La tecnologia, que tants de beneficis ens aporta, té els seus sistemes de retroalimentació que creen en els usuaris dependència per poder continuar aprofitant els beneficis de la pròpia tecnologia. Els telèfons mòbils, les càmeres digitals i els ordinadors portàtils en són un exemple. Després d'algun temps d'usar-los ens costa pensar que abans havíem de dependre dels telèfons fixos, de les càmeres clàssiques amb pel·lícula i rodet o que durant un viatge havíem de prescindir de l'ordinador.
Fer una trucada des d'un telèfon públic podia fer-se molt complicat: havíem de trobar una cabina, comprovar que el telèfon funcionés, assegurar-nos que dúiem monedes i, a més, dur al damunt l'agenda de telèfons, si no sabíem de memòria el número de la persona a qui volíem trucar.
Pel que fa a les càmeres clàssiques, qui no s'ha trobat més d'una vegada que el rodet que va fer servir amb tanta il·lusió en un viatge inoblidable s'ha encallat i ha fet totes les fotos una damunt les altres? O que no s'ha rebobinat bé i en obrir-lo queda tota la pel·lícula velada?
Els ordinadors que es tenien al despatx o a casa eren massa pesants per dur-los amunt i avall. Normalment només sortien quan els canviàvem per models més moderns o si calia dur-los a reparar. Ara,en canvi, hi ha un bé de déu de models portàtils, alguns que fins i tot caben en una butxaca. En els aeroports moltes persones duen maletes i motxilles especials per al transports dels portàtils. I quin o en duu moltes vegades és perquè duu aquests aparells molt més petits que són una barreja de telèfon i ordinador. Però tots aquests aparells consumeixen energia, i de tant en tant cal alimentar les seves bateries.
Entre els estris que ens són imprescindibles per emprendre un viatge hi ha els nostres moderns "cordons umbilicals", els cables que ens serviran per alimentar les bateries del mòbil, de la càmera o del portàtil. Seria molt complicat que els aparells elèctric portàtils fessin servir un únic model de carregador? Des que vaig caure en el parany de la telefonia mòbil he tingut tres telèfons; en cadascun, el piu que connectava el carregador al telèfon era diferent. Quant a la càmera, la meva --del 2003-- és ja gairebé prehistòrica i em diuen que, en les modernes, la recàrrega de la bateria s'ha simplificat molt. Tampoc eren iguals les clavilles que connectaven els carregadors als diferents ordinadors portàtils que he tingut.
Fa unes setmanes, en l'hotel on vaig allotjar-me quan vaig anar a Còrdova a un congrés, em vaig deixar una part dels meus cordons umbilicals: els carregadors del mòbil i de la càmera de fotos. Els van recollir i me'ls van enviar per missatger, però el "cordó" de la càmera era incomplet, faltava el cable que connecta el carregador de la bateria amb el corrent elèctric. Vaig buscar en la caixa on guardo els cables dels molts aparells elèctrics de tota mena que he tingut, però cap d'ells servia.
He trigat més de dues setmanes a trobar un cable com el que em calia. Mentrestant, duia sempre a la bossa el carregador per aprofitar i entrar a cada botiga de fotografia o de material elèctric que trobava. Fins que vaig trobar el que em calia.
Estic tant ja tan acostumada a carregar la càmera digital dins la bossa i fer fotos de curiositats o de llocs que m'agraden, que el fet de pensar que no la duia --estava ja sense bateria-- em creava una certa angoixa. Molt més que l'angoixa que em podria causar adonar-me que no duc el telèfon mòbil al damunt o que el duc desconnectat --després de desconnectar-lo per alguna causa sovint m'oblido de tornar-lo a connectar. M'hauré tornat una addicta a la fotografia digital?
dissabte, 27 d’octubre del 2007
dilluns, 1 d’octubre del 2007
A Brussel·les de nou
Al setembre vaig ser uns dies a Brussel·les. Com que sempre que hi vaig és per feina, procuro agafar-me algun dia extra per anar coneixent una mica més la ciutat o els voltants. Aquesta vegada per fi vaig anar a Tervuren a visitar el "Musée Royal de l'Afrique Central". La primera vegada que vaig viatjar a Brussel·les ja tenia ganes de veure'l; me n'havien parlat molt bé. Però és a uns 15 km de la ciutat i cal disposar ben bé de mig dia.
