Bacteris extraterrestres?

Bacteris extraterrestres? Segurament haureu llegit o sentit la notícia aquests darrers dies. Alguns mitjans han informat que la NASA ha "descobert" un bacteri que viu en l'arsènic (o amb l'arsènic; o de l'arsènic; o que resisteix l'arsènic). Si bé l'adjectiu 'extraterrestre' és present en gairebé tots els mitjans que s'han fet ressò del treball publicat aquesta setmana a la revista Science, el bacteri no ha vingut pas de l'espai, sinó que ha estat aïllat de les aigües d'un llac molt salat de Califòrnia (Mono Lake, vegeu la foto on es veuen acumulacions de sal cristal·litzada). Com que se n'ha parlat i escrit tant, jo no pensava tractar-ho, però algú m'ho ha demanat i en faré només algun comentari.

Mono Lake, llac salat a Califòrnia (Foto Wikimedia Commons)

Des de fa temps, la NASA sol fer com aquells pescadors que amb les mans indiquen la mida del peix que han capturat, ampliant-ne la grandària real unes quantes vegades. Tanmateix, l'exageració no és exclusiva de l'Agència Espacial Nord-americana. Moltes universitats i centres de recerca envien als mitjans notes de premsa amb els seus peixos també força ampliats. És possible que el ressò que obtinguin en els mitjans els sigui beneficiós a l'hora d'obtenir subvencions per a la recerca. I així ens trobem tot sovint "descobertes" que acaben no sent tan noves com ens volen fer creure o que només ho són a mitges. El cas és que ara sí que es tracta d'una descoberta transcendental, que trenca el paradigma de la uniformitat bioquímica de la vida; però s'ha disfressat amb l'embolcall extraterrestre, que no li feia cap falta.

Hi ha periodistes que han seguit el joc a la NASA i han mantingut el sensacionalisme en la notícia. D'altres, amb més prudència o potser més escepticisme, han cercat l'opinió de persones expertes o han buscat pel seu compte informació complementària. Entre les notícies dels diaris, trobo molt recomanable l'article que va escriure Alicia Rivera per a El País, en què posa les coses al seu lloc i comenta el sensacionalisme que ha generat el comunicat emès per la NASA. En el món blocaire, Juli Peretó (El buit del temps), dedica un apunt a la "vida arsènica", i Daniel Closa parla d'"arsènic per a la vida". Ambdós molt recomanables.

Per si a algun lector o lectora li ha passat desapercebut, faig un resum de la recerca publicada a Science. El bacteri protagonista de la notícia, a la natura viu en un llac salat de Califòrnia on hi ha molt d'arsènic. (Això no és cap novetat; ja se sabia des de feia temps que hi havia un cicle biogeoquímic de l'arsènic.) Va ser aïllat i a través de cultius successius, en els quals el fòsfor del medi cultiu es va anar substituint per arsènic, va aconseguir-se que aquest element ocupés el lloc i fes la funció del fòsfor en molècules que són essencials per a la vida com ara els àcids nucleics (portadors i transmissors de l'herència genètica) i el trifosfat d'adenosina o ATP.

De tota manera, la descoberta que aquest bacteri pot reemplaçar el fòsfor per arsènic no ha estat una casualitat. El que ha fet ha estat confirmar una hipòtesi que ja es formulava en un article publicat el 2009 en la revista Astrobiology (Davies PCW et al [2009] Signatures of a shadow biosphere. Astrobiology 9:241-249). Un grup d'investigadors, entre els quals hi ha la primera autora de l'article que ara ha fet tant de rebombori, consideraven la possibilitat que a la Terra pogués haver-hi, a més de la vida que coneixem, algun altre tipus de vida, a la qual anomenaven vida "rara", en contraposició a la vida "estàndard". I suposaven que, si existís una vida rara, hauria de ser microbiana perquè, si fos visible a ull nu, ja s'hauria detectat.

La principal dificultat per detectar un tipus de vida diferent de l'estàndard és que, en no saber com és, no se sap què buscar. Els organismes microscòpics més senzills --senzills per la seva forma, que no per les seves funcions-- no tenen una gran repertori pel que fa al seu aspecte. Normalment, les característiques que s'estudien per detectar-los i identificar-los no es basen en la morfologia, sinó en la fisiologia o l'estructura a escala molecular; són tècniques de la biologia molecular que no servirien per detectar un tipus de vida que funcionés amb molècules orgàniques diferents.

Els autors d'aquell article pensaven en la possibilitat que pogués haver-hi una vida rara que fes servir uns elements químics bàsics diferents dels que usen els éssers vius que coneixem, que són el carboni, l'hidrogen, el nitrogen, l'oxigen, el fòsfor i el sofre. I feien referència a l'arsènic, que químicament és molt semblant al fòsfor i podria ocupar el seu lloc en algunes funcions bioquímiques. Fins i tot se suggerien experiments relacionats amb el que descriu l'article d'aquesta setmana (qui sap si no s'estava ja fent): buscar organismes que incorporessin arsènic a les molècules essencials.

I quina relació té tot això amb la vida extraterrestre? En primer lloc, que és possible que fora de la Terra hi hagi algun altre tipus de vida --"rara" per a nosaltres-- que es basi en altre elements diferents dels sis bàsics de la nostra vida estàndard, potser perquè siguin molt més abundants en altres llocs de l'Univers. Per tant, cal tenir en compte que la cerca de molècules com les que té la vida estàndard terrestre podria no ser adequada.

Vegeu aquest vídeo de promoció del llac Mono, on s'ha trobat aquest bacteri que pot reemplaçar el fòsfor per arsènic. Va estar en perill de desaparèixer perquè van fer un transvasament de les aigües que hi arribaven per abastir Los Angeles d'aigua potable. El volum del llac va disminuir a la meitat i la salinitat va duplicar-se. Des de 1978, una comissió ciutadana treballa per a la protecció la recuperació del llac.

Aparadors de Nadal

Dijous 2 de desembre, passeig de Gràcia de Barcelona, una mica abans de les vuit del vespre. M'aturo un moment davant l'aparador d'una botiga de luxe, inclosa en els itineraris dels turistes japonesos rics. En l'aparador veig reflectides les llums de Nadal en forma de làmpada, que anit s'estrenaven.

 Una mica més avall, veig això:
 

Per un moment penso si no serà una performance nadalenca, una manera d'atreure l'atenció dels vianants. Sobretot per l'hora que és, amb les botigues encara obertes. Seran actors?, em pregunto. Deuen dormir de debò? M'aturo a fer la foto i una família italiana també s'atura i treu la càmera. Els sento parlar i m'adono que, com jo, tenen els seus dubtes que siguin realment dos sensesostre. Però el fred del vespre és punyent  i els caixers automàtics desprenen calor. Sense un sostre on aixoplugar-se, i potser sense res per sopar, no deu importar massa anar a dormir a les vuit del vespre.

El meu genoll dret i la meva mà esquerra funcionen com a termòmetres del meu cos i envien els senyals al cervell: d'entumiment la mà, de dolor el genoll. Enfilo cap al metro tan de pressa com el meu genoll adolorit em permet. Després, a l'andana, penso en els dos "dormidors" del passeig de Gràcia. El seu aspecte no era el de rodamons típics de roba rebregada i més aviat bruta, pell colrada, poc amics del sabó. Aquells dos anaven polits i les seves mans eren fines; un d'ells, fins i tot duia barba i bigoti que es notaven cuidats. Si no eren actors --i no que crec que ho fossin-- què els havia dut a viure al carrer? No els hi he vist les sabates --l'edredó amb què es tapaven ocultava la vista dels peus-- i penso si haurien agafat les que he vist fa unes hores a la paperera prop de casa.

Les sabates

En sortir de casa ahir a la tarda, vaig veure això en una paperera del carrer:

Una parell de sabates d'esport que no semblaven excessivament gastades. Si bé no nevava, potser perquè feia molt de fred vaig recordar aquella cançó de Guy Béart que Joan Manuel Serrat va cantar en versió catalana. Són dues sabates que algú ha deixat damunt la neu i ningú no s'atura a agafar-les; uns perquè no les veuen, d'altres perquè tenen pressa o perquè les troben petites; una dona, perquè no creu allò que veuen els seus ulls. Fins que passa un home que ha corregut camins amb els seus peus nus i sap apreciar aquell tresor trobat sobre la neu.

Dans la neige y il avait deux souliers, deux souliers,

dans la neige, qui étaint oubliés...

A la neu, algú les va llençar, va llençar,

a la neu dues sabates hi ha.

Passa un home viu i lleuger el pas, lleuger el pas,

passa un home que no les veu pas...

Com he dit, no es veien gastades i com la sabata de del poema de Palau i Fabra, semblava un tresor mig perdut:

He donat el meu cor a una dona barata.

Se'm podria a les mans. Qui l'hauria volgut?

En les escombraries una vella sabata

fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

De tornada, se m'ha oblidat mirar si les sabates eren encara a la paperera.

