dissabte, 10 de juliol del 2010

10 de juliol: tothom al carrer

Segurament, com jo, moltes persones pensaran que el 10 de juliol de 2010 esdevindrà una data històrica. No sé quanta gent deu haver anat a la manifestació, però per les informacions que ja he sentit, sembla que han estat --que hem estat-- més d'un milió de persones.

Feia goig veure gent de totes les edats i condicions expressant-se pacíficament en una manifestació l'èxit de la qual no hem d'atribuir als partits polítics, que aquest matí encara seguien desacreditant-se els uns als altres. I espero que ara no es vulguin posar les medalles dient que han estat ells els artífexs d'aquest èxit de convocatòria. Si a algú cal atribuir l'èxit, no és més que a la societat civil catalana.

Jovent, persones madures, ancianes, amb bastó, en cadira de rodes, famílies senceres amb la mainada, immigrants, gent que no havia anat mai a cap manifestació... Tothom ha volgut expressar el seu rebuig a aquesta presa de pèl que ha estat la sentència de l'Estatut. És cert que ha augmentat l'independentisme a Catalunya, però que no vinguin ara a lamentar-se'n des de fora, perquè aquest sentiment, que abans era minoritari, ha estat esperonat per tots aquells que ara insisteixen en la indissolubilitat d'Espanya. Senyors, si vosaltres fóssiu socis d'un club on paguéssiu més que ningú i després us neguessin molts drets, no us en voldríeu donar de baixa? Doncs de què us estranyeu ara?

Alguns moments de la manifestació:





Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 10.07.2010

divendres, 9 de juliol del 2010

Somniem

M'agradat molt l'espot d'Òmnium i la gent que hi participa.

Quan viatjàvem amb 600

Aquesta breu estada a Torí m'ha fet recordar l'anterior vegada que hi vaig ser, només unes hores. No recordo si va ser la primera vegada que vaig anar a Itàlia amb els meus pares i els meus germans o potser dos o tres anys més tard, quan vaig anar a fer un curs d'estiu a la Universitat de Perugia i després em van anar a recollir. Si era la primera vegada, va ser un viatge amb un 600 de color taronja, el primer cotxe "modern" que vam tenir. Quan es va instal·lar la SEAT a Barcelona i van començar a fabricar el SEAT 600, la demanada era molt superior al ritme de fabricació dels cotxes i calia esperar molt de temps, em fa l'efecte que a casa vam esperar ben bé dos anys.

Amb el 600 fèiem moltes excursions de diumenge i vam fer també alguns viatges. Un any vam anar a Galícia i Portugal i l'any següent a Itàlia. Abans de tenir el 600, els meus pares havien anat a Itàlia amb una Vespa amb sidecar i els va agradar tant aquell país, que quan van tenir un cotxe "de debò" van decidir tornar-hi amb tota la família. Pensant-hi, em sembla impossible que poguéssim encabir-nos en aquell cotxet el pare, la mare, els meus tres germans i jo, a més de l'equipatge.

Com que viatjar sis persones, encara que hi hagués criatures, representava un forta despesa, per no gastar tant, només menjàvem de restaurant al vespre. Al migdia, excepte quan vam ser a ciutats com Roma o Venècia, menjàvem pel camí. Primer ens aturàvem en algun poble a comprar gairebé sempre pa, fruita, tomàquets, embotits (crec que va ser quan vaig aficionar-me a l'estil italià de tallar el pernil, molt fi i deixat caure sense prémer, que quedés flonjo i com arrissat; no suporto que quan me'l tallen el vagin posant tot pla i prement-lo quan ja està embolicat). No ho recordo, però suposo que devíem dur alguna ampolla per agafar aigua en alguna font. Després buscàvem un indret adequat per instal·lar-nos: un bosc o espai amb arbrat prop de les carreteres per on circulàvem. Dúiem plats de plàstic (no d'usar i llençar, que crec que encara no s'usaven), gots, algun cobert, tovallons, una tauleta i algunes cadiretes plegables, i fins i tot un fogonet i una cafetera perquè, per al meu pare, un dinar sense cafè encara que fos en el camp, no era un dinar. Tauleta, cadires, fogó, un cabàs amb els plats i coberts, sucre, sal, cafè, etc., viatjaven amb nosaltres.

El nostre equipatge anava dividit en diverses maletes i maletetes. Els 600 tenien el motor al darrera i per tant, no comptaven amb un portaequipatges com els de molts altres cotxes. Al davant tenien el dipòsit de la gasolina i, al costat, un petit espai irregular, en forma de trapezi. La meva mare va comprar un maletí que estava fet a la mida d'aquell espai. A més, va comprar un altre maletí molt petit que cabia sota el seient de l'acompanyant (crec que allà hi havia els pijames de tota la família). El cotxe era descapotable (em sembla que el meu pare el va triar així perquè els concedien abans que els models normals). Quan anàvem d'excursió a l'estiu acostumàvem a obrir la capota perquè corregués l'aire, però quan viatjàvem havíem de dur una baca per a l'equipatge. Allà hi havia més maletes, la tauleta i cadires, el cabàs, el fogó, i segurament altres coses. Recordo que semblava un d'aquests cotxes dels marroquins que es veuen a l'estiu per les autopistes que travessen la península Ibèrica de nord a sud.

