Les noies, en el punt de mira de la indústria del tabac

NOTA: Aviso que aquesta entrada pot ser desagradable per a persones sensibles.

Des del 1987, cada 31 de maig se celebra el Dia Mundial Sense Tabac, i cada any se centra en un tema diferent relacionat amb el consum de tabac. El d'enguany és "Gènere i tabac: la promoció del tabac adreçada a les dones".

Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), a Europa, la proporció de dones fumadores varia molt d'uns països a uns altres, però es donen bàsicament tres models:

• En els països nòrdics i alguns d'occidentals, no es fuma molt --ni homes ni dones-- i la tendència és que la proporció de població fumadora continuï baixant.A Noruega, per exemple, fumen el 30 per cent dels homes i el 30 per cent de les dones i als Països baixos ho fan el 33 i el 28 per cent, respectivament,
  
• En molts països del centre i sud d'Europa, els homes fumen molt, però les dones també fumen bastant. A Grècia, per exemple, fumen el 63 per cent dels homes i el 47 per cent de les dones; a Àustria ho fan el 47 per cent dels homes i el 41 per cent de les dones.
  
• En els països de l'antiga URSS, els homes són molt fumadors i les dones poc, tot i que en alguns països la proporció de dones fumadores està augmentant ràpidament. A Armènia, per exemple, fumen un 61 per cent d'homes i un 3 per cent de dones; a Letònia ho fan el 53 per cent dels homes i el 24 per cent de les dones.
  

En el món, hi ha 200 milions de dones fumadores del conjunt de més de mil milions de persones (homes i dones) que fumen. Aquest diferència entre homes i dones, a Europa està disminuint molt entre el jovent a tots les països. Les empreses tabaqueres sembla que intenten que aquesta diferència sigui mínima i les seves campanyes publicitàries, que associen el tabac amb la bellesa, el luxe, el poder i fins i tot la salut de les dones-- estan pensades per a atreure les noies a l'hàbit del consum de tabac. Segons el Departament de Salut, el 24,3 per cent de les dones de Catalunya són fumadores, i en les edats entre 14 i 18 anys, les noies fumen més que els nois.

L'OMS informa dels riscs específics del tabaquisme en la salut de les dones:

• El tabac augmenta el risc que les dones pateixin molts tipus de càncer, com ara de boca, de faringe, de laringe, d'esòfag, de la bufeta de la fel, de pàncrees, de ronyó i del coll de l'úter, a més d'augmentar el risc de patir leucèmia mieloide. El tabaquisme també està relacionat amb el càncer de mama premenopàusic
• Les dones fumadores tenen més probabilitats de patir la malaltia pulmonar obstructiva crònica, que és una resposta inflamatòria al fum del tabac. Un estudi publicat a la revista Lancet el 1997, quan aquesta malaltia era la sisena causa de mort al món, preveia que el 2020 podria arribar a ocupar el tercer lloc en aquest rànquing.
• Les dones fumadores tenen més problemes d'infertilitat i, si fumen durant l'embaràs, augmenta el risc d'un part prematur o que la criatura neixi morta o que mori al poc de néixer. A més, la producció de llet pot ser inferior que en les dones no fumadores.

A Catalunya, moren anualment 1700 dones (entre 4 i 5 cada dia)per causa del tabaquisme.

Ja sé que aquesta foto que poso a continuació és molt desagradable, però malauradament és real, és un fragment de pulmó d'una persona fumadora:

Si us atreviu a veure-ho a una escala més petita, cliqueu aquí. Si voleu veure encara de més a aprop els emfisemes i les cavitats recobertes de sutge (les taques negres de la foto), cliqueu damunt de la foto que us haurà aparegut ampliada. Fa basarda!

Ahir vaig sentir en un telenotícies que, malgrat la llei del tabac, el nombre de persones fumadores havia augmentat a Espanya. No és estrany. Des que es va implantar aquesta llei descafeïnada, un dels llocs on més es fuma és en el bars. Un lloc on les circumstàncies faciliten l'oferir o acceptar una cigarreta. Per a quan una llei que finalment prohibeixi fumar en tots els espai públics?