Vaig arribar diumenge al matí i tenia tot el dia disponible. Hi vaig anar amb una amiga amb qui vaig coincidir a l'avió (anàvem a Brussel·les per a la mateixa tasca i no ho sabíem!). Hi vàrem anar amb un tramvia que fa un recorregut molt bonic: deixa la ciutat per una zona residencial, amb cases amb jardí, amb molt de verd; passa a costat d'un parc amb un estany i s'endinsa en una zona completament boscosa, d'arbres enormes, com en tots aquests països on les pluges no escassegen.
L'edifici, de finals del segle XIX o començament del segle XX, sembla un palau. Per un costat dóna a una carretera i pels altres a un parc de grans avingudes, a la Forêt des Soignes.
La Forêt des Soignes, a Tervuren, prop del Museu Africà
El museu em va decebre, no pas pel seu contingut, que em va impressionar, sinó per la manca d'informació sobres les col·leccions que conté. És un museu on hi ha col·leccions de moltes menes, principalment etnogràfiques, amb estris relacionats amb la vida quotidiana, però també hi ha escultures i altres peces artístiques fetes amb materials diversos. I una part dedicada a la zoologia dels països centroafricans, amb molts animals dissecats exposats en diorames com si es trobessin en el seu hàbitat natural. Són col·leccions segurament molt valuoses, però no estan exposades de manera atractiva.
Passejant per aquelles sales pensava que per Europa he visitat museus que han estat modernitzats amb ajuts de la Unió Europea. Ja podrien dedicar-ne també algun ajut a aquest museu, que es troba en el cor polític d'Europa. Si fos d'art modern, de pintura clàssica, de ciència... potser ja l'haurien restaurat, fos amb ajut o sense de la Unió Europea. Però un museu de l'Africa Central? És un museu que no "ven".
El darrer dia de treball a Brussel·les vaig acabar molt més d'hora i vaig anar a donar un volt. En el barri del Sablon vaig seure una estona en una teteria instal·lada en una casa antiga, de parets emblanquinades a l'interior, bigues de fusta, mobles i llums com si fossin rescatats de ca l'àvia, llibres i revistes, música barroca en un volum no massa alt, que permeti una conversa a qui va a prendre el te amb companyia i que no distregui els pensaments de qui vol llegir, escriure o anar i tornar de les pròpies solituds com diu el poeta: "A mis soledades voy, / de mis soledades vengo, / porque para andar conmigo / me bastan mis pensamientos."
Interior de la teteria del carrer Rollebeek
Després vaig anar en direcció a la Grande Place, que té magnetisme per a mi. M'agradria veure-la sense guiris, però això és tan difícil com veure la Rambla només amb gent de Barcelona. En passar per davant de la Fundació Jacques Brel (Editions Jacques Brel, és el nom oficial; sempre que hi he passat al davant estava tancada) vaig decidir fer-me una foto amb ell:
Jacques Brel
I em van venir a la memòria la seva música i les seves cançons, per a les quals el temps no passa. Fa uns dies una amiga em va fer un gran regal: passar-me una adreça de YouTube on hi ha "Le plat pays", una de les cançons que més m'agrada i que mai no em cansaria d'escoltar.
Vaig arribar diumenge al matí i tenia tot el dia disponible. Hi vaig anar amb una amiga amb qui vaig coincidir a l'avió (anàvem a Brussel·les per a la mateixa tasca i no ho sabíem!). Hi vàrem anar amb un tramvia que fa un recorregut molt bonic: deixa la ciutat per una zona residencial, amb cases amb jardí, amb molt de verd; passa a costat d'un parc amb un estany i s'endinsa en una zona completament boscosa, d'arbres enormes, com en tots aquests països on les pluges no escassegen.
L'edifici, de finals del segle XIX o començament del segle XX, sembla un palau. Per un costat dóna a una carretera i pels altres a un parc de grans avingudes, a la Forêt des Soignes.
