El Fluvià dels meus records

Ahir es va estrenar la nova sèrie del canal 33 "Riu avall", dedicada als rius de Catalunya. Abans de fer-ne una valoració, esperaré a veure'n alguns capítols més. D'aquest capítol hi ha coses que em van agradar molt (l'estètica del documental, la música --sembla com i l'hagués triat la mateixa persona que triava la del Convidat de l'Albert Om), d'altres no tant (els minuts dedicats al grup musical i al percussionista i la ballerina; hauria preferit veure alguna cosa dels pobles per on passa el riu) i algunes que m'hauria agradat veure-hi i no surten (algun aspecte més científic; tot i que apareguin els noms d'algunes espècies, m'hauria agradat alguna explicació i saber-ne el seu paper en aquell ecosistema).

El Fluvià a Olot (foto: Wamito, Wikimedia Commons)

Em va fer il·lusió que la sèrie comencés amb el Fluvià, un riu que em porta molts records de la meva infantesa, dels viatges a Sant Pere Pescador, on vivia una germana de la meva mare. Entre els records més antics que tinc de la meva vida, hi ha la temporada passada a Sant Pere, quan jo tenia tres anys, gairebé quatre. El meu germà havia nascut al desembre, amb un part complicat. La meva mare va estar molt malalta i suposo que, perquè, quan s'estava recuperant no tingués tanta feina, quan la meva àvia va fer cap a Sant Pere perquè una altra filla seva havia de tenir també una criatura, jo vaig anar-hi amb ella. Tinc records confusos d'una estació de tren --devia ser Sant Miquel de Fluvià-- i després jo allà amb la iaia, la tia Elvira i el seu marit --el "tete" Jordi. No sé quant de temps hi vaig passar, va ser fins que la família de Barcelona hi va anar al bateig de la nena que havia nascut --la meva cosina Elvira.

Després. mentre la meva tia i la seva família van viure a Sant Pere Pescador (a finals dels setanta van anar a viure a l'altre extrem de Catalunya, al delta de l'Ebre), hi anàvem sovint a veure'ls i alguns anys també de vacances. Recordo una època en què calia dur un salconduit, que no sé si únicament era necessari per als cotxes, per la proximitat amb la frontera francesa. De vegades ens havia aturat la guàrdia civil per comprovar que el portéssim.

 M'agradaven aquells viatges perquè ens aturàvem a esmorzar a l'Hostal de Cal Coix, a peu de carretera (em sembla que encara existeix). No sé a quina velocitat viatjàvem, però sortíem al matí i arribàvem a Sant Pere gairebé a l'hora de dinar; amb la parada a cal Coix, això sí. Quan, després d'unes hores per la nacional II, arribàvem a un pont sobre el Fluvià que em sembla que anomenaven del Príncep, agafàvem una carretera secundària. Amb els meus germans, fèiem una mena de concurs, a veure qui veia primer el campanar de l'església de Sant Pere. Devien ser els únics minuts que no ens barallàvem o fèiem xivarri. Quan arribàvem a Torroella de Fluvià, que la carretera travessava fent una ziga-zaga, sabíem que ja érem a punt d'acabar el viatge.

He buscat en els DVD que el meu germà Joan va fer amb les fotos antigues de la família (quina feinada, escanejar tot allò!; mai no li estaré prou agraïda) i en recupero algunes de Sant Pere Pescador, el riu Fluvià i família i parents.

El Fluvià i el pont de Sant Pere Pescador (Foto: R. Carrasco)

Passeig pel Fluvià. al fons, el pont (foto: S. Piqueras)

L'avi Rafel i part dels seus néts en el Pedreguet del Fluvià (foto: S. Piqueras)

El barri com a poble

Dilluns vaig assistir a un plenari del meu barri --Les Corts-- que es va fer en el Consell de Districte. Moltes vegades ens queixem de coses que no ens agraden de la nostra ciutat, però no fem més que lamentar-nos davant de persones que no hi poden fer res o, com a molt, enviem una carta a un diari. Si la queixa no arriba a qui té potestat per esmenar allò que està malament --o que creiem que està malament-- de poc serviran les nostres queixes.

