dimecres, 8 de juny del 2011

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls: dues versions


Dues interpretacions per a un poema de Cesare Pavese, del recull que duu el mateix nom: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls. La primera, musicada per Paco Ibáñez i cantada en euskera (Heriotzaren begiak):



Aquesta altra és la versió original italiana del poema, recitada pel gran Vittorio Gassman (1922-2000):



I aquí va la meva versió catalana:
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan, tu sola, t'inclines sobre
el mirall. O estimada esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i el no res.

Per a tots la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
resorgir una cara morta,
com escoltar uns llavis tancats.
Baixarem cap a l'abisme, muts, muts.

Foto: Coberta del llibre, del bloc de Luigi Salerno.

diumenge, 5 de juny del 2011

Cal que tot canviï perquè no canviï res?

Tot comentant la tornada a la gran pantalla de l'obra mestra de LuchinoVisconti Il Gattopardo, Lluís Bonet Mojica a La Vanguardia d'avui, 5 de juny 2011 (edició impresa; no ho trobo en la versió en línia del diari), recorda la frase que Tancredi diu al seu oncle, el príncep Salina: "Si volem que tot continuï com està, cal que tot canviï." (Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.) És una contradicció només aparent; Salina és un aristòcrata sicilià que haurà d'acceptar la revolució per tal de mantenir el seu estatus. Vegeu-ne l'escena (ho diu aproximadament als 2 minuts 20 segons):



Bonet diu que aquesta irònica frase, també vigent als temps actuals, s'associa immediatament a Il Gattopardo. És cert que és una de les frases antològiques del cinema, com aquell "sempre ens quedarà París" de Casablanca o el "juro que mai més no tornaré a passar fam" d'Allò que el vent s'endugué. I també que ha donat origen als adjectius lampedusià i gattopardista, que es fan servir sobretot en ciències polítiques quan es reformen les estructures amb la finalitat de mantenir el sistema anterior. Així, hi ha qui diu que Rubalcaba ha organitzat un complot gatopardista; qui opina que els primers espases de l'independentisme català són lampedusians; qui considera que el federalisme que acceptarien alguns polítics és també lampedusià: o qui creu que el perill de les revoltes del món islàmic es el gatopardismo.

Però la paradoxa que transmet aquest frase no és original. És la mateixa que va descriure Lewis Carroll en el llibre d'Alícia A través del mirall i que en evolució es coneix com a "la carrera de la reina roja" (la vaig comentar fa uns mesos en una altra entrada d'aquest bloc). A més. és aplicable en molts camps. En economia, per mantenir el poder adquisitiu cal que els sous s'apugin quan s'apuja el cost de la vida. En la vida professional, la formació continuada es necessària per no quedar-se enrere...

Però torno a Il Gattopardo. La notícia que comentava Bonet era que, amb motiu del 150è aniversari de la Unificació d'Itàlia, s'ha fet una edició remasteritzada del film de Visconti, amb la durada íntegra, que aviat podrem veure a Barcelona. Que no trigui!

No cal ser prop de Fukushima...

Des de fa uns dies, està causant furor un vídeo de Youtube que mostra un conillet sense orelles que diuen que ha nascut a uns 30 km de Fukushima. Seria la primera víctima amb una malformació genètica a causa de les fuites radioactives d'aquella central nuclear. Vegeu el conillet enmig dels seus parents:

 

De tota manera, no cal ser prop de Fukushima perquè es produeixen anomalies en els éssers vius. A casa meva, que dista milers de quilòmetres d'aquella central nuclear, n'he detectat una fa pocs dies en un dels éssers vius que tinc a casa. Es tracta d'un Spathiphyllum, una planta ornamental que té una inflorescència del tipus espàdix, una mena d'espiga amb flors que creixen apinyades sobre un eix carnós (com la flor gegant i pudenta que va florir a l'abril a Basilea) i que estan envoltades parcialment per una fulla modificada (una espata) de color blanc que les protegeix. La inflorescència i l'espata normals tenen aquest aspecte (la de la dreta és verdosa perquè ja comença a pansir-se):

Inflorescències de Spathiphyllum, amb l'espata protectora
Però en una de les plantes, s'ha desenvolupat una inflorescència que, en comptes de tenir un sol espàdix, en té tres:

Spathiphyllum amb tres espates envoltant una inflorescència


Qui sap si, sense saber-ho, no hauré trobat una varietat nova. Caldrà veure si les flors que vagin sortint en aquesta planta tenen també tres espates. Si no les tenen, hauré de dir que "una flor no fa estiu".

Fotos: M. Piqueras (05.06.2011)

divendres, 3 de juny del 2011

Ryanair i Berlusconi

En el web italià de Ryanair fan un acudit amb Berlusconi per a anunciar els seus vols lowcost:


"...Només una cosa m'animaria en aquest moment! Una escapadeta amb Ryanair." Juguen amb el doble sentit de l'expressió "tirare su": 'animar', 'aixecar'.
(Vist a La Repubblica)

Nadia s'ha tret l'hijab (uns dies, només)

La Nadia ho explica en el seu bloc. Durant el seu recent viatge a Europa, va voler experimentar què sentiria sense el vel que normalment cobreix el seu cap. Mentre era a Barcelona, un dia va decidir sortir al carrer amb el cap descobert i amb una samarreta de màniga curta. I es va sorprendre de la seva invisibilitat.

