2019, any de...

Alguns temes que seran objecte de celebració o commemoració el 2019:

- Any internacional de la Taula Periòdica dels Elements Químics. El 2019 se celebra el 150 aniversari de la descoberta del sistema periòdic i se'n fan celebracions per tot el món. Segurament serà un dels anys internacionals amb més ressò. El compte oficial de Twitter en català d'aquesta celebració anuncia el projecte "Una taula periòdica al Dia"; cada dia de 2019 faran pública, via Twitter, una taula periòdica: @LTPeriodica


- Any Internacional de la Moderació. El 8 de desembre de 2017, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar una resolució en què decidia proclamar el 2019 Any Internacional de la Moderació, en un esforç per difondre les veus de la moderació mitjançant la promoció del diàleg, la tolerància, la comprensió i la cooperació.


- Any Internacional de les Llengües Indígenes. Les Nacions Unides va declarar-lo amb la finalitat de sensibilitzar la societat, no únicament per beneficiar les persones que parlen les llengües indígenes, sinó perquè d'altres apreciïn la important contribució d'aquestes llengües a la diversitat cultural del món. Avui dia, al món es parlen unes 7000 llengües, 2680 de les quals estan en perill.

- Any Ramon Margalef. Centenari del naixement de Ramon Margalef, un dels mes grans ecòlegs del segle XX.


- Any James Lovelock. James Lovelock, químic atmosfèric britànic, complirà cent anys. La seva teoria de Gaia --o geofisiologia de la Terra-- ha mostrat el nostra planeta com el resultat de l'evolució conjunta de la seva part no viva (el planeta i la seva atmosfera) i els éssers vius (la biosfera).


- Any Internacional del Salmó. Una iniciativa d'institucions i països de l'hemisferi nord per dur a terme una activitat intensa de recerca científica internacional, coordinada i interdisciplinària, i de divulgació al voltant del salmó i la seva importància per a les persones, pensant en l'efecte que el canvi climàtic pot tenir en les diverses espècies d'aquest peix.

- Comença la Dècada de l'Agricultura Familiar (2019-2028), per promoure i donar suport a l'agricultura familiar com a un mitjà per assegurar l'alimentació, eradicar la pobresa, acabar amb la fam, conservar la biodiversitat, aconseguir la sostenibilitat ambiental i ajudar a afrontar les migracions.


- Any de la Diàspora Africana. El president de Ghana va proclamar el 2019 com a "Any del Retorn" dels descendents d'africans que van ser capturats i transportats al continent americà com esclaus durant els segles XVII i XVIII. I va decidir-se que fos el 2019, perquè farà 400 anys de l'arribada a Amèrica dels primers esclaus africans.

- Any de la Música de la Smithsonian Institution dels Estats Units. Durant el 2019, aquesta institució cultural i educativa celebrarà cada dia activitats diverses relacionades amb la música: concerts, conferències, tallers... i posarà a l'bast del públic el seu patrimoni musical en formats diversos.

La comissaria virtual (84): el pes de la torre Eiffel

Notícia a El Periódico (en el web i també en la versió impresa) el 10 de desembre 2018 (actualitzat a les 23:23):

L'autor de l'article descriu el treball que està fent aquesta enorme tuneladora que treballa 24 hores diàries per fer arribar la línia ferroviària R2 Sud a l'aeroport de Barcelona. Aquesta infraestructura, un cop acabada (no us féssiu il·lusions, que això no serà abans del 2021), connectarà l'estació de Sants i la terminal T-1 de l'aeroport en només 19 minuts.

Sobre les característiques del treball que s'estan fent, l'article diu això:

L'ultima frase diu: "Los 62 kilos de acero que se han utilizado en esta obra equivalen a seis veces el peso de la Torre Eiffel.". O sigui, que, segons El Periódico, la torre Eiffel pesa poc més de 10 kilos. Es deu referir a alguna torre Eiffel en miniatura, com aquestes rèpliques que es poden veure en parcs temàtics que representen monuments del món?

En el web oficial de la torre Eiffel, hi ha una pagina sobre les dades tècniques de la torre. Hi diu que l'estructura metàl·lica pesa 7300 tones i que el pes total és de 10.100 tones. Això, en kilos, són 10.100.000. Sis vegades aquest pes són 60.600.000 kilos. És evident que l'autor de l'article ha oblidat bastants zeros.

Els diaris, que --en el millor dels casos-- acostumen a fer una revisió lingüística dels textos dels articles, sembla que no en revisin les xifres que inclouen i així és com s'escapen pífies com la d'aquest article.

Records de Joan Oró (II)

Avui poso aquí aquest escrit que Joan Oró em va dictar el desembre de 1996. En llegir-lo, cal tenir en compte el context temporal. La investigació de l'espai no s'ha aturat i ara es té un coneixement molt més ampli d'alguns aspectes tractats per Oró en aquest text que, per altra banda, pretenia ser únicament divulgatiu.

VIDA A L’UNIVERS

Hi ha vida en altres llocs del sistema solar?

Planeta Mart (foto ESA, CC BY-SA 3.0-igo)

Els astrònoms planetaris estan d’acord que les condicions de Mart en el seus orígens devien ser favorables (aigua líquida, temperatura adient, precursors orgànics) perquè s’hi hagués pogut originar vida. La descoberta, en uns meteorits o roques procedents d’aquell planeta, de compostos indicadors d’una possible activitat biològica no és una prova definitiva de l’existència de vida. Les molècules trobades són molt abundants en l’espai interestel·lar; els meus col·laboradors i jo també vam detectar-les en el meteorit caigut a la ciutat de Murchison (Austràlia) l’any 1969.

No és la primera vegada que hom creu haver trobat proves de l’existència de vida a Mart. L’any 1976, dins la missió Viking es van realitzar unes anàlisis de la matèria de la superfície del planeta roig. Els primers resultats van fer creure que s’hi produïen reaccions que només es donen en les cèl·lules vives, i se’n va deduir que potser hi havia vida microbiana. Jo vaig ser escèptic i vaig arribar a la conclusió —després confirmada— que els compostos detectats provenien de reaccions químiques degudes a la capacitat catalítica de la matèria de la superfície del planeta roig. El satèl·lit Europa de Júpiter se suposa que té un gran oceà d’aigua líquida. Encara que alguns investigadors de la NASA hem pensat en la possibilitat que existís vida microbiana en aquest satèl·lit, tampoc no se sabrà fins que sigui possible fer anàlisis in situ ben detallades. Fins ara només tenim certesa de l’existència de vida en el petit planeta blau que hem batejat amb el nom de Terra.

Primera fotografia de la història de la superfície de Mart (20.07.1976, NASA, domini públic)

Hi ha vida en altres mons?

El segle xx ha estat un segle de grans descobriments: l’estructura de la matèria, el codi genètic, els antibiòtics, l’arribada a la Lluna, l’exploració de l’espai, etc. Ens preguntem: hi ha altres sistemes planetaris? Hi ha vida més enllà del sistema solar? Al voltant de l’estrella Beta-Pictoris, va descobrir-se un disc protoplanetari format per un gran nombre de cometes, uns 150 dels quals cauen cada any a l’estrella. És probable que a la part central hi hagi planetes i que la vida pogués desenvolupar-se en algun d’ells, com va passar a la Terra, partint de la matèria orgànica d’origen cometari, com ja vaig descriure l’any 1961. També s’han trobat discs protoplanetaris a la nebulosa d’Orió.