Foto: Dr. Edwin P. Ewing, Jr, 1974 (Arxius del "Center for Disease and Prevention, CDC, dels Estats Units, domini públic)

Llibres per no llegir al metro (II): "Deaf Sentence"

Em pensava que havia perdut l'interès per la lectura de novel·les. Ja fa temps que n'he anat deixant sense acabar i ara em decanto més per altres tipus de lectures. Algunes, les he deixades a mitges perquè les trobo massa complicades, aptes només per a qui pot llegir-les d'una tirada o dedicant-hi molta estona cada vegada que s'agafa el llibre. D'altres, perquè no puc evitar deixar volar la imaginació i penso en possibilitats diferents de desenvolupar la trama que em convencen més que la seguida per l'autor o autora. En algun cas perquè no m'interessa l'argument o perquè penso que el text hauria hagut de passar per les mans d'algun corrector d'estil. De vegades he pensat també que potser em fallava la concentració necessària per anar seguint la trama d'un relat de ficció.

Malgrat aquesta manca d'interès per la novel·la, en la meva darrera visita al Regne Unit vaig comprar-me Deaf sentence, la novel·la més recent de David Lodge. Ara m'adono que no he perdut interès per la novel·la, sinó que el meu interès no coincideix amb allò que ofereixen moltes novel·les que es publiquen avui dia. He gaudit amb aquest obra potser encara més que en les anteriors que havia llegit de Lodge (Changing Places, Small World, Paradise News, Therapy...). I de nou, llegira-la en el metro era haver d'anar en compte per no esclafir a riure de tant en tant.

El cas és que els elements que constitueixen la trama de l'obra no són precisament còmics: un home que, en fer-se gran, va perdent l'oïda (basat en l'experiència personal de l'autor) i descriu l'aïllament social i fins i tot en la família que això pot causar; un ancià que, malgrat anar perdent facultats, es nega a ser reclòs en una residència i finalment es veu afectat per una demència senil; una doctoranda que s'enreda --o ho intenta-- amb els professors que poden ajudar-la en la seva carrera. I situacions familiars i socials compromeses, la relació d'un catedràtic jubilat amb el seu pare, d'extracció humil, a qui ha de vetllar en les seves darreres setmanes. Tot això està tractat d'una manera molt subtil i amanit amb uns ingredients que sovint fan somriure i en ocasions fins i tot fan esclafir el riure.

Com en la majoria de les seves novel·les, Lodge situa bona part de l'acció del seu relat al voltant de la vida acadèmica, un gènere que en anglès en denominen campus novel. És un món que l'autor, que ha estat professor d'universitat molts anys, coneix molt bé. Però els seus personatges acadèmics viuen en un món que ultrapassa els límits dels campus universitaris i en les seves obres pot haver-hi personatges de qualsevol estrat social i cultural. Un altre aspecte que sovint és present en les novel·les de Lodge és el catolicisme. Va néixer en una família catòlica, tot i que ell es defineix un catòlic agnòstic, i no es estrany trobar en els seus llibres algun personatge catòlic; en una novel·la (crec que era Therapy), fins i tot hi surt el camí de Santiago.

Les novel·les de Lodge són un exemple que la literatura divertida no té per què ser de segona categoria. Potser no siguin obre mestres, però l'autor té un gran domini de la llengua i de les diferents tècniques narratives i el producte final és, al meu parer, molt bo. Amb les novel·les d'aquest autor em passa com amb les pel·lícules de Woody Allen: hi trobo molts punts en comú entre la majoria d'elles i de vegades em costa recordar què pertany a una i què a una altra. I com les pel·lícules de woody Allen, em poden agradar més o menys, però mai no em deceben i sé que amb elles passaré una bona estona.

Potser us interessarà:
Llibres per no llegir al metro (I): els diaris d'Adrian Mole.

Perquè no us robin el cotxe

Hi ha qui hi posa alarmes de seguretat, cadenes que subjecten el canvi de marxes i potser altres sistemes, per evitar que els robin el vehicle propi. En dos dies consecutius, he vist un parell de vehicles amb sengles sistemes antirobatori molt curiosos. El primer és una furgoneta que vaig veure ahir aparcada en un xamfrà del carrer de Villarroel:



Aparentment, no és de cap empresa, no anuncia res. Tampoc indica que sigui de cap religió específica.

