flores d'Arcais, director de la revista Micromega. A Youtube he trobat una entrevista que Flores d'Arcais fa a Moretti en relació a les actuales eleccions. Comença més aviat com un diàleg i Flores d'Arcais diu a l'entrevistat que ell té por de Berlusconi i afegeix "ho il coraggio di avere paura" (tinc prou coratge per tenir por). Una por que és compartida per molta gent i que podria ser el factor que, en aquestes eleccions, fer aturar Berlusconi en la seva nova escalda per a dominar el país.



Nanni Moretti parla de la desil·lusió que ha tingut amb l'esquerra (ja va ser molt crític amb la centreesquerra en el seu famós discurs de la piazza Navona de Roma del 2002), però considera que encara hi ha un abisme entre el centreesquerra de Veltroni que s'oposa a Berlusconi i la coalició de dretes que presideix l'home de negocis que vol fer d'Itàlia el seu negoci particular, i justifica el vot a Veltroni com un vot contra Berlusconi. Com Flores d'Arcais, Moretti també te por d'un home com Berlusconi que, si guanya, pot fer canviar la llei electoral per convertir Itàlia en un país presidencialista i que faciliti la seva reelecció en les següents eleccions.

En el web de la revista Micromega hi ha algunes entrevistes (en vídeo o veu) a diversos intel·lectuals italians, a més de Moretti. L'actor i autor teatral premi Nobel de literatura Dario Fo explica que, malgrat les seves crítiques contra el centreesquerra, ha canviat la seva intenció de vot i votarà Veltroni per frenar Berlusconi. I Andrea Camilleri (el creador del comissari Montalbano), que havia declarat obertament que no aniria a votar, justifica el seu canvi d'idea també per la por a un govern en mans de Berlusconi.

El mateix Flores d'Arcais diu que "un vot de menys a Veltroni és un vot en favor des Cavaliere". L'entenc molt bé. Ja fa temps que els meus vots en les eleccions no són un vot en favor d'uns, sinó en contra d'altres.

Tractament antienvelliment per a ordinadors

Notícia llegida a Vilaweb:

>Divendres, 11/14/2008 - 06:00h
>Un tractament antievelliment per a ordinadors.

Com m'agradaria ser un ordinador i que m'arreglessin les peces i el programari per millorar-ne el rendiment!

Microbis per al Max

Aquest apunt en el meu bloc és molt especial. Està dedicat al Max, que avui fa sis anys. Cada any m'agrada felicitar-lo. Però en una felicitació enviada per correu electrònic no és fàcil posar-hi imatges. I com que enguany vull explicar-li algunes coses sobre microbis, crec que algunes imatges poden ser molt aclaridores i he decidit posar-li aquí la meva felicitació. A més, m'han dit que aquest any ja podrà llegir ell tot sol la felicitació.

Max, l'any passat et vaig parlar de l'aigua i l'any anterior et vaig explicar què passa quan la Lluna es posa enmig de la Terra i del Sol. L'aigua, el Sol i la Lluna es poden veure fàcilment. Però avui et parlaré d'una cosa que normalment no podem veure: els microbis.

Un microbi és un ésser viu (les persones també som éssers vius, com també ho són els gats i tots els altres animals, i els arbres, l'enciam i totes les altres plantes i bolets). En què es diferencia un microbi dels altres éssers vius? Més que en cap altra cosa, en la seva mida. Un microbi és tan petit, que normalment no el podem veure. Cal tenir molts microbis junts --milions de microbis-- perquè els puguem distingir. És com si un astronauta mirés la Terra des d'una nau espacial: no podria veure-hi una persona sola. Però sí que podria distingir una ciutat molt gran, on hi hagués milions de persones.

Nosaltres també podem veure alguns microbis quan es troben formant grups de molts milions. I no et pensis que ocupen molt de lloc. Per exemple, en el forat d'un botó d'una camisa teva hi podrien cabre gairebé 8 milions (8.000.000) d'un microbi que es diu Helicobacter pylori, que viu a l'estómac de motes persones. Per estudiar els microbis, es fa que en creixin molts milions junts sobre uns platets de vidre on se'ls posa aliment. Aquest platet es posa en un lloc on hi hagi molta escalfor, però no massa. Al cap d'unes hores (o d'uns dies, segons el tipus de microbi), damunt del platet es veuen uns puntets que s'anomenen "colònies". Cada colònia està formada per milions de microbis que tots són iguals, i els puntets poden ser de colors diferents, segons sigui el color dels microbis que el formen. N'hi ha que són de colors que no criden l'atenció, però alguns poden ser de colors molt vius: vermell, blau, verd, groc fosforescent.... Mira aquests microbis quin color més vermell tenen (semblen gotes de sang)!:

