dimecres, 17 setembre de 2014

Spain is different!

"Spain is different" és un eslògan que es va usar en temps de Franco per atreure el turisme. De vegades s'ha atribuït a Fraga la seva creació, però hi ha cartells anterior al pas de Fraga pel Ministerio de Información y Turismo que ja anunciaven Espanya amb aquest eslògan. Un eslògan que avui dia té molta actualitat, especialment si comparem el que està passant a Espanya i el que està passant al Regne Unit. En llegir la premsa, en veure i sentir les notícies que arriben des del Regne Unit aquestes setmanes, no deixo de pensar que l'eslògan és cert i que sí, Spain is different.

Sobre la situació política que em fa recordar l'eslògan franquista, avui he recordat també uns versos d'un conegut poema de Ramón de Campoamor: todo es según el color / del cristal con que se mira. Hi he pensat en llegir un article d'opinió d'El País que signa J. Ernesto Ayala-Dip. Aquest senyor es lamenta del que ell considera imparcialitat de TV3 en relació a la situació política que viu Catalunya i diu:
[P]uedo asegurar que nunca como estos días, tuve la agobiante sensación de que no había escapatoria, de que era imposible huir de los señores Francesc Homs y Oriol Junqueras y de la ya inevitable señora Carme Forcadell (¿por qué será que esta mujer y su capacidad de aglutinamiento humano por metro cuadrado comienzan a inquietarme sobremanera?). Después, tampoco faltaron a la cita el señor Josep Rull. 
En veure els telenotícies, jo tinc també una sensació semblant, però els personatges dels quals em sembla impossible fugir són uns altres: la senyora Sánchez Camacho que, com un autòmat o una nina d'aquelles que els premies un botó a la panxa i parlaven, però sempre deien la mateixa frase (la de Sánchez Camacho és "la consulta és il·legal i no es farà"); aquell noi de Ciudadanos, amb alguna frase semblant; les senyores Sáenz de Santamaría o Cospedal o el senyor Rajoy repetint-nos també una i altra vegada que la constitució prohibeix la consulta (com si la constitució fos intocable); algun que altre ministre del Gobierno espanyol que llença amenaces contra Catalunya (fins i tot suspendre'n l'autonomia) i contra el seu president o que diu (avui, Ruiz Gallardón) que avui diu als periodistes que no els respondrà preguntes sobre la retirada de la reforma de la llei de l'avortament i que tornin la propera setmana perquè ara el seu departament ha de centrar tots els esforços a respondre al repte sobiranista català; o el fiscal general de l'Estat, que un dia declara als mitjans que la Fiscalia actuaria "en consecuencia" si s'infringís la llei a Catalunya i que l'endemà convoca els fiscals en cap de Catalunya per al dijous 18 de setembre, per estudiar les accions que caldria emprendre davant d'una hipotètica consulta il·legal, o sigui que vols instruir-los sobre la manera d'obrar "en consecuencia".

Es lamenta també Ayala-Dip que TV3 passés unes falques publicitàries que esperonaven la ciutadania a participar en la Via Catalana 2014. Recordo haver vist alguna d'aquestes falques, però no recordo que cap d'ella fos institucional, que fos la pròpia TV3 qui animava la gent a participar en la manifestació. Suposo que les falques devien ser pagades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que són les dues entitats organitzadores de la concentració de la V. Crec que prohibir-ne la seva emissió hauria estat un error i una manca de llibertat d'expressió.

Una altra cosa que no li ha semblat bé és que TV3 hagi dedicat l'edició d'aquesta setmana del programa 30 minuts a l'Assemblea Nacional Catalana ni tampoc que ho hagi fet al referèndum escocès (o que hi hagi dedicat altres espais: "Y ya no hablemos de los programas dedicados a la consulta escocesa que se celebrará mañana.") El programa 30 minuts sol tractar temes i esdeveniments d'actualitat o, que sense ser estrictament actuals, han incidit en la societat o han marcat moments històrics en un país, en una regió o un Segons continent o en tot el món. Ha dedicat programes a fets com l'anomenada primavera àrab, al conflicte sirià, al conflicte basc (que tant preocupava Madrid fins que van sentir la necessitat de centrar-se en Catalunya), a l'emigració africana, al moviment dels Indignats, a l'auge de moviments d'extrema dreta i xenòfobs en l'Europa del segle XXI.

