Ara ja em puc fer una idea. Feia dies que anava donant voltes al nombre de gats sense sostre de Barcelona. Em calia trobar alguna altra referència que em servís per comparar i imaginar-me el que representen aquells suposats 100.000 gats que deia Metro que hi ha pels carrers de Barcelona.
Ho vaig trobar quan buscava informació sobre l'arbrat de Barcelona per a un article, en el web de l'Institut Municipal de Parcs i Jardins de Barcelona: el 2004 hi havia als carrers de Barcelona 155.541 arbres (la xifra no inclou els arbres de jardins o parcs).
Si els suposats 100.000 gats barcelonins sense sostre visquessin tots pels carrers de la ciutat, hi hauria un gat per cada 1,55 arbres. Això vol dir que cada cop que surto al carrer, després de passar el jardinet privat de les finques que formen l'illa on visc, abans d'arribar a la primera cantonada ja hauria hagut de trobar uns quants gats.
Doncs, no. Tot i que a costat de casa hi ha un mercat (lloc on tradicionalment solia haver-hi colònies gatunes), ni tan sols pels voltants del mercat n'he vist cap. Fa uns quants dies vaig veure'n un a tocar d'uns grans magatzems propers. Es disposava a creuar el carrer i devia tenir força experiència perquè va aturar-se va guaitar a un costat i l'altre i va esperar per travessar fins que tots els cotxes havien passat.
Si en el meu districte, que és un dels districtes de Barcelona que té més arbres pel carrer, gairebé no hi ha gats sense sostre (o si més no, jo els veig), on són aquests 100.000 gats dels carrers barcelonins? Deuen viure amuntegats?
dissabte, 2 d’abril del 2005
diumenge, 27 de març del 2005
La informàtica, el meu malson
A l'ordinador que vaig tenir des de 1992 fins a 1999 (un Mac L-no-sé-què; potser LC?), li vaig posar Einstein, de nom. Einstein era un personatge que em queia bé, potser per ser un científic capaç de fer una llengota a l'establishment, en aquella famosa foto. Després vaig conèixer un altre caire d'aquell home que no em va agradar gens, el del mascle prepotent en relació a la seva primera dona, Mileva Maric. Fins i tot s'ha dit que algunes de les seves grans idees no eren exclusives d'ell, sinó que hi hauria participat també Mileva. Però, no era qüestió d'anar canviant-li el nom. Vaig pensar que els humans --homes i dones-- tenim tots una mica de Dr. Jekyll i de Mr. Hyde, tot i que hi ha persones en qui predomina més l'un que l'altre.
Al successor d'Einstein, com a desgreuge, li vaig canviar el gènere i li vaig posar Mileva. Vaig decidir que seria femení: una computadora. Després he dessistit de posar noms a ls ordinadores o computadores: ara són el Mac i el PC.
Al successor d'Einstein, com a desgreuge, li vaig canviar el gènere i li vaig posar Mileva. Vaig decidir que seria femení: una computadora. Després he dessistit de posar noms a ls ordinadores o computadores: ara són el Mac i el PC.
dimecres, 23 de març del 2005
100.000 gats. No són molts gats?
El diari gratuït Metro del 17.03.2005 inclou una notícia sobre els gats sense sostre de Barcelona. Segons Metro --que atribueix les dades al director de la Fundació Altarriba --, es calcula que pels carrers de Barcelona "campen 100.000 gats".
Em confesso una dona anumèrica. Em costa molt imaginar-me quantitats de coses visibles que ultrapassin el nombre d'unitats que puc abastar de prop amb la mirada o que puc comptar amb més o menys facilitat. I no puc imaginar-me quin espai ocupen 100.000 gats. Però em semblen molts gats.
Segons l'Ajuntament de Barcelona, la ciutat tenia 1.578.546 habitants l'1 de gener de 2004. Això vol dir que, per a cada 15,8 persones, hi ha un gat sense sostre. En el bloc on jo visc, no sé quant veïns som, però Déu n'hi do: 6 escales amb 16 habitatges cadascuna. I al davant i al darrere hi ha sengles blocs similars al nostre. Doncs fa ben bé 8 o 10 anys que no he vist pels voltants cap gat abandonat: des que la meva filla Elena va recollir una gateta que van adoptar el seu xicot i la seva mare (del xicot). I la veritat és que, des que van enjardinar la zona a costat del metro de Les Corts, no he vist més gats sense sostre en una bona àrea prop de casa meva.
