El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 7 de setembre de 2018

Jocelyn Bell: cinquanta-un any més tard

"A més dones els agradaria la física si no fos una matèria dominada per homes", va dir la nord-irlandesa Jocelyn Bell Burnell el 1999, quan va venir a Barcelona convidada a fer una conferència al Museu de la Ciència (l'actual Cosmocaixa). Aleshores, Bell era professora convidada de la Universitat de Princeton i professora de la Open University britànica.

Actualment Bell té setanta-cinc anys, una edat en què moltes dones estan jubilades, però segueix la seva activitat de recerca i de docència universitària. És professora convidada d'astrofísica de la Universitat d'Oxford i també es professora de la Universitat de Dundee. I aquests dies és notícia perquè li ha estat concedit el premi Breakthrough de física fonamental per la descoberta dels púlsars, que va fer el 1967, quan tenia vint-i-quatre anys i era estudiant de doctorat. La descoberta d'aquests cossos celestes va ser reconeguda amb el premi Nobel de física de 1974, que va ser concedit a... Antony Hewish, director de tesi de Bell, "pel seu paper decisiu en la  descoberta dels púlsars".

Però què són els púlsars? En una entrevista a El País (24.11.1999) la mateixa Jocelyn Bell els definia així (ho transcrit literalment del diari, en castellà):
El púlsar o radiopúlsar, es algo así como un faro. Se trata de un cuerpo extraordinariamente compacto que rota sobre sí mismo emitiendo radioondas. Calculamos que su masa es de unos cuatrillones de toneladas para un tamaño que apenas supera los 10 kilómetros de radio. En cuanto a su origen, es el resultado de una explosión catastrófica y final de una gran estrella con un tamaño diez veces mayor que nuestro sol.
[...]
En el universo hay estrellas muy grandes que, al final de su vida, agotan el combustible que llevan en su núcleo. El núcleo se colapsa y el resto explota. De esas explosiones, y en un margen de tiempo muy reducido, menos de 30 segundos, se forman minerales como oro, plata y platino. Muy probablemente el oro que encontramos en la Tierra procede de esas explosiones.
Nascuda el 15 de juliol de 1943 a Lurgan (Irlanda del Nord), de petita, Jocelyn Bell ja deia que volia dedicar-se a l'astronomia. El contacte amb aquesta ciència li venia de les visites que feia amb el seu pare, arquitecte, al Planetari de la ciutat d'Armagh, que ell va dissenyar. Parlava amb els astrònoms que hi treballaven i un d'ells va dir-li que, per dedicar-se a aquella professió, calia acostumar-se a estar despert fins molt tard la matinada. Això la va desanimar i potser va fer-la decidir més tard a dedicar-se a la radioastronomia, una branca de l'astronomia que estudia els objectes celestes i els fenòmens astrofísics mitjançant la mesura i anàlisi de la seva emissió de radiació electromagnètica, i que no obliga les persones que s'hi dediquen a canviar el seu ritme de son.

Jocelyn Bell, el 1967 (Llicència cc-by-sa-2.0) 
El 1965, Bell va graduar-se en Física a la Universitat de Glasgow i va anar a la Universitat de Cambridge a fer el doctorat amb Antony Hewish. A Cambridge, els dos primers anys va treballar amb Hewish i altres astrònoms en la construcció d'un radiotelescopi gegant, amb el qual hauria de fer després la seva recerca. El juliol de 1967, amb el radiotelescopi ja en funcionament, va començar a analitzar les dades que anava proporcionant el nou aparell: uns trenta metres diaris de paper mil·limetrat amb les gràfiques de les radiacions que recollia de l'espai. Una tasca que avui dia faria un ordinador, el 1967 havia de fer-la Bell manualment, buscant anomalies en les corbes i intentant interpreta-les per excloure radiacions que poguessin generar-se a la Terra, com ara les de la radio de la policia o d'emissores pirates de ràdio.

El 6 d'agost de 1967 Bell va adonar-se que, en les gràfiques, hi apareixia una anomalia que s'anava repetint i que no sabia com classificar. El seu cap --Hewish-- tampoc hi trobava explicació i en principi va pensar que eren radiacions emeses per humans, però aviat es va descartar aquesta idea, perquè es va comprovar que eren emeses per algun objecte que girava com les estrelles, mantenia la mateixa posició en el cel i es regia pel temps estel·lar (el dia de vint-i-tres hores i cinquanta-sis minuts).

Just abans que Bell marxes de vacances de Nadal, va descobrir el mateix fenomen en un altre punt del cel. No va tenir oportunitat de veure Hewish i va deixar-li, damunt la seva taula, el paper mil·limetrat amb les gràfiques de la descoberta. En tornar de vacances li van mostrar la gràfica d'unes altres dues desviacions que havien detectat en una altra zona del cel. Ja eren quatre els punts de l'univers on s'havien detectat les radiacions repetitives .

El febrer de 1968, la revista Nature va publicar l'article en què es descrivia la troballa d'aquests radiosenyals i els autors (Hewish, Bell i altres tres membres del grup de recerca) suggerien que podien estar relacionades amb estrelles nanes blanques o amb estrelles de neutrons. El nom de púlsar, amb que es coneixen ara aquests objectes cel·lestes va ser encunyat pel periodista científic Anthony Michaelis, a partir del terme pulsating star (estrella polsant). L'article en què va escriure el terme púlsar per primera vegada tenia un titular que podia fer creure que els senyals captats podien ser emesos per éssers intel·ligents, però la descripció de la descoberta era molt acurada. (Com el mateix Michaelis va escriure posteriorment, aquell titular és un exemple típic d'exageració que es fa a la premsa en els titulars i capçaleres, que no els escriuen els autors dels diaris, sinó una altra persona.)

El premi Nobel de 1974, tot i que no atribueix a Hewish la descoberta exclusiva dels púlsar (deia "pel seu paper decisiu..."), no va tenir en compte el treball de Jocelyn Bell en la descoberta, potser perquè era una noia de vint-i-quatre anys estudiant de doctorat.

El 2018, cinquanta-un any més tard de la descoberta dels púlsar, Jocelyn Bell rep el reconeixement a aquella descoberta i a la seva carrera professional amb el premi Breakthrough de física fonamental, dotat amb una dotació econòmica de tretze milions de dòlars, més del doble dels diners que es concedeixen en un premi Nobel, i que molts mitjans anomenen "el Nobel del segle XXI". Bell va declarar que es va sorprendre molt i va quedar bocabadada en saber que li havien concedit el premi. Ara està en contacte amb els instituts de física públics del Regne Unit i d'Irlanda sobre la possibilitat de destinar els diners del premi a beques per grups d'estudiants minoritaris en ciència perquè considera que la diversitat és molt important i perquè així es reconeixeria el treball més important de la seva carrera, que va fer quan era encara estudiant.

Per saber-ne més:
- Jocelyn Bell Burnell. A: Mujeres Premios Nobel, per Ulla Fölsing (Alianza Editorial, 1992), pp. 220-232.
- Observation of a rapidly pulsating radio source, l'article de Nature on es va descriure el fenomen
- Article del periodista Anthony Michaelis, en que denomina púlsars les estrelles de neutrons descobertes per Jocelyn Bell, i text explicatiu del mateix periodista sobre el neologisme que va encunyar.
- Pulsar discoverer Jocelyn Bell Burnell wins $3-million Breakthrough Prize, per Zeeya Merali, a Nature (06.09.2018).