En el suplement d'economia de La Vanguardia d'avui (diumenge 16 de desembre 2007), hi ha un article del director de cinema Juan José Bigas Luna titulat "La edad media de la era digital". Tracta de les pèrdues milionàries que tenen els creadors per les descàrregues que es fan de les seves obres a través d'Internet i diu que qui se'n beneficia són les empreses que cobren per la connexió a Internet.
Bigas Luna creu que caldria establir nous contractes amb les operadores de telefonia, de manera que els creadors poguessin recuperar una part dels drets d'explotació de les seves obres a través d'un percentatge del que cobren les operadores telefòniques.
És un afer molt complex, perquè la majoria d'operadores cobren tarifa plana per la connexió a Internet i al final de mes facturen la mateixa quantitat tant si qui hi està abonat ha fet descàrregues com si no n'ha fet. Per altra banda, el mateix autor comenta que la possibilitar de bloquejar les descàrregues és molt cara, més de 7000 euros setmanals.
El títol de l'article fa referència a la comparació que fa Bigas Luna entre la situació que denuncia i la dels camperols de l'edat mitjana. Diu "... los señores arrendaban unas tierras para que cultivaran patatas los campesinos. Luego venían otros señores de fuera y se llevaban las patatas para gran desconsuelo de los trabajadores de la gleba. Pero ahí no acababa la historia: al final los señores locales cobraban a los de fuera la visita y las patatas, y se ingresaban las sumas íntegramente."
Si no fos perquè els serfs de la gleva formen part de la història del nostre feudalisme, pensaria que Bigas Luna es referia a una edat mitjana en el continent americà. Les patates van arribar al continent europeu, a través d'Espanya, ben entrat el segle XVI!
diumenge, 16 de desembre del 2007
dijous, 6 de desembre del 2007
La comunicació social de la ciència
Recentment vaig participar en el IV Congreso sobre Comunicación Social de la Ciencia, que es va celebrar a Madrid els dies 21 a 23 de novembre 2007. I aquesta setmana, a Barcelona s'ha celebrat el Fòrum Europeu de Periodisme Científic, organitzat per la Comissió Europea amb la col·laboració de la Universitat Pompeu Fabra.
La celebració de l'Any de la Ciència ha donat especial rellevància a aquestes reunions. En el Congrés de Madrid es van presentar nombroses activitats de divulgació de la ciència fetes en àmbits molt diversos. També s'hi van celebrar taules rodones i conferències plenàries sobre temes relacionats amb la comunicació social de la ciència. Malgrat l'interès que van tenir algunes sessions, però, hom acaba tenint la impressió que no es fa més que donar voltes a la mateixa història, amb temes que es van repetint cada vegada que un grup de persones es posen a debatre sobre la comunicació social de la ciència.
Un dels temes recurrents és refereix als agents de la comunicació: qui ha de comunicar la ciència a la societat?: els professionals de la ciència o els del periodisme? És un debat que vaig sentir, per enessima vegada, en el Congrés de Madrid i en el Fòrum Europeu, i que darrerament també va originar-se en la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). I és un debat que no acabo d'entendre, perquè jo ho tinc molt clar: la comunicació de la ciència ha de fer-la qui la sàpiga fer, independentment de la formació acadèmica que hagi rebut.
Hi ha científics i científiques que tenen la mà trencada per fer divulgació, i que saben posar el coneixement científic a l'abast de la ciutadania. D'altres, en canvi, són incapaços de parlar o escriure per a un públic no científic (malauradament, sovint fins i tot per a un de científic). I entre els professionals del periodisme, n'hi ha que, sense abandonar mai el rigor científic, saben comunicar la ciència de manera planera i comprensible.
Crec, però, que les característiques d'un investigador o investigadora que es dediqui també a la divulgació de la ciència i les d'un o una periodista que s'especialitzi en ciència són diferents. En el cas dels científics o científiques dedicats a la recerca, de vegades estan tan centrats en el seu camp de treball, que els seria difícil fer divulgació sobre altres branques de la ciència. Els bons --i les bones-- periodistes científics, en canvi, solen estar preparats per divulgar temes molt diversos. I no és perquè entenguin de tot, sinó perquè saben trobar bones fonts d'informació i, si cal, busquen l'assessorament adequat.
El problema és que hi ha científics --també científiques, però menys-- que intenten fer divulgació, però no saben baixar del seu nivell i explicar de manera planera i amb un llenguatge comprensible ni tan sols la seva pròpia recerca. Per altra banda, hi ha periodistes que s'autoanomenen "científics" i són molt barroers i obliden que el rigor científic és fonamental també en la divulgació.
