A propòsit del Premi Joan Oró a la divulgació de la recerca científica, que vaig anunciar ahir en aquest bloc, un lector (Ferran) em diu en un comentari: "em preocupa més la manca d'ajut i suport a la investigació en general". Estic d'acord amb ell que calen més ajuts i suport per a la recerca, però crec que la divulgació és també molt necessària. Per diversos motius.
En primer lloc, cal tenir en compte que la major part de la recerca que es fa a Catalunya es duu a terme en centres públics, és a dir la paga la ciutadania amb els seus impostos. Convé que la gent sàpiga que fan els investigadors i investigadores amb els diners que reben de l'administració. Però el treball d'un laboratori o d'un grup de recerca no es pot explicar de la mateixa manera als col·legues de l'àmbit corresponent, que se n'assabenten a través dels articles publicats en revistes del ram, que a la població general. Per a això és necessària la divulgació.
Per altra banda, la ciència i la tecnologia i els seus avenços afecten com mai la vida quotidiana. La legislació actual ha de tractar molts temes que hi estan relacionats, des de l'aprovació de mesures per prevenir el canvi climàtic --o contrarestar-lo, atès que sembla que ja hem fet tard per a la prevenció-- , lleis en favor de la salut i la integritat física (penso ara en mesures per prevenir els accidents de trànsit o la contaminació, en la llei del tabac, etc.), fins a lleis relacionades amb l'ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, les famoses TIC.
Debats socials actuals que preocupen molta gent tenen a veure amb la ciència i la tecnologia: l'esmentat canvi climàtic, vacunacions, transvasament, cultius transgènics, possible perill de les antenes de telefonia mòbil, fonts netes d'energia, deixalles nuclears, el TGV i la Sagrada Família, etc.
Per poder prendre decisions, cal primer disposar d'informació i saber destriar el gra de la palla, allò que és demagògia del que són dades contrastades. Moltes vegades ens movem més per les emocions que per la raó i donem més credibilitat a qui sap comunicar millor o crear aquesta empatia que ens mou a confiar en aquella persona.
Quant al Premi Joan Oró o altres de similars, no crec que la recerca surti gaire perjudicada per la seva existència, perquè pugui restar-li diners. El Departament d'Universitats (actualment el DIUE; abans el DURSI) subvenciona parcialment aquest premi i amb els diners que hi dedica segurament no n'hi hauria ni per comprar les pipetes o les provetes que qualsevol laboratori necessita. En canvi, el premi és un estímul perquè el jovent investigador s'animi a explicar la seva recerca.
I quan es parla de 'recerca', en la convocatòria del premi, no s'està fent referència exclusivament a la investigació que es fa en un laboratori ni tampoc queda restringit a l'àmbit de les ciències experimentals. Al llarg de les diverses convocatòries, hi ha hagut alguns premis o accèssits que eren d'àmbits que potser la gent no associa amb la recerca científica o tecnològica, com ara la lingüística o l'economia.
divendres, 12 de novembre del 2010
El bilingüisme, una reserva cognitiva
Si el destí d'una persona és patir alzheimer, de moment em sembla que no hi ha res per poder evitar-ho. Tanmateix, segons un article de recerca publicat aquesta setmana a la revista Neurology, hi ha una circumstància que pot retardar-ne l'aparició: el bilingüisme. Un estudi dut a terme a l'Institut Rotman, a Toronto (Canadà) reforça les conclusions d'estudis similars fets anteriorment, que el bilingüisme practicat al llarg de la vida actua com una reserva cognitiva i confereix protecció contra l'aparició de l'alzheimer.
Hi ha estudis epidemiològics que proven que les persones grans que porten una vida activa pel que fa a participació en activitats físiques, mentals i socials, estan parcialment protegida contra l'aparició de la demència. Aquests factors podrien compensar l'acumulació d'amiloide, que és el principal component de les plaques senils típiques de l'alzheimer.
Aquest estudi d'ara va fer-se en un grup de 211 pacients diagnosticats amb una probable malaltia d'alzheimer, 102 dels quals eren bilingües i 109 monolingües. Se'n va anar fent el seguiment i es va veure que, en els bilingües, l'aparició dels símptomes va retardar-se una mitjana de 5,1 anys en relació als monolingües. L'estudi va tenir en compte característiques socials i culturals dels pacients i conclou que el retard no pot atribuir-se a factors com ara el nivell d'educació, la situació professional o la immigració, com tampoc hi té a veure el sexe de les persones incloses en l'estudi.
