El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 16 de juny de 2017

La música i jo

No sóc experta en música. De fet, no crec que sigui experta en res. Sóc massa tastaolletes per poder-me dedicar de manera profunda a una cosa. La música m'agrada i em fa molta companyia mentre escric, llegeixo o vaig fent feina per casa. Pel que fa als intèrprets de música, em causen una gran admiració. Si el sol fet de saber llegir una partitura i saber com sonen aquells signes ja em sembla que té molt de mèrit, saber traduir-los en sons em sembla el súmmum.

Quan vaig estudiar el batxillerat, hi havia una assignatura que era exclusives de les noies. Es deia Enseñanzas del Hogar, i en realitat eren tres: Música, Labores i una altra que no recordo com es deia, que era com un aprenentatge per ser allò que s'esperava d'una dona, algú que sabés dur una llar i que alhora fos elegant i amb do de gents. L'assignatura de música tenia dues parts, la teòrica i la pràctica, però la pràctica no passava del solfeig. Tot i amb això, per a mi va ser una assignatura molt dura. Jo sabia "cantar" l'escala musical, el do-re-mi-fa-sol-la-si, però era incapaç de saber com sonava una partitura determinada, llevat d'algunes que m'havia après de memòria, com qui aprèn una cançó, però posant-hi el nom de les notes en comptes de paraules. El llibre de solfeig es deia LAZ, que eren les inicials del seu autor, Lambert Alfonso Zamacois.

M'hauria agradat tocar un instrument musical i ho vaig provar amb dos, l'harmònica i la guitarra. Però aviat van quedar abandonats. Per sort, l'harmònica era molt barateta; la guitarra, no tant, però al final algun dels meus germans la va fer servir, no sé si amb gaire èxit, però.

Harmònica (Wikimedia commons)
Des que vaig abandonar el meu desig de tocar algun instrument musical, quan vaig a un concert o en segueixo algun per la televisió, quedo bocabadada en veure amb quina aparent facilitat els intèrprets tradueixen en sons harmònics els signes de les partitures. No sé com s'ho fan els pianistes per poder llegir la partitura i tocar unes notes amb una mà i unes altres amb l'altra i al mateix temps prémer els pedals. O els que toquen instruments de vent, bufant (però com de fort?, ho deu indicar la partitura?) al mateix temps que amb els dits premen els botons de l'instrument o en tapen els forats. Però els que més m'admiren són els intèrprets d'alguns instruments de corda. La guitarra encara té les marques dels trasts que indiquen on s'han de posar els dits. Però sempre em pregunto com s'ho fan els intèrprets de violí, viola, violoncel o contrabaix. ¿Com saben en quin lloc exacte han de fregar les cordes amb l'arc, si no hi ha cap marca que indiqui on estan les notes?

I si penso en la direcció d'una orquestra, la cosa em sembla encara més complicada. Tant per part del director, que amb els moviments de la batuta i de les seves mans, ha de fer que el conjunt soni adequadament, com per part dels membres de l'orquestra, que a més de la complicació de llegir la partitura i tocar l'instrument han de fer-ho interpretant les ordres del director.

El meu amor per la música és com un amor platònic. Puc gaudir de la seva presència, però res més.

4 comentaris:

gloria abras pou ha dit...

No tenir formació musical no fa que el meu amor per la música sigui gens platònic. Entre ella i jo hi ha una passió ancestral que fa que ella m'embolcalli i jo vibri. Recordo l'assignatura de música. Jo entonava prou bé i em varen posar en el cor i tot però mai no vaig ser capaç d'interpretar els meravellosos signes d'una partitura. Com bé diu Thomas Bernhard, la música és matemàtica sublim. I no hi falta res. El que tu descrius sobre els músics jo ho sento igual. Com ho fan els músics per fer parlar els instruments, per ser fidels a la partitura però, al mateix temps, crear un estil i fer que un solista o una orquestra tinguin un so únic. Se'm posa pell de gallina.Salutacions, lectora!

Mercè Piqueras ha dit...

Gràcies, Glòria, pel teu interessant comentari. Pel que fa a la meva relació amb la música, en llegir-te penso que potser no sigui completament platònica. A mi també em pot fer vibrar i despertar sentiments. Però no puc tenir-hi la relació íntima que hi té la persona que sap traduir en sons els signes d'una partitura (o al contrari, que pot traduir en signes en un paper allò que sent en el seu interior) o que d'un tros de fusta o metall (l'instrument) pot fer sortir una obra sublim.

Clidice ha dit...

Quatre cursos de solfeig, piano un, guitarra dos, als 14 la vaig abandonar desesperançada, i no pas perquè no en tingués qualitats, al dictat, a la peixera del Conservatori de Barcelona, treia 10. T'ho he deixat al Face, el meu admirat Bernhard tenia raó, la música és matemàtica sublim i, com la matemàtica, no hi ha res que te la pugui fer més inintel·ligible que un mal professor. Encara fullejo partitures, quaranta anys després, i encara m'entristeixo veient com me la van fer odiar. Si en gaudeixes escoltant-la és infinitament millor.

Mercè Piqueras ha dit...

Clídice, suposo que la professora de solfeig que jo vaig tenir tampoc m'ho va posar fàcil; ni a mi, ni a les altres nenes del curs, excepte una que ja estudiava solfeig i piano fora de l'escola. Em sembla que era l'única que sabia posar a les notes el so corresponent.