El món de la divulgació científica no hauria de tenir barreres ni per a científics ni per a periodistes. És bo que hi hagi representants dels dos àmbits que es dediquin a difondre el coneixement científic i tecnològic. Per estimular els joves investigadors a la divulgació, l'ACCC va instituir fa uns anys el Premi Joan Oró a la Divulgació de la Recerca Científica, que enguany arriba a la quarta edició (en realitat és la cinquena, perquè el primer any no duia cap nom més que el de la institució que el convoca).
Dels premis que s'han concedit fins ara, en recordo especialment "Aparellaments ultrafreds", de Jordi Mur Petit, un jove físic que, mitjançant metàfores de la vida quotidiana, va saber apropar al lector o lectora alguns temes molt abstrusos de la física de partícules.
La celebració de l'Any de la Ciència ha donat especial rellevància a aquestes reunions. En el Congrés de Madrid es van presentar nombroses activitats de divulgació de la ciència fetes en àmbits molt diversos. També s'hi van celebrar taules rodones i conferències plenàries sobre temes relacionats amb la comunicació social de la ciència. Malgrat l'interès que van tenir algunes sessions, però, hom acaba tenint la impressió que no es fa més que donar voltes a la mateixa història, amb temes que es van repetint cada vegada que un grup de persones es posen a debatre sobre la comunicació social de la ciència.
Un dels temes recurrents és refereix als agents de la comunicació: qui ha de comunicar la ciència a la societat?: els professionals de la ciència o els del periodisme? És un debat que vaig sentir, per enessima vegada, en el Congrés de Madrid i en el Fòrum Europeu, i que darrerament també va originar-se en la llista de distribució de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). I és un debat que no acabo d'entendre, perquè jo ho tinc molt clar: la comunicació de la ciència ha de fer-la qui la sàpiga fer, independentment de la formació acadèmica que hagi rebut.
Hi ha científics i científiques que tenen la mà trencada per fer divulgació, i que saben posar el coneixement científic a l'abast de la ciutadania. D'altres, en canvi, són incapaços de parlar o escriure per a un públic no científic (malauradament, sovint fins i tot per a un de científic). I entre els professionals del periodisme, n'hi ha que, sense abandonar mai el rigor científic, saben comunicar la ciència de manera planera i comprensible.
Crec, però, que les característiques d'un investigador o investigadora que es dediqui també a la divulgació de la ciència i les d'un o una periodista que s'especialitzi en ciència són diferents. En el cas dels científics o científiques dedicats a la recerca, de vegades estan tan centrats en el seu camp de treball, que els seria difícil fer divulgació sobre altres branques de la ciència. Els bons --i les bones-- periodistes científics, en canvi, solen estar preparats per divulgar temes molt diversos. I no és perquè entenguin de tot, sinó perquè saben trobar bones fonts d'informació i, si cal, busquen l'assessorament adequat.
El problema és que hi ha científics --també científiques, però menys-- que intenten fer divulgació, però no saben baixar del seu nivell i explicar de manera planera i amb un llenguatge comprensible ni tan sols la seva pròpia recerca. Per altra banda, hi ha periodistes que s'autoanomenen "científics" i són molt barroers i obliden que el rigor científic és fonamental també en la divulgació.
El món de la divulgació científica no hauria de tenir barreres ni per a científics ni per a periodistes. És bo que hi hagi representants dels dos àmbits que es dediquin a difondre el coneixement científic i tecnològic. Per estimular els joves investigadors a la divulgació, l'ACCC va instituir fa uns anys el Premi Joan Oró a la Divulgació de la Recerca Científica, que enguany arriba a la quarta edició (en realitat és la cinquena, perquè el primer any no duia cap nom més que el de la institució que el convoca).
Dels premis que s'han concedit fins ara, en recordo especialment "Aparellaments ultrafreds", de Jordi Mur Petit, un jove físic que, mitjançant metàfores de la vida quotidiana, va saber apropar al lector o lectora alguns temes molt abstrusos de la física de partícules.
dimarts, 4 de desembre del 2007
La British Library i el copyright
Fa uns dies volia veure un article meu publicat recentment i em va semblar més fàcil recórrer al google que fer la cerca en el web de la revista o aixecar-me a buscar l'exemplar imprès. A través de google vaig anar a parar a la Biblioteca Britànica i em vaig endur una sopresa: La British Library posa preu al meu article! --un article publicat a International Microbiology, que és una revista d'accés lliure per a tothom.
