dimecres, 7 de gener del 2009

El cotxe propi

Una vegada vaig sentir algú que deia que dins del seu cotxe se sentia protegit, que encara que anés pel carrer o per carretera, se sentia com a casa o encara més, era com si tornés al si matern, dins del sac amniòtic, perquè el cotxe és un espai petit on no et pots moure gaire, i t'aïlla de l'exterior.

Moltes vegades he recordat aquelles reflexions, especialment quan vaig sola per carretera. Em sento com en un racó de casa al qual hagués posat rodes. I no és perquè sigui el "meu" cotxe. Alguna vegada que he anat amb cotxe llogat he tingut també aquesta sensació. Hi pensava de nou la setmana passada, un dia que anava a un poble del Vallès Oriental.

El dia era gris, i cap a la part del Montseny es veia una capa de boira als peus del massís, mentre els cims eren enmig d'una atmosfera clara. El paisatge més proper era de tons suaus: colors torrats, verds apagats; la nota de color més viu eren els fruits vermells dels arbusts que creixen en els marges de l'autopista (em sembla que són de Cotoneaster). Era agradable ser allà dins --a l'interior del cotxe-- i veure desfilar el paisatge mentre escoltava la ràdio. És un recorregut que faig sovint i era com si hi anés trobant amics i amigues: la fàbrica de ciment que fa dècades era la causa que hi hagués permanentment una capa grisa damunt arbres i cases del voltant; Montcada, sota l'autopista; Sant Pere de Reixac en el vessant de la muntanya; la façana de colors de la fàbrica de Mollet... Més endavant, passat ja el peatge de la Roca, a l'esquerra un turonet amb un pi en el cim que sempre em recorda aquelles corrandes de l'exili de Pere Quart:

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el Vallès no hi ha res!

Després, ja per la carretera, els boscos on fa dècades van sorgir nombroses urbanitzacions; aquella obra gegantina de l'enginyeria moderna que és el pont del tren de gran velocitat damunt l'autopista; una antiga masia convertida en restaurant... i el massís del Montseny com més va més proper. I el darrer tram, en la carretera secundària, de nou imatges amigues que em mirava com si jo fos darrere el vidre de la finestra de casa.

Tanmateix aquesta sensació de seguretat, de ser a casa dins del cotxe, la vaig perdre en una ocasió fa uns deu anys. Anava de Pamplona a Bilbao un dia del mes d'abril i es va posar a nevar molt intensament. Jo no duia cadenes ni anava preparada per si em quedava aïllada (havia de tornar a Pamplona a la tarda i no duia equipatge). Per evitar entrar a Vitoria, havia agafat un trencall que duu a l'autopista de Bilbao i durant una bona estona no em vaig creuar amb cap cotxe, i la visibilitat era tan reduïda que encara que hi hagués hagut algun poble o caserío a prop no els hauria vist.

I per la ràdio només feien que advertir la gent que no sortissin per carretera o que, si ho feien, no fossin tant imprudents de viatjar sense cadenes, llumins, mantes i no sé quantes coses més. Vaig parar-la perquè jo no duia res del que deien que calia dur i m'estava posant molt nerviosa. Per primera vegada vaig desitjar haver tingut un mòbil per poder avisar la policia i també la meva amiga de Bilbao, amb qui havia quedat a la porta del Guggenheim. No sé quan vaig trigar a trobar l'entrada a l'autopista, on ja veia altres cotxes i on estaven treballant les màquines llevaneus, però se'm va fer llarguíssim i el cotxe no em va donar gens de seguretat.

Per cert, la meva amiga va estar esperant-me davant del Guggenheim més d'una hora. I jo vaig resistir encara dos anys a comprar el mòbil.

dimarts, 6 de gener del 2009

Terminologia dels videojocs

El TERMCAT ha elaborat el diccionari Terminologia dels videojocs, que es pot consultar en línia. Segons la nota informativa del TERMCAT, el diccionari recull uns 300 termes amb la definició, notes i equivalències en castellà, francès i anglès. Inclou termes relatius a la creació i la programació, als dispositius de joc i la tipologia dels videojocs, a la interacció i les comunitats de jugadors o a la indústria dels videojocs.

dilluns, 5 de gener del 2009

La Repubblica i La plaça del Diamant

En Costas, el marit de la meva amiga Imma, m'envia des d'una gèlida Bolonya (amb la màxima sota zero i amb previsió de neu per a demà) la ressenya de La plaça del Diamant que va publicar el diari italià La Repubblica fa uns dies en la secció "Almanacco dei libri". L'autor de la ressenya (Marco Lodoli) escriu:

Tan bon punt he tancat La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, senzillament he pensat: he llegit una obra mestra. De sobte m'han entrat ganes d'anar a la llibreria, comprar-ne deu còpies i regalar-les a les persones que més m'estimo, alhora que cercava les paraules per a aquesta ressenya, per tractar de convèncer com més gent millor que llegeixin un llibre com se'n troben pocs a la vida. Massa entusiasme, l'impuls d'un moment per una novel·la que d'altra banda ja ha estat traduïda i publicada a Itàlia altres vegades en les darreres dècades sense massa enrenou, dirà algun setciències. Però cada llibre arriba quan ha d'arribar: La plaça del Diamant va ser escrit el 1960 per una autora catalana famosa a tot Espanya, però no a casa nostra, i ara és el seu moment. Per altra banda, també García Márquez, esmentat a la sobrecoberta, va afirmar: "La plaça del Diamant és al meu parer la novel·la més bella que s'hagi mai publicat a Espanya després de la guerra civil..."