51 Pegasi (Royal Observatory Edinburgh, domini públic)

El 1995 s’han descobert planetes que es troben més enllà del sistema solar. Els primers detectats ho van ser al voltant de les estrelles 51 Pegasi, 47 Ursae Majoris i 70Virginis. Els detectats en les dues últimes és possible que els planetes detectats continguin aigua, factor necessari, pero no suficient, perquè s’hi hagi pogut originar alguna forma de vida. Posteriorment, i en una cursa imparable, s’han descobert sis planetes més. Som al llindar d’una nova era espacial. La NASA ho ha entès així i, en el nou programa «Origins», està dissenyant la construcció d’un gran telescopi d’interferometria d’infrarojos que s’enviarà a la distància de Júpiter. A aquella distància del Sol, a més de poder detectar altres sistemes planetaris, es podrà detectar la presència de molècules indicadores de vida (oxigen, ozó, vapor d’aigua) en les atmosferes del planetes extrasolars. Així se superaran amb escreix les possibilitats dels actuals telescopis d’infraroig.

Hi ha vida intel·ligent més enllà?

Fa anys que es treballa en el projecte SETI, dirigit per Frank Drake, per a la recerca de vida intel·ligent extraterrestre. Drake va calcular que a la nostra galaxia hi podia haver una civilització per cada deu milions d’estrelles. Com a nota anecdòtica direm que el projecte SETI de NASA va cancel·lar-se perquè un membre del Congrés dels EUA va dir: «Per què hem de finançar aquest projecte, si ni tan sols tenim la seguretat que hi hagi vida intel·ligent a Washington D.C.?»

Radiotelescopi d'Arecibo (Foto: A. Cai, domini públic)

Aquest programa, que ara té suport privat i el nou nom de Phoenix, permet escoltar per radioastronomia els possibles senyals codificats que arribarien als radiotelescopis d’Arecibo (Puerto Rico), Califòrnia i Austràlia. El gran nombre de senyals rebut ha permès localitzar la sonda espacial Pioneer 10, que hom creia perduda en l’espai. Des que es va iniciar el projecte, s’ha aconseguit augmentar en més de mil milions de vegades la capacitat dels ordinadors que registren i classifiquen aquests senyals. Si, com s’espera, algun dia es rep algun senyal intel·ligent, què ens dirà? És possible que ens puguin donar algunes lliçons sobre la manera de comportar-nos, entre nosaltres i amb la Terra.

__________________

Joan Oró, desembre 1996

Records de Joan Oró (I)

Segell dedicat a Joan Oró (2008)

Regirant velles carpetes de l'ordinador n'he trobada una amb coses sobre Joan Oró (1924-2004), el bioquímic català que va desenvolupar la seva carrera als Estats Units i que, amb Stanley Miller, són considerats els fundadors de la química prebiòtica (la ciència que estudia les molècules precursores de la vida i els possibles processos que poden haver originat la vida). Vaig tractar-lo els últims setze anys de la seva vida i vaig mantenir una bona amistat amb ell i la seva segona esposa, Antonieta (tots dos eren vidus quan es van casar).

En diverses ocasions Oró i jo vam parlar de fer un llibre conjunt que fos en part la seva biografia i alhora un llibre de divulgació sobre la química prebiòtica i l'origen i evolució de la vida. Tinc textos que em va anar dictant i que al final van quedar arxivats al meu ordinador perquè malauradament no vam poder dur endavant el projecte. I una de les coses que he trobat avui és un escrit que em va dictar el mes d'octubre de 2001, en el qual explica com es va desenvolupar en ell l'interès per investigar l'origen de la vida. El copio a continuació:

Si hagués d’explicar com vaig veure’m involucrat en els estudis sobre l’origen de la vida —explica Joan Oró—, o qui m’hi va encaminar, hauria de respondre que fou una inquietud que va sorgir espontàniament de mi mateix, tot i que després hagi rebut les influències de diferents pensadors. Quan, encara a Lleida, les nits estrellades mirava el cel, en una època que, tot i no ser massa llunyana, encara teníem temps per recrear-nos en activitats tan senzilles com aquesta, em preguntava què hi devia haver més enllà del nostre planeta. M’inquietava el pensament que potser en algun d’aquells astres que jo veia únicament com petits puntets en la celístia, hi pogués haver algú que potser en aquell moment es feia una pregunta similar.

Després vaig llegir el llibre Astronomía popular, de l’astrònom francès Nicolas Camille Flammarion, que va impressionar-me molt. Flammarion, que va viure del 1842 al 1925, va participar en la discussió iniciada per l’astrònom italià Schiaparelli sobre l’existència o no de canals en la superfície de Mart. Flammarion estava convençut que aquelles línies que es podien veure en la superfície del planeta roig eren canals, i que devien ser l’obra d’uns éssers intel·ligents, potser més avançats que no ho estàvem els humans a la Terra. Per altra banda, Flammarion també va estudiar la superfície de la Lluna, en la qual li va semblar detectar canvis en un dels seus cràters. Va atribuir-los a possibles variacions en la “vegetació” del nostre satèl·lit. Perquè ell estava plenament convençut que tots els mons que hi havia en l’univers havien d’estar poblats per éssers vius. Aquesta idea pot semblar tan ingènua i descabellada avui en dia com ho devia semblar en la seva època. Tanmateix, considero que és una expressió d’humilitat, virtut que molt sovint ens manca als científics. Per quin motiu hauríem de creure que som els únics éssers intel·ligents que han existit? La vida és cert que és un fet casual; però també és un fet d’una alta probabilitat en determinades circumstàncies, com les que es donaren a la Terra fa uns 4000 milions d’anys. Hi ha molts altres llocs de l’univers on s’han donat, i es donen, circumstàncies similars a les del nostre planeta.

Hi ha dos altres científics del segle xix que van influir bastant en el desenvolupament de les idees fonamentals que em durien anys més tard a investigar sobre els orígens de la vida. En primer lloc, i de manera indiscutible, Charles Darwin. En el seu llibre L’origen de les espècies, que va ser un bestseller quan es va publicar —l'editor va preveure'n una tirada de 1250 exemplars, però abans que el llibre sortís ja n'hi havien encarregat 1500 exemplars—, no parla en cap moment de l’origen de la vida. Tanmmateix, s’ha conservat una carta que Darwin va escriure a J. D. Hooker on fa esment de l’origen de la primera cèl·lula i expressa la seva opinió que l’origen de la vida ha de poder explicar-se des del punt de vista molecular. Molts anys després, ja en el segle XX, l’investigador rus Alexander I. Oparin va plantejar una hipòtesi sobre l’origen de la vida que sembla inspirada en aquesta idea d’evolució molecular.

Després, em va impressionar Ernst Haeckel, el biòleg alemany que, l’any 1866, va encunyar el terme ecologia. Haeckel, que havia llegit L’origen de les espècies, va escriure més tard que aquell llibre li va aportar les bases per a la creació d’aquella nova especialitat científica, l'ecologia, que relaciona els éssers vius i l'ambient.

La influència rebuda de fonts externes va esperonar en mi el desig d’esbrinar, per una part, el que podia existir més enllà del nostre planeta i, per una altra, la incògnita que havia fet possible l’existència de la nostra espècie. Tot i que en la meva joventut els estudiosos que s’havien interessat per l’origen de la vida l’havien enfocat des d’aspectes més aviat relacionats amb la biologia o des del punt de vista religiós, la meva formació en química m’aportà moltes idees a l’hora de plantejar hipòtesis. Vaig pensar que si la teoria de Darwin fa retrocedir l’escala biològica fins a un primer organisme, del qual haurien evolucionat tots els altres, arribàvem a un punt en què se’ns plantejava una altra incògnita: com s’havia originat aquell primer organisme? Teníem dues opcions. Podíem pensar que procedia de l'espai exterior i que hauria arribat a la Terra com una llavor de vida. O bé podíem seguir enrere en el procés evolutiu i creure que hi havia hagut una evolució anterior “inanimada” que hauria dut a la vida.

