dissabte, 14 d’abril del 2007

La segona república i Rachel Carson

El 14 d'abril és un dia que en el nostre país molta gent commemora el naixement de la segona república espanyola. Javier Armentia ho recorda en el seu blog amb un breu comentari; molt encertat, com tots els seus comentaris.

Rachel Carson (1907-1964)

Jo vull commemorar un altre fet que va passar un 14 d'abril algunes dècades més tard, quan aquella república que recorda Armentia era ja història passada. El 14 d'abril de 1964 moria a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora de Silent Spring i d'alguns altres llibres de divulgació. I especialment ho recordo enguany, que fa cent anys del naixement d'aquesta dona.

Silent Spring va ser la primera denúncia fet al gran públic del perill que per a la biosfera podia derivar-se de l'ús indiscriminat dels plaguicides sintètics, especialment del DDT. Va ser un llibre molt polèmic, que va despertar les ires de les grans empreses que fabricaven DDT i que va fer canviar la percepció de la natura i va fer d'encebador per al naixement dels moviments ecologistes.

Moltes de les conseqüències negatives de l'ús d'aquelles substàncies, que Rachel Carson va predir, s'han complert. Algunes, però, ni tan sols va poder imaginar-les. Tot i amb això, encara hi ha qui s'entesta a negar l'evidència i acusa Rachel Carson de les morts anuals que produeix la malària al món. Els autors que escriuen això no deuen saber que, amb l'aplicació del DDT, el mosquit que transmet el paràsit de la malària primer va tenir una forta mortalitat, però després va fer-se més abundant. Les causes del rebrot van ser el temps curt de generació d'aquest insecte i l'evolució natural, que afavoria els mosquits que eren resistents a l'insecticida.

Silent Spring és un llibre traduït a moltes llengües, entre elles el castellà. Malauradament, és una traducció pèssima, una vergonya per a una empresa d'un dels grups editorials més grans d'Espanya. El llibre original és d'un gran bellesa; el castellà és una estafa per a qui el compra, que només podrà captar el missatge de l'autora, en una versió que sembla feta per un traductor automàtic. Però no és així; les tres diferents edicions que s'han publicat a Espanya són totes la mateixa versió barroera, i la primera va publicar-se en una època en què no hi havia màquines de traduir.

En el dia que recordem la mort de Rachel Carson vull copiar aquí unes paraules seves, en relació a la seva obra: "És bo saber que continuaré vivint fins i tot en la ment de moltes persones que no em coneixen, i especialment per associació amb coses que són boniques i estimades."

I com a homenatge a aquella dona que va haver de lluitar contra la incomprensió d'una part de la societat, uns versos del poeta i fisic català David Jou:

Semblava que les mans purulentes dels dimonis
haguessin quedat desconcertades i caigudes,
que el zumzeig dels esperits més malignes i bavosos
hagués començat a callar.
Però també van callar els boscos.

David Jou
DDT, 2004

divendres, 12 de gener del 2007

Mart, Oró i Lovelock

Feia temps que no visitava el blog de Javier Armentia. Avui ho he fet i he llegit algunes de les entrades més recents. En té dues de dedicades a la controvèrsia sobre la possibilitat que existeixi vida a Mart. Javier és escèptic, però m'ha semblat que, com a bon científic, és també escèptic sobre el seu escepticisme i deixa oberta una finestra a la possibilitat que un dia es descobreixi vida en el planeta veí. (També val la pena llegir la seva entrada titulada "¿Y aquí no ha pasado nada?", sobre la situació política sorgida després de l'atemptat que ETA va fer a Barajas el 30 de desembre de 2006. )

La superfície del Planeta Roig

Des que tinc ús de raó (i d'això fa moooolts anys, tot i que potser hi hagi qui cregui que encara no he arribat a aquesta fase) he sentit parlar de la possible existència de vida a Mart. Vaig viure com a espectadora l'arribada dels primers astronautes a la Lluna, una matinada de juliol (hora nostra) de 1969. A Arenys de Mar, on passàvem els estius,
la meva mare, els meus germans i jo vàrem passar aquella nit clavats davant del televisor per veure una escena que ara hi ha qui vol fer-nos creure que va ser un invent del govern dels EUA. Associo sempre aquella nit a una pila de deliciosos tortells de pasta fullada amb crema. (La meva mare devia preveure que allò aniria per llarg i la tarda abans va anar a la pastisseria a comprar provisions.)

Després dels diversos Apollo, va ser el torn dels Viking i la conquesta de Mart. Així com de la Lluna es van dur mostres a la Terra per estudiar-les aquí, els experiments amb material de Mart es van fer in situ, amb aparells duts per la mateixa nau (no tripulada) i una mena de màquines-robot per prendre'n les mostres i fer les operacions necessàries. Els comentaris de Javier Armentia m'han fet recordar el paper que Joan Oró va tenir en aquells estudis. Oró també va ser un escèptic quan els seus col·legues de NASA eren a punt de tocar campanes pensat que els resultats dels experiments que es feien a la superfície del Planeta Roig demostraven que hi contenia vida.

