L'Almudaina de Palma és la residència històrica dels reis de Mallorca i amb la catedral formen la silueta típica de la ciutat que ofereixen moltes postals. Tanmateix, La Almudaina (sense l'apòstrof; és en castellà) és també una revista que publica cada diumenge el Diario de Mallorca.
No coneixia aquesta altra Almudaina fins que, aquest matí, en Lluís Amengual m'ha enviat l'enllaç al número d'avui (7 de febrer 2010) perquè pogués veure-hi l'entrevista que em va fer recentment en relació a la comunicació científica. Per alimentar una mica el meu ego, he anant a visitar-la. Potser a la foto --una "autofoto" que em vaig fer en el Museo de Ciencias Naturales de Madrid-- hauria d'indicar que sóc la que es veu en primer pla, no sigui cas que algú ho dubti. I en el text, una errada original meva (l'entrevista va ser per correu-e) converteix una "arma de doble filo", en una "rama de doble filo".
La Almudaina és un típic suplement dominical, amb articles de temes molt diversos per complaure gustos també diversos. La part de ciència i salut m'ha semblat ben tractada. M'ha agradat trobar-hi, en la darrera pàgina, un article de Biel Mequida, que suposo que deu ser col·laborador habitual de la revista. Potser molta gent no sàpiga que Biel Mesquida és biòleg. Va estudiar a la Universitat de Barcelona, quan la Universitat de les Illes Balears encara no existia i molts nois i noies mallorquins venien a estudiar a Barcelona. En el meu curs, a més d'en Mesquida, hi havia un altre noi de les Illes i també dues o tres noies. La imatge que conservo d'en Mesquida és la d'un noi amb cabell llarg (llarg per als estàndards de l'epoca) i barba, a l'hivern gairebé sempre amb un jersei fosc (blau?, negre?) de coll alt, i amb una senalla penjada a l'espatlla, on duia llibres i apunts. I sempre el somriure als llavis, molt afable i crec que apreciat per tothom que el tractava una mica.
Després, durant molt de temps no identificava en Biel Mesquida escriptor amb aquell estudiant de Biologia de finals de la dècada de 1960, fins que el vaig sentir en una entrevista de ràdio i va explicar dades biogràfiques. Amb el seu pas de la biologia a la narrativa, no sé si la ciència va perdre un bon científic, però estic segura que la literatura va guanyar un excel·lent autor.
diumenge, 7 de febrer del 2010
dissabte, 6 de febrer del 2010
Barcelona, capital verda?
Llegeixo, a Sostenible, que Barcelona és una de les ciutats que aspiren a ser Capital Verda Europea per al 2012 i 2013. S'hi han presentat disset ciutats, entre les quals hi ha Vitòria, Sevilla i Múrcia, a més de Barcelona. M'ha sobtat que Barcelona aspiri a aquest tipus de capitalitat, però des que vaig saber que aspirava a organitzar uns jocs olímpics d'hivern, potser ja no m'hauria de sobtar cap altra aspiració municipal, per agosarada que sembli.
Si no ha millorat molt la situació els darrers anys, Barcelona es troba entre les ciutats que tenen el pitjor aire del món. El 2007, la mitjana de la concentració de partícules inhalables en suspensió de 10 o menys micròmetres (PM10) va ser d'uns 50 micrograms per metre cúbic en l'area metropolitana barcelonina. Aquests valors ultrapassaven els registrats a Milà, ciutat de Mèxic, Berlín, Los Angeles, Hong Kong, Tòquio. Londres o Nova York. Només eren superats pels registrats a Nova Delhi, Pequín, Bombai, Seül, Praga o Bucarest. Cal tenir en compte que els valors màxims recomanats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) són de 20 micrograms per metre cúbic. Fa poc més d'un any, Ferran Balsells, corresponsal del diari El País a Brussel·les, escrivia:"El aire de Barcelona está sucio. Tanto, que si en 2010 mantiene los niveles de contaminación actual, la Unión Europea empezará a multar a la ciudad por su elevada polución."