Al vespre buscàvem un hotel senzill i sopàvem "calent", en el mateix hotel o en algun restaurant. Recordo que en diversos viatges a Itàlia ens vàrem aturar a sopar i dormir a l'Albergo Manuela, als afores d'Allassio. Era un petit hotel familiar de carretera i després de la primera vegada ja ens coneixien i tota la família ens saludava molt alegrament.

En el primer viatge a Itàlia, jo tenia quinze anys i el meu germà petit en tenia cinc. Els altres dos en devien tenir dotze i deu. De vegades sèiem els quatre al darrere, i de tant en tant, el petit seia al davant, a la falda de la mare. Això és impensable ara, però en aquells temps els cotxes acostumaven a anar molt atapeïts i no hi havia tantes regulacions --potser no n'hi havia cap-- sobre el nombre màxim de persones i la manera de viatjar. De tota manera, com que no es podia córrer gaire --ni les carreteres ni la potència dels vehicles ho permetien-- i tampoc no hi havia tants de vehicles circulant, es produïen menys accidents que avui dia.

Parlo d'uns temps en què encara no hi havia targes de crèdit --o si n'hi havia devien ser per als milionaris-- i calia calcular per endavant el que es gastaria en el viatge i dur tots els diners al damunt. Per tant, si algun dia gastàvem més del que se suposava que havíem de gastar (per exemple, perquè havíem hagut d'anar a un hotel més car del que estava pressupostat), un altre dia calia compensar-ho buscant-ne un de més senzill.

Eren temps difícils, en què tothom s'havia d'estrènyer el cinturó, però com que no estàvem acostumats al luxe, gaudíem molt més amb les coses que aconseguíem. És cert que, en aquells viatges, la meva mare i el meu pare havien d'anar en compte a no estirar més el braç que la màniga, però ens ho passàvem molt bé, tot i que dins del cotxe els meus germans i jo ens baralléssim de tant en tant. La primera vegada que vam anar a Venècia ens van comprar un barret de gondoler a cadascun i anàvem tots cofois amb aquell barret amb la cinta vermella que penjava al darrere. Recordant-ho ara, em sembla com si allò hagués passat fa una immensitat de temps, però en la història d'un país, 45 o 50 anys tampoc no són tants.

Rebaixes i aparadors

Dilluns, a Torí, camí de la Mole Antonelliana, on feien la tradicional recepció als periodistes i comunicadors, vaig veure aquest aparador:


Vaig trobar molt divertits el saler i potet del pebre gegants i els vaig fotografiar. L'endemà, en tornar cap a l'hotel d'una activitat que es feia també en aquella zona de la ciutat, era ja de nit i en passar davant de la mateixa botiga, em va cridar l'atenció un detall que el dia abans, a la llum del dia, m'havia passat desapercebut:

Es deuen dir "rebaixes" les rebaixes en piemontès? O està escrit en català?

dijous, 8 de juliol del 2010

Puyol, "salvatore della Patria"?

Normalment passo sempre de llarg les pàgines d'esport dels diaris, però avui he tingut curiositat a veure que deia del partir dels vermells La Stampa, el diari que agafat a l'hotel de Torì. Qualsevol que m'hagi vist a l'avió llegint-me de dalt a baix aquella doble pàgina amb Puyol al mig envoltat d'uns quants companys dels quals només identifico Iniesta (perquè s'assembla molt al seu doble de Crackòvia), haurà pensat que sóc una aficionada al futbol, cosa que no és cert.

En la doble pàgina, a més de la gran foto, hi ha una crònica del partit, un article dedicat al "Personaggio" (Puyol), i altres textos més curts i algunes il·lustracions. La crònica comença dient: "1-0 firmato da un difensore simbolo dell'independetismo catalano, Carles Puyol, ripete il risultato di Vienna 2008." I la secció dedicada al personatge del dia està dedicada també a Puyol, amb el següent títol: "Puyol, da simbolo catalano a salvatore della Patria." En el web del diari es pot veure el que l'autora del perfil del personatge diu de Puyol. Hi ha un moment en què diu d'ell: "...nascut a la Pobla de Segur, és el símbol de la catalanitat que arrossega el país, mai tan unit, cap a la primera final del Mundial." No acabo d'entendre el sentit en què ho diu la periodista. O potser és ella qui no ha entès res del que passa en aquest país? Com quan diu que, en expressar-se contra la corrida, Puyol ha ferit la identitat nacional. De quina nació? No pas de la catalana.

A la mateixa pàgina parlen d'un pop alemany, de nom Paul, que diuen que va encertar que Espanya guanyaria als alemanys. I que Zaaptero ha dit: "Adoptem el pop Pau". Suposo que és una broma. El mateix diari comenta les primes que els governs respectius van aprovar per als jugadors dels equips del Mundial. El rècord el té Espanya; no en recordo la quantitat, però diria que eren 650.000 euros. Quina vergonya! El cas és que aquí no és com els trofeu de tot o res; sempre tindran prima i a mesura que s'apropen a la final, la prima que reben va augmentant;a les alçades que estan ja els toca un bon grapt de milers d'euros.

Per cert, he llegit que el dia 9 de juliol la major part dels diaris italians no sortiran al carrer ni publicaran notícies en els seus webs, com a protesta per la berlusconiana llei bavaglio (mordaça).