La Forêt des Soignes, a Tervuren, prop del Museu Africà
El museu em va decebre, no pas pel seu contingut, que em va impressionar, sinó per la manca d'informació sobres les col·leccions que conté. És un museu on hi ha col·leccions de moltes menes, principalment etnogràfiques, amb estris relacionats amb la vida quotidiana, però també hi ha escultures i altres peces artístiques fetes amb materials diversos. I una part dedicada a la zoologia dels països centroafricans, amb molts animals dissecats exposats en diorames com si es trobessin en el seu hàbitat natural. Són col·leccions segurament molt valuoses, però no estan exposades de manera atractiva.
Passejant per aquelles sales pensava que per Europa he visitat museus que han estat modernitzats amb ajuts de la Unió Europea. Ja podrien dedicar-ne també algun ajut a aquest museu, que es troba en el cor polític d'Europa. Si fos d'art modern, de pintura clàssica, de ciència... potser ja l'haurien restaurat, fos amb ajut o sense de la Unió Europea. Però un museu de l'Africa Central? És un museu que no "ven".
El darrer dia de treball a Brussel·les vaig acabar molt més d'hora i vaig anar a donar un volt. En el barri del Sablon vaig seure una estona en una teteria instal·lada en una casa antiga, de parets emblanquinades a l'interior, bigues de fusta, mobles i llums com si fossin rescatats de ca l'àvia, llibres i revistes, música barroca en un volum no massa alt, que permeti una conversa a qui va a prendre el te amb companyia i que no distregui els pensaments de qui vol llegir, escriure o anar i tornar de les pròpies solituds com diu el poeta: "A mis soledades voy, / de mis soledades vengo, / porque para andar conmigo / me bastan mis pensamientos."
Interior de la teteria del carrer RollebeekDesprés vaig anar en direcció a la Grande Place, que té magnetisme per a mi. M'agradria veure-la sense guiris, però això és tan difícil com veure la Rambla només amb gent de Barcelona. En passar per davant de la Fundació Jacques Brel (Editions Jacques Brel, és el nom oficial; sempre que hi he passat al davant estava tancada) vaig decidir fer-me una foto amb ell:
Jacques BrelI em van venir a la memòria la seva música i les seves cançons, per a les quals el temps no passa. Fa uns dies una amiga em va fer un gran regal: passar-me una adreça de YouTube on hi ha "Le plat pays", una de les cançons que més m'agrada i que mai no em cansaria d'escoltar.
dissabte, 15 de setembre del 2007
Dedicatòries. Dones que no has conegut
"Dedicatòries. Dones que no has conegut" és el títol del projecte que va guanyar l'edició del 2007 del Premi biennal M. Àngels Rivas Ureña, que convoca la Comissió per a la Igualtat del districte de Les Corts.
El projecte intenta posar a l'abast del públic històries de dones que no han estat famoses però que tenen al seu darrere una història que val la pena que es conegui. Potser perquè van ser testimonis de fets que ja són històrics, perquè van influir en la vida --professional o personal-- de la persona que les recorda, perquè han estat heroïnes anònimes, perquè van posar un granet d'arena en un moviment reivindicatiu que després ha tirat endavant, perquè han estat dones atípiques i avançades de la seva generació, perquè han estat el suport d'algun "gran" home, perquè han estat grans artistes que no han desenvolupat professionalment les seves dots artístiques, perquè han sacrificat la seva vida per la família,...
Perquè el projecte tingui èxit és necessària la col·laboració d'altres persones --dones i homes-- que tinguin ganes d'explicar la història de la dona anònima que volen recordar. En el web del
projecte hi ha més informació per saber com participar-hi i alguns exemples d'històries de dones recordades. Encara no hi ha aportacions externes, però esperem que aviat comencin a publicar-se.
La participació en aquest projecte, fent pública la història d'una dona anònima, pot ser un homenatge per a aquestes dones anònimes que han marcat les vides de moltes persones. Els noms de les protagonistes d'aquestes històries poden fer-se públics o se'n pot mantenir l'anonimat, segons decideixi qui n'envia la història. Com també pot mantenir-se l'anonimat de la persona que envia el text.
dilluns, 13 d’agost del 2007
Estiu d'adéus
Aquest és un estiu d'adéus. El 26 de juliol ens deixava l'Elena, a Oviedo, i fa unes hores he anat a la missa d'exèquies de Francesc Casademont, a la Pera.
