La comissaria virtual (51): Dues vegades orfes

Reconec que sóc de les persones que es miren les necrològiques i els obituaris i in memoriam que publiquen alguns diaris. No sabria dir per què ho fem, les persones que tenim aquest costum. Per trobar-hi algú conegut? Potser sigui això, tot i que sempre és un disgust veure-hi el nom d'una persona que coneixies, encara que no la tractessis des de feia anys. Una cosa en la qual em fixo darrerament és en l'edat que indiquen les esqueles. Potser sigui perquè, com diu en Raimon, jo ja tinc més passat que futur, i em resulta consol veure que els darrers anys han augmentat les defuncions de persones que ultrapassen els noranta. Si més no, aquesta és la meva percepció.

A La Vanguardia, ahir hi havia un obituari amb el títol "Orfandad 'queer'", dedicat a Paula Ettelbrick (1955-2011), advocada nord-americana que va lluitar pels drets dels homosexuals. Era una columna allargada a la dreta de la pàgina de les esqueles.

Avui, en una pàgina ocupada només per alguns obituaris, m'ha cridat l'atenció veure de nou el títol "Orfandad 'queer'". De vegades diversos autors escriuen sengles obituari sobre una mateixa persona i he pensat que potser es tractava d'això. Però en llegir-lo, m'ha semblat recordar tot el que hi deia. he buscat el diari d'ahir i he comprovat que els dos obituaris anaven signats per la mateixa persona i que el text és el mateix, llevat de la primera frase de la versió d'avui (Desde muy joven comprendió que la mejor manera de servir a su causa era practicar la abogacía), que en la versió de dissabte no hi és. (Si voleu llegir-ne els textos, cliqueu-hi al damunt per engrandir-los.)

Resulta curiós que dos dies seguits surti el mateix obituari. Potser estava pensat per sortir diumenge i dissabte hi havia un espai per omplir en la pàgina de les esqueles? Potser diumenge ho prepara una persona diferent de la que ho fa els altres dies?

Actualització 08.11.2011

La Vanguardia de dilluns duia una "fe d'errates" i vaig pensar que hi comentaria l'error d'aquesta repetició en la secció d'obituaris. Però el que deia era això:

Es veu que diumenge anaven una mica despistats. A més de repetir l'obituari, també van repetir els Ninots de Toni Batllori. I només van adonar-se de la repetició dels Ninots.

Els petits cignes

El llac dels cignes va ser el primer dels tres ballets que va compondre Txaikovski, (els altres són La bella dorment i El trencanous) i segurament és també el més conegut. Un moviment que m'agrada molt és la dansa dels petits cignes, que sempre he vist amb la mateixa coreografia de les quatre ballarines agafades de les mans i movent-se de manera sincrònica, com un sol cos. Fantàstic!



Em sembla que fa uns mesos vaig veure anunciades representacions d'aquest ballet a Barcelona. Vaig pensar a anar-hi, però finalment se'm va passar. Em conformo ara veient aquests petits signes i recordant alguna representació que he vist del ballet.

Les nits blanques

A través de la pàgina de Facebook dedicada al director de cinema italià Luchino Visconti, he sabut que, a Youtube, hi ha pel·lícules de cinema senceres; de Visconti i també d'altres directors. Avui m'han enviat un enllaç a Le notti bianche, film que Visconti va dirigir el 1957. Le notti bianche (Les nits blanques) està inspirada en una novel·la curta de Fiódor Dostoievski que duu el mateix títol. Els principals intèrprets del film de Visconti són Maria Schell, Marcello Mastroianni i Jean Marais.

La novel·la de Dostoievski està ambientada a San Petersburg, mentre que el film de Visconti situa el relat en un barri de Livorno conegut com Venezia Nuova (no tan nova, però; és una zona que té prop de quatre-cents anys). Ni els actors ni les càmeres van posar el peu a Livorno, però: el film es va rodar completament a Cinecittà. Ningú no diria, veient el film, que aquells canals, ponts, carrers i places són una reproducció feta dins d'uns estudis cinematogràfics.

