L'exposició de Henry Moore que hi ha aquest estiu de 2006 a Caixaforum és excel·lent i mereix una visita detinguda. Hi ha reunides moltes obres de l'artista fetes en diferents èpoques de la seva vida (70 escultures i 77 dibuixos). Això permet fer un recorregut pel seu desenvolupament artístic.
Sabia que hi havia dibuixos exposats, i em pensava que serien esbossos per a les seves obres escultòriques. N'hi ha que va fer-los amb aquesta finalitat. Fins i tot es veu el pas des d'un dibuix figuratiu fins a la forma que va representa en l'escultura. Però n'hi ha d'altres que eren un objectiu més de la seva vena artística. Entre aquests, els dibuixos de guerra són impressionants.
Moore, que vivia en el camp, durant la segona guerra mundial va estar-se a Londres. Quan els alemanys van començar a enviar bombes a Anglaterra, Moore va passar moltes nits al metro, les estacions del qual van servir de refugis per a la població. Després va explicar que les escenes vscudes en aquell ambient o la visió de les cases destruïdes pels bombardeigs l'emocionaven i no podia evitar dibuixar-ho. Però no gosava fer-ho "in situ" per no semblar que era indiferent a la situació de guerra que es vivia. Ho dibuixava després, a casa, de memòria. Sense trobar-hi una semblança directa, la sèrie de dibuixos de guerra em va fer pensar en els dibuixos de Goya sobre la guerra de la Independencia.
En l'obra de Moore no es pot destriar la forma del material. I és una llàstima que estigui prohibit tocar les seves obres. Aquelles formes polides i arrodonides fetes amb marbre travertí, bronze, fusta de noguera, d'om... són fetes per a ser tocades. Això és el que vaig pensar mentre mirava les escultures i els meus ulls s'hi clavaven al damunt com si uns tentacles visuals intentessin copsar el tacte d'aquelles superfícies. Després vaig veure el vídeo de presentació i em sembla que s'hi comentava també això del paper del tacte en aquella obra.
Aquestes exposicions són una gran aportació de Caixaforum a la cultura universal.
dimarts, 22 d’agost del 2006
Kit de poesia
Fa un parell de dies em vaig autoregalar un kit de poesia.
Vaig anar a Caixaforum i, en sortir, vaig entrar a donar un cop d'ull a la botiga. Hi vaig veure el kit de poesia al qual anava al darrere des de feia anys. Escric "de poesia", perquè és el que posa a la capsa, però serveix per a escriure qualsevol cosa. El vaig triar en anglès (hi era en anglès i en castellà).
Està format per paraules i conjunts de paraules com aquestes figuretes magnètiques que s'enganxen a la nevera i pots combinar-les per escriure-hi una frase. Pots agafar-les a l'atzar o anar mirant. Ahir vaig començar, i amb unes quantes paraules que vaig trobar en el conjunt vaig fer les meves primeres frases poètiques (?), que vaig enganxar en un arxivador metàl.lic
que tinc en el despatx. Com que l'arxivador és fosc i les paraules són negres sobre rectangles blancs, hi destaquen més que no pas a la porta de la nevera.
Les meves primeres frases (la línia marca la separació entre cada peça treta de
la capsa):
dreams / happen / in a million directions
the moon/ whispers to me
my imagination / flies / without fear
Avui n'he fet una altra:
I / write / the sound of blue guitars / with invisible ink
Vaig anar a Caixaforum i, en sortir, vaig entrar a donar un cop d'ull a la botiga. Hi vaig veure el kit de poesia al qual anava al darrere des de feia anys. Escric "de poesia", perquè és el que posa a la capsa, però serveix per a escriure qualsevol cosa. El vaig triar en anglès (hi era en anglès i en castellà).
Està format per paraules i conjunts de paraules com aquestes figuretes magnètiques que s'enganxen a la nevera i pots combinar-les per escriure-hi una frase. Pots agafar-les a l'atzar o anar mirant. Ahir vaig començar, i amb unes quantes paraules que vaig trobar en el conjunt vaig fer les meves primeres frases poètiques (?), que vaig enganxar en un arxivador metàl.lic
que tinc en el despatx. Com que l'arxivador és fosc i les paraules són negres sobre rectangles blancs, hi destaquen més que no pas a la porta de la nevera.
Les meves primeres frases (la línia marca la separació entre cada peça treta de
la capsa):
dreams / happen / in a million directions
the moon/ whispers to me
my imagination / flies / without fear
Avui n'he fet una altra:
I / write / the sound of blue guitars / with invisible ink
divendres, 23 de juny del 2006
Cracòvia
La setmana passada vaig ser quatre dies a Cracòvia, l'antiga capital de Polònia, per assistur a un congrés. Com que el congrés es feia en el centre de la ciutat i el meu hotel era per la mateixa zona, he pogut veure bastant bé la ciutat vella, tot i haver-hi anat per feina.
A l'esquerra, torre del rellotge i mercat de Rynek Glowny, la gran plaça de Cracòvia. Abaix, l'església de Santa Maria, a la mateixa plaça. El trompeter toca cada hora des de les finestres superiors de la torre de l'església.
Al voltant de la plaça hi ha tot de terrasses de bars i restaurants amb moltes flors. En algunes cantonades hi ha paradetes on venen "pretzels", aquesta mena de pa en forma de llaç, que té un gust una mica dolç i està recobert de llavoretes. (En alguns llocs dels EUA són molt populars; els hi van dur els europeus.)
La majoria de cases que envolten la plaça són dels segles XIV i XV, moltes d'elles reconstruïdes o restaurades els segles XVIII i XIX. Això fa que s'hi barregin molts estils. El mateix passa amb les esglésies, on el gòtic i el barroc o fins i tot l'art-nouveau poden ser-hi presents, com en l'església de Sant Francesc, que té uns vitralls molt bonics de voltants del 1900.
En els patis interiors de moltes cases hi ha instal.lades terrasses de bars i restaurants de tota mena. Algunes són molt tranquil·les; un lloc per passar una bona estona menjant, prenent alguna beguda o xerrant en bona companyia.
En una guia vaig llegir que la plaça del mercat és tan gran que, encara que hi hagi molta gent, mai no fa la sensació d'estar plena. Doncs això no va ser així dijous de la setmana passada, dia de Corpus. Davant l'església van muntar un altar i van fer-hi una missa solemne seguida per molts milers de persones. Abans havien fet una processó des de la catedral, que es troba en el Wawel, un turó fortificat que hi ha a l'extrem sud de la ciutat i des d'on es té una vista magnífica de Cràcòvia i voltants i del riu Vístula.
Pujada al Wawel. A l'esquerra, la catedral.
Em va recordar les processons que antigament es feien a Barcelona pel Corpus, amb entitats que desfilaven amb les seves senyeres i pendons, i nenes i nens vestits de primera comunió. Però en a la processó de Cracòvia es veia molta més devoció. (Vaig pensar quina desil·lusió tindria aquella gent si sabessin que la festa del Corpus arrenca d'un suposat miracle d'una hòstia sagnant, que en realitat és el creixement d'uns bacteris que produeixen un pigment de color vermell molt viu. Però això seria una altra història.) A la plaça hi havia milers i milers de persones seguint la missa. Jo m'hi vaig quedar una estona perquè hi havia un cor amb solista que era una delícia escoltar-los.
Al voltant de la ciutat vella hi havia hagut una muralla de la qual només en queden alguns fragments. Ara la zona de la muralla és un parc al voltant de la ciutat vella. Per recorre'l sense presses, cal ben bé unes dues hores. Jo el vaig recórrer a trossos i en diversos dies. Hi ha molts arbres majestuosos, que aquí segurament estarien el catàleg d'arbres monumentals. Al matí, abans que el Sol estigués molt alt, i al capvespre, se sentia multitud de cants d'ocells. Malauradament només vaig saber reconèixer el so del les merles i el parrupeig dels coloms.
