Una visió particular d'un debat amb polítics

El debat
Avui he assistit a un debat sobre ciència amb polítics i crec que per primera vegada he sentit que uns partits dediquessin floretes a qui va ser conseller nomenat per un Govern en el qual no participaven cap d'aquells partits. De política científica, no hi entenc gens --i de la que no és científica tampoc. Si més no, no entenc aquesta manera de fer política avui dia, en què sembla que calgui per força desacreditar els altres partits. Per això m'ha sorprès veure el bon record que ha deixat Andreu Mas-Colell del seu pas pel Departament que aleshores es deia d'Universitats, Recerca i Societat de la Informació (DURSI).

"Ciència i acció de govern" ha estat organitzat pel Consell Català de la Comunicació Científica (C4), amb motiu de les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Hi han participat representants dels principals partits polítics (en ordre decreixent segons el nombre d'escons): Felip Puig (CiU), Marina Geli (PSC), Ernest Benach (ERC), Santiago Rodríguez (PP) i Dolors Camats (ICV). Ha moderat el debat Tomàs Molina, president del C4 i conegut "home del temps" de TV3. El lloc de celebració: CosmoCaixa.

Aviso que això no és una crònica del debat, i que no explicaré el que han dit els uns i els altres, sinó la visió que jo n'he tingut. Per començar, tothom ha parlat bé de l'actual Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació (PNRI), cosa que era d'esperar, perquè, com indica el seu nom, va ser pactat entre tots els grups parlamentàris, les universitats i les principals organitzacions empresarials i sindicals.  A més, en la seva elaboració es van tenir en compte les opinions de molts sectors, com ara els dos comitès, científic i social, que van ser constituïts per l'extinta CIRIT (Comissió Interdepartamental de Recerca, Innovació Tecnològica). (Vaig ser membre del Comitè social i crec que les reunions en què participaven els dos comitès van ser molt profitoses.)

Cal reconèixer que, llevat d'alguna indirecta i alguna de més directa, no ha estat un debat d'aquells en què els participants es diuen coses gruixudes. Me n'alegro perquè de vegades tinc la impressió que polítics i polítiques participen en els debats com si fossin actors i actrius que representen la seva funció amb uns papers que, si bé improvisats, no poden allunyar-se massa d'un argument predeterminat. Fins i tot he pensat si després, als qui han lloat el pas de Mas-Colell pel DURSI no els renyaran per haver-ho fet. On s'ha vist que un polític parli bé del que ha fet un alt càrrec nomenat per un partit que no és el seu?

Alguns polítics han parlat de 'transversalitat', que és una paraula que els agrada molt (ningú no ha parlat però de 'sinergia'; deu haver passat de moda?). I a l'hora del col·loqui he preguntat a Felip Puig si aquesta transversalitat que propugnen, la practiquen realment. Per exemple, si en els departament que no són de recerca, creuen en els fruits de la recerca. Hi ha estudis fets en centres de recerca catalans que han aportat dades objectives del perjudici per a la salut causat pels contaminants que emeten els cotxes, especialment en les aglomeracions urbanes, com també n'hi ha de la disminució de les emissions de micropartícules contaminants en reduir de 120 a 180 km/h el límit de velocitat. Com és que des de CiU s'han manifestat contraris a la limitació de velocitat a 80 km? No deuen conèixer aquests estudis? O no se'ls creuen. Com tampoc sembla que ells i d'altres que defensen els transvasaments es creguin els ecòlegs i biòlegs marins quan els diuen que l'aigua dels rius que va al mar no "es llença".

Tanmateix, no són els únics que sembla que no confiïn en el món de la recerca malgrat que diguin que cal incentivar-la i que cal dedicar més esforços a la ciència. Hi ha qui no creu allò que diu el món de la recerca sobre els cultius transgènics o sobre les vacunes..

Comentaris finals sobre algunes de les les persones que han participat en el debat
- Vegeu la foto en què surten M. Geli i E. Benach. No és casualitat del moment de fer la foto que estiguin l'un prop de l'altre. Potser inconscientment, Benach en tot moment m'ha semblat com si es volgués distanciar de S. Rodríguez, representant del PP, i s'apropava a l'altra veïna de mesa.
- La representant d'ICV m'ha recordat, per la seva manera de parlar i de gesticular, per la confiança i tranquil·litat que transmet, la monja Forcades. Ep!, no que s'hi assembli, sinó que m'hi ha fet pensar.
- Cada vegada que veig Tomàs Molina en algun acte, no puc evitar pensar si de sobte dirà  "Molt bona niiiit".
- Cada vegada que vaig a algun acte en què hi ha representants del PP, m'imagino si no pensaran "què faig jo aquí?, on m'he ficat?"