Hauria d'anar-me'n fins als jardins de la Maternitat, en la proximitat de l'hotel Princesa Sofia, on recordo que fa anys hi havia una colònia de gats que eren alimentats per una senyora gran. (Quina sort han tingut milers de gats sense sostre que existeixin aquestes dones--perquè normalment són dones-- que cada vespre els porten alguna cosa de menjar i fins i tot els posen aigua. Ara hi ha fundacions que també se n'ocupen, com l'esmentada Fundació Altarriba, però abans molts moixos sobrevivien gràcies únicament a l'abnegada tasca d'aquestes dones, sovint humils, que dediquen temps i diners als gats).
Prenc un altre enfocament per imaginar-me els 100.000 gats sense sostre de Barcelona. La superfície del terme municipal és d'unes 100.000 hectàrees. Però això comprèn també els parcs de la ciutat, i només el de Collserola ja n'ocupa prop de 1800 (li segueix el de Montjuïc, amb unes 234 ha).
Si restem el parc de Collserola, que és gairebé com anar-se'n a la muntanya, ens queden 8200 ha. per als 100.000. I això representa una densitat de 12,2 gats per hectàrea ciutadana. Però aquesta dada és falsa. Perquè la notícia parla de gats que viuen pels carrers de la ciutat. Per tant, d'aquesta hectàrea que ocupen els 12,2 gats, caldria treure'n l'espai construït i el que ocupen la resta de parcs, tot i que els parcs són llocs on solen establir-se colònies de gats.
Hauria de fer el càlcul d'una altra manera i esbrinar primer quin tant per cent de la superfície de la ciutat correspon als seus carrers. Massa complicat, però. Potser m'hi posi un altre dia. Ara per ara, 100.000 gats segueixen semblant-me molts gats.
Em confesso una dona anumèrica. Em costa molt imaginar-me quantitats de coses visibles que ultrapassin el nombre d'unitats que puc abastar de prop amb la mirada o que puc comptar amb més o menys facilitat. I no puc imaginar-me quin espai ocupen 100.000 gats. Però em semblen molts gats.
Segons l'Ajuntament de Barcelona, la ciutat tenia 1.578.546 habitants l'1 de gener de 2004. Això vol dir que, per a cada 15,8 persones, hi ha un gat sense sostre. En el bloc on jo visc, no sé quant veïns som, però Déu n'hi do: 6 escales amb 16 habitatges cadascuna. I al davant i al darrere hi ha sengles blocs similars al nostre. Doncs fa ben bé 8 o 10 anys que no he vist pels voltants cap gat abandonat: des que la meva filla Elena va recollir una gateta que van adoptar el seu xicot i la seva mare (del xicot). I la veritat és que, des que van enjardinar la zona a costat del metro de Les Corts, no he vist més gats sense sostre en una bona àrea prop de casa meva.
Hauria d'anar-me'n fins als jardins de la Maternitat, en la proximitat de l'hotel Princesa Sofia, on recordo que fa anys hi havia una colònia de gats que eren alimentats per una senyora gran. (Quina sort han tingut milers de gats sense sostre que existeixin aquestes dones--perquè normalment són dones-- que cada vespre els porten alguna cosa de menjar i fins i tot els posen aigua. Ara hi ha fundacions que també se n'ocupen, com l'esmentada Fundació Altarriba, però abans molts moixos sobrevivien gràcies únicament a l'abnegada tasca d'aquestes dones, sovint humils, que dediquen temps i diners als gats).
Prenc un altre enfocament per imaginar-me els 100.000 gats sense sostre de Barcelona. La superfície del terme municipal és d'unes 100.000 hectàrees. Però això comprèn també els parcs de la ciutat, i només el de Collserola ja n'ocupa prop de 1800 (li segueix el de Montjuïc, amb unes 234 ha).
Si restem el parc de Collserola, que és gairebé com anar-se'n a la muntanya, ens queden 8200 ha. per als 100.000. I això representa una densitat de 12,2 gats per hectàrea ciutadana. Però aquesta dada és falsa. Perquè la notícia parla de gats que viuen pels carrers de la ciutat. Per tant, d'aquesta hectàrea que ocupen els 12,2 gats, caldria treure'n l'espai construït i el que ocupen la resta de parcs, tot i que els parcs són llocs on solen establir-se colònies de gats.
Hauria de fer el càlcul d'una altra manera i esbrinar primer quin tant per cent de la superfície de la ciutat correspon als seus carrers. Massa complicat, però. Potser m'hi posi un altre dia. Ara per ara, 100.000 gats segueixen semblant-me molts gats.
diumenge, 20 de març del 2005
"The golden age of email is over"
Com diu la meva amiga Karen, jo també penso que "the golden age of email is over". Cada cop tinc més dubtes que els correus que envio arribin a destí, i que arribin, sinó instatàniament, com a mínim en uns minuts o com a molt en unes hores.
