El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona
va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 5 de setembre de 2004

Pitjor que els homes estàtua

En pasar per la Rambla, sovint em quedo mirant les homes i dones estàtua i m’admira veure’ls tant quiets, de vegades sense moure ni una parpella. Només quan algú els deixa una moneda fan ells alguns moviments. Jo els n’he deixat de vegades alguna per tal que poguessin moure’s una mica, perquè em feia angúnia veure’ls com veritables estàtues.

Avui he vist uns altres homes estàtua, no pas a la Rambla sino al palau de la Generalitat, al matí, i a Santa Maria del Mar, a la tarda. Eren els mosssos d’esquadra que vetllaven el fèretre de Joan Oró. N’hi havia dues parelles que, en el Palau, s’anaven turnat i aproximadament cada mitja hora feien un relleu. A l’església, però, no podien fer relleus perquè han estat tots quatre en la posició de “firmes”.

Eren drets, completament immòbils i amb el barret tret i aguantat-lo en una mà. A l’església, jo en tenia un relativament a prop i em feia angúnia veure'l primer com suava —enormes gotes de suor cobrien el seu front— i després com no parava de parpallejar, com si tingués els ulls plens de son. He notat que respirava profundament, potser perquè l’entrada d’oxigen l’ajudava a espavilar-se, i que movia les puntes dels peus sense moure's, però, del lloc on estava dret, que deu estar prohibidíssim que es moguin. Em feia patir i pensava si d’un moment a un altre no sentiríem un gran terrabastall i tindríem el mosso per terra desmaiat.

He estat a punt d’apropar-me al “meu” mosso i dir-li que no fes cas dels protocols i normes del seu cos i que mogués les cames; que és inhumà mantenir una persona quieta com una estàtua tanta estona. Els de la Rambla s’hi passen hores, però de tant en tant la moneda d’un passejant els permet de moures’ una mica i de cambiar de posició, cosa que no podien fer els mossos.

Quan van donar la medalla d’or a Margalef, un dels mossos que estaven també fent d’home estàtua en el saló de Sant Jordi va haver de retirar-se un moment i vaig poder veure que es prenia un got d’aigua. Aquell va ser un cas extrem; feia estona que el pobre mosso resistia i s’anava tornat més i més pàl·lid.

Si jo fos el president de la Generalitat, faria un decret suprimint l’obligació que els mossos d'esquadra hagin d’estar immòbils en cap circumstància.

1 comentari:

Olga ha dit...

:) Tu de lectora corrent res de res. Et fixes en tot alló que ningú ho faria!

Ànims, que el blog ja és teu!