Aquesta breu estada a Torí m'ha fet recordar l'anterior vegada que hi vaig ser, només unes hores. No recordo si va ser la primera vegada que vaig anar a Itàlia amb els meus pares i els meus germans o potser dos o tres anys més tard, quan vaig anar a fer un curs d'estiu a la Universitat de Perugia i després em van anar a recollir. Si era la primera vegada, va ser un viatge amb un 600 de color taronja, el primer cotxe "modern" que vam tenir. Quan es va instal·lar la SEAT a Barcelona i van començar a fabricar el SEAT 600, la demanada era molt superior al ritme de fabricació dels cotxes i calia esperar molt de temps, em fa l'efecte que a casa vam esperar ben bé dos anys.
Amb el 600 fèiem moltes excursions de diumenge i vam fer també alguns viatges. Un any vam anar a Galícia i Portugal i l'any següent a Itàlia. Abans de tenir el 600, els meus pares havien anat a Itàlia amb una Vespa amb sidecar i els va agradar tant aquell país, que quan van tenir un cotxe "de debò" van decidir tornar-hi amb tota la família. Pensant-hi, em sembla impossible que poguéssim encabir-nos en aquell cotxet el pare, la mare, els meus tres germans i jo, a més de l'equipatge.
Com que viatjar sis persones, encara que hi hagués criatures, representava un forta despesa, per no gastar tant, només menjàvem de restaurant al vespre. Al migdia, excepte quan vam ser a ciutats com Roma o Venècia, menjàvem pel camí. Primer ens aturàvem en algun poble a comprar gairebé sempre pa, fruita, tomàquets, embotits (crec que va ser quan vaig aficionar-me a l'estil italià de tallar el pernil, molt fi i deixat caure sense prémer, que quedés flonjo i com arrissat; no suporto que quan me'l tallen el vagin posant tot pla i prement-lo quan ja està embolicat). No ho recordo, però suposo que devíem dur alguna ampolla per agafar aigua en alguna font. Després buscàvem un indret adequat per instal·lar-nos: un bosc o espai amb arbrat prop de les carreteres per on circulàvem. Dúiem plats de plàstic (no d'usar i llençar, que crec que encara no s'usaven), gots, algun cobert, tovallons, una tauleta i algunes cadiretes plegables, i fins i tot un fogonet i una cafetera perquè, per al meu pare, un dinar sense cafè encara que fos en el camp, no era un dinar. Tauleta, cadires, fogó, un cabàs amb els plats i coberts, sucre, sal, cafè, etc., viatjaven amb nosaltres.
El nostre equipatge anava dividit en diverses maletes i maletetes. Els 600 tenien el motor al darrera i per tant, no comptaven amb un portaequipatges com els de molts altres cotxes. Al davant tenien el dipòsit de la gasolina i, al costat, un petit espai irregular, en forma de trapezi. La meva mare va comprar un maletí que estava fet a la mida d'aquell espai. A més, va comprar un altre maletí molt petit que cabia sota el seient de l'acompanyant (crec que allà hi havia els pijames de tota la família). El cotxe era descapotable (em sembla que el meu pare el va triar així perquè els concedien abans que els models normals). Quan anàvem d'excursió a l'estiu acostumàvem a obrir la capota perquè corregués l'aire, però quan viatjàvem havíem de dur una baca per a l'equipatge. Allà hi havia més maletes, la tauleta i cadires, el cabàs, el fogó, i segurament altres coses. Recordo que semblava un d'aquests cotxes dels marroquins que es veuen a l'estiu per les autopistes que travessen la península Ibèrica de nord a sud.
Al vespre buscàvem un hotel senzill i sopàvem "calent", en el mateix hotel o en algun restaurant. Recordo que en diversos viatges a Itàlia ens vàrem aturar a sopar i dormir a l'
Albergo Manuela, als afores d'Allassio. Era un petit hotel familiar de carretera i després de la primera vegada ja ens coneixien i tota la família ens saludava molt alegrament.
En el primer viatge a Itàlia, jo tenia quinze anys i el meu germà petit en tenia cinc. Els altres dos en devien tenir dotze i deu. De vegades sèiem els quatre al darrere, i de tant en tant, el petit seia al davant, a la falda de la mare. Això és impensable ara, però en aquells temps els cotxes acostumaven a anar molt atapeïts i no hi havia tantes regulacions --potser no n'hi havia cap-- sobre el nombre màxim de persones i la manera de viatjar. De tota manera, com que no es podia córrer gaire --ni les carreteres ni la potència dels vehicles ho permetien-- i tampoc no hi havia tants de vehicles circulant, es produïen menys accidents que avui dia.
Parlo d'uns temps en què encara no hi havia targes de crèdit --o si n'hi havia devien ser per als milionaris-- i calia calcular per endavant el que es gastaria en el viatge i dur tots els diners al damunt. Per tant, si algun dia gastàvem més del que se suposava que havíem de gastar (per exemple, perquè havíem hagut d'anar a un hotel més car del que estava pressupostat), un altre dia calia compensar-ho buscant-ne un de més senzill.
Eren temps difícils, en què tothom s'havia d'estrènyer el cinturó, però com que no estàvem acostumats al luxe, gaudíem molt més amb les coses que aconseguíem. És cert que, en aquells viatges, la meva mare i el meu pare havien d'anar en compte a no estirar més el braç que la màniga, però ens ho passàvem molt bé, tot i que dins del cotxe els meus germans i jo ens baralléssim de tant en tant. La primera vegada que vam anar a Venècia ens van comprar un barret de gondoler a cadascun i anàvem tots cofois amb aquell barret amb la cinta vermella que penjava al darrere. Recordant-ho ara, em sembla com si allò hagués passat fa una immensitat de temps, però en la història d'un país, 45 o 50 anys tampoc no són tants.
Fotos: M. Piqueras (Barcelona, 10.07.2010