Em sembla que Ayala-Dip no podrà negar que el poder de convocatòria de l'ANC, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, ha estat un èxit. Ni que mitjans de tot el món estaran demà pendents de saber què passa a Escòcia. Potser creu que Ayala-Dip que TV3 hauria d'ignorar aquests temes per mostrar-se imparcial?

Per altra banda, Ayala-Dip comença el seu article esmentant la BBC i el seu llibre d'estil, que incideix en la neutralitat política per a la protecció del seu prestigi nacional i internacional, com també en la seva imparcialitat i rigor a l'hora de dissenyar les notícies. Suposo que últimament no deu lleir gaire premsa en llengua anglesa  ni deu mirar informatius de la BBC, altrament sabria que, digui el que digui el seu llibre d'estil, la cadena pública del Regne Unit ha rebut crítiques per la seva actitud esbiaixada en favor del NO i en contra de la independència d'Escòcia.

De tota manera, tant si a Escòcia guanya el SÍ com si guanya el NO, qui haurà guanyat en aquell país i en tot el Regne Unit haurà estat la democràcia. Una situació molt diferent de la que hi ha a Espanya. I és que, naturalment, Spain is different!

dimarts, 16 setembre de 2014

La comissaria virtual (74): Mick Jagger i el fòssil

"Notícia" de l'ABC, que m'arriba a través de Javier Armentia:



Com deia Armentia a Facebook, això ni és normal com a titular ni com a notícia. Fixeu-vos que allò que han trobat és el fòssil d'un animal, i per a l'ABC no és important ni quin tipus d'animal fos, ni on va viure i en quina època, sinó el fet que s'assembli a Mick Jagger, amb la foto del qual il·lustren la notícia i no pas amb la del fòssil.

Per altra banda, no crec que el fòssil s'assembli a Mick Jagger, sinó al revés. És cert que Jagger és una mica "antic", però suposo que el fòssil trobat encara ho deu ser més.

dilluns, 15 setembre de 2014

La comissaria virtual (73): Recuperar la visió

Notícia de les que t'alegren el dia: dues germanes en una família humil de l'Índia eren cegues de naixement i gràcies a una operació que els han fet, a través d'una ONG, ara hi veuen. El futur que els esperava era dedicar-se a la mendicitat.

Aquesta notícia surt a la secció Sociedad del web del diari ABC amb data del 13.09.2014 i inclou un vídeo de Youtube que explica la història de les dues nenes i el canvi que ha fet la seva vida. El vídeo està penjat a Youtube el 09.06.2014. Jo em pregunto, una notícia, no és una informació sobre alguna cosa esdevinguda fa poc? De tota manera, és agradable assabentar-se d'històries com aquestes.

El titular, però, diu:


Com es pot recuperar una cosa que no s'ha tingut mai?

dissabte, 13 setembre de 2014

La comissaria virtual (72): La vegetació de l'Oasis of the Seas

Aquest cap de setmana hi ha atracat a Barcelona el creuer més gran del món, l'Oasis of the seas. En la secció VIVIR, de La Vanguardia, en parlen i descriuen les característiques d'aquest vaixell gegant, amb els seus 361 metres d'eslora. Entre les característiques distintives d'aquest vaixell hi ha el fet que els creuristes poden passejar entre la vegetació del seu parc. I mireu quina és:


Que tingui 12.000 plantes, m'ho crec (de fet, segons he vist en algun altre lloc, potser siguin més i tot). Que tingui mig centenar d'arbres, també. Però "62 viñedos"???? Per què voldrien 62 vinyes a bord? Si encara fossin 62 horts, podria pensar-se que els tenen per disposar sempre de verdures i hortalisses fresques i de temporada. Però cultivar raïm, que és de collita anual? Voldran fer vi amb D. O. Oasis of the Seas? A més, d'acord que el vaixell és gran, però 62 vinyes, per petites que siguin, deuen ocupar bastant. O potser a un test amb una planta de raïm ja li diuen "un viñedo"?

He arribat a la conclusió que havia de ser un error i he pensat, d'on deu haver tret la informació la periodista? Tenint en compte que el vaixell és dels Estats Units, el més probable és que la font de la informació sigui en anglès. I què podia dir en anglès perquè en la traducció hagin aparegut aquelles vinyes? Potser vine? O vine plant? Una cerca a Google m'ho ha confirmat: un article en anglès que descriu aquest vaixell diu que el Central Park del vaixell --la zona on hi ha tota la vegetació-- té una llargada de 100 metres i una amplada de 19 i conté "12.175 plants, 62 vine plants, 56 tree and bamboo..."

