El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dijous, 12 de febrer de 2015

Més pinzellades d'hospital

De nou al Clínic
En diverses ocasions he escrit aquí sobre l'ambient d'un gran hospital, sobretot de l'Hospital Clínic de Barcelona, que és el que he hagut de freqüentar més. Des de dissabte passat torno a ser l'acompanyant d'un pacient en aquest centre. Primer, van ser hores d'espera a urgències; després, un dia en l'"edifici" Helios (entre cometes, perquè dir-ne 'edifici' és un eufemisme), on mantenen els pacients en observació fins que se'ls fa el diagnòstic, i des d'allà o ingressen a l'hospital o reben l'alta i poden marxar; finalment, en una habitació d'un planta de l'hospital.

Un cop més he observat aquell mosaic de personatges que formen l'ambient hospitalari: metges, infermeres, personal de neteja, zeladors i portalliteres, personal de manteniment o d'administració... I sobretot, els pacients, que és on es veu més diversitat. Amb motiu d'una altra de les meves visites continuades al Clínic, vaig descriure alguns prototips de pacients que hi he vist sovint: el solitari, el popular, el reincident, el rondinaire, l'inadvertit, el teleaddicte... a més d'algunes variacions que combinen més d'una característica. Allò era l'octubre de 2013, però després encara hi he hagut d'anar algunes altres vegades i he vist nous prototips de pacients, amb algunes variacions més. Diumenge vaig poder observar-ne un que era solitari, reincident i popular, a més de rondinaire i prepotent.

En Rafael
A l'edifici Helios els pacients es troben en una mena de boxs més amplis que els de la zona prèvia d'urgències, amb espai perquè la persona acompanyant pugui seure, però t'assabentes de tot el que passa al teu voltant. Diumenge al matí, vaig sentir la veu d'home que, tot cridant, deia que se'n volia anar, que ja estava guarit. Una infermera intentava convèncer-lo que no podia marxar, que tenia una pulmonia i havia de quedar-se a l'hospital. L'home es va posar fet una fera i deia a la infermera: "¡Yo he venido aquí por una gastroenteritis, no para que me miraseis los pulmones! Y ya estoy bien de la gastroenteritis.  ¡Llamaré a mi abogada!" Allò de "llamaré a mi abogada" ho va repetir un  munt de vegades, com una amenaça. La infermera, amb tota la paciència del món, li insistia que no estava bé per marxar i al final va dir-li que no sabia per què anava a urgències, si sempre feia el mateix de voler marxar abans que li diguessin que ja estava bé per anar a casa.

Mentre l'home --Rafael, vaig sentir que l'anomenaven-- protestava, anava ja posant-se la roba de carrer i, com que ja no cridava, vaig deixar de prestar-hi atenció. Suposo que davant la seva insistència, devien donar-li l'alta voluntària. Al cap d'uns instants es va sentir un terrabastall en el box d'en Rafael i al mateix temps tot va quedar a les fosques, excepte la zona on hi ha el mostrador d'infermeria. (Per sort era mig matí i entrava la llum per les finestres.) Aleshores vaig adonar-me que l'home, que tenia les cames amputades, seia en una cadira de rodes elèctrica i que allò que havia fet tant de soroll va ser la bateria de la cadira, que va caure a terra. Amb la seva dèria per marxar, en Rafael va oblidar que  tenia connectada la bateria al corrent i, en posar en marxa la cadira, va arrencar de l'endoll de la paret.

Al cap d'una hora vaig anar a un cafeteria que hi ha davant de l'hospital i... qui m'hi trobo? En Rafael, que, malgrat que li diguessin que tenia una pulmonia, no va marxar a casa, sinó que se'n va anar a esmorzar a una cafeteria. Però això no és tot, sobre aquest personatge. A la tarda, vaig sortir de l'hospital cap a quarts de set del vespre i, tot passant per davant de la sala d'esperes d'urgències, vaig veure un home en cadira de rodes que s'assemblava molt a en Rafael. Jo anava amb pressa, però, i el vaig veure de reüll i vaig pensar que devia ser una casualitat i que devia ser un altre home. Ve't aquí, però que, quan vaig tornar una hora més tard, l'home de la cadira de rodes seguia a la sala d'urgències. Aleshores vaig veure que no s'assemblava a en Rafael, sinó que l'era! Tenia un refresc a la mà i xerrava animadament amb algunes persones. I mentrestant, devia anar escampant per la sala els seus pneumococs --o els microbis que fossin que li causaven la pneumònia-- com ho va fer al matí a la cafeteria. O sigui que, a més de tots els adjectius que jo ja li havia adjudicat al matí, hauríem d'afegir-hi el d'inconscient.

Estalvis
Des de la darrera vegada que vaig venir d'acompanyant he trobat algunes diferències en la logística; suposo que són mesures que afavoreixen l'estalvi. Per exemple, en els banys de les habitacions dels pacients, la llum té un temporitzador i s'apaga sola. Això evita que, si qui l'ha encès s'oblida d'apagar-la, segueixi gastant. Per altra banda, abans cada dia deixaven una tovallola per pacient en el bany. Ara, les tovalloles que porten als pacients al matí perquè es dutxin o rentin, són retirades quan s'enduen els pijames i la roba dels llits. Durant el dia cal fer servir tovalloles de paper d'un rotlle que hi ha en el bany. Havia sentit dir que en els hospitals es robaven moltes tovalloles; potser per això les retiren.

Àngels
De tota manera, malgrat les retallades, les infermeres (i algun infermer, que també n'hi ha) i auxiliars segueixen sent els àngels que tenen cura de les persones ingressades i fan que el seus dies a l'hospital siguin més suportables. Per a ells, tots els dies de la setmana són iguals i hi posen la mateixa dedicació en el tracte als pacients. Per cert que, amb la paciència que de vegades han de tenir, són elles i ells els qui haurien d'anomenar-se 'pacients' i no els malalts.

Potser us interessarà:
- Com voltors al voltat d'hospitals (aquest blog, 12.02.2014). Bufets d'advocats especialitzats a interposar demandes a la sanitat pública.
- L'hospital, un món petit (aquest blog, 06.10.2013)
- Aquest petit múscul vermell (aquest blog, 11.07.2013). Un cas també de trasplantament, però amb la tristesa de pensar que el donant no podia compartir l'alegria de qui recobrava la salut gràcies al seu cor.
- On és el pintor? (aquest blog, 03.07.2013) Us heu fixat que en els hospitals gairebé sempre estan pintant alguna cosa? 
- La vida en un hospital (aquest blog, 02.07.2013)
- Hi pot haver retallades, però... (aquest bloc, 28.04.2013)

4 comentaris:

Josep ha dit...

Avui sí que he rigut molt. I no trobo cap cas que hagi vist i pugui superar el cas del Rafel. I mira que conec infermeres que en alguna ocasió explicant anècdotes. Cap com aquesta, pots estar ben segura. Per l'altra banda, dius que els pacients no són els malalts sinó els metges. També és veritat. Jo personalment a tota la gent d'urgències els estimo especialment. Quina feina!!

Mercè Piqueras ha dit...

Josep, pels comentaris que vaig sentir, aquest home hi deu anar tot sovint, però no vol que l'ingressin com hauria calgut a causa de la pulmonia. Es veu que viu sol i, tot i la seva discapacitat, és autònom; ningú no va haver d'ajudar-lo a vestir ni a passar del llit a la cadira de rodes. Primer vaig pensar que era un sense sostre o algú sense mitjans, però quan va dir allò de "llamaré a mi abogada" i vaig veure que anava en una cadira elèctrica vaig pensar que, si era un marginat, no era pas perquè visqués en la misèria.

Clidice ha dit...

No puc evitar pensar que els hospitals no són un bon invent pels malalts, potser perquè sóc d'una generació a la que ens van fer creure que, hores d'ara, ja no existirien les malalties, ni els tractaments agressius, ni res semblant. Coses d'Star Trek. Tanmateix, cada cop que hi he d'anar, ara més sovint, he de reconèixer que les persones que hi treballen es mereixen tots els monuments del món.

Mercè Piqueras ha dit...

Clídice, molta gent viu gràcies als hospitals, als tractaments que hi reben i a les cures que els fan. I jo també penso que la gent que hi treballa, especialment en els hospitals públics, fan un treball que no té preu. Pot haver-hi excepcions, però, en general, la seva tasca és encomiable.