Cada puntet de la foto és una "colònia" i té milions de bacteris.
Foto: www.flickr.com/photos/ajc1/631190344/

Per veure els microbis es fa servir un instrument que es diu microscopi, que fa que les coses es vegin centenars o milers de vegades més grans del que són, i el nostre ull ja pugui apreciar-les. En la foto que ve a continuació, cada puntet ja no és una colònia de milions de microbis, com en la foto anterior, sinó que es un sol microbi. Si el veiem gran és perquè la foto s'ha fet a través d'un microscopi.

Encara que a la foto no s'apreciï molt, aquest microbi,
que es diu Staphylococcus aureus (això és com si fos el seu
nom i cognom), és de color groc, daurat.

http://www.biology4kids.com/extras/dtop_micro/7821_580.jpg

Hi ha microbis de moltes menes. N'hi ha de bons i n'hi ha de dolents. Quan ens posem malalts o quan tenim diarrea (caguetes) moltes vegades la culpa pot ser d'algun microbi (dels dolents) que ha entrat dins del nostre cos per la nostra boca, per una ferida o pel nas quan respirem.

De tots els milions de tipus de microbis que hi ha al món, són molt pocs els que produeixen malalties. N'hi ha molts que no ens fan res, ni mal ni bé; d'altres que els necessitem per tenir bona salut: i n'hi ha també alguns que es fan servir per fabricar aliments o alguns productes que ens són molt útils o que ens agraden.

Si vas a la cuina de casa, segurament hi trobaràs coses que no es podrien fabricar si no tinguéssim algun tipus o altre de microbis. Per exemple, el iogurt, el formatge, la cervesa, el vinagre, el xorisso... I un aliment que tothom menja gairebé cada dia: el pa.

Barres de pa
Font: Newspa, revista del Gremi de Flequers de la Província de Barcelona

El pa està fet amb farina, aigua i sal que es barregen per formar una massa que després es posa al forn. Però només amb farina, aigua i sal, el pa seria una massa aplastada i atapeïda, que hauríem de rosegar molt per menjar. Allò que fa que el pa sigui com és, més o menys tou i amb foradets per dins, és una cosa que es diu llevat. I què és el llevat? Doncs són uns microbis. Són de forma rodona, com unes boletes i no es poden veure quan estan d'un en un, però es compren en una mena de pastilles --com si fos mantega-- on hi ha molts milions. Mira com són les boletes de llevat (vistes a través del microscopi):

Saccharomyces cerevisiae, el llevat que es fa servir pe fer pa
http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/d/d9/S_cerevisiae_under_DIC_microscopy.jpg

Mira si són petites aquestes boletes de llevat, que només en un forat del nas te'n cabrien més de 8 bilions, un nombre enorme, impossible de comptar (8.000.000.000.000).

Quan es prepara la massa per fer pa, a més de la farina, l'aigua i la sal, s'hi posa un tros de la pasta de llevat que conté milions d'aquestes boletes. Quan es barreja tot, aquestes boletes s'escampen per tota la massa. Aleshores es deixa que facin la seva feina durant unes quantes hores. I quina és aquesta feina? L'única que saben fer: s'atipen de massa i deixen anar un gas. És com si es tiressin pets després d'haver menjat molt, però com que no poden treure'ls pel cul, perquè no en tenen, el gas surt a través de la paret de les boletes (és com si a les persones se'ns escapessin els pets a través de la pell). Aquell gas que treuen necessita un espai i com que la massa del pa abans de coure és tova, el gas que surt de les boletes l'empeny i forma unes petites bombolles, que són aquests foradets que veiem en el pa.

Després d'unes hores, la massa amb el llevat s'haurà inflat més o menys. S'ha de posar al forn sense esperar massa, perquè si no, la massa començaria a desinflar-se. Això passa perquè el gas que havien deixat anar les boletes (els seus pets), va escampant-se i acaba travessant la massa i sortint fora. És com si omplíssim un globus bufant-hi dins, que anirà fent-se gran, però si parem de bufar i el gas troba la manera d'escapar-se a través de les parets del globus, es desinflarà.

En alguns forns de pa es pot comprar llevat (segurament a Vilassar de Mar hi haurà algun forn que en venguin). És com una pasta de color grisós, una mica humida, i fa una olor molt especial, que hi ha a qui li agrada molt i a qui no li agrada gens.

