"Trash People" a Barcelona

Ahir vaig anar a la plaça Reial de Barcelona a veure l'exposició "Trash people", de l'alemany H.A. Schult. És sorprenent!

Trash People. Barcelona, 9.6.2007

És com aquell exèrcit de soldats xinesos que van exposar al Fòrum de les Cultures del 2004, però en modern i fet amb deixalles, principalment amb llaunes de begudes. Però també amb altres materials. Hi havia més de 300 figures al bell mig de la plaça!

Aquesta gernació de "trash people" ha esta exposada ja en altres llocs del món abans de venir a Barcelona. D'aquí se'n va a Nova York. Que vingués a Barcelona ha estat gràcies a l'associació "Drap Art", que promou el reciclatge artístic a Barcelona. I naturalment, a l'Ajuntament de Barcelona i als patrocinadors que ho han fet possible.

Si no sabeu què fer amb el vostre ordinador vell:

L'AVE i la Sagrada Família

Aquests dies hi ha un forta polèmica per la decisió, que sembla que ja és definitiva, de fer passar el tren d'alta velocitat pel carrer Mallorca, soterrat, a tocar de la Sagrada Família.

Els especialistes diuen que la Sagrada Família no corre perill, que la tècnica que es farà servir fa impossible que l'obra pugui afectar l'estructura del temple. Però això devien pensar també els tècnics que treballaven en el túnel de la línia 9 del metro al seu pas pel barri del Carmel.

Com a alternativa, els veïns de la Dreta del'Eixample i altres persones que s'oposen al pas del tren per aquella zona proposen un recorregut pel litoral o pel Vallès.

Si jo visqués al carrer Mallorca no em faria res que hi passés el tren, amb dues condicions: a) que fos en un pas elevat, com els trens urbans o suburbans de Chicago ; b) que, a canvi de fer-hi passar el tren, aquell carrer es tanqués a la circulació de vehicles de motor.

Encara que visqués en un primer pis, preferiria veure passar un tren de tant en tant pel davant del meu balcó, que no pas aguantar el soroll i fum dels vehicles que circulen actualment per aquest carrer. Al cap i a la fi es tracta de trens molt poc sorollosos, i potser per a algunes persones podria ser fins i tot un entreteniment veure'l passar de tant en tant. O podria ser un referent horari: "el tren de les 8.15 i encara no he esmorzat!"

Miller i Oró: La fi d'una era

M'escriu Antonio Lazcano, que ha estat durant molts anys col·laborador de Stanley L. Miller (com ho va ser també de Joan Oró), amb males notícies: Miller va morir diumenge, 20 de maig. Feia ja alguns anys que tenia la salut delicada i últimament vivia en una residència.

Recordo les dues visites que Miller va fer a Barcelona el 1992 i 1993. La primera, per fer una conferència en el programa de científics convidats que organitzava la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura (eren els temps del conseller Guitart, que creia que la ciència també forma part de la cultura). No havia vist mai la gent demanar autògrafs a un científic com ho vaig veure el dia de la conferència de Miller; sobretot estudiants que devien ser d'ESO o de batxillerat.

I és que els llibres de text escolars expliquen l'experiment de Miller-Urey, que va permetre la síntesi d'aminoàcids a partir dels compostos inorgànics que se suposava que hi havia a l'atmosfera de la Terra primitiva. Aquest experiment va ser l'inici de la química prebiòtica, una especialitat en què després destacaria també Joan Oró.

El 1993 va tornar de nou a Barcelona per participar en el congrés sobre l'origen de la vida. Vaig tenir oportunitat de trobar-lo de nou a València, amb motiu d'un curs sobre l'origen de la vida en homenatge a Joan Oró, que feia 75 anys.

Com em diu Antonio Lazcano, amb la mort de Joan Oró (1923-2004) i de Stanley L. Miller (1930-2007) s'acaba una era de grans científics.

Stanley L. Miller i l'aparell del seu experiment

La segona república i Rachel Carson

El 14 d'abril és un dia que en el nostre país molta gent commemora el naixement de la segona república espanyola. Javier Armentia ho recorda en el seu blog amb un breu comentari; molt encertat, com tots els seus comentaris.

