Els astrofísica s'enfaden --i amb raó-- quan algú confon l'astrologia (pseudciència que tracta de la influència dels astres en les persones, el temps, etc.) amb l'astronomia (ciència que estudia l'univers i els astres). Haurien d'enfadar-se els microbiòlegs amb el periodista d'El País que va posar el peu a aquesta fotografia? (com que en la imatge no es llegeix bé, la copio més endavant.)
La foto està relacionada amb la intoxicació que s'ha produït a Alemanya, causada per una soca molt virulenta del bacteri Escherichia coli, un microorganisme que viu habitualment a l'intestí sense causar molèsties. Però la soca de què parlen aquests dies els mitjans (la soca O157:H7, del grup d'E. coli enterohemorràgiques) produeix una toxina que causa una infecció intestinal, amb inflamació, colitis ulcerosa, febre i dolor abdominal; la infecció pot complicar-se i causar l'anomenada síndrome urèmica hemolítica, que pot ser mortal, i també complicacions neurològiques. Les persones més propenses a aquestes complicacions són la mainada i la gent gran. En el peu de la foto d'El País diu:
Bacteria mortal
26-05-2011
En la imagen de telescopio de una bacteria EHEC, cepa de la 'Escherichia coli', facilitada por el Centro de Investigación de Infecciones Helmhotz.
Passo per alt que no digui què signifiquen les sigles EHEC (Escherichia coli enterohemorràgica; les sigles no coincideixen perquè venen de l'anglès. enterohaemorrhagic Escherichia coli). També que no sàpiga que els noms científics dels éssers vius s'escriuen en cursiva, no entre cometes. Fins i tot que la frase sembli que queda coixa, que estigui inacabada.
Qui ha escrit això sembla que no sàpiga diferenciar per a què serveixen el telescopi i el microscopi, i per a quin tipus d'observacions es fa servir cadascun. Si alguna vegada té ganes de contemplar les estrelles potser anirà a un laboratori de biologia perquè li deixin un microscopi.
Per cert, sempre que veieu una foto al microscopi electrònic en color (com la de la foto), tingueu present, que la coloració és com la de les pel·lícules en blanc i negre que ara la televisió ofereix "pintades". Això és perquè el microscopi electrònic no funciona amb llum visible, sinó amb electrons; per tant, les imatges que genera són sempre en blanc i negre.
Més informació sobre la soca EHEC i els seus efectes:
- Enterohaemorrhagic Escherichia coli. Fact sheet No. 125 Organització Mundial de la Salut (L'OMS també sembla que desconegui que els noms científics s'escriuen en cursiva.)
Amb el permís de l'autora, he traduït una entrada del bloc de la periodista egípcia Nadia El-Awady en què tracta del conflicte del hijab o mocador islàmic.
Societats dominades per un mocador: És l'hora del canvi
Les dones musulmanes a Europa i els Estats Units que opten per dur un vel al cap o aquelles que fins i tot es cobreixen la cara es troben sotmeses a una forta pressió social gairebé cada dia. Pel carrer, algunes persones les miren com si fossin fenòmens de la natura. N'hi ha moltes que tenen problemes per aconseguir feina o a l'hora de llogar un pis, I a França, ara les dones que es cobreixen la cara amb un vel estan cometent una acció il·legal. Malgrat això, algunes dones mantenen el cap en alt i perseveren en la seva actitud. A d'altres, els resulta difícil fer front a aquesta situació i, sotmeses a una forta pressió social, decideixen treure's l'hijab o el vel que els cobreix la cara per ajustar-se a les normes socials. N'hi ha que creuen que, de tota manera, l'hijab no és per a elles i que aquesta situació és una oportunitat tan bona com qualsevol altra per treure-se'l.
Nadia, a l'acampada BCN (Foto: M. Piqueras, 20.05.2011)
La lluita de la dona musulmana amb vel a Europa ha arribat al cor i a la ment de la comunitat musulmana arreu del món, incloent-me a mi. I la lluita de la dona musulmana és la de tota la comunitat, que afirma que una dona ha de tenir dret a triar. I expliquem que les dones musulmanes no es cobreixen el cap o la cara com una opressió. En molts casos, dur-lo és qüestió d'elecció.
Una dona --cridem-- te el dret a triar.
Però, creiem això realment els musulmans?, o utilitzem aquest argument quan ens convé?
De debò tenen el dret a triar les dones dels països musulmans o les que viuen en comunitats islàmiques per tots els Estats Units i Europa? Té realment llibertat d'acció una dona si l'impacte que pot tenir a la societat la seva elecció és tal que pot arribar a devastar l'essència mateixa de la seva existència?