La comissaria virtual (37): "El Mundo" i la Vall d'Aran

Pensàveu que la Vall d'Aran era un comarca fronterera amb França? Doncs el diari El Mundo no deu pensar el mateix. En el web d'aquest diari tenen una pàgina amb els resultats de les eleccions catalanes que es pot consultar de manera interactiva, per municipis, comarques i províncies. En el mapa de comarques, si cliqueu damunt d'on pensaríeu que hi ha la Vall d'Aran us trobareu aixó (si no ho veieu bé, podeu clicar el damunt i veureu la imatge ampliada):

 

I on hi hauria d'haver el Pallars Jussà hi han col·locat la Vall d'Aran:

Font: El Mundo, Resultados de todas las eleccciones catalanas (captura de pantalla feta el 2.12.2010)

Els miracles de Serratia

Al llarg de la història del cristianisme s'han descrit bastants miracles que consisteixen en l'aparició de sang --normalment gotes de sang-- damunt d'hòsties i també damunt de pa o altres preparacions fetes a partir de farina, com la polenta (de farina de blat de moro) que es menja al nord d'Itàlia. Avui dia se sap que l'explicació d'aquests "miracles" no és altra que la proliferació d'un bacteri anomenat Serratia marcescens, que té soques que produeixen un pigment de color vermell molt intens, com de sang fresca. Les colònies que forma aquest bacteri podrien ser confoses fàcilment amb gotes de sang i per això el seu pigment es coneix amb el nom de 'prodigiosina'.

El mateix microbi que desmunta l'existència del miracle que va ser la causa que s'instaurés la festa del Corpus, ara sí que pot ser protagonista d'un fet que a mi em resulta molt més miraculós que veure hòsties o pans que traspuen sang: la curació del càncer. S'ha vist que la prodigiosina i altres pigments semblants (de manera genèrica es coneixen com a prodiginines) poden causar la mort de cèl·lules canceroses activant-los l'apoptosi, que és un tipus de mort cel·lular programada que es caracteritza perquè la cèl·lula s'encongeix, el nucli es fragmenta, la cromatina es condensa i al cèl·lula es destrueix. L'apoptosi és necessària per a molts processos vitals, i està regulada genèticament perquè a cada moment del cicle biològic només morin les cèl·lules precises. En les cèl·lules canceroses, però, el mecanisme genètic que regula l'apoptosi ha deixat de funcionar i les cèl·lules no deixen de multiplicar-se.

Ja fa alguns anys que s'estan fent estudis amb prodiginines i alguns derivats d'aquestes molècules. Primer es van provar in vitro, i van resultar eficaces quan s'aplicaven a cultius cel·lulars de càncer de pulmó, de còlon, de ronyó i de mama. Ara s'estan assajant in vivo, és a dir, aplicant aquestes substàncies a organismes vius. S'ha assajat amb ratolins i malgrat que només es coneixen els resultats de dos estudis, els resultats són resultats molt esperançadors. Com en tots els assajos clínics, aquests experiments comptaven amb un grup de ratolins de control que no rebien el tractament que es volia provar. En un estudi els ratolins patien un càncer de fetge i en l'altre, un melanoma que causa metàstasi molt fàcilment. En les cèl·lules de tumor de fetge dels ratolins tractats amb prodiginines, es va observar que moltes recuperaven l'apoptosi. Pel que fa als ratolins amb melanoma, es va aconseguir una reducció del 50% dels nòduls pulmonars que s'havien format per cèl·lules canceroses que havien emigrat fins allà des del tumor principal; la supervivència dels ratolins tractats superava el 50%.

Actualment hi ha dues molècules de prodiginines que estan en la fase preclínica i clínica dels assajos amb persones. Una d'elles, l'esmentada prodigiosina, s'està assajant per combatre el càncer de pàncrees i l'altra, anomenada obatoclax, s'està provant en casos de leucèmia limfocítica crònica avançada. És possible que en el futur es desenvolupi una nova línia de productes actius en quimoteràpia a partir d'aquestes molècules.

A la Universitat de Barcelona, la recerca sobre la prodigiosina va començar en la dècada de 1970, en el grup dels microbiòlegs Gaspar Lorén i Miquel Viñas, Una dècada més tard va incorporar-se a aquesta universitat Ricardo Pérez-Tomás, que ha liderat el Grup de Biologia Cel·lular del Càncer, que des de fa anys ha investigat  les propietats anticanceroses de la prodigiosina de Serratia marcescens i d'altres pigments semblants que s'han trobat en altres bacteris. El novembre de 2010, el Comitè científic del III Simposi Internacional sobre Avenços en el Càncer de Boca va premiar el treball "Derivats de prodiginines indueixen l'apoptosi en el carcinoma escatós de boca", liderat per l'esmentat Pérez-Tomás, i per Josep López López i Enric Jané, que també són investigadors de la Universitat de Barcelona. Tant de bo el treball d'aquests investigadors i d'altres que fan recerca en la mateixa línia puguin tenir ben aviat una aplicació pràctica i la societat pugui ser per fi testimoni del miracle de la prodigiosina.

Bibliografia:
Pérez-Tomás R, Viñas M (2010) New insights on the antitumoral properties of prodiginines. Current Medical Chemistry 17:2222-2231
O'Brien SM et al. (2009) Phase I study of obatoclax mesylate (GX15-070), a small molecule pan-Bcl-2 family antagonist, in patients with advanced chronic lymphocytic leukemia. Blood 113:299-305

Temes relacionats:
Corpus: el miracle que mai no existí (27.05.2008)