El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 5 de juliol de 2015

L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi
Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé què si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

dissabte, 4 de juliol de 2015

No volia parlar més de Teresa Forcades, però...

Pòster de la vacuna de la diftèria
Fa uns anys vaig tractar en aquest blog sobre la polèmica creada entorn a la vacuna de la grip A, especialment a partir d'un vídeo de Teresa Forcades que va tenir una enorme difusió. Va arribar un moment que vaig decidir no parlar més ni d'aquella vacuna ni de la monja benedictina que havia creat tot aquell enrenou. Però un fet succeït les darreres setmanes i els comentaris que n'ha fet Forcades m'han fet canviar d'opinió. A començament de juny va ingressar a l'Hospital Infantil de la Vall d'Hebron, de Barcelona, un nen de sis anys d'Olot que patia la diftèria, una malaltia que es pensava que estava eradicada a Catalunya; si més no, feia prop de vint-i-vuit anys que no se n'havia produït cap cas. Per decisió dels seus pares, el nen afectat no havia rebut la vacuna que prevé contra aquesta infecció. Malauradament, després d'unes setmanes en situació crítica a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, el 27 de juny el nen va morir.

He anat seguint el debat que ha sorgit de nou en relació a les vacunes des que es va fer públic aquest cas. He sentit veus molt crítiques amb les famílies que es neguen que les seves criatures rebin les vacunes establertes per les autoritats sanitàries. Hi ha qui les titlla d'ignorants, per creure tot el que s'ha dit sobre el perill de la vacunació. D'altres els titllen d'egoistes, perquè el fet que la major part de la població estigui vacunada, ja els protegeix contra les infeccions; per tant, les seves criatures s'aprofitarien de l'avantatge de la vacunació, però no se n'exposarien als possibles afectes adversos. Hi ha qui fins i tot opina que aquests casos s'haurien de denunciar. També s'ha parlat de la conveniència que les vacunes siguin obligatòries i que s'administrin a la mainada encara que la família hi estigui en contra. (Abans ja se'n deien "vacunes obligatòries", tot i que no crec que mai cap pediatre hagi denunciat una família per oposar-se a la vacunació de la seva mainada.)

Com he expressat en altres ocasions, no m'agraden les posicions extremistes i no crec que la vacunació obligatòria sigui la solució d'aquest problema. Com tampoc crec que qualsevol vacuna sigui adient per a tothom. A més, estic convençuda que les famílies que decideixen no vacunar les seves criatures prenen aquesta decisió creient que és la millor. Però, ¿per què creuen que és millor no vacunar les criatures que fer-ho? No penso que ho decideixin perquè una veu interna els ho dicti, sinó més aviat perquè els han informat d'una sèrie de perills inherents a la vacunació. Solen ser famílies a qui preocupa la salut i en busquen informació. Però, on la busquen? Normalment no pas en el pediatre de les seves criatures, que és la persona que se suposa que podria aconsellar-los millor sobre la conveniència o no de vacunar-les, sinó que ho busquen en altre llocs. I entre les fonts de la seva 'informació' hi ha Teresa Forcades i les diverses associacions i xarxes que diuen que són d'informació i reflexió sobre les vacunes, però que solen presentar una veritat esbiaixada. 

Com deia més amunt, Forcades ha tornat a parlar de les vacunes aquestes últimes setmanes, i un cop més ha fet palesa la seva gran capacitat de comunicació per transmetre, entre d'altres, les següents idees: a) l'eficàcia de les vacunes no és del 100 per cent, i en el cas de la diftèria, és d'entre el 95 i el 98 per cent (segons se n'administrin tres dosis o cinc); b) les vacunes porten en la seva composició substàncies perilloses, com ara l'alumini; c) si una criatura està sana, ben alimentada, i té un bon sistema immunitari, si contreu la diftèria, serà una forma lleu; d) les empreses farmacèutiques són les dolentes de la pel·lícula; e) ella pot parlar amb coneixement de causa perquè és "doctorada en salut pública".

En unes declaracions seves fetes després de la mort del nen afectat de diftèria, i publicades a elSingular.cat, Forcades torna a repetir, com en un dels vídeos que va enregistrar recentment: "Són molt raonables els pares que posen la vacuna de la diftèria als seus fills, però defenso la raonabilitat dels pares que no la posen." En el vídeo, també defensava el respecte degut als que decideixen no vacunar les criatures (però no deia que es degués cap respecte als que sí que les vacunen). Quant al trist cas del nen d'Olot, adverteix que "dir que el nen ha mort perquè no estava vacunat és pressuposar que si et vacunes això no pot passar". Encara bo que no ha dit que el nen havia mort per culpa de la vacuna...

A l'esquerra, criatura no vacunada; a la dreta, criatura vacunada

Tot i que el to de Forcades és ara molt més moderat que el 2009, quan es va fer famosa pel seu atac a la vacuna de la grip A i a la indústria farmacèutica, el seu domini de la oratòria la fa capaç de convèncer qui l'escolti que la part de la població no vacunada està fent un favor a la resta, als que sí que han rebut la vacuna. Segons Forcades, gràcies als no vacunats, el bacil de la diftèria es manté i quan les persones vacunades hi entren en contacte, el seu sistema immunitari es reforça; és com si tornessin a rebre una dosi de la vacuna.

En relació a l'emergència d'infeccions que gairebé estaven eradicades, Forcades diu en un dels vídeos que en els moments d'inestabilitat social es produeixen epidèmies, com va passar en la dècada de 1990 en països que havien format part de la URSS. De les seves paraules es podria deduir que la culpa que el nen d'Olot agafés la diftèria no és pel fet que no estigués vacunat, sinó perquè estem en temps d'inestabilitat social.