En els últims anys, a Egipte, un nombre creixent de dones ha decidit de treure's el mocador amb què es cobreixen el cap. Tot i que són un nombre encara petit, i no pot considerar-se un fenomen generalitzat, és un nombre suficient perquè gairebé tothom, en el país, conegui alguna dona que se l'ha tret. Les seves raons per treure's l'hijab són tan variades com ho són les raons per les quals van començar a dur-lo. La majoria de les dones que conec que se l'han tret viuen en cercles de famílies i amistats semi-liberals. Això fa que l'elecció sigui relativament més fàcil per a elles. Cadascuna, però, ha hagut d'enfrontar-se al judici sever d'alguns membres de la família o d'algunes amistats pel fet d'haver decidit treure's l'hijab.
Aquestes dones són analitzades immediatament a la cara i a la seva esquena. Les raons originals per les quals duien l'hijab estaven equivocades. La seva fe trontolla. S'han mogut en cercles d'amistats que han contaminat la seva ànima. La seva comprensió de la fe islàmica és insuficient. Han obert massa portes al diable i aquest n'és el resultat. La llista podria continuar. Com també els consells de qui creu tenir la veritat. Pregarem per tu, estimada germana. Recorda't de dir les teves cinc pregàries cada dia; això et salvarà. Ves amb compte perquè has començat a avançar pel camí relliscós que duu a l'infern. Pregarem a Déu perquè et protegeixi i et guïi.
La dona és interrogada una i altra vegada sobre les seves raons per treure's l'hijab. Es veu obligada a llargues discussions sobre l'obligatorietat de l'hijab a l'Islam. I ha d'escoltar llargues explicacions sobre el fet que acceptar l'Islam com una religió significa acceptar-ne també la doctrina. No li és permès estar en desacord. No li és permès tenir la seva pròpia opinió o fer-ne la seva pròpia interpretació. Ni tan sols li és permesa la incertesa, no saber realment si l'hijab és o no obligatori, o decidir que no fa per a ella i que ella creu en la comprensió divina.
La dona ha d'estar convençuda. Se li ha de fer veure la llum. És necessari salvar-la.
De sobte, el drer a triar s'ha anat a l'infern, juntament amb aquesta dona que ha decidit treure's l'hijab.
Les dones a què m'he referit més amunt, les que viuen en famílies semi-liberals i que les seves amistats també ho són, de semiliberals, són les afortunades.
Les dones que provenen de cercles més conservadors només tenen una possibilitat. Només el fet de parlar de dubtes en veu baixa és molt vigilat i mantingut en secret. Fins i tot a les ments d'aquestes dones se'n dóna la culpa al diable. Si una dona en aquesta situació volgués considerar treure's l'hijab, l'única possibilita que tindria seria fer-ho allà on no la coneguin. Hauria de recórrer a dur una doble vida. Si no està casada, una dona que visqués en una família musulmana conservadora i es tragués l'hijab podria ser repudiada per la seva família. Una dona casada amb un musulmà conservador s'exposaria al divorci si ell no estigués a favor de la decisió presa per ella. Una dona divorciada --ja vista negativament per moltes persones en la societat egípcia-- que consideri treure'ls l'hijab serà vista com una dona lleugera. Una dona que es tregui l'hijab podria destruir la reputació dels seus fills. I és molt possible que no se li permetés criar els seus fills, si la seva família i el seu marit decideixen que la seva decisió és un signe d'heretgia.
Un tros de roba, un senzill tros de roba sobre el cap o la cara, ha arribat a tenir massa poder en la societat, tant si la dona decideix dur-lo com si decideix rebutjar-lo.
Tothom intenta salvar la dona musulmana; la societat occidental ha de salvar-la de l'Islam, i la societat islàmica ha de salvar-la de la influència occidental.
Ningú --NINGÚ-- no suposa que la dona musulmana pot decidir per ella mateixa allò que és millor per a ella.
Val la pena llegir també els comentaris (en anglès) generats per aquest escrit.
Altres entrades d'aquest bloc en què tracto de Nadia El-Awady:
- Nadia El-Awady i Twitter (26.01.2011) Les primeres piulades de Nadia a la plaça Tahrir
- NadiaE torna a piular (02.02.2011) Després d'uns dies en què el govern egipci va intentar --inútilment-- que el poble expliqués a l'exterior què estava passant, amb la recuperació de la connexió a Internet van tornar les piulades de Nadia. (No recordo quants seguidors tenia a Twitter al principi de la revolta, però ara són més de 26.000)
- Amb Nadia a la plaça de Catalunya (20.05.2011), Aprofitant l'estada de Nadia a Barcelona, vam anar a la plaça Catalunya perquè veiés l'acampada que s'hi feia.