Cal aclarir que, durant la seva adolescència, Joan Oró va tenir moltes oportunitats per mirar el cel de nit. Quan era estudiant de batxillerat, durant les vacances ajudava en el forn de pa de la família i de nit, mentre esperava que la massa fermentés, sortia de la fleca i s'entretenia a mirar el cel. El forn es deia "La Radio" perquè, quan aquest mitjà era encara una novetat, el pare de Joan Oró va posar a la botiga un altaveu a través del qual se sentia la ràdio que tenien a la casa familiar que era al mateix edifici, i era un atractiu per a la clientela. I amb els diners que rebia pel seu treball a la fleca o que la mare li donava per anar al cinema, el jove Oró es comprava llibres.

Sobre la penicil·lina

Sovint s'estableix el 1928, l'any en què Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina, com a l'inici l'era dels antibiòtics, però no és ben bé així. El 1928, Fleming va adonar-se que unes floridures havien destrossat uns cultius bacterians en el seu laboratori, i que l'única explicació a aquell fenomen havia de ser que les floridures produïssin alguna substància que atacava els bacteris i els destruïa. Va pensar que, en el futur, aquella substància podria aplicar-se a la lluita contra les infeccions. Però abans calia purificar-la, provar-la en animals, disposar-ne en una forma estable i poder produir-la en gran quantitat, i això no es va poder fer fins a la dècada de 1940. I en aquesta última fase trobem la petjada d'una dona, l'enginyera química nord-americana Margaret Hutchinson Rousseau (1910-2000), que va dissenyar la primera planta de producció comercial de penicil·lina.

Margaret Hutchinson Rousseau (Walter P. Reuter Libr.)

Margaret Hutchinson (Rousseau era el cognom del seu marit) va néixer a Houston (Texas, EUA) el 27 d'octubre de 1910. Va estudiar a la Universitat Rice, de Houston, i en graduar-se, el 1932, va marxar a fer el doctorat a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (conegut com a MIT), essent la primera dona que va obtenir un doctorat en enginyeria química en aquell centre, l'any 1937. Un dels seus primers projectes va ser el disseny d'un procés de producció de goma sintètica, i va treballar en un sistema per a destil·lar combustibles d'alt octanatge per a avions de combat. A més, va dirigir la instal·lació d'una petroquímica en el golf Pèrsic. El 1939 va casar-se amb William Caubu Rousseau, col·lega seu que després va ser professor a l'MIT, i van tenir un fill. Parlant de la seva professió en una entrevista, Hutchinson va comparar-la amb les tasques de la llar, entre les quals hi ha escalfar, refredar, rentar i assecar, i deia que, per fer aquestes tasques a una escala molt gran, cal pensar-hi i planificar-ho i això és el que fa l'enginyeria química.

Quan l'empresa Pfizer va encarregar a Hutchinson el disseny d'una planta per a l'extracció de la penicil·lina produïda per les floridures de Penicillium, ella va decidir aplicar el que ja es coneixia i va convertir una vella fàbrica de gel de Brooklyn (Nova York) en una planta de producció de l'antibiòtic. L'equip que dirigia va revisar un procés de fermentació microbiana mitjançant el qual es produïen additius alimentaris a partir de sucres. En uns grans tancs de fermentació s'obtenia gran quantitat de Penicillium a partir d'una mescla de sucre, sal, llet, minerals i farratge. Va comptar amb la col·laboració de bacteriòlegs, micòlegs, químics i farmacèutics per entendre les necessitats del sistema de producció i els seus resultats. La confluència de coneixements de la recerca sobre les fermentacions i de l'enginyeria de processos petroquímics van fer possible la producció a gran escala de penicil·lina, i altres empreses farmacèutiques van adoptar aquells sistema. Això va fer possible que, durant els cinc primers mesos de 1943 ja se n'obtinguessin 400.000 milions d'unitats, quantitat que en poc temps va augmentar enormement i encara va poder usar-se en el tractament d'infeccions dels soldats de la Segona Guerra Mundial.

Els efectes meravellosos d'aquell nou fàrmac es van difondre arreu. El 16 de desembre de 1943, Augusto Assia, corresponsal de La Vanguardia a Londres enviava una crònica telegràfica titulada "La revolución terapéutica", en la qual descrivia la penicil·lina com"...el más precioso producto que existe hoy. la maravilla médica del siglo XX. Salvador de la vida, la salud y los miembros de miles de hombres, mujerers y niños. El terror de los microbios más irreductibles. El aliado número uno de la Naturaleza." Hi parlava del seu descobriment i propietats, i com obria un camp nou a la recerca mèdica. Eren temps de guerra, i el periodista acabava la seva crònica excusant-se per haver-la dedicat "al antiguo, aburrido y desacreditado menester de la medicina, la ciencia y el cultivo de la salud."

Era evident que Augusto Assia no estava assabentat que a Barcelona hi havia investigadors que duien ja algun temps treballant amb la penicil·lina, segons es reflecteix en un article del 12 de març de 1944 que, en l'encapçalament diu:" Precisiones sobre la penicilina. Hace casi dos años que la famosa droga se obtiene en Barcelona, en donde se utiliza con resultados satisfactorios." Signa l'article H. Sáenz, que suposo que devia ser Horacio Sáenz Guerrero, aleshores un joveníssim periodista que amb el temps acabaria dirigint aquell diari. En una entradeta, Sáenz justifica l'article --una pàgina sencera del diari-- per l'expectació i tot el rebombori mediàtic de la descoberta de la penicil·lina i afirma que ha estat assessorat per escriure'l:

Però potser el motiu de Sáenz en fer aquell article no fos únicament l'expectació i rebombori al voltant d'aquell fàrmac miraculós, sinó deixar clar que la penicil·lina ja s'havia estat utilitzant a Barcelona, tot i que fos en dosis petites. Sáenz parla dels metges barcelonins que produïen l'antibiòtic --en quantitats molt petites, però-- o que l'havien aplicat a algun pacient: els doctors Valls, Soler i Roig, Puig Corominas, Pedro González --eminente bacteriólogo-- Francisco González, Oliver Suñé, Grífols, i Oriol Anguera. Una de les persones tractades amb èxit amb penicil·lina va ser un fill del doctor Barraquer, del qual escriu el periodista que "se le clavó una tijera de costura en un ojo, desarrollándose una infección purulenta que hizo pensar seriamente en la extirpación del órgano, intentándose, como recurso extremo, la aplicación de la 'penicilina' que, en corto tiempo, cortó la infección, salvándose el ojo con una ligerísima cicatriz que no impide la visión normal".

I és que Augusto Assia no era l'únic que desconeixia que a Barcelona ja s'utilitzava la penicil·lina, tot i que no es produís en quantitats suficients per comercialitzar-la. Tampoc devia saber-ho el periodista de l'agència Cifra a Madrid, perquè el dia 3 de març d'aquell mateix any, a la pàgina de "Información nacional", hi ha una notícia amb el titular: "La 'Penicilina' va a ser utilizada por primera vez en España".

Diu el periodista de Cifra que el pare d'una nena que patia una septicèmia estreptocòccica des de feia un mes i mig, sense que els fàrmacs que li havien aplicat haguessin fet efecte, s'havia assabentat que l'única esperança per guarir-la era la penicil·lina i va anar a les ambaixades dels països que la produïen. A l'ambaixada del Brasil va trobar una resposta positiva i el dia 2 de març sortia de Rio de Janeiro "una dosis completa de 'penicilina' [...] dirigida a la embajada". L'antibiòtic provenia de l'Institut Oswaldo Cruz (una institució de recerca i desenvolupament en les ciències de la vida i de la salut, avui dia anomenada Fundació Oswaldo Cruz [Fiocruz]).