En anglès, una vine plant és una planta enfiladissa, una planta la tija de la qual necessita un suport per créixer verticalment o ho fa embolicant-se al voltant d'alguna cosa (com el tronc d'un arbre o un eix) o arrapant-s'hi mitjançant circells. Així creixen el raïm i altres plantes com ara les heures, el lligabosc i totes les lianes. També solen considerar-se vine plants les que s'estenen arrossegant-se per terra, com les carabasseres.

Entenc que la confusió és fàcil, però una mica de sentit comú hauria hagut de fer que la periodista es preguntés el que qualsevol que llegeixi aquesta notícia segurament es preguntarà: com hi hi pot haver 62 vinyes en el vaixell? Potser si hagués estat l'Arca de Noè, que segons diuen tenia força afició a la beguda...

diumenge, 7 setembre de 2014

Nuria Amat i Orwell

Mitjançant la missatgeria de Facebook, un tal Bacterio Bacterio, que no sé qui és, m'ha enviat un missatge en què em diu: "Puede que te interese contrastar ideas" i m'indica l'URL d'un article d'opinió  publicat en El País el 2 de setembre 2014. L'article es titula "Querido Orwell" i n'és l'autora Nuria Amat, que segons indica ella mateixa a l'inici de l'article, és escriptora. He de reconèixer que fins fa pocs dies desconeixia l'existència d'aquesta escriptora. Això no és estrany, però; la meva cultura literària, pel que fa a autors actuals, és molt minsa  --i la que no és literària també.

Vaig saber de l'existència de Nuria Amat fa pocs dies per un article de Pilar Rahola que precisament comentava l'article d'El País que em recomana Bacterio. Com que Rahola feia una crítica ferotge del contingut de l'article i de la seva autora, i sé que de vegades Rahola és molt vehement i impulsiva, vaig pensar que potser exagerava en els seus comentaris i vaig buscar l'article d'El País i també informació soble la seva autora.

Quant a l'autora de l'article, potser no escrigui tan malament com es pot suposar a partir de la crítica de Rahola. Al cap i a la fi, Amat ha guanyat dos premis literaris, un dels quals, per cert, per a una novel·la que va escriure en català: el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2011. És un premi que, justament des de 2011, convoquen conjuntament Editorial Planeta i l'Institut Ramon Llull, al qual --segons llegeixo a El Periódico-- Nuria Amat va criticar amb motiu de la participació catalana la Fira del llibre de Frankfurt de 2007. No entenc que Amat s'hi presentés, si tan mala imatge tenia de l'Institut Ramon Llull. Però clar, l'euro és l'euro i aquest premi és el de la major dotació econòmica en llengua catalana: actualment 60.000 euros, però fins al 2012 eren 90.000 euros.

Vaig llegir també l'article d'El País que inclou el nom d'Orwell en el títol i a l'entradeta diu:
Maestro, le escribo esta carta abierta para decirle que su homenajeada Cataluña vive una situación que le escandalizaría. El nacionalismo separatista nos ha dividido en buenos y malos catalanes.
En primer lloc diria a Amat --en castellà, que és las llengua que sembla que més li agrada-- "no tomarás el nombre de Orwell en vano". I hi afegiria, que si és el seu mestre --li diu 'Maestro'--, no em sembla que la seva deixeble el deixi gaire ben parat. No vull presumir de les meves lectures --entre d'altres coses perquè desconec l'obra de molts autors importants, entre els quals potser estigui Nuria Amat-- però em vaig aficionar a Orwell quan freqüentava la biblioteca de l'Institut Britànic, fa uns trenta anys o potser més, i des d'aleshores he llegit --i rellegit-- moltes obres seves. En aquest aspecte, el que diu Amat sobre l'Homenatge a Catalunya, encaixa en la meva persona: és un dels meus llibres de capçalera. Sense atrevir-me a pontificar com fa Amat, però, posaria la mà al foc que molta gent a Catalunya no ha llegit aquest llibre, siguin o no nacionalistes. Pel que fa a la cita --suposo d'Orwell-- sobre "toda idea populista que lleva 'al nacionalista no solo a desaprobar las barbaridades cometidas en su propio lado sino que tiene una extraordinaria capacidad para ni siquiera oír hablar de ellas'" li preguntaria: A quin nacionalisme es refereix, senyora Amat? Perquè aquestes paraules a mi em fan pensar en el nacionalisme espanyol que practiquen alguns partits, especialment el PP.