El segon, l'he vist aquest matí a la zona blava que hi ha a costat del mercat de Les Corts:


El cotxe m'ha semblat una mica atrotinat i, amb la decoració, els bonys queden camuflats. Posaria la mà al foc que ni aquest cotxe ni la furgoneta no els roba ningú.

El futur del Castell dels Tres Dragons

Fa uns mesos vaig tractar en quest bloc sobre el projecte de la nova exposició permanent del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que el 2011 s'inaugurarà a l'Edifici Blau del Fòrum. I avui en parlo de nou després de llegir el comentari que m'ha deixat un lector del bloc, que m'informa d'una campanya a FaceBook que es diu "Salvem el Museu de Zoologia de Barcelona", en la qual demanen que s'aturi el "desmantelamiento" (el títol de la campanya és en català, però la resta és en castellà).

Els diversos espais que integren el Museu de Ciències Naturals de Barcelona
(Origen de la il·lustració: Arxiu del Museu)

A partir de l'escrit de Facebook, es pot treure la conclusió que els edificis dels actuals museus de Geologia i Zoologia. que juntament amb el Jardí Botànic-Institut Botànic formen l'actual Museu de Ciències Naturals de Barcelona, deixaran de formar part del Museu i potser es destinaran a altres finalitats. La realitat, però, és ben diferent.

El Museu de Ciències Naturals de Barcelona seguirà comptant amb els dos edificis del Parc de la Ciutadella: Museu Martorell i Castell dels Tres Dragons. Però l'ús al qual es destinaran serà diferent de l'actual. El Museu Martorell esdevindrà un museu de la història de la ciència a Barcelona, especialment dels centres que integren el Museu de Ciències Naturals, i possiblement l'espai expositiu sigui més gran que l'actual perquè les col·leccions de geologia i paleontologia que ara s'hi conserven (no em refereixo a la part exposada, sinó al fons patrimonial emmagatzemat) passaran al Castell dels Tres Dragons.

Serà en el Castell dels Tres Dragons on es conservarà el fons patrimonial dels dos museus actuals de la Ciutadella (geologia i zoologia); i també on es faci la recerca que aquest tipus d'institucions duen a terme. Perquè molta gent creu que els museus de ciència són espais únicament per mostrar col·leccions i entretenir el públic que els visita. Un museu, però, és molt més que això. És cert que el Castell dels Tres Dragons no estarà habitualment obert al públic general, però quedarà obert a la recerca i a les visites de grups que hi vagin per un motiu especial. I suposo que, com altres centres de recerca, faran també dies de portes obertes perquè la ciutadania pugui saber la recerca que s'hi fa. Pel que fa al Museu Martorell, hi haurà una exposició permanent sobre la història de la ciència a Barcelona que inclourà, naturalment, la història dels diversos centres que integren el Museu de Ciències Naturals de Barcelona, que en el futur hauria d'esdevenir el Museu d'Història Natural de Catalunya.

L'esmentat grup de Facebook diu que l'actual Castell dels Tres Dragons és "un museo con un pie en el siglo XIX, una muestra viva de los primeros pasos hacia el actual ecologismo a través del conocimiento y la divulgación de la naturaleza." I també que, per a l'edifici Fòrum, "está proyectado un macro-museo de ciencias naturales".

Sobre la primera afirmació he de dir que la natura no són només animals; ni tan sols animals plantes i roques, que és el contingut actual de les col·leccions que hi ha en els edificis de la Ciutadella i en el Jardí Botànic; i que sol ser el contingut de la majoria de museus de ciències naturals que he visita a la meva vida. La Terra és un sistema viu integrat pel suport físic de la vida --el planeta--, pels éssers vius que conté --animals, plantes, fongs, protists i organismes procariotes (arqueus i bacteris)--, i per l'atmosfera. Des de l'origen de la vida, aquests components han interaccionat els uns amb els altres, i el que veiem i tenim ara és el resultat d'aquesta interacció. La nova exposició comptarà amb un àmbit dedicat a l'ecologia --que no és el mateix que l'ecologisme-- i amb un altre dedicat a la conservació de la natura i la diversitat. De fet, la visió ecològica impregnarà el discurs del Museu.

