Tornen les merles

Em pensava que aquest any la primavera seria silenciosa pel que fa a les merles. M'havia acostumat que els exemplars que vivien en els jardins propers a casa s'hi estaven tot l'any, com si no s'adonessin del canvi d'estacions; però aquest hivern el seu cant havia desaparegut. No sé a què atribuir-ne la desaparició. Pensava si haurien estat foragitades per les cotorres feréstegues que formen grans colònies per la ciutat. Però fa una estona he tornat a sentir el cant de la merla. Diuen que és un dels cants d'ocell més bonics. Recordaré la nit que ha tornat: la nit del 20-21 de febrer, coincideix amb l'eclipsi solar de lluna. De tant en tant surto al balcó per donar un cop d'ull a la lluna. La darrera vegada tot just començava a notar-se que perdia la rodonesa. Les merles seguien cantant; com si fos ple dia, com si volguessin que ens assabentéssim de la seva arribada.

Un caçador de paraules de fa cent anys

Ja fa temps que llegir novel·les em cansa. Rarament en trobo alguna en què els aspectes que m'hi agraden compensin els defectes, ja sigui en l'argument, en els personatges, en el desenvolupament de la trama... De vegades he llegit obres que comencen molt bé però a partir d'un cert moment sembla com si l'autor o autora no sabés com acabar aquella història; t'hi trobes un final que sembla forçat. Potser és culpa meva, però --de la meva actitud de lectora que no acaba de ser passiva-- i penso que jo hauria continuat o acabat la història d'una altra manera.

Potser per això m'he aficionat a altres tipus de lectures. M'agraden especialment els dietaris, els diaris personals i les memòries. És possible que alguns llibres de memòries acabin essent novel·les que reflecteixen no allò que va passar realment, sinó allò que l'autor o autora voldria que hagués passat; o una realitat deformada per la memòria, com les imatges que reflecteixen aquells miralls còncaus o convexos dels parcs d'atraccions. Però la meva actitud lectora és diferent davant d'aquestes obres i no se m'acut de pensar que jo hauria fet una altra cosa en una determinada circumstància.

Un dels llibres amb què he gaudit molt és Dietari de l'excursió filològica 1906, d'Antoni Maria Alcover. És una meticulosa descripció del recorregut d'aquell gran filòleg mallorquí i el lingüista catalanòfil alemany Bernhard Schädel per pobles, viles i ciutats del Rosselló i de la Catalunya occidental. Del 31 de juliol al 13 de setembre de 1906 van fer un valuós treball de camp replegant informació lèxica, fonètica i morfològica dels llocs per on anaven passant. El dietari, però, no és un llibre d'interès només per als amants de la llengua; és una obra que atrapa 'malgrat' el seu valor com a document històric en l'àmbit de la lingüística. És un testimoni de la vida rural de la primera dècada del segle XX, especialment en indrets del Pirineu de difícil accés en aquella època. L'autor descriu les dificultats del viatge (amb tartana, diligència, fins i tot dalt de burros que els duen per camins de muntanya), la geografia dels indrets per on passen, la gent que coneixen, els àpats que els ofereixen, les fondes i cases on s'hostatgen... I ho fa en un llenguatge planer i alhora molt ric en vocabulari i en expressions dialectals.


Els excursionistes van arribar a Sort amb burro, passant per Soriguera i Vilamur. Alcover descriu així la seva baixada des de Vilamur a Sort:

[...] el Dr. Shädel segueix a peu; jo puig a la bístia i m'embolic la manta de cap a peus, perquè el vent no em geli i no em prenga el capell, i de d'allà per avall per avall. Al punt és fosc de tot; el guia diu que ja hi som, a Sort, però no veim senya de res, i el camí, en lloc de millorar, pitjora. A la fi, colombram els llums de Sort, però encara n'hi ha per una bona estona. Tenc tot el cos com a cruixit, com si m'haguessen amaçolat fort, de tant de cavalcar, i amb molt d'ànsia de que no me sia entrada febra.

A la fi arribam a Sort, passat les vuit. Trobam a la plaça els amics corals [...] que ens esperen fa hores i ens reben amb los braços oberts. ¡Quin goig de trobar-los tan sans i bons i tan entusiastes com sempre!

Torna l'ecologista escèptic

Fa uns dies, Público (un dels pocs diaris, si no l'únic, que té unes pàgines diàries específiques per a la ciència) va publicar una entrevista a Bjorn Lomborg, el sociòleg danès que va fer-se famós amb un llibre titulat en castellà El ecologista escéptico, del 2001. És una obra que intenta desmuntar tots els arguments sobre el canvi climàtic i sobre allò que Lomborg considerava mites ambientals. Vaig escriure un article crític sobre Lomborg i el seu llibre fa alguns anys a l'Avui i no pensava parlar-ne ara, però un apunt llegit en el bloc "A bordo del Otto Neurath", de Jesús Zamora Bonilla, m'hi ha fet repensar.

Zamora Bonilla, professor de filosofia de la ciència, diu en el seu bloc que l'entrevista que Público va fer a Lomborg és molt recomanable, i que el llibre del 2001 encara és més recomanable. No he pogut estar-me'n de deixar-hi un comentari, que reprodueixo aquí:

El 2004, en un congreso de periodismo científico celebrado en Montreal, asistí a un debate entre Lomborg (por entonces profesor asociado de ciencias sociales en la Universidad de Aarhus; parece ser que ahora es politólogo) y David Schlinder (catedrático de ecología de la Universidad de Alberta, en Canadá).

Lomborg se centró en las predicciones sobre el cambio climático, que creía exageradas. Schlinder, con un gran experiencia en el estudio de los efectos de la actividad humana en el ambiente (eutrofización de las aguas, lluvia ácida, deforestación, acumulación de sustancias tóxicas, etc.) fue desmontando los argumentos de Lomborg. Se mostró de acuerdo con algunas de las opiniones del danés, pero demostró que se servía de los mismos recursos que los ecologistas radicales. Lomborg mostró estadísticas reales y cuidadas, si se consideran individalmente, pero que no pueden compararse porque se basan en criterios diferentes; en algunos casos no eran homogéneas y en otros él hacía extrapolaciones sin tener en cuenta la existencia de factores que podrían alterar los valores considerados. También dijo que acostumbrarse a los cambios que puedan producirse en el futuro sería más práctico y barato que aplicar el protocolo de Kioto (¿hubiese dicho lo mismo de vivir en un páis de la zona templada o tropical?).

El Lomborg tan seguro de si mismo al principio del debate, que se movía por la tarima como si estuviese en un escenario y reforzando sus afirmaciones con las inflexiones de la voz, fue desplomándose; en algún momento incluso me pareció que su voz sonaba algo trémula.

Bjorg Lomborg i David Schlinder
Congrés de la World Federation of Science Journalists (WFSJ)
Montreal (Canadà, octubre 2004)

Pel que he llegit en el bloc esmentat i en l'entrevista de Público, sembla ser que Lomborg ara ja no es mostra tan escèptic pel que fa al canvi climàtic. De negar-ne l'existència ha passat a dir "el cambio climàtico es real", i creu que cal afrontar-lo des de les ciències socials (les seves). No sé si Xavier Sala-Martín, l'economista català de Harvard que també és un escèptic del canvi climàtic deu haver begut en les mateixes fonts que Lomborg. Sala Martín és col·laborador de La Vanguardia, on porta més d'un any escrivint articles per intentar demostrar, com Lomborg, que aquest canvi climàtic que ens anuncien és una fal·làcia. Els articles Sala-Martín poden veure's en el seu propi web, on els té arxivats. En el darrer (fins al dia d'avui), feia l'apologia del no-reciclatge a la llar.