 També diu Amat al "seu" mestre: "Los nacionalisas separatistas han dejado de leerle a usted, señor Orwell." ¿I que sap aquesta senyora del que llegeixen els nacionalistes separatistes? Qui hagi llegit i apreciat la literatura d'Orwell, el llegirà independentment de la seva ideologia perquè és un dels grans autors en llengua anglesa del segle XX. De la mateixa manera que llegir Josep Pla o apreciar l'obra de Dalí és independent de les idees polítiques que tinguessin aquests dos artistes. Parla també del falsejament de la història. Li recomanaria que llegeixi l'article que avui (7 de setembre 2014) publica Sánchez Piñol a La Vanguardia i tot el que han escrit historiadors a partir de documents originals, no falsejables.

Per altra banda, Amat dóna una imatge de Catalunya que no correspon a la realitat; és la mateixa imatge que des de fa anys transmeten els membres de l'anomenada "Brunete mediática": d'un país dividit on els qui no són independentistes se senten oprimits en molts sentits. Entre les meves amistats i persones que conec, hi ha gent d'ideologies molt diverses i el que pensin elles o jo sobre Catalunya mai no ha estat un obstacle per a la nostra entesa o amistat.

Diu Amat que als escriptors contraris, no ja a l'independentisme, sinó al nacionalisme els arraconen:
A los escritores contrarios al nacionalismo nos apartan de la prensa escrita, de los medios públicos, de las universidades y de todo aquello que pueda representar ventana de nuestra existencia.
Em sembla que aquesta senyora no deu llegir gaire premsa escrita publicada a Catalunya, altrament no diria això. ¿I no és agosarat afirmar que "ni Carles Riba, ni Salvador Espriu, ni Josep Pla, ni Josep Maria Castellet serían hoy independentistas"? Com pot saber ella què pensarien avui dia aquestes persones?

Podria escriure més sobre l'article d'El País, però tinc feina pendent. Només volia dir al senyor Bacterio Bacterio que me n'ha suggerit la lectura, que ja coneixia l'article i que les opinions de Nuria Amat són les mateixes que he sentit en molts altres llocs, però guarnides amb un toc intel·lectual que vol inspirar-se en Arthur Blair..

diumenge, 31 agost de 2014

RAC1 i la paritat

Avui he vist a La Vanguardia un anunci a doble plana de la nova temporada de RAC1. S'hi veu un grup de persones, professionals de l'emissora. Són catorze homes i dues dones. (Podeu veure la fotografia en el blog de l'emissora.) Sovint penso que no s'haurien de fixar quotes obligatòries per arribar a la paritat en els llocs de treball, però veure fotos com aquesta m'hi fa reflexionar i que em qüestioni allò que acostumo a pensar. De fet, si crec que no caldria fixar quotes és perquè considero que, en una societat normal, això no hauria de ser necessari. Però els fets demostren que en molts aspectes la nostra societat encara no és normal; i no em refereixo a 'normal' en el sentit que és conforme al tipus més freqüent, sinó a allò que hauria de ser.

Les persones que treballen en una emissora de ràdio normalment han estudiat periodisme, ciències de la comunicació o comunicació audiovisual. Només cal donar una volta per les facultats on es cursen aquest estudis per veure que les noies hi són molt abundants. A la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, el curs 2012-2013, un 68,00 per cent dels estudiants de comunicació audiovisual eren dones i en els estudis de periodisme encara tenien major representació: el 71,3 per cent. (Vegeu les estadístiques corresponents a aquell curs; únicament en les carreres tècniques hi ha força més homes que dones). I el boom no és d'ara mateix; ja fa anys que aquests estudis atreuen les dones.

No tinc ni idea de la proporció homes-dones en la plantilla de RAC1, però podria ser que la desproporció no fos tan gran com la que mostra la foto de l'anunci o que fins i tot hi hagués més dones que homes. La seva presència, però, no es fa notar de la mateixa manera, si més no, en l'anunci que comento. És possible que passi com en tants altres àmbits, on sí que hi ha dones, però no ocupen els càrrecs de rellevància.