Rachel Carson (1907-1964)

Jo vull commemorar un altre fet que va passar un 14 d'abril algunes dècades més tard, quan aquella república que recorda Armentia era ja història passada. El 14 d'abril de 1964 moria a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora de Silent Spring i d'alguns altres llibres de divulgació. I especialment ho recordo enguany, que fa cent anys del naixement d'aquesta dona.

Silent Spring va ser la primera denúncia fet al gran públic del perill que per a la biosfera podia derivar-se de l'ús indiscriminat dels plaguicides sintètics, especialment del DDT. Va ser un llibre molt polèmic, que va despertar les ires de les grans empreses que fabricaven DDT i que va fer canviar la percepció de la natura i va fer d'encebador per al naixement dels moviments ecologistes.

Moltes de les conseqüències negatives de l'ús d'aquelles substàncies, que Rachel Carson va predir, s'han complert. Algunes, però, ni tan sols va poder imaginar-les. Tot i amb això, encara hi ha qui s'entesta a negar l'evidència i acusa Rachel Carson de les morts anuals que produeix la malària al món. Els autors que escriuen això no deuen saber que, amb l'aplicació del DDT, el mosquit que transmet el paràsit de la malària primer va tenir una forta mortalitat, però després va fer-se més abundant. Les causes del rebrot van ser el temps curt de generació d'aquest insecte i l'evolució natural, que afavoria els mosquits que eren resistents a l'insecticida.

Silent Spring és un llibre traduït a moltes llengües, entre elles el castellà. Malauradament, és una traducció pèssima, una vergonya per a una empresa d'un dels grups editorials més grans d'Espanya. El llibre original és d'un gran bellesa; el castellà és una estafa per a qui el compra, que només podrà captar el missatge de l'autora, en una versió que sembla feta per un traductor automàtic. Però no és així; les tres diferents edicions que s'han publicat a Espanya són totes la mateixa versió barroera, i la primera va publicar-se en una època en què no hi havia màquines de traduir.

En el dia que recordem la mort de Rachel Carson vull copiar aquí unes paraules seves, en relació a la seva obra: "És bo saber que continuaré vivint fins i tot en la ment de moltes persones que no em coneixen, i especialment per associació amb coses que són boniques i estimades."

I com a homenatge a aquella dona que va haver de lluitar contra la incomprensió d'una part de la societat, uns versos del poeta i fisic català David Jou:

Semblava que les mans purulentes dels dimonis
haguessin quedat desconcertades i caigudes,
que el zumzeig dels esperits més malignes i bavosos
hagués començat a callar.
Però també van callar els boscos.

David Jou
DDT, 2004

Mart, Oró i Lovelock

Feia temps que no visitava el blog de Javier Armentia. Avui ho he fet i he llegit algunes de les entrades més recents. En té dues de dedicades a la controvèrsia sobre la possibilitat que existeixi vida a Mart. Javier és escèptic, però m'ha semblat que, com a bon científic, és també escèptic sobre el seu escepticisme i deixa oberta una finestra a la possibilitat que un dia es descobreixi vida en el planeta veí. (També val la pena llegir la seva entrada titulada "¿Y aquí no ha pasado nada?", sobre la situació política sorgida després de l'atemptat que ETA va fer a Barajas el 30 de desembre de 2006. )

La superfície del Planeta Roig

Des que tinc ús de raó (i d'això fa moooolts anys, tot i que potser hi hagi qui cregui que encara no he arribat a aquesta fase) he sentit parlar de la possible existència de vida a Mart. Vaig viure com a espectadora l'arribada dels primers astronautes a la Lluna, una matinada de juliol (hora nostra) de 1969. A Arenys de Mar, on passàvem els estius, la meva mare, els meus germans i jo vàrem passar aquella nit clavats davant del televisor per veure una escena que ara hi ha qui vol fer-nos creure que va ser un invent del govern dels EUA. Associo sempre aquella nit a una pila de deliciosos tortells de pasta fullada amb crema. (La meva mare devia preveure que allò aniria per llarg i la tarda abans va anar a la pastisseria a comprar provisions.)