En realitat, l'Elena feia ja temps que ens havia deixat, si bé el seu cos s'entestava a continuar en aquest món. Aquella dona optimista, alegra, forta, sempre amb el somriure als llavis, disposada a ajudar tothom, s'havia anat esvaint a poc a poc des que se li va manifestar la malaltia. I fins i tot en el curs de la malaltia, de tant en tant se li escapaven espurnes d'humor. Recordo com reia d'ella mateixa un dia que, en voler agafar unes peces de roba de l'armari, asseguda a la punta del llit, el seu equilibri va fallar un cop més i després de moure's a un costat i l'altre, com aquells ninots que en castellà en diuen "tentetiesos", va quedar estesa damunt la vànova. Aleshores encara s'entretenia a fer sudokus. Ella m'hi va fer aficionar. Cada vegada que agafo un diari i em poso a fer-ne un, tinc un record per a l'Elena.
És difícil expressar els sentiments i les emocions en una situació com aquesta. Però les paraules que Miquel Martí Pol va escriure recordant Marta, la seva primera esposa, expressen molt bé el que sento, i el que segurament senten moltes persones que van conèixer i estimar l'Elena:
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
A Francesc d'Assís Casademont no l'havia tractat molt, però era un personatge que em fascinava. Uns amics van dur-me fa alguns anys a La Bruguera, la casa on vivien en Francesc, la Maria Àngels i els seus gossos, a La Pera, al Baix Empordà. Una casa integrada perfectament en el paisatge boscós i on, travessar-ne el llindar em va semblar com travessar l'espill d'Alícia.
Eren una parella molt especial. Ell, un gran artista, amb un estil molt característic. Les seves obres són gairebé sempre paisatges de tons suaus. A la pintura de Casademont li passa com a la música de Vivaldi, que és fàcil d'identificar perquè aparentment totes les seves obres s'assemblen. Però cadascuna és una petita --o gran, de vegades-- obra mestra. N'he trobat alguna pel web:
La darrera vegada que vaig veure en Francesc va ser a Girona, en la inauguració d'una exposició que era alhora un homenatge a l'artista. Havia passat un gran disgust i se'l veia decebut, cansat de la vida. La Maria Àngels --el seu àngel particular-- era sempre al seu costat i ha estat el seu suport fins al darrer moment.
En la missa de corpore insepulto que s'ha fet a La Pera, un amic ha recordat uns versos de Marià Manent que en Francesc sabia gairebé de memòria i li havia repetit en més d'una ocasió, potser perquè ja veia pròxima la seva fi (crec que només n'ha llegit la primera estrofa):
Prou sé...
Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.
Quin estiu d'adéus!....
En realitat, l'Elena feia ja temps que ens havia deixat, si bé el seu cos s'entestava a continuar en aquest món. Aquella dona optimista, alegra, forta, sempre amb el somriure als llavis, disposada a ajudar tothom, s'havia anat esvaint a poc a poc des que se li va manifestar la malaltia. I fins i tot en el curs de la malaltia, de tant en tant se li escapaven espurnes d'humor. Recordo com reia d'ella mateixa un dia que, en voler agafar unes peces de roba de l'armari, asseguda a la punta del llit, el seu equilibri va fallar un cop més i després de moure's a un costat i l'altre, com aquells ninots que en castellà en diuen "tentetiesos", va quedar estesa damunt la vànova. Aleshores encara s'entretenia a fer sudokus. Ella m'hi va fer aficionar. Cada vegada que agafo un diari i em poso a fer-ne un, tinc un record per a l'Elena.
És difícil expressar els sentiments i les emocions en una situació com aquesta. Però les paraules que Miquel Martí Pol va escriure recordant Marta, la seva primera esposa, expressen molt bé el que sento, i el que segurament senten moltes persones que van conèixer i estimar l'Elena:
Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
A Francesc d'Assís Casademont no l'havia tractat molt, però era un personatge que em fascinava. Uns amics van dur-me fa alguns anys a La Bruguera, la casa on vivien en Francesc, la Maria Àngels i els seus gossos, a La Pera, al Baix Empordà. Una casa integrada perfectament en el paisatge boscós i on, travessar-ne el llindar em va semblar com travessar l'espill d'Alícia.
Eren una parella molt especial. Ell, un gran artista, amb un estil molt característic. Les seves obres són gairebé sempre paisatges de tons suaus. A la pintura de Casademont li passa com a la música de Vivaldi, que és fàcil d'identificar perquè aparentment totes les seves obres s'assemblen. Però cadascuna és una petita --o gran, de vegades-- obra mestra. N'he trobat alguna pel web:
La darrera vegada que vaig veure en Francesc va ser a Girona, en la inauguració d'una exposició que era alhora un homenatge a l'artista. Havia passat un gran disgust i se'l veia decebut, cansat de la vida. La Maria Àngels --el seu àngel particular-- era sempre al seu costat i ha estat el seu suport fins al darrer moment.
En la missa de corpore insepulto que s'ha fet a La Pera, un amic ha recordat uns versos de Marià Manent que en Francesc sabia gairebé de memòria i li havia repetit en més d'una ocasió, potser perquè ja veia pròxima la seva fi (crec que només n'ha llegit la primera estrofa):
Prou sé...
Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.
Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.
Quin estiu d'adéus!....
diumenge, 24 de juny del 2007
Els perills del periodisme al Congo
El periodisme és una de les professions de més risc i, pel que sembla, el periodisme científic no és cap excepció dintre de la professió. El 17 de juny de 2007, Anne-Marie Kalanga, periodista científica de la República del Congo (RDC), va ser ferida a trets per uns desconeguts que es van fer passar per policies.
Anne-Marie Kalanga presenta el programa "Karibu environnement" a la TV pública de la RDC, i en el darrer programa, abans de l'atac que va patir, havia denunciat el perill que corre el Parc de Virunga com a reserva de goril·les, per l'acció dels grups armats actius que hi ha a la zona del parc que es troba dins de la RDC. Kalanga també coordina una xarxa de periodisme ambiental compromès amb el desenvolupament i el turisme sostenibles.
Anne-Marie Kalanga, novembre 2006
(Del web de la WESJ)El parc de Virunga està inscrit des del 1979 en la llista de la UNESCO d'indrets del patrimoni mundial que es troben en perill. En els darrers temps, el perill de desaparició dels goril·les que viuen en el parc ha anat en augment. El passat 8 de juny una goril·la femella va ser morta a trets en una zona on fa alguns mesos també van ser morts dos mascles.
L'intent d'assassinat d'Anne-Marie Kalanga va produir-se dos dies més de l'assassinat d'un altre periodista de la RDC , Serge Maheshe, de 31 anys. Maheshe treballava a Ràdio Okapi, emissora associada a la Missió d'Observació de les Nacions Unides a la RDC), i va morir pels trets que li van etzibar dos desconeguts pel carrer, en ple dia.
Reporters Sense Fronteres té un baròmetre de la llibertat de premsa amb els noms dels periodistes morts per haver exercit la seva professió. Des del gener 2007 en són 47 . Si el ritme es manté, se superarà la xifra del 2006, que va ser de 87 periodistes morts. Un rècord ben trist!
Anne-Marie Kalanga presenta el programa "Karibu environnement" a la TV pública de la RDC, i en el darrer programa, abans de l'atac que va patir, havia denunciat el perill que corre el Parc de Virunga com a reserva de goril·les, per l'acció dels grups armats actius que hi ha a la zona del parc que es troba dins de la RDC. Kalanga també coordina una xarxa de periodisme ambiental compromès amb el desenvolupament i el turisme sostenibles.
Anne-Marie Kalanga, novembre 2006(Del web de la WESJ)
L'intent d'assassinat d'Anne-Marie Kalanga va produir-se dos dies més de l'assassinat d'un altre periodista de la RDC , Serge Maheshe, de 31 anys. Maheshe treballava a Ràdio Okapi, emissora associada a la Missió d'Observació de les Nacions Unides a la RDC), i va morir pels trets que li van etzibar dos desconeguts pel carrer, en ple dia.
Reporters Sense Fronteres té un baròmetre de la llibertat de premsa amb els noms dels periodistes morts per haver exercit la seva professió. Des del gener 2007 en són 47 . Si el ritme es manté, se superarà la xifra del 2006, que va ser de 87 periodistes morts. Un rècord ben trist!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)