I per molts carrers del centre, no hi ha cotxes moderns, però se sent el clap-clap dels cavalls que tiren dels cotxes que passegen turistes. Més agradable que la remor dels motors d'explosió i menys contaminant.
La recepció inaugural del congrés va fer-se al "Collegius Maius", l'edifici més antic que s'ha conservat de la universitat, que és la segona més antiga de Centre-Europa (la de Praga és una mica mes antiga). Ha estat un edifici de la universitat des del 1400, però era anterior, era un palau d'una família. És un pati amb un claustre gòtic, però molt particular, fet principalment amb maons, no amb pedra d'una peça com acostumen a ser a les nostres terres els edificis d'aquella època. En aquesta universitat va estudiar Copèrnic i han reconstruït alguns instruments que ell va usar per als seus estudis d'astronomia.
Hi ha molts museus interessants, però, pels horaris del congrés, no vaig poder veure'n gaires. Vaig anar a un (Museu Czartoryski) que conté una col·lecció d'obres molt variades que havia reunit una dama de la noblesa i la seva família. Vaig anar-hi especialment per veure-hi un quadre de Leonardo da Vinci, que havia vist en llibres d'història de l'art: "La dama de l'ermini". És molt bonic, em va agradar més que la Gioconda, però no sabria dir per què. Potser perquè no hi ha un fons que em distregui en mirar el retrat i la mirada es concentra més en la imatge de la dona retratada (i ves a saber si el fet que la Gioconda tingui un fons no és un valor afegit). I aquells dits prims i llargs, la seva pal·lidesa, la llum que arriba per la dreta del quadre, la gradació llum-ombra a la cara, coll i escot... Això d'agradar o no un quadre crec que, apart dels valors que pugui tenir la pintura, és molt subjectiu.
Només per veure el quadre de Leonardo ja val la pena la visita al museu, però té moltes altres coses interessants, fins i tot algunes pintures gòtiques catalanes i una verge tallada en fusta que indica com a possible procedència (amb interrogants) Catalunya o Navarra. I escultures romanes, ceràmica grega, etrusca, romana, frescos romans, figuretes egípcies, alguns sarcòfags egipcis amb les seves mòmies corresponents, etc.
Vaig visitar també el museu de la farmàcia; una meravella! A més, la dona que el cuida va ser molt amable perquè era el dia de Corpus i tenien tancat. Jo anava amb una miga i intentàvem entrar i ella va sortir a dir-nos que era tancat, però devia veure la nostra cara de decensís i es va compadir. No parlava cap llengua estrangera i per senyes ens va dir que passéssim però que féssim la visita ràpidament. Ens va acompanyar per tots els pisos (és un edifici de quatre plantes), obrint i tancant les sales i encenent i apagant els llums.
Això és només un tast del que vaig veure aquells dies, que també és molt poc en relació al que Cracòvia ofereix als visitants.
El cor de la ciutat és l'antiga plaça del mercat, Rynek Glowny, molt gran (un quadrat d'uns 200 m de costat) on tothom que vagi a Cracòvia hi fa cap més d'una vegada. Al centre hi ha l'antiga llotja on es venien teles; amb el temps va esdevenir un mercat cobert i després hi van afegir un pis. A la planta inferior continua havent-hi un mercat, però ara és d'artesania, on els turistes compren figuretes i jocs d'escacs de fusta, collarets i altres peces de bijuteria d'ambre, bruses brodades, pells d'animals (fins i tot d'os, en vaig veure), sabatilles i sandàlies, etc. A la planta superior hi han instal·lat un museu.
A més del mercat, a la plaça hi ha també una torre de rellotge, una estàtua a un personatge que ara no recordo qui era, un esglesiola que estan restaurant i a un costat, la gran església de Santa Maria, amb dues torres asimètriques a la façana. Cada hora exacta, se senten uns tocs de trompeta en aquella torre, però no és so enregistrat, és un home (suposo que no sempre el mateix) que obre diverses finestres de la torre i es posa a tocar. La melodia queda tallada sobtadament i diuen que això és per recordar un atac dels tàrtars a la ciutat, que un tàrtar va pujar a la torre i va degollar el trompeter.
