El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 27 de gener de 2014

Artur Mas escriu a "La Repubblica"

El proppassat 18 de gener, tornava jo de Roma a Barcelona. En el tren cap a l'aeroport de Fiumicino vaig recollir un exemplar del diari La Repubblica que un altre viatger va abandonar després de llegir-lo. A la pàgina 25, em va sorprendre una carta al director que ocupava tota una columna en el lloc preferent, la dreta d'una pàgina imparell. El signant era Artur Mas, president de la Generalitat de Catalunya. Al vespre, ja a casa, vaig buscar aquell text en el web del diari, però no l'hi vaig trobar. Potser només s'hagi publicat en la versió impresa del diari. Com que em sembla que val la pena saber què va dir Artur Mas als italians, tradueixo aquella carta:

Esperit català

Benvolgut director, Catalunya és notícia. Aquella que el nostre gran escriptor Josep Pla va definir com "la regió més occidental d'Itàlia" atreu l'atenció perquè, malgrat tenir immensos problemes, és a l'avantguarda en modernitat, innovació, benestar. Ho és també perquè des de 2010 s'ha embarcat en un nou camí: preguntar a la ciutadania, per primera vegada, si volen esdevenir un estat d'Europa. Un procés democràtic, pacífic, i que no vol excloure ningú.
    La proposta d'un Estat català és tot el contrari del victimisme. Això que avui dóna energia i fa créixer l'entusiasme per la causa catalana és precisament la seva actitud constructiva: no es vol atacar Espanya, volem senzillament votar per decidir el nostre futur. El moviment per la sobirania nacional catalana no té res en contra dels ciutadans espanyols; el conflicte és amb els poders de l'Estat espanyol, perquè contra la societat catalana hi ha, a més de la manca de reconeixement, també un tractament injust i perjudicial. Som una nació d'Europa, som europeus, volem continuar sent-ho i volem expressar-ho amb els nostres vots.
    En cap cas el moviment per a la sobirania catalana és l'expressió d'un nacionalisme ètnic, victimista i antiespanyol. El catalanisme ha estat sempre civil, un element de modernització i obertura en una Espanya tradicionalment tancada. Durant el franquisme, el Partir Comunista Català (el PSUC), seguint el model de Berlinguer, va ser determinant per vincular a la tradició catalana el moviment obrer i la immigració provinent de les regions més pobres d'Espanya.
    El president Jordi Pujol, fundador del meu partit, Convergencia Democràtica, empresonat durant el franquisme, és l'autor d'una definició que avui dia és encara la més difosa: "És català qui viu i treballa a Catalunya i ho vol ser." A la cadena humana que l'11 de setembre passat va reunir 2 milions de persones, se sentien moltes llengües: català, espanyol i també àrab i romanès. Catalunya és una terra on allò que compta veritablement no és el propi origen, sinó el destí que s'hi busca.
    Els governs dirigits pel meu partit van decidir oferir cobertura sanitària pública a tots els immigrants. El meu predecessor, el president José Montilla, va néixer a Andalusia, al sud d'Espanya. Com recorda el professor Francesc-Marc Álvaro, els experts internacionals més acreditats situen el cas català entre els moviments nacionals basats en el ius soli, molt diferents i allunyats dels nacionalismes ètnics, excloents i agressius, basats en el ius sanguinis.
    La Unió Europea té una llarga tradició com a terra d'acollida de les persones que hi han arribat a la cerca d'un futur, però cal millorar les polítiques de col·laboració entre entre els Estats que la componen. A més, són necessàries polítiques socials d'àmbit europeu que tinguin ben presents els drets, la dignitat i el respecte que mereix tot ésser humà, independentment dels seus orígens, raça o religió.
    Acabo amb les paraules de Fermí Santamaria, alcalde d'un petit poble català i membre del mateix partit que jo; va néixer a Cadis, a Andalusia, d'on va marxar als divuit anys per arribar a Catalunya, com tants d'altres, a buscar-hi un futur millor. Repeteix sempre les paraules que la seva mare va dir-li abans de marxar: "No oblidis mai la terra que t'ha vist néixer, però treballa i lluita per la terra que et veurà créixer." Això és Catalunya.
Em sembla que a Itàlia fins ara no s'ha entès massa el moviment sobiranista català, que molta gent compara amb la ideologia de la Lega Nord, quan no hi té res a veure. Tot i que la carta d'Artur Mas no ho esmenta, em sembla que les diferències queden explícites en el contingut del seu escrit.

2 comentaris:

Marta ha dit...

Gràcies Mercè

pons007 ha dit...

Avui el meu bloc compleix 8 anys i faries que fos el bloc més feliç de la catosfera si et passessis a felicitar-lo, moltes gràcies!