2025, any de...

Algunes celebracions internacionals per a l'any 2025

Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques

El juny de 2024, una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar el 2025 Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques. Els motius per aquesta celebració són diversos, Per una banda, és el centenari del desenvolupament dels mètodes de la mecànica quàntica, que han dut aquesta disciplina a ocupar un lloc destacat en molts àmbits de la ciència i de la tecnologia. Per altra banda, la ciència i la tecnologia quàntiques poden ajudar al progrés econòmic i a assolir alguns dels Objectius de Desenvolupament Sostenible amb les seves aplicacions en aspectes com ara l'atenció a la salut, la sostenibilitat de ciutats i comunitats, l'alimentació, les comunicacions o l'energia.

Aquest Any Internacional se té lloc dins del Decenni Internacional de les Ciències per al Desenvolupament Sostenible (2024-2033), que té, entre els seus objectius, l'avançament de les ciències bàsiques, com ho és la quàntica, que permet obtenir informació molt valuosa sobre el comportament de la matèria i l'energia a nivell atòmic i subatòmic.

L'ONU recomana que l'Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques "es commemori amb activitats a tots els nivells encaminades a augmentar la consciència pública sobre la importància de la ciència i les aplicacions quàntiques; a potenciar la cooperació científica internacional, multilateral i interdisciplinària entre institucions de recerca, investigadors i innovadors en el camp de la ciència i la tecnologia quàntiques; i a garantir que es presta atenció a l'aplicació de la ciència i la tecnologia quàntiques per al desenvolupament sostenible"

Any Internacional de les Cooperatives

El juny de 2024, una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar el 2025 Any Internacional de les Cooperatives. Un dels motius d'aquesta proclamació és que "les cooperatives, en les diferents formes, promouen la màxima participació possible en el desenvolupament econòmic i social de les comunitats locals i de totes les persones, incloent-hi les dones, el jovent, les persones d'edat, les persones amb discapacitat i els pobles indígenes, la inclusió dels quals reforça el desenvolupament econòmic i social, i contribueixen a l'eradicació de la pobresa i de la fam".

L'ONU recomana que s'aprofiti aquesta celebració per promoure el cooperativisme i sensibilitzar la població sobre la contribució de les cooperatives al desenvolupament econòmic i social.

Any Internacional de la Conservació de les Glaceres

Aquesta celebració es va decidir en una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU)el desembre de 2022, tenint en compte els vincles entre les agendes internacionals de l'aigua i el clima. En la mateixa resolució es va aprovar que, a partir de 2025, el 21 de març de cada any se celebraria el Dia Mundial de les Glaceres.

És crucial que les societats humanes prenguin consciència dels greus problemes que pot causar el canvi climàtic. Els efectes de l'augment continuat de la temperatura global poden tenir efectes irreversibles en determinats ecosistemes com ara els polars i de muntanya, els deltes costaners, que es veuran afectats per la pèrdua de neu i de glaç a les muntanyes, a les glaceres i a la coberta de glaç de les zones polars. El retrocés de les glaceres i la fusió del permagel (o permafrost, els sols glaçats permanentment) farà augmentar la incidència d'inundacions, allaus i corriment de terres.

La celebració d'aquest Any Internacional i del Dia Mundial de les Glaceres hauria de servir per sensibilitzar sobre la importància de les glaceres, la neu i el gel en el conjunt del clima i en el cicle de l'aigua i sobre els efectes econòmics, socials i ambientals dels canvis imminents a la criosfera [la criosfera inclou el gel marí, el gel continental, les glaceres, els casquets polars, la superfície coberta de neu precipitada i el permagel de la Terra], i que intercanviïn millors pràctiques i coneixements per a la seva gestió.

 Algunes commemoracions a Catalunya l'any 2025

• 1000 anys de la fundació del monestir de Montserrat
• 50 anys de la celebració del Congrés de Cultura Catalana
• Centenari del naixement de Maria Assumpció Català i Poch, matemàtica i astrònoma
• Centenari del naixement de Paco Candel, escriptor i polític
  
• Centenari del naixement de Mercè Bruquetas, actriu
• Centenari del naixement d'Oriol  Bohigas, urbanista, activista cultural
• Centenari del naixement de Conxita  Grangé (Conxita Ramos), activista antifeixista, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück.
  

 

El present és un regal

En l'anunci de l'exposició d'una serie de quadres en què el motiu principal són escales, i que es va fer a Maó el mes de maig de 2023, l'artista (Paco Marcó) va escriure:

En una mirada innocent a la vida ens adonem que no és perfecta, de vegades es trenca, es fa trossos o es retorça. Però sempre que ens trobem amb un esdeveniment que ens treu de la nostra zona de confort, l'univers ens dona eines per poder seguir endavant. El present és un regal. Per això es diu així "PRESENT" i de vegades no ve empaquetat com a nosaltres ens agradaria.

Marcó diu que la seva eina per seguir endavant és una escala:

...un artefacte (fet amb art) que ens permet arribar a un nivell al qual normalment no podem arribar. L'escala representa aquesta oportunitat, aquesta finestra d'esperança no únicament material o física, sinó també emocional i espiritual. Cada vegada que la vida et presenta una escala, pot ser en qualsevol forma. Una escala pot ser una trucada telefònica del teu germà, un petó tendre al migdia o un préstec d'un amic. La qüestió és poder identificar aquestes escales i adonar-se que sempre podem pujar i seguir endavant.

"A colps ens fa la vida" diu una cançó de Raimon. I es ben bé així. Cops que poden ser ser suaus o bé fortes sacsejades. Un dels cops més forts que ens dona la vida és la mort d'una persona estimada. Aquests últims anys n'he patit uns quants, de cops d'aquest tipus, el més violent i cruel de tots, el 10 de gener de 2023, amb la mort del meu fill Aitor. Una sacsejada així trasbalsa la vida de qualsevol persona. Sabem que, quan venim a aquest món, ho fem ja amb el bitllet de tornada, però no imaginem que un fill o una filla hagin de fer l'últim viatge abans que nosaltres. Però, com deia Paco Marcó en la presentació de la seva exposició, "l'univers ens dona eines per poder seguir endavant". I les eines poden ser més d'una i molt diverses.

Hi ha a qui, després de la mort d'una persona estimada, veure'n fotografies o objectes que havien estat seus li fa mal. A mi, no. Les fotos de família, amb persones que ja no són entre nosaltres, em porten bons records d'altres temps i em donen força per tirar endavant. Fa anys que, en el meu despatx, damunt de l'ordinador, tinc penjats uns versos del poeta anglès William Wordsmith (1770-1850). Són els versos en què es va inspirar el títol de la pel·lícula Esplendor en la hierba:

Though nothing can bring back the hour
Of splendour in the grass, of glory in the flower,
We will grieve not, rather find
Strength in what remains behind.

Encara que res pot retornar-nos l'hora
de l'esplendor a l'herba, de la glòria en la flor,
no ens n'hem d'afligir, sinó trobar
força en allò que ha quedat enrere.

No hi ha res que pugui retornar-me el temps que vaig passar amb el meu fill, però intento que el seu record, i pensar que ell no voldria veure'm trista, em donin forces per tirar endavant. De vegades, miro les carpetes amb els dibuixos tan divertits que l'Aitor feia quan anava a escola (algun cop vaig dir-li que es podria haver dedicat a il·lustrar còmics), les fotografies de vacances, objectes i llibres que encara hi ha a l'habitació que havia estat la seva fins que va emancipar-se, la tassa per al te que em va dur de Galícia en les seves últimes vacances... Ho recordo amb nostàlgia, però al mateix temps són records agradables. Com quan miro la sèrie The Big Bang Theory, que vèiem junts, a casa seva, quan s'estava recuperant --en hospitalització domiciliària-- de la primera cirurgia i jo li feia companyia quan l'Eli --la seva companya de vida-- sortia per gestions o per anar a comprar; o els Simpson, que miràvem fa anys als migdies quan les seves germanes ja s'havien emancipat i ell era encara a casa. O quan tinc un problema a l'ordinador i ja no puc trucar-li per dir-li "em sembla que tinc un virus" i sentir que ell em respon "sí, el teu ordinador té un virus que és diu Mercè".

Pacó Marcó era amic de l'Aitor des de la seva adolescència. La vida els va dur per camins diferents, però l'amistat va continuar, a distància. No va poder venir al seu comiat i després va dedicar-li un quadre de la sèrie de les escales que va presentar en una petita exposició a Maó el mes de maig. L'Eli i jo vam anar-hi per la inauguració. El meu record d'aquells dies és alhora trist i agradable.

El 2023 hi ha hagut uns quants esdeveniments més a la meva vida que m'han tret de la meva "zona de confort", com deia en Paco. Però al llarg de l'any he anat trobant també les meves escales per seguir avançant. Una d'aquestes escales és un grup de dol de persones que han perdut un fill o una filla, que es troba dos cops al mes en un centre cívic de Barcelona i que coordina, de manera voluntària, Maria Dolors (Lola) Estivill. Al principi jo tenia els meus dubtes que em fos útil anar-hi; temia que potser en sortiria pitjor que a l'entrada. Però no ha estat així. Poder parlar amb persones que han passat per una experiència tan terrible com és la pèrdua d'un fill o una filla pot ser de gran ajut. Cada persona viu el dol de manera diferent. Algunes persones troben més o menys fàcilment les seves escales; a d'altres, encara que s'esforcin, els costa trobar-les; i n'hi ha que al principi no volen buscar-les, però a poc a poc i potser sense buscar-les, acaben trobant-les.

En l'anunci de l'exposició de Maó, Paco Marcó va incloure-hi un versos del seu avi, Lluís Marcó Dachs, farmacèutic, inventor i poeta, que va estar empresonat dos anys en un camp de concentració franquista després de la guerra (personatge molt interessant, però això ja seria una altra història). Els versos diuen:

Ni soledat no m'ha vençut ni rancors,
no m'he aturat a mirar-me cap ferida
que encara hi ha pedres de colors
a la platja de la meva vida.

Reconec que jo sí que m'he aturat de vegades a mirar-me les ferides. I quan això em passa, em fa ràbia, perquè contemplar les ferides impedeix sovint que veiem "les pedres de colors de la platja de la nostra vida". Rellegeixo un cop més els versos de Wordsmith per trobar força en allò que ha quedat enrere i penso que els quaranta-vuit anys que va viure el meu fill són un regal que la vida m'ha donat.
 

Celebracions per a l'any 2024

Any internacional dels Camèlids 

L'Organització de les Nacions Unides va declarar el 2024 Any Internacional dels Camèlids, animals que són fonamentals per al manteniment de milions de llars en més noranta països. A més de camells,que viuen a l'Àsia central, i dels dromedaris, que viuen al nord d'Àfrica i oest d'Àsia, també pertanyen a la família dels camèlids les llames, alpaques, guanacs i vicunyes, que viuen a Amèrica del Sud. Aquests animals proporcionen carn, llet, fibres per teixir, adobs orgànics i són també un mitjà de transport, amb l'avantatge que poden viure en ambients molt inhòspits per a altres animals. (Resolució A/RES/72/210)

L'objectiu de l'Any Internacional dels Camèlids és "crear consciència sobre el potencial no aprofitat dels camèlids i demanar una inversió més gran en el sector dels camèlids, advocant per una major investigació, desenvolupament de capacitats i l'ús de pràctiques i tecnologies innovadores".

100 anys de ràdio a Catalunya

Una de les commemoracions que se celebraran a Catalunya és el centenari de la primera emissora de ràdio. L'any 1924 es va inaugurar Ràdio Barcelona, la primera emissora de ràdio que va tenir una llicència a Espanya.

Recordo que la ràdio Barcelona de la meva infància i joventut era "EAJ1 Ràdio Barcelona". I tot i que el català estava prohibit en els mitjans de comunicació, a Ràdio Barcelona hi havia alguns programes que promovien la "catalanitat". Els diumenges al matí feien La comarca nos visita, amb aquell pagès que venia de Cantonigrós. I el programa Radioscope, presentat per Salvador Escamilla, va ser un trampolí per a alguns membres de la nova cançó.

 Any Internacional de la Vinya i el Vi

L'Organització Internacional de la Vinya i el Vi commemora el centenari de la seva fundació, el 1924. A més de celebrar el centenari d'aquesta entitat, s'organitzaren trobades i un congrés, que es farà a Dijon (França). El tema general de l'Any Internacional de la Vinya i el Vi serà "La vinya i el vi del futur". La transformació digital i el canvi climàtic exigeixen canvis en el sector vitivinícola --que es debatran al llarg de 2024-- especialment per fer-lo més sostenible.

La dona del caixer (II)

El gener de 2020 escrivia en aquest blog sobre una dona jove (jove per a mi; devia tenir uns quaranta anys) que durant un temps va dormir en un caixer molt proper a casa meva. Després de desaparèixer del barri uns mesos, quan hi va tornar el caixer estava ocupat per un altre persona també sense llar i va buscar aixopluc per passar les nits en altres espais del barri. De tant en tant la trobava asseguda en un banc a la plaça Comas, la plaça on hi ha la seu del districte de les Corts. En veurem, em somreia i ens saludàvem i si jo no anava amb pressa, m'aturava a parlar amb ella una estoneta. Em sabia molt de greu veure una persona relativament jove, neta, polida, educada, interessada per la lectura (l'havia vist de vegades amb un llibre a la mà i també escrivint en una llibreta) i sense una llar pròpia. No vaig saber gaire de la seva vida ni el motiu que l'havia dut a viure al carrer, però em va dir que es deia Arantxa i que era de Còrdova. Em va sobtar que una cordovesa es digués Arantxa i potser per això no he oblidat el seu nom.

Després de parlar amb la Fundació Arrels, un dia vaig donar-li un paper amb el seu número de telèfon i vaig dir-li que s'hi posés en contacte. No ho va fer, però més endavant va dir-me que una altra entitat li donava una petita pensió mensual. No recordo exactament quan va ser la darrera vegada que vaig veure l'Arantxa; si just abans del confinament o just després. Des d'aleshores he pensat moltes vegades en  ella i en què devia haver estat de la seva vida. Desitjava que hagués trobat un lloc on viure i també una feina per mantenir-se.

Ahir a mig matí passava per la plaça Comas i em vaig adonar que, a la façana d'una escola que hi ha a la plaça, hi han posat una petita placa amb un escrit. Hi duia un nom, una edat i una data i la inscripció "Viure al carrer mata". Vaig recordar que fa poc vaig llegir que la Fundació Arrels estava col·locant unes plaques per recordar les persones sense llar que havien mort els darrers anys a Barcelona. En llegir el nom que hi havia a la placa --Aranzazu O.-- i l'edat --41 anys-- he sentit una fiblada al cor. Coincidia amb la "meva" Arantxa (no crec que hi hagi gaires dones sense llar a Barcelona que duguin aquest nom basc) i els últims temps que vaig veure-la era sempre per aquella plaça; em sembla que fins i tot dormia a l'entrada de l'escola durant el confinament.

Potser perquè enguany estic molt sensible, encara que coneixia molt poc de l'Arantxa, saber que va morir m'ha trasbalsat i camí de casa sentia una gran pena i no podia reprimir el plor tot pensant quina deu haver estat la causa de la seva mort, si se'n devia adonar i si devia tenir algú que l'acompanyés en aquell moment. Descansa en pau, Arantxa!

Potser us interessarà: La dona del caixer (I)

Georgina Regàs, James Lovelock i el Museu de la Confitura

Amb pocs dies de diferència m'ha arribat la notícia de la mort de Georgina Regàs i de James Lovelock, dues persones que no es van conèixer personalment però el record de les quals associo a una sortida a la Costa Brava l'any 2010.

El setembre de 2010 vaig visitar el Museu de la Confitura, que es troba al poble de Torrent, prop de Palafrugell. Potser hi hagi que pensi que anomenar-lo "museu" sigui massa, perquè és un espai bastant petit. Tanmateix, reuneix les condicions que jo penso ha de tenir un museu: un espai on es mostren col·leccions, però també un espai de recerca, una funció que sovint desconeix el públic dels museus. Avui dia ja n'hi ha que estan visibilitzant la seva tasca de recerca, mostrant també els seus laboratoris. Per exemple, el Museu d'Història Natural de Londres té, des de 2009, un edifici annex (el Darwin Center), on es fa recerca i els visitants hi poden passar i veure que es fa en aquells laboratoris. Doncs el Museu de la Confitura té també el seu "laboratori", l'espai on la seva fundadora, Georgina Regàs, va anar experimentant al llarg dels anys per aconseguir uns quants centenars de varietats de confitures, gelees i melmelades. I abans que en molts altres museus, en el de la Confitura ja era possible veure com es treballa en el seu laboratori, separat de l'espai expositiu per un vidre.

És cert, el Museu de la Confitura de Torrent també ven els seus productes, però, que no tenen pas una botiga els museus actuals? Per altra banda, per fer recerca, cal finançament i una manera de finançar la recerca que ha fet Georgina Regàs al llarg dels anys ha estat venent precisament el resultat de la seva recerca, és a dir les confitures, gelees i melmelades, i altres productes relacionats.

Si us fixeu en la fotografia que mostra la cuina-laboratori del Museu, a l'esquerra s'hi veu un home, un senyor ja gran (tenia aleshores noranta-un anys, tot i que no els aparentava). És James Lovelock, el químic atmosfèric creador de la hipòtesi Gaia, que considera la Terra com un sistema en què els seus diversos components (el suport físic del planeta, la seva atmosfera i el conjunt de tots els éssers vius o biota) interaccionen els uns amb els altres i han evolucionat conjuntament des dels orígens, modulant el planeta i fent-lo com és actualment.

Lovelock, que en aquella època no acostumava ja a viatjar gaire, va venir a Barcelona convidat per l'Ajuntament perquè conegués millor el projecte de la nova seu del Museu de Ciències Naturals (que era un museu municipal), inspirat en les seves idees. La directora aleshores del Museu --Anna Omedes, ara jubilada-- i el comissari de l'exposició permanent que s'hi estava dissenyant --el catedràtic emèrit de microbiologia de la Universitat de Barcelona Ricard Guerrero-- havien decidit que el nou museu havia de mostrar les relacions entre els éssers vius i el seu ambient (el suport físic i l'atmosfera) i descriure la història de la vida com un recorregut conjunt dels éssers vius i l'ambient global del planeta. Va alegrar-se en saber que la idea de Gaia seria present en el museu. De fet, va dir que a ell li agradaven molt els museus perquè eren llocs on es podia aprendre més coses que a l'escola. Si més no, a ell li havia passat.

Enmig d'un programa bastant atapeït --trobada amb periodistes, conferència pública al Saló de Cent, visita a les obres de la nova seu del Museu--  es va oferir a Lovelock i la seva esposa la possibilitat de fer alguna excursió que fos tranquil·la i la idea d'anar fins a la Costa Brava un dia de setembre, quan el brogit de l'estiu ja havia passat, li va agradar. Després de veure Calella de Palafrugell, el far de Sant Sebastià i de dinar i descansar en una casa particular que la seva propietària va oferir per a l'ocasió, l'última parada va ser el Museu de la Confitura.

Sandy i James Lovelock, Diana Escobar, Anna Omedes i Mercè Piqueras

En aquella època jo estava també treballant en el projecte del nou Museu i vaig tenir la sort de poder participar en aquella sortida. Malauradament, Georgina Regàs aquells dies era de viatge i no la vam poder veure.

En un article sobre Lovelock que he fet per a un diari català he escrit això:

Lovelock ha tingut una trajectòria més pròpia d’altres èpoques, quan els científics investigaven pel seu compte. Des de 1964 va treballar de manera independent. Deia que el treball d’un investigador hauria de ser una tasca de creació i que dependre d’una universitat o centre de recerca i de subvencions que sovint marquen unes prioritats és un fre per a la imaginació del personal investigador. Però no sempre és possible la recerca independent; cal trobar finançament i cal rebre el reconeixement de la comunitat científica. Va resoldre en part el finançament gràcies a les patents d’alguns invents, especialment el detector de captura d’electrons, aparell molt útil per detectar compostos que es troben a l’atmosfera en concentracions molt petites, en alguns casos parts per bilió (10 elevat a 12).

I ara m'adono que hi ha un paral·lelisme entre James Lovelock i Georgina Regàs. Ella, sense dependre de cap centre de recerca, va poder desenvolupar la seva creació en el món de les confitures i, com Lovelock, se'n va sortir molt bé. I que va rebre el reconeixement de qui investiga també en aspectes diversos de la nutrició i la dietètica ho demostra el fet que, Pere Castells, de la Fundació ALICIA, col·laborés amb el Museu de la Confitura per fer la "Taula periòdica de les confitures", que classifica les confitures del Museu amb criteris semblants als de la Taula periòdica dels elements.

 

Epíleg

Fa alguns anys, remenant velles carpetes vaig trobar aquesta carta, de 1986 i em vaig fixar en la signatura (si no veieu bé la imatge, cliqueu-hi al damunt per ampliar-la):

Està signada per Georgina Regàs i és una resposta a una carta meva. A la botiga Viadiu que hi havia al carrer Comtal de Barcelona (va tancar el 2001) jo hi havia trobat unes melmelades molt bones i originals; especialment me n'agradava una de cafè. Com que no sempre m'anava bé baixar fins al centre de Barcelona, vaig escriure a l'adreça que vaig trobar en els pots de confitura per preguntar si hi havia altres botigues a Barcelona on les venguessin. Georgina Regàs em va respondre molt amablement i me'n va facilitar un llistat.

No sé d'on deu venir el nom Barris que tenien aleshores les confitures i melmelades que jo comprava a can Viadiu, ni si la marca es va mantenir fins que es va inaugurar el Museu de la Confitura, el 2004. Però el que m'indica és que Georgina Regàs feia ja anys que estava immersa en el dolç món de les confitures.

Després del 2010 i durant uns anys, vaig poder comprar les confitures de Georgina Regàs a la parada "Mel, tes i bolets" del mercat de Les Corts de Barcelona. El Josep i la Rosa n'eren els meus proveïdors. Malauradament, després que la parella es jubilés, el nou concessionari va deixar de tenir-les. Sé que el Museu de la Confitura també té una botiga online, però no sóc molt amiga de comprar per Internet Haure de fer com, el 1986, i preguntar si hi ha botigues a Barcelona on es puguin comprar.