No rebatré aquí els arguments de Forcades, perquè altres persones ho han fet ja molt millor del que ho podria fer jo (vegeu, per exemple, l'entrada "Benvolguda Teresa Forcades", de Daniel Closa en el blog "Centpeus"), però vull insistir, com vaig fer fa sis anys, en el principi d'autoritat que els seus defensors i ella mateixa fan servir per abonar les seves declaracions. L'autora de l'article del 2 de juliol 2015 d'elSingular.cat la presenta com a "monja i doctora en Salut Pública". (Monja, segons tinc entès, ja no ho és; ha deixat el convent per dedicar-se a la política.) Saber que és doctora "en Salut Pública" transmet seguretat i la impressió què aquesta dona sap de què parla. Però quin va ser el tema de la seva tesi en aquesta especialitat? El seu títol és Estudi observacional de l'impacte de les medicines alternatives en els estudiants de medicina de Catalunya: s'han d'integrar les anomenades medicines alternatives als programes docents de les Facultats de Medicina? És evident que molta relació amb l'epidemiologia, la farmacologia, la immunologia i la microbiologia, no la té. I segons el seu currículum, tampoc sembla que s'hagi dedicat professionalment a la medicina

En escoltar Teresa Forcades em fa l'efecte com si em volguessin donar garses per perdius i em volguessin fer combregar amb rodes de molí. L'exbenedictina, però, diu una cosa en la qual hi estic completament d'acord: que les famílies han de rebre la informació correcta i veraç sobre els avantatges i els inconvenients de la vacunació. Però no coincidim en allò que ella considera informació, que per a mi és (des)informació.

Es nota que Teresa Forcades ha viscut en una època en què la diftèria gairebé estava eradicada. Jo, que tinc bastants més anys que ella, tinc records de la meva infància relacionats amb aquesta malaltia. La por que tenien les famílies que allò que semblaven unes angines amb pus pogués ser la diftèria, O aquella veïneta del meu carrer que duia sempre un mocador al coll que ocultava el forat d'una traqueotomia feta per evitar que s'ofegués quan va patir la diftèria. Anys més tard, la meva sogra em va explicar que el disgust i desgràcia més gran de la seva vida va ser la mort d'una filla seva, una nena de pocs anys, a causa d'aquesta terrible malaltia. (Sí, Forcades, una nena que era sana i estava ben alimentada, com segurament era també el cas del nen d'Olot mort la setmana passada.)

En el blog del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona han publicat una entrevista (vídeo i la transcripció) al professor Manuel Cruz Hernández, que va començar la pràctica de la pediatria el 1951, i parla dels seus records de la diftèria. Val la pena que qui no ha viscut els temps en què no es disposava de la vacuna corresponent, conegui el testimoni d'aquest metge i ho compari amb el que tan alegrament diu Forcades sobre la diftèria.

Portador de diftèria. Mantingueu-vos allunyats d'aquesta casa
Nota 1: Les il·lustracions són antics cartells del Govern nord-americà, de domini públic.
Nota 2: Per veure les diverses entrades d'aquest blog relacionades amb Teresa Forcades, cliqueu aquí.

diumenge, 21 de juny de 2015

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.


Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:
Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.
Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.







Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)

dimecres, 17 de juny de 2015

El PADES i les cures pal·liatives



La médecine c'est guérir parfois, soulager souvent, consoler toujours
(La medicina és guarir de vegades, alleujar sovint, consolar sempre.)
Aquesta frase, que resum l'esperit del que és o hauria de ser la medicina, s'ha atribuït a diversos autors, algun tan antic com Hipòcrates. De vegades, en la cerca de curació, la medicina oblida una mica --o molt-- les seves altres finalitats. La malaltia no sempre té curació i qui la pateix necessita l'alleujament del seu dolor i de les seves molèsties, però sobretot necessita el consol, l'ajut que ultrapassa la cura física d'una malaltia. Això és el que proporcionen les cures pal·liatives en un malalt terminal; no avancen ni endarrereixen la mort, però intenten proporcionar la millor qualitat de vida possible, en tots els aspectes.

En els últims temps he arribat a entendre bé el significat de l'aforisme mèdic que he copiat al principi. Ha estat gràcies al Programa d'Atenció Domiciliària i Equip de Suport (PADES), al qual vam tenir accés a través del nostre Centre d'Assistència Primària. N'havia sentit parlar, però no tenia massa clar en què consistia; em semblava que es tractava d'un servei mèdic a domicili per a les persones que, per trobar-se en una fase avançada d'una malaltia greu, no poden desplaçar-se a l'ambulatori per a les visites mèdiques o d'infermeria. En certa manera, el PADES és això, però la seva funció va molt més enllà de la mera atenció domiciliària i, per altra banda, no està pensat per interaccionar només amb la persona malalta, sinó que té en compte també la família.

El primer contacte directe que vam tenir amb el PADES va ser quan vam rebre la visita de l'equip que s'havia d'encarregar del seguiment de la malaltia del meu marit. Era un equip interdisciplinari format per tres dones: una metgessa, una infermera i una treballadora social. Aquell dia vam oblidar aquell tòpic de la "visita de metge", per indicar que algú et fa una visita molt breu, perquè van estar amb nosaltres ben bé una hora i mitja. Va ser molt reconfortant adonar-nos que darrere d'aquelles professionals hi havia unes persones que intenten fer la vida més fàcil a qui, de vida, ja no n'hi queda molta. I també a la seva família.

L'equip del PADES, a més d'ocupar-se d'alleujar la situació malauradament irreversible de molts dels malalts que atén, orienta i assessora el pacient i la família per resoldre els problemes que puguin anar sorgint a causa de la malaltia. Sempre que és possible, indiquen al propi malalt les pautes de medicació, d'higiene, d'alimentació o d'altres que li convenen. I mentre el pacient pot mantenir una certa autonomia, fan que se senti partícip del seu propi tractament.

La progressió d'una malaltia per a la qual no hi ha un tractament curatiu fa que la persona malalta tingui, a més dels problemes físics, també un patiment psíquic. Un estudi ja clàssic fet a Catalunya fa més de vint anys sobre l'últim mes de vida dels pacients amb càncer va revelar que un 55% dels malalts oncològics patia insomni; un 54%, angoixa, i un 51%, depressió. En canvi, el dolor, que és allò que més espanta del càncer, estava controlat en un 79% de casos. El PADES compta també amb professionals que poden ajudar a superar o si més no alleujar els problemes psíquics, tant del pacient com de les persones del seu entorn.

