El periodisme IKEA

Poc deuen imaginar-se els d'IKEA que la seva empresa s'ha fet servir com a metàfora per definir alguns tipus de periodisme. Un dels punts que tracta el programa d'un curs de periodisme digital que organitza el Col·legi de Periodistes de Catalunya és "Narrativa no lineal: periodisme IKEA". No havia sentit mai aquesta expressió, però això de "narrativa no lineal" m'ha fet pensar en una nova manera d'informar que ha generat Internet, en la qual participa el receptor de la notícia, que es qui acaba de "muntar-la", mitjançant les eines i cargols (els enllaços a altres webs) que el periodista li proporciona.

De tota manera, he buscat per la xarxa alguna explicació que confirmés el que jo havia interpretat i hi he trobat un parell de possibles explicacions. Una s'assemblava al que jo havia imaginat. Una investigadora de la qual només he trobat les inicials (MJC) diu, en una entrevista, que ella anomena periodismo IKEA aquell en què "la información se fragmenta en múltiples  paquetes y el lector escoge uno, varios o todos; construye la informaciób, como en Ikea el mueble, a partir de las piezas que se le ofrecen".

Per altra banda, he trobat un comentari de Miguel Ángel Sánchez de la Nieta que es refereix al llibre Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación, de Xavier Mas de Xaxàs, de La Vanguardia. Sembla ser que Mas de Xaxàs també fa servir en aquest llibre la metàfora d'IKEA per parlar del periodisme; diu que hi ha molta gent a qui agrada IKEA perquè s'identifica amb els valors d'aquesta empresa: senzillesa, funcionalitat, sobrietat i modernitat. I també perquè creu que és una empresa que s'esforça a beneficiar la seva clientela; sap que no li donaran gat per llebre i si mai es dóna aquest cas, li retornaran l'import que havia pagat. Creu que al periodisme li falta això: un sistema de rectificació que sigui eficient i proporcionat, que no torni xavalla --calderilla-- quan el greuge fet és milionari.

Segons Mas de Xaxàs, la clientela d'IKEA es refia dels seus productes, en els quals troba la personalitat i el caràcter de la marca, i creu que cal recuperar la marca periodística aplicada a la informació. Per altra banda, aquesta empresa tracta la clientela amb respecte i intel·ligència --cosa que no fan la majoria de diaris-- i fa que la gent se senti implicada en el procés de producció perquè, a canvi de comprar els mobles més barats, els munten a casa.

M'agraden les dues metàfores i crec que són complementàries. Per una banda, el lector o lectora intervé en el procés de fabricació de la notícia quan consulta les fonts que la premsa digital li ofereix mitjançant enllaços. (Hi ha una diferència, però: el moble d'IKEA no complirà les seves funcions si no hi collem tots els cargols i el muntem bé. En canvi, sense consultar els enllaços de la notícia periodística, ja en tindrem una noció, si bé més superficial. Per una altra, cal que el periodisme recuperi els valors que fan que la seva clientela --lectors i lectores-- hi confiï com ho feia anys enrere.

Malauradament avui dia molts periodistes han oblidat els que eren atributs de la professió, des d'un bon domini de la llengua fins a la comprovació de les fonts de les seves notícies. I això passa precisament quan aquesta professió s'estudia a les universitats, mentre que abans el periodista es formava on the job, com diuen els anglosaxons (per no recórrer al refrany que deia el meu avi manxec: cortando cojones se aprende a capar).

A l'aigua li agrada Mozart

Sé que al agua le disgustan la música heavy y la estridente; en cambio, le encantan la de Mozart y la clásica en general.

Ho diu el japonès Masaru Emoto, a qui el Magazine de La Vanguardia dedica avui cinc pàgines. I sabeu quina és la seva cancó predilecta? (la de l'aigua, no del japonès). Doncs, Blanca y radiante va la novia; no m'hauria imaginat mai que l'aigua tingués aquests gustos musicals.

Masaru Emoto, a qui el periodista que l'entrevista anomena "profeta de l'aigua", diu que podem millorar l'aigua que bevem. Si, a la gerra o l'ampolla d'aigua, li enganxem una etiqueta amb la paraula gràcies o amor, "l'aigua s'alegrarà, es vivificarà, es purificarà: millorarà." I jo que durant molts anys he estat gastant diners, primer en ampolles i garrafes i ara en filtres per a la gerra Brita! Per què ningú no em va avisar que amb una etiqueta es podia millorar la qualitat de l'aigua?

L'entrevista és un reguitzell de bajanades i de pseudociència i no podia entendre que aquesta revista dediqui a aquest home cinc pàgines fins que he arribat al darrer paràgraf, que acaba així:

Ahora Masaru Emoto ha sido contratado en España por Grupo Pascual para analizar su agua mineral natural Bezoya, extraída de manantiales subterráneos de la sierra de Guadarrama, y cuya composición es de mineralización muy débil. Tras exhaustivos análisis, Emoto concluye que este agua es la que cristaliza de una forma más bella de entre las varias diversas procedencias estudiadas en España.

He llegit l'entrevista perquè Claudi Mans n'ha fet un comentari en la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica i aleshores he recordat que jo havia escrit alguna cosa sobre aquest senyor fa sis anys en aquest bloc. Va ser arran de la seva participació a Cuarto Milenio, un programa de televisió que tracta de pseudociència, però presentada com si fos ciència, buscant fins i tot "experts". En aquella ocasió, Emoto explicava com es podien projectar els nostres sentiments a uns pots d'arròs bullit.

El 2006, una mica de cerca per Internet em va servir per veure qui era aquest Emoto i per comprovar el que ja sospitava: que al darrere hi havia un negoci.

Potser us interessarà:
- El agua tiene memoria, entrevista de V.M. Amela a Masaru Emoto, Magazine (20.01.2013)
- Els "sentiments" de l'aigua i de l'arròs (aquest bloc, 03.10.2006). Comentari al pas de Masaru Emoto pel programa "Cuarto Milenio".

"El gordo y el flaco"

Quan jo tenia uns nou anys --podrien ser vuit o també deu, no n'estic segura-- el meu pare va comprar una càmera de filmar de 8 mm i un projector per veure les pel·lícules que filmava. (El projector s'assemblava al que hi ha aquí al costat, trobat per Internet.) La primera filmació va fer-la quan vam fer la visita tradicional de cada mes de juny a la fira de mostres. A mi no m'agradava gens veure-la perquè jo hi sortia corrent, movent el cos d'un costat a un altre, d'una manera que, vista després, em semblava molt ridícula i em feia una mica de vergonya.

Ja que teníem el projector, valia la pena aprofitar-lo i sovint vèiem pel·lícules que el meu pare llogava en una casa de la Rambla que es deia "Cine familar". Era en el primer pis de la cantonada del carrer de la Portaferrissa, banda mar, on, a la planta del carrer hi havia un bar minúscul (només una barra i espai per a unes poques persones). Em sembla que segueix havent-hi un bar i posaria la mà al foc que ara tè taules en el pis on hi havia el "Cine familar". (A l'hemeroteca de La Vanguardia del 2 de gener de 1966 he trobat un anunci del "Cine Familiar"; en aquella època feia ja molts anys que el meu pare n'era client.)

En aquella època, les pel·lícules que es llogaven solien ser curtes, que els rotllos on venien no donaven per a molt. I els temes bastant limitats al cinema mut o de dibuixos: Charlot, el gordo y el flaco i Walt Diseny, principalment. Passàvem unes bones estones veient aquells films, que sempre feien riure. Teníem també algunes pel·lícules nostres --a més de les d'escenes familars-- que el meu pare havia comprat en alguna ocasió. Ens les sabíem de memòria, però sempre ens feia gràcia tornar-les a veure. Una d'elles era la del Pato Donald quan va d'excursió i les formigues li volen robar el menjar que duu a la cistella. Una altra, també de Walt Disney, però amb altres personatges, exemplificava la transformació que les persones experimenten quan es posen davant d'un volant i els surt el pitjor que tenen dins, i com la cortesia entre els conductors podia evitar situacions desagradables i a més contagiar-se a la resta de persones.

Veure les pel·lícules del gordo y el flaco era una mica com veure els pallassos llest i tonto. El personatge interpretat per Oliver Hardy --el gordo-- no és que fos massa intel·ligent, però ell s'ho creia i tractava el seu amic --el flaco-- com si fos el tonto. En realitat, cap dels dos personatges era una llumenera, més aviat eren dos tipus innocents i tendres, a qui sovint altres persones intentaven enredar; per altra banda, ells mateixos eren uns sapastres a l'hora de treballar, com ho serien anys més tard Pepe Gotera y Otilio en els tebeos.

Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit que un dia com avui --18 de gener-- de 1892 va néixer Oliver Hardy, el gordo. En les primeres dècades de Televisión Española, passaven sovint pel·lícules del gordo y el flaco i també d'altres personatges de les primeres èpoques del cinema còmic com ara Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd i Jaimito. Les del gordo y el flaco que no eren mudes estaven doblades; la veu de Stan Laurel --el flaco-- era molt més divertida en castellà que en la versió original.

A Youtube hi ha moltes pel·lícules de Laurel & Hardy --el nom amb què s'anunciava la parella en anglès. Aquí podeu veure una recol·lecció de gags esbojarrats, on tot els surt malament, especialment al pobre Hardy.

Un altre visitant (menys desitjat): el gavià argentat?

Ahir, quan no feia ni mitja hora que havia fet la foto del tallarol capnegre en un costat de la casa,  per la part del darrere vaig sentir els esgarips d'un ocellot, Vaig obrir la finestra i no n'hi havia un, sinó dos. Un era dalt d'una coberta, i era el que xisclava:

Gavià argentat 1

A la foto sembla tranquil, però estava molt esverat i mirava d'una costat a un altre, però especialment cap avall. Quan jo també vaig dirigir la mira al terra vaig entendre el perquè de l'esverament:

Gavià argentat 2 (?)

No sé si l'ocellot de la taulada estava reclamant la seva part del banquet o si estava celebrant que el seu company s'estigués cruspint un colom.

Tot i que quan vaig estudiar zoologia sabia distingir moltes espècies d'ocells, ara sovint he de recórrer a les guies per refrescar la memòria. Els ocells d'ahir era evident que eren làrids (el grup dels gavians i les gavines), però vaig haver de consultar la guia Ocells de Catalunya, País Valencià i Balears i mirar, augmentades, les fotos que jo els havia fet, per esbrinar-ne l'espècie. El dibuix i la definició de la guia que més s'hi ajusten corresponen al gavià argentat (Larus michahelliis). Entre altres característiques:

52-58 cm. Robust. Blanc amb el dors gris i la punta de l'ala negra. Potes i bec groc, amb taca vermella a la mandíbula inferior. A diferència d'altres gavians, a l'hivern manté el cap majoritàriament blanc. Molt lligat a l'activitat humana.

Tot coincideix: la robustesa, la coloració, la taca vermella de la mandíbula i les puntes negres de les ales. El gavià argentat dibuixat a la guia té les puntes de les ales com el que està menjant el colom (en l'altra foto no s'aprecien tan bé): negres, amb unes taques blanques.

M'agraden molt els gavians i les gavines, però a la costa i en el mar. Dins la ciutat i tan a prop meu, em fan pensar en els ocells de Hitchcock. I ahir, després de veure el que van fer amb el pobre colom aquells dos gavians, vaig entendre que el tallarol capnegre que ve a menjar al balcó prengui tantes precaucions.

Potser us interessarà:
- Les cueretes (aquest bloc, 03.01.2009). L'hivern 2008-2009 vaig veure per primer cop cueretes pel veïnat. Després ja han anat tornat cada hivern.
- És millor "au" que "ocell"? (aquest bloc, 25.10.2011). Per què molts persones no usen el terme 'ocell' més que per referir-se als que són petits?
- Els ocells i els vidres (aquest bloc, 17.09.2012). Sobre els ocells que moren estavellats contra els vidres dels edificis
- Moix, moixo, moixó, mixo i mixó (aquest bloc, 04.02.2012). La llengua és molt rica i té molts termes per un sol concepte; de vegades, però, una mateixa paraula pot tenir significats diferents segons les comarques.

Fotos: M. Piqueras (13.01.2013)

Setzena Ateneuesfera: sempre aprenent!

 

Aquesta nova edició de l'Ateneusfera encara ha estat més concorreguda que la de l'octubre passat: al voltant de vint-i-cinc persones ens vam reunir ahir a la tarda a la Sala de Juntes de l'Ateneu Barcelonès per intercanviar idees, opinions, projectes sobre el món blocaire. Perquè allò que tenen en comú els participants en aquestes trobades és el fet de mantenir un bloc a Internet i actualitzar-lo més o menys regularment. Són els que surten a la columnes esquerra d'aquest bloc, en un blogroll que es diu Ateneuesfera.

Guillem Carbonell, a l'esquerra

 
L'ànima d'aquestes trobades és Guillem Carbonell: se n'ocupa de l'organització i s'encarrega del bon funcionament de la reunió. Sol posar a debat algun tema que se li acudeixi, i també els que hagin pogut enviar-li els altres participants. A mi, m'agrada anar-hi perquè sempre hi aprenc coses noves. Per exemple, quan una blocaire nova en aquestes reunions va parlar del "núvol", vaig pensar que s'hi referia de manera genèrica, és a dir a la informàtica en núvol, aquest nou model que permet accedir a molts serveis, entre els quals l'emmagatzematge d'informació, com ara Dropbox o Google Drive. Doncs no, es referia a un diari català que, a la capçalera, després del títol --Núvol-- diu "el diari digital en català". També em vaig assabentar de l'existència de histats, un analitzador del tràfic de web. D'entre tot el que vam parlar i debatre, vull comentar especialment dues coses.

En primer lloc, vaig assabentar-me què és exactament el col·ectiu Emma (n'havia sentit parlar, però no en tenia una informació clara, perquè un dels blocaires de l'Ateneuesfera participa d'aquest projecte. Es tracta d'una xarxa de persones catalanes i no catalanes que viuen en diversos països que s'encarreguen, de manera voluntària, de buscar informació sobre Catalunya en els mitjans internacionals. El seu objectiu és que l'opinió pública mundial tingui una imatge objectiva, no esbiaixada, de la realitat del país i de la seva història. Una de les seccions del seu web és un recull de notícies. La llengua més freqüent és l'anglès, seguida del català, l'italià, l'alemany i el francès, per'o n'hi ha fins gairebé una vintena. En Marco Giralucci, autor d'un interessant bloc sobre Venècia (VenèciaAquí) en català (no us el perdeu, si penseu viatjar a aquella ciutat o si voleu recordar alguna visita que hi hàgiu fet), coordina els autors italians del Col·lectiu Emma.

Ahir hi va haver una debat molt animat sobre la propietat intel·lectual i Internet. Beli, una historiadora sitgetana va explicar que en més d'una ocasió li han "robat" articles que han sortit publicats en altres llocs --fins i tot en un diari de gran tirada-- sense indicar-ne la procedència. Tothom estava d'acord que les fotos o textos que publiquen siguin usats per altres persones, sempre que n'indiquin l'autoria i que no en facin un ús comercial. De fet, és convenient tenir en el bloc una llicència de Creative Commons que indiqui en quines condicions es publica aquell bloc (tan si són restrictives com si permeten que se'n faci qualsevol ús). Toni Bernat (autor del bloc Subjectes, principalment visual) creu que a Internet no es pot parlar de "robar", perquè és un espai públic i qui publica a Internet hauria de ser conscient que qualsevol altre persona pot usar allò que ell o ella ha penjat. Hi havia opinions diverses, però en molts casos només era una qüestió semàntica. Diguem-li "robar" o "usar indegudament" o "atribuir-se un treball d'altri", em sembla que tothom era d'acord que el que van fer amb l'obra de la Beli no és correcte.

Són unes trobades de periodicitat més o menys trimestral que trobo molt útils; sempre s'hi aprenen coses --si més no, jo hi aprenc-- i permeten veure les cares de persones amb qui et relaciones a través de la xarxa.

Altres visions de la trobada:
- Setzena Ateneuesfera. Robatori?, per Miquel Saumell, al bloc "El radar de Sarrià"
- Ateneuesfera d'hivern: actualitzar o seleccionar continguts?, Per Arlequí, l'alter ego de Roser Caño, en el bloc Antaviana.