A l'esquerra, torre del rellotge i mercat de Rynek Glowny, la gran plaça de Cracòvia. Abaix, l'església de Santa Maria, a la mateixa plaça. El trompeter toca cada hora des de les finestres superiors de la torre de l'església.
Al voltant de la plaça hi ha tot de terrasses de bars i restaurants amb moltes flors. En algunes cantonades hi ha paradetes on venen "pretzels", aquesta mena de pa en forma de llaç, que té un gust una mica dolç i està recobert de llavoretes. (En alguns llocs dels EUA són molt populars; els hi van dur els europeus.)
La majoria de cases que envolten la plaça són dels segles XIV i XV, moltes d'elles reconstruïdes o restaurades els segles XVIII i XIX. Això fa que s'hi barregin molts estils. El mateix passa amb les esglésies, on el gòtic i el barroc o fins i tot l'art-nouveau poden ser-hi presents, com en l'església de Sant Francesc, que té uns vitralls molt bonics de voltants del 1900.
En els patis interiors de moltes cases hi ha instal.lades terrasses de bars i restaurants de tota mena. Algunes són molt tranquil·les; un lloc per passar una bona estona menjant, prenent alguna beguda o xerrant en bona companyia.
En una guia vaig llegir que la plaça del mercat és tan gran que, encara que hi hagi molta gent, mai no fa la sensació d'estar plena. Doncs això no va ser així dijous de la setmana passada, dia de Corpus. Davant l'església van muntar un altar i van fer-hi una missa solemne seguida per molts milers de persones. Abans havien fet una processó des de la catedral, que es troba en el Wawel, un turó fortificat que hi ha a l'extrem sud de la ciutat i des d'on es té una vista magnífica de Cràcòvia i voltants i del riu Vístula.
Pujada al Wawel. A l'esquerra, la catedral.
Em va recordar les processons que antigament es feien a Barcelona pel Corpus, amb entitats que desfilaven amb les seves senyeres i pendons, i nenes i nens vestits de primera comunió. Però en a la processó de Cracòvia es veia molta més devoció. (Vaig pensar quina desil·lusió tindria aquella gent si sabessin que la festa del Corpus arrenca d'un suposat miracle d'una hòstia sagnant, que en realitat és el creixement d'uns bacteris que produeixen un pigment de color vermell molt viu. Però això seria una altra història.) A la plaça hi havia milers i milers de persones seguint la missa. Jo m'hi vaig quedar una estona perquè hi havia un cor amb solista que era una delícia escoltar-los.
Al voltant de la ciutat vella hi havia hagut una muralla de la qual només en queden alguns fragments. Ara la zona de la muralla és un parc al voltant de la ciutat vella. Per recorre'l sense presses, cal ben bé unes dues hores. Jo el vaig recórrer a trossos i en diversos dies. Hi ha molts arbres majestuosos, que aquí segurament estarien el catàleg d'arbres monumentals. Al matí, abans que el Sol estigués molt alt, i al capvespre, se sentia multitud de cants d'ocells. Malauradament només vaig saber reconèixer el so del les merles i el parrupeig dels coloms.
I per molts carrers del centre, no hi ha cotxes moderns, però se sent el clap-clap dels cavalls que tiren dels cotxes que passegen turistes. Més agradable que la remor dels motors d'explosió i menys contaminant.
La recepció inaugural del congrés va fer-se al "Collegius Maius", l'edifici més antic que s'ha conservat de la universitat, que és la segona més antiga de Centre-Europa (la de Praga és una mica mes antiga). Ha estat un edifici de la universitat des del 1400, però era anterior, era un palau d'una família. És un pati amb un claustre gòtic, però molt particular, fet principalment amb maons, no amb pedra d'una peça com acostumen a ser a les nostres terres els edificis d'aquella època. En aquesta universitat va estudiar Copèrnic i han reconstruït alguns instruments que ell va usar per als seus estudis d'astronomia.