Si bé els resultats d'un estudi fet en un grup de només 211 persones no em semblaria suficient per extrapolar-los a tota la població, el fet que arribi a les mateixes conclusions que estudis fets per altres grups de recerca, li confereix més fiabilitat.
He estat bilingüe des de la meva infància, parlant en català a la meva mare i a una àvia que no sabia parlar en castellà malgrat que hagués nascut a costat de Barcelona (al Prat de Llobregat) i que hagués vingut a viure a la capital en casar-se, i parlant en castellà al meu pare i a l'altra àvia, arribats d'un poble de Castella pocs anys abans de la guerra. M'alegro d'aquest bilingüisme per moltes coses, però ara en tinc una altra per estar-ne satisfeta i és pensar que, si mai he de contreure l'alzheimer, trigarà una mica més a manifestar-se.
Hi ha estudis epidemiològics que proven que les persones grans que porten una vida activa pel que fa a participació en activitats físiques, mentals i socials, estan parcialment protegida contra l'aparició de la demència. Aquests factors podrien compensar l'acumulació d'amiloide, que és el principal component de les plaques senils típiques de l'alzheimer.
Aquest estudi d'ara va fer-se en un grup de 211 pacients diagnosticats amb una probable malaltia d'alzheimer, 102 dels quals eren bilingües i 109 monolingües. Se'n va anar fent el seguiment i es va veure que, en els bilingües, l'aparició dels símptomes va retardar-se una mitjana de 5,1 anys en relació als monolingües. L'estudi va tenir en compte característiques socials i culturals dels pacients i conclou que el retard no pot atribuir-se a factors com ara el nivell d'educació, la situació professional o la immigració, com tampoc hi té a veure el sexe de les persones incloses en l'estudi.
Si bé els resultats d'un estudi fet en un grup de només 211 persones no em semblaria suficient per extrapolar-los a tota la població, el fet que arribi a les mateixes conclusions que estudis fets per altres grups de recerca, li confereix més fiabilitat.
He estat bilingüe des de la meva infància, parlant en català a la meva mare i a una àvia que no sabia parlar en castellà malgrat que hagués nascut a costat de Barcelona (al Prat de Llobregat) i que hagués vingut a viure a la capital en casar-se, i parlant en castellà al meu pare i a l'altra àvia, arribats d'un poble de Castella pocs anys abans de la guerra. M'alegro d'aquest bilingüisme per moltes coses, però ara en tinc una altra per estar-ne satisfeta i és pensar que, si mai he de contreure l'alzheimer, trigarà una mica més a manifestar-se.
ExpAliments: la festa de l'alimentació, aquest dissabte
Una bona alimentació és fonamental per a la nostra salut. Sobre nutrició i alimentació, en podreu aprendre moltes coses dissabte (13 de novembre 2010) al llarg del matí, alhora que passeu una bona estona. Pares i mares, avis i àvies, oncles i tietes i, com no, la mainada, trobaran a ExpAliments, la festa de l'alimentació, alguna activitat a la seva mida.
Copio del web de la festa:
Per al públic infantil: tallers i demostracions. I titelles.
Per al públic jove: activitats, tallers i microponències.
Per al públic no especialitzat: microponències, demostracions, estands, exposicions.
Per al públic especialitzat: microponències, pósters, exposicions.
Per a l’interessat en el patrimoni local: visites de portes obertes als nous pavellons restaurats.
Per a alumnes de Torribera: tot.
Per a professors de secundària: visites de portes obertes, demostracions, microponències, pósters.
Per a tothom: estands d’empreses d’alimentació i d’entitats.
El lloc on se celebraran aquestes activitats és el Campus de l'Alimentació de Torribera de la Universitat de Barcelona. Torribera es una finca als afores de Santa Coloma de Gramenet, que ocupa els terrenys d'una antiga masia del segle XVIII que a començament del segle XX va comprar la Mancomunitat de Catalunya. Durant la dècada de 1920 s'hi van construir alguns edificis modernistes amb finalitat assistencial i sanitària.