En Costas m'explica que és un llibre que la Imma regala a totes les seves amigues italianes que passen per casa seva. Fa uns mesos jo en vaig regalar la versió castellana a una amiga americana que viu a Granada. I vaig recomanar-la a una finlandesa que volia que li recomanés novel·les catalanes que estiguessin traduïdes. Li vaig dir que no sé si està traduida al finès, però que podria trobar-la en anglès.

Deixant a banda l'interès de la història de la Colometa i el rerefons de la guerra i de la postguerra, La plaça del Diamant té el gran mèrit de la seva aparent senzillesa. Tot que avui dia a mi també em sembla una obra mestra, no sé si quan vaig llegir-la per primera vegada m'ho va semblar; que em va agradar molt, segur. Però potser la idea que jo tenia d'obra mestra aleshores no era la mateixa que tinc ara. Fa anys que la novel·la ha deixat de ser el meu gènere literari preferit, potser perquè moltes de les que he llegit (o intentat llegir) em cansen o m'han decebut. Donaria, però, qualsevol cosa per llegir una plaça del Diamant del segle XXI.

Actualització 07.01.2009
Gràcies a Xavier Caballé i el seu Diari d'un llibre vell, he anat seguint la pista per arribar al text que va escriure García Márquez sobre Mercè Rodoreda i la seva obra.

La mimosa

Avui la mimosa altiva, se m'ha posat al davant,
tota plena d'arracades i penjolls i fils daurats.
(Joan Maragall?)

Aquest hivern la mimosa del jardí comunitari, que acostuma a florir al gener, ha avançat la seva floració. El 27 de desembre era ja en flor. Sempre que la veig florida, recordo els versos de Joan Maragall (crec que són de Joan Maragall, però no n'estic segura), tot i que aquesta mimosa ni se'm posa al davant --sóc jo que m'apropo fins a veure-la bé-- ni es mostra gens altiva --al contrari, és un arbre de posat modest a costat de l'enorme ficus que té a prop .


Fotos: M. Piqueras (2.1.2009)

dissabte, 3 de gener del 2009

Les cueretes

És el primer any que les veig. Com a mínim, n'hi ha una parella. El primer dia que en vaig veure una en els jardins de davant de casa, em va cridar l'atenció per la manera tan divertida com movia la cua en caminar, amunt i avall, com si volgués donar cops al terra. Després en vaig veure una altra --o potser era la mateixa. Pel cap baix n'hi ha dues, perquè ahir les vaig veure juntes. Vaig recordar que aquests ocells en castellà són anomenats lavanderas; potser per la manera com mouen la cua, que recorda els cops que donaven a la roba les bugaderes (lavanderas) amb unes pales de fusta per treure'n millor la brutícia.

He buscat el llibret Ocells de Barcelona per veure si les cueretes són pròpies de la ciutat. Ho dubtava perquè no recordava haver-n'hi vist. Doncs sí, la cuereta blanca (Motacilla alba) surt en el llibre com a ocell barceloní, tot i que pot ser un ocell només d'hivern. Copio del llibre: En veurem molt sovint a l'hivern, quan molts ocells del centre i nord d'Europa ens visiten fugint del fred. Aleshores s'escampen per gairebé qualsevol punt de la ciutat, en zones enjardinades, en parcs, prop de punts d'aigua o en qualsevol plaça arbrada, en interior d'illa; les veurem caminant per terra sacsejant la cua o volant d'un extrem a l'altre de la plaça amb un vol marcadament ondulat ascendent quan obre les ales i descendent quan les tanca...

A la Guía de campo de las aves de España y demás países de Europa (la versió espanyola del famós Peterson), que conservo com una joia des que vaig estudiar zoologia, diu de la veu d'aquest ocell: Un vigoroso y agudo "tsi-tsit"; alarma, un súbito "sit"; canto, una sencillísima estrofa que incorpora notas como las de reclamo. I a Ocells de Barcelona diu que fa una mena de tsi-rip" o "tsi-ri-lip". Em costa transcriure la veu que sento a aquests ocells, però sí que són com monosíl·labs amb una i. Uns quants seguits, i després, una pausa.

Si les cueretes es queden per aquí, espero algun dia poder-les fotografiar. De tota manera, fotografiar un ocell és molt més difícil que fer una foto d'una planta. Tot i que la cuereta sigui un ocell poc tímid, sí que és prudent i si veu que t'hi acostes, arrenca el vol. A més, gairebé sempre és en moviment.Per altra banda, la meva petita càmera no és massa adient per fer fotos amb zoom, perquè té poca potència i perd resolució. De moment em limito a posar aquí una foto de cuereta trobada per Internet.

Cuereta (Motacilla alba)
Font: http://www.rios-galegos.com/ave8.htm