El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dissabte, 5 d’abril de 2014

La fi de la guerra (in)civil

Plaça de Bous de València, aprox. 1930 (Wikimedia Commons)

Sempre que vaig a València amb tren --la manera més còmoda, per a mi, de viatjar fins a aquella ciutat-- en sortir de l'Estació, la imatge de la plaça de Bous veïna em porta records familiars: un episodi trist i alhora entranyable de la vida del meu pare. I aquests últims dies, sense haver anat a València, hi he pensat sovint.

Llegeixo en alguns diaris que TVE ha passat per alt la commemoració dels 75 anys de la fi de la guerra. Únicament La 2 va dedicar La noche temática al fotògraf Robert Capa, amb la projecció de dos documentals, i en el web diu: "Con motivo del 75º aniversario del final de la Guerra Civil española, La noche temática analiza la relación del fotógrafo Robert Capa con esta contienda. Y lo hará con la emisión de dos documentales coproducidos por TVE, 'El mundo en el que queríamos vivir' y 'La maleta mexicana'".

Sento no haver vist el programa, perquè estic segura que devia ser molt interessant (fa alguns anys vaig veure La maleta mexicana i m'hauria agradat veure-la de nou). Tanmateix, crec que els 75 anys de la fi d'una guerra que encara té ferides obertes mereixia un programa ben diferent, dedicat als (i les) protagonistes d'aquells tres anys que Alfred Giner-Sorolla qualificava sempre de guerra incivil. Les persones que vam néixer a la postguerra, sense haver viscut aquells tràgics esdeveniments, en tenim el record a través dels relats de pares, mares, avis i àvies, o d'altres persones més grans a qui hem conegut. El meu pare i la meva mare m'havien explicat moltes coses d'aquells anys i també de les dificultats de la postguerra i m'agradava escoltar-los, mai no ho vaig prendre com qui escolta amb paciència les batalletes dels avis.

Vaig néixer ja en el franquisme, en una família on aleshores no es parlava de política, i durant bastant de temps vaig tenir la impressió que la manera com es vivia en el nostre país era normal. No recordo quan vaig ser conscient de la manca de llibertat que patíem ni quan vaig entendre per què tantes amigues i gent que coneixíem tenien parents a França, a Argentina, a Veneçuela, a Mèxic..., on no hi havien anat precisament en busca de fortuna. O per què havien condemnat a mort l'oncle d'un parent nostre en tornar al seu poble alguns anys després d'haver marxat a França. Ni quan vaig adonar-me que, entre aquelles emissores de ràdio que captava el meu pare amb els aparells de ràdio que ell mateix construïa (gràcies als cursos per correspondència de l'Escuela Radio Maymó), segurament havia escoltat programes emesos per Radio España Independiente (coneguda també com La Pirenaica). Crec que molta gent no gosava parlar de política perquè tenia por.

Les històries que la meva mare explicava de la guerra eren sobre la vida quotidiana a Barcelona. Una quotidianitat que consistia a fer tot el que es podia per sobreviure: procurar-se menjar i, des que van començar els bombardejos, estar pendents de les alarmes per anar als refugis. El meu pare parlava de la seva vida en terres extremenyes, on el van destinar. M'explicava que afortunadament mai no va haver de disparar un tret; tenir carnet de conduir el va salvar d'haver d'empunyar un arma i sempre va fer de xofer. Aquests dies que he sentit parlar tant de la fi de la guerra he pensat en el record tan entranyable que el meu pare va tenir sempre d'un matrimoni valencià que aquells dies el va ajudar en uns moments en què ell no tenia res.

El meu pare va ser un dels milers de soldats republicans que, en acabar la guerra, van estar empresonats a la plaça de braus (o de bous) de València, convertida en un camp de concentració. M'he assabentat amb retard que el 2013 es va fer, a l'edifici històric de la Universitat de València, una exposició (Cartografies silenciades) per donar visibilitat a llocs emblemàtics de la repressió franquista i entre aquests espais hi ha la plaça de braus valenciana. El meu pare no parlava gaire dels dies que hi va passar --potser preferia oblidar-ho-- però moltes vegades recordava aquella parella que el va acollir quan va sortir-ne i no tenia ni roba, ni menjar ni diners per viatjar fins a Barcelona. Era una matrimoni gran i crec que tenien algun fill també mobilitzat per la guerra (o potser havia mort?; la memòria  falla). Al meu pare i a un altre soldat que anava amb ell, els van donar acollida a casa seva per una nit, roba per canviar-se, diners per comprar el bitllet de tren fins a Barcelona i algunes provisions perquè mengessin durant el viatge.

Suposo que el trasbalsament del moment va fer que el meu pare ni s'adonés on era exactament la casa d'aquella gent --només recordava que era als afores de la ciutat-- ni pensés a preguntar-los el nom. Anys més tard, quan ho recordava, sentia no haver pogut tornar a donar les gràcies a aquelles persones per la seva solidaritat i generositat. Quan ell i el company de captiveri estaven disposats a emprendre el camí a peu per tornar a Barcelona i no sabien com s'ho farien per menjar durant el camí, aquell home i aquella dona els van facilitar les coses i així va ser com va poder arribar a Barcelona el 8 d'abril, el dia que per a ell marcava el final de la guerra. Una guerra que de 'civil' no va tenir res, perquè la ciutadania no l'havia provocada, sinó que l'havia patit; per això em sembla molt adient com l'anomenava Alfred Giner Sorolla: la guerra incivil.