La penicil·lina brasilera va arribar a Madrid el 10 de març. Des del Brasil havia estat enviada per avió a Lisboa i diu la notícia que "[l]a dosis completa de penicilina, envasada en una caja de hojalata, estañada para que su cierre sea hermético, viene en ampollas para inyectar intramuscularmente, de seis en seis horas. Estas ampollas, en número de doce, de unos 5 cc., de un líquido color caramelo claro, envueltas en algodón, vienen en el interior de un termo, rodeado de hielo, y todo ello envasado en la caja de hojalata de que hemos hablado." És una crònica formada per sis notícies emeses a diferents hores del dia. la darrera a la mitjanit, quan ja feia quatre hores que la nena havia rebut la segona dosi de penicil·lina i ja es notava l'efecte del fàrmac, especialment en la baixada de la temperatura i el fet que la nena es trobés millor d'ànim i hagués pogut dormir placenteramente.

En relació a aquesta tramesa, també indica l'agència Cifra que, de l'import del medicament i les despeses de transport --en total uns 15.000 dòlars de l'època--, se'n va fer càrrec el Govern brasiler i que el mateix dia 10 el Brasil anunciava la regulació de la venda i circulació de la penicil·lina, prohibint-ne la sortida del país perqu'e s'havia detectat que se'n feien negocis il·licits.

I sí, sembla que es feien negocis il·licits amb aquest fàrmac, segons em van explicar anys més tard. El primer fill que van tenir els meus pares va morir d'una infecció respiratòria. Sé que, en veure la gravetat, havien intentat comprar penicil·lina de contraban, que algú els va dir que a través d'un home que treballava al port de Barcelona en podrien aconseguir. Si la van aconseguir --no n'estic segura, els records s'esvaeixen en el temps-- devia ser ja massa tard i el meu germanet va morir quan li faltaven uns mesos per fer cinc anys. Però un altre esdeveniment familiar em suggereix que ben aviat es devia comercialitzar a Espanya la penicil·lina. Nou mesos després de la mort del meu germà gran, els meus pares van tenir un altre fill. La meva mare, potser per les complicacions d'un part que va ser molt laboriós, va contreure una febre puerperal i va estar molt greu, a punt de morir. La penicil·lina va salvar-li la vida.

Avui dia, la penicil·lina ja no costa de trobar. Científics com Margaret Hutchinson Rousseau van fer possible la seva producció a gran escala i, anys més tard, altres investigadors van aconseguir sintetitzar-la. Avui dia, la penicil·lina i altres antibiòtics es poden aconseguir molt fàcilment i sovint no cal ni recepta. El problema que la medicina afronta ara és la resistència a aquests fàrmacs que molts bacteris han desenvolupat. Si no es troba la manera de revertir aquest fenomen, les infeccions podrien tornar a ser una de les principals causes de mort de la humanitat.

Potser us interessarà:
- La llista negra dels microbis (aquest blog, 25.03.2017)
- Sinusitis i antibiòtics (aquest blog, 18.02. 2012)
- Clodomiro ("Clorito") Picado, les serps i els antibiòtics (aquest blog, 14.10.2009)

Jocelyn Bell: cinquanta-un any més tard

"A més dones els agradaria la física si no fos una matèria dominada per homes", va dir la nord-irlandesa Jocelyn Bell Burnell el 1999, quan va venir a Barcelona convidada a fer una conferència al Museu de la Ciència (l'actual Cosmocaixa). Aleshores, Bell era professora convidada de la Universitat de Princeton i professora de la Open University britànica.

Actualment Bell té setanta-cinc anys, una edat en què moltes dones estan jubilades, però segueix la seva activitat de recerca i de docència universitària. És professora convidada d'astrofísica de la Universitat d'Oxford i també es professora de la Universitat de Dundee. I aquests dies és notícia perquè li ha estat concedit el premi Breakthrough de física fonamental per la descoberta dels púlsars, que va fer el 1967, quan tenia vint-i-quatre anys i era estudiant de doctorat. La descoberta d'aquests cossos celestes va ser reconeguda amb el premi Nobel de física de 1974, que va ser concedit a... Antony Hewish, director de tesi de Bell, "pel seu paper decisiu en la  descoberta dels púlsars".

Però què són els púlsars? En una entrevista a El País (24.11.1999) la mateixa Jocelyn Bell els definia així (ho transcrit literalment del diari, en castellà):

El púlsar o radiopúlsar, es algo así como un faro. Se trata de un cuerpo extraordinariamente compacto que rota sobre sí mismo emitiendo radioondas. Calculamos que su masa es de unos cuatrillones de toneladas para un tamaño que apenas supera los 10 kilómetros de radio. En cuanto a su origen, es el resultado de una explosión catastrófica y final de una gran estrella con un tamaño diez veces mayor que nuestro sol.
[...]
En el universo hay estrellas muy grandes que, al final de su vida, agotan el combustible que llevan en su núcleo. El núcleo se colapsa y el resto explota. De esas explosiones, y en un margen de tiempo muy reducido, menos de 30 segundos, se forman minerales como oro, plata y platino. Muy probablemente el oro que encontramos en la Tierra procede de esas explosiones.

Nascuda el 15 de juliol de 1943 a Lurgan (Irlanda del Nord), de petita, Jocelyn Bell ja deia que volia dedicar-se a l'astronomia. El contacte amb aquesta ciència li venia de les visites que feia amb el seu pare, arquitecte, al Planetari de la ciutat d'Armagh, que ell va dissenyar. Parlava amb els astrònoms que hi treballaven i un d'ells va dir-li que, per dedicar-se a aquella professió, calia acostumar-se a estar despert fins molt tard la matinada. Això la va desanimar i potser va fer-la decidir més tard a dedicar-se a la radioastronomia, una branca de l'astronomia que estudia els objectes celestes i els fenòmens astrofísics mitjançant la mesura i anàlisi de la seva emissió de radiació electromagnètica, i que no obliga les persones que s'hi dediquen a canviar el seu ritme de son.

Jocelyn Bell, el 1967 (Llicència cc-by-sa-2.0)

 

El 1965, Bell va graduar-se en Física a la Universitat de Glasgow i va anar a la Universitat de Cambridge a fer el doctorat amb Antony Hewish. A Cambridge, els dos primers anys va treballar amb Hewish i altres astrònoms en la construcció d'un radiotelescopi gegant, amb el qual hauria de fer després la seva recerca. El juliol de 1967, amb el radiotelescopi ja en funcionament, va començar a analitzar les dades que anava proporcionant el nou aparell: uns trenta metres diaris de paper mil·limetrat amb les gràfiques de les radiacions que recollia de l'espai. Una tasca que avui dia faria un ordinador, el 1967 havia de fer-la Bell manualment, buscant anomalies en les corbes i intentant interpreta-les per excloure radiacions que poguessin generar-se a la Terra, com ara les de la radio de la policia o d'emissores pirates de ràdio.

El 6 d'agost de 1967 Bell va adonar-se que, en les gràfiques, hi apareixia una anomalia que s'anava repetint i que no sabia com classificar. El seu cap --Hewish-- tampoc hi trobava explicació i en principi va pensar que eren radiacions emeses per humans, però aviat es va descartar aquesta idea, perquè es va comprovar que eren emeses per algun objecte que girava com les estrelles, mantenia la mateixa posició en el cel i es regia pel temps estel·lar (el dia de vint-i-tres hores i cinquanta-sis minuts).