Tradueixo l'entrada del bloc de la Nadia en què explica el seu secret. No li agrada ser hipòcrita i fer una cosa davant de la gent i una altra a la seva esquena. Per això, ha decidit explicar la seva experiència:
Tinc un secret. No és un petit secret obscè. Aquests no us el penso dir. És un secret normal que haurà durat poc, com veureu. I us el diré, perquè odio sentir-me hipòcrita. Odio fer una cosa davant de la gent i una altra al seu darrere. Ja n'he tingut prou, d'això. Així que vaig a parlar-vos d'aquest secret per alleugerir una mica la meva càrrega.
Vaig fer la prova la setmana passada. Em vaig treure l'hijab, el mocador amb què moltes dones musulmanes ens cobrim els cabells.
He estat cobrint-me el cap durant 25 anys, des que vaig deixar la intimitat de casa quan en tenia 17. Això és molt de temps en una vida humana.
Em vaig treure l'hijab durant un recent viatge a Europa. Volia saber què sentiria. Volia saber si la percepció que la gent té de mi canviaria i si canviaria la meva percepció de mi mateixa.
Hi havia estat pensat des de feia anys --per si no us n'havíeu adonat llegint el meu bloc. Per què l'Islam considera l'hijab obligatori per a les dones? És realment obligatori o és només una cosa que un grup d'homes va decidir que era més adequat per a les dones del seu temps per protegir-les? Allò que era vàlid fa 1400 anys continua essent vàlid avui dia? I si és així, per què? Realment necessita una dona cobrir-se de cap a peus per evitar ser assetjada o ser vista com un objecte sexual?
Al llarg de deu anys he viatjat per tot el món i he observat les dones, com vestien i com reaccionaven els homes. La conclusió a la qual he arribat sempre era que, per tot el món, les dones es vestien com volien i en una gran majoria no eren tractades inadequadament a causa de la manera com vestien sinó més aviat perquè hi havia gent que reaccionava a la manera de vestir a partir de les seves pròpies conviccions. Em vaig adonar que, independentment de la manera de vestir, sempre hi ha homes que tracten les dones de manera inadequada. Hi ha homes que assetjaran dones que a penes van vestides i homes que assetjaran dones que van cobertes de capa a peus. Hi ha gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que va a penes vestides i altra gent --homes i dones-- que es mostrarà indignada amb les dones que van cobertes de cap a peus.
Ara intento obrir la meva ment i el meu cor. Intento esbrinar el que sento que està bé i el que sento que està malament, no a partir del que em van ensenyar a creure, sinó a partir d'allò que jo realment crec. Per fer-ho, he tractat de començar de zero per veure on acabaré. Realment, no és fàcil. Hi ha capes i capes de condicionament i de memorització i d'aprendre des de la infància que cal escarbar fins a trobar la innocència original per començar. No he trobat encara aquella innocència original. Però estic treballant per trobar-la. Podria acabar just on era fa un parell d'anys abans de començar a fer-me preguntes. Però vull acabar allà o en un altre lloc completament per la meva pròpia voluntat i no perquè he estat condicionada per a això.
Vaig decidir obrir la meva ment a la qüestió de l'hijab perquè hi ha moltes preguntes sobre l'hijab que ronden pel meu cap des de fa molt de temps.
 Així que un matí, mentre era a Barcelona vaig decidir sortir de l'a meva habitació de l'hotel sense el mocador al cap i amb una samarreta de màniga curta.
 Vaig anar a la sala de l'esmorzar i immediatament vaig adonar-me que era invisible. Estava acostumada que la gent notés la meva presència --encara que fos només lleugerament-- com a dona amb el mocador islàmic al cap que es troba a Europa. Era més evident a l'hora d'esmorzar en els hotels: una dona amb mocador islàmica al cap, movent-se pel restaurant completament sola. No és tan normal com es pot imaginar. Per primera vegada durant els meus anys de viatges ningú no es fixava en mi. I IMMEDIATAMENT vaig trobar-ho a faltar, ho confesso.
 Llavors vaig provar de caminar pels carrers de Barcelona i vaig fer algunes compres. No res. Jo era només una persona enmig de milers per aquells carrers i en aquelles botigues. havia estat sempre una persona entre milers. Havia estat sempre invisible com ho era ara?
 Atès que això era només un experiment, vaig decidir anar a les reunions de feina vestida com hi vaig normalment, amb l'hijab. Així és com la gent esperava veure'm. Com que no havia pres la decisió de treure'm l'hijab de manera permanent, no hi havia cap raó per confondre'ls.
Això va durar uns dies. anava a les reunions de feina amb l'hijab i me'l treia quan sortia pel meu compte. Estic segura que el recepcionista de l'hotel devia pensar: "Decideix-te d'una vegada, dona!"
 Sóc de nou al Cairo, amb el cap cobert per l'hijab. No em penedeixo de l'experiment. I actualment no m'abelleix treure'm l'hijab de manera permanent. Tinc raons per no fer-ho. No crec que si em tragués l'hijab a Egipte la reacció de la gent --la gent que conec-- fos positiva, en favor meu o no els importés.  Hi hauria una escàndol i no hi estic preparada. També hi ha una part de mi que encara creu que l'hijab pot ser obligatori. Potser Déu vol realment que em cobreixi de cap a peus. Encara ho he de resoldre.
 Mentrestant, m'alegro pensant que tinc opcions. És emocionant pensar que puc seguir experimentant quan em vingui de gust en la intimitat de la meva pròpia Europa i potser fins i tot entre amics en qui pugui confiar. I és reconfortant pensar que puc fer servir el meu hijab quan cregui que és més apropiat --per a mi o per a la gent que m'envolta.
Així que aquí ho teniu. he descobert el meu secret no tan secret. No he dit tot això per aconseguir un esperat copet a l'esquena per part dels qui, entre vosaltres, són en contra de l'hijab. I no us he explicat tot això per aconseguir un esperat "com t'has atrevit" per part dels qui en són a favor. Espero que hi haurà reaccions d'aquests dos tipus. I no en faré cas.
Podeu veure'n el text original en el bloc de Nadia El-Awady: I've Gone and Done It Now: What It's Like Without the Muslim Headscarf. En un dia i mig ja ha generat 237 comentaris!

Foto: Nadia El-Awady al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el 20.05.2011, durant la seva recent estada a Barcelona (M. Piqueras)