Digueu-me si no sembla agosarat que una ciutat amb un nivell de contaminació com el de Barcelona aspiri a la capitalitat de ciutat verda europea. Però potser podria no ser-ho tant, d'agosarat. De fet, els motius pels quals s'anomena una ciutat Capital Verda Europea són:
Barcelona pot comprometre's a complir uns objectius per a aconseguir reduir la contaminació i potser aleshores podrà servir de model a altres ciutats. De tota manera, basar en promeses la candidatura a Capital Verda em sembla més aviat poc seriós. Pel que fa a les altres ciutats de l'estat espanyol que també s'hi presenten, si jo n'hagués de triar una, per a Capital Verda, crec que triaria Vitòria. Però potser la meva decisió estaria esbiaixada perquè és una ciutat que he vist evolucionar cap als objectius verds en les darreres dècades i, en canvi, desconec si també ho han fet Sevilla i Múrcia.
Si no ha millorat molt la situació els darrers anys, Barcelona es troba entre les ciutats que tenen el pitjor aire del món. El 2007, la mitjana de la concentració de partícules inhalables en suspensió de 10 o menys micròmetres (PM10) va ser d'uns 50 micrograms per metre cúbic en l'area metropolitana barcelonina. Aquests valors ultrapassaven els registrats a Milà, ciutat de Mèxic, Berlín, Los Angeles, Hong Kong, Tòquio. Londres o Nova York. Només eren superats pels registrats a Nova Delhi, Pequín, Bombai, Seül, Praga o Bucarest. Cal tenir en compte que els valors màxims recomanats per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) són de 20 micrograms per metre cúbic. Fa poc més d'un any, Ferran Balsells, corresponsal del diari El País a Brussel·les, escrivia:"El aire de Barcelona está sucio. Tanto, que si en 2010 mantiene los niveles de contaminación actual, la Unión Europea empezará a multar a la ciudad por su elevada polución."
Digueu-me si no sembla agosarat que una ciutat amb un nivell de contaminació com el de Barcelona aspiri a la capitalitat de ciutat verda europea. Però potser podria no ser-ho tant, d'agosarat. De fet, els motius pels quals s'anomena una ciutat Capital Verda Europea són:
- Que tingui un registre coherent d'haver aconseguit alts nivells ambientals.
- Que es comprometi a complir uns objectius ambiciosos i ja en curs per a promoure una millora ambiental i un desenvolupament sostenible.
- Que pugui actuar com a model per a inspirar altres ciutats i per promoure les millors pràctiques a totes les altres ciutats europees.
Barcelona pot comprometre's a complir uns objectius per a aconseguir reduir la contaminació i potser aleshores podrà servir de model a altres ciutats. De tota manera, basar en promeses la candidatura a Capital Verda em sembla més aviat poc seriós. Pel que fa a les altres ciutats de l'estat espanyol que també s'hi presenten, si jo n'hagués de triar una, per a Capital Verda, crec que triaria Vitòria. Però potser la meva decisió estaria esbiaixada perquè és una ciutat que he vist evolucionar cap als objectius verds en les darreres dècades i, en canvi, desconec si també ho han fet Sevilla i Múrcia.
dijous, 4 de febrer del 2010
La Royal Society i la prevenció de la verola abans de Jenner
La biblioteca virtual de la Royal Society és com el cofre d'un gran tresor per a qui tè interès en la història de la ciència. Normalment, si vols veure alguna peça d'aquell tresor, cal pagar per a fer-ho. De tant en tant, però, els membres d'aquella institució se senten generosos i obren el cofre perquè la gent pugui mirar què hi ha dins. I encara que te'n quedis alguna peça, no hi fa res, perquè allò que t'enduus és només una còpia i el tresor continua allà íntegre per a tothom.
Enguany, la Royal Society celebra els seu 350è aniversari i per començar la celebració han tornat a obrir el cofre dels tresors: uns 35.000 articles científics que van des del 6 de març de 1665, quan va començar a publicar-se la revista Philosophical Transactions,
fins a l'actualitat. Philosophical Transactions és la revista científica més antiga que es publica avui dia, tot i que ara està dividida en diverses publicacions que abasten diferents camps de la ciència. (Si algú té interès per la història de les revistes científiques, pot veure'n un resum aquí.).