"Els envien a Lleida"

Divendres al matí viatjava en un tren Alvia cap a Pamplona. A Lleida van pujar quatre dones d'edat madura i aspecte benestant. Per la conversa que mantenien vaig saber que anaven a Vitoria, on una d'elles havia viscut algun temps. La que coneixia Vitoria els anava explicant coses d'Euskadi. En un moment donat, va dir-los: "Allà no hi ha immigrants. Els donen un bitllet de tren i els envien a Lleida." Per il·lustrar aquella afirmació, va explicar que un cop que anava en un tren per Euskadi, va pujar un home que vestia una mena de gel·laba fins als peus i el cap cobert com els beduïns, i un nen que anava en el mateix tren va dir al seu pare: "¡Aita, mira, un rey mago!"

M'imagino que, per a aquella dona, 'immigrant' deu ser sinònim d'africà. És cert que a Vitoria no se'n veuen molts, d'immigrants africans, però la darrera vegada que hi vaig anar --el juny d'aquest any-- vaig veure que hi havia molts latinoamericans.

A partir d'aquell moment, la conversa de les quatre amigues va derivar cap a la immigració. Dues d'elles, que deuen fer servir el correu electrònic, van parlar d'un correu que havien rebut per diversos canals en el qual una persona explicava que hi havia una família immigrant sense feina a qui l'Ajuntament pagava 3500 euros mensuals. I una d'elles va dir que era cert perquè, qui l'havia escrit deia que coneixia personalment la família. Estaven convençudes que l'Ajuntament --no deien quin, però suposo que es referien al de Lleida-- estava dilapidant els diners, pagant a aquesta gent més del que cobra una persona d'aquí en atur. Una d'elles va explicar que havia reenviat el correu a l'Ajuntament, perquè veiessin que la gent n'estava assabentada.

Jo vaig rebre un correu semblant fa unes quantes setmanes. Casualment, feia referència a Vitoria. Començava així:

¿Sabéis cuánto cobra un "ilegal" en Vitoria? Pues entre la ayuda a la integración y la ayuda al alquiler, se lleva a su cuenta y sin pegar un palo al agua, un total de 900 EUROS. Como contrapartida, el individuo tiene la obligación de hacer NADA. Eso si, si le pagamos un curso de castellano o similar, le facilitamos el bonobús gratis. (ah, se me olvidaba, y el carné de las piscinas, centros cívicos, preferencias para comedores infantiles, guarderías...)

¿Sabéis cuánto cobra un "ilegal" con esposa y un hijo? 1200 EUROS aproximadamente. Y por supuesto, se le exige la misma contrapartida que a su compañero: NADA.

I el cas és que, tot i que al principi el correu denunciava el pagament a "il·legals", terme que molta gent fa servir per referir-se als immigrants sense la documentació en regla, als quals també pagaven cursos per aprendre el castellà, el correu després afegia:

-Un tipo sin oficio ni beneficio, sea extranjero o nacional, sea blanco, negro o de color café, (no hablamos de racismo ni xenofobia, sólo de cara-dura) cobra más que muchos funcionarios que se han currado una plaza a base de meses de estudios y sacrificios.

Suposo que perquè no titllessin el correu de xenòfob, deia:

-Se genera un agravio comparativo con muchos inmigrantes honestos que trabajan con nosotros, que trabajan mucho y muy duro para vivir con dignidad a pesar de las miradas de recelo de los demás. Gente que ha contribuído con su trabajo a la prosperidad económica de hace unos años, a base de tirar de pala, tirar cañas y recoger fresas, haciendo los trabajos que los demás despreciábamos. Para todos ellos, mi sincero agradecimiento.

Com altres correus-virus que rebo de tant en tant, acabava dient: "PÁSALO", cosa que com de costum, em vaig guardar molt de fer.

Les meves companyes de vagó del tren Alvia, quan érem a l'alçada de l'aqüeducte romà que hi ha uns deu minuts abans d'arribar a Pamplona, van aixecar-se dels seus seients i van anar a la cafeteria. Potser allà van proseguir la seva transcendental conversa sobre la immigració.

Lisa Meitner, una oblidada pels Nobel

En la història dels premis Nobel hi ha hagut moltes injustícies. Una de ben flagrant és la que es va cometre en la persona de Lise Meitner (1878-1968), que vull recordar en el dia que commemora el seu naixement.

Lise Meitner va néixer a Viena el 7 de novembre de 1878. A la seva família, la mainada era estimulada perquè, des de petits, seguissin els seus interessos, i ella aviat va mostrar afició per les matemàtiques. Quan va expressar el seu desig d'estudiar una carrera científica, el seu pare no s'hi va oposar, però va demanar-li que primer estudiés alguna cosa que li permetés mantenir-se. Lise va treure's un títol de francès i va formar-se com a ensenyant, i el 1901 va matricular-se a la Universitat de Viena, on va ser la primera dona que assistia a classes de física. El febrer de 1906 va esdevenir la segona dona que obtenia un doctorat en física (sobre la conductivitat tèrmica en els cossos no homogenis), a l'esmentada Universitat de Viena.