Relacionat amb la dona islàmica:
- Burka (04.06.2010) Reflexions sobre la conveniència de prohibir --o no-- el burka.
Aquest matí ha tingut lloc a la plaça de Catalunya una batalla campal entre l'exèrcit d'en Puig i la gent que hi havia acampada a la plaça. Diuen que havien de fer neteja i eliminar de la plaça tot allò que pogués ser perillós per si demà, en el cas que el Barça guanyi la Champions, venen els culers a celebrar-ho i, com sol passar, s'hi cola algun brètol amant de la kale borroka a la catalana.
Suposo que la decisió del conseller d'Interior haurà satisfet Trias i Hereu: es desempalleguen --o això hauran pensat-- dels acampats sense embrutar-se les mans. Però calia fer-los fora? Felip Puig no podria haver reservat el seu exèrcit perquè demà impedís l'entrada a la plaça dels seguidors del Barça? No diuen que posen una gran pantalla a l'Arc del Triomf? Doncs l'esplanada de l'Arc del Triomf és més gran que la plaça Catalunya i podrien haver demanat a la gent que vulgui celebrar la victòria del Barça --suposant que guanyi-- que, en comptes d'anar a Canaletes i la plaça de Catalunya, fessin cap a l'Arc del Triomf.
He vist imatges de la batalla d'aquest matí. Eren dos exèrcits molt desiguals. Els uns, amb uniforme especial, amb proteccions per tot arreu, el cap cobert per un casc amb elm i armats amb porres i escopetes llançadores de bales de goma. Els altres, amb el cap descobert, vestint roba lleugera d'estiu: samarretes de màniga curta o sense mànigues, pantalons de cotó, molts d'ells bermudes, i sense armes. Eren gent pacífica, no els brètols que fan cap a la plaça de Catalunya per destrossar-ho tot (cal reconèixer que algunes destrosses s'han fet aquests dies; només cal mirar els parterres que abans eren plens de flors i de gespa). Estaven concentrats des de feia dies en el cor de la ciutat i l'única cosa que es volien carregar era els sistema democràtic actual, que de vegades és molt poc democràtic.
No estic d'acord amb tot el que s'ha fet aquests dies a la plaça Catalunya ni amb totes les propostes que han sorgit d'aquestes acampades, però si més no ha estat un revulsiu perquè la societat es faci moltes preguntes i qüestioni moltes coses de l'actual sistema. I el que he vist avui no m'ha agradat. Com deia ahir Manuel Castells en la conferència que va fer a la plaça Catalunya (vegeu-ne l'enregistrament de Vilaweb), "mentre no aparegui la policia, no hi haurà violència". Però la policia ha aparegut. I s'han vist escenes de violència com aquestes, en què la policia reparteix cops de porra o dispara pilotes de goma, sense cap justificació. No poden dir que s'estaven defensant:
Al llarg de la meva vida he conegut i vist cossos de policia de colors diferents (els grisos, els verds, els marrons, els ...), però sempre m'ha semblat que això d'esbatussar és un exercici que tots fan per igual, com si els agradés. Veient les imatges d'avui he recordat una altra batalla campal entre la policia i gent pacífica. Va ser a Londres, a Trafalgar Square, un dissabte del mes d'abril de 1997. Els contrincants eren la policia anglesa i uns quants milers de persones d'un moviment anomenat Reclaim the Streets (recuperem els carrers); joves en la seva gran majoria, però també famílies senceres i moltes persones madures. I un element nou, que no havia vist mai en les manifestacions: molts gossos de raça indefinida, com els nostres petaners.
Primer vaig passejar per la plaça i els carrers dels voltants i vaig acabar refugiant-me en el porxo de l'església de Saint Martin-in-the-Fields, que queda elevat i m'oferia una bona panoràmica. En alguns moments va ser com si revisqués la meva època d'estudiant a Barcelona, a finals dels seixanta. Va ser quan vaig veure la policia d'un país democràtic que simulava la seva retirada i sobtadament feia mitja volta i carregava contra els manifestants. O quan jo mateixa vaig ser assetjada pels bobbies, que volien impedir-me que usés la meva petita càmera de turista quan sis d'ells van abraonar-se contra un noi i quan, ja emmanillat, el duien a un cotxe cel·lular. Tinc penjada en el suro del meu despatx la foto que vaig fer en el moment que el feien entrar en el furgó de la policia. En adonar-se que el fotografiaven, el noi va fer una llengota. Era ja de nit i la foto no té qualitat, però per a mi és tot un símbol: no em vaig sentir com si la llengota anés per a mi, sinó per al sistema, per a aquesta societat tan democràtica.
Detenció d'un manifestant, Londres, 12-04.1997 (Foto: M. Piqueras)
Havia arribat a Trafalgar Square a quarts de set i vaig deixar la plaça que eren les nou tocades. Les brigades de la neteja començaven la seva feina. Per damunt de la National Gallery començava a veure's el Hale-Bopp, un dels cometes més brillants que han passat prop de la Terra el segle XX, que era a punt d'acabar. Jo em preguntava si allò que havia vist aquell vespre en aquell plaça era un presagi del que ens esperava en el nou mil·lenni.
Si no passa res d'imprevist, d'aquí a unes hores jo també seré "amb el vent de llevant a l'Alguer", com li deia Salvador Espriu a un altre poeta. No hi aniré "amb la barca del temps", sinó amb un avió de RyanAir. Per tant, he estat repassant la cançó de Fascinating Aida perquè res no m'agafi desprevinguda.
Marina Rossel i La barca del temps:
I per posar-me en ambient, una cançó marinera algueresa que m'agrada molt: Lo nassaiolo (o Lu pascaró):
Varant lo gusso a la maitinada,
amb a les nasses per eixir a fores,
pel nassaiolo és venguda l’hora
de alçar la vela i de posar el timó.
Les nasses de la barca són mullades
amb a la sima en fondo a la marina
damunt de l’onda el suro ja se nina
s’espera l’hora de poguer salpar.
Cia de dorso, voga de fatxa
o nassaiolo salpa la nassa
salpa i voga tot lo sant dia
cel i marina te fan companya
o pescador, o pescador
alça la vela i posa el timó.
A la tardeta torna de la pesca
amb a lo vent en popa el nassaiolo
esponja bé lo gusso i el posa en rodo
lo peix al negociant va a portar.
Dividi lo guadany de la jornada
se tria un poc de peix per la cassola
tra una cosa i l’altra passa l’hora
i torna en casa per se reposar.
I ara, a omplir la bossa i procurar no passar-me, que RyanAir no deixa dur més de 10 kg en l'equipatge de cabina. per sort només és un dia i mig i no em cal gaire cosa.
Un 22 de maig (de 1907) va néixer George Prosper Remi, més conegut com a Hergé i famós per ser l'autor de les tires dibuixades de Tintin. Des que, el 1929, va publicar-se'n la primera tira, en el suplement infantil d'un diari belga, han estat moltes les generacions que han llegit les aventures d'aquest jove periodista belga d'aspecte gairebé infantil, a qui sempre acompanya Milú, un simpàtic fox-terrier. Més endavant s'hi van afegir altres personatges que són recurrents en les aventures de Tintin: el capità Hadcock, la parella de detectius Dupont e Dupont (en castellà els van anomenar Hernández y Fernández; un encert del traductor o traductora), el professor Tornassol (inspirat en el físic suís August Piccard; vegeu-ne la foto) i la inefable Castafiore.
Els primers llibres de Tintin que vaig llegir van ser Objetivo la Luna i Aterrizaje en la Luna. Devia ser el 1961 o el 1962 i crec que els van regalar al meu germà Xavier, el petit. Tota la família ens hi vam enganxar i entre el Xavier i els altres germans va acabar havent-hi a casa tots els llibres que havien sortit i també els que van anar sortint. Després les meves filles i el meu fill també els van llegir i en van tenir exemplars en català. No recordo, però, quan van començar a publicar-se en català; perquè aquelles primeres edicions d'Editorial Juventud eren en castellà.
Alguns dels àlbums de Tintin han estat considerats políticament incorrectes. Per exemple, d'Aventura en el Congo, s'ha dit que era racista. I el personatge de la Castafiore --l'únic femení entre els personatges recurrents de les tires de Tintin-- no deixa gaire ben parades les dones. Cal considerar-ho, però, amb la perspectiva del temps i situar aquells àlbums en el context històric i social de l'època en què es van publicar per primera vegada.
Avui dia, a Brussel·les ens podem trobar Tintin pel carrer en algun dels murals dedicats a personatges de còmics. Sovint es troben en parets mitjanceres, sobretot quan hi ha un edifici que queda més arraconat que el veí en una vorera. De fet, és possible fer un recorregut per la ciutat per veure aquests murals tan simpàtics.
Tintin, Milú i el capità Haddock (Foto: Bixentro, llicència Creative Commons)
Per saber-ne més:
- Hergè (Wikipédia francesa). L'article dedicat a aquest dibuixant en la Wikipédia francesa és molt extens i ben documentat.
- Tintin en català. Web dedicat al món d'aquest personatge.