El llevat es fa servir també a les pastisseries. Avui, que és el teu aniversari, segurament tindràs un pastís amb espelmes per bufar, oi? Fixa't en la pasta del pastís. Hi veuràs molts forats petitons. Doncs s'han fet com els del pa, també amb llevat. Quan et mengis el teu tros de pastís (el més maco de tots els talls que surtin en tallar-lo), pensa que allò tan bo que estàs menjant no hauria estat igual de bo si uns microbios no haguessin ajudat a fer-lo.

Per molts anys, Max!

"Viudas del carbón"

Cohauila (el seu nom oficial és Cohauila de Zaragoza) és un estat mexicà en el qual es concentren prop del 95 per cent de les reserves de carbó de Mèxic. Com en moltes altres mines de carbó del món, de tant en tant un accident (explosió, fuita de gasos, etc.) deixa atrapats treballadors en les galeries. A Cohauila, en els menys de vuit anys que portem del segle XXI hi ha hagut tres accidents d'aquest tipus: el 2001, amb 12 miners morts; el 2002, en què van morir-ne 13; i el 2006, en què, el 19 de febrer, una explosió va deixar atrapats en una mina de Pasta Conchos 65 treballadors. Des d'aleshores, 65 dones --les vídues d'aquells treballadors-- estan encara esperant poder enterrar els seus marits. L'empresa ha decidir tancar la mina sense extreure'n els cadàvers, segurament perquè seria una operació molt costosa.

Dilluns, 7 d'abril de 2008, vaig assistir a la presentació a Barcelona del documental Viudas del carbón. Mujeres sin nombre, en un acte organitzat conjuntament per la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya, la Comissió de Periodisme Solidari del Col·legi de Periodistes de Catalunya, i la col·laboració del Centre Internacional de la Premsa de Barcelona. El documental va sorgir arran de la publicació d'un treball de periodisme d'investigació que va fer Sara Lovera, periodista i directora fundadora de Comunicación e Información de la Mujer, A.C. (CIMAC), una institució mexicana que des de 1988 promou en els mitjans de comunicació un nou punt de vista sobre la condició de la dona a Mèxic i en el món; un punt de vista vinculat als principis d'equitat, justícia social i democràcia.

Sara Lovera va presentar el documental i va explicar els motius que la van moure primer a escriure un article sobre les vídues dels miners i després a col·laborar amb Rosario Novoa per fer-ne la pel·lícula. Va dir que se sap molt de les mines, dels seus treballadors i dels perills inherents al treball en una mina, però no se sap res d'aquelles dones ; és com si no existissin. A l'estat de Cohauila, les dones viuen aïllades, tancades a casa i sense relacionar-se amb la gent, ni tan sols amb altres dones. De joves, les úniques oportunitats de conèixer un noi la tenen quan s'organitza un ball en el poble. Un cop casades, la relació amb el món exterior s'acaba. I les vídues, de vegades amb famílies nombroses, ho tenen molt difícil per sobreviure.

Potser les coses estiguin canviant, però. Entre les vídues del 2006, per exemple, n'hi ha una que és llicenciada en dret. Mentre el marit treballava a la mina, ella va anar estudiant la carrera. I una altra explica que no va acceptar la indemnització que li oferien perquè la va considerar una misèria; i ara continua lluitant. Una altra vídua --Elvira Martínez-- s'ha mogut molt, ha denunciat que la causa de la mort dels miners del 2006 va ser les males condicions en què treballaven. Ha viatjat ben lluny --Asturias, Madrid, on es va entrevistar amb representants de Comissions Obreres-- per difondre el seu testimoni, i segueix demanant que es faci la investigació judicial que mai no s'ha dut ha terme. Com la resta de vídues, vol que es recuperin els cossos dels miners.

També va explicar Lovera que, en la cerca que va fer en arxius, va adonar-se que aquestes dones no havien estat sempre callades. En l'article en què es basa el documental, relata que, a l'arxiu municipal de la ciutat de Sabines, en aquell mateix estat, va trobar una carta --escrita per un amanuense-- en què una dona es dirigia a les autoritats dient-los: "Es necesario que se castigue a los culpables, que se investigue cómo fue la explosión en el tiro cinco de la mina El Hondo, porque ahí murió mi esposo, Nicolás Arredondo".

Ha passat més d'un segle i a Cohauila segueix sense investigar-se com es produeixen les morts a les mines.