Espero que en el futur, algun any, la fotografia de la nova temporada de RAC1 se sembli més a la realitat de la societat per a la qual treballa aquesta emissora de ràdio; una societat que està formada a parts molts semblants per homes i dones.

Actualització, 01.09.2014
Avui, La Vanguardia inclou de nou l'anunci a doble plana de l'equip de professionals que presenten els programes de RAC1. Independentment de la minsa presència de dones (dues d'un total de setze professionals), la imatge no m'agrada gens, em fa pensar en un clan de mafiosos, o en aquells "homes de negre" que Europa ens enviava --o ens havia d'enviar--  per controlar l'economia.

Hauria preferit veure, en aquell anunci, uns professionals més propers al seu públic, més gent normal, vestits com la gent normal i com podrien anar ells a treballar, perquè no crec que els facin vestir d'aquella manera per fer un programa de ràdio. Ara, a l'estiu, per exemple, amb samarreta de cotó o camisa de màniga curta; amb texans o potser fins i tot amb alguns bermudas i sandàlies...

Jo no sóc publicista, per tant, és possible que vestir-los d'aquesta manera formi part del missatge que  volen transmetre o si més no que sigui una estratègia perquè se'n par-li, com jo estic fent ara. Però no m'agrada.

dijous, 28 agost de 2014

Jo tinc un somni

Martin Luther King (en primer pla). Washington 1963
I have a dream (Jo tinc un somni) és el nom amb què ha passat a la historia  el discurs que el 28 d'agost de 1963 va fer Martin Luther King Jr. a les més de 250.000 persones que van participar en la marxa sobre Washington pel treball i la llibertat. Va ser una manifestació pacifista organitzada per un grup d'organitzacions sindicals, religioses i defensores dels drets civils. Com també va ser pacifista el discurs amb què Martin Luther King va concloure la ronda de paraules al final de la manifestació, en les escalinates del monument a Abraham Lincoln.

La part final del discurs, en què King parla del seu somni d'un país on el racisme hagi desaparegut, segons algunes fonts no formava part del text que havia preparat per a aquell dia, però ja l'havia usat en alguna altra ocasió. Diuen que, a un cert moment, Mahalia Jackson, que era entre els manifestants, va cridar-li "Parla'ls sobre el somni, Martin!" i ell va canviar la resta del discurs i va acabar amb aquells paràgrafs que es consideren un model de retòrica, amb una cadència molt diferent a la primera part. En reprodueixo aquí alguns fragments:
No ens deixem enfonsar en la vall de la desesperació. Avui, amics meus, us dic que, tot i que afrontem les dificultats de l'avui i del demà, encara tinc un somni. És un somni que arrela profundament en el somni americà.

Jo tinc un somni: que un dia aquesta nació s'aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: "Sostenim que aquestes veritats són evidents per elles mateixes, que tots els homes han estat creats iguals."

Jo tinc un somni: que un dia, en el turons vermells de Georgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels amos dels antics esclaus podran seure junts a la taula de la germanor.

Jo tinc un somni: que un dia fins i tot l'estat de Mississippi, un estat sufocant per la calor de la injustícia, s'haurà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni:  que un dia els meus quatre fills viuran en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui.

[...]

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què torno al sud. Amb aquesta fe podrem tallar una pedra d'esperança en la roca de la muntanya de la desesperació. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe podrem treballar junts, pregar junts, lluitar junts, ser empresonats junts, defensar la llibertat junts, sabent que un dia serem lliures.

[...]

Deixem que la llibertat ressoni. I quan això passi, i quan deixem ressonar la llibertat --quan la deixarem ressonar des de cada poble i llogarret, des de cada estat i cada ciutat-- podrem accelerar l'arribada d'aquell dia en què tots els fills de Deu --blancs i negres, jueus i gentils, protestants i catòlics-- podran agafar-se de les mans i entonar les paraules del vell espiritual negre: "Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu omnipotent, som lliures per fi!"
La marxa sobre Washington de 1963 va ser el millor suport que el president John F. Kennedy podia rebre al projecte de llei sobre drets civils que el Govern nord-americà estava preparant. I els discurs de Martin Luther King va contribuir a la concessió que se li va fer l'any següent del premi Nobel de la Pau.

És cert que la societat nord-americana ha canviat molt des de 1963 i que s'ha avançat força pel que fa als drets civils de la població. De fet, des de la perspectiva actual, sembla impossible que el 1963 la població negra nord-americana no gaudís del mateixos drets que la resta de la ciutadania. De tota manera, malgrat els canvis en la legislació, una cosa és el que diuen les lleis i una altra allò que es practica. Malauradament els fets recents a Ferguson, Saint Louis i altres llocs dels Estats Units posen de manifest que la igualtat encara no s'ha aconseguit.

Saviano parlava fa uns dies de la inferioritat en què es troben els immigrants a Itàlia i de la injustícia que no prevalgui els ius solis i els seus fills i filles, malgrat haver nascut a Itàlia, haver-se educat a Itàlia i sentir-se italians, no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. Com es veu als Estats Units, però, amb el ius solis no n'hi ha prou. Els afroamericans dels Estats Units porten ja moltes generacions en aquell país --al qual, els seus avantpassats no van arribar voluntàriament, sinó per la força-- i en tenen la ciutadania, però en una gran majoria segueixen essent ciutadans de segona categoria, si és que no ho són de tercera.

dilluns, 25 agost de 2014

Heu sentit mai parlar de Jerry Masslo?

Jerry Masslo (1959-1989)
Ho reconec: jo no havia sentit mai parlar de Jerry Masslo fins avui, quan he llegit un article de Roberto Saviano en el web del diari italià La Repubblica. Saviano és un periodista i escriptor italià, autor de Gomorra, un llibre en què, en forma de novel·la, denuncia com actua la camorra i el que hi exposa és fruit del seu treball de periodisme d'investigació. Aquest llibre, que va catapultar Saviano a la fama internacional (dos anys després de la seva publicació ja se n'havien venut 4 milions d'exemplars en diverses llengües), va canviar també la seva vida de manera radical; a causa de les amenaces de mort rebudes, des d'aleshores ha de dur protecció policial.

En l'article esmentat a La Repubblica, Saviano recorda la mort, fa vint-i-cinc anys, d'un noi africà (Jerry Masslo) que vivia, amb altres subsaharians, en una casa de pagès abandonada en un poble del sud d'Itàlia. Com els seus companys, Masslo treballava en el camp fent qualsevol feina que li oferissin. Saviano descriu la plaça d'aquell poble de la Campània (Villa Literno) com "la plaça dels esclaus", perquè és on es concentren els que busquen feina amb l'esperança que algú els recluti per anar a collir tomàquets, amb jornades que poden ser de fins a catorze hores diàries. La matinada del 25 d'agost de 1989, quatre brètols arriben amb les seves motos a la casa on viu el grup d'immigrants subsaharians; vénen armats i es cobreixen la cara amb una mitja. Amenacen els immigrants i els exigeixen que els donin tots els diners que tinguin. Alguns africans intenten fugir cap al camp; un d'ells és Jerry Masslo, que ensopega i cau. Quan els lladres l'agafen, només els pregunta, una i altra vegada, "Why?" (Per què?). Els delinqüents responen etzibant-li quatre trets que perforen el seu ventre i el fereixen a mort.

El 1989, Saviano era un nen de deu anys que va descobrir la realitat de la immigració clandestina, l'existència d'aquells nous esclaus del segle XX que hi havia en el seu país. Això va ser quan, arran de l'assassinat de Masslo, va veure per la televisió una manifestació que es va fer a Roma, a la qual van participar unes 200.000 persones. Però què va fer que aquella mort mogués tants milers de persones? Al cap i a la fi, des de feia alguns anys, altres immigrants sense papers havien estat assassinats per italians suposadament relacionats amb la camorra. El fet diferencial era que Masslo era un refugiat polític sud-africà reconegut per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides. Va deixar Sud-àfrica després que el seu pare i el seu fill de set anys morissin en una manifestació a Soweto i la seva estada a Itàlia era un etapa del seu èxode cap a Canadà, on esperava rebre asil polític. Itàlia, segons diu Saviano, només concedia asil polític als refugiats procedents de països de l'est d'Europa. Masslo, sense l'asil polític, no podia treballar a Itàlia de manera legal i va passar a formar part dels milers de sense papers que malvivien fent les feines del camp que els italians ja no volien fer. Amnistia Internacional, que va ajudar-lo a refugiar-se a Itàlia, va escriure després de la seva mort: "Jerry Essan Masslo ha estat assassinat per alguns blancs que ell considerava més hospitalaris que els que havia conegut a Sud-àfrica."

