Cent anys de medicina catalana

"Salut és aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa."

Logotip 10è CMBLC, 1976

Aquesta definició de salut va sorgir del 10è Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que es va celebrar a Perpinyà el 1976. És una definició que no exclou la presència de la malaltia, però destaca els aspectes positius de l'organisme. Hi ha moltes persones que pateixen afeccions cròniques o algun tipus de discapacitat i malgrat això, gaudeixen d'una vida "autònoma, solidària i joiosa".

Uns congressos molt especials
Aquell Congrés de Perpinyà de 1976 va marcar una fita en la història de la medicina catalana del segle XX. Amb aquella reunió es reprenien unes trobades dels professionals de les ciències de la vida i de la salut iniciades el 1913, que van ser interrompudes dues vegades. La primera, del 1923 al 1930, el període que el país va estar sotmès a la dictadura del general Primo de Rivera. La segona, els quaranta anys anteriors als 1976, en què una absurda guerra, seguida d'una nefasta dictadura, van reprimir de nou moltes activitats relacionades amb la cultura catalana.

Del 22 al 25 de juny de 1913 es va celebrar a la Facultat de medicina de Barcelona la "Primera Reunió de Metges de Llengua Catalana", que va ser convocada per l'Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya i va ser presidida per Miquel Fargas i Roca (1858-1916). (Per cert, el secretari d'aquell congrés va ser Bonaventura Clotet. No sé si la coincidència de nom i cognom amb el metge que avui dia lidera la recerca contra la sida a Catalunya és casualitat; penso que potser siguin membres de diferents generacions d'una nissaga de metges.)  En l'Assemblea General que es va celebrar durant aquella reunió es va constituir l'Associació General de Metges de Llengua Catalana, de la qual --segon els seus estatuts-- podien ser socis "tots els metges i biòlegs en general residents en els països on s'hi parli la nostra llengua, i tots aquells que se n'hagin ausentat."

De "metges" a "metges i biòlegs"
És curiós que els estatuts d'aquella associació parlin de "metges i biólegs" en una època en què no existien els estudis de biologia, si més no amb aquest nom (existia la carrera de "ciències naturals", que comprenia biologia i geologia). I encara ho és més que l'any 1933 aquella associació passés a denominar-se Associacio de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana i els congressos que organitzaven s'anomenessin "de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana". Una ampliació dels seus estatuts s'indica que la seva finalitat serà "(a) el foment de les ciències mèdiques i biològiques i l'ús de la llengua catalana en l'ensenyança, publicacions i pràctiques mèdiques en les terres d'idioma català. (b) L'enaltiment de la memòria dels metges i biòlegs catalans i de llurs obres del temps passat i el foment de les relacions científiques entre els associats residents en el domini lingüístic català i els de llengua catalana residents fora d'ells. [...] (d) El foment de tots els interessos patris més o menys relacionats amb la medicina, la biologia i la higiene. (e) El foment i protecció de la investigació biològica."

Aquesta insistència a incloure la biologia en una època en què no existia cap llicenciatura amb aquest nom s'explica si considerem el terme de manera àmplia, atès que en aquelles primeres trobades, a més de metges, van participar-hi alguns veterinaris i alguns farmacèutics. Amb la inclusió dels "biòlegs" en el nom de l'Associació pot haver-se cercat una forma legal que hi permetés la participació de persones, que, sense ser metges, estiguessin relacionades amb la pràctica mèdica. Un exemple clar és el de Ramon Turró, destacat immunòleg i fisiòleg, que va ser director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona. Turró que era un gran expert en bacteriologia, immunologia, fisiologia, va entrar a treballar al Laboratori Microbiològic Municipal quan era estudiant de medicina, però mai no va acabar la carrera. La necessitat de disposar d'un títol acadèmic per poder seguir en aquella institució, que va arribar a dirigir, el va empènyer a estudiar veterinària, carrera que va aprovar en un sol curs, a Santiago de Compostela, en les convocatòries de juny i setembre.

Abast del Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana

Els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana (CMBLC) són reunions pluridisciplinàries amb un alt contingut cívic. Per una banda, convoquen professionals i estudiants dels diversos àmbits de les ciències de la vida i de la salut i de disciplines que hi estan relacionades, com poden ser la bioenginyeria, la bioinformàtica o les ciències ambientals. S'hi tracten aspectes estrictament científics i d'altres de caire social, com ara l'organització hospitalària, la comunicació mèdica, la relació ecologia i salut o la formació dels professionals de les ciències de la vida i de la salut. Per altra banda, compten també amb la participació de professionals d'altres camps del coneixement. Per exemple, en el setè congrés (Palma, 1932), hi va haver una ponència sobre climatologia a càrrec d'Eduard Fontserè i el quinzè congrés va comptar entre els seus conferenciants amb un filòsof (Pere Lluís Font) i amb un lingüista especialitzat en semiòtica (Sebastià Serrano).

La Fundació Alsina i Bofill
L'Assemblea del Quinzè CMBLC (Lleida, 1996) va decidir l'establiment d'una fundació que tingués com a principal finalitat l'organització dels CMBLC, com havia fet anterior l'Associació de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana. Es va decidir que aquesta fundació portés el nom d'Alsina i Bofill, com a homenatge a Josep Alsina i Bofill (1904-1993), el metges que va impulsar la represa dels CMBLC i va fer possible que el 1976 se'n celebrés el Desè, a Perpinyà. Com molts altres metges i professionals catalans compromesos amb el país i la cultura, el 1939 Alsina i Bofill va patir la depuració política i qui podria haver estat un gran professor de medicina (en acabar la guerra civil era professor adjunt de la Universitat Autònoma) es va veure forçat a dedicar-se únicament a la medicina privada. Tanmateix va exercir el seu mestratge com a professor convidat en cursos monogràfics, cicles de conferències o seminaris organitzats a la universitat. El 1962 va participar en la represa de la Societat Catalana de Biologia, que havia estat reprimida el 1939 i va ser-ne president de 1963 a 1966. En el període 1974-1978 va presidir simultàniament l'Institut d'Estudis Catalans i l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears (ACMCB). Gran coneixedor i amant de la llengua, Alsina i Bofill va col·laborar en la redacció del primer Diccionari de medicina en català, dirigit per Manuel Corachan, i que va publicar-se el 1936. Mig segle més tard va participar en una empresa semblant, el Diccionari enciclopèdic de medicina, dirigit per Oriol Casassas i publicat el 1990. va participar també en la redacció del Vocabulari mèdic que va publicar l'ACMCB el 1974.

La Fundació Alsina i Bofill és l'entitat convocant dels CMBLC des de l'any 2000 i ha participat en l'organització dels Congressos de Pediatres de Llengua Catalana. Un altre objectiu de la Fundació Alsina i Bofill és promoure la publicació d'obres científiques en català. Ho fa mitjançant la seva participació en el Projecte Scriptorium, de traducció ni publicació en català de llibres de text universitàri bàsics. També dóna suport a altres publicacions científiques, com ara el llibre Contes de microbis, una obra de divulgació de la microbiologia adreçada a la mainada.

L'Amfiteatre Anatòmic - Sala Gimbernat

En el número 47 del carrer del Carme de Barcelona, fora del recinte del que havia estat l'antic Hospital de la Santa Creu --avui dia seu de la Biblioteca de Catalunya--, hi ha altres dos edificis històrics relacionats amb aquell hospital. Un d'ells és la casa de Convalescència, actual seu de l'Institut d'Estudis Catalans. L'altre és el Col·legi de Cirurgia, que va ser la seu de la Facultat de Medicina quan la Universitat va retornar a Barcelona el 1843 (recordem que el 1714 Felip V va traslladar la Universitat a Cervera, població que li havia donat suport en la guerra per la corona espanyola) i avui dia acull la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. L'espai més important d'aquest últim edifici és una sala circular, al centre de la qual hi ha una taula de disseccions de marbre blanc, i que està envoltada per grades i tribunes. Aquesta sala va ser l'amfiteatre anatòmic de l'Hospital, on es feien operacions i lliçons d'anatomia, que eren seguides pels membres de l'Acadèmia i per metges que s'estaven formant. La sala Gimbernat és del 1762, d'estil neoclàssic i té uns enormes vitralls que a la tarda, quan el Sol està baix, il·luminen aquell recinte com si fos l'escena d'un teatre.



 

Aquest amfiteatre anatòmic s'anomena Sala Gimbernat en honor d'Antoni Gimbernat i Arboç (1734-1816), que el 1772 va fer en aquesta sala la demostració anatòmica de la seva tècnica per a la intervenció de l'hèrnia femoral o crural, coneguda com a "operació de Gimbernat". Un bust en l'amfiteatre ret homenatge a Gimbernat. i un altre, al seu mestre, Pere Virgili (1699-1766) que, quan era Cirurgià Primer de l'Armada, va fundar, a Cadis, el primer Col·legi de Cirurgians.