Just abans que Bell marxes de vacances de Nadal, va descobrir el mateix fenomen en un altre punt del cel. No va tenir oportunitat de veure Hewish i va deixar-li, damunt la seva taula, el paper mil·limetrat amb les gràfiques de la descoberta. En tornar de vacances li van mostrar la gràfica d'unes altres dues desviacions que havien detectat en una altra zona del cel. Ja eren quatre els punts de l'univers on s'havien detectat les radiacions repetitives .

El febrer de 1968, la revista Nature va publicar l'article en què es descrivia la troballa d'aquests radiosenyals i els autors (Hewish, Bell i altres tres membres del grup de recerca) suggerien que podien estar relacionades amb estrelles nanes blanques o amb estrelles de neutrons. El nom de púlsar, amb que es coneixen ara aquests objectes cel·lestes va ser encunyat pel periodista científic Anthony Michaelis, a partir del terme pulsating star (estrella polsant). L'article en què va escriure el terme púlsar per primera vegada tenia un titular que podia fer creure que els senyals captats podien ser emesos per éssers intel·ligents, però la descripció de la descoberta era molt acurada. (Com el mateix Michaelis va escriure posteriorment, aquell titular és un exemple típic d'exageració que es fa a la premsa en els titulars i capçaleres, que no els escriuen els autors dels diaris, sinó una altra persona.)

El premi Nobel de 1974, tot i que no atribueix a Hewish la descoberta exclusiva dels púlsar (deia "pel seu paper decisiu..."), no va tenir en compte el treball de Jocelyn Bell en la descoberta, potser perquè era una noia de vint-i-quatre anys estudiant de doctorat.

El 2018, cinquanta-un any més tard de la descoberta dels púlsar, Jocelyn Bell rep el reconeixement a aquella descoberta i a la seva carrera professional amb el premi Breakthrough de física fonamental, dotat amb una dotació econòmica de tretze milions de dòlars, més del doble dels diners que es concedeixen en un premi Nobel, i que molts mitjans anomenen "el Nobel del segle XXI". Bell va declarar que es va sorprendre molt i va quedar bocabadada en saber que li havien concedit el premi. Ara està en contacte amb els instituts de física públics del Regne Unit i d'Irlanda sobre la possibilitat de destinar els diners del premi a beques per grups d'estudiants minoritaris en ciència perquè considera que la diversitat és molt important i perquè així es reconeixeria el treball més important de la seva carrera, que va fer quan era encara estudiant.

Per saber-ne més:
- Jocelyn Bell Burnell. A: Mujeres Premios Nobel, per Ulla Fölsing (Alianza Editorial, 1992), pp. 220-232.
- Observation of a rapidly pulsating radio source, l'article de Nature on es va descriure el fenomen
- Article del periodista Anthony Michaelis, en que denomina púlsars les estrelles de neutrons descobertes per Jocelyn Bell, i text explicatiu del mateix periodista sobre el neologisme que va encunyar.
- Pulsar discoverer Jocelyn Bell Burnell wins $3-million Breakthrough Prize, per Zeeya Merali, a Nature (06.09.2018).

Els horts urbans: solució o problema?

Pagesos urbanites
Crec que som molta la gent de ciutat a qui cultivar un hort ens faria il·lusió. Si més no, a mi m'agradaria poder menjar tomàquets que conservessin la flaire de tomaquera, coure unes bledes acabades de collir, veure com creixen d'un dia a l'altre cogombres, carbassons i melons, gaudir del sabor d'unes remolatxes que conserven fresca l'olor de geosmina... Són petits plaers que ens alegren la vida.

Tomaquera en un hort (Foto domini públic CC)

Fa anys, a la casa on passàvem els estius a Arenys de Mar, hi teníem un hort. Va ser la il·lusió de la meva mare en fer aquella casa, potser perquè ella tenia arrels pageses, del Prat de Llobregat, on va néixer la meva àvia i on encara alguns parents nostres es dedicaven al conreu de la terra. A mi m'agradava molt arreglar les tomaqueres: lligar-ne les branques a les canyes, treure'n fulles innecessàries per ajudar els tomàquets a créixer més, comprovar que no estiguessin afectades per cap plaga, i que els solcs no es desfessin perquè l'aigua del reg hi pogués passar bé. Clar que també teníem algun disgust de tant en tant, com quan entraven a l'hort els conills del bosc veí i devoraven tot el planter de pastanagues (aleshores vaig adonar-me que aquell desfici dels conills dels dibuixos animats americans per les pastanagues era real i no caprici dels guionistes) o quan alguna plaga feia malbé la collita d'alguna altra hortalissa.

Carbassera balcó (Foto M. Piqueras, 2013)

Passats els anys, aquella casa es va vendre i es va acabar tenir hort. De vegades he tingut la temptació de comprar una taula de cultiu, posar-la en el balcó i fer-hi créixer alguna tomaquera o enciams i pebrots. De fet, sense tenir taula de cultiu, en més d'una ocasió he tingut en el balcó alguna tomaquera de fruit petit, també alguna planta de bitxos, i fa uns anys hi vaig tenir una carbassera que va néixer espontàniament en un test. Va fer metres de tiges, que vaig anar lligant a la barana del balcó, i també flors molt vistoses, però només un parell de carbassetes esquifides que no van arribar a desenvolupar-se.

Els horts urbans
L'agricultura urbana s'ha presentat en les darreres dècades com una solució --però no l'única-- per fer sostenibles les ciutats, que avui dia consumeixen molts recursos naturals alhora que generen molts residus. La producció de fruita i verdura en la mateixa ciutat on es consumiran reduiria la petjada ecològica causada pel seu transport des dels llocs de producció i podria millorar el microclima urbà. A més, podria servir per reciclar aigües grises (aigües residuals de la llar) o aigües d'escorrentia superficial. També s'hi han vist beneficis socials i de salut, tan física com mental, per a les persones que cultiven horts urbans.

Hort urbà a Les Corts, prop del Camp Nou (M. Piqueras, 2017)

D'horts urbans, n'hi ha de molts tipus, des dels que ocupen petits espais en terrasses, terrats i patis particulars o en escoles, fins als que aprofiten espais buits de la ciutat o els que sorgeixen en zones periurbanes, prop de carreteres o en lleres de rius que acostumen a anar secs. En moltes ciutats, els mateixos ajuntaments cedeixen espais perquè la gent hi tingui un petit hort. De vegades són solars enmig d'edificis, on es pot preparar la terra per plantar-hi verdures i hortalisses. Però també poden aparèixer en racons asfaltats, on posen taules de cultiu a una alçada que les fa molt adequades per a les persones grans que tenen dificultat per ajupir-se. En el districte de Les Corts, a Barcelona, a poca distància del Camp Nou, hi ha un hort municipal on els pagesos urbans disposen d'unes taules de cultiu (vegeu-les a la foto).

He vist altres horts urbans a Les Corts. En el Centre Cívic de Can Déu, en el terrat hi ha unes taules de cultiu on hi creixen algunes hortalisses. En aquest centre cívic hi ha una aula ambiental i el terrat és un espai per fer-hi pràctiques, perquè la gent aprengui a cultivar un hort urbà. També n'hi ha un a la zona de Pedralbes, prop del monestir. Mentre que les taules de cultiu semblen horts de joguina --l'equivalent d'una cuineta de joguina a una cuina real-- l'hort de Pedralbes és un hort "de debò", un espai de terra on es conreen hortalisses diverses i on les persones que hi treballen han de cavar i ajupir-se per preparar la terra. Vegeu-ne una visió parcial a les següents fotos que hi he fet fa uns dies:

Hi ha botigues especialitzades on venen tot el que cal per fer-se un hort al pati, terrassa o balcó de casa. La peça estrella en aquestes botigues és la taula de cultiu. Qui s'estrena en aquesta activitat pot comprar el kit sencer per preparar l'hort: taula i substrat, que pot variar segons el que s'hi vulgui cultivar. En el mercat es troben taules de moltes mides i de preus molt variats. Per 60 euros es pot comprar un kit que comprèn una taula de cultiu amb potes, el substrat de l'hort, fibra de coco, adob de guano, sobres amb llavors i una pala.