Un exemple d'aquests petits tresors que la Royal society comparteix ara amb tothom es un article de 1736 en què Hans Sloane (1660-1753) relata la inoculació de la verola, una pràctica preventiva anterior a la vacunació, que va arribar a Anglaterra des de Turquia gràcies a una dona, lady Mary Wortely Montagu , esposa de l'ambaixador anglès en aquell país (en l'article de Sloane, el cognom està escrit Montague, però en documents relacionats directament amb ella, no hi duu la "e" final). Gràcies a aquesta inoculació, coneguda com a variolació, moltes persones van adquirir resistència al virus de la verola molt abans que Edward Jenner (1749-1823) provés la primera vacuna contra aquesta malaltia, el 14 de maig de 1796.
Lady Montagu era una gran viatgera i escriptora de cartes, moltes de les quals s'han conservat i publicat. El projecte Gutenberg (un altre cofre dels tresors d'Internet) en té un recull i també n'hi ha de publicades electrònicament a partir dels llibres originals escanejats. És molt coneguda la carta en què descriu la tècnica de la variolació que va aprendre a Turquia: "La verola, tan mortal i estesa entre nosaltres, és aqui completament inofensiva gràcies a la invenció de la inoculació [...] Un grup d'ancianes s'ocupen de fer aquesta operació cada tardor durant el mes de setembre, quan ja no fa tanta calor. [...] Es reuneixen amb aquesta finalitat i quan es troben tots (normalment unes quinze o setze persones) arriba la vella amb una clofolla de nou plena de matèria procedent del millor tipus de verola i pregunta quina vena vols que t'obri. Immediatament et fa una esquinçada a la pell allà on li dius amb una agulla llarga (no et fa més mal del que et faria una esgarrapada corrent) i et posa dins la vena tanta matèria purulenta com cap en en la punta de l'agulla i després tapa la ferida amb un bocí còncau de clofolla; i d'aquesta manera obre quatre o cinc venes." Explica també que després de vuit dies " la febre comença i cal que s'estiguin dos dies allitats, molt rarament fins a tres. Normalment no els en surten més de vint o trenta [pústules] a la cara i mai no deixen marques; i als vuit dies es troben tan bé com abans. [...] Sóc prou patriota com per prendre'm la molèstia d'introduir aquest invent tan pràctic a Anglaterra i fer que s'imposi. I no em cansaria d'escriure a alguns dels nostres metges sobre això, si sabés que algun d'ells seria capaç de renunciar a una bona part dels seus ingressos pel bé de la humanitat."
Inoculació de verola humana (esquerra) i verola bovina (dreta)
(G. Kirtland, 1802, Col·lecció d'Arxius i manuscrits, Wellcome Library, UK)
Enguany, la Royal Society celebra els seu 350è aniversari i per començar la celebració han tornat a obrir el cofre dels tresors: uns 35.000 articles científics que van des del 6 de març de 1665, quan va començar a publicar-se la revista Philosophical Transactions,
fins a l'actualitat. Philosophical Transactions és la revista científica més antiga que es publica avui dia, tot i que ara està dividida en diverses publicacions que abasten diferents camps de la ciència. (Si algú té interès per la història de les revistes científiques, pot veure'n un resum aquí.).Un exemple d'aquests petits tresors que la Royal society comparteix ara amb tothom es un article de 1736 en què Hans Sloane (1660-1753) relata la inoculació de la verola, una pràctica preventiva anterior a la vacunació, que va arribar a Anglaterra des de Turquia gràcies a una dona, lady Mary Wortely Montagu , esposa de l'ambaixador anglès en aquell país (en l'article de Sloane, el cognom està escrit Montague, però en documents relacionats directament amb ella, no hi duu la "e" final). Gràcies a aquesta inoculació, coneguda com a variolació, moltes persones van adquirir resistència al virus de la verola molt abans que Edward Jenner (1749-1823) provés la primera vacuna contra aquesta malaltia, el 14 de maig de 1796.