Esculapi: El retorn del déus

Ahir vaig visitar el Museu d'Arqueologia de Catalunya. És un d'aquells museus que tinc la vaga idea d'haver visitat quan anava escola, però al qual no havia tornat. Esta situat en el Palau de les Arts Gràfiques de l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, un dels edificis que després van guanyar-se per a equipaments de la ciutat. Ara hi estant fent obres de restauració a l'exterior i a l'interior. No és un gran museu d'arqueologia (al costat del de Madrid, això no és més que un tast de museu), però en conjunt val la pena. Fins ara, a més, ha tingut una peça que en faria atractiva la visita encara que no hi hagués res més a veure: l'estàtua d'Esculapi, que té més de 2000 anys i que va ser trobada en una cisterna del jaciment arqueològic d'Empúries el 25 d'octubre de 1909; aquell dia van trobar-ne el bust i el 5 de novembre van trobar la resta de l'estàtua.

El 2006 va començar el treball de conservació-restauració de l'estàtua d'Esculapi. L'han netejada i li han inserit els braços i 85 petits fragments que s'havien trobat en els llocs de les excavacions i que s'havien conservat separadament de l'estàtua. L'exposició "Esculapi: El retorn del déu" mostra la història de l'estàtua, des de la seva descoberta el 1909 fins a la seva recent restauració. Per veure'n el resultat --l'estatua restaurada--cal entrar a un espai circular on terra i parets són negres; al centre, sobre una pedestal, hi ha Esculapi amb tota la seva grandesa. Uns focus concentren la llum damunt l'estàtua. Només una inscripció amb lletres blanques sobre les parets negres trenca aquella monotonia:

Sento no poder desxifrar aquelles paraules gregues, segurament relacionades amb el deu de la medicina, però trobo molt encertat que no es distregui l'atenció de qui entra en aquella mena de cambra del tresor amb cartells.

Mentre visitava la col·lecció permanent del museu, pensava en el contrast que oferia comparat amb alguns museus que són de moda --alguns, al mateix parc de Montjuïc-- i on hi ha sempre molta gent. Allà, només hi havia vist una jove parella a la primera sala. L'exposició d'Esculapi ja tenia més visitants, però podia comptar-los amb els dits de les mans.

Esculapi, estàtua trobada el 1909 durant la segona campanya
d'excavacions d'Empúries
(El pressupost de la campanya va ser de 8.774,11 pessetes)

Vaig quedar-me una bona estona contemplant Esculapi sense que ningú més entrés en aquell espai negre. Una suau música grega antiga feia el moment més íntim i semblava com si el temps s'hagués aturat. L'entrada de dues persones em va fer tornar a la realitat.

Des de Barcelona, l'exposició anirà a Badalona i a Mataró. Després, en el marc de les commemoracions del centenari de l'inici de els excavacions d'Empúries, l'Esculapi torna als seus orígens, tornarà a ser l'Asklepios que tenia el seu temple a la riba de la Mediterrània. Al museu de Barcelona, hi quedarà la reproducció que ara ja hi ha; una reproducció de l'estàtua amb l'aspecte que tenia abans de la restauració.

La comissaria virtual (4)

Si el navarrès Diario de Noticias s'hagués publicat en temps de La Codorniz, hauria estat una font inesgotable de material per a "La comisaría de papel". Quan vaig a Pamplona sempre el compro perquè sé que tinc assegurada una bona dosi de risoteràpia i que també hi trobaré alguna perla per a la meva col·lecció, no tant de 'gazapos', com de curiositats o facècies.

Això de 'bio' deu ser perquè hi ha qui compara els ordinadors al cervell humà?

Entre agonies i execucions, quin panorama més lúgubre a la lliga!

Per riure amb la premsa, però, no sempre cal sortir de Barcelona a comprar el diari:

El redactor o redactora de l'Agència Efe hauria de recórrer també
la costa per conèixer l'estat dels seus (des)coneixements geogràfics.

I qui va organitzar la festa cervantina hauria de viatjar
per la història per saber quan acaba l'edat mitjana.