Kit hort urbà de Verdecora

Qui tingui habilitat per al bricolatge pot construir-se la seva pròpia taula de cultiu, per exemple amb un palet o amb caixes de fusta reciclades.

L'agricultura urbana pel món: l'exemple de La Caverne
En molts països, l'agricultura urbana no gaudeix d'un estatus legal. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (la FAO) hi veu aspectes positius, com ara l'estalvi en transport, envasat i emmagatzematge. A París, en un pàrquing subterrani  de més de 3000 metres quadrats en el barri de La Chapelle, avui dia, en comptes de cotxes hi ha un hort urbà. Es troba sota un bloc de tretze pisos d'habitatge social de la companyia de ferrocarrils francesa (SNCF). L'empresa propietària, tipa de veure l'aparcament buit de cotxes i ple d'ocupes, va decidir cedir-lo a l'empresa Cycloponics, dedicada a l'agricultura urbana subterrània. Aquell pàrquing ara es diu "La Caverne" i s'hi cultiven bolets (shiitake i pleurotus) i endívies.

La història de "la Caverne"

Els promotors d'aquest singular hort diuen que l'hort urbà subterrani presenta avantatges en relació als horts que s'instal·len en les cobertes i terrasses dels edificis. Les cobertes tradicionals no són superfícies preparades per suportar el pes de la terra i de l'equipament necessaris per fer-hi un hort. En canvi, l'estructura d'un pàrquing ja està pensada per contenir-hi més pes --el dels cotxes. A més, per cultivar una superfície gran com la d'aquell pàrquing, però en la coberta d'un edifici, las logística es complicaria perquè en molts casos caldria pujar i baixar molts pisos el material i els productes de l'hort.

S'ha parlat de contaminació, perquè un garatge no sembla un lloc on l'aire hagi de ser molt net. Però abans d'instal·lar l'hort en el pàrquing, se'n va fer una neteja a fons i se'n va analitzar l'aire i la superfície per assegurar-se que no hi havia restes de contaminació. A més, l'aire que hi entra es filtra, per evitar la contaminació externa. Aquesta granja subterrània té l'avantatge que la variació tèrmica és molt feble, i s'hi pot mantenir una temperatura i humitat constants al llarg de l'any. Els bolets i endívies que s'hi cultiven es venen a París mateix i poden arribar als consumidors poques hores després de la seva recollida.

Els horts urbans i la contaminació
Malgrat tots els avantatges socials i econòmics que l'agricultura urbana podria tenir en el futur, no tothom hi veu aspectes positius. Andrew A. Meharg, edafòleg de Queen's University, a Belfast (Irlanda del Nord), adverteix dels perills que pot implicar per a la salut humana i per a l'ambient el conreu urbà de productes comestibles. Meharg ha investigatr el cicle dels contaminants i dels nutrients en l'ambient, especialment la bioquímica de l'arsènic i la seva presència a l'arròs.

Meharg afirma que, abans que l'agricultura urbana es consideri una solució per a les necessitats de productes d'horta a les ciutats, cal tenir en compte un factor molt important: la contaminació. No únicament la contaminació atmosfèrica, sinó la dels sòls urbans i la de les aigües que es poguessin usar per al rec d'aquests horts. Les aigües residuals contenen avui dia una forta càrrega de contaminants anomenats emergents, que procedeixen de l'ús quotidià de productes molt variats per part de la població. Desinfectants, fàrmacs, detergents, antioxidants, additius dels plàstics o drogues d'abús en són alguns exemples.

Pel que fa a la contaminació atmosfèrica, com que no és uniforme en totes les vies urbanes, Merhag opina que caldria fer-ne un seguiment a cada hort i també analitzar les plantes que s'hi cultivessin, perquè, entre espècies diverses, hi pot haver molta diferència en la capacitat d'absorció de contaminants. Per exemple les verdures de fulla i les plantes tuberoses, com les patates o les pastanagues, acumulen més fàcilment metalls tòxics. Segons aquest edafòleg, aquest no és l'únic desavantatge de l'agricultura urbana, perquè el mateix hort pot ser també una font de contaminació ambiental, si es fan servir adobs químics o fems.

L'agricultura urbana, doncs, té o no té futur?
Si bé Meharg és contrari al conreu urbà --en les ciutats actuals-- de plantes per a l'alimentació, creu que altres tipus de conreus són possibles i fins i tot convenients. Plantes per a l'obtenció de fibres tèxtils o de biomassa podrien tenir un gran futur. Si el cultiu que se'n fa ara en zones rurals es passés a les ciutats, en el camp hi hauria més espai per al cultiu de plantes comestibles. I els beneficis socials i de salut que avui dia aporta l'agricultura urbana podrien mantenir-se.

Una altra solució per evitar la contaminació de les hortalisses en els cultius urbans podria ser que es fessin créixer en hivernacles i sense cap mena de sòl,  en aigua que contingués els nutrients necessaris per a la planta, sistema que és coneix com a cultiu hidropònic.

Mentre la contaminació de Barcelona es mantingui en els nivells actuals, penso que és millor que oblidi el meu desig d'instal·lar una taula de cultiu al balcó. Fins i tot em qüestiono si no eliminar-ne la menta, la marialluïsa i el romaní que hi creixen ara. Pel que fa als horts urbans instal·lats per l'Ajuntament, com que la contaminació urbana varia molt d'un lloc a un altre de la ciutat, abans de decidir l'indret per a fer-los, valdria la pena que s'hi controlés la qualitat de l'aire durant uns mesos. Els horts de Pedralbes, per exemple, es troben al costat de la Creu de Pedralbes, un lloc molt transitat, per on passen diàriament centenars o potser milers de vehicles. No sé si aquell és un lloc gaire adient per al cultiu de verdures i hortalisses per al consum humà. Més valdria que fossin petits jardins, que podrien servir d'entreteniment a les persones que en tinguessin cura i alhora absorbirien els contaminants procedents dels tubs d'escapament dels vehicles de combustió.

Per saber-ne més:
- Contaminants emergents. Col. Documents de Treball de la Diputació de Barcelona.
- Perspective: City farming needs monitoring, per Andrew A. Meharg. Nature 531: S60

Al·lodínia per causa del fred. Al·lo-què?

Fa anys que em passa, però sovint no goso explicar-ho perquè m'imagino que la gent pensarà que són manies meves. El fred em causa dolor. I no em refereixo a temperatures molt fredes, com pot ser la d'un gelat o un grapat de neu. N'hi ha prou que sigui la temperatura de l'aigua del mar, excepte en dies molt assolellats i calorosos o la temperatura ambiental massa baixa (massa baixa per a allò que jo tolero).

 A l'estiu, més d'una vegada he hagut de baixar d'algun autobús a causa del dolor que em provoca l'aire condicionat en músculs i articulacions. (Ahir vaig estar a punt de fer-ho; per sort el recorregut que havia de fer no era molt llarg i vaig aguantar.) De vegades m'adono que en un ambient hi ha l'aire condicionat connectat, no pas perquè senti fred, sinó dolor. Com que avui dia és gairebé impossible que, a l'estiu, en un espai públic interior no hi hagi aire condicionat --de vegades, amb temperatures inferiors a les que hi hauria en el mateix lloc si fos hivern-- he de procurar situar-me el més lluny possible de les sortides de l'aire fred i de manera que no em trobi enmig del recorregut de l'aire en aquell espai. I, per si de cas, anar ben proveïda de roba per abrigar-me, cosa que fa que la gent em miri estranyada.