Luchino Visconti era un mestre del color, però també del blanc i negre. Ho va demostrar a La terra trema (1948), a Bellissima (1951) i després a Rocco e i suoi fratelli (1960), i especialment a Le notti bianche, un film que no m'imagino més que en blanc i negre.



Vaig veure Le notti bianche fa molts anys en les sessions de cine-club de l'Institut Italià de Cultura, quan els instituts estrangers (sobretot l'Institut Italià i l'Institut Francès) eren dels pocs espais de llibertat que hi havia a Barcelona. Quan vaig comentar després la pel·lícula amb un senyor hongarès molt cult a qui coneixia lleugerament --era amic d'una família veïna i m'agradava molt sentir-lo parlar perquè sempre explicava coses interessants--, em va recomanar que llegís el llibre de Dostoievski. Deia que ell considerava Les nits blanques la millor obra d'aquest autor rus. Malauradament, encara no ho he fet. Potser que el buscaré en alguna biblioteca.

Les dones en el món

Que les dones dels països nòrdics ocupin les primeres posicions pel que fa a la igualtat de gènere en una llista que classifica 135 països no resulta estrany. En canvi, trobar les Filipines en el vuitè lloc i Lesotho (petit país a l'interior de Sud-àfrica) en el novè, per damunt de molts països desenvolupats, o França en el 48è i Itàlia en el 74è, sí que pot resultar sorprenent.

Són dades que es poden veure en les taules elaborades pel Fòrum Econòmic Mundial (World Economic Forum), que classifiquen els països del món segons l'índex de la bretxa de gènere. En realitat, la classificació es troba en ordre invers: ocupen els primers llocs els països en els quals les diferències de gènere són menors mentre que els del final de la llista són els països amb les diferències més acusades. Per elaborar els índex es tenen criteris basats en la situació de les dones pel que fa a l'economia, la política, l'educació i la salut.

Les llistes mostren la classificació global i desglossada segons els quatre criteris considerats  i atribueix a cada país uns valors numèrics (l'informe del Fòrum explica com es calculen) en què el màxim seria l'1,0000, que equivaldria a la igualtat entre l'home i la dona.

Espanya ocupa el 12è lloc en la classificació global, gràcies a la puntuació que obté en l'apartat de la política, on és troba en cinquè lloc. Però això no significa que, a Espanya, la bretxa de gènere sigui menor en el món de la política que en els altres àmbits considerats. De fet, justament és el contrari: és on obté la puntuació més baixa, de 0,4260, mentre que en economia, salut i educació obté, respectivament, valors de 0,6328 (lloc 74è), 0,9761 (lloc 56è) i 0,9970 (lloc 37è). Això és perquè, en política, la majoria de països obtenen una puntuació molt baixa, alguns fins i tot de 0,0000 (Brunei, Belize, Qatar i Aràbia Saudita). En el conjunt, l'educació és l'àmbit en que es dóna més igualtat, i més de 20 països obtenen la puntuació màxima d'1,0000, que no s'assoleix en cap altre dels aspectes avaluats.

Les taules permeten també comparar els canvis que s'han produït a cada país des del 2006. Si bé la majoria experimenten petites millores, al voltant del 41% han empitjorat (poc, però) entre els 2010 i el 2011. Hi ha molt per fer encara en el món pel que fa a la igualtat entre els homes i les dones. I també entre uns països i uns altres.

Mirant enlaire (IV)

Cada vegada que passo pel carrer dels Àngels penso si deu haver-hi gaire gent que s'adoni de l'existència d'aquesta escultura adossada a la part alta d'un edifici del Carrer Elisabets (costat muntanya):

Per cert, també mirant enlaire en el mateix lloc, però una mica més avall he vist ja unes llums de "Bon Nadal", a l'entrada del carrer Elisabets:

Potser no hauria d'estranyar-me. Al cap i a la fi ja fa un mes que en el supermercat Consum que tinc prop de casa van posar la taula amb els torrons de Nadal.

Fotos: M. Piqueras (03.11.2011)