Hi ha molts museus interessants, però, pels horaris del congrés, no vaig poder veure'n gaires. Vaig anar a un (Museu Czartoryski) que conté una col·lecció d'obres molt variades que havia reunit una dama de la noblesa i la seva família. Vaig anar-hi especialment per veure-hi un quadre de Leonardo da Vinci, que havia vist en llibres d'història de l'art: "La dama de l'ermini". És molt bonic, em va agradar més que la Gioconda, però no sabria dir per què. Potser perquè no hi ha un fons que em distregui en mirar el retrat i la mirada es concentra més en la imatge de la dona retratada (i ves a saber si el fet que la Gioconda tingui un fons no és un valor afegit). I aquells dits prims i llargs, la seva pal·lidesa, la llum que arriba per la dreta del quadre, la gradació llum-ombra a la cara, coll i escot... Això d'agradar o no un quadre crec que, apart dels valors que pugui tenir la pintura, és molt subjectiu.
Només per veure el quadre de Leonardo ja val la pena la visita al museu, però té moltes altres coses interessants, fins i tot algunes pintures gòtiques catalanes i una verge tallada en fusta que indica com a possible procedència (amb interrogants) Catalunya o Navarra. I escultures romanes, ceràmica grega, etrusca, romana, frescos romans, figuretes egípcies, alguns sarcòfags egipcis amb les seves mòmies corresponents, etc.
Vaig visitar també el museu de la farmàcia; una meravella! A més, la dona que el cuida va ser molt amable perquè era el dia de Corpus i tenien tancat. Jo anava amb una miga i intentàvem entrar i ella va sortir a dir-nos que era tancat, però devia veure la nostra cara de decensís i es va compadir. No parlava cap llengua estrangera i per senyes ens va dir que passéssim però que féssim la visita ràpidament. Ens va acompanyar per tots els pisos (és un edifici de quatre plantes), obrint i tancant les sales i encenent i apagant els llums.
Això és només un tast del que vaig veure aquells dies, que també és molt poc en relació al que Cracòvia ofereix als visitants.
dissabte, 22 d’abril del 2006
Desenvolupament INsostenible
Ahir vaig assistir a la primera jornada de la trobada NOW d'enguany. NOW, que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCB), es defineix com "una plataforma de treball per reflexionar sobre el present". Els dos temes en què se centra la trobada d'enguany són "el factor Eco" i "la Ciberesfera".
Ahir, la part que tracta d'ecologia va tenir l'estructura d'un cafè científic i el conferenciant (Paul Toyne) va parlar del paper de la societat civil en la crisi ecològica. Més que fer una conferència, Toyne va exposar alguns fets i va convidar els assistents que participessin activament en el col·loqui.
Algunes coses que es van comentar en el col·loqui em van fer pensar en el meu recent viatge a Líbia. Per una banda, vaig comprovar que el reciclatge dóna feina a moltes persones. Per les carreteres, prop dels nuclis habitats, són abundants les botigues on venen productes que procedeixen clarament del reciclatge, especialment de cotxes i altres vehicles. Estan molt ben organitzats i qui necessita una peça ja deu saber a quina botiga ha d'anar, perquè solen ser botigues monotemàtiques. Hi ha botigues on només venen portes de cotxe; en d'altres, només neumàtics; o només llantes o només parabrises... I es nota que no són materials o peces noves.
Per altra banda, em va sorprendre la disbauxa en la despesa energètica i fins i tot d'aigua. L'autocar en què es va desplaçar el grup amb qui jo viatjava tenia sempre el motor engegat. Em fa l'efecte que el xofer només parava el motor quan ell baixava del vehicle. Tot i la suavitat de la temperatura, sovint engegava l'aire condicionat. I també el deixava engegat, amb les portes obertes, durant moltes parades en què la gent sortia de l'autocar. En alguns hotels tenien també en funcionament l'aire condicionat malgrat que les temperatures fossin suaus i que en algun llit encara hi hagués manta.