Quan envio un correu les coses que li poden passar són:
a) que arribi gairebé instàniament a destí, com passava fa alguns anys.
b) que,per alguna causa, quedi aturat en algun servidor i trigui hores, dies o fins i tot setmanes (fa poc, un amic em deia que havia rebut un correu meu amb una setmana de retard).
c) que me'l retornin perquè el meu servidor de sortida de correu-e torna a estar en una llista negra. Quan això passa, pot ser: 1) que el retorn sigui immediat, o 2) que el retorn trigui unes hores o uns dies.
d) que el correu enviat no arribi mai a destí ni em sigui retornat.
Crec en algun lloc d'aquesta immensa teranyina que és internet deu haver-hi una mena de llimbs on es troben tots els correus perduts, una mena d'atzucacs on queden atrapats els missatges que mai no arriben a destí.
Sobre el correu tradicional, quan algú m'ha dit alguna vegada que m'havia escrit i la carta devia haver-se perdut, sempre he pensat que la majoria de cartes no rebudes són cartes que mai no s'han enviat. Però estic veient que, en el corrreu-e, hi ha moltes cartes que es perden.
De vegades demano a la persona a qui escric que em confirmi que ha rebut el meu correu. Si no en rebo confirmació, però, sempre em queda el dubte quin correu és el que no ha arribat a destí: el de confirmació del destinatari o el meu en què li demanava la confirmació?
Quan envio un correu les coses que li poden passar són:
a) que arribi gairebé instàniament a destí, com passava fa alguns anys.
b) que,per alguna causa, quedi aturat en algun servidor i trigui hores, dies o fins i tot setmanes (fa poc, un amic em deia que havia rebut un correu meu amb una setmana de retard).
c) que me'l retornin perquè el meu servidor de sortida de correu-e torna a estar en una llista negra. Quan això passa, pot ser: 1) que el retorn sigui immediat, o 2) que el retorn trigui unes hores o uns dies.
d) que el correu enviat no arribi mai a destí ni em sigui retornat.
Crec en algun lloc d'aquesta immensa teranyina que és internet deu haver-hi una mena de llimbs on es troben tots els correus perduts, una mena d'atzucacs on queden atrapats els missatges que mai no arriben a destí.
Sobre el correu tradicional, quan algú m'ha dit alguna vegada que m'havia escrit i la carta devia haver-se perdut, sempre he pensat que la majoria de cartes no rebudes són cartes que mai no s'han enviat. Però estic veient que, en el corrreu-e, hi ha moltes cartes que es perden.
De vegades demano a la persona a qui escric que em confirmi que ha rebut el meu correu. Si no en rebo confirmació, però, sempre em queda el dubte quin correu és el que no ha arribat a destí: el de confirmació del destinatari o el meu en què li demanava la confirmació?
divendres, 18 de març del 2005
Millor compartir idees que pomes
Fa unes hores, a CosmoCaixa escoltava el sociòleg Manuel Castells i l'escriptor José Antonio Millán que parlaven dels sistemes informàtics de codi obert i un d'ells ha recordat aquell vell proverbi rus (no puc assegurar que sigui rus, però sempre ho he sentit dir) que diu alguna cosa com: "si dues persones tenen cadascuna una poma i se la intercanvien, segueixen tenint cadascuna una poma; però si allò que s'intercanvien són sengles idees, al final cadascuna té dues idees".
Internet fa possible que intercanviem, no una idea, sinó moltíssimes. I no amb una sola persona, sinó amb milers; o fins i tot milions.
Hi ha, però, qui intenta posar barreres a aquest intercanvi mitjançant el programari de pagament, tarifes per veure segons quines pàgines (el "pay per view"), per llegir articles penjats en els web, per descarregar arxius, etc. De tota manera, em sembla que al final triomfaran el codi obert i l'accés lliure. Si més no, és el que espero.
Internet fa possible que intercanviem, no una idea, sinó moltíssimes. I no amb una sola persona, sinó amb milers; o fins i tot milions.
Hi ha, però, qui intenta posar barreres a aquest intercanvi mitjançant el programari de pagament, tarifes per veure segons quines pàgines (el "pay per view"), per llegir articles penjats en els web, per descarregar arxius, etc. De tota manera, em sembla que al final triomfaran el codi obert i l'accés lliure. Si més no, és el que espero.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)