La plaça Comas, amb la seu del Consell de Districte, a la primavera

El fet de viure en una gran ciutat fa que aparentment tot sigui anònim i que la veu de la ciutadania no s'escolti, llevat que es produeixi un moviment veïnal que actuï en massa i, si pot ser, organitzant grans manifestacions o tallant carrers i avingudes. La ciutat, però, està feta de districtes i cada districte està fet de barris, i cada barri pot ser com un poble. Un poble més o menys gran, però on és fàcil connectar amb els nostres representants i on les queixes i suggeriments del veïnat poden ser atesos.

Jo havia anat a algun Plenari del districte, però dilluns va ser el primer cop que vaig anar a un del barri. Hi havia veïns i veïnes de diverses zones, algunes que em quedaven properes, d'altres no tant. És interessant escoltar les queixes, preguntes i suggeriments que la gent fa al regidor i l'equip de Govern. Et permet conèixer millor el barri on vius i els problemes que té, més enllà dels carrers i places pels quals et mous habitualment. Un dels temes de què van parlar uns quants veïns va ser de la Colònia Castells, el grupet de cases baixetes, però en molt mal estat, que van començar-se a enderrocar fa alguns anys, al mateix temps que els veïns eren reallotjats en pisos nous, molt més còmodes. Entre les persones que encara hi queden, n'hi ha que temen que la crisi impedirà continuar el projecte i que es quedaran en un lloc on ara hi ha espais buits, els que ocupaven les cases enderrocades, que pot anar degradant-se amb el temps i esdevenir nius de porqueria. El regidor els ha tranquil·litzat --o si més no ho ha intentat-- dient-los que, malgrat la crisi, el projecte avança tal com estava previst. (No sé si han d'enderrocar tot el conjunt de casetes de la Colònia Castells. Estaria bé que alguna quedés com a testimoni del que havia estat. Encara que no tinguin cap valor arquitectònic, formen part de la història de Les Corts.)

De queixes, n'hi ha de tota mena: que una estàtua en uns jardins de la Diagonal és molt lletja, com també ho són les fonts (no per beure, sinó com a guarniment) que van posar a Carles III quan van cobrir la ronda del Mig; que els pipicans no serveixen per a res perquè els gossos estan sempre fora i no n'hi cap dins; que si, quan les plantes que posen en jardineres davant del Consell de Districte són maques se les enduu la gent i si són lletges --o menys maques-- les destrossa la mainada que juga a pilota a la plaça Comas; que els vigilants de les zones verdes i blaves haurien de vigilar també altres coses, fent d'element dissuasiu contra la manca de civisme; que la font de la plaça Valdívia mai no té aigua; que, com que hi ha molta gent incívica a l'hora de llençar les escombraries, perquè no s'agrupen els contenidors normals de la brossa amb els de reciclatge; que han deixat el Centre Cívic del carrer Masferrer només per als joves i els vells ara han d'anar a altres llocs...

Vaig aprofitar per fer jo també algunes queixes i suggeriments. Un d'ells ja el vaig fer en un plenari del districte: que posin un cartell a la sortida del metro de Les Corts indicant per on es va al Camp Nou. Hi ha indicadors que senyalen per on es va a al mercat o al Consell de Districte i en canvi, no hi ha cap senyal que indiqui en quina direcció es troba el Camp Nou. Fa uns mesos vaig fer el suggeriment per escrit, a través del web de l'Ajuntament, i em van respondre que en el seu dia s'havia considerat la possibilitat de posar-hi el cartell, però es va desestimar perquè no creien que fos necessari. A qui va prendre aquesta decisió li recomanaria que passés un matí d'estiu (o d'un cap de setmana durant tot l'any) a costat de la sortida del metro i comptés les persones que, en sortir al carrer miren a un costat i l'altre i acaben desplegant un mapa o preguntat a algú per on es va al Camp Nou. Jo me n'he trobat moltíssimes. En canvi mai ningú no m'ha preguntat per on es va al Consell de Districte o al Mercat. He de dir que el regidor m'ha comunicat que el cartell ja està encarregat.