Segons expliquen Miquel Bernardo i Rafael Casa a Història de la Psiquiatria a Catalunya, en la dècada de 1930, a Torribera s'hi va dur a terme una de les experiències més importants de la Generalitat relacionades amb la renovació de l'assistència psiquiàtrica. S'hi va adequar una masia pensada com a pas intermedi per a la reinserció social dels malalts mentals que estaven reclosos en manicomis. No tenia reixes ni muralles i s'organitzaven activitats laborals per als malalts que rebien, pel seu treball, tabac, diners, excursions i berenars en el camp, etc.
El curs 2010-2011, a Torribera, convertida en el campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, s'hi han iniciat els estudis de dos graus adscrits a la Facultat de Farmàcia d'aquella universitat: el de Nutrició humana i dietètica, i el de Ciència i tecnologia dels aliments.
El programa de la festa de l'alimentació i la informació per arribar a Torribera poden veure's en el web d'ExpAliments.
Copio del web de la festa:
Per al públic infantil: tallers i demostracions. I titelles.
Per al públic jove: activitats, tallers i microponències.
Per al públic no especialitzat: microponències, demostracions, estands, exposicions.
Per al públic especialitzat: microponències, pósters, exposicions.
Per a l’interessat en el patrimoni local: visites de portes obertes als nous pavellons restaurats.
Per a alumnes de Torribera: tot.
Per a professors de secundària: visites de portes obertes, demostracions, microponències, pósters.
Per a tothom: estands d’empreses d’alimentació i d’entitats.
El lloc on se celebraran aquestes activitats és el Campus de l'Alimentació de Torribera de la Universitat de Barcelona. Torribera es una finca als afores de Santa Coloma de Gramenet, que ocupa els terrenys d'una antiga masia del segle XVIII que a començament del segle XX va comprar la Mancomunitat de Catalunya. Durant la dècada de 1920 s'hi van construir alguns edificis modernistes amb finalitat assistencial i sanitària.
Segons expliquen Miquel Bernardo i Rafael Casa a Història de la Psiquiatria a Catalunya, en la dècada de 1930, a Torribera s'hi va dur a terme una de les experiències més importants de la Generalitat relacionades amb la renovació de l'assistència psiquiàtrica. S'hi va adequar una masia pensada com a pas intermedi per a la reinserció social dels malalts mentals que estaven reclosos en manicomis. No tenia reixes ni muralles i s'organitzaven activitats laborals per als malalts que rebien, pel seu treball, tabac, diners, excursions i berenars en el camp, etc.
El curs 2010-2011, a Torribera, convertida en el campus de l'Alimentació de la Universitat de Barcelona, s'hi han iniciat els estudis de dos graus adscrits a la Facultat de Farmàcia d'aquella universitat: el de Nutrició humana i dietètica, i el de Ciència i tecnologia dels aliments.
El programa de la festa de l'alimentació i la informació per arribar a Torribera poden veure's en el web d'ExpAliments.
dijous, 11 de novembre del 2010
Joan Oró i la divulgació de la ciència
establert l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) es denominés oficialment "Premi Joan Oró de divulgació de la recerca científica". Va quedar molt sobtat i em va dir: "Però si jo no he fet mai divulgació!"Vaig replicar-li que a ell li passava com a aquell personatge d'una obra de Molière que tota la vida havia estat parlant en prosa sense saber-ho. Que ell no havia fet allò que se sol entendre com a divulgació, és a dir, escriure articles o llibres per a un públic general, fer un programa de ràdio o de televisió o documentals, però que, sense adonar-se'n, durant molts anys havia fet divulgació. Oró sabia explicar la seva recerca d'una manera planera i comprensible. Recordo un programa de TV3 en què la mainada "entrevistava" gent famosa i Oró va saber explicara a aquells nens i nenes d'entre cinc i deu anys, amb paraules molt senzilles, en què consistia la seva professió.
Després de sentir el meu raonament, i lluint aquell somriure que no el va abandonar ni en la seva malaltia, Oró em va dir que no s'havia parat a pensar que explicar la seva recerca en una conferència al gran públic o en una entrevista fos fer divulgació.
Enguany arribem ja a la setena edició del Premi Joan Oró (en realitat la vuitena edició del premi, perquè en la primera edició no tenia nom), que té com a finalitat promoure, entre els joves investigadors i investigadores, l'interès per la divulgació en l'àmbit de la ciència, de l'enginyeria i de la tecnologia, de manera que sàpiguen explicar a la societat en què consisteix el seu treball. Des que es va instituir el premi, L'ACCC ha comptat amb el suport del Departament d'Universitats (amb els diversos noms que ha tingut i que crec que no m'aprendré mai) de la Generalitat per dur-lo a terme.
Fins al 2008, el Premi Joan Oró s'atorgava a un article escrit de divulgació d'un màxim de 6000 caràcters que descrivís el treball que l'autor o autora feia o havia fet en un termini no superiors als darrers cinc anys i que podia anar acompanyat d'alguna fotografia o d'il·lustracions --no com les que es fan per a publicar en una revista professional, sinó pensant en el caire divulgatiu que havia de tenir l'obra.
Malgrat que des del 2004 no han passat molts anys, els temps canvien i el 2009 vam pensar que calia posar-se al dia i que no es podia menystenir la força dels mitjans audiovisuals per comunicar i per divulgar. Per tant, es va decidir establir que el premi tingués dues modalitats: la tradicional, amb l'article escrit, i una altra per a un producte multimèdia, que podia ser un vídeo, una pàgina web, un bloc o qualsevol altre producte que utilitzés les noves tecnologies de la informació i la comunicació. Per a les dues modalitats hi ha dos requisits bàsics: que les persones que es presentin al premi no superin els 35 anys d'edat, i que l'article o el producte multimèdia tracti de la recerca de l'autor o autora.
La convocatòria de 2010 es va obrir a finals d'estiu i el termini per a la presentació d'obres (articles o productes multimèdia) és el 31 de desembre de 2010. En cada modalitat, s'atorga un primer premi de 1000 euros i fins a un màxim de tres accèssits de 350 euros, i el premi no pot quedar desert. En el web de l'ACCC, a més de les bases, hi ha alguns alguns consells pràctics per als participants i també inclou tots els articles premiats des que es va instituir el premi.
dimecres, 10 de novembre del 2010
Enrica Calabresi
En una època de la meva vida que moltes de les meves lectures eren en italià, vaig llegir Il giardino dei Finzi-Contini, una novel·la de Giorgio Bassani amb un fons possiblement autobiogràfic, que es va publicar el 1962 (n'hi ha una versió catalana de 1987). Els Finzi-Contini eren una família jueva benestant de Ferrara, a qui l'autor va tractar durant la seva joventut, especialment el noi i la noia que eren d'edat semblant a la de Bassani. Amb aquest llibre vaig descobrir que la persecució als jueus no havia estat únicament cosa dels alemanys. Molts jueus italians, fins i tots els qui en un principi van adherir-se al feixisme, van ser perseguits pel govern de Mussolini, que els va marginar, desproveint-los dels seus drets i en molts casos també dels seus bens. Després, amb els nazis a Itàlia, van ser perseguits com a qualsevol altre territori ocupat per l'exercit alemany.
Enrica Calabresi (1891), que vull recordar avui, aniversari del seu naixement, formava part d'aquella burgesia jueva benestant i il·lustrada de Ferrara que descriu Bassani en el seu llibre. La seva història va passar desapercebuda fins que Alessandra Sforzi, entomòloga (biòloga especialitzada en insectes) de La Specola, una de les seccions del Museu de Ciències Naturals de Florència, va veure el nom de Calabresi citat moltes vegades en la bibliografia que consultava i en el nom de les espècies que estudiava (quan en una publicació se cita el nom científic d'una espècie, la primera vegada que apareix sol anar seguit del nom de la persona que la va descriure). A més, va tenir accés a moltes notes escrites per la mateixa Calabresi setanta anys abans. Juntament amb Marta Poggesi, especialista en amfibis i rèptils, dos grups d'animals que Calabresi també va investigar, van començar una recerca en el temps per recuperar de l'oblit aquella investigadora que va excel·lir en el món de la recerca zoològica en una època en què les dones científiques eren una rara avis.
Consultant arxius, anant a la cerca de possibles parents d'Enrica Calabresi i de persones que l'haguessin coneguda, Sforzi i Poggesi van poder reconstruir --especialment gràcies al testimoni d'un nebot-- la biografia d'aquella investigadora, i es van assabentar del seu tràgic final.