Lady Montagu era una gran viatgera i escriptora de cartes, moltes de les quals s'han conservat i publicat. El projecte Gutenberg (un altre cofre dels tresors d'Internet) en té un recull i també n'hi ha de publicades electrònicament a partir dels llibres originals escanejats. És molt coneguda la carta en què descriu la tècnica de la variolació que va aprendre a Turquia: "La verola, tan mortal i estesa entre nosaltres, és aqui completament inofensiva gràcies a la invenció de la inoculació [...] Un grup d'ancianes s'ocupen de fer aquesta operació cada tardor durant el mes de setembre, quan ja no fa tanta calor. [...] Es reuneixen amb aquesta finalitat i quan es troben tots (normalment unes quinze o setze persones) arriba la vella amb una clofolla de nou plena de matèria procedent del millor tipus de verola i pregunta quina vena vols que t'obri. Immediatament et fa una esquinçada a la pell allà on li dius amb una agulla llarga (no et fa més mal del que et faria una esgarrapada corrent) i et posa dins la vena tanta matèria purulenta com cap en en la punta de l'agulla i després tapa la ferida amb un bocí còncau de clofolla; i d'aquesta manera obre quatre o cinc venes." Explica també que després de vuit dies " la febre comença i cal que s'estiguin dos dies allitats, molt rarament fins a tres. Normalment no els en surten més de vint o trenta [pústules] a la cara i mai no deixen marques; i als vuit dies es troben tan bé com abans. [...] Sóc prou patriota com per prendre'm la molèstia d'introduir aquest invent tan pràctic a Anglaterra i fer que s'imposi. I no em cansaria d'escriure a alguns dels nostres metges sobre això, si sabés que algun d'ells seria capaç de renunciar a una bona part dels seus ingressos pel bé de la humanitat."
Inoculació de verola humana (esquerra) i verola bovina (dreta)
(G. Kirtland, 1802, Col·lecció d'Arxius i manuscrits, Wellcome Library, UK)
En l'article de Philosophical Transactions, Sloane descriu l'interès que aquesta tècnica va despertar en la cort i com la reina Caroline --quan encara era princesa de Gal·les-- va fer que ho provessin amb mitja dotzena de nens d'una casa de caritat i després va adreçar-se a Sloane per preguntar-li si aconsellaria la inoculació per a les seves filles, les princeses. El metge, que devia voler curar-se en salut, li va explicar que en algun cas es produïen efectes adversos i va dir-li que ell no intentaria convèncer-la que ho fes, però tampoc intentaria dissuadir-la. També explica que, dels més de dos-cents casos que ell ha aconsellat que se sotmetessin a la inoculació i dels quals ha tingut cura, només un va acabar malament.
Els grans avenços de la ciència no solen sorgir del no res, sinó basar-se en l'acumulació prèvia de coneixement i experiència. La variolació va ser un pas previ a la descoberta de la vacuna.
Els grans avenços de la ciència no solen sorgir del no res, sinó basar-se en l'acumulació prèvia de coneixement i experiència. La variolació va ser un pas previ a la descoberta de la vacuna.
dimecres, 3 de febrer del 2010
Preparació per a la mamografia
Enguany em toca la mamografia. M'han convocat per d'aquí a un parell de setmanes. Fa alguns anys vaig rebre per correu electrònic un minimanual d'instruccions per preparara-se per a aquest examen mèdic. Deia si fa no fa així:
Com preparar-se per a una mamografia
A moltes dones els fa por la mamografia, però no haurien de preocupar-se. Si la setmana anterior a la prova feu els següents exercicis durant uns minuts al dia, estareu completament preparades. Són fàcils i poden fer-se sense sortir al carrer.
Primer exercici: Obriu la nevera i col·loqueu una meta entre la porta i el marc. Intenteu tancar amb totes les vostres forces, empenyent bé la porta. Aguanteu tant com pugueu en aquesta posició. Després feu el mateix amb l'altra meta.
Segon exercici: Baixa, amb algú de la família o amb una amiga, al garatge de casa a les 3 de la matinada, que és quan el terra de ciment es troba a la temperatura adequada. Despulla't de cintura en amunt i jeu còmodament a terra, paral·lela al teu cotxe, i situa una meta just darrere de la roda posterior del cotxe. Demana a la persona que t'ha acompanyat que engegui el motor del cotxe i el tiri suaument enrere fins que la meta quedi completament aixafada. Aguanta deu segons sense respirar. Repeteix l'exercici amb l'altra meta.
Tercer exercici: Fica en el congelador dos aguantallibres metàl·lics i deixa'ls-hi tota la nit. L'endemà despullat fins a la cintura. Demana a alguna persona corpulenta que premi una mamella teva entre els dos aguantallibres durant deu segons i que després faci el mateix amb l'altra. Si és algú que ha vingut a casa expressament per ajudar-te podeu quedar ja per a l'any que ve o per d'aquí a dos anys, segons la freqüència amb què et facin les mamografies.