Un altre suggeriment que he fet és que es posin plaques a costat dels escocells dels arbres que informin de quina espècie es tracta. No és res nou, es tractaria de reprendre la campanya "Els arbres tenen nom", que va iniciar l'Ajuntament el 1999. Ja sé que, en temps de crisi, això pot semblar una despesa inútil. Però es podria demanar la col·laboració d'empreses o entitats bancàries situades en el barri, dient-los que en la placa hi figuraria el seu nom. El regidor diu que ho estudiaran.

He de dir que la mitjana d'edat de la gent que vam assistir al Plenari devia superar la seixantena. Crec que es bo que la gent gran s'interessi pel barri on viu, però m'hi hauria agradat veure-hi gent més jove. Al cap i a la fi a la llarga són els qui trauran més profit de les millores que es puguin fer al barri.

Potser us interessarà:
- La meva veïna australiana (aquest bloc, 02.06.2012) Sobre la grevíl·lea, arbre que creix en el carrer Les Corts.
- Senyalització adient (aquest bloc, 17.01.2012) Sobre la resposta que vaig rebre a la meva petició d'un cartell indicador per anar al Camp Nou.
- L'arbre de la llana de l'Institut Dexeus (aquest bloc, 19.08.2010)
- Els arbres, ja no tenen nom? (aquest bloc, 04.06.2008)
- Les cotorres i els arbres de l'amor (aquest bloc,31.03.2008)

Foto: M. Piqueras, 22.03.2008

L'inefable Monago

El senyor Monago és el president de la Junta d'Extremadura. Ahir o abans d'ahir va fer unes declaracions sobre el possible pacte fiscal català que, tot i que aparentment semblen ofensives per a Catalunya, crec que ofenen més Extremadura. Uns fragments del seu discurs:

El mayor desafío político que tiene extremadura en 2013, que no podemos perder de vista, es sin duda el pacto fiscal catalán. El pacto fiscal catalán es catastrófico para Extremadura [...] Su efecto para Extremadura puede ser devastador [...] Su idea [la de Catalunya] de Extremadura y de España es una idea estereotipada que debemos combatir hablando alto y claro como pueblo con una sola voz, pero sobretodo dando la batalla política al pacto fiscal catalán.

No sé si la idea que jo tinc de l'Extremadura actual és estereotipada. És la que vaig extreure el 2005 després de passar uns dies a Cáceres per assistir a un congrés. Rescato algunes impressions meves d'aquella visita:

No entenc que la gent vagi a visitar parcs temàtics tenint ciutats com aquesta [Cáceres], un parc temàtic multicentenari, amb cases i palaus senyorials tan bonics. Com diu la guia Michelin, Cáceres "deserve le detour". Diuen que ocupa el tercer lloc a Europa de ciutats amb el nucli històric més ben conservat (les altres dues són Florència i Talin), i la Unesco va declarar-la patrimoni de la Humanitat.

La ciutat em va sorprendre en diversos aspectes. per exemple, es parla d'Extremadura com una regió pobra i el seu president [no era el d'ara] en més d'una ocasió ha criticat la "insolidaritat" de les regions que no volen compartir les seves riqueses. No sé si a la província de Cáceres hi ha probresa en el món rural, però la capital no transmet gens aquesta sensació. Relativament se'n veu molta més en altres ciutats. No hi he vist barris degradats com n'hi ha a Madrid o a Barcelona, com tampoc hi he vist el barraquisme vertical de les rodalies d'aquestes dues ciutats. Al contrari, a Cáceres hi ha barris nous amb cases molt dignes i la ciutat està envoltada de les típiques urbatizacions de cases adossades, que sembla ser la màxima aspiració de la ciutadania a Extremadura, a Castella o a Catalunya. Per anar a la seu del Congrés, passava per barris més modestos, però mai no em van fer la sensació de zones com el Raval de Barcelona, per exemple, i encara molt menys de la Mina o Sant Cosme, a Sant Adrià i el Prat.