En la fitxa de l'article que apareixia a la pantalla, al final deia:
"To buy the full text of this article you pay:
£16.75 copyright fee + service charge (from £7.65) + VAT, if applicable"
És a dir, venen un article que jo he publicat sense cobrar ni cinc a una revista d'una societat científica que es troba disponible a Internet en accés obert per a tothom i que en la seva nota sobre copyright diu que els continguts poden ser copiats, distribuïts, ser inclosos en bases de dades, etc. sempre que es reconegui la procedència de l'article i que no es faci amb finalitats comercials.
Per si de cas era un error, vaig buscar més articles de la mateixa revista a la British Library, però el resultat va ser sempre igual: m'oferien els articles a canvi d'una quantitat gens despreciable.
Vaig enviar un correu-e a una adreça que vaig trobar en la mateixa pàgina en que m'oferien el meu article, per demanar-los una explicació. Avui m'ha respost una funcionària de la biblioteca i em diu que ha passat la meva queixa a la secció de copyright.
En la fitxa de l'article que apareixia a la pantalla, al final deia:
"To buy the full text of this article you pay:
£16.75 copyright fee + service charge (from £7.65) + VAT, if applicable"
És a dir, venen un article que jo he publicat sense cobrar ni cinc a una revista d'una societat científica que es troba disponible a Internet en accés obert per a tothom i que en la seva nota sobre copyright diu que els continguts poden ser copiats, distribuïts, ser inclosos en bases de dades, etc. sempre que es reconegui la procedència de l'article i que no es faci amb finalitats comercials.
Per si de cas era un error, vaig buscar més articles de la mateixa revista a la British Library, però el resultat va ser sempre igual: m'oferien els articles a canvi d'una quantitat gens despreciable.
Vaig enviar un correu-e a una adreça que vaig trobar en la mateixa pàgina en que m'oferien el meu article, per demanar-los una explicació. Avui m'ha respost una funcionària de la biblioteca i em diu que ha passat la meva queixa a la secció de copyright.
dilluns, 5 de novembre del 2007
"Un funeral de muerte"
Quan jo era petita, el dia dels Difunts (2 de novembre), la gent solia explicar històries del més enllà, d'aparicions, de morts que estaven vius, i d'altres relacionades totes amb la mort. A les case es posaven espelmes per als difunts de la família. En realitat, més que espelmes allò que s'acostumava a posar eren "papallones" una mena de minillums d'oli: cada papallona era una metxa petita que se sostenia en un trosset de paper dur i encerat perquè no es cremés i que surava en un plat d'oli.
Enguany, el dia dels Difunts vaig anar a veure una pel·lícula que, pel seu títol, era molt adient amb la celebració cristiana: Un funeral de muerte. No vaig passar por com quan escoltava algunes de les històries que s'explicaven aquest dia fa anys. Al contrari, vaig riure pels descosits. És una comèdia britànica que fa esclafir el riure des de la primera escena. Exagerada, sens dubte, però molt ben feta i amb un ritme humorístic que es manté al llarg de tota la pel·lícula. Feia temps que no reia tant i amb tantes ganes en el cinema.
Molt recomanable si voleu passar una bona estona.
Enguany, el dia dels Difunts vaig anar a veure una pel·lícula que, pel seu títol, era molt adient amb la celebració cristiana: Un funeral de muerte. No vaig passar por com quan escoltava algunes de les històries que s'explicaven aquest dia fa anys. Al contrari, vaig riure pels descosits. És una comèdia britànica que fa esclafir el riure des de la primera escena. Exagerada, sens dubte, però molt ben feta i amb un ritme humorístic que es manté al llarg de tota la pel·lícula. Feia temps que no reia tant i amb tantes ganes en el cinema.
Molt recomanable si voleu passar una bona estona.
dijous, 1 de novembre del 2007
Lovelock i el canvi climàtic
Dilluns passat, 29 d'octubre, James Lovelock va impartir una conferència sobre el canvi climàtic a la Royal Society de Londres. Va ser transmesa en directe per Internet i el vídeo es troba ja disponible en el web de la Royal Society.
La visió de Lovelock, que prové principalment de les deduccions fetes a partir de consideracions gaianes, i dels estudis amb models matemàtics, és molt pessimista Creu que les previsions fetes pel Panel Internacional del Canvi Climatic (IPCC) són molt conservadores i transmeten la impressió que, si actuem adequadament, el canvi climàtic pot aturar-se. Lovelock, en canvi, creu que el desastre és imminent i que el canvi no té aturador. És massa tard ja per aplicar un desenvolupament sostenible. N'està convençut, per diverses raons.