Després dels diversos Apollo, va ser el torn dels Viking i la conquesta de Mart. Així com de la Lluna es van dur mostres a la Terra per estudiar-les aquí, els experiments amb material de Mart es van fer in situ, amb aparells duts per la mateixa nau (no tripulada) i una mena de màquines-robot per prendre'n les mostres i fer les operacions necessàries. Els comentaris de Javier Armentia m'han fet recordar el paper que Joan Oró va tenir en aquells estudis. Oró també va ser un escèptic quan els seus col·legues de NASA eren a punt de tocar campanes pensat que els resultats dels experiments que es feien a la superfície del Planeta Roig demostraven que hi contenia vida.

En aquella època jo no coneixia Joan Oró personalment (era una mestressa de casa que es passava el dia canviant bolquers, preparant farinetes, portant i recollint la mainada de l'escola, inventant-me contes, fregant, planxant, posant rentadores...; alguns dies no tenia temps ni per llegir el diari). Però anys més tard li vaig sentir explicar com va anar allò dels experiments marcians.

Un dels experiments que es van fer a la superfície de Mart consistia a mesclar mostres de sòl d'aquell planeta amb nutrients marcats amb carboni radiactiu i analitzar després el que en resultés. La formació de CO2 que contenia carboni marcat va ser interpretat per alguns dels col·legues d'Oró com un signe inequívoc que que els nutrients marcat radioactivament havien estat utilitzats per algun tipus d'organisme (bacteris segurament).

Oró, que abans que comencessin els experiments ja dubtava que hi pogués haver vida en l'ambient tan oxidat de la superfície de Mart, estava convençut que hi havia una altra explicació a la formació del CO2. La va trobar en adonar-se que un dels components de la mescla que es feia servir com a "nutrient" era l'acid fòrmic. Un dels experiments que havia fet anys enrere per a la seva tesi doctoral estava relacionat amb l'oxidació de l'àcid fòrmic, i sabia que era una reacció espontània, abiòtica.

Un altre personatge que també estava convençut que no es trobaria vida a Mart era el químic atmosfèric britànic James Lovelock, que en la dècada de 1970 també va treballar per a la NASA, als EUA. Lovelock havia estudiat la composició química de l'atmosfera marciana i l'havia comparada amb la de la Terra i la de Venus.

James Lovelock i una representació de Gaia

Les atmosferes del Venus i Mart tenien una composició molt semblant i estaven equilibrades des del punt de vista de la química i de la física. En canvi, l'atmosfera de la Terra, malgrat que, pel lloc que ocupa en el sistema solar, hauria de ser semblant a la dels seus planetes veïns, era anòmala. Lovelock va concloure que la vida havia estat la causa que el CO2 gairebé desaparegués de l'atmosfera terrestre (una gran part es troba atrapat en el carbonat càlcic de les roques d'origen biològic i en les petxines i els ossos de molts organismes, etc.) i que, en canvi, la concentració d'oxigen atmosfèric fos molt més gran.

El que no van considerar ni Oró ni Lovelock va ser la possibilitat que a Mart hi hagi vida subterrània, cosa que em sembla que ningú no ha pogut encara provar ni desmentir. I és que en la dècada de 1970 no s'havien descobert encara, a la Terra, els bacteris que viuen en roques a grans profunditats (fins gairebé 3 km) i que obtenen els nutrients i l' energia de les mateixes roques on viuen. Ha estt un canvi de paradigma, perquè allò que vàrem aprendre --si més no, jo--, que la vida depenia de la llum (directament o indirectament) ara se sap que no sempre és així. A las roques del subsol profund, la llum no hi arriba ni hi poden arribar productes del metabolisme d'organismes que fan servir la llum com a font d'energia. És suficient que hi hagi petites quantitats d'aigua atrapades en la roca (de moment sembla que el agua líquida sí que es indispensable para la vida) perquè hi hagi bacteris que hi puguin proliferar.

Amb Joan Oró, durant el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1996