En aquella època jo no coneixia Joan Oró personalment (era una mestressa de casa que es passava el dia canviant bolquers, preparant farinetes, portant i recollint la mainada de l'escola, inventant-me contes, fregant, planxant, posant rentadores...; alguns dies no tenia temps ni per llegir el diari). Però anys més tard li vaig sentir explicar com va anar allò dels experiments marcians.

Un dels experiments que es van fer a la superfície de Mart consistia a mesclar mostres de sòl d'aquell planeta amb nutrients marcats amb carboni radiactiu i
analitzar després el que en resultés. La formació de CO2 que contenia carboni marcat va ser interpretat per alguns dels col·legues d'Oró com un signe inequívoc que que els nutrients marcat radioactivament havien estat utilitzats per algun tipus d'organisme (bacteris segurament).

Oró, que abans que comencessin els experiments ja dubtava que hi pogués haver vida en l'ambient tan oxidat de la superfície de Mart, estava convençut que hi havia una altra explicació a la formació del
CO2. La va trobar en adonar-se que un dels components de la mescla que es feia servir com a "nutrient" era l'acid fòrmic. Un dels experiments que havia fet anys enrere per a la seva tesi doctoral estava relacionat amb l'oxidació de l'àcid fòrmic, i sabia que era una reacció espontània, abiòtica.

Un altre personatge que també estava convençut que no es trobaria vida a Mart era el químic atmosfèric britànic James Lovelock, que en la dècada de 1970 també va treballar per a la NASA, als EUA. Lovelock havia estudiat la composició química de l'atmosfera marciana i l'havia comparada amb
la de la Terra i la de Venus.

James Lovelock i una representació de Gaia

Les atmosferes del Venus i Mart tenien una composició molt semblant i estaven equilibrades des del punt de vista de la química i de la física. En canvi, l'atmosfera de la Terra, malgrat que, pel lloc que ocupa en el sistema solar, hauria de ser semblant a la dels seus planetes veïns, era anòmala. Lovelock va concloure que la vida havia estat la causa que el CO2 gairebé desaparegués de l'atmosfera terrestre (una gran part es troba atrapat en el carbonat càlcic de les roques d'origen biològic i en les petxines i els ossos de molts organismes, etc.) i que, en canvi, la concentració d'oxigen atmosfèric fos molt més gran.

El
que no van considerar ni Oró ni Lovelock va ser la possibilitat que a Mart hi hagi vida subterrània, cosa que em sembla que ningú no ha pogut encara provar ni desmentir. I és que en la dècada de 1970 no s'havien descobert encara, a la Terra, els bacteris que viuen en roques a grans profunditats (fins gairebé 3 km) i que obtenen els nutrients i l' energia de les mateixes roques on viuen. Ha estt un canvi de paradigma, perquè allò que vàrem aprendre --si més no, jo--, que la vida depenia de la llum (directament o indirectament) ara se sap que no sempre és així. A las roques del subsol profund, la llum no hi arriba ni hi poden arribar productes del metabolisme d'organismes que fan servir la llum com a font d'energia. És suficient que hi hagi petites quantitats d'aigua atrapades en la roca (de moment sembla que el agua líquida sí que es indispensable para la vida) perquè hi hagi bacteris que hi puguin proliferar.

Amb Joan Oró, durant el Congrés de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana de 1996

divendres, 5 de gener del 2007

Raimon al Palau

El proppassat 29 de desembre Raimon va fer un recital al Palau de la Música de Barcelona, dins d'aquest festival d'hivern que es van inventar fa alguns anys per celebrar el canvi de segle. L'anterior recital seu a què vaig assistir va tenir lloc a l'octubre de 2006, quan feia una gira amb motiu de L'any del llibre.

Moltes de les cançons que Raimon va cantar fa uns dies al Palau eren també en el programa dels concerts del 2005, i els músics que l'acompanyaven suposo que eren els mateixos; si més no, tocaven els mateixos instruments. Els arranjaments musicals eren també els mateixos. Però tant se val; no m'importa repetir, ni em cansa sentir una i altra vegada aquelles cançons.

Alguns comentaris que vaig escriure amb motiu del recital del 2005 em són igualment vàlids ara:

"Apart de les cançons que 'm'encenien' i em feien pensar que la protesta havia de continuar, d'altres em van emocionar, tant per les paraules com per la música. Com el bon vi, amb els anys, les cançons de Raimon han millorat. Només amb dues guitarres, un contrabaix i un clarinet, aconsegueix una qualitat excel·lent. És un acompanyament que gairebé no t'adones que hi és (excepte en algunes cançons on tot puja de to i que mantenen un ritme molt fort, fins i tot trepidant), però cada nota i cada instrument tenen una funció bàsica per aconseguir aquell resultat excel·lent."

Divendres passat Raimon va cantar una cançó que feia molts de temps que no li sentia: una cançó d'amor molt bonica que es titula "Treballaré el teu cos". Comença així:

Treballaré el teu cos
com treballa la terra
el llaurador del meu poble:
amb amor i força.