La Sala Gimbernat i els CMBLC
Demà, dilluns 9 de juliol de 2012, a les 6 de la tarda, la Sala Gimbernat acollirà una sessió en què es tractarà dels Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana; del seu passat, del seu present i del seu futur. Aquesta sessió, podria considerar-se el 19è CMBLC, que hauria hagut de celebrar-se enguany, però diverses circumstàncies no ho han fet possible. És una sessió oberta al públic, que s'emmarca en les celebracions del centenari de la Societat Catalana de Biologia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans. Una bona ocasió per conèixer una mica la història d'aquestes trobades i per admirar un espai emblemàtic de la història de la medicina catalana.

Nota: Les fotos de la Sala Gimbernat són de l'Arxiu fotogràfic de la Reial Acadèmia de Medicina.

La comissaria virtual (61): lletres i números

Lletres
De vegades he rebut correus de gent que escriu tot amb minúscula. Em resulta difícil de llegir i em fa malt als ulls i no sé si l'estalvi energètic per a qui deixar de prémer una tecla (la de les majúscules) val la pena. Ara és un diari qui m'ha ofert una notícia en què tot el text està en minúscules, llevat del titular:

Una ampliació (si encara no ho veieu bé, cliqueu al damunt):

Números
Les matemàtiques no són el fort de molts periodistes. De nou una errata relacionada amb números i nombres. Segons el diari, el 10 per cent de 325 és 3,7:

Torna la legionel·la

Feia temps que no llegia cap notícia sobre la legionel·la i les infeccions que causa aquest microbi. Ahir, però, una nota d'Europa Press el va posar de nou d'actualitat. Segons aquesta agència de premsa, l'abril d'enguany es va produir un brot infecciós de legionel·losi a Sabadell; n'haurien resultat afectades catorze persones i un home hauria mort de la infecció. El brot epidèmic, que no vas transcendir, s'hauria donat per controlat el mes de juny.

La legionel·la és un microbi "modern". Fa quaranta anys ningú no el coneixia, com tampoc se sabia res de la malaltia que causa, la legionel·losi. El seu nom ja és ben curiós; fa pensar en aquells cossos militars especials, com ara la legió estrangera de França. O en els legionaris de l'antiga Roma. És cert que el nom del bacteri --Legionella-- té relació amb l'exèrcit, però no pas amb soldats en actiu. La infecció va ser reconeguda com una malaltia amb entitat pròpia el 1976 i en anglès van anomenar-la 'legionnaire's disease'. Sembla que sigui la 'malaltia del legionari' i així van anomenar-la en principi els mitjans de comunicació (vegeu la notícia de l'Agència EFE a La Vanguardia, quan se'n va produir un brot el 1977; parla de 'enfermedad del legionario'). Però és un error de traducció. En anglès una 'legió' no és únicament un cos de soldats en actiu, i en aquest cas és una associació d'antics soldats, de veterans de guerra.

Del 21 al 24 de juliol de 1976, uns 4000 membres de la Legió Nord-americana de l'Estat de Pennsilvània van reunir-se a l'Hotel Bellevue StratfordzFiladèlfia per celebrar la seva trobada anual en un dels millors hotels de la ciutat, on es feien molts congressos i convencions. Uns dies després un  metge de Filadèlfia va tractar tres pacients ja grans que patien un estat febrós. Els dies següents altres metges van diagnosticar bastants casos de pneumònia. Gairebé tots tenien en comú haver assistit a la reunió dels soldats veterans. Quan es va donar per controlat el brot epidèmic, el total de casos registrats era de 182, 29 dels quals va morir. Entre les persones que eren alienes a la convenció hi havia alguns membres d'una banda de música que va tocar prop de l'hotel i també algunes persones que havien estat prop de l'hotel veien una desfilada.

Cèl·lules de Legionella pneumophila (8000 augments)

De seguida va començar una cerca intensa de l'agent que causava aquella pneumònia, però fins uns cinc mesos després no es va descobrir. Era un bacteri que no s'havia vist mai abans, i el van anomenar Legionella pneumophila. Que no es conegués, no vol dir que no existís. Però no s'hauria descobert si no s'hagués donat la circumstància que la infecció va afectar tanta gent, perquè és un bacteri difícil d'identificar en el laboratori. De fet, no respon bé a les tincions que es fan servir habitualment per veure els bacteris a través del microscopi. Per altra banda, el seu cultiu és difícil i no creix en els medis de cultiu normals. Per això els primers estudis que es van fer de les mostres de persones afectades, amb proves per gairebé tots els tipus d'infeccions respiratòries, va donar resultats negatius. També van fer proves toxicològiques.

Per causa dels resultats negatius dels primers mesos de la investigació, la gent va fer moltes conjectures. Es va arribar a dir que podia tractar-se d'un microbi dissenyat per a la guerra biològica que s'hagués escapat d'algun laboratori de la CIA o que uns terroristes haguessin introduït en l'hotel de la convenció. Un toxicòleg de Filadèlfia va suggerir que podia tractar-se d'una intoxicació per un compost de níquel molt tòxic, el tetracarbonil de níquel. Els estudis de les autòpsies van revelar la presència d'aquest metall, però es va concloure que la font de níquel podia ser el mateix instrumentals fet servir per a l'autòpsia. També es va parlar de gasos tòxics procedents de les fotocopiadores o de la descomposició del compost que es feia servir en la refrigeració.

La veritable causa de les morts va esbrinar-la el microbiòleg Joseph McDade amb la descoberta d'aquell bacteri. Li van encarregar que determinés si podia tractar-se d'una infecció per Coxiella burnetii, un bacteri del grup de les rickèttsies, que causa una pneumònia atípica coneguda com a Febre Q. Era un bacteri amb un cultiu molt difícil que implicava la inoculació en un conill porquí i la infecció posterior d'un ou de gallina amb un embrió en formació. Al principi, aquesta tècnica va fallar. Tot i que els conills porquins es van posar malalts quan els van injectar mostres procedents dels pacients afectats per l'estranya pneumònia, i que l'examen al microscopi mostrava la presència d'uns bacteris en forma de bacil (els bacils tenen forma de bastonet), la infecció no es transmetia als embrions de pollastre. Fent alguns canvis en la metodologia de l'experiment, McDade va aconseguir finalment infectar els embrions de pollastre i va poder aïllar els bacteris en cultiu axènic (o pur, creixent sols, sense cap altre microorganisme).

Malgrat que Legionella sigui molt abundant en els pulmons de les persones afectades, la major part dels tints convencionals que es fan servir per posar de manifest la presència dels bacteris en l'observació al microscopi van donar resultats negatius. Finalment McDade va aplicar-hi una tècnica (l'anomenada tinció de Gimenez) que va donar resultats positius i l'enigma de la causa de la infecció va quedar resolta. Estudis retrospectius van revelar que infeccions anteriors que havien estat atribuïdes a altres microbis tenien com a causa també aquest bacteri.

Com en una novel·la negra, s'havia descobert l'assassí, però no com ho feia per arribar a les seves víctimes, quin era el seu amagatall. Esbrinar-ho era fonamental per poder prevenir que seguís actuant. Quan a finals d'estiu de 1977 es van produir altres casos de legionel·losi (vegeu la notícia a l'hemeroteca de La Vanguardia), es va pensar que hi podia haver una relació entre la infecció i el temps meteorològic o les condicions climàtiques que facilitessin la disseminació del bacteri. Els següents anys es va veure que era molt abundant en ambients humits artificials, però no s'entenia que un bacteri que era tan difícil de cultivar pogués viure en ambients on a penes hi havia nutrients. Un microbiòleg va descobrir que el bacteri vivia a l'interior d'amebes i va llençar la hipòtesi que la infecció podria transmetre's per la inhalació de cists de l'ameba que continguessin el bacteri (un cist --o quist-- és una forma de resistència de molts organismes, en què la cèl·lula queda gairebé inactiva i replegada a l'interior d'una coberta protectora).

A Catalunya, entre els primers casos detectats hi ha el d'un grup de turistes neerlandesos que el 1984 havien estat de vacances a Pineda. En tornar al seu país, sis d'ells van haver de ser atesos d'una greu pneumònia i d'aquests sis, en van morir tres. Es van produir més casos, però sembla ser que només en sis persones es va confirmar que la causa havia estat la legionel·la. Una revisió de l'hotel va revelar la presència del bacteri patogen en les dutxes i algunes altres dependències. L'hotel va ser clausurat i es va dir que no tornaria a obrir fins que no fos desinfectat i es confirmés que el bacteri ja no hi era.

Després d'algunes dècades de treballs minuciosos, se saben moltes més coses sobre aquest bacteri i quins són els seus principals amagatalls. Ara se sap que Legionella pneumophila resisteix el tractament amb clor i les temperatures elevades. La infecció es produeix quan s'inhalen aerosols que continguin el bacteri. I també s'ha comprovat que un dels seus principals amagatalls són les torres de refrigeració dels edificis. Per això els casos de legionel·la han anat augmentant a mesura l'aire condicionat anava implantant-se en més llocs. Ara hi ha una normativa que obliga a fer una revisió periòdica d'aquestes instal·lacions per evitar que es converteixin en magatzems d'aquest bacteri.

La majoria de la gent que s'infecta per legionel·la només té símptomes de poca importància, una mena de grip, quer no presenta complicacions. Però en alguns casos poc evolucionar fins a causar una pneumònia greu, com va ser el cas dels veterans de guerra nord-americans a Filadèlfia. La forma greu de la malaltia sol donar-se en persones ancianes, especialment si ja pateixen alguna altra malaltia o e seu sistema immunitari està afeblit. Els fumadors i els alcohòlics són especialment susceptibles a la infecció. De vegades, fins que no se sospita que és una legionel·losi, es tracta el pacient amb penicil·lina o cefalosporina, que són els antibiòtics típics que s'apliquen en les pneumònies de causa desconeguda. Però la legionel·la és resistent a aquests antibiòtics i això fa que la malaltia s'agreugi encara més. Per a un tractament eficaç convé fer al diagnòstic com abans millor. Per sort, ara hi ha proves immunològiques que permeten detectar fàcilment  la presència de Legionella pneumophila.

Després que ahir saltés als mitjans la notícia del recent brot de legionel·losi de Sabadell, avui llegeixo que al País Valencià i a la Comunitat de Madrid s'han produït també sengles brots de la infecció. L'estiu tot just ha començat però els aires condicionats fa setmanes que van a tota marxa en molts llocs. Convindria que, de la mateixa manera que es procurar pel confort de les persones, intentant que la temperatura ambiental sigui més agradable --agradable per a qui agrada el fred, col·lectiu al qual no pertanyo-- caldria que es procurés per la seva salut i que les torres i aparells de l'aire calent fossin revisats regularment. El 2003, el Ministeri de Sanitat i Consum va establir una normativa sobre el manteniment i control higiènico-sanitari de les infraestructures que poden contribuir a la difusió de la legionel·la, com ara les torres de refrigeració, les centrals humificadores industrials i els sistemes d'aigua calenta sanitària (inclou spas, jacuzzis, piscines, banyeres terapèutiques i d'hidromassatge). A les cases, molta gent té aire condicionat, però no sé a quantes llars es dediquen a netejar-ne els filtres de tant en tant. Caldria fer-ho sovint. És un lloc on es poden concentrar molts microbis.

Per saber-ne més:
- Legionnaire's Disease: History and Clinical Findings, per P.H. Edelstein (capítol del llibre Legionella. Molecular Biology, dirigit per K. Hauner i M. Swanson)
- Los últimos en llegar, per J. M. Brunet, La Vanguardia, 13.11.1984. Sobre el brot epidèmic de Pineda.
- Legionnaire's disease: historical perspective, per W.C Winn, Jr, Clinical Microbiology Reviews (1988) 1:60-81. Perspectiva de la malaltia després d'una dècada.
- Legionnaire's disease. Description of an epidemic of pneumonia, per D.W. Fraser et al., New England Journal of Medicine (1977), 297:1189-1197. Descripció i estudi del primer brot epidèmic de legionel·losi.
- Legionnaire's disease--Isolation of a bacterium and demostration of its role in other respiratory disease, per J.E. McDade et al., New England Journal of Medicine (1977), 297:1197-1203
- Protocol per al control preventiu de risc de contaminació de Legionel·la, publicat per la Generalitat de Catalunya.

Avui a l'autobús

El transport públic és una font inesgotable d'anècdotes si ens fixem una mica en la gent que hi viatja. Fa unes setmanes, era l'ancià gelós que no volia que la dona segués sola en un seient, no fos cas que al seu costat s'hi posés un "palomo" que volgués lligar amb ella.

Avui, a la mateixa parada que he pujat jo, ha pujat a l'autobús una parella d'uns quaranta anys. Però no ho ha fet per la porta del davant, sinó per la porta que hi ha al darrere de tot. Han pujat i directament s'han assegut, sense pagar. Era una hora en què viatjava poca gent i el conductor, si mirava pel retrovisor com hauria de fer a les parades, per no arrencar mentre hi hagi gent entrant o sortint, els hauria d'haver vist. Ha preferit més simular que no els veia per no haver d'enfrontar-s'hi?

Quan hem arribat a la meva parada, una senyora anciana que ha vist que jo baixava allà, m'ha allargat un sobre de correus, escrit i amb el franqueig corresponent, i m'ha demanat si li podia tirar aquella carta a la bústia, que així ella no havia de baixar de l'autobús abans de la seva parada. La bústia és a l'altre costat del carrer i jo no havia de travessar, però he pensat que potser quan jo sigui vella com ella agrairé que algú em faci un favor semblant. Quan he travessat l'autobús estava aturat pel semàfor. He tirat la carta a la bústia i en dirigir la mirada de nou a l'autobús, la dona de la carta m'ha somrigut. He pensat que aquell somriure valia molt més que el minut que he perdut.

Potser us interessarà:
- La gelosia no té edat (aquest bloc, 07.06.2012). Escena de gelosia dalt d'un autobús.

Tortugues de Florida a la Rambla

Fa anys, quan el meu germà Xavier i la seva família van marxar de vacances, van deixar a casa de l'avi, el meu pare, la peixera amb les dues tortugues de Florida que tenien.  I ve't aquí que una de les tortuguetes va morir. El meu pare estava molt amoïnat perquè sabia que les seves nétes s'estimaven molt les tortuguetes i pensava que tindrien un disgust quan tornessin i veiessin que en faltava una. Com que totes semblen fetes pel mateix patró, va decidir comprar-ne una i posar-la en el lloc de la que havia mort. Les veia totes iguals i creia que les nétes no s'adonarien del canvi, però el cert és que les coneixien molt bé fins i tot havien posat un nom a cadascuna. L'avi va haver de voltar bastant fins que va trobar una botiga d'animals que tinguessin tortuguetes com aquelles. No sé si perquè era el mes d'agost o perquè havien decidit no vendre'n. Evidentment les nenes es van adonar del canvi, però sabien que les tortugues havien estat ben cuidades i que la mort d'una hauria pogut passar també a casa seva.

Alguns anys més tard, quan les meves nebodes havien crescut bastant i les tortugues ho havien fet molt més, si tenim en compte les proporcions entre la seva espècie i la nostra, ja no tenien cap contenidor suficient per a elles. Els sabia greu desfer-se'n, però a casa no podien continuar. Un dia vaig acompanyar el meu germà i la seva família a dur-les al Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, quan encara tenien espai per acollir-ne. 

Em pensava que ara estava prohibit vendre tortuguetes de Florida. Dec estar confosa, però, perquè ahir, en una de les poques parades d'animals que queden a la Rambla --potser l'única?-- vaig veure que en venien. Valen deu euros, però per quinze euros podeu comprar el "kit tortuga", que inclou l'animaló, la "banyera" i menjar.

Tortuguetes de Florida en venda a la Rambla

Tortuguetes en venda a la Rambla. Detall.

Encara que no estigui prohibida la seva venda, caldria que la gent prengués consciència de l'incovenient i perill que representa comprar aquests animalons. Per una banda, perquè no es tracta d'espècies de mida petita. Són petites perquè són joves. Però, si no moren abans, poden arribar a fer uns trenta centímetres i ser molt agressives. I aleshores la gent no sap què fer-se'n i n'hi ha que les llencen a rius o basses, en un ambient que no és el seu (són originàries de Nord-Amèrica). I finalment, pel perill directe que representa tenir un animal que, com altres rèptils, solen ser portadors freqüents de salmonel·la.

Fa anys havia sentit que els mitjans parlaven del perill per a l'ambient que representen aquestes tortugues. Potser si tornessin a parlar-ne, i destaquessin el possible perill per a les persones amb qui conviuen les tortugues, l'avís seria més eficaç. Hi ha qui no té la consciència ecològica massa desenvolupada, però potser reaccionaria d'una altra manera davant d'un perill que els pot afectar personalment.

Potser us interesserà:
- El perill de les tortuguetes (aquest bloc, 08.02.2012) Per què és perillós tenir tortuguetes (o altre rèptils o amfibis i mesures que caldria prendre si se'n tenen.

Fotos: M. Piqueras (30.06.2012)