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família jueva benestant i culta, amb molts membres --homes i dones-- amb títols universitaris i on la ciència i les lletres eren apreciades. Tot i la seva elecció per les ciències, també s'interessava per l'art, la literatura i les llengües, i tenia bons coneixements d'anglès, francès i alemany. A la Universitat de Ferrara va estudiar matemàtiques, però també freqüentava les classes de zoologia i de botànica que feien a la Facultat de Medicina. Quan va descobrir la seva passió per la zoologia va marxar a Florència, on era possible estudiar ciències naturals. Allà, abans d'acabar els estudis ja va començar a treballar d'ajudant en el Gabinetto de Zoologia i Anatomia Comparada dels Vertebrats, i l'any següent va publicar el seu primer article.
Fins al 1932, Calabresi va treballar a l'Institut de Zoologia de la Regia Università de Florència, dedicada a la recerca i a la docència. Des del punt de vista científic, per a ella va ser una època molt fructífera i els seu treball va ser reconegut internacionalment. Tanmateix, Itàlia vivia ja una situació convulsa amb l'adveniment del feixisme, que era present en tots els àmbits de la societat, també en el científic i van començar les purgues. El rector de la Universitat va ser substituït per un altre que era públicament fidel al feixisme.
Per sort, Calabresi treballava en un camp de la ciència que no despertava sospites i va poder continuar la seva activitat, especialment classificant algunes col·leccions arribades de llocs tan llunyans com Nova Guinea, Borneu o Somàlia. El desembre de 1932 va veure's abocada a deixar el seu lloc de treball a la Universitat. No en va ser expulsada, però l'assetjament laboral que patia --això que ara s'anomena mobbing-- va moure-la a presentar la seva dimisió. Va començar una altra etapa en què es va dedicar a la docència en l'ensenyament mitjà, al Regio Istituto Tecnico "Galielo Galieli" de Florència. En aquest Institut va tenir com a alumna Margherita Hack. Va tornar al món universitari quan Ciro Ravenna, degà de la Facultat d'Estudis Agraris de la Universitat de Pisa li va demanar que hi ensenyés entomologia agrària. (Ravenna, que també era jueu, va morir a Auschwitz el 1944.) Va ser nomenada directora del nou Institut d'Entomologia Agrària i va mantenir aquest càrrec fins que el 5 de setembre de 1938 es va publicar un decret (Provvedimenti per la difesa della razza nella scuola fascista), mitjançant el qual s'expulsava de les escoles i de les universitats totes les persones jueves, tant les que formaven part del professorat, com els alumnes. També van expulsar-la de la Societat Entomològica Italiana, de la qual era membre des de feia anys i en la qual havia estat molt activa.
Els jueus de Florència van organitzar-se perquè la mainada no quedés sense instrucció i van crear una escola en la qual participava Calabresi, junt amb altres ensenyants jueus expulsats de les escoles oficials i de la universitat. Després va arribar la participació d'Itàlia a la segona guerra mundial, el desembarcament dels aliats a Sicília, l'armistici...
El gener de 1944 Enrica Calabresi és detinguda i empresonada. Abans que la facin pujar a un tren que l'hauria dut a un camp d'extermini, se suïcida prenent fosfur de zinc (encara avui dia hi ha llocs on el fan servir com a raticida). Va morir el 20 de gener, poc després de la mitjanit.
Enrica Calabresi és recordada avui dia en el nom d'un carrer de Pisa que duu a l'Arxiu de la Universitat, en el de tantes espècies que ella va descriure i en algunes que li han estat dedicades per honorar la seva memòria.
Per saber-ne més:
- Ciampi P (2006) Un nome. Ed. La Giuntina, Florència, 231 pp
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233
Foto: Wikimedia Commons
 | |
| Enrica Calabresi (1891-1944) |
Enrica Calabresi (1891), que vull recordar avui, aniversari del seu naixement, formava part d'aquella burgesia jueva benestant i il·lustrada de Ferrara que descriu Bassani en el seu llibre. La seva història va passar desapercebuda fins que Alessandra Sforzi, entomòloga (biòloga especialitzada en insectes) de La Specola, una de les seccions del Museu de Ciències Naturals de Florència, va veure el nom de Calabresi citat moltes vegades en la bibliografia que consultava i en el nom de les espècies que estudiava (quan en una publicació se cita el nom científic d'una espècie, la primera vegada que apareix sol anar seguit del nom de la persona que la va descriure). A més, va tenir accés a moltes notes escrites per la mateixa Calabresi setanta anys abans. Juntament amb Marta Poggesi, especialista en amfibis i rèptils, dos grups d'animals que Calabresi també va investigar, van començar una recerca en el temps per recuperar de l'oblit aquella investigadora que va excel·lir en el món de la recerca zoològica en una època en què les dones científiques eren una rara avis.