Ara ja estàs preparada! I quan vagi al ginecòleg a ensenyar-li el resultat de la prova digues-li que a veure si ell es fa algun dia una ougrafia!
Bromes a part, sempre havia pensat que, si els homes es fessin l'equivalent a les mamografies, haurien trobat la manera de fer aquesta prova menys agressiva o que tindrien més cura amb la pacient. Per això la darrera vegada que hi vaig anar, en veure que me la faria una metgessa, em vaig fer il·lusions que tot seria més suau. Que equivocada estava! Va ser talment com si m'aixafés les metes amb la porta de la nevera o la roda del cotxe.
Si fa no fa, com la prova de l'aguantallibres.
(Foto Wikimedia Commons)
Com preparar-se per a una mamografia
A moltes dones els fa por la mamografia, però no haurien de preocupar-se. Si la setmana anterior a la prova feu els següents exercicis durant uns minuts al dia, estareu completament preparades. Són fàcils i poden fer-se sense sortir al carrer.
Primer exercici: Obriu la nevera i col·loqueu una meta entre la porta i el marc. Intenteu tancar amb totes les vostres forces, empenyent bé la porta. Aguanteu tant com pugueu en aquesta posició. Després feu el mateix amb l'altra meta.
Segon exercici: Baixa, amb algú de la família o amb una amiga, al garatge de casa a les 3 de la matinada, que és quan el terra de ciment es troba a la temperatura adequada. Despulla't de cintura en amunt i jeu còmodament a terra, paral·lela al teu cotxe, i situa una meta just darrere de la roda posterior del cotxe. Demana a la persona que t'ha acompanyat que engegui el motor del cotxe i el tiri suaument enrere fins que la meta quedi completament aixafada. Aguanta deu segons sense respirar. Repeteix l'exercici amb l'altra meta.
Tercer exercici: Fica en el congelador dos aguantallibres metàl·lics i deixa'ls-hi tota la nit. L'endemà despullat fins a la cintura. Demana a alguna persona corpulenta que premi una mamella teva entre els dos aguantallibres durant deu segons i que després faci el mateix amb l'altra. Si és algú que ha vingut a casa expressament per ajudar-te podeu quedar ja per a l'any que ve o per d'aquí a dos anys, segons la freqüència amb què et facin les mamografies.
Ara ja estàs preparada! I quan vagi al ginecòleg a ensenyar-li el resultat de la prova digues-li que a veure si ell es fa algun dia una ougrafia!
Bromes a part, sempre havia pensat que, si els homes es fessin l'equivalent a les mamografies, haurien trobat la manera de fer aquesta prova menys agressiva o que tindrien més cura amb la pacient. Per això la darrera vegada que hi vaig anar, en veure que me la faria una metgessa, em vaig fer il·lusions que tot seria més suau. Que equivocada estava! Va ser talment com si m'aixafés les metes amb la porta de la nevera o la roda del cotxe.
Si fa no fa, com la prova de l'aguantallibres.(Foto Wikimedia Commons)
dilluns, 1 de febrer del 2010
"Va a trabajar tu madre..."
He llegit en un diari de distribució gratuïta que a Facebook s'ha creat un grup que es diu "Va a trabajar tu madre... hasta los 67". És una protesta a la proposta del Govern central de retardar dos anys l'edat de jubilació.
No debatré si la proposta em sembla encertada o no, perquè crec que això depèn de cada persona (jo tinc edat d'estar jubilada, però mentre pugui, no penso deixar de treballar). Tanmateix, crec que el nom del grup de FaceBook no és gaire encertat. Coneixeu alguna dona de més de 67 anys que no treballi? La majoria de les que jo conec treballa fins a la mort. I sense cobrar ni cinc.
No debatré si la proposta em sembla encertada o no, perquè crec que això depèn de cada persona (jo tinc edat d'estar jubilada, però mentre pugui, no penso deixar de treballar). Tanmateix, crec que el nom del grup de FaceBook no és gaire encertat. Coneixeu alguna dona de més de 67 anys que no treballi? La majoria de les que jo conec treballa fins a la mort. I sense cobrar ni cinc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)