Els palaus antics de Cáceres estan sent recuperats perquè els compra la Junta de Extremadura, la Diputació o altres institucions o empreses per instal·lar-s'hi. Museus, biblioteques, arxius, despatxos oficials, escola de belles arts, i alguns hotels i restaurants tenen la seu en magnífics edificis restaurats. Això en garanteix la conservació i que es puguin visitar, si més no parcialment.

De Cáceres a Madrid es viatja molt bé, amb uns trens que no tenen res a envejar a l'AVE o a l'Euromed. Em fa l'efecte que deuen ser dels més moderns que té Renfe. Quina diferència amb els trens amb què vaig fer els trajectes d'anada i tornada entre Barcelona i Madrid! A l'anada, un tren que va sortir amb retard, que va averiar-se i ens va tenir aturats dues hores a Castelldefels i que va arribar a Atocha quan ja feia dues hores que havia sortit el tren que m'havia de dur a Cáceres. A la tornada, un tren "Estrella", que no és precisament una estrella de tren. Pujar-hi és com retrocedir a l'Espanya carpetovetónica de la meva joventut: brutícia, amb pols acumulada d'anys, uns seients incòmodes i un viatge que semblava interminable. És nota que els nostres diputats viatgen en pont aeri [el 2005 encara faltava bastant perquè entrés en funcionament el tren d'alta velocitat entre Madrid i Barcelona]. Altrament potser haurien reclamat la millora del servei ferroviari. I aquest és el tren que arriba fins a Port-bou-Cerbère i al revès! El tren d'entrada a l'Estat espanyol des de França. Quina imatge en treuran els estrangers a qui se'ls acudeixi agafar-lo?

Les declaracions que ahir va fer el senyor Monago podrien fer pensar que, tot allò que vaig admirar a Cáceres --un barri antic molt ben conservat, l'absència de bosses de pobresa a la ciutat, unes comunicacions ferroviàries excel·lents...-- ho han aconseguit amb diners catalans. Si aquest senyor creu que el pacte fiscal pot ser catastròfic per a la seva terra, sembla que suggereixi que ells no són capaços de tirar endavant, que necessiten els diners que els arriben d'altres llocs.

Monego s'adreçava a unes "señorías". Suposo, doncs, que devia parlar en el Parlament extremeny. M'agradaria saber què van replicar-li els representants dels diversos partits.

Un altre Sant Joan

Aquesta nit és la revetlla de Sant Joan; una nit que per a mi no té d'extraordinari més que el fet de menjar la coca i que de vegades em costa dormir per culpa del soroll dels petards. Ahir vaig anar a fer unes coses prop de la ronda Sant Antoni i vaig apropar-me al forn Mistral a comprar-hi una coca. Un cop a casa me la mirava i me la imaginava toveta, que avui al vespre ja haurà perdut la frescor d'una coca del dia. Com que no era l'única que se la mirava amb delit, vam decidir avançar la revetlla i ja en vam menjar. Tota no, perquè per a dues persones hauria estat massa, però a miquetes ens en vam cruspir ben bé la meitat. Estava deliciosa!

Potser em direu que no té gràcia menjar la coca abans del dia de la revetlla. Però de la mateixa manera que hi ha qui està cremant petards des de fa dies, per què no podríem començar a menjar la coca abans del 23? Avui ens acabarem la resta, i ves per on, haurem celebrat dues revetlles, atès que actualment la nostra revetlla és limita a això. He llegit que aquest vespre hi ha una foguera de Sant Joan en el barri, en el carrer Numància. Potser m'hi apropi; les fogueres és una altre aspecte de la nit de Sant Joan que m'agrada.