Consultant arxius, anant a la cerca de possibles parents d'Enrica Calabresi i de persones que l'haguessin coneguda, Sforzi i Poggesi van poder reconstruir --especialment gràcies al testimoni d'un nebot-- la biografia d'aquella investigadora, i es van assabentar del seu tràgic final.
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família jueva benestant i culta, amb molts membres --homes i dones-- amb títols universitaris i on la ciència i les lletres eren apreciades. Tot i la seva elecció per les ciències, també s'interessava per l'art, la literatura i les llengües, i tenia bons coneixements d'anglès, francès i alemany. A la Universitat de Ferrara va estudiar matemàtiques, però també freqüentava les classes de zoologia i de botànica que feien a la Facultat de Medicina. Quan va descobrir la seva passió per la zoologia va marxar a Florència, on era possible estudiar ciències naturals. Allà, abans d'acabar els estudis ja va començar a treballar d'ajudant en el Gabinetto de Zoologia i Anatomia Comparada dels Vertebrats, i l'any següent va publicar el seu primer article.
Fins al 1932, Calabresi va treballar a l'Institut de Zoologia de la Regia Università de Florència, dedicada a la recerca i a la docència. Des del punt de vista científic, per a ella va ser una època molt fructífera i els seu treball va ser reconegut internacionalment. Tanmateix, Itàlia vivia ja una situació convulsa amb l'adveniment del feixisme, que era present en tots els àmbits de la societat, també en el científic i van començar les purgues. El rector de la Universitat va ser substituït per un altre que era públicament fidel al feixisme.
Per sort, Calabresi treballava en un camp de la ciència que no despertava sospites i va poder continuar la seva activitat, especialment classificant algunes col·leccions arribades de llocs tan llunyans com Nova Guinea, Borneu o Somàlia. El desembre de 1932 va veure's abocada a deixar el seu lloc de treball a la Universitat. No en va ser expulsada, però l'assetjament laboral que patia --això que ara s'anomena mobbing-- va moure-la a presentar la seva dimisió. Va començar una altra etapa en què es va dedicar a la docència en l'ensenyament mitjà, al Regio Istituto Tecnico "Galielo Galieli" de Florència. En aquest Institut va tenir com a alumna Margherita Hack. Va tornar al món universitari quan Ciro Ravenna, degà de la Facultat d'Estudis Agraris de la Universitat de Pisa li va demanar que hi ensenyés entomologia agrària. (Ravenna, que també era jueu, va morir a Auschwitz el 1944.) Va ser nomenada directora del nou Institut d'Entomologia Agrària i va mantenir aquest càrrec fins que el 5 de setembre de 1938 es va publicar un decret (Provvedimenti per la difesa della razza nella scuola fascista), mitjançant el qual s'expulsava de les escoles i de les universitats totes les persones jueves, tant les que formaven part del professorat, com els alumnes. També van expulsar-la de la Societat Entomològica Italiana, de la qual era membre des de feia anys i en la qual havia estat molt activa.
Els jueus de Florència van organitzar-se perquè la mainada no quedés sense instrucció i van crear una escola en la qual participava Calabresi, junt amb altres ensenyants jueus expulsats de les escoles oficials i de la universitat. Després va arribar la participació d'Itàlia a la segona guerra mundial, el desembarcament dels aliats a Sicília, l'armistici...
El gener de 1944 Enrica Calabresi és detinguda i empresonada. Abans que la facin pujar a un tren que l'hauria dut a un camp d'extermini, se suïcida prenent fosfur de zinc (encara avui dia hi ha llocs on el fan servir com a raticida). Va morir el 20 de gener, poc després de la mitjanit.
Enrica Calabresi és recordada avui dia en el nom d'un carrer de Pisa que duu a l'Arxiu de la Universitat, en el de tantes espècies que ella va descriure i en algunes que li han estat dedicades per honorar la seva memòria.
Per saber-ne més:
- Ciampi P (2006) Un nome. Ed. La Giuntina, Florència, 231 pp
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233
Foto: Wikimedia Commons
Subscriure's a:
Missatges (Atom)