Va ser poc més d'un mes el temps que vam rebre el suport del PADES. Ja sabíem que la malaltia estava en la fase final, però era difícil imaginar que les darreres setmanes progressaria tan acceleradament com ho va fer. L'ajut rebut de Dolors (metgessa), Montse (infermera), Victòria (treballadora social) i Helena (psicòloga) va fer que aquelles setmanes fossin més suportables. El Carlos era conscient del seu deterior físic irreversible i que el seu temps s'estava esgotant i crec que les converses amb aquelles dones --sobretot la infermera i la psicòloga-- li van fer molt de bé. Una de les coses que més el preocupava era la dependència que tenia sempre d'altres persones i la infermera li va fer entendre que hi ha èpoques de la vida en què necessitem que ens ajudin a fer moltes coses que no podem fer per nosaltres mateixos. Una és durant un bon temps després del naixement i una altra quan envellim, en la darrera etapa de la vida. Però en aquesta última fase ens costa acceptar que necessitem ajut.

El PADES fa possible que, en la majoria dels casos, una persona pugui acabar els seus dies a casa, acompanyada en tot moment per la família, en comptes de fer-ho en un centre hospitalari. El fet que el pacient sigui a casa, però, no significa que no rebi l'assistència necessària. El PADES és un programa d'atenció que no descansa mai. A qualsevol hora del dia o de la nit s'hi pot trucar si sorgeix una emergència o senzillament per fer alguna consulta relacionada amb el tractament de la persona malalta. Pel que fa a l'atenció domiciliària, els membres de l'equip fan les visites que calgui i, segons la situació del pacient, també truquen per telèfon per interessar-se'n, saber com ha anat el tractament prescrit o com està evolucionant.

La mort d'algú a la família és sempre un fet dolorós, tant si es produeix de forma sobtada com si és el final d'una malaltia progressiva i incurable. En aquesta última situació, que el malalt rebi una atenció individualitzada i de qualitat, i que, per al personal que l'atén, no sigui un 'cas' més, sinó una persona, i que es tingui en compte també el seu entorn, dóna forces al malalt i a la família per afrontar el final d'una altra manera. No pas sense por, perquè la por existeix --tot allò que no coneixem sempre ens espanta-- però sí més serenament.

Tot pensant en la feina que fa l'equip del PADES, no puc evitar d'imaginar l'efecte que pot tenir una professió que posa aquestes persones en contacte continuat amb la mort. A diferència de les que treballen en altres sectors de la medicina, elles saben que, a aquells pacients que tracten, els queda ja poc temps i que, de l'aforisme mèdic de l'inici d'aquest escrit, en el seu cas es pot eliminar el "guarir de vegades", perquè només poden alleujar i consolar. Però ja és prou que puguin fer-ho!

Gràcies, Dolors, Montse, Victòria i Helena, per l'ajut i suport que ens vàreu donar!

dissabte, 13 de juny de 2015

La casa més estreta? (VI)

Deu ser la casa més estreta de València?


La vaig veure fa anys. Passejant pel barri de Santa Caterina de València vaig descobrir aquesta casa incrustada entre altres dues d'amplada normal. Vaig pensar que devia ser la casa més estreta de la ciutat i ara he llegit que no és únicament la casa més estreta de València, sinó d'Europa. Fa unes setmanes vaig passar un dia a València i vaig buscar la casa per fer-li una foto per a la meva col·lecció de cases estretes.

Sempre que en alguna ciutat em trobo davant de cases de dimensions reduïdes, com aquesta de València, intento imaginar com poden ser per dins, si deu ser possible viure-hi. Doncs bé, brostejant per Internet, he trobat fotografies d'aquesta casa valenciana, que ara acull uns apartaments turístics. Podeu veure'n algunes fotos de l'interior en en el Blog de Enrique Fornes Angeles. De tota manera, hi ha trampa perquè, en els apartaments, hi ha habitacions que són més amples que la façana que dóna a la plaça de Lope de Vega.

(Foto, M. Piqueras, 22.05.2015)

divendres, 12 de juny de 2015

Tim Hunt, les dones i els laboratoris

Tim Hunt (Pavia, 2003)
"Deixeu-me que us digui el meu problema amb les noies. Quan n'hi ha, en el laboratori, passen tres coses: t'enamores d'elles, elles s'enamoren de tu i quan les critiques, ploren." Això, va dir-ho Sir Richard Timothy (Tim) Hunt, premi Nobel de Fisiologia o Medicina 2001, catedràtic honorari del University College London i membre de la Royal Society, en una sessió del Congrés Mundial de Periodisme Científic que s'ha celebrat aquesta setmana a Seül. Va afegir que ell no vol impedir la presència de noies en el món de la recerca, però que està a favor d'establir laboratoris segregats per a homes i dones.

Tenint en compte que l'audiència a qui s'adreçava estava formada per professionals del periodisme dels cinc continents, no és estrany que les declaracions de Tim Hunt s'escampessin de seguida. En primer lloc, per les xarxes socials, i després en nombrosos mitjans de comunicació. La Royal Society, de la qual Hunt és membre (fellow), de seguida va voler deixar clar que les opinions d'un dels seus membres no reflecteixen la posició de la institució, que està en favor d'aprofitar la capacitat investigadora de tota la població.

El cas és que, en veure l'enrenou de les seves declaracions, Hunt va voler arreglar-ho en alguna entrevista posterior però va venir a dir "ho sento si he ofès algú, però les coses són així" i que es tractava d'un comentari sense profunditat i pretesament irònic. Diu que ell de vegades s'ha enamorat de gent que treballava amb ell o al revés i que això afecta la ciència. Per les conseqüències de les seves paraules tan desafortunades, Hunt ha acabat presentant la seva dimissió al University College London

Vaig conèixer Hunt el 2003, a Pavia (Itàlia) en el curs OpenLab, per a periodistes científics, organitzat en el Departament de Biologia del Desenvolupament de la Universitat de Pavia. Era un curs en què un grup reduït de professionals del periodisme científic entraven en el laboratori per conèixer de primera mà com treballaven els investigadors --i les investigadores-- i en el qual el treball de laboratori s'alternava amb classes i conferències per part de professionals de la investigació i de la comunicació. Hunt va ser un dels professors del curs i no es va limitar a fer la seva classe, sinó que va passar un parell de dies amb el grup; en el laboratori, en el Collegio Ghislieri, on tots ens allotjàvem i al vespre en una sortida a un pub després de sopar.

Repasso ara les fotos d'aquells dies i veig que Hunt era gairebé sempre envoltat de dones, però tampoc no era massa difícil que fos així, perquè dels 10 o 12 participants al OpenLab, només dos eren homes i perquè en el laboratori de Carlo Alberto Redi (el professor de la Universitat de Pavia que dirigia el grup organitzador del curs) la proporció de dones i homes era semblant. El que recordo de Hunt és que, fora del laboratori, no defuig pas la companyia de les dones, com es pot veure en la foto de grup que ens vam fer als peus de l'estàtua dedicada a Spallanzani:

OpenLab 2003 (Pavia)
A la foto, a la dreta, Tim Hunt presta més atenció a l'alumna del curs que té al seu costat que a la càmera, però això no tindria importància si ara no hagués sortit amb aquest ciri trencat. Els mitjans que n'han parlat, destaquen les seves declaracions com a signe de masclisme, però no esmenten el que a mi em van semblar també: homòfobes. Hunt creu que, per evitar que els sentiments interfereixin amb la ciència, homes i dones haurien de treballar en laboratoris separats. No ha pensat que un home també es pot enamorar d'un altre home i que una dona pot sentir el seu cor robat per una altra dona?

Potser us interessarà:
- Nobel scientist Tim Hunt: female scientists cause trouble for men in labs. The Guardian, 10.06.2015
- Sir Tim Hunt's sexist remarks: With lab rats like him, is it any wonder there's a shortage of women in science? The Independent,10.06.2015
- Women Respond to Nobel Laureate's 'Trouble With Girls'. The New York Time Europe, 11.06.2015

dijous, 7 de maig de 2015

Reflexions sobre la vida i la mort


Parc de la Florida (Vitoria, juny 2009)

Y cuando llegue el día del último viaje,
y esté al partir la nave que nunca ha de tornar,
me encontraréis a bordo ligero de equipaje,
casi desnudo, como los hijos de la mar.
Antonio Machado
 Mai no havia estat tant de temps sense publicar res en el blog; més dos mesos des que hi vaig escriure la darrera entrada. Han estat unes setmanes intenses en molts sentits, en què he pogut reflexionar molt sobre la vida i la mort, sobre les relacions humanes, sobre els estats d'ànim, sobre la dificultat que en la nostra societat tenim per afrontar la mort; la pròpia i la de les persones més properes a nosaltres.

En moltes ocasions, la persona afectada per una malaltia greu i les que l'envolten amaguen el cap sota l'ala i eviten parlar del final. Tanmateix, no parlar-ne no evita que el final arribi, i crea angoixa tant en la persona que se'n va com en les que queden. He comprovat que la convivència del malalt terminal amb la seva família i persones amigues pot ser també font d'alegria i fins i tot pot donar moments de felicitat. Fa prop d'un mes vaig fer anys i vaig escriure això sobre el meu aniversari: "Avui ha estat un dia molt especial en què alegria, tristesa i tendresa s'han donat la mà. Segur que aquest aniversari el recordaré sempre." Ha estat el darrer aniversari que hem celebrat la família completa. Crec que tots érem conscients que no faltava gaire perquè la família perdés un dels seus membres: jo, el marit; les noies i el noi, el seu pare. No va ser, però, una trobada trista i aquell dia jo vaig sentir la família unida com no ho havia estat mai.

La fase final d'una malaltia greu presenta moltes incògnites. Preguntes que potser es facin tant la persona malalta com les que conviuen amb ella. Com evolucionarà la malaltia? Quant durarà la fase terminal? Serà un procés dolorós? Es mantindran les facultats cognitives fins al final? Serà conscient la persona malalta del pas de la vida a la mort? I si n'és, quina sensació li causarà saber que en unes hores o potser minuts haurà acabat la seva existència?

Enguany ha fet deu anys de la mort d'un bon amic, l'Alfred Giner-Sorolla (1919-2005), científic i poeta vinarossenc i autor també d'obres d'assaig. Reprodueixo aquí unes frases de l'article que, en memòria seva, vaig publicar a la revista Mètode:
En el seu llibre d'assaig L'ombra i els somnis (1993), [Giner-Sorolla] escrivia: "Una certa curiositat es barreja amb l'angoixa i l'aprensió, la paüra del perir. Per al filòsof i l'home de ciència constitueix […] una necessitat i un anhel d'explicació que tan sols es pot esbrinar amb l'acte mateix. És l'últim experiment que efectua l'home de ciència que s'ha passat la vida fent-ne molts d'altres." Fa uns mesos, Giner-Sorolla va fer el seu darrer experiment. Malauradament mai no ens en podrà explicar ni discutir els resultats.
Com deia Giner-Sorolla, la mort és el darrer experiment del científic. Però jo hi afegiria que és un experiment que hem de fer totes les persones, científiques o no. Les persones creients confien en els resultats d'aquest darrer experiment, que consideren el pas cap a una nova vida. D'altres creuen que és impossible saber allò que hi ha més enllà de la mort, si és que hi ha alguna cosa. I n'hi ha que estan convençudes que la mort és la fi de tot. Tanmateix, les unes i les altres afronten generalment aquell moment --el del seu darrer experiment-- amb incertesa i amb la por que la persona humana té a allò que no coneix.

A mesura que fem anys, som conscients, com diu Raimon, que ja som en una època de la vida "amb més records que projectes, amb més passat que futur". Quant més pot esperar viure una persona de setanta anys? Força menys que el que ha viscut. Això pot crear angoixa. A mi, però, més que pensar que el meu futur ja és molt més curt que el meu passat, m'angoixa el pensar com pot ser aquest futur, especialment el final. I el que sento d'haver de morir algun dia és tot el que em perdré d'aquest món, les coses que voldria haver fet i no he tingut temps --ni el tindré-- per fer-les. Llocs que m'hauria agradat visitar, llibres que llegir, films que veure, coses que aprendre, persones que conèixer...

