Avui fa just dos mesos de la meva darrera entrada en aquest blog. Si bé ara no hi escric tan sovint com alguns anys enrere, no acostumo a deixar passar tant de temps sense publicar-hi res. Que no hi hagi publicat res, però, no vol dir que no hi hagi escrit. Tinc uns quants esborranys començats sobre temes diversos. Alguns, relacionats amb temes de ciència o salut (hort urbans, la medicina i el dolor, els Congressos de Metges i Biòlegs de Llengua Catalana, que fa pocs dies se n'ha fet la 20a edició); d'altres, relacionats amb la situació política actual. Però em poso a teclejar i no em sento capaç d'acabar cap escrit. Uns perquè el meu cap és en un altre lloc; d'altres, perquè les emocions del moment em superen i no sé com plasmar per escrit les meves reflexions.
Avui, durant molta estona, he anat sentint el rrrrrr i flap-flap d'aquest ocellot metàl·lic que no para de sobrevolar per Barcelona. No sé què hi busca; que jo sàpiga avui no hi ha convocada cap manifestació de protesta contra el govern de Madrid --si n'hi hagués, jo no seria davant de l'ordinador en aquests moments. Però l'ocellot va donant voltes i el sento una i altra vegada. I l'única cosa que puc pensar és que dissabte es va escriure això:
4 comentaris:
Em sembla que no ets pas sola en aquest capteniment blogaire pels dies que estem vivint. I sí, dos mesos son molt.
Vaja, veig que l'helicòpter fracassa en la seva missió d'intimidar..Bona la segona? edició.
Xiruquero, potser no sigui la segona edició, sinó alguna de més avançada. A la història de Catalunya hi ha hagut altres ocasions en què s'han aplicats decrets de nova planta, encara que no en tinguessin el nom.
No he entrat aquí fa no sé quants mesos, més d'un any, potser. Molts deixem els blogs perquè el Face, i ara Instagram, semblen més directes. També cansen més al tenir tants amics que publiquen, més la publicitat. També ara hi ha una mica de relaxació per entrar a una nova escalada, que, potser tampoc servirà de res. Així que millor saber què s'ha de fer i preparar-se per no disgustar-se massa.
A mi també, Mercè, m'ha passat una cosa semblant, una mena de desinflament i poques ganes de continuar amb les meves cròniques viatgeres a causa de la situació política del país i dels empresonaments injustos que ens han posat a tots molts tristos i de molt mal humor.
Havia decidit no publicar més cròniques fins que no sortissin tots de la presó, però finalment vaig reflexionar, i veient que això pot anar per molt llarg, vaig pensar que perquè aquests galifardeus del PP m'havien de condicionar la meva vida i els meus sentiments, i sobreposant-me a els meus mateixos propòsits, he tornat a publicar...
Són temps difícils que hem de conllevar de la millor manera possible. I et comprenc perfectament.
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada