El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dimecres, 20 de gener de 2016

Un nom per recordar: Enrica Calabresi (1891-1944)

Presó de Santa Verdiana, Florència (Wikimedia Commons)
La nit del 19 al 20 de gener de 1944 moria a la presó de Santa Verdiana de Florència (Itàlia) Enrica Calabresi després d'una llarga agonia a causa dels efectes del fosfur de zinc --un producte que s'usava per enverinar les rates-- que ella mateixa va ingerir voluntàriament dos dies abans. Aquell mateix mes, Enrica va ser detinguda quan es trobava a casa seva i van dur-la a la presó de dones, situada en un antic convent femení de Florència. L'única culpa que havia comès Enrica era haver nascut en el si d'un família jueva. No va tenir forces per fer el viatge que tants altres jueus havien fet --i encara farien abans que acabés la guerra -- als camps d'extermini nazis i el 18 de gener va prendre el verí. Amb la mort d'Enrica Calabresi, la ciència va perdre una gran entomòloga.

Enrica Calabresi (1891-1944)
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família de jueus sefardites que, des del sud d'Itàlia, on van arribar els seus avantpassats expulsats de la península Ibèrica, van establir-se després a Ferrara, segurament cap al segle XVIII. Va criar-se en un ambient intel·lectual, gairebé tots els membres de la família tenien algun títol universitari, principalment en matèries científiques o tècniques. No eren jueus practicants, anaven a la sinagoga únicament en ocasions especials; eren, com la societat de la seva època els anomenava. jueus assimilats.

Enrica va acabar el liceo (l'equivalent al batxillerat) un any abans del que li corresponia i amb notes molt altes. Va començar a estudiar matemàtiques a la Universitat Libera (Autònoma) de Ferrara, i també anava a classe de zoologia i botànica a la Facultat de Medicina. Va adonar-se que allò que l'atreia eren les ciències naturals i va matricular-se a la Universitat de Florència (aleshores Regio Istituto di Studi Superiori Pratici e di Perfezionamento), on van permetre-li de matricular-se directament en el segon curs de la secció de Ciències físiques i naturals. El febrer de 1914, uns mesos abans d'obtenir la llicenciatura, va ser admesa com a ajudant en el Laboratori de Zoologia i Anatomia comparada dels invertebrats. I l'agost d'aquell any, un cop llicenciada, un decret ministerial va fer efectiu el seu càrrec en aquell laboratori. A més del treball de llicenciatura sobre una recerca feta amb eriçons, va presentar altres tres treballs fets mentre estudiava, sobre temes tan diversos com la botànica, l'antropologia i la zoologia. El 1915 comença a publicar articles amb els resultats de la seva recerca en la revista Monitore Zoologico Italiano, editada per la Unió Zoològica Italiana.

A l'Istituto coneix Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916), jove geòleg i espeleòleg friulià que treballa en el Laboratori de Geologia i Geografia física i que el 1915 participa en una arriscada expedició a la Terra del Foc. Es prometen, però Itàlia havia entrat en la Primera Guerra Mundial (la Grande guerra) i Giovanni Battista, que és destinat als Alps, mor en el front del Piave. Aleshores Enrica es fa voluntària de la Creu Roja; ajudar els altres a superar els horrors de la guerra era una manera de sufocar la seva pròpia pena. Es va mantenir fidel al record d'aquell primer amor i no se sap que hagués mantingut cap més relació sentimental al llarg de la seva vida, que va dedicar completament a la ciència.

Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916)
Brèntids, dibuixos d'E,. Calabresi
El 1918, acabada la guerra, Enrica torna al món de la recerca zoològica; s'especialitza en entomologia i esdevé una experta en l'estudi dels brèntids, un grup de coleòpters menjadors de fusta que es troben en totes les regions temperades del món i que ja estudiava el seu mentor, Angelo Senna. Gràcies al treball de Senna i Calabresi, la secció de zoologia del Museu d'Història Natural de la Universitat de Florència --coneguda com La Specola-- conté una de les més notables col·leccions del món d'insectes brèntids. Tanmateix, Enrica no es va limitar als estudis d'entomologia. va fer recerca en altres grups d'animals, com ara celenterats, amfibis i rèptils. Els seus estudis sobre la variabilitat de l'escurçó italià (Vipera apis, espècie que es troba únicament en una part del sud d'Europa; a Catalunya és coneguda com a escruçó pirinenc) encara se citen avui dia i en l'esmentat museu de La Specola es conserva una col·lecció de cranis d'aquests rèptils que ella va estudiar.

Vipera apis
El 1922, Enrica guanya, per oposició, la plaça de curadora del Museu Giacomo Doria de Gènova, però renuncia a aquella plaça per continuar fent recerca a l'Istituto de Florència, que el 1924 es converteix en universitat, i es dedica també a la docència. Tot i desenvolupar-hi una brillant carrera científica, el desembre de 1932, sobtadament, Enrica presenta la seva dimissió. Oficialment declara que ho fa per motius de salut. Segons el seu biògraf (Paolo Ciampi), però, la causa és l'assetjament laboral que va patir perquè abandonés aquell lloc per deixar pas a la persona que la substituiria: el conte Lodovico di Caporiacco (1900-1951), que era una jove promesa de la zoologia italiana i un membre destacat del Partit Feixista --esdevindria un especialista en aranyes i defensor de les bases científiques del racisme.

Enrica intenta dedicar-se a l'ensenyament de les ciències naturals en alguna escola; per poder aconseguir-ho ha de rebaixar-se a inscriure's en el Partit Feixista. El món de la recerca i la docència universitària li obren de nou les portes quan l'anomenen professora encarregada d'entomologia agrària i directora de l'institut corresponent a la Universitat de Pisa. Hi fa un horari de tarda, que li permet compaginar aquesta tasca amb la d'ensenyant en el Liceo Galileo Galilei, de Florència. Però aquesta nova etapa de la seva carrera dura poc. El juliol de 1938 es publica un document que duu per títol El feixisme i els problemes de la raça, que en posteriors publicacions es titula Manifest dels científics racistes (més conegut com a Manifest de la raça). El mes de setembre es promulguen una sèrie de decrets que conformen les lleis racistes del règim de Mussolini. Els decrets que afecten la docència i la recerca causen un gran èxode de científics italians, que emigren principalment als Estats Units. I els que no marxen han d'abandonar el seu lloc de treball. També han d'abandonar la universitat i les escoles públiques els estudiants jueus. Enrica és obligada a abandonar la docència universitària i en el Liceo i també és expulsada de la Societat Entomològica, de la qual feia més de vint anys que era membre i n'havia estat secretaria tres anys.

Corriere della Sera 14.07.1938

Els jueus s'organitzen per escolaritzar els seus fills i Enrica que, a diferència de la seva família, no vol abandonar Itàlia, fa classe de ciències naturals en una escola jueva de Florència. El 1940 Itàlia entra en guerra contra els aliats. Enrica la viu entre Florència i Gallo Bolognese, on la seva família té una casa i s'hi han refugiat des del començament de la guerra. El setembre de 1943 Itàlia es rendeix als aliats, que ocupen ja tot el sud i van avançant cap al nord. Hi ha força confusió perquè l'exèrcit nazi passa de ser un aliat dels italians a ser un ocupant. La família d'Enrica decideix emigrar a Suïssa, però ella se'n torna a Florència. Els nazis i els feixistes que encara hi ha han començat la cerca de partisans i de jueus. Moltes persones fugen de la persecució refugiant-se en monestirs, hospitals o cases particulars. Enrica, que ha perdut el contacte amb la seva família, no gosa demanar ajut per no posar en perill la vida dels qui podrien ajudar-la. El mes de gener de 1944, piquen a la porta de casa seva. Un grup d'italians venuts al nazisme la detenen i la porten a la presó de dones de Santa Verdiana.

Temps enrere, Enrica havia dit a la seva germana Letizia que mai no cauria en mans dels nazis, que abans es trauria la vida. Això fa que sempre dugui al damunt fosfur de zinc i que, un cop a la presó, s'empassi el verí abans que la facin pujar en un tren cap a un camp d'extermini, com estaven fent habitualment amb els jueus detinguts. A les monges que tenien cura de la presó els deixa una nota amb les seves últimes voluntats:
Prego amb tota l'ànima a la Mare Superiora que reculli tots els objectes que em pertanyen i no els deixi caure en mans dels alemanys. Quan sigui el moment, que els destini a obres de beneficència. Que deu em perdoni.

Nota final
Si el nom d'Enrica Calabresi ha estat rescatat de l'oblit és gràcies a la tasca de diverses persones. En primer lloc, Alessandra Sforzi i Marta Poggesi, dues investigadores que, a més de fer recerca en insectes --la primera-- i amfibis i rèptils --la segona-- es van dedicar a reconstruir parcialment la història d'una altra zoòloga de la qual només sabien que havia descrit nombroses espècies i fet recerca en un temps en què la presència de les dones en el món de la ciència era més avia escassa.

Cal destacar també la recerca feta per l'escriptor i periodista Paolo Ciampi, que va seguir la petja d'Enrica Calabresi anant a trobar parents, amics i alumnes de la científica per fer-ne una biografia, publicada el 2006 amb el títol Un nome. I la professora Elisabetta Rossi, entomòloga de la Universitat de Pisa, que va fer col·locar el retrat d'Enrica Calabresi en el lloc que li corresponia, en la galeria de retrats dels docents de l'Institut d'Entomologia Agraria, on Enrica havia treballat. Les ciutats de Pisa i de Ferrara li han dedicat sengles carrers. Els darrers anys, amb motiu del Dia de la Memòria de l'Holocaust (27 de gener) o en actes d'homenatge a les Dones que van passar per la presó de Santa Verdiana, el nom d'Enrica Calabresi ha estat de nou recordat.

Per saber-ne més:
- Calabresi Enrica. Al web Scienza a Due Voci, de la Universitat de Bolonya
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233

Potser us interessarà:
- La porta de Dachau (aquest blog, 02.11.2014). Records d'una visita a un camp de concentració nazi.
- La Cerimònia del Record (aquest blog, 29.01.2013). Breu crònica de la Cerimònia del Record 2013 a Barcelona per recordar els més de sis milions de persones mortes en els camps de concentració nazis.
Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Comentari de dos llibres sobre els jueus italians i les lleis racials del feixisme (La parola ebreo i El jardí dels Finzi-Contini).
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011).

dissabte, 9 de gener de 2016

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660
Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat
Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani
Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani
Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994
En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

diumenge, 3 de gener de 2016

Fumata negra

Aquest matí el centre cívic Joan Oliver "Pere Quart", de Les Corts, a Barcelona, era una mena de capella Sixtina del procés sobiranista català. La CUP hi celebrava una reunió del seu consell polític per decidir si dóna el seu suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Com els periodistes que es concentren en el Vaticà quan s'ha d'elegir un nou papa, per saber el resultat de les votacions, aquest matí, a les portes del Pere Quart hi havia concentrats periodistes de molts mitjans que esperaven la fumata que havia d'anunciar si d'aquí a uns dies tindrem o no president de la Generalitat.




Jo havia sortit a fer un passeig pel meu barri, Les Corts. Com que els meus genolls no estaven per llargues caminades, he baixat pel passeig que tenim a la Gran Via de Carles III. M'he aturat a contemplar el jardí vertical que hi ha en la paret posterior del centre cívic Pere Quart. És relativament recent i encara no fa el goig que farà quan la vegetació que hi han posat oculti la paret que té al darrere. Després he rodejat l'església que hi ha al costat i he agafat el carrer que puja cap a la Travessera de Les Corts. Aleshores és quan m'he trobat amb la moguda mediàtica per la reunió de la CUP. Sabia que ahir van fer-hi una assemblea --no sé si de barri o de tot Barcelona-- però no em pensava que avui tornarien a reunir-s'hi per prendre la decisió final.

Periodista d'Euskal Telebista (ETB)
Com que sóc tafanera de mena i com que en una placeta que hi ha a tocar del centre cívic hi ha bancs on poder seure, m'he aturat a veure què passava i si sortia aviat la fumata. M'ha estranyat que, amb tot aquell enrenou, no hi hagués guàrdia urbana, però ben aviat he vist que n'arribava un cotxe, del qual han baixat dos guàrdies que s'han apropat a la furgoneta de TV3 i han preguntat a un home que hi havia dins per què eren allà els periodistes. L'home els ha dit que estaven esperant el resultat de les votacions de la CUP. M'ha estranyat que la Guàrdia Urbana no estigués assabentada que avui la CUP es reunia en aquest lloc i que, en canvi, ho sabessin tots els mitjans de comunicació; i no només catalans, he vist una dona que duia la "carxofa" d'ETB, la televisió d'Euskadi.

He fet una volta i abans de tornar cap a casa he passat una altra vegada davant de Pere Quart. Tothom seguia esperant la fumera. Com que ja devia ser hora de les notícies, hi havia periodistes que es posaven davant les càmeres per dir que la notícia era que no hi havia encara notícies. (En arribar a casa, he posat TV3 i he tornat a veure la noia enviada a Les Corts --el barri-- per dir de nou que encara no se sabia res.) Un noi assegut a la vorera parlava a una cadena estatal d'emissores de ràdio i ho feia com si estigués parlant des de l'interior del lloc on es feia la reunió. Una noia asseguda en un banc teclejava la seva notícia --o no notícia-- en un ordinador.

Eren ja quarts de cinc quan m'he assabentat que la fumata havia estat negra i que no tindrem president. Perquè no crec que Junts pel sí accepti les condicions que de nou la CUP li vol imposar, és a dir que canviïn el candidat. Després he vist per Internet (en la programació a la carta de TV3) les declaracions de la CUP i la roda de premsa posterior. Un acte molt poc televisiu; si més no, a la roda de premsa no se sent què pregunten, només les respostes. I en la primera part, la de les declaracions, una de les persones que hi ha intervingut era una noia (Neus de nom) que només feia que riure, com si fos en el festival de fi de curs de l'escola, i que s'ha fet un embolic en donar les dades. I gent que de tant en tan aplaudia, com en aquells programes de televisió on fan aplaudir a gent que no apareix a la pantalla. Qui devia aplaudir? Jo he anat a rodes de premsa i no he vist mai que els professionals dels mitjans aplaudissin, per més interessant que fos allò que deien les persones a qui preguntaven. I una cosa m'ha cridat l'atenció. Fixeu-vos en les següent fotografies; una està presa poc abans del minut 23 del vídeo i la segona uns segons després del minut 23. Hi veieu la diferència?



I mireu què passava un segon abans del minut 23:


El noi (em sembla que es diu Xevi Generó) posa la bandera catalana que algú li ha passat. De nou aplaudiments i la dona més gran diu que, si aplaudeixen, no pot sentir la pregunta que li fan en aquell moment. I jo em pregunto una altra vegada, qui és que aplaudeix? I també, per què han posat la bandera aleshores i no al començament?

M'ha semblat que algú preguntava per què avui donaven la cara aquestes persones i no les habituals (com que no se sent bé, no puc assegurar que la pregunta fos aquesta) i la dona els ha dit que han canviat la "coreografia", que cal fer-ho de tant en tant. I he vist que mantenen el discurs que els he sentit una vegada i altra, que la culpa que no tinguem president no és de la CUP, sinó dels altres que "no han mogut fitxa i la fitxa es diu Artur Mas". I encara ara repeteixen que, si Junts pels sí canvia de candidat, ells poden aprovar-ne la investidura.

Després de tot això, em faig unes consideracions. Per una banda, no entenc que l'odi a una persona o a un partit prevalgui sobre el sentiment independentista que diuen que té la CUP. Per una altra, les persones que han donat la cara avui parlen com si aquest NO a la investidura fos una decisió unànime dins del seu partit. És cert que hi han arribat amb majoria absoluta (diuen que és la condició que es van posar), però dins de la CUP hi ha gent que estava disposada a votar la investidura per tal de tirar endavant el procés sobiranista. Com Carme Forcadell i com molta altra gent, jo també vaig pensar que la CUP ajudaria a fer realitat el mandat democràtic del 27 S. Malauradament no ha estat així. M'imagino la rialla d'orella a orella que se li deu haver posat a Rajoy i a totes les persones que s'oposen al dret d'autodeterminació del poble català.

Tuit de Carme Forcadell després de l'anunci del NO de la CUP
Actualització (04.01.2016, 00:45)
Per les xarxes socials he llegit insults a la CUP per la seva decisió d'avui. Jo estic molt emprenyada per la decisió que han pres, especialment perquè la podrien haver pres ja fa uns mesos, però no seguiré el joc dels qui els volen desqualificar a còpia d'insults. Trobo que insultar degrada més qui llença l'insult que qui el rep.

Fotos: M. Piqueras (03.01.2016)

dissabte, 2 de gener de 2016

Les "Converses sobre química" de Jane Marcet (1769-1858)

Conversations on Chemistry (2nd ed.)
En aventurar-se a oferir al públic, i més particularment al sexe femení, una Introducció a la Química, l'autora, que també és una dona, creu que pot ser necessària alguna explicació; i allò que creu més necessari és disculpar-se per haver emprès aquest tasca, ja que el seu coneixement de la matèria és tan sols recent i perquè no pot pretendre que se la consideri posseïdora del títol de química.
Així comença el prefaci del llibre Converses sobre química; en les quals els elements d'aquesta ciència s'expliquen familiarment i s'il·lustren amb experiments, una obra de divulgació de la química publicada per primera vegada el 1806 i de la qual s'han fet nombroses edicions.  En va ser l'autora Jane Marcet  (1769-1858), una dona que va viure en una època en què no es publicaven gaire llibres de divulgació --i encara menys pensats per a dones-- i en què les dones a penes tenien representació en el món de la ciència. Marcet va ser testimoni de la revolució química posterior als treballs d'Antoine Lavoisier (1743-1794), d'on arrenca la química moderna, i les diverses edicions del llibre reflecteixen els avançaments en aquella ciència. Com en la majoria de dones que han destacat o fet alguna aportació a la ciència en èpoques passades, en Jane Marcet hi ha l'ombra d'alguns homes que van encoratjar-la a seguir per aquell camí. Això ens fa pensar en el talent de dones que deu haver perdut la ciència perquè, tot i les seves aptituds, no hi va haver cap home que els obrís la porta d'entrada a aquell món.

Jane Marcet (1769-1858)
Jane Marcet (nascuda Haldimand; Marcet és el cognom del seu marit) va néixer a Londres l'1 de gener de 1769, en una família benestant. El seu pare, Anthony Francis Haldimand era un comerciant i banquer suís establert a Londres i la seva mare, Jane, era anglesa. Els Haldimand van tenir onze fills, molts dels quals van morir durant la infantesa. Jane va ser l'única nena que va sobreviure i als quinze anys, en morir la mare de part, ella va posar-se al front de la llar i a partir d'aleshores va ocupar-se de controlar l'educació dels seus germans. El més petit, William (1784-1862), va arribar a dirigir el banc d'Anglaterra (als vint-i-cinc anys ja n'era director!) i va ser membre del Parlament britànic de 1820 a 1826; després va establir-se a Lausana on va dedicar la seva fortuna a tasques filantròpiques, com ara la fundació d'un centre per acollir persones cegues.

Els germans Haldimand (nens i nenes) van ser educats a casa pels millors tutors disponibles, en un ambient de gran activitat intel·lectual. Jane, com els seus germans, va aprendre química, ciències naturals, llatí i història, a més d'algunes matèries que es reservaven a les noies: art, música i dansa. A més, ella s'encarregava d'organitzar les reunions a les quals el pare convidava científics, escriptors i altres intel·lectuals. Solien ser dos o tres sopars setmanals, que concentraven unes quaranta persones, més les que s'afegien a la tertúlia que hi havia en acabar els sopar. A aquests últims els oferien postres, vi i brandi.

El 1799, Jane va casar-se amb Alexander Marcet (1770-1822), metge d'origen suís, molt interessat per la química. Marcet havia marxat de Suïssa en una època de conflictes polítics i va estudiar medicina a Edimburg. Després es va establir a Londres, on, a més de la seva activitat assistencial, va ensenyar química des de 1805 fins a 1819 al Guy's Hospital. El cercle intel·lectual que Jane freqüentava a casa del seu pare va ampliar-se amb les amistats del seu marit i va entrar en contacte amb personalitats del món de la ciència, la literatura i la filosofia, entre els quals hi havia Mary Somerville, Auguste Arthur de la Rive, Harriet Martineau, Maria Edgeworth, i Thomas Malthus.

Conferència de Nadal de Faraday el 1856
En aquella època, hi havia una gran admiració per la ciència i moltes institucions organitzaven conferències i sessions en què científics feien experiments davant del públic com un espectacle. El 1799 es va fundar la Royal Institution amb l'objectiu de introduir les noves tecnologies i de divulgar la ciència a un públic general. Algunes activitats es van fer molt populars i encara avui dia es duen a terme, com ara les conferències de Nadal, que va inaugurar Michael Faraday el 1825. L'afició de Jane per la química va començar quan va assistir a les demostracions pràctiques que Humphrey Davy (1778-1829) feia a la Royal Institution, que atreien un públic molt nombrós. Cap a 1810, hi podia arribar a haver unes mil persones en les sessions en què Davy "actuava". (Entre els participants en les modernes conferències nadalenques hi ha hagut Carl Sagan, David Attenborough i Richard Dawkins.) Al principi Jane no acabava d'entendre aquelles demostracions, però quan el seu marit va explicar-li els conceptes de la nova química, i amb la repetició dels experiments, s'hi va familiaritzar i va anar interessant-s'hi més. Va adonar-se que, en camps del coneixement com aquell, les il·lustracions i una explicació a través de la conversa podien constituir una font d'informació molt útil.

La idea de transmetre a altres dones els coneixements de química que ella havia adquirit la va animar a escriure un llibre en dos volums, la primera edició del qual va publicar-se el 1806 . El principal encert d'aquella obra va ser que no seguia l'estructura dels llibres de text de l'època, sinó que era un recull de converses --com el seu nom indica-- entre una mestra i dues alumnes seves. És una obra retòrica; al llarg de la conversa es generen preguntes sobre les quals es debat i que es responen a mesura que l'obra avança. No era un estil nou --s'havia usat des del temps dels grecs-- però el va adoptar perquè era la manera com ella havia après allò que sabia de química. Les dotze primeres edicions van sortir anònimes perquè es volia evitar el conflicte d'interès pel fet que el seu marit fos un investigador en química. L'obra es va atribuir a altres dones i fins i tot a algun home tot i que en el prefaci quedava clar que l'autor era una dona. Va ser en la 13a edició, publicada el 1837, quan es va revelar el nom de l'autora

Aquelles Converses sobre química van tenir molt d'èxit i Jane les va anar revisant i posant al dia amb els nous descobriments que s'anaven succeint. Al Regne Unit se'n van fer 16 edicions i en elles es troba reflectida l'evolució de la química al llarg de la primera meitat del segle XIX. El llibre va arribar aviat als Estats Units, on va ser modificat per diversos editors, que en molts casos passsaven com a autors del l'obra perquè a la coberta només sortia el seu nom. A diferència de les edicions angleses, que tenien com a objectiu difondre la química entre la població, especialment entre les dones, les edicions americanes estaven pensades com a llibre de text. Fins a 1850, es van vendre unes 160.000 còpies de les Converses, 20.000 de les quals corresponien a les edicions angleses, i la resta principalment a les que van fer-se als Estats Units. També se'n van fer quatre edicions a França, una a Suïssa i una altra a Alemanya. Quan es va publicar la darrera edició original Jane tenia ja 84 anys. Aleshores vivia amb una filla a Piccadilly, a Londres, on va morir el 28 de juny de 1858.

Malgrat l'èxit aclaparador del llibres als Estats Units, Jane no en va rebre cap compensació econòmica ni tampoc va poder controlar els canvis que es feien a les edicions originals perquè en aquell país encara no hi havia una llei de copyright que protegís els drets dels autors estrangers.

Converses sobre economia política
Les Converses sobre química no van ser els únics llibres de divulgació que va escriure Jane Marcet. També va difondre les idees d'Adam Smith, Thomas Malthus i David Ricardo en unes Converses sobre economia política que va publicar el 1816. I en altres llibres que seguien el mateix estil de les Converses va tractar matèries com ara la botànica o la història d'Anglaterra. El mèrit de les Converses sobre química és doble; per una banda, perquè posa la química a l'abast d'un públic general i per una altra, perquè apropa la dona a un món --el de la ciència-- que en general li havia estat vedat.

Potser us interessarà:
- Conversations on Chemistry; in which the elements of that science are familiarly explained and illustrated by experiments, edició de 1817, en el Projecte Gutenberg
- Online Books by Mrs. Marcet. Obres de Jane Marcet disponibles en línia, amb nombroses edicions de les Converses sobre química, entre les quals hi ha les edicions fetes a Estats Units, amb modificacions.
- The woman that inspired Faraday, per Hazel Rossotti, a Chemistry World, juny 2007, pp. 58-61

dissabte, 26 de desembre de 2015

2016, Any de...

Alguns temes als quals es dedicaran celebracions, commemoracions o debats el 2016:
  • Any Internacional dels Llegums. Proclamat per les Nacions Unides per sensibilitzar l'opinió pública sobre els avantatges nutricionals dels llegums en el marc d'una producció sostenible d'aliments que té com a objectiu la nutrició i la seguretat alimentària. L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (la FAO) és l'encarregada de col·laborar amb els governs, institucions i organitzacions no governamentals i altres interessades en la celebració. Un dels objectius de la celebració és promoure els llegums com a font proteïnes i d'altres nutrients essencials.
  • Any Internacional per a l'Entesa Mundial.
    Proclamat pel Consell Internacional de les Ciències (ICSU), el Consell Internacional de les Ciències Socials (ISSC) i el Consell Internacional de Filosofia i Ciències Humanes (CIPSH), per iniciativa de la Unió Geogràfica Internacional (IGU). Té per objectiu promoure una millor comprensió de l'impacte mundial de les accions locals en el repte de fomentar polítiques innovadores per a fer front a problemes d'abast mundial com ara el canvi climàtic, la seguretat alimentària o les migracions. L'entesa mundial exigeix la reconciliació de les activitats globals i les locals, de la ciència i la vida diària. Se centrarà en activitats quotidianes com ara menjar veure, viure un lloc determinat, treballar, viatjar i comunicar-se. La sostenibilitat a escala mundial --una de les fites a què aspira la humanitat en el segle XXI-- no serà possible si primer no s'assoleix la sostenibilitat a escala local.
  • Any Ramon Llull. Diverses entitats commemoren el setè centenari de la mort de Ramon Llull. Les celebracions van començar el novembre de 2015 i conclouran el novembre de 2016.
  • Any Cervantes. Commemora el quart centenari de la mort de Miguel de Cervantes i està coordinada per una comissió que depèn de la Secretaria d'Estat i de Cultura del Govern espanyol. Segons el director de l'Institut Cervantes, però l'organització porta retard.
  • Any Shakespeare. Commemora el quart centenari de la mort de William Shakespeare. Per commemorar-ho, hi haurà activitats per tot el món, especialment en els països anglosaxons. (A Valladolid se celebrarà un congrés centrat en Cervantes i Shakespeare.)
  • Any Sant de la Misericordia, celebrat per l'església catòlica per iniciativa del papa Francesc
D'altres:
- Escòcia celebra l'Any de la Innovació, Arquitectura i Disseny.
- La Societat Geològica britànica celebra l'Any de l'Aigua (que segueix a l'Any del Fang, celebrat el 2015).

dimecres, 23 de desembre de 2015

Maria Pavlova (1854-1938), pionera de les dones geòlogues a Rússia

Maria V. Pavlova (1854-1938)
El 1930, l'Acadèmia de Ciències de la URSS va elegir com a soci honorari una dona, la primera entre les geòlogues i paleontòlogues que hagi rebut aquesta distinció i l'única per ara. Era Maria Vasilievna Pavlova (nascuda Maria Gortynskaya, 1854-1938) i està considerada la primera paleontòloga russa, tot i que els seus orígens són ucraïnesos.

Maria Gortynskaya va néixer el 26 de juny de 1854 a Kozelets, ciutat històrica de l'óblast (província) de Txerníhiv, al nord d'Ucraïna i els seus pares van ser Vasily Stepanovich Gortynsky i Alexandra Mikhaylovna Gortinskaya (nascuda Alexandra Lagoda). Com la majoria de nenes de famílies benestants, Maria va rebre la primera educació a casa, i a partir de 1865 va estudiar a l'Institut de Noies Nobles de Kiev, on el 1870 va rebre un títol que li permetia treballar com a institutriu i ensenyar llengua i literatura russes, geografia, història, física, aritmètica, història natural i llengua i literatura alemanyes i franceses.

Jardin des Plantes de París 2011 (Chris Waits, Wikimedia Commons)
El 1880, quan feia set anys que s'havia casat, va morir el seu marit. El mateix any ella va marxar a París per estudiar a la Universitat de La Sorbona. Va seguir cursos de zoologia, botànica, geologia i paleontologia i va fer pràctiques en el Jardin des Plantes del Museu Nacional d'Història Natural. Un dels seus professors va ser Jean Albert Gaudry (1827-1908), reconegut expert en mamífers fòssils del Terciari que va encomanar-li la seva passió per la paleontologia. Durant la seva estada a França, Maria va fer algunes excursions per obtenir ossos de vertebrats fòssils i va reunir-ne una col·lecció que es va endur a Rússia després de la seva graduació a La Sorbona.

El 1885 va establir-se a Moscou i l'any següent va casar-se amb Axey P. Pavlov (1854-1929), també geòleg i paleontòleg, a qui havia conegut durant la seva estada a París. La diferència entre la carrera científica d'un home i la d'una dona en aquella època queda palesa en revisar algunes dades dels inicis professionals d'aquesta parella. Ell, graduat a la Universitat de Moscou (que no admetia dones) el 1879, de seguida va començar a impartir-hi classes de química i ciències naturals. El 1881 va ser curador de la col·lecció mineralògica i geològica de la Universitat de Moscou i, el gener de 1886 va esdevenir professor de la Universitat Imperial de Moscou. A Maria, el 1885 van deixar-li que s'ocupés de les col·leccions del Gabinet Geològic de la Universitat de Moscou, però sense rebre cap sou a canvi del seu treball i gràcies al suport del seu marit.

El 1886 Maria va publicar el seu primer article científic, amb els resultats d'un estudi sobre els ammonites del Cretaci primitiu que el seu marit havia recol·lectat en la regió del Volga. Després tota la seva recerca va centrar-se en els mamífers del Terciari. Entre 1887 i 1909 va publicar una sèrie de nou llibres sobre els mamífers ungulats fòssils (Études sur l'histoire paléontologique des Ongulés). Aquesta magna obra descriu el desenvolupament i evolució dels principals grups d'ungulats i n'estableix les relacions. Va basar-se en estudis fòssils fets a Amèrica, Europa occidental i, per primera vegada, també a partir de dades dels territoris russos.

El 1893, Maria va començar a estudiar també els fòssils d'altres grups de vertebrats, com ara els proboscidis. Més endavant va organitzar els estudis dels mamífers de Rússia en el Terciari i el Quaternari, i va traçar les línies filogenètiques d'alguns grups de grans mamífers, com ara cavalls, rinoceronts i elefants. Una obra cabdal en la seva bibliografia és Les elephants fossils de la Russie (Els elefants fòssils de Rússia), de 1910. Aquell mateix any, també va publicar un catàleg de les col·leccions del Gabinet Geològic de la Universitat Imperial de Moscou i va començar a ensenyar paleontologia a la Universitat Shanyavsky del Poble, un centre que impartia cursos nocturns i conferències a les quals podia assistir tothom. Entre els assistents hi havia sempre estudiants de la Universitat Imperial de Moscou, on ella no podia fer classe pel fet de ser una dona.

A més de les obres que eren resultat de la seva recerca, Maria va traduir al rus llibres de ciències naturals escrits en altres llengües. Cal destacar The Extinct Monsters (Els monstres extingits) i Animals of the Last Geological Epoch (Animals de l'última època geològica), ambdós del naturalista britànic Henry Neville Hutchinson (1856-1927), i Die Stämme des Tierreiches (Les arrels del regne animal), del paleontòleg austríac Melchior Neumayr (1845-1890). Aquestes obres van ser els primers llibres de divulgació paleontològica publicats en rus.

El treball de Maria Pavlova, que havia estat apreciat des del principi per altres paleontòlegs, va rebre el reconeixement oficial en les darreres dècades de la seva vida. El 1916 va rebre el diploma de doctora en zoologia per part de la Universitat Imperial de Moscou i el 1919 va obtenir la càtedra de la mateixa universitat. També el 1919, va ser nomenada directora del Museu Paleontològic de la Universitat Estatal de Moscou, que estava separat del Gabinet Geològic del qual ella s'havia fet càrrec anys enrere. El 1921 va ser elegida membre de l'Acadèmia de Ciències de la República Soviètica d'Ucraïna i el 1925 va ser-ho, com a membre corresponent, de l'Acadèmia de Ciències de la URSS. A més, era membre de moltes altres organitzacions científiques, del seu país i de l'estranger.

La seva relació amb paleontòlegs i encarregats de museus i col·leccions d'altres països va ser molt bona. A més de la correspondència que hi va mantenir, amb el seu marit va visitar molts centres i investigadors, entre els quals Eduard Suess i el seu gendre, també paleontòleg, l'abans esmentat Melchior Neumayr. Després de la mort del seu marit, el 1929, maria va continuar treballant. El 1931, amb 77 anys, encara va fer una expedició a la regió del Volga, per recol·lectar-hi fòssils d'animals. Va morir a Moscou el 23 de desembre de 1938 i va ser enterrada en el cementiri de Novodévitxi, actualment patrimoni de la Humanitat.

Per saber-ne més:
- Eduard Suess' letters to the first Russian woman-geologist Maria Pavlova in the Archive of the Russian Academy of Sciences, per Z. Bessudnova a Jarbuch der Geologischen Bundesanstalt, 12.2006

divendres, 18 de desembre de 2015

Grècia i els refugiats

A través del Costas, un grec que fa molts anys que viu a Itàlia (a Bolonya), m'ha arribat un comunicat de premsa que va difondre fa pocs dies l'Ambaixada grega a Roma sobre com està afrontant Grècia la crisi dels refugiats que arriben contínuament a les seves costes, i també els que hi arriben per terra. Les dades de l'informe m'han semblat prou interessants per difondre-les. Grècia, malgrat la profunda crisi econòmica en què es troba immersa, està fent molt més pels refugiats i altres migrants que arriben a les seves costes o que hi entren travessant fronteres terrestres que alguns països europeus en una situació econòmica molt millor que la grega.

L'arribada de refugiats a Grècia

L'arribada de refugiats en números:
  • 43.518 persones van arribar per mar a Grècia durant tot l'any 2014.
  • 758.596 persones han arribat per mar a Grècia des de l'1 de gener al 9 de desembre de 2015.
  • 3283 persones han arribat a Grècia travessant la frontera terrestre d'Evros entre gener i setembre de 2015.
  • 94.024 persones han rebut el socors de la guàrdia costanera grega.
  • 206 persones han mort ofegades en el mar.
  • 413 traficants de persones han estat detinguts per la guàrdia costanera grega des de l'1 de gener al 23 de novembre de 2015.
  • 20.000 persones és la capacitat d'acollida que té Grècia en nous centres de la regió de l'Àtica i del nord del país.
  • 20.000 persones són les que rebran un subsidi per poder llogar un habitatge.
  • 1000 milions d'euros és el cost de les despeses fetes per Grècia fins ara per afrontar l'arribada dels refugiats.
Alguns mites que s'han difós sobre l'actitud de Grècia davant d'aquesta situació, i la realitat:
Mite número 1: Grècia no ha aconseguit segellar les seves fronteres.
La realitat: Els controls de les fronteres marines són diferents dels controls de les fronteres terrestres. No s'hi pot construir barreres i, a més, el dret internacional prohibeix no deixar-hi entrar les persones que arriben per mar. Al contrari, obliga a socórrer les persones que són en el mar en perill per a la seva vida. Grècia esta complint els seus compromisos internacionals mitjançant operacions de socors que han salvat milers de vides humanes.

Mite número 2: Grècia no accepta l'ajut de la Unió Europea, ja sigui humanitari, ja sigui de Frontex.
La realitat: Frontex (l'Agència Europea de control de Fronteres Exteriors) està ajudant Grècia en la identificació i el registre dels migrants que arriben a les illes de l'Egeu, mentre que és a punt de començar una operació semblant a la frontera entre Grècia i la República de Macedònia (que els grecs l'anomenen Antiga República Iugoslava de Macedònia perquè no es confongui amb la part grega d'aquesta regió geogràfica). Grècia, a més, ha demanat a FRONTEX que activi els equips d'intervenció ràpida a les illes gregues del mar Egeu. Grècia no accepta, però, patrulles conjuntes i observadors de la República de Macedònia perquè el control de les fronteres és una responsabilitat nacional. Han demanat 1600 guàrdies de frontera i 100 aparells EURODAC, però de moment només hi han arribat 170 guàrdies de frontera i 48 aparells EURODAC (són els aparells que prenen les empremtes digitals i les envien a una base de dades europea que permet identificar les persones que demanen asil o que travessen les fronteres exteriors de manera irregular; EURODAC és l'acrònim d'European Dactyloscopy). A més, el país també ha activat el mecanisme de protecció civil de la Unió Europea per rebre suport material per afrontar el flux de migrants i refugiats.

Arribada de pakistanesos a l'illa de Kos (Foto A. Penso, Metges Sense Fronteres)
Mite número 3: Grècia no ha fet cap progrés en el procés de reubicació dels refugiats.
La realitat: És cert que són pocs els refugiats que han estat transferits a altres països de la Unió Europea, però no és culpa de Grècia, perquè el procés depèn, per una banda, de la col·laboració dels mateixos refugiats i, per una altra, dels estats membres que han de fer ofertes concretes d'allotjament i designar punts de contacte nacionals.

Mite número 4. Grècia no ha fet cap progrés pel que fa a la repatriació dels migrants.
La realitat: Els països d'origen dels migrants no sempre estan disposats a cooperar en aquest tipus d'operacions. Pakistan, per exemple, va rebutjar fa poc l'arribada de 30 migrants pakistanesos d'un grup de 50 repatriats de Grècia. La repatriació només pot fer-se partint d'acords de readmissió que es fan principalment entre la Unió Europea i tercers països. Això fa que la col·laboració de la Unió Europea sigui indispensable.

Altres dades:
  • Grècia ha gastat fins ara 1000 milions d'euros del seu pressupost nacional. Ha rebut 33 milions d'euros del Fons Europeu d'Asil i li han aprovat 50 milions d'euros d'ajuda econòmica europea d'emergència.
  • El mes d'agost de 2015 es va instituir una unitat administrativa especial per a la gestió dels ajuts europeus per tal de superar les barreres burocràtiques.
  • El cost de cures mèdiques i tractament en hospitals dels refugiats i altres migrants a Grècia ultrapassa els 800.000 euros. 
* * * * * * * * * * * * * * * * *

Avui, 18 de desembre, l'Organització de les Nacions unides celebra el Dia Internacional dels Migrants, que és una crida a la comunitat internacional perquè recordi els refugiats i migrants que han perdut la vida o han desaparegut en intentar arribar a un lloc segur després de dies de viatge a través del mar o de deserts. Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides, ha acabat el seu missatge d'enguany en aquesta celebració amb aquestes paraules:
En el Dia Internacional dels Migrants, comprometem-nos a proposar solucions coherents, àmplies i basades en els drets humans, que estiguin guiades pel dret i les normes internacionals i una voluntat compartida de no deixar ningú enrere.
La Unió Europea, especialment alguns dels països que la integren, han afrontat la situació actual d'una manera vergonyosa, oblidant que, al llarg de la història, els pobles europeus també van ser migrants i en molts casos refugiats. De vegades són les mateixes normes i legislació les que dificulten la rebuda d'aquestes persones. Com es va dir repetidament en el Fòrum Europeu de Salut 2015, no és tracta d'una crisi d'arribada, sinó d'una crisi de rebuda. I com diu el ninotaire Floris Oudshoorn en aquesta vinyeta, els votants sovint van pel davant dels polítics:



Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre l'anomenada crisi de refugiats i la seva salut.
- Els sirians errants (aquest blog, 04.10.2015). Reflexions sobre la presència dels refugiats a Europa.
- El nen del coixí (aquest blog, 30.09.2014). Entre els refugiats, hi ha també moltes criatures.


El PP, Catalunya i Extremadura

Aquesta nit passada he seguit una estona en directe el debat organitzat de  TV3 entre els candidats a les eleccions del 20 de desembre. Només l'he seguit una estona perquè allò semblava una olla de grills. M'ha fet la impressió que Mònica Terribas era incapaç de controlar la situació. Després he recorregut a Twitter i he anat llegint les piulades que duien l'etiqueta @DebatTV3CatRadio i si més no, m'he estalviat sentir-los parlar tots a l'hora i no entendre res del que deien.

En l'estona que he vist en directe el debat, he sentit com Fernández Díaz negava un cop més allò del 16.000 d'euros de Catalunya que es queda cada any l'Estat i s'ha referit als comptes fets per Josep Borrell, el polític del PSC que va ser ministre d'Obres Públiques. Recordo aquell article seu, "¿Dónde están los 16.000 millones?", publicat a El País el gener de 2014, en què concloïa que Catalunya no tenia un dèficit fiscal, sinó un superàvit.

Doncs els col·legues de Fernández Díaz del PP d'Extremadura no devien llegir l'article de Borrell, ni deuen escoltar el que diuen els membres del PP d'altres comunitats autònomes, perquè no pensen el mateix. El maig de 2014, l'edició d'Extremadura d'El Periódico, publicava un article --de fet era una notícia de l'agència EFE-- titulat "El PP avisa de que un cupo catalán obligaría a devolver competencias a Extremadura". L'entradeta de l'article deia: "Calcula que haría perder a la región un 12% de sus actuales ingresos. La otra alternativa sería asumir recortes por valor de 400 millones de euros." I l'article concloïa amb aquestes frases:
El cupo catalán, a juicio del PP extremeño, además de "limitar la solidaridad entre los españoles", supondría "un expolio fiscal" para Extremadura. El PP extremeño destaca que el hecho de que Cataluña quede fuera del actual sistema de financiación autonómica al disponer de un cupo "supondría que el resto de comunidades del régimen común perderían hasta 16.000 millones de euros al año".

La notícia va sorgir perquè el grup Popular de l'Assemblea d'Extremadura va registrar una proposta de pronunciament per tal que el seu Parlament instés el Govern estatal a mantenir Catalunya dins del règim comú de finançament autonòmic, no fos cas que accedís a les pretensions catalanes de disposar d'un règim singular, com el d'Euskadi o el de Navarra.

Però aquest temor per perdre una part dels ingressos que arriben a Extremadura ve de més enrere. El 2012, José Antonio Monago, president de la Junta d'Extremadura, després de referir-se a la insolidaritat de Catalunya, va afegir:
El mayor desafío político que tiene extremadura en 2013, que no podemos perder de vista, es sin duda el pacto fiscal catalán. El pacto fiscal catalán es catastrófico para Extremadura [...] Su efecto para Extremadura puede ser devastador [...] Su idea [la de Catalunya] de Extremadura y de España es una idea estereotipada que debemos combatir hablando alto y claro como pueblo con una sola voz, pero sobretodo dando la batalla política al pacto fiscal catalán.
Seria bo que el Sr. Fernández Díaz parlés amb els seus companys de partit a Extremadura per tranquil·litzar-los dient-los que no es preocupin, que si mai Catalunya tingués un concert econòmic com el basc o se separés d'Espanya, ells no en sortirien perdent, perquè al cap i a la fi, aquests dèficit fiscal de què tan parlen els catalans no existeix.

Potser us interessarà:
L'inefable Monago (aquest blog, 28.06.2012)

dimarts, 15 de desembre de 2015

La salut, un dret, no pas un privilegi

El 12 de desembre es va celebrar el Dia de l'Assistència Sanitària Universal, amb el lema "Salut per a tothom". Més de 700 organitzacions de 116 països es van reunir per fer sentir la seva veu afirmant que la salut, no és un privilegi, sinó un dret i que tothom hauria de tenir accés a una assistència sanitària de qualitat, independentment del lloc on es visqui, els diners que es tinguin o la raça, sexe o edat.

L'agost de 2015, a les Nacions Unides es van acordar els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que haurien d'assolir-se entre el 2015 i el 2030. Són 17 objectius que tenen com a finalitat conjunta l'eradicació de la pobresa extrema, l'eliminació de les desigualtats i injustícies i la solució del canvi climàtic.


Un dels disset objectius és assegurar una vida sana i promoure el benestar per a totes les edats. Entre les metes que es marca aquest objectiu hi ha la reducció de la mortalitat infantil, acabar amb algunes malalties infeccioses (sida, tuberculosi, malària, malalties tropicals...), prevenir les addiccions a drogues (prohibides o no), reduir el nombre de morts en accidents de trànsit, reduir el nombre morts i malalties per contaminació i altres causes ambientals, i que tothom pugui tenir accés a vacunes i medicaments.

Una manera d'assegurar una vida sana és fent possible que tothom tingui accés a l'assistència sanitària. Això, que per a l'economia d'un país pot semblar un llast econòmic, a la llarga és més rendible que la negació d'aquest dret. Cada euro que un país inverteixi avui dia en la salut de la seva població, en una generació pot produir un augment en ingressos de fins a 20 euros. De fet, salut i pobresa van molt lligats i formen un cercle viciós. Ho va expressar molt bé Charles Edward Winslow en un text publicat el 1951 per l'Organització Mundial i que ja ha esdevingut clàssic (El preu de la malaltia i el preu de la salut): "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè emmalaltien, i s'agreujaven perquè eren més pobres."

Fa alguns anys, el Govern espanyol va restringir l'accés a l'assistència sanitària a les persones estrangeres en situació irregular. A partir de setembre de 2012 en teoria només són ateses en casos d'urgència. Diversos especialistes de salut que van participar en el Fòrum Europeu de Salut 2015, van exposar els inconvenients de la limitació de l'accés al sistema públic de salut i la revista Eurohealth, que publica l'Observatori Europeu de Polítiques i Sistemes de Salut, en el número de desembre de 2014 va incloure un estudi que analitzava el canvi de política sanitària espanyol i el comparava amb el canvi contrari que es va produir a Suècia, on abans les persones indocumentades només tenien accés als serveis d'urgències i se'ls va ampliar l'accés als serveis primaris i secundaris. L'estudi va concloure que el millor sistema de salut d'un país és el que abasta tota la població, sense limitar-ne l'accés en cap situació. L'informe destacava especialment els inconvenients d'excloure segments de la població dels serveis preventius i de tractament de malalties cròniques o contagioses. Una mesura que, a la llarga, surt més cara per a l'economia sanitària. És més barat prevenir una malaltia infecciosa mitjançant la vacunació o tractar-la tan bon punt es declara, que no pas quan la situació s'ha agreujat i la persona malalta va a urgències i potser ha contagiat ja altres persones. O tractar una malaltia crònica que no pas les complicacions que se'n poden derivar si no es tracta i que acaben també amb un ingrés a urgències.

Està bé que es dediqui un dia de l'any a fer difusió d'aquesta necessitat de cobertura sanitària universal, però molt millor seria que un any ja no calgui dedicar-hi cap dia perquè tots els habitants del planeta hagin assolit aquest dret. Potser això és un desig utòpic?

Potser us interessarà:
- Del Mare Nostrum al Mare Europaeum (aquest blog, 14.10.2015). Sobre Europa, els refugiats i la seva salut.

diumenge, 13 de desembre de 2015

La Marató de TV3 i la diabetis

Flama de l'Esperança (Wikimedia Commons)
El 7 de juliol de 1989, durant un viatge que la reina mare d'Anglaterra (Elisabet Bowes-Lyon, 1900-2002) va fer a Canadà va visitar la ciutat que duu el mateix nom que la capital d'Anglaterra: Londres, a Ontàrio. Hi va anar per encendre una flama que vint-i-sis anys després segueix cremant, però que tothom desitjaria que aviat pogués apagar-se. És la Flama de l'Esperança, que recorda la descoberta de la insulina davant de la casa on va viure un dels seus descobridors, Frederick G. Banting (1891-1941). La Flama commemora la descoberta d'una substància que ha salvat milions de vides de persones afectades de diabetis, en convertir-la en una malaltia crònica que pot controlar-se; també recorda que no s'ha trobat una cura definitiva per a la malaltia. El dia que això sigui possible, es demanarà a la persona o persones que descobreixin com fer-ho que apaguin aquesta flama.

La diabetis és una de les malalties a les quals està dedicada la Marató de TV3 d'enguany. Segons l'Organització Mundial de la Salut (OMS), el 2014, la diabetis afectava a tot el món un 9% dels adults de més de 18 anys. Tot i que, amb un règim alimentari adequat i el tractament adient, les persones que la pateixen poden dur una vida normal, l'OMS calcula que el 2012 hi va haver aproximadament un milió i mig de morts causades directament per la diabetis. Com passa amb altres malalties que necessiten un tractament continuat en el temps, la majoria d'aquestes morts (més d'un 80%) van produir-se en països pobres i en vies de desenvolupament. Si no es descobreix un tractament per guarir la diabetis, es calcula que el 2030 aquesta malaltia serà la setena causa de mort en el món. Molts investigadors dediquen la seva recerca a trobar una cura definitiva d'aquesta malaltia. Mentre no arribi, la prevenció (en alguns tipus de diabetis causada per un excés de pes i una vida sedentària), una dieta adequada i el tractament amb insulina són les úniques mesures per lluitar contra la malaltia.

Però, què és exactament la diabetis? Fa anys, de les persones afectades de diabetis es deia que tenien "sucre a la sang". De sucre, tothom en té, a la sang, però amb aquella expressió es volia indicar que la persona diabètica tenia un excés d'un sucre determinat (la glucosa) a la sang. Avui dia, la majoria de persones diabètiques, a més de saber que a la seva sang hi ha un excés de glucosa que cal controlar, també solen saber quina n'és la concentració adequada i quins són els valors que no haurien mai d'ultrapassar. Quan no n'hi ha prou amb la dieta i l'exercici per controlar la malaltia i cal recórrer a l'administració d'insulina, les persones afectades aprenen a mesurar diàriament la concentració de glucosa en la seva sang i a autoadministrar-se la dosi necessària d'insulina.

Frederick Banting el 1925 (oli, Tibor Polya)
Tornem a la Flama de l'Esperança canadenca i a l'home que va viure en la casa davant la qual crema la Flama, Frederick Banting, i retrocedim en el temps fins a 1920. Aleshores, Banting era un metge que tenia un consultori privat no massa pròsper i que es preparava per  a unes oposicions, a més de fer classes pràctiques als estudiants de medicina de la London Western University. El 31 d'octubre una lectura va canviar el curs de la seva vida. Preparava una classe que havia de fer sobre els hidrats de carboni i va llegir un article que descrivia que la lligadura experimental dels tubs que surten del pàncrees causava la degeneració d'aquest òrgan. Les cèl·lules del pàncrees que produeixen secrecions necessàries per a la digestió, s'atrofiaven, mentre que les cèl·lules dels anomenats illots de Langerhans es mantenien intactes. A Banting se li va acudir un possible experiment i, per no oblidar-se'n va escriure unes notes telegràfiques en un quadern.

Rickard Macleod
Pocs dies després, aprofitant un viatge a Toronto, Banting va anar a visitar a J. J. Rickard MacLeod (1876-1935), catedràtic de Fisiologia de la Universitat de Toronto, expert en el metabolisme dels hidrats de carbonin i la diabetis, i va exposar-li la seva idea. Va demanar-li que el deixés treballar en el seu laboratori per fer experiments que podrien dur-lo a obtenir l'hormona que regula la concentració de glucosa a la sang, i per provar-la, si aconseguia aïllar-la. En principi, a MacLeod la proposta no li va interessar. Banting no tenia experiència en el treball de laboratori i volia començar a treballar en un tipus de recerca en el qual havien fracassat grans investigadors. Tanmateix, després de diverses entrevistes i cartes al llarg de l'hivern, van posar-se d'acord perquè durant l'estiu, quan Rickard seria fora (era escocès i solia passar els estius a Escòcia) Banting treballés en el departament de MacLeod. Li va cedir un petit laboratori que feia anys estava tancat i va dir-li que dos estudiants seus, Charles Best i Edward Clark Noble, es tornarien per ajudar-lo. Els dos col·laboraven amb MacLeod en les classes pràctiques de fisiologia i en la inducció experimental de diabetis en animals de laboratori i tenien experiència en l'anàlisi de concentració de glucosa a la sang. Macleod va explicar-los el projecte de Banting, tot advertint-los que probablement fracassaria, però que seria una bona experiència per a la seva formació.

Els dos estudiants havien de posar-se d'acord per decidir qui començava a treballar en el projecte de Banting. S'ho van jugar a cara i creu i li va tocar a Charles Best (1899-1978) ser el primer. La seva col·laboració va donar tan bons resultats, que en el moment que havia de passar el testimoni al seu company, no va semblar adient que deixés el treball; Noble hauria de posar-se al dia de tot el que ja s'havia fet i aconseguit, que era molt. Banting i Best van fer el pla de treball juntament amb MacLeod, que els va suggerir tècniques quirúrgiques per operar els gossos que participaven en els experiments, i als quals havien d'extreure'ls el pàncrees i també va indicar-los com preparar extractes pancreàtics.

Els quaderns de treball de Banting i Best, que s'han conservat, documenten meticulosament el treball laboriós d'aquella sèrie d'experiments que es van allargar tot l'estiu. Primer van practicar en alguns gossos un lligament del conducte excretor del pàncrees i passades unes setmanes els el van extirpar. Aquest òrgan, que en condicions normals és molt voluminós, en tots els gossos s'havia encongit gairebé fins a una tercera part i el seu aspecte era arrugat i ressec. L'observació al microscopi de petites mostres d'aquells pàncrees va revelar que els àcins (les glanduletes que segreguen el suc gàstric) havien desaparegut. Van preparar també extractes pancreàtics i  van extirpar el pàncrees a altres gossos perquè es tornessin diabètics.

Best (esquerra) i Banting i un dels seus gossos
Les temperatures extremades d'aquell estiu no van ajudar a la recerca de Banting i Best: dels primers 19 gossos amb què van experimentar, en van morir 10. Per via intravenosa, van administrar a dos dels gossos diabètics supervivents l'extret pancreàtic que havien obtingut, però els animals aviat van entrar en coma i van morir. El tercer gos al qual van injectar l'extret, i que semblava respondre-hi bé, amb una disminució acusada de la concentració de glucosa a la sang, va contreure un infecció i també va morir. Malgrat la mort de l'animal, l'experiment oferia esperances i van treballar durament per millorar l'extret pancreàtic. Com que els animals que tenien els conductes eferents del pàncrees lligats havien mort tots, van obtenir l'extret a partir d'un pàncrees normal i van administrar-lo a una gossa, Marjorie. En només una hora, la concentració de glucosa de la seva sang va baixar de 0,300% a 0,170%. Marjorie ha passat a la història de la medicina per ser el primer animal diabètic en què un tractament de la malaltia va tenir èxit.

Mentre Benting i Best feien la seva recerca, MacLeod era Escòcia, d'on va tornar a mitjans de setembre. A través del correu, van anar informat-lo del progrés i resultats parcials del seu treball i ell també els enviava instruccions si creia convenient canviar alguna cosa dels experiments. A la tornada va adonar-se de la transcendència dels resultats que havien obtingut els seus col·laboradors. Va qüestionar, però, el rigor de les dades, cosa que va ofendre Banting i va desencadenar la primera tensió en la relació entre els dos; una relació que mai no tornaria a ser cordial. Per altra banda, tot i que MacLeod era conscient que calia continuar aquella línia de recerca, en principi era reticent a proporcionar un sou a Banting i millors condicions per a fer els experiments; deia que això significava destinar menys diners a altres projectes de recerca en què treballava. Únicament va canviar d'opinió quan Banting va suggerir que potser continuaria aquella recerca a la Clínica Mayo o a l'Institut Rockefeller. Aleshores va concedir a Banting i a Best un sou com a investigadors, que va ser retroactiu tenint en compte els bons resultats que havien obtingut del seu treball durant l'estiu. A més, Banting va poder entrar a treballar com a professor de pràctiques en el Departament de Farmacologia de la mateixa Universitat de Toronto.

Banting i Best havien anomenat isletin l'extret que havien obtingut del pancrees en els seus experiments i més endavant MacLeod va anomenar-lo insulina. El nom no va encunyar-lo ell, però. El britànic Edward Albert Sharpey-Schafer (1850-1935), que el 1916 va descriure la hipotètica secreció d'una hormona pancreàtica per regular la glucosa, tot i no haver-ne provat l'existència, va anomenar-la insulina i MacLeod va rescatar aquell nom.

Aviat va presentar-se públicament la descoberta feta al laboratori de MacLeod i Banting i Best van preparar el primer article, que va ser revisat per MacLeod i va publicar-se el febrer de 1922. La presentació oficial a la comunitat científica va fer-se el 30 de desembre de 1921, a la reunió anual de la Societat Americana de Fisiologia, que aquell any va tenir lloc a New Haven (Connecticut). Banting no tenia experiència per parlar en públic i en les diverses ocasions que ho havia de fer es va sentir cohibit i va ser MacLeod qui va dur el protagonisme; com també quan la premsa es va interessar per aquells experiments. Això va molestar Banting, perquè creia que el seu cap volia robar-los --a ell i a Best-- el mèrit de la descoberta que havien fet durant els mesos que van treballar sols.

Abans de provar aquell extret pancreàtic en humans, calia, per una banda, eliminar-ne algunes substàncies irritants i, per una altra, poder comptar amb la quantitat necessària de manera continuada, per no interrompre'n la seva administració. En aquesta fase va incorporar-se al grup un altre investigador: James Bertrand Collip (1892-1965), professor de la Universitat d'Alberta, que aleshores feia una estada a la Universitat de Toronto gràcies a una beca de la Fundació Rockefeller. Al setembre, Banting ja havia demanat a MacLeod la incorporació de Collip, però aleshores el seu cap s'hi va negar i va dir-li que en aquella fase de la recerca era millor que treballessin sols Banting i Best. Va afegir que, si seguien obtenint bons resultats, ampliarien l'equip i fins i tot ell mateix hi participaria. Collip era un any més jove que Banting, però tenia molta més experiència en el camp de la recerca mèdica; des que va conèixer el treball que duien a terme Banting i Best, s'hi va interessar i es va oferir a col·laborar-hi. Finalment, MacLeod va accedir a la petició de Banting i a mitjans de desembre de 1921 Collip estava ja treballant en aquell projecte i aviat va perfeccionar el mètode d'extracció de l'isletin que havien emprat Banting i Best.

L'11 de gener de 1922 es va assajar el producte en una persona, Leonard Thompson, un noi diabètic de 14 anys que es trobava ja en la fase terminal de la malaltia. Les primeres injeccions que se li van aplicar contenien l'extret obtingut per Banting i Best i no van tenir èxit. El 23 de gener van reprendre el tractament amb l'extret purificat obtingut per Collip. Diàriament li injectaven l'extret i el noi, que al principi es trobava en estat crític, va recuperar-se. Entre febrer i agost d'aquell any van aconseguir salvar la vida d'altres joves afectats de diabetis en estat avançat. Entre els pacients tractats hi havia Elizabeth Hugues, filla del secretari d'Estat dels Estats Units, una noia de 14 anys que pesava poc més de 20 quilos en arribar a Toronto per sotmetre's al tractament. Tres mesos més tard, la noia havia doblat el pes i era ja a punt per tornar a casa.

Després va ser una cursa per a la obtenció ràpida i a gran escala d'insulina. Una gran empresa farmacèutica nord-americana, la Eli Lilly, d'Indianàpolis, va interessar-se'n i va aportar al projecte l'experiència tècnica i comercial per a la producció i distribució ràpida del nou fàrmac que va sortir al mercat amb el nom comercial Iletin. Era la primera insulina d'origen animal per al tractament de la diabetis.

Iletin, la primera insulina produïda pels laboratoris Lilly
Entre els investigadors que van assistir a la presentació de la insulina --aleshores isletin-- en la reunió de fisiòlegs de New Haven a finals de desembre de 1921, hi havia un metge català, Rossend Carrasco i Formiguera, que feia una estada a Boston (Massachusetts), on va treballar en un hospital i a la Facultat de Medicina de la Universitat de Harvard. El fet que aquell any la reunió dels fisiòlegs nord-americans es fes prop de Boston --on es trobava Carrasco i Formiguera-- va ser determinant perquè Barcelona fos un dels primers llocs on es va aplicar la insulina per al tractament de la diabetis. Però això és una altra història. Com també és una altra història la decisió del Comitè de la Fundació Nobel que va concedir el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1923 a Benting i a MacLeod i la controvèrsia i malestar que aquesta decisió va generar en diversos àmbits i que el temps no va aturar. En parlarem un altre dia. Mentrestant confiem que la Flama de l'Esperança pugui extingir-se aviat. Hi podem contribuir fent una aportació a la Marató de TV3 per a la recerca en aquesta malaltia.

Nadala que Banting va rebre d'una nena de Texas tractada amb Iletin

Potser us interessarà:
- La diabetis, una mica d'història (aquest blog, 11.11.2011) Sobre la producció pionera d'insulina a Catalunya.