Un fet esdevingut aquell mateix any va ser fonamental per a la seva carrera professional. El setembre de 1906 Ludwig Boltzmann, que havia estat el seu primer professor de física teòrica i que havia excercit una gran influència en els estudis de Lise, va suïcidar-se durant una de les seves depressions recurrents. Poc temps després, el físic alemany Max Planck, que era catedràtic de fisica teòrica a la Universitat de Berlín, va visitar la Universitat de Viena, tot considerant la possibilitat d'ocupar el lloc que havia quedat vacant per la mort de Boltzmann; però va decidir continar a Berlín. Lise, que havia començat a interessar-se pel camp de la radioactivitat, va tenir oportunitat de conèixer Planck. De seguida es va adonar que l'únic lloc on podia continuar la seva recerca sobre la física dels processos radioactius era a Berlín, amb Planck.

El 1907 Lise va demanar al seu pare ajut econòmic per passar un o dos semestres Berlín fent recerca i assistint a les classes de Planck sobre la seva teoria quàntica. (El que havia de ser una estada relativament breu va allargar-se al voltant de trenta anys.) Allà va començar el seu treball de col·laboració amb Otto Hahn, que venia de Canadà, on havia treballat amb Ernest Rutherford. Però quan van demanar un laboratori per fer recerca experimental a l'Institut de Química van trobar l'oposició del director, Emil Fischer, que no volia dones a les aules ni als laboratoris. Els va concedir un espai dissenyat com a taller de fusteria que hi havia en el soterrani, que Lise i Otto van condicionar com a laboratori on, cada tarda, treballaven mesurant radiacions, amb un aparell per comptar les partícules alfa, els raigs beta i els raigs gamma. Per sort, en el Departament de Física de la Universitat Lisa havia rebut una millor acollida.

Ben aviat el treball dut a terme amb Hahn va començar a donar fruit. Hahn tenia l'experiència del seu treball a Canadà, on havia descobert alguns nous elements. I Lise era molt hàbil i va desenvolupar un mètode per analitzar els processos radioactius que va tenir molta acceptació entre els físics que treballaven en aquell àmbit. L'octubre de 1908, Lise i Hahn anuncien la descoberta d'un nou element de vida curta, l'actini C. Aquell mateix any, Rutherford rep el premi Nobel de química per la seva recerca en la descomposició dels elements radioactius. Després de recollir el premi, Rutherford i la seva dona van passar per Berlín, on van visitar Hahn. Rutherford va endur-se una sorpresa en descobrir que el brillant físic que col·laborava amb Hahn i havia desenvolupat aquell innovador mètode de treball era una dona. Malgrat que Lise i Rutherford establiren una relació cordial, el fet que ella fos una dona es va notar en aquella visita. Segons va explicar el mateix Hahn en les seves memòries: "Mentre la senyora Rutherford anava a comprar regals de Nadal, de vegades acompanyada per Lise Meitner, Rutherford i jo manteníem llargues converses."

Quan el 1909 es va regular l'educació universitària per a les dones, i Lise va poder per fi usar els laboratoris de l'Institut de Química. Va decidir quedar-se de manera permanent a Berlín, on el 1912 entra a treballar al nou Institut de Química Kaiser Guillem, sense deixar el seu treball de física a la Universitat.

Edifici Otto Hahn de la Universitat Lliure de Berlín. Abans: Institut de Química Kaiser Guillem (1911-1948)

El 1914 va esclatar la primera guerra mundial i Hahn va ser reclutat i el van fer treballar en el desenvolupament de gasos verinosos per al seu ús com a armes químiques. Lise, que va fer un curs per aprendre les noves aplicacions dels raigs X, va anar voluntària amb l'exèrcit austríac com a infermera tècnica en raigs X. Malgrat els seus compromisos amb l'exèrcit, durant els breus permisos que van tenir, Liser i Hahn van seguir treballant i els resultats d'aquell treball van quedar reflectit en vuit articles científics. Després de la guerra Lise va intentar esquivar qualsevol aspecte polític de la recerca científica. El 1918 va estar en contacte amb Einstein, que va proposar-li de treballar amb ell en un experiment en què havia pensat, però no el van dur a terme perquè un científica alemany i un altre d'austríac van avançar-se. El 1920, Lise coneix Niels Bohr, que el 1913 va revolucionar la física amb el seu model d'estructura atòmica i establint les bases per a la teoria quàntica.

Tant Lise com Hahn van treballar o es van relacionar amb els millors físics de l'època. Entre d'altres,  Rutherford, el mentor de Hahn, que el 1908,va rebre el premi Nobel de Química; i Planck, Einstein i Bohr, que van rebre el de Física de 1918, 1921 i 1922 respectivament. Al mateix temps, la comunitat científica reconeixia el valor de la recerca de Hahn i Lise. El 1924, Planck va proposar Hahn per al Nobel de química; el 1924 i el 1925, Lise i Hahn van ser proposats conjuntament per altres científics i des de 1929 fins a 1934, Max Planck també va proposar-los i va tornar a fer-ho el 1936 i el 1937 (el 1937 també estan proposats per al de física).

Amb l'arribada del nazisme, molts científics jueus van veure truncades les seves carreres a Alemanya i els països de la seva influència. Lise, que era jueva, va poder resistir més pel fet de no ser alemanya.  Tanmateix, el 1933 li van revocar el contracte que tenia a la Universitat de Berlín i només va poder continuar el seu treball a la secció de Física de l'Institut. Quan Alemanya va ocupar Àustria, el 1938, hi van aplicar les lleis del Tercer Reich i ja no era només la feina, sinó especialment la seguretat de Lise, allò que estava en perill. Malgrat que ella es resistia a marxar, finalment va veure's abocada a fer-ho clandestinament perquè no li donaven permís per sortir d'Alemanya. Va acabar establint-se a Suècia.

Malgrat la distància i les condicions polítiques que van sacsegar Europa, Lise i Hahn continuaven treballant cadascun pel seu compte en el mateix tema. Els resultats experimentals de Hahn i el seu ajudant, el físic Fritz Strassmann, publicats en una revista alemanya, van ser interpretats per Lise i el seu nebot Otto Robert Frisch, també físic, com un fenomen de fisió nuclear que generaria una gran quantitat d'energia i van publicar aquesta explicació seva a la revista Nature. Per aquest treball, Hahn i Lise van ser proposats de nou al Nobel de 1939 i un cop més el premi va passar de llarg de la parella. No va ser així el 1945, en què un premi retroactiu, el corresponent a 1944, va ser concedit a Otto Hahn "per la seva descoberta de la fissió dels nuclis atòmics pesants".

Quan va anunciar-se el premi, Hahn --alemany-- es trobava internat en un camp de presoners al Regne Unit. El va recollir el 1946 i en el seu discurs va esmentar el paper que havien tingut el seu ajudant Strassmann i Lise i Frisch. Hahn va donar una bona part del premi a Lise, la qual va lliurar els diners al Comitè d'Emergència dels Científics Atòmics, que tenia la seu a Princeton (Nova Jersei) i que estava integrat per científics que estaven preocupats per la politització de la recerca atòmica.

Tot i l'exclusió del Nobel, Lise Meitner va rebre en els anys següents nombrosos guardons, i va treballar activament fins al 1953, quan tenia 75 anys. No es va allunyar, però, de la física: assistia a conferències i seminaris, supervisava estudiants i ajudava els que feien el doctorat. El 1960 va anar a viure a Cambridge (Regne Unit), amb el nebot Otto Frisch i la seva família. Va morir el 27 d'octubre de 1968, pocs dies abans de complir els noranta anys. Les seves restes reposen en una tomba que duu gravada la inscripció "A physicist who never lost her humanity" (una física que mai no va perdre la seva humanitat):

Referència: Rife, P. (1999) Lise Meitner and the dawn of the nuclear age. Birkhäuser, Boston, Basel, Berlin, 432 pp.


Potser us interessarà:
Maria Skolodowska (Marie Curie) (07.11.2008)
Rosalind Franklin (25.07.2009)
Les injustícies de la ciència: Josep Gibert (18.03.2008)

Il·lustracions: Wikimedia Commons

La comissaria virtual (35): nova mesura per a distàncies

De tant en tant llegeixo algunes seccions de La Voz de Galicia per Internet. Ahir vaig tenir l'oportunitat de llegir-ne la versió impresa. Tornava de Pamplona en un tren que venia de Vigo i a la cafeteria hi havia una pila d'exemplars de l'esmentat diari gallec, que es podien agafar. A les pàgines de Lugo hi ha la notícia titulada: "Piden prisión para un ganadero por agredir a su esposa en una discusión por una vaca".

Els fets van passar el 2009, però el judici no s'ha celebrat fins ara (i potser mentrestant la dona hagi hagut de seguir convivint amb el seu agressor). Ve't aquí la petició del fiscal:

Colors de tardor

Em fascina la varietat de colors que poden tenir les fulles del arbres a la tardor en els llocs on les temperatures baixen aviat:

 Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (16.11.2008)

Fotos: M. Piqueras (Quebec, Sant Fruitós de Bages, El Escorial, Pamplona)