Tornant als petards, quan a casa hi havia mainada, en compràvem, però procurava que fossin dels que no fan soroll o en fa molt poc. Mai no m'han agradat els petards sorollosos i molt menys les traques. No entenc aquesta dèria de molta gent pel soroll. En canvi, els coets que exploten escampant espurnes de colors, m'agraden molt. Encara em quedo bocabadada la nit que fan el castell de focs artificials durant la festa Major del meu barri. Penso que darrere d'aquell espectacle hi deu haver moltes hores de feina i una ment capaç de dissenyar aquells coets que en porten incorporats d'altres els quals també en porten d'altres, de manera que puguem veure aquelles palmeres a les quals a l'extrem de les "fulles" els neixen altres palmeres i en alguns casos encara hi ha una altra explosió en l'extrem de les fulles d'aquestes segones palmeres. Però soroll, no, gràcies!

Actualització 24.06.2012, 00:20
He anat a veure la foguera del barri, en un descampat del carrer Numància. Per ser l'única foguera del barri, no hi havia gaire gent. Enmig de la foguera he pogut reconèixer, ja en flames, alguns bancs (dels de seure al carrer, no pas dels del rescat, tot i que potser alguns mereixerien més que els cremessin), Mentre s'anaven conveertint en flames i fum he pensat qui sap d'on els han tret i quanta gent no s'hi deu haver assegut: els vells del si no fos, joves per petar la xerrada, parelles enamorades, persones sense casa, persones sense papers... Quantes coses ens podria explicar...!

Foguera Sant Joan, al barri de les Corts (Numància / Anglesola)

Potser us interessarà:
- Sant Joan: la llegenda de la princesa (23.06.2010)
- La nit de Sant Joan (24.06.2008)

Quin enrenou amb "la ciència és cosa de noies"!

Fa un parell de dies, la Comissió Europea va endegar una campanya per promoure les vocacions científiques entre les noies. Han anomenat el programa "Science: it's a girl thing" i li han fet un lloc web propi a Internet: science-girl-thing.eu. Per promocionar el programa, van fer un vídeo amb el mateix títol, al qual podia accedir-se des del lloc web, on diu "watch the teaser". El vídeo és aquest:



Però no el busqueu en el web de la campanya, com tampco en l'espai de Youtube on la Comissió Europea el va penjar. A Yotube, a l'adreça on es podia veure el vídeo fins ahir, ara surt un avís que indica que es tracta d'un vídeo privat i que la visió està restringida. Si dediqueu 53 segons a veure el vídeo, entendreu per què ha estat retirat.

Quan el vaig veure, em pensava que era un anunci de perfums, d'aquells que fan per Nadal. Després vaig pensar que potser l'objectiu de la campanya era promoure la ciència entre els nois i per això quan el noi alça la vista del microscopi, es troba al seu davant tres noies joves molt maques que ballen i res no indica que siguin científiques.

Les reaccions es van notar de seguida, tant en l'espai de Youtube, com a través de Facebook, de twitter (amb l'etiqueta #sciencegirlsthing) i en fòrums de discussió. La Comissió Europea ha retirat el vídeo i el web de la campanya indica que ha estat actualitzat el 23 de juny 2012 (avui dissabte). Suposo que l'enrenou devia ser notable, altrament no m'imagino que algú de la Comissió Europea hagi treballat un dissabte per actualitzar el web.

Però també podria ser que la intenció del vídeo fos provocar i que se'n parlés. Possiblement un vídeo que mostrés dones científiques de tota mena (primes, grasses, altes, baixes, boniques i menys agraciades, fins i tot alguna amb una minusvalia) en el laboratori no hauria cridat tant l'atenció com aquest vídeo. Si jo em dediqués a l'ensenyament, crec que el mostraria a classe per veure quines reaccions despertava en l'alumnat.

A Youtube ja he vist un vídeo de resposta; és divertit: