dissabte, 25 de juny del 2011

La comissaria virtual (44) Limone sul Garda i el mar

Al diari Ara d'avui, 25 de juny 2011, hi ha un interessant article sobre evolució humana (pàgines 40 i 41 de la versió impresa). Un dels apartats està dedicat a la selecció genètica i fa referència al que passa en poblacions petites que, quan es produeixi una mutació en un gen, el nou gen té més probabilitats de passar a futures generacions i perpetuar-se que si la població fos gran. I posa com a exemple el cas de Limone sul Garda, un poble del nord d'Itàlia on, entre la seva població, predomina un gen anomenat Apo-AI  (si cliqueu damunt del retall de diari, el veure-ho ampliat) que sembla ser que protegeix contra l'infart. Sobre el poble, el diari diu que era "accessible només per mar fins al 1930" (si no ho llegiu bé, cliqueu al damunt i s'ampliarà el retall de diari) :


El cas és que Limone sul Garda és a centenars de quilòmetres del mar. Com el seu nom indica, és troba situat la riba del llac de Garda. I si en evolució cal que passi un nombre de generacions que és variable segons les espècies perquè s'hi observin canvis, en geologia, els canvis solen ser encara més lents i podem assegurar que el 1930 el mar no arribava a Limone. Sí que és cert que el poble vivia aïllat, però. No hi passava cap carretera i només era possible arribar-hi a través del llac o creuant les muntanyes que té al darrere.

Aquesta protecció contra l'infart, que va descobrir-se fa prop de quaranta anys, va ser un cas de serendipitat. Un metge milanès va adonar-se que un home de Limone sul Garda a qui va visitar tenia uns nivells molt baixos de lipoproteïnes d'alta densitat o HDL (per les sigles en anglès de high density lipoprotein), que és l'anomenat ·"colesterol bo", perquè impedeix que les artèries s'obstrueixin. Malgrat això, l'home no presentava cap problema cardíac ni de circulació. Com tampoc en tenien els altres veïns del poble que van estudiar.

Més endavant es va descobrir que l'HDL d'aquesta gent era d'un tipus rar que protegia les artèries. I avui dia s'estan fent asssajos amb un fàrmac basat en aquesta proteïna.

dimarts, 21 de juny del 2011

Doodle del solstici


Avui Google celebra el solstici d'estiu (o d'hivern, segons des d'on es miri) amb aquest doodle. Bon solstici (d'hivern o d'estiu) a tohom!

dilluns, 20 de juny del 2011

Cançons per a un record

De vegades hi ha cançons que ens transporten a un moment determinat de la nostra vida, que cada cop que les sentim ens faran recordar algun instant, que no té perquè haver estat transcendental.

Fa poc, en el metro, un parell de músics em va transportat a Montevideo. El setembre de 2010, quan era en aquella ciutat per participar en un congrés, vaig coincidir amb el Día del Patrimonio. Museus i edificis històrics feien jornades de portes obertes i per molts llocs de la ciutat hi havia actuacions musicals. En un pati del palau del Cabildo em vaig aturar a sentir una orquestra de noies saxofonistes. Van interpretar un tango, una melodia que estava segura que havia sentit moltes vegades, però que en aquell moment no sabia identificar. Em van dir que es deia Por una cabeza.

Em va semblar un títol força estrafolari, però Google em va aclarir a quin cap feia referència el títol: el del potrillo al qual havia apostat el narrador del tango, que perd la carrera just per un cap:

Por una cabeza de un noble potrillo 
que justo en la raya afloja al llegar 
y que al regresar parece decir: 
no olvides, hermano, 
vos sabes, no hay que jugar...

I vaig trobar-ne diverses versions: des de la de Carlos Gardel, que va ser el primer que va difondre aquest tango, fins a versions actuals cantades o només la música, amb intèrprets notables. Fins i tot ha aparegut en algunes pel·lícules, com ara Esencia de mujer o La llista de Schindler.



Va ser una sorpresa trobar aquesta escena de La llista de Schindler. He vist aquesta pel·lícula dues vegades  --alguns trossos més vegades-- però no recordava que aquest tango formés part de la seva banda sonora. En canvi, des d'aquell dia en què vaig sentir-lo interpretat per les saxofonistes uruguaianes, ha esdevingut una cançó familiar per a mi, que vaig reconèixer immediatament quan vaig sentir-ne la versió dels músics del metro--un amb acordió i l'altre amb violí. Em van transportar a aquell passeig uruguaià d'un diumenge de setembre.

Entrada del bloc relacionada: Va de tango (28.09.2010)

diumenge, 19 de juny del 2011

L'art en els WC de la UB

Les portes dels WC públics són font d'entreteniment. Fa poc, en la d'un lavabo de dones de la Universitat de Barcelona vaig veure aquest dibuix:


Em va recordar El crit de Munch:


Quan buscava la imatge del quadre de Munch he trobat aquest bloc ple de "crits" que l'autora veu en molts llocs. És original!

divendres, 17 de juny del 2011

Bolquers i calcetes d'usar i llençar: quin gran invent!

Quan va néixer l'Elena --la meva primera filla--, les primeres setmanes li posava bolquers de cotó --dels de rentar i tornar a utilitzar-- sense cap protecció, per evitar que s'escaldés. Vaig comprar-li també una mena de calcetes que tenien tres capes: l'exterior, de niló; la interior d'una tela com de punt de cotó, i una intermèdia de plàstic. Tenien una obertura per la part de l'esquena, per on es posava el bolquer entre la capa interior i la de plàstic, i el conjunt es tancava amb uns botons de clip, molt semblant a la de la foto. Aquestes calcetes, les hi posava quan anàvem al pediatre o a algun lloc que havíem de passar algunes hores fora. Però quan érem a casa o sortíem només a fer un volt, duia els bolquers de cotó i unes calcetes de bebè de tovallola fineta. O directament una  granoteta d'aquelles que en deien peleles.

Els dodotis ja existien, però eren encara molt recents i molt cars, i no eren dels que porten la calceta incorporada, sinó com unes compreses gegants. Aviat en vaig comprar, però només els feia servir per a ocasions especials; eren un luxe que no ens podíem permetre de manera habitual. Un dia, la farmacèutica va dir-me que tenien uns plàstics molt suaus, que es podien posar damunt del bolquer i lligar amb un nus a cada costat, en la part del malucs. Això evitava que la criatura mullés el llit o la persona que la tingués a braç quan fes pipi. Si més no, això va evitar que hagués de canviar contínuament els llençols del bressol o que m'hagués de canviar jo mateixa si la criatura feia el pipi damunt meu.
L'Elena bebè i la seva mare

Vam comprar la primera rentadora quan l'Elena tenia nou o deu mesos i jo era ja cap a la meitat del segon embaràs. Mentrestant, vaig rentar a mà tots els seus bolquers (menys els dodotis de les ocasions especials). Aleshores vaig adonar-me que allò que deien que la caca dels nadons és caca "d'angelet" era una fal·làcia per mantenir conformades els milions --o bilions?-- de dones que al llarg de la història han hagut de rentar els bolquers a la mainada. La caca de la meva "angeleta" podia ser tan pudenta o més que la d'una persona adulta (qui ho diria, veient-la tan bufona a la foto!).

Quan l'Elena tenia tretze mesos va néixer l'Ana, i un parell d'anys més tard, l'Aitor. La rentadora no parava, però per sort jo ja no vaig haver de rentar més bolquers a mà. Han passat molt anys, però em sembla que per casa encara corren draps que són antics bolquers de cotó. Van molt bé per netejar els vidres.

Molts pares i mares d'avui dia han conegut tota la vida els dodotis aquests de calceta impermeable i potser a algú que em llegeixi li pot semblar que parlo de la prehistòria. Però, no; només fa unes quantes dècades. Els bolquers d'usar i tirar van ser un gran invent, especialment quan van dur incorporada la calceta a prova de pipi. Els precursors van ser les calcetes protectores, com les que jo comprava a la farmàcia. I a qui se li va acudir?  Doncs a una dona, una mare que devia estar tipa de les "goteres" de la mainada. El 19 de gener de 1949, Marion O'Brian Donovan (15 octubre 1917- 4 novembre1998), que vivia a Saugatuck, a l'estat nord-americà de Connecticut, va presentar una sol·licitud de patent per al seu invent.

La memòria descriptiva de l'invent  comença així:
Aquest invent està relacionat amb unes millores noves i útils en embolcalls o fundes de bolquers.
Abans, els bolquers i les seves fundes no eren a prova de fuites i per tant es necessitaven accessoris com ara fundes de matalàs, llençols i calcetes de goma, i altres articles semblants. A més, la roba del bebè es mullava perquè els bolquers corrents normalment s'enganxaven amb un imperdible a la camiseta i la humitat solia escampar-se cap a la camiseta o altres peces de vestir, que calia canviar cada cop que es canviava el bolquer. Un objectiu d'aquesta invenció és superar aquests inconvenient mitjançant la funda o embolcall per a bolquers que es descriu més avall.
Després descriu altres objectius de l'invent, com ara evitar la irritació de la pell del bebè i evitar posar-li imperdibles. Quan va presentar el seu invent a diverses empreses que pensava que s'hi podrien interessar, el rebuig va ser general. Li deien que cap dona havia demanat res d'aquesta mena. Per tant, va decidir-se a muntar una empresa i fabricar ella mateixa les calcetes protectores. Les calcetes Boaster van tenir de seguida molt d'èxit.

Entre els documents del seu llegat hi ha una carta en què el president d'uns gran magatzems de la Cinquena Avinguda de Nova York la felicitava per l'èxit tan ràpid del seu invent. Es curiós que la carta no anés dirigida a la Sra. Marion O'Brian Donovan (o Marion Donovan), sinó a la Sra. de James Donovan (Mrs. James Donovan). Al poc temps, una empresa que fabricava roba per a la mainada li va comprar la patent i la seva petita empresa familiar per un  milió de dòlars.

L'invent de les calcetes protectores no va ser una flor d'estiu en la vida de Marion, que va compaginar la vida familiar amb la vida d'innovadora professional i encara va tenir temps d'estudiar arquitectura. A aquella primera patent de 1949 en van seguir moltes més i d'invents molt diversos, fins a la dècada de 1990. Hi ha alguns productes d'higiene dental que avui dia ja no són cap novetat, que van ser ideats per aquesta dona, com ara la seda dental, que va anomenar DentalLoop. Entre el 1991 i el 1995, la seva filla Christine va ajudar-la a promocionar el DentalLoop directament a centenars de dentistes i farmàcies dels Estats Units.

En aquesta última època també va ajudar-la el seu segon marit, John Butler, que era dentista. Amb ell va viatjar a Alemanya per visitar una fàbrica a la cerca d'idees per a la fabricació de la seda dental. Per cert, el nom de Butler també està relacionat amb productes d'higiene dental. El 1923, John Butler, que advocava per la prevenció de les malalties de la boca, va fundar una empresa que duia el seu nom i que fabricava un nou tipus de raspall de dents que arribaven amb més facilitat als racons de la boca. Quan el 1949 la va vendre, els nous propietaris en van mantenir el nom i van continuar innovant en l'àmbit de la higiene dental. Avui dia a la farmàcia es poden comprar raspallets interproximals --aquestes miniatures que permeten netejar els racons entre les dents i la geniva--  de la marca Butler.

Marion O'Brian Donovan és una més de les moltes dones que han deixat la seva petjada en la societat, però que no se sol identificar amb una petjada femenina. La clàssica imatge de l'inventor és una mena de professor Franz de Copenhaguen del TBO o d'Emmet Brown de Regreso al futuro; sempre un home i sovint estrafolari i amb aspecte de viure en els núvols. Doncs no. Molts invents han estat fet per dones que tocaven de peus a terra i que cercaven de millorar la vida quotidiana.

Per saber-ne més:
- Diaper Wrap. Patent 2,5546.800 June 12, 1951, United States Patent Office
- Satrom, H.  (2000) Papers illustrate woman inventor's life and work.
- Kata, L. (2000) Marion O'Brien Donovan Papers, 1949-1996 #721 

Il·lustracions:
- Calcetes cobre-bolquers. Giveaway: pocket change cloth diapers (com les que jo comprava)
- L'Elena bebè i la seva mare (foto, C. Fdz de Castillo)
- Seda dental, dibuix de la patent presentada per Marion donovan