Estirant el fil de la memòria: Enric Sió

He vist anunciada l'exposició Enric Sió, el dibuixant que va trencar motlles, que estarà al centre cultural El Carme, de Badalona, fins al 14 d'abril d'enguany. Aquest anunci m'ha dut records de fa dècades, quan el nom d'Enric Sió (1942-1998) estava associat al de la cantautora Guillermina Motta, amb qui va mantenir una relació sentimental a finals de la dècada de 1960.

Recordo els dibuixos de còmic d'Enric Sió i també la coberta que va dibuixar per al disc Visca l'amor! de Guillermina Motta, amb el retrat de la cantant fet amb el procediment de solarització, molt en l'estil del pop art de l'època. També recordo quan alguns mitjans van publicar que Enric Sió havia decidit establir-se a Vitòria. Aquest últim detall, el de la ciutat on es traslladava, potser no el tindria tan viu a la memòria si no fos perquè Vitòria és una ciutat amb la qual he tingut --i encara tinc-- molts lligams. És la ciutat on va néixer el meu marit i durant molts anys hi anàvem sovint.

A Vitòria, a la plaça de la Virgen Blanca, hi havia una botiga --em sembla que la darrera vegada que hi vaig anar ja no hi era-- que m'agradava molt. Tenia també entrada per la plaça d'Espanya i hi venien baralles de cartes d'Heraclio Fournier, les típiques cartes amb què han jugat moltes generacions a molts llocs del món. En diverses ocasions havíem comprat baralles per regalar i també per a casa. Encara conservo la primera baralla basca que hi vam comprar, tot i que està molt malmesa després de tants anys d'ús. L'any 1973, en aquella botiga vaig descobrir una baralla doble (eren dos jocs de cartes franceses) molt original. Cadascuna duia la caricatura d'algun personatge polític dels segle XX. Molts encara eren vius i en actiu; d'altres, eren ja morts o apartats de la política, però presents en el record de molta gent.

Mai no hem fet servir per jugar la baralla dels polítics, però la conservo amb les altres baralles que hi ha a casa i avui l'he buscada. Ve en un estoig de vellut sintètic i a l'exterior hi duu un exemple dels dos costats de les cartes que hi ha dins. A diferència de les altres baralles que havíem comprat a Vitòria, la dels polítics no duu enlloc cap senyal que indiqui que és d'Heraclio Fournier. En una de les cartes que conté diu: "POLITICAL TWIN PACK PLAYING CARDS pictured by ORTUÑO" i més avall "AN ENRIC SIÓ PRODUCTION". Per tant, no és de Fournier, sinó d'una empresa d'Enric Sió, però la qualitat de les cartes és la mateixa que la de qualsevol baralla d'aquella fàbrica, com si les haguessin feta allà.

He donat un cop d'ull a les cartes de les dues baralles dels polítics. Hi ha mandataris de molts països i d'èpoques diferents del segle XX: presidents, primers ministres, reis, prínceps, algun emperador; demòcrates, dictadors, lluitadors pels drets civils... La majoria de les persones que hi ha representades són ja mortes. Només en sobreviuen algunes de la família reial britànica: la reina Isabel, el seu marit i la seva filla Anna. No veig que hi incloguessin el príncep Carles, tot i que és un personatge amb una fesomia adient per a la caricatura. Em sembla que tampoc no hi ha representat cap polític espanyol de l'època, però no m'estranya. La baralla és de 1973 i caricaturitzar polítics del franquisme podria haver estat arriscat.

Per altra banda, he buscat informació a Internet sobre Enric Sió i els resums biogràfics que hi he trobat no parlen del temps que va viure a Vitòria, com tampoc en parlen els articles que comenten l'exposició. Qui sap si el llibre que s'ha publicat ara i que duu el mateix títol que l'exposició en parla. M'agradaria llegir-lo per comprovar-ho.

He seguit rastrejant la xarxa i, a través de Google Academic, he anat a parar a un article de Francisco José García-Ramos publicat el 2017 a la revista Zer que, tot i que aparentment no té cap relació amb Enric Sió, m'ha proporcionat alguna informació sobre el que jo buscava. L'article està dedicat a un altre dibuixant (Enrique Ortega), que va fer per a Cambio 16 la primera caricatura de Joan Carles com a rei d'Espanya. Ortega era de Vitòria i va treballar per a Naipes Heraclio Fournier, on va començar als quize anys com a aprenent i va acabar com a dibuixant. A l'esmentat article diu:

A comienzos de la década de los setenta irrumpirá en su vida la turbulencia creadora del ilustrador y fotógrafo catalán Enric Sió i Guardiola (Badalona 1942-Barcelona, 1998). Tras su paso por revistas barcelonesas como Oriflama, donde ilustrará Lavinia 2016 o la Guerra de los poetas (1967-1968), Sió llegará a Álava con el ánimo de seguir experimentando visual y narrativamente en el mundo del cómic y la historieta gráfica. Será en este contexto que conocerá a Ortega y le propondrá colaborar en su nuevo reto: la Editorial Enric Sió S.A.
Establecida en un primer momento en Vitoria, Ortega seguirá desarrollando proyectos relacionados con naipes y barajas de cartas. Entre los trabajos más destacados en esta línea estará una baraja de futbolistas, una baraja política y un tarot. [...] Para la baraja política Ortega colaboraría con el alicantino Alfonso Ortuño Salazar (Orihuela, 1942), que recién empezaba su carrera como ilustrador y dibujante profesional. Un proyecto complejo en el que la ilustración de cada uno de los personajes tenía que someterse a la inspección de la censura. Entre las idas y venidas de cada dibujo, el naipe del que fuera todavía príncipe Juan Carlos finalmente consiguió el visto bueno de los censores. Un éxito que, por otro lado, jamás obtendría la ilustración de Francisco Franco por más que llegaron a establecerse reuniones para negociar aspectos del naipe con la propia Carmen Polo de Franco y su círculo cercano. Finalmente, y como era habitual en los proyectos de Enric Sió, la baraja política acabó inmersa en un sinfín de trabas y nunca vio la luz de forma completa.

Que Ortega hagués treballat des de jovenet a Naipes Heraclio Fournier pot explicar que la qualitat de les cartes de l'Editorial Enric Sió sigui com les de les cartes que surten d'aquella fàbrica. Pel que fa al contingut de les baralles, l'article diu que la baralla "nunca vio la luz de forma completa" però els dos jocs de cartes que venien el 1973 estan complets. Potser n'havien de fer algun altre més i no es va arribar a fer?

He de veure l'exposició dedicada a Enric Sió. Em sembla incomprensible que quan es parla de la seva obra s'oblidi del temps que va ser a Vitòria, encara que fossin pocs anys, i de la seva tasca com a editor. Confio que a l'exposició, en algun raconet, s'esmenti aquella etapa de la seva vida.

2019, any de...

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració el 2019:

- Any internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics. El 2019 se celebra el 150 aniversari de la descoberta del sistema periòdic i se'n fan celebracions per tot el món. Segurament serà un dels anys internacionals amb més ressò. El compte oficial de Twitter en català d'aquesta celebració anuncia el projecte "Una taula periòdica al Dia"; cada dia de 2019 faran pública, via Twitter, una taula periòdica: @LTPeriodica


- Any Internacional de la Moderació. El 8 de desembre de 2017, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar una resolució en què decidia proclamar el 2019 Any Internacional de la Moderació, en un esforç per difondre les veus de la moderació mitjançant la promoció del diàleg, la tolerància, la comprensió i la cooperació.


- Any Internacional de les Llengües Indígenes. Les Nacions Unides va declarar-lo amb la finalitat de sensibilitzar la societat, no únicament per beneficiar les persones que parlen les llengües indígenes, sinó perquè d'altres apreciïn la important contribució d'aquestes llengües a la diversitat cultural del món. Avui dia, al món es parlen unes 7000 llengües, 2680 de les quals estan en perill.

- Any Ramon Margalef. Centenari del naixement de Ramon Margalef, un dels mes grans ecòlegs del segle XX.


- Any James Lovelock. James Lovelock, químic atmosfèric britànic, complirà cent anys. La seva teoria de Gaia --o geofisiologia de la Terra-- ha mostrat el nostra planeta com el resultat de l'evolució conjunta de la seva part no viva (el planeta i la seva atmosfera) i els éssers vius (la biosfera).


- Any Internacional del Salmó. Una iniciativa d'institucions i països de l'hemisferi nord per dur a terme una activitat intensa de recerca científica internacional, coordinada i interdisciplinària, i de divulgació al voltant del salmó i la seva importància per a les persones, pensant en l'efecte que el canvi climàtic pot tenir en les diverses espècies d'aquest peix.

- Comença la Dècada de l'Agricultura Familiar (2019-2028), per promoure i donar suport a l'agricultura familiar com a un mitjà per assegurar l'alimentació, eradicar la pobresa, acabar amb la fam, conservar la biodiversitat, aconseguir la sostenibilitat ambiental i ajudar a afrontar les migracions.


- Any de la Diàspora Africana. El president de Ghana va proclamar el 2019 com a "Any del Retorn" dels descendents d'africans que van ser capturats i transportats al continent americà com esclaus durant els segles XVII i XVIII. I va decidir-se que fos el 2019, perquè farà 400 anys de l'arribada a Amèrica dels primers esclaus africans.

- Any de la Música de la Smithsonian Institution dels Estats Units. Durant el 2019, aquesta institució cultural i educativa celebrarà cada dia activitats diverses relacionades amb la música: concerts, conferències, tallers... i posarà a l'bast del públic el seu patrimoni musical en formats diversos.

La comissaria virtual (84): el pes de la torre Eiffel

Notícia a El Periódico (en el web i també en la versió impresa) el 10 de desembre 2018 (actualitzat a les 23:23):

L'autor de l'article descriu el treball que està fent aquesta enorme tuneladora que treballa 24 hores diàries per fer arribar la línia ferroviària R2 Sud a l'aeroport de Barcelona. Aquesta infraestructura, un cop acabada (no us féssiu il·lusions, que això no serà abans del 2021), connectarà l'estació de Sants i la terminal T-1 de l'aeroport en només 19 minuts.

Sobre les característiques del treball que s'estan fent, l'article diu això:

L'ultima frase diu: "Los 62 kilos de acero que se han utilizado en esta obra equivalen a seis veces el peso de la Torre Eiffel.". O sigui, que, segons El Periódico, la torre Eiffel pesa poc més de 10 kilos. Es deu referir a alguna torre Eiffel en miniatura, com aquestes rèpliques que es poden veure en parcs temàtics que representen monuments del món?

En el web oficial de la torre Eiffel, hi ha una pagina sobre les dades tècniques de la torre. Hi diu que l'estructura metàl·lica pesa 7300 tones i que el pes total és de 10.100 tones. Això, en kilos, són 10.100.000. Sis vegades aquest pes són 60.600.000 kilos. És evident que l'autor de l'article ha oblidat bastants zeros.

Els diaris, que --en el millor dels casos-- acostumen a fer una revisió lingüística dels textos dels articles, sembla que no en revisin les xifres que inclouen i així és com s'escapen pífies com la d'aquest article.

Records de Joan Oró (II)

Avui poso aquí aquest escrit que Joan Oró em va dictar el desembre de 1996. En llegir-lo, cal tenir en compte el context temporal. La investigació de l'espai no s'ha aturat i ara es té un coneixement molt més ampli d'alguns aspectes tractats per Oró en aquest text que, per altra banda, pretenia ser únicament divulgatiu.

VIDA A L’UNIVERS

Hi ha vida en altres llocs del sistema solar?

Planeta Mart (foto ESA, CC BY-SA 3.0-igo)

Els astrònoms planetaris estan d’acord que les condicions de Mart en el seus orígens devien ser favorables (aigua líquida, temperatura adient, precursors orgànics) perquè s’hi hagués pogut originar vida. La descoberta, en uns meteorits o roques procedents d’aquell planeta, de compostos indicadors d’una possible activitat biològica no és una prova definitiva de l’existència de vida. Les molècules trobades són molt abundants en l’espai interestel·lar; els meus col·laboradors i jo també vam detectar-les en el meteorit caigut a la ciutat de Murchison (Austràlia) l’any 1969.

No és la primera vegada que hom creu haver trobat proves de l’existència de vida a Mart. L’any 1976, dins la missió Viking es van realitzar unes anàlisis de la matèria de la superfície del planeta roig. Els primers resultats van fer creure que s’hi produïen reaccions que només es donen en les cèl·lules vives, i se’n va deduir que potser hi havia vida microbiana. Jo vaig ser escèptic i vaig arribar a la conclusió —després confirmada— que els compostos detectats provenien de reaccions químiques degudes a la capacitat catalítica de la matèria de la superfície del planeta roig. El satèl·lit Europa de Júpiter se suposa que té un gran oceà d’aigua líquida. Encara que alguns investigadors de la NASA hem pensat en la possibilitat que existís vida microbiana en aquest satèl·lit, tampoc no se sabrà fins que sigui possible fer anàlisis in situ ben detallades. Fins ara només tenim certesa de l’existència de vida en el petit planeta blau que hem batejat amb el nom de Terra.

Primera fotografia de la història de la superfície de Mart (20.07.1976, NASA, domini públic)

Hi ha vida en altres mons?

El segle xx ha estat un segle de grans descobriments: l’estructura de la matèria, el codi genètic, els antibiòtics, l’arribada a la Lluna, l’exploració de l’espai, etc. Ens preguntem: hi ha altres sistemes planetaris? Hi ha vida més enllà del sistema solar? Al voltant de l’estrella Beta-Pictoris, va descobrir-se un disc protoplanetari format per un gran nombre de cometes, uns 150 dels quals cauen cada any a l’estrella. És probable que a la part central hi hagi planetes i que la vida pogués desenvolupar-se en algun d’ells, com va passar a la Terra, partint de la matèria orgànica d’origen cometari, com ja vaig descriure l’any 1961. També s’han trobat discs protoplanetaris a la nebulosa d’Orió.

51 Pegasi (Royal Observatory Edinburgh, domini públic)

El 1995 s’han descobert planetes que es troben més enllà del sistema solar. Els primers detectats ho van ser al voltant de les estrelles 51 Pegasi, 47 Ursae Majoris i 70Virginis. Els detectats en les dues últimes és possible que els planetes detectats continguin aigua, factor necessari, pero no suficient, perquè s’hi hagi pogut originar alguna forma de vida. Posteriorment, i en una cursa imparable, s’han descobert sis planetes més. Som al llindar d’una nova era espacial. La NASA ho ha entès així i, en el nou programa «Origins», està dissenyant la construcció d’un gran telescopi d’interferometria d’infrarojos que s’enviarà a la distància de Júpiter. A aquella distància del Sol, a més de poder detectar altres sistemes planetaris, es podrà detectar la presència de molècules indicadores de vida (oxigen, ozó, vapor d’aigua) en les atmosferes del planetes extrasolars. Així se superaran amb escreix les possibilitats dels actuals telescopis d’infraroig.

Hi ha vida intel·ligent més enllà?

Fa anys que es treballa en el projecte SETI, dirigit per Frank Drake, per a la recerca de vida intel·ligent extraterrestre. Drake va calcular que a la nostra galaxia hi podia haver una civilització per cada deu milions d’estrelles. Com a nota anecdòtica direm que el projecte SETI de NASA va cancel·lar-se perquè un membre del Congrés dels EUA va dir: «Per què hem de finançar aquest projecte, si ni tan sols tenim la seguretat que hi hagi vida intel·ligent a Washington D.C.?»

Radiotelescopi d'Arecibo (Foto: A. Cai, domini públic)

Aquest programa, que ara té suport privat i el nou nom de Phoenix, permet escoltar per radioastronomia els possibles senyals codificats que arribarien als radiotelescopis d’Arecibo (Puerto Rico), Califòrnia i Austràlia. El gran nombre de senyals rebut ha permès localitzar la sonda espacial Pioneer 10, que hom creia perduda en l’espai. Des que es va iniciar el projecte, s’ha aconseguit augmentar en més de mil milions de vegades la capacitat dels ordinadors que registren i classifiquen aquests senyals. Si, com s’espera, algun dia es rep algun senyal intel·ligent, què ens dirà? És possible que ens puguin donar algunes lliçons sobre la manera de comportar-nos, entre nosaltres i amb la Terra.

__________________

Joan Oró, desembre 1996

Records de Joan Oró (I)

Segell dedicat a Joan Oró (2008)

Regirant velles carpetes de l'ordinador n'he trobada una amb coses sobre Joan Oró (1924-2004), el bioquímic català que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i que, amb Stanley Miller, són considerats els fundadors de la química prebiòtica (la ciència que estudia les molècules precursores de la vida i els possibles processos que poden haver originat la vida). Vaig tractar-lo els últims setze anys de la seva vida i vaig mantenir una bona amistat amb ell i la seva segona esposa, Antonieta (tots dos eren vidus quan es van casar).

En diverses ocasions Oró i jo vam parlar de fer un llibre conjunt que fos en part la seva biografia i alhora un llibre de divulgació sobre la química prebiòtica i l'origen i evolució de la vida. Tinc textos que em va anar dictant i que al final van quedar arxivats al meu ordinador perquè malauradament no vam poder dur endavant el projecte. I una de les coses que he trobat avui és un escrit que em va dictar el mes d'octubre de 2001, en el qual explica com es va desenvolupar en ell l'interès per investigar l'origen de la vida. El copio a continuació:

Si hagués d’explicar com vaig veure’m involucrat en els estudis sobre l’origen de la vida —explica Joan Oró—, o qui m’hi va encaminar, hauria de respondre que fou una inquietud que va sorgir espontàniament de mi mateix, tot i que després hagi rebut les influències de diferents pensadors. Quan, encara a Lleida, les nits estrellades mirava el cel, en una època que, tot i no ser massa llunyana, encara teníem temps per recrear-nos en activitats tan senzilles com aquesta, em preguntava què hi devia haver més enllà del nostre planeta. M’inquietava el pensament que potser en algun d’aquells astres que jo veia únicament com petits puntets en la celístia, hi pogués haver algú que potser en aquell moment es feia una pregunta similar.

Després vaig llegir el llibre Astronomía popular, de l’astrònom francès Nicolas Camille Flammarion, que va impressionar-me molt. Flammarion, que va viure del 1842 al 1925, va participar en la discussió iniciada per l’astrònom italià Schiaparelli sobre l’existència o no de canals en la superfície de Mart. Flammarion estava convençut que aquelles línies que es podien veure en la superfície del planeta roig eren canals, i que devien ser l’obra d’uns éssers intel·ligents, potser més avançats que no ho estàvem els humans a la Terra. Per altra banda, Flammarion també va estudiar la superfície de la Lluna, en la qual li va semblar detectar canvis en un dels seus cràters. Va atribuir-los a possibles variacions en la “vegetació” del nostre satèl·lit. Perquè ell estava plenament convençut que tots els mons que hi havia en l’univers havien d’estar poblats per éssers vius. Aquesta idea pot semblar tan ingènua i descabellada avui en dia com ho devia semblar en la seva època. Tanmateix, considero que és una expressió d’humilitat, virtut que molt sovint ens manca als científics. Per quin motiu hauríem de creure que som els únics éssers intel·ligents que han existit? La vida és cert que és un fet casual; però també és un fet d’una alta probabilitat en determinades circumstàncies, com les que es donaren a la Terra fa uns 4000 milions d’anys. Hi ha molts altres llocs de l’univers on s’han donat, i es donen, circumstàncies similars a les del nostre planeta.

Hi ha dos altres científics del segle xix que van influir bastant en el desenvolupament de les idees fonamentals que em durien anys més tard a investigar sobre els orígens de la vida. En primer lloc, i de manera indiscutible, Charles Darwin. En el seu llibre L’origen de les espècies, que va ser un bestseller quan es va publicar —l'editor va preveure'n una tirada de 1250 exemplars, però abans que el llibre sortís ja n'hi havien encarregat 1500 exemplars—, no parla en cap moment de l’origen de la vida. Tanmmateix, s’ha conservat una carta que Darwin va escriure a J. D. Hooker on fa esment de l’origen de la primera cèl·lula i expressa la seva opinió que l’origen de la vida ha de poder explicar-se des del punt de vista molecular. Molts anys després, ja en el segle XX, l’investigador rus Alexander I. Oparin va plantejar una hipòtesi sobre l’origen de la vida que sembla inspirada en aquesta idea d’evolució molecular.

Després, em va impressionar Ernst Haeckel, el biòleg alemany que, l’any 1866, va encunyar el terme ecologia. Haeckel, que havia llegit L’origen de les espècies, va escriure més tard que aquell llibre li va aportar les bases per a la creació d’aquella nova especialitat científica, l'ecologia, que relaciona els éssers vius i l'ambient.

La influència rebuda de fonts externes va esperonar en mi el desig d’esbrinar, per una part, el que podia existir més enllà del nostre planeta i, per una altra, la incògnita que havia fet possible l’existència de la nostra espècie. Tot i que en la meva joventut els estudiosos que s’havien interessat per l’origen de la vida l’havien enfocat des d’aspectes més aviat relacionats amb la biologia o des del punt de vista religiós, la meva formació en química m’aportà moltes idees a l’hora de plantejar hipòtesis. Vaig pensar que si la teoria de Darwin fa retrocedir l’escala biològica fins a un primer organisme, del qual haurien evolucionat tots els altres, arribàvem a un punt en què se’ns plantejava una altra incògnita: com s’havia originat aquell primer organisme? Teníem dues opcions. Podíem pensar que procedia de l'espai exterior i que hauria arribat a la Terra com una llavor de vida. O bé podíem seguir enrere en el procés evolutiu i creure que hi havia hagut una evolució anterior “inanimada” que hauria dut a la vida.

Cal aclarir que, durant la seva adolescència, Joan Oró va tenir moltes oportunitats per mirar el cel de nit. Quan era estudiant de batxillerat, durant les vacances ajudava en el forn de pa de la família i de nit, mentre esperava que la massa fermentés, sortia de la fleca i s'entretenia a mirar el cel. El forn es deia "La Radio" perquè, quan aquest mitjà era encara una novetat, el pare de Joan Oró va posar a la botiga un altaveu a través del qual se sentia la ràdio que tenien a la casa familiar que era al mateix edifici, i era un atractiu per a la clientela. I amb els diners que rebia pel seu treball a la fleca o que la mare li donava per anar al cinema, el jove Oró es comprava llibres.