I seràs tu el fruit,
seré jo el fruit,
serem junts el fruit.
Tu i jo, terra i força.

I és que no es poden obtenir fruits sense treballar la terra.

dimarts, 26 de desembre del 2006

Nadales electròniques

Fa molts anys va posar-se de moda enviar felicitacions nadalenques per correu. Tothom n'enviava a tothom i les oficines de correus eren plenes a vessar de sobres amb la típica nadala (aleshores se'n deien crismes, manllevant la paraula anglesa) que s'enviava a parents i a amistats, companys i companyes d'estudis o de feina, encara que fossin persones a qui veies diàriament.

Les empreses i institucions enviaven també les seves nadales. Segons el seu pressupost, podien ser exclusives, encarregades a algun artista, o de sèrie, fent imprimir la pàgina de text en uns models disponibles en el mercat. Algunes, com la Fundació Carulla, han fet de la seva nadala una joia de bibliòfil: un petit llibre dedicat a un tema monogràfic. La nadala d'enguany l'han dedicada a la cuina catalana. A més d'enviar la nadala a les entitats o persones amb qui tinguin el compromís de fer-ho, aquesta Fundació n'obté uns ingressos. No la venen, però qualsevol persona pot obtenir-la a canvi d'una donació. Segurament n'obtenen més benefici que si hi posessin un preu de venda.

Avui dia el món de les nadales tradicionals --durant algunes dècades les de Ferrándiz eren les més apreciades-- està en davallada. Ara s'imposa un altre tipus de nadales: les virtuals. Fins al 2005, la majoria de nadales electròniques arribaven indirectament; el o la remitent enviava una adreça d'Internet (solia ser un correu-e generat automàticament) on es podia veure la nadala corresponent. Eren uns models estàndard, i la nota personalitzadora era el text que incloïa qui enviava la felicitació.

Nadala de Joan Ferrándiz (1919-1997)

Però la nadala electrònica ha anat evolucionant i i enguany me n'han arribat de diversos tipus : a) la tradicional (tradicional des que s'ha establert aquest mitjà de comunicació); b) la que, com la tradicional, mitjançant un enllaç et fa anar a un web on trobes una felicitació personalitzada, però no pel que fa a un text, sinó a la imatge; i c) correus electrònics que porten incorporada la nadala amb imatges, bé dins del cos del correu, bé en un arxiu annexat.

Aquestes són les formes principals, però hi ha moltes variants. Les imatges de la nadala poden ser molt diferents. N'hi ha que estan generades automàticament, triant detalls nadalencs que poden incloure moviment i música. En d'altres, s'hi pot incloure una foto del cap de qui l'envia, que es converteix en un Pare Noel, un follet, un rei d'Orient, etc. També hi ha qui produeix la seva pròpia nadala barrejant elements decoratius amb alguna fotografia de l'àlbum familiar, un dibuix propi, etc.

Suposo que, amb el temps, passarà com amb les nadales de paper i a poc a poc la gent en perdrà l'afició. Altrament, hauré de demanar una ampliació de la capacitat de la meva bústia del servidor del correu electrònic, que enguany s'ha col·lapsat alguns dies per causa de les nadales rebudes de les persones que han triat l'opció c.

dissabte, 23 de desembre del 2006

Concert de Nadal

Anit vaig assistir al concert de Nadal de la Coral Esclat Salesiana (no hauria de ser "Coral Esclat Salesià" o "Coral Salesiana Esclat"?). La meva neboda Cristina hi canta i jo no havia anat mai a sentir-la, així que vaig pensar que era una bona oportunitat de fer-ho. I encara que, amb el temps que feia (pluja, vent, fred), no m'abellia massa sortir de casa, hi vaig anar.

La Cristina és una de les veus més joves de la coral; la majoria són homes i dones ja madurs, alguns i algunes ja gairebé de la tercera edat. No els vaig comptar, però hi devia haver entre trenta i quaranta cantaires (potser més?), més el director i l'organista.

El concert es feia a la parròquia de Maria Auxiliadora, on hi ha l'escola de les Salesianes de Sarrià. L'església era mig buida (o mig plena, segons com ens ho mirem) i vaig pensar que, si hagués estat una coral infantil, els bancs haurien estat plens de pares, avis, tiets, germans, dels cantaires. També vaig pensar que la majoria d'aquells cantaires devien tenir fills, nets i germans. ¿On eren, però?

Poc després que acabés el concert ho vaig esbrinar. El meu germà Xavier i la seva dona buscaven algun lloc on poguéssim fer un sopar lleuger. Vàrem fer cap a un bar-restaurant proper on no va ser possible obtenir una taula; era ple de gom a gom i encara hi havia alguns grupets esperant en el carrer, malgrat el fred que feia. La mitjana d'edat de la clientela del local a aquella hora no devia superar els trenta o trenta-cinc anys. Serien els fills i nets del cantaires?