Quan la meva àvia materna --l'abuela Maria Rosa, una manxega que va venir a Barcelona cap el 1934-- era ja anciana, va rebre la visita d'una cosina seva que li va dir: "Maria Rosa, ¡mira que tener que morirnos ahora que vamos a entrar en el plan de desarrollo!" (Era l'època del ministre de Franco Laureano López Rodó i el seu Plan de Desarrollo.) El meu pare va morir el 2005, als noranta-dos anys, i també sentia que li hagués arribat l'hora; no pas perquè es perdria cap plan de desarrollo, sinó perquè la tecnologia havia fet possible que, quan la seva salut ja no li permetia gairebé sortir de casa, ell podia seguir en contacte amb el món a través d'Internet. Jo no sé quins avenços ens durà el futur, però els que s'han aconseguit fins ara ja em basten per poder gaudir de la vida. Voldria només que el futur que em quedi el pugui viure plenament i que, un cop arribi la meva hora, no pateixi ni faci patir.

Ara ha començat una nova etapa a la meva vida, a la qual al principi costa d'acostumar-s'hi. És cert que la convivència a la llarga porta a la rutina, a no donar importància a moltes coses o donar-ne massa a d'altres, fins i tot a distanciar-te de vegades de la persona que tens al costat cada dia. Tot això, però, ho esborra la malaltia i la proximitat de la mort. Malgrat que els darrers temps van ser durs, en el meu record es mesclen moments tristos amb altres de placidesa i serenitat. I aquests últims són els que vull que perdurin en la meva memòria.

diumenge, 22 de febrer de 2015

Comissaria virtual (76): La llei de Margulis?

Un article publicat ahir, 21 de febrer 2015, per Javier Sampedro en el web d'El País, em va deixar perplexa pel seu títol: "Los neandertales revientan la ley de Margulis":


Com que l'única persona amb el cognom Margulis que he conegut en el món de la biologia és Lynn Margulis (1938-2011) i no em consta que existeixi cap llei en ciència que porti el seu nom, vaig pensar que era un invent de qui va fer el titular de l'article, perquè en molts mitjans no sempre és la mateixa persona que ha escrit un article qui en decideix el títol.

Naturalment, un títol així em va cridar l'atenció i vaig llegir de seguida l'article. Doncs bé, el titular sí que es referia a la Margulis que jo vaig conèixer, perquè el text comença així: "La gran bióloga Lynn Margulis, que nos abandonó en 2011, sostenía con característica mala uva que la ciencia está lastrada por el mito de la gran cadena del ser."

Després fa una mica d'història sobre el descobriment de l'anomenat home de Neanderthal i de la més recent descoberta que aquesta espècie no era un avantpassat d'Homo sapiens, sinó que van coincidir i es van creuar. Diu que ara n'hi ha moltes proves (en realitat diu 'evidències') i que també s'ha demostrat que els neandertals dividien el treball per sexes i sembla ja parlaven i tenien cultura.

Sampedro acaba dient: "Si queremos seguir siendo la cúspide de la creación, vamos a tener que emplear a fondo esos sesos de los que estamos tan orgullosos. No vaya a ser que otra especie venga a ocupar el centro exacto de la cadena del ser, a medio camino entre Dios y la piedra, y nos vaya a robar la ley de Margulis para su uso y disfrute."

I en una entradeta, hi ha una frase que em sembla inoportuna (com bona part del text de l'article): "¿No irá una nueva estirpe de humanos, una especie de Podemos de la biología, a ocupar nuestra posición estratégica en la gran cadena del ser?"

Pel que fa a la que Sampedro anomena "ley de Margulis", m'he quedat com abans de llegir l'article, no sé a què es refereix. Sembla que insinuï que Margulis considerava la nostra espècie com el cim de l'evolució, la baula entre altres organismes i Déu. Durant bastants anys vaig tractar Lynn Margulis i em vaig familiaritzar amb les seves idees sobre l'evolució i no entenc a què treu cap l'afirmació de Sampedro sobre una 'llei' que no existeix. Qualsevol persona que hagi llegit algun llibre de Margulis s'haurà adonat que, si la biòloga nord-americana posava algun grup d'organismes en el cim de l'evolució, no era precisament el dels homínids, sinó els dels microorganismes (bacteris i arqueus), que són els que han modulat l'evolució de totes les altres formes de vida i fins i tot han fet que el nostre planeta sigui com el coneixem.

Pel que fa a les espècies humanes, en la pàgina 246 de l'edició espanyola del llibre Microcosmos /Ed. Tusquets 1995), escriu Margulis: "Y algunos creen que el hombre de Cro-Magnon [Homo sapiens] luchó contra el de Neanderthal y le venció, dejando descendientes híbridos que se convirtieron en los modernos hombres europeos."

Això, Margulis va escriure-ho fa gairebé trenta anys (l'edició original de Microcosmos és de 1986), quan se sabia molts menys del que se sap avui dia sobre l'evolució dels homínids, però ella ja esmentava la possible coincidència en el temps, a Europa, de més d'una espècie d'Homo.

El que més m'estranya és que aquest article dugui la signatura de Javier Sampedro, que considero un bon periodista científic i divulgador de la biologia. Té una sòlida formació científica (és doctor en genètica i biologia molecular i es va dedicar a la recerca durant deu anys) i normalment es nota que sap de què parla. Tanmateix, amb això de "ley de Margulis" i "el Podemos de la biología", em sembla que, com es diu en castellà, se ha ido por los cerros de Úbeda, que sempre és més fi que dir que ha pixat fora de test.

Potser us interessarà:
Sobre Lynn Margulis /About Lynn Margulis (aquest blog, 23.11.2011; amb actualitzacions). Recull d'enllaços a centenars d'articles de Lynn Margulis i sobre Lynn Margulis en diferents llengües.

dijous, 12 de febrer de 2015

Més pinzellades d'hospital

De nou al Clínic
En diverses ocasions he escrit aquí sobre l'ambient d'un gran hospital, sobretot de l'Hospital Clínic de Barcelona, que és el que he hagut de freqüentar més. Des de dissabte passat torno a ser l'acompanyant d'un pacient en aquest centre. Primer, van ser hores d'espera a urgències; després, un dia en l'"edifici" Helios (entre cometes, perquè dir-ne 'edifici' és un eufemisme), on mantenen els pacients en observació fins que se'ls fa el diagnòstic, i des d'allà o ingressen a l'hospital o reben l'alta i poden marxar; finalment, en una habitació d'un planta de l'hospital.

Un cop més he observat aquell mosaic de personatges que formen l'ambient hospitalari: metges, infermeres, personal de neteja, zeladors i portalliteres, personal de manteniment o d'administració... I sobretot, els pacients, que és on es veu més diversitat. Amb motiu d'una altra de les meves visites continuades al Clínic, vaig descriure alguns prototips de pacients que hi he vist sovint: el solitari, el popular, el reincident, el rondinaire, l'inadvertit, el teleaddicte... a més d'algunes variacions que combinen més d'una característica. Allò era l'octubre de 2013, però després encara hi he hagut d'anar algunes altres vegades i he vist nous prototips de pacients, amb algunes variacions més. Diumenge vaig poder observar-ne un que era solitari, reincident i popular, a més de rondinaire i prepotent.

En Rafael
A l'edifici Helios els pacients es troben en una mena de boxs més amplis que els de la zona prèvia d'urgències, amb espai perquè la persona acompanyant pugui seure, però t'assabentes de tot el que passa al teu voltant. Diumenge al matí, vaig sentir la veu d'home que, tot cridant, deia que se'n volia anar, que ja estava guarit. Una infermera intentava convèncer-lo que no podia marxar, que tenia una pulmonia i havia de quedar-se a l'hospital. L'home es va posar fet una fera i deia a la infermera: "¡Yo he venido aquí por una gastroenteritis, no para que me miraseis los pulmones! Y ya estoy bien de la gastroenteritis.  ¡Llamaré a mi abogada!" Allò de "llamaré a mi abogada" ho va repetir un  munt de vegades, com una amenaça. La infermera, amb tota la paciència del món, li insistia que no estava bé per marxar i al final va dir-li que no sabia per què anava a urgències, si sempre feia el mateix de voler marxar abans que li diguessin que ja estava bé per anar a casa.

Mentre l'home --Rafael, vaig sentir que l'anomenaven-- protestava, anava ja posant-se la roba de carrer i, com que ja no cridava, vaig deixar de prestar-hi atenció. Suposo que davant la seva insistència, devien donar-li l'alta voluntària. Al cap d'uns instants es va sentir un terrabastall en el box d'en Rafael i al mateix temps tot va quedar a les fosques, excepte la zona on hi ha el mostrador d'infermeria. (Per sort era mig matí i entrava la llum per les finestres.) Aleshores vaig adonar-me que l'home, que tenia les cames amputades, seia en una cadira de rodes elèctrica i que allò que havia fet tant de soroll va ser la bateria de la cadira, que va caure a terra. Amb la seva dèria per marxar, en Rafael va oblidar que  tenia connectada la bateria al corrent i, en posar en marxa la cadira, va arrencar de l'endoll de la paret.

Al cap d'una hora vaig anar a un cafeteria que hi ha davant de l'hospital i... qui m'hi trobo? En Rafael, que, malgrat que li diguessin que tenia una pulmonia, no va marxar a casa, sinó que se'n va anar a esmorzar a una cafeteria. Però això no és tot, sobre aquest personatge. A la tarda, vaig sortir de l'hospital cap a quarts de set del vespre i, tot passant per davant de la sala d'esperes d'urgències, vaig veure un home en cadira de rodes que s'assemblava molt a en Rafael. Jo anava amb pressa, però, i el vaig veure de reüll i vaig pensar que devia ser una casualitat i que devia ser un altre home. Ve't aquí, però que, quan vaig tornar una hora més tard, l'home de la cadira de rodes seguia a la sala d'urgències. Aleshores vaig veure que no s'assemblava a en Rafael, sinó que l'era! Tenia un refresc a la mà i xerrava animadament amb algunes persones. I mentrestant, devia anar escampant per la sala els seus pneumococs --o els microbis que fossin que li causaven la pneumònia-- com ho va fer al matí a la cafeteria. O sigui que, a més de tots els adjectius que jo ja li havia adjudicat al matí, hauríem d'afegir-hi el d'inconscient.

Estalvis
Des de la darrera vegada que vaig venir d'acompanyant he trobat algunes diferències en la logística; suposo que són mesures que afavoreixen l'estalvi. Per exemple, en els banys de les habitacions dels pacients, la llum té un temporitzador i s'apaga sola. Això evita que, si qui l'ha encès s'oblida d'apagar-la, segueixi gastant. Per altra banda, abans cada dia deixaven una tovallola per pacient en el bany. Ara, les tovalloles que porten als pacients al matí perquè es dutxin o rentin, són retirades quan s'enduen els pijames i la roba dels llits. Durant el dia cal fer servir tovalloles de paper d'un rotlle que hi ha en el bany. Havia sentit dir que en els hospitals es robaven moltes tovalloles; potser per això les retiren.

Àngels
De tota manera, malgrat les retallades, les infermeres (i algun infermer, que també n'hi ha) i auxiliars segueixen sent els àngels que tenen cura de les persones ingressades i fan que el seus dies a l'hospital siguin més suportables. Per a ells, tots els dies de la setmana són iguals i hi posen la mateixa dedicació en el tracte als pacients. Per cert que, amb la paciència que de vegades han de tenir, són elles i ells els qui haurien d'anomenar-se 'pacients' i no els malalts.

Potser us interessarà:
- Com voltors al voltat d'hospitals (aquest blog, 12.02.2014). Bufets d'advocats especialitzats a interposar demandes a la sanitat pública.
- L'hospital, un món petit (aquest blog, 06.10.2013)
- Aquest petit múscul vermell (aquest blog, 11.07.2013). Un cas també de trasplantament, però amb la tristesa de pensar que el donant no podia compartir l'alegria de qui recobrava la salut gràcies al seu cor.
- On és el pintor? (aquest blog, 03.07.2013) Us heu fixat que en els hospitals gairebé sempre estan pintant alguna cosa? 
- La vida en un hospital (aquest blog, 02.07.2013)
- Hi pot haver retallades, però... (aquest bloc, 28.04.2013)

diumenge, 1 de febrer de 2015

Gent que he conegut: Carl Djerassi (1923-2015)

Carl Djerassi (1922-2015) (Foto F.J. Morgenbesser)
Com a dona, considero que dos dels més grans invents del segle XX van ser la rentadora i els anticonceptius orals (la píldora). La rentadora, perquè va alleugerir la feina de moltes dones, que passaven hores i hores rentant la roba de la família i ho feien de vegades en condicions molt dures (encara recordo la imatge de la meva infància, de les dones rentant en els safareigs públics o de les que ho feien en el riu Fluvià, a Sant Pere Pescador, amb les cames dins de l'aigua fins al genoll). Els anticonceptius orals, perquè van permetre a les dones decidir quan volien tenir els fills, quants en volien tenir o fins i tot optar per no tenir descendència, sense haver de renunciar, però, a la sexualitat. Una de les persones que van fer possible que les dones guanyessin un ampli espai de llibertat en les seves vides gràcies a la píldora va ser Carl Djerassi, bioquímic nord-americà d'origen austríac i búlgar (nascut a Viena, va passar part de la infància a Sofia, i va emigrar després als Estats Units). Ell i els seus col·laboradors van sintetitzar el primer anticonceptiu oral. Ho van aconseguir el 15 d'octubre de 1951, una data destacada en el quadern de treball de Djerassi i que ell mai no va oblidar. I ell mateix reconeixia que, des del punt de vista social, la síntesis dels anticonceptius orals era la contribució més gran que havia fet a la ciència. De tota manera, aclaria que quan ho van aconseguir hi havia altra gent que treballava en la mateixa línia de recerca i que, si no ho haguessin fet ells, més tard o més d'hora d'altres ho haurien aconseguit.

Anit em va arribar la notícia de la mort de Carl Djerassi. Durant alguns anys vaig estar-hi en contacte per correu electrònic i el vaig poder conèixer personalment el 2003, durant una visita que va fer a Barcelona per impartir un parell de conferències a la Universitat Pompeu Fabra, en un seminari d'història de la ciència. La nostra relació no tenia res a veure amb els anticonceptius, tot i que, com a dona no puc estar-li més agraïda. Djerassi, a més d'investigador, va ser també escriptor, autor d'obres de teatre, novel·les, obres de divulgació i poesia. La meva relació amb ell va ser precisament en relació a una obra de teatre --Oxigen-- de la qual era coautor, amb un altre científic, el químic Roald Hoffmann (premi Nobel de Química de 1981). Durant els meus anys a la junta de l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC) vaig fer moltes gestions per tal que aquella obra es pogués, primerament, representar en català a Barcelona i després, com a membre del Consell directiu de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica, per poder publicar-la. El 2007, any de la Ciència, per fi es van poder fer dues lectures dramatitzades d'Oxigen, la primera de les quals va tenir lloc a l'Amfiteatre Gimbernat de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i la segona a l'Ateneu Barcelonès. El 2008 se'n va tornar a fer una lectura dramatitzada, a l'Institut d'Estudis Catalans, amb motiu d'un congrés internacional de divulgació científica que es feia a Barcelona (ESOF, European Science Open Forum). I encara una altra va fer-se al Museu Blau de Barcelona amb motiu de la publicació de l'obra.

Assaig d'Oxigen (novembre 2007) (Foto M. Piqueras)
Abans de conèixer Djerassi vaig conèixer Roald Hoffmann, l'altre autor d'Oxigen i en dir-li que tenia interès a organitzar alguna lectura dramatitzada d'aquella obra, em va posar en contacte amb Djerassi, que era qui s'ocupava --a través d'un agent-- dels drets i aspectes legals de la representació de l'obra i de la publicació en altres llengües. Tot i que ja vam veure que fer-ne una representació era inabastable pel seu pressupost, per a organitzar una lectura dramatitzada també calien uns diners que una associació petita com és l'ACCC no tenia. Per fi es va aconseguir una subvenció per poder-ho fer durant el 2007, que era l'Any de la Ciència. En la foto de la dreta, un assaig de la lectura de l'obra a l'Ateneu Barcelonès, que va dirigir Míriam Alamany, la qual va fer també el paper de Madame Lavoisier (la segona per la dreta). Al seu costat, l'actor Carles Martínez, que va representar Lavoisier.

El mateix Djerassi havia de venir a Barcelona a finals de novembre de 2007 per presentar la lectura dramatitzada d'Oxigen, però pocs dies abans va haver de cancel·lar el viatge a causa de l'empitjorament de la salut de la seva dona, l'escriptora Diane Middlebrook. La parella, que vivia a San Francisco, passava llargues temporades a Europa. De fet, tenien casa a Viena i a Londres, on es trobaven aquella tardor de 2007. En un correu que em va enviar la matinada del 16 de novembre d'aquell any m'explicava els motius pels quals no podia venir (tradueixo de l'anglès):
Tinc males notícies i és que he de cancel·lar el meu viatge a Espanya. La meva dona pateix un càncer no operable ni amb possibilitat de tractament i aquesta tarda sobtadament ha empitjorat molt. Durant les últimes dues setmanes només podia engolir petites quantitats d'aliment líquid, però els tres últims dies ni això i ara està molt i molt feble. Fa mitja hora (gairebé a mitja nit) hem decidit viatjar en un vol directe a San Francisco perquè li posin una sonda gàstrica per alimentar-la. [...] Londres no és el millor lloc per inserir-li la sonda gàstrica perquè aquí no tenim la infraestructura adequada i a més, a ella li queda poc temps de vida. Per tant, tot s'ha de fer a San Francisco, on podrà estar prop de la seva filla i de les seves dues germanes.
 La vida de Diane Middlebrook va extingir-se poques setmanes després, el 15 de desembre. La Vanguardia se'n va fer ressò i va dedicar-li una necrològica. "La biógrafa de las poetisas", van titular-la. Com a escriptora s'havia especialitzat en biografies i una de les que van tenir més èxit va ser la biografia de la poeta nord-americana Silvia Plath i el seu marit Ted Hughes, de 2003. Per a Djerassi, la mort de la seva companya dels darrers vint-i-vuit anys va ser un cop molt fort, però va seguir endavant gràcies a la seves diverses activitats.

Patent de l'anticonceptiu
Retirat de la recerca i la docència, les últimes dècades de la seva vida Djerassi va dedicar-les a la literatura i al programa d'artistes en residència en el centre que va fundar el 1979 a les muntanyes de Santa Cruz, prop de Stanford (Califòrnia), on tenia un rancho que va comprar gràcies als beneficis que li va proporcionar la patent de l'anticonceptiu desenvolupat pel seu grup. Aquell rancho va convertir-se en un centre d'acollida per on han passat més de 2000 artistes de diversos camps per desenvolupar-hi la seva creativitat i. Djerassi va establir el Programa Djerassi d'Artistes en Residència com a record i homenatge a la seva filla Pamela (1950-1978), artista gràfica, dibuixant, pintora i poeta, que va suïcidar-se el 1978. Al principi va ser un centre només per a dones, però després es va ampliar també a homes i amb més espais per poder treballar. Djerassi va vendre's la seva valuosa col·lecció d'art per poder subvencionar aquest centre, que havia anat creixent. Tot i amb això, l'abast del Programa va anar consumint els seus recursos econòmics i aquella fundació familiar va convertir-se en una organització independent sense ànim de lucre, que avui dia obté recursos econòmics de diverses fonts, entre les quals l'organització de visites al centre i la subhasta d'obres d'art fetes pels artistes residents.

Oxigen va poder publicar-se en català gràcies a la col·laboració de diverses entitats. Per una banda, l'Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC), que va ser la primera que es va interessar per aquesta obra i la seva difusió. En segon lloc, l'Institut d'Estudis Catalans, que va concedir una subvenció a la Societat Catalana de la Ciència i de la Tècnica per a la seva edició conjunta amb l'ACCC. I finalment la revista Mètode, de la Universitat de València que va facilitar-ne la difusió en incloure la publicació en la seva col·lecció de monografies que publica anualment. Aquells anys, vaig haver de tractar amb Djerassi aspectes econòmics sobre els drets d'autor per fer les lectures dramatitzades i per a la publicació d'Oxigen. En principi, vaig tenir la impressió que era molt interessat pels diners, però quan vaig conèixer l'existència del Programa d'Artistes en Residència vaig entendre que el seu interès era en els fons altruista, perquè els diners que obtenia de les seves obres anaven destinats en gran part a aquell projecte de mecenatge.

No descriuré aquí la biografia de Djerassi, perquè es pot veure en molts llocs d'Internet, però voldria destacar-ne els orígens. Va néixer a Viena el 1922, en una família jueva de metges (el pare, búlgar, era dermatòleg i la mare, austríaca, era dentista). Els primers anys va viure a Sofia, on el seu pare treballava, però després que la parella es divorciés, Carl i la seva mare van traslladar-se a Viena. Quan el Tercer Reich va annexionar-se Àustria, el 1938 (és el que es coneix com a Anschluss), va començar en aquell país la persecució contra el poble jueu. De seguida, el pare de Carl va tornar a casar-se amb la mare del seu fill, per tal que les autoritats els deixessin abandonar el país per anar amb el pare a Bulgària. A finals de l'any següent, Carl i la seva mare van emigrar als Estats Units.

El 2005 el correus austríac van dedicar un segell a Carl Djerassi. És un fet estrany que es faci un segell d'una persona viva. El mateix Djerassi ho comentava en un escrit sobre la història d'aquest segell; deia que als Estats Units una persona ha d'estar morta perquè la gent li passi la llengua pel darrera (del segell). És possible que el segell, a més d'un reconeixement al seu treball com a investigador, fos també un desgreuge perquè Djerassi va haver d'abandonar el país on va néixer i passar bona part de la seva infantesa per evitar la fi de tants jueus que van patir l'holocaust.

Quan Carl Djerassi va fer noranta anys, va rebre un homenatge de la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on va ser catedràtic des de 1951 fins a la seva jubilació i després en va ser catedràtic emèrit. Djerassi va tenir una llarga vida i ben profitosa, ben actiu fins gairebé el final. Descansa en pau, Carl!

Actualització 03.02.2015
S'han anunciat els premis Ciutat de Barcelona i el premi en la categoria de teatre ha estat per Carles Martínez, que va interpretar Lavoisier en les lectures dramatitzades de l'obra de Carl Djerassi i Roald Hoffmann Oxigen, que van ser organitzades per l'Associació Catalana de Comunicació Científica. El jurat l'ha premiat "per la convicció i la singularitat amb què resol cada repte interpretatiu, convertint personatges en éssers únics i memorables, sigui quin sigui el seu paper argumental".

Potser us interessarà:
- Carl Djerassi, web personal
- Pincus, Djerassi and oral contraceptives, per Bob Weintraub, sobre Djerassi, Pincus i el desenvolupament dels anticonceptius.
- Autobiography of a stamp, per Carl Djerassi, que descriu la història del segell que li van dedicar a Àustria.
- Una amant exigent (aquest blog, 10.07.2008), sobre les lectures dramatitzades que es van fer a Barcelona el 2007 i 2008 de l'obra Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann.
- Oxigen per llegir (aquest blog, 17.11.2011). Sobre l'obra de teatre Oxigen, arran de la seva publicació.
- Una alenada d'Oxigen (aquest blog, 22.01.2012). Sobre l'obra Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann, arran de la seva lectura dramatitzada en el Museu Blau.
- Lectures dramatitzades de l'obra Oxigen. Sobre les lectures dramatitzades de l'obra a Catalunya, organitzades per l'Associació Catalana de Comunicació Científica, i la publicació del llibre.