L'Espai Blau del Fòrum està ben lluny de ser un macro-museu desordenat. Tanmateix, el projecte intenta incloure els diversos components de la natura. I vol ser un museu del segle XXI, tot mantenint-se respectuós amb la història i el patrimoni dels Museus actuals. Per tant, en la nova exposició permanent, els avenços tecnològics de la museografia i els recursos interactius conviuran amb les col·leccions històriques.

Per a més informació sobre el projecte per al futur del Museu de Ciències Naturals, vegeu el dossier de premsa que es va preparar el desembre 2009, i que està disponible en pdf en el web del Museu.

La gent gran i Internet

Ahir vaig assistir a les Segones Jornades de Comunicació Científica 2.0 organitzades per la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital de la Universitat de Girona, que dirigeix Sílvia Simon. Entre els ponents hi havia un periodista de la revista Quo (Iñaki de la Torre), i després de sentir-li algunes coses en el col·loqui, vaig deduir que aquell noi devia pensar que jo m'havia equivocat de lloc quan vaig apuntar-me a aquelles jornades.

De la Torre creu que la Internet 2.0 és cosa de joves i que la gent gran no està capacitada per a usar aquestes noves tecnologies de la informació i la comunicació. I un parell de vegades va posar l'exemple de la seva mare, de 76 anys, tot dient que ella no podria aprendre a usar un ordinador. Va llegir algunes de les paraules que es veuen en desplegar un menú de windows i deia que la seva mare era incapaç de saber què volia dir allò. Per reblar el clau, una noia veneçolana va fer un comentari en què semblava que vingués a dir que tampoc calia esmerçar-hi massa esforç per ensenyar aquestes tecnologies a la gent gran perquè, al cap i a la fi, els queda poc de vida. (Potser no volia dir exactament això, però recordo que va dir que "las personas mayores acaban por morir"; ¿i les joves potser no?).

Potser el fet que jo estigui professionalment activa, quan hi ha molta gent de la meva edat que comença a gaudir --o patir, segons en quins casos-- de la jubilació, em faci mirar la tercera edat com si jo no hi formés part. Ahir, però, vaig sentir-me solidària amb totes aquestes persones que el periodista de Quo creu que mai podran aprendre a fer servir aquestes tecnologies. I vaig recordar el meu pare, que tenia més de vuitanta anys quan va entrar en el món d'Internet. Per a ell va ser una gran descoberta i unes possibilitats d'explorar el món i establir llaços amb persones de molts països que mai no hauria pogut imaginar. Mentre la vista li va permetre passar hores i hores davant de l'ordinador, els dies se li feien curts. Al final no navegava tant perquè la seva vista estava molt malmesa, però seguia rebent i enviat correus a les seves amistats. València, Milà, Buenos Aires, Santiago de Chile, Mèxic, Sidney.... Per tot el món tenia amistats fetes a través de la xarxa. Als noranta-dos anys, pocs dies abans d'anar a l'hospital, d'on ja no va tornar a casa, no es trobava ja bé per llegir i respondre el correu. Li vaig llegir jo i ell em va estar dictant alguns correus de resposta. I quan era ja a l'hospital i veia que allò era la fi, em va demanar que escrivís a algunes de les seves amistats.

Quan va començar la gran expansió d'Internet, el grup Godó va treure una revista que es deia Web i dirigia Carme Peiró. Tenia una secció que publicava les experiències en la xarxa de gent molt diversa. Quan van demanar al meu pare que hi col·laborés explicant la seva experiència, encara molt recent (era el 1997), em va emocionar llegir això: "Una de las mejores cosas que me han pasado en la vida fue que mi hija me regalase un módem." Per sort, ni la seva filla ni els seus fills pensaven de la tercera edat el que pensa aquest periodista de Quo.