I amb l'aigua, no tenien cap mirament. En alguns hotels vaig deixar les tovalloles en els penjadors alts, a costat de la banyera. Com si res; cada dia les canviaven. I per tot el país es pot comprar sense dificultat aigua envasada. (Quants milions d'envasos i de bosses de plàstic no hi deu haver pel desert...) Tanmateix, la riquesa d'aigua de què gaudeix el país avui dia té caducitat perquè no prové de recursos aquàtics renovables: l'extreuen del subsol, de la mateixa manera que n'extreuen petroli. És aigua fòssil, atrapada a molta profunditat en bosses a l'interior de les roques. Els càlculs més pessimistes diuen que el país té aigua per a uns 65 anys. Els més optimistes diuen que n'hi haurà per a uns 300 anys.
O sigui, que els dos principals recursos que estan contribuint al desenvolupament del país no són renovables. Què passarà quan s'esgotin?
Ahir, la part que tracta d'ecologia va tenir l'estructura d'un cafè científic i el conferenciant (Paul Toyne) va parlar del paper de la societat civil en la crisi ecològica. Més que fer una conferència, Toyne va exposar alguns fets i va convidar els assistents que participessin activament en el col·loqui.
Algunes coses que es van comentar en el col·loqui em van fer pensar en el meu recent viatge a Líbia. Per una banda, vaig comprovar que el reciclatge dóna feina a moltes persones. Per les carreteres, prop dels nuclis habitats, són abundants les botigues on venen productes que procedeixen clarament del reciclatge, especialment de cotxes i altres vehicles. Estan molt ben organitzats i qui necessita una peça ja deu saber a quina botiga ha d'anar, perquè solen ser botigues monotemàtiques. Hi ha botigues on només venen portes de cotxe; en d'altres, només neumàtics; o només llantes o només parabrises... I es nota que no són materials o peces noves.
Per altra banda, em va sorprendre la disbauxa en la despesa energètica i fins i tot d'aigua. L'autocar en què es va desplaçar el grup amb qui jo viatjava tenia sempre el motor engegat. Em fa l'efecte que el xofer només parava el motor quan ell baixava del vehicle. Tot i la suavitat de la temperatura, sovint engegava l'aire condicionat. I també el deixava engegat, amb les portes obertes, durant moltes parades en què la gent sortia de l'autocar. En alguns hotels tenien també en funcionament l'aire condicionat malgrat que les temperatures fossin suaus i que en algun llit encara hi hagués manta.
I amb l'aigua, no tenien cap mirament. En alguns hotels vaig deixar les tovalloles en els penjadors alts, a costat de la banyera. Com si res; cada dia les canviaven. I per tot el país es pot comprar sense dificultat aigua envasada. (Quants milions d'envasos i de bosses de plàstic no hi deu haver pel desert...) Tanmateix, la riquesa d'aigua de què gaudeix el país avui dia té caducitat perquè no prové de recursos aquàtics renovables: l'extreuen del subsol, de la mateixa manera que n'extreuen petroli. És aigua fòssil, atrapada a molta profunditat en bosses a l'interior de les roques. Els càlculs més pessimistes diuen que el país té aigua per a uns 65 anys. Els més optimistes diuen que n'hi haurà per a uns 300 anys.
O sigui, que els dos principals recursos que estan contribuint al desenvolupament del país no són renovables. Què passarà quan s'esgotin?
divendres, 21 d’abril del 2006
Les teranyines del meu bloc
Si aquest bloc ocupés un espai en el món real, seria ple de teranyines. L'he tingut abandonat durant molts mesos, gairebé un any. M'ha passat com quan era nena i després jove i em decidia a començar un diari. Una vegada vaig tenir fins i tot una llibreta d'aquelles que a la coberta--de tapes dures-- deia "Mi diario". Hi escrivia durant uns dies i després a poc a poc els escrits s'anaven espaiant. Fins que ho deixava córrer. Ara encara porto de tant en tant una mena de diari, coincidint amb algun viatge. Però el faig amb la idea de deixar un registre del viatge per recordar-lo després. Hi ha qui recorda els seus viatges pels vídeos enregistrats o per les fotografies. A mí, les fotografies m'ajuden a refrescar la memòria, però m'hi ajuda molt més rellegir els meus escrits.
Des del 14 de maig de 2005, data del meu darrer escrit en el bloc, han passat moltes coses a la meva vida. Algunes experiències m'han fet madurar (no em refereixo a maduresa física; en aquest aspecte, més aviat m'he pansit) i m'han fet sentir el pas inexorable del temps o el deterior físic. D'altres han estat motiu d'alegria. D'altres m'han aportat nous coneixements.
Hi ha un esdeveniment que marca el 2005 en la meva vida: la mort del meu pare. Especialment l'experiència d'haver estat al seu costat les últimes hores de la seva vida, de tenir la seva mà entre les meves i sentir la fredor que anunciava l'arribada de la mort. El sentiment contradictori de pensar, per una banda, que ja havia deixat de patir i, per una altra, que aquell nen entremeliat que seguia sent als 92 anys ja no faria cap més entremeliadura.
En el 2006 de moment hi ha dos fets destacables per a mi: haver passat a presidir l'Associació Catalana de Comunicació Científica i haver vist per segona vegada a la meva vida un eclipsi total de Sol.
Voldria fer-me el propòsit d'escriure més sovint en aquest bloc, ni que fos un cop per setmana, però em conec i sé que una regularitat és gairebé impossible; seria una persona diferent si ho aconseguís. Però, i si provés de ser una persona diferent?
Si aquest bloc ocupés un espai en el món real, seria ple de teranyines. L'he tingut abandonat durant molts mesos, gairebé un any. M'ha passat com quan era nena i després jove i em decidia a començar un diari. Una vegada vaig tenir fins i tot una llibreta d'aquelles que a la coberta--de tapes dures-- deia "Mi diario". Hi escrivia durant uns dies i després a poc a poc els escrits s'anaven espaiant. Fins que ho deixava córrer. Ara encara porto de tant en tant una mena de diari, coincidint amb algun viatge. Però el faig amb la idea de deixar un registre del viatge per recordar-lo després. Hi ha qui recorda els seus viatges pels vídeos enregistrats o per les fotografies. A mí, les fotografies m'ajuden a refrescar la memòria, però m'hi ajuda molt més rellegir els meus escrits.
Des del 14 de maig de 2005, data del meu darrer escrit en el bloc, han passat moltes coses a la meva vida. Algunes experiències m'han fet madurar (no em refereixo a maduresa física; en aquest aspecte, més aviat m'he pansit) i m'han fet sentir el pas inexorable del temps o el deterior físic. D'altres han estat motiu d'alegria. D'altres m'han aportat nous coneixements.
Hi ha un esdeveniment que marca el 2005 en la meva vida: la mort del meu pare. Especialment l'experiència d'haver estat al seu costat les últimes hores de la seva vida, de tenir la seva mà entre les meves i sentir la fredor que anunciava l'arribada de la mort. El sentiment contradictori de pensar, per una banda, que ja havia deixat de patir i, per una altra, que aquell nen entremeliat que seguia sent als 92 anys ja no faria cap més entremeliadura.
En el 2006 de moment hi ha dos fets destacables per a mi: haver passat a presidir l'Associació Catalana de Comunicació Científica i haver vist per segona vegada a la meva vida un eclipsi total de Sol.
Voldria fer-me el propòsit d'escriure més sovint en aquest bloc, ni que fos un cop per setmana, però em conec i sé que una regularitat és gairebé impossible; seria una persona diferent si ho aconseguís. Però, i si provés de ser una persona diferent?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)