Doncs bé, ara que ja hi ha aire condicionat a molts llocs, quan algú em torni a preguntar per què m'abrigo tant, ja li podré dir que pateixo al·lodínia per causa del fred. Me'n vaig assabentar l'any passat, en el Congrés de la Federació Europea del Dolor (EFIC). Hi havia una sessió en què es presentava el treball de joves investigadors i investigadores que han rebut alguna subvenció de les que concedeix cada dos anys l'esmentada federació conjuntament amb una empresa farmacèutica (EFIC-Grunenthal Grant, E-G-G) per fer recerca sobre algun tema relacionat amb el dolor. En el quadríptic de presentació em va cridar l'atenció un treball titulat "Mecanismes cerebrals de percepció anormal de la temperatura en l'al·lodínia per causa del fred". En la descripció indicava que aquest tipus d'al·lodínia era causat per estímuls freds normalment innocus.

Així vaig assabentar-me que al·lodínia és com s'anomena, de manera genèrica, la sensació dolorosa causada per un estímul que normalment no hauria de provocar dolor. I m'ha passat com a aquell personatge de Molière que un bon dia va assabentar-se que parlava en prosa. Jo experimento més d'un tipus d'al·lodínia, segurament tots ells símptomes de la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia que pateixo. Per sort, amb excepció de l'al·lodínia per causa del fred, les altres no són permanents. Però hi ha dies que qualsevol tipus de pressió en un múscul o altre del meu cos em causa dolor o que no suporto el brogit de moltes converses alhora en un bar o restaurant (això no és exactament dolor, però em provoca una sensació molt desagradable).

Epinephelus malabaricus (Wikimedia Commons)

El treball que es va presentar al Congrés EFIC 2017 duia un títol que no m'hauria fet pensar mai que tingués res a veure amb el que a mi em passa: "L'enverinament per peix ciguatera: nova perspectiva d'una antiga malaltia". ¿I què hi té a veure aquest tipus d'intoxicació que es produeix en consumir peixos que viuen en els esculls de corall de regions tropicals o subtropicals (especialment en el Pacífic i el Carib) amb l'al·lodínia per causa del fred? Doncs que l'al·lodínia per causa del fred és un dels símptomes de la intoxicació per ciaguatoxines en el 94 per cent de les persones que han menjat el peix portador d'aquestes toxines. Les ciguatoxines no estan produïdes pel mateix peix, sinó per unes algues microscòpiques que viuen en els esculls de corall i que serveixen d'aliment a alguns peixos, que poden ser menjats per uns altres de més grans, com ara els epinefelins (de la família dels nostres meros; vegeu-ne la foto), en els quals la toxina es pot acumular en gran quantitat perquè són peixos que poden arribar a mesurar més d'un metre i pesar fins a 100kg o més.

El grup de recerca que dirigeix Katharina Zimmermann, de la Universitat Friedrich-Alexander, d'Erlangen-Nuremberg (Alemanya) ha investigat els mecanismes fisiològic que desencadenen l'al·lodínia per causa del fred. I ho han fet establint un model humà d'al·lodínia aguda i reversible causada pel fred mitjançant la injecció de ciguatoxines a molt baixes concentracions en homes voluntaris sans. La toxina s'injectava per via subcutània superficial a la part dorsal davantera del peu. Després aplicaven estímuls freds i calents a la zona tractada i van comprovar que, amb el fred, es reproduïa l'al·lodínia causada per la ingestió del peix portador de ciguatoxines. Això ha servit per estudiar els mecanismes fisiològics que causen en el cervell la percepció de dolor per aquesta causa, un primer pas per trobar alguna substància analgèsica que sigui efectiva en el seu tractament. Tant de bo no triguin gaire a trobar-la!

Malalties noves? O noms nous?

El 12 de maig se celebra el Dia Mundial de les Síndromes de Sensibilització Central. En el conjunt de "síndromes de sensibilització central" (SSC), s'inclouen, de manera clara, dues malalties cròniques que es caracteritzen, entre altres símptomes, per dolor i cansament. Són la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia, que van ser reconegudes per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) el 1989 i 1992, respectivament. Dues altres síndromes, la sensibilitat química múltiple i l'electrohipersensibilitat, tot i que es consideren també SCC, no estan reconegudes com a entitats clíniques per l'OMS.

El fet que la síndrome de fatiga crònica i la fibromiàlgia no faci ni trenta anys que es van incloure en la Classificació Internacional de Malalties ¿vol dir que són malalties noves i que abans no existien? La medicina es troba amb molts casos de malalties que són noves només pel fet que no havien estat descrites, o perquè es trobaven englobades dins d'altres malalties o fins i tot perquè es creia que eren psicosomàtiques, és a dir, que tenien el seu origen en trastorns emocionals. Els conceptes de malaltia i medicina psicosomàtiques és relativament recent en la història de la medicina, van originar-se en la primera meitat del segle XX, quan es van començar a establir lligams entre estats emocionals i determinades condicions patològiques. A més de l'úlcera gàstrica, que ara se sap que és una malaltia infecciosa causada per un bacteri, van considerar-se psicosomàtiques altres afeccions a les quals no es trobava una explicació física, com ara l'asma, la hipertensió, les migranyes, algunes urticàries, la psoriasi o el còlon irritable.

La primera vegada que vaig anar al reumatòleg, en fer-me la història clínica em va preguntar per les malalties que hi havia hagut a la meva família. Vaig dir-li que a algunes ties, germanes del meu pare, les havia conegudes sempre amb reuma, o dolor, com s'anomenava de manera molt descriptiva el principal símptoma que les afectava. El reumatòleg em va replicar, molest: "Ja hi som! Si el reuma no existeix!..." I jo vaig preguntar-li: "Doncs, com és que vostè és reumatòleg? És especialista d'una malaltia que no existeix?" Li vaig afegir que ja sabia que el mot 'reuma' o 'reumatisme' és un calaix de sastre en el qual, tradicionalment, s'han inclòs uns quants centenars de malalties que tenen en comú el dolor i l'afectació d'alguna regió de l'aparell locomotor del cos: articulacions, ossos i músculs. Sovint es pot determinar el tipus de malaltia reumàtica que pateix una persona mitjançant anàlisis clíniques i algunes altra proves diagnòstiques. Aleshores va voler excusar-se, tot dient que era una manera de parlar, però que hi ha molta confusió sobre això del reuma

(Incís: en altres ocasions vaig poder comprovar que aquest especialista tenia una manera de tractar els pacients molt diferent del que s'espera d'un metge. Per sort, ara està jubilat i la reumatòloga que el va succeir és una bellíssima persona.)

En el cas de la síndrome de fatiga crònica i de la fibromiàlgia no existeixen proves clíniques que permetin fer un diagnòstic de manera clara. Les anàlisis no solen revelar cap anomalia i en canvi els i les pacients (dones en la gran majoria) no poden dur una vida normal a causa del dolor, fatiga, rigidesa, alteracions del son, trastorns digestius, ansietat, problemes cognitius, sensibilitat a estímuls ambientals i altres símptomes que són propis d'una o altra malaltia o de vegades de les dues. El diagnòstic sol fer-se per exclusió, després de nombroses proves diagnòstiques que descarten que es tracti d'altres malalties amb símptomes semblants. Potser per això encara es veuen amb escepticisme per molta part de la societat i fins i tot per professionals de la medicina. De vegades, aquest escepticisme s'estén als mateixos pacients. Quan a mi em van diagnosticar la síndrome de fatiga crònica, jo també m'hi vaig mostrar escèptica. No em veia a mi mateixa com a algunes persones que he conegut a qui aquesta malaltia limita força la vida familiar, laboral i de relació, i que han hagut de prescindir d'activitats com ara la lectura perquè són incapaces de concentrar-se. Aquest no era el meu cas.