Va dir que el model de l'IPCC falla perquè els models informàtics tracten separadament diversos sistemes, com si el conjunt de la Terra fos la suma de les parts que la componen. No han tingut en compte que el nostre planeta és un sistema viu, en el qual, els components vius (la biosfera) i els inerts (la geosfera) interaccionen i s'influeixen mútuament; per exemple, no han considerat el paper del mar i els organismes que hi viuen en la regulació del clima (potser Carles Pedrós-Alió ens en parli --d'aquest paper regulador del mar-- el dia 9, en la inauguració de la Setmana de la Ciència 2008).
Lovelock va afegir que els models amb què ell va treballar ja fa anys, que tenen en compte la Terra amb els organismes vius, indiquen que, si la concentració de CO2 a l'atmosfera arribés a 50 parts per milió (ppm), la temperatura del planeta augmentaria 6 graus C, mentre que l'IPPC va fer uns càlculs més baixos. I si el planeta augmentés 6 graus C, seria en un nivell en el qual ja no és posible la marxa enrera: la temperatura quedaria estabilitzada encara que les emissions de diòxid de carboni variessin (augmentant o disminuint).
Va dir també que la substitució del carbó per biocombustibles no solucionarà res. És més, creu que si de sobte es deixessin d'usar combustibles fòssils, la situació empitjoraria perquè les partícules contaminants de l'atmosfera ajuden a reflectir la llum del sol (l'efecte "albedo" que ha explicat en alguns articles i llibres) i tenen un efecte refredant.
Malgrat el seu pessimisme, Lovelock diu que encara hi ha alguna esperança, però caldrà aprofitar alguns mecanismes d'autoregulació propis de la Terra com a sistema viu. Per exemple, es pot investigar per trobar mecanismes que permetin reflectir part de la llum del sol que arriba a la Terra o bé que puguin extreure l'excés de diòxid de l'atmosfera.
La visió de Lovelock, que prové principalment de les deduccions fetes a partir de consideracions gaianes, i dels estudis amb models matemàtics, és molt pessimista Creu que les previsions fetes pel Panel Internacional del Canvi Climatic (IPCC) són molt conservadores i transmeten la impressió que, si actuem adequadament, el canvi climàtic pot aturar-se. Lovelock, en canvi, creu que el desastre és imminent i que el canvi no té aturador. És massa tard ja per aplicar un desenvolupament sostenible. N'està convençut, per diverses raons.
Va dir que el model de l'IPCC falla perquè els models informàtics tracten separadament diversos sistemes, com si el conjunt de la Terra fos la suma de les parts que la componen. No han tingut en compte que el nostre planeta és un sistema viu, en el qual, els components vius (la biosfera) i els inerts (la geosfera) interaccionen i s'influeixen mútuament; per exemple, no han considerat el paper del mar i els organismes que hi viuen en la regulació del clima (potser Carles Pedrós-Alió ens en parli --d'aquest paper regulador del mar-- el dia 9, en la inauguració de la Setmana de la Ciència 2008).
Lovelock va afegir que els models amb què ell va treballar ja fa anys, que tenen en compte la Terra amb els organismes vius, indiquen que, si la concentració de CO2 a l'atmosfera arribés a 50 parts per milió (ppm), la temperatura del planeta augmentaria 6 graus C, mentre que l'IPPC va fer uns càlculs més baixos. I si el planeta augmentés 6 graus C, seria en un nivell en el qual ja no és posible la marxa enrera: la temperatura quedaria estabilitzada encara que les emissions de diòxid de carboni variessin (augmentant o disminuint).
Va dir també que la substitució del carbó per biocombustibles no solucionarà res. És més, creu que si de sobte es deixessin d'usar combustibles fòssils, la situació empitjoraria perquè les partícules contaminants de l'atmosfera ajuden a reflectir la llum del sol (l'efecte "albedo" que ha explicat en alguns articles i llibres) i tenen un efecte refredant.
Malgrat el seu pessimisme, Lovelock diu que encara hi ha alguna esperança, però caldrà aprofitar alguns mecanismes d'autoregulació propis de la Terra com a sistema viu. Per exemple, es pot investigar per trobar mecanismes que permetin reflectir part de la llum del sol que arriba a la Terra o bé que puguin extreure l'excés de diòxid de l'atmosfera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)