De tota manera, quan has estat anys suportant una sèrie de molèsties que no saps a què atribuir i que, considerades d'una en una, tampoc semblen massa greus per pensar que són una malaltia, tot i que et dificultin la vida diària, s'agraeix que algú posi nom a allò que t'està passant.

Potser us interessarà:
- Conviure amb la fatiga crònica (aquest blog, 26.03.2013)
- Cansada d'estar cansada: la síndrome de fatiga crònica (aquest blog, 07.05.2013)
- David Bueno i l'origen del mal (aquest blog, 16.12.2008)

L'efecte Catalunya: cap a la mort dels estats?

No sóc experta en política --de fet, no crec ser experta en res-- però aquests últims anys les circumstàncies del país han fet que em mirés la política amb uns altres ulls i que m'adonés del paper que la societat civil pot tenir en la política. Al cap i a la fi, molts dels grans canvis polítics que es produeixen en el món sorgeixen de la ciutadania, més que no pas dels governants.

No em posaré a analitzar els motius que han dut a la necessitat d'autodeterminació (sigui per decidir la independència o per seguir formant part d'Espanya) que sent gran part de la societat a Catalunya. El que vull comentar és la manera com s'està veient aquest fenomen en altres països, especialment a Europa, però també en altres regions del món, i per què és observat amb tanta expectació i sovint recel des de molts llocs. Fa uns mesos vaig anar a parar a un article publicat a la revista italiana L'Espresso que em va obrir els ulls sobre el significat, en el vell continent, del moviment independentista català i quin efecte podria tenir la independència de Catalunya en la política europea. Carlo Galli, filòsof i polític italià, professor de la Universitat de Bolonya, és autor de l'article titulat "Ve't aquí per què les pàtries petites poden destruir l'estat", que està encapçalat per l'expressió "Effetto Catalogna" i que, sobre el concepte d'Estat, diu en una entradeta: "Les revolucions no l'han destruït [l'estat]. Gairebé ho ha aconseguit el capitalisme. Ara, les amenaces venen de les regions, que com més va més autonomia busquen."

Galli parla dels cops que els estats reben per la globalització, per la cessió voluntària de sobirania econòmica, i per la dificultat de gestionar la immigració i el multiculturalisme. Problemes als quals cal afegir els intents d'esmicolar els estats per transformar-los en una gran comunitat de petites pàtries. Pren com a exemple l'actual moviment independentista català, però diu que aquest esmicolament dels estats no és una novetat, que només cal recordar la dissolució de la Iugoslàvia dels anys noranta, però que és un factor greu d'inestabilitat política i econòmica, cosa que explicaria per què Europa es mostra tan freda en relació al tema català i per què els veïns dels kurds són tan hostils a les seves aspiracions. Galli es pregunta si la mort de l'Estat s'està acostant; una mort que els anarquistes ja proclamaven fa més d'un segle.

La inèrcia, en física, és la dificultat o resistència amb la qual els cossos s'oposen a un canvi d'estat pel que fa al seu moviment. La inèrcia fa que, quan frenem el cotxe sobtadament, el nostre cos tendeixi a anar endavant o, al contrari, que si arrenquem de manera brusca, sembli que ens enganxem al seient. Però la inèrcia no és manifesta únicament en relació al moviment físic. Les persones i les societats humanes també solen oposar-se als canvis. Sovint, per por a allò que no es coneix o per por que es repeteixin models semblats del passat. En aquest moment, i en relació al conflicte català, veig dos grups que estan experimentant inèrcia. Per una banda, una gran majoria de les persones que el dia 1 d'octubre van votar que sí en el referèndum. Ja fa temps que es mouen en direcció a la independència i la suspensió que en va fer el president Puigdemont va ser com una brusca frenada que va sacsejar les seves aspiracions. Per altra banda, les persones que són contràries a la segregació de Catalunya se senten com si viatgessin en un cotxe que de sobte posa una velocitat alta i accelera per marxar, i elles queden arrapades al seient. La inèrcia els manté lligats al passat i no entenen que els estats puguin modificar-se. De fet, parlen de l'estat com si fos una realitat que ha existit sempre.

Diu Galli que l'Estat és una construcció històrica que no pot pretendre per a si la immortalitat. De fet, l'Estat és una invenció d'occident que sorgeix després de la Ciutat i de l'Imperi i va consolidant-se a Europa entre el segle XVI i el segle XIX per lluitar contra les repúbliques ciutadanes i els imperis tradicionals. Comenta Galli també els avantatges que té l'estat. El considera una eina per aconseguir, "la pau i la seguretat mitjançant el monopoli sobirà de la violència legítima en el seu interior; l'estabilitat de les relacions econòmiques i socials; la predictibilitat, mitjançant el dret i la burocràcia, entre els ciutadans i entre la ciutadania i el poder suprem; la plena ciutadania mitjançant la representació política, i la defensa dels drets a través del constitucionalisme." (Això del "monopoli sobirà de la violència legítima" ho vam poder comprovar el proppassat 1 d'octubre.)

Per a Galli, l'Estat és una màquina a servei de l'home, però és també un monstre amenaçador que pot transformar-se en un factor de barbàries, de retorn atàvic reforçat per la burocràcia, la legalitat persecutòria i avui dia també per la potència de la tècnica. Tant, que de ser l'imperious rationis --l'imperi de la raó-- pot passar a ser una selva i el mostre del desordre.

A l'article es tracta també l'evolució que han seguits els estats i com es podria estar produint ara un canvi que no seria la desaparició de l'Estat, sinó la seva ubicació a una escala diferent: més petita o més gran (federativa-continental, per exemple). Molta gent veu l'estat petit, la pàtria petita, com una solució més seductora. Però Galli dubta si això podria ser un factor d'estabilitat i si, al contrari, faria augmentar la inestabilitat. Creu que potser el futur polític sigui com una mena de federació imperial, però creu que el present és encara de l'estat i per això quan sembla que un estat vell ja no funcioni, no es pensa en una altra cosa que fer-ne un de nou.

Crec que, a Europa, aquesta mena de federació imperial que Galli diu que podria ser el futur polític, el podria representar la Unió Europea. En una Europa unida no veig la necessitat dels grans estats actuals. Fa algunes dècades ja es parlava de l'Europa de les regions; de fet, el 1992, amb el tractat de Maastricht, va fundar-se el Comitè de les Regions, però no és més que un òrgan consultiu del Consell d'Europa, el Parlament Europeu i la Comissió Europea.

Santiago Niño Becerra, catedràtic d'estructura econòmica, deia fa dues setmanes a RAC1 que preveu que Catalunya deixarà aviat de ser una comunitat autònoma, bé com a estat independent o amb una altra fórmula similar. I es basa sobretot en motius econòmics, que a Europa fan insostenibles algunes situacions. Quan l'entrevistador es refereix a la solidaritat interregional, Niño Becerra diu que "solidaritat no és que el que dóna, després de donar i rebre, es quedi pitjor que el que rep després de rebre". Creu que ja hem arribat al final d'això. El temps ens dirà si les seves previsions eren encertades.