Vint-i-cinc anys després d'aquella mort que va commocionar Itàlia, Saviano es fa unes reflexions que val la pena considerar. En tradueixo alguns fragments:
Han passat vint-i-cinc anys. No semblen molts. La memòria dels sentiments es dilata indiferent a la dimensió temporal, viu en un present continu. Moltes coses han canviat i moltes estan igual. Les acusacions genèriques que es fan als immigrants són les mateixes que aleshores. El ius soli és un miratge. Milers de joves nascuts a Itàlia, que estudien a Itàlia i que viuen formant-se com italians, encara no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. No obstant això, a la Itàlia del sud, frontissa entre Europa i Àfrica, els immigrants arriben allà on els italians abandonen, bastint treball i mercat. I generen drets. Yvan Saignet, per exemple, enginyer camerunès, recollidor de tomàquets: va aconseguir que a Itàlia s'establís el delicte anomenat de caporalato (la contractació il·legal de mà d'obra camperola, amb sous inferiors als previstos pels sindicats). I a partir de la lluita contra el racisme i la contractació il·legal, el sud [d'Itàlia] ha experimentat els millors canvis polítics.

Cal no oblidar la història de Masslo. No només per conservar el dolor per la pèrdua d'una vida valuosa plena de força, sinó per demostrar que el camí que es va iniciar aleshores encara és lluny d'estar acabat. Els conflictes causats pels fluxos migratoris són naturals, però no és natural que a Itàlia encara no hi hagi un camí real per estabilitzar la presència migratòria, que hauria de considerar-se un recurs valuós. Encara estem lluny de tenir un nombre important d'emprenedors, metges, policies, africans o d'origen africà, capaços de nodrir un nou camí per a la integració. L'única manera de resoldre les contradiccions és senzilla d'identificar i valenta en la seva realització: el reconeixement dels drets. I això, Jerry Essan Masslo ho havia comprès plenament.
Les imatges que estem veient contínuament per la televisió d'africans que s'embarquen en pateres pasteres, de vegades petites barques que és un miracle que puguin arribar a les costes europees, en un viatge que per a molts no tindrà final, ens hauria de fer reflexionar també a nosaltres. Europa vol frenar l'arribada d'immigrants, però oblida que els europeus també van ser immigrants en altres llocs del món en el passat i que, en molts casos, no hi van arribar de manera pacífica, com ho fan aquests emigrants del segle XXI, sinó que van ocupar els territoris per la força, desplaçant els pobles que hi havien viscut sempre.

Hauríem de preguntar-nos també si el fet que hi hagi països desenvolupats o en vies de desenvolupament no es deu al fet que altres països s'han desenvolupat a costa seva. Hi ha dades que indiquen que el canvi climàtic es molt més que una hipòtesi i s'entrelluca un futur en què les regions de la Terra pròximes a l'equador patiran com més va més sequeres. També s'admet que el canvi climàtic és conseqüència de l'activitat humana. Però l'activitat de qui? No són pas els països pobres els que han generat els milions de tones de gasos d'hivernacle que s'acumulen a l'atmosfera. El primer món vol que els que no s'han aprofitat del progrés de què ells gaudeixen i que ha fet malbé el planeta segueixin sense aprofitar-se'n i volen que es mantinguin en les regions de la Terra que ells --els països rics-- han contribuït a deteriorar.

En el passat, sempre que veia pel·lícules inspirades en un futur de desolació i apocal·líptic, em preguntava per què els guionistes no podien ser més optimistes. Ara penso que segurament eren més conscients que jo del futur que espera al nostre planeta.

dimarts, 19 agost de 2014

Lectures d'estiu: Josep Pla, Itàlia i la Mediterrània

Fa temps que he deixat de llegir llibres "densos", novel·les mastodòntiques o llibres d'assaig que exigeixin una alta dosi de concentració. Em poso a llegir i la meva ment es distreu en detalls, en una paraula que m'evoca algun record, en una frase que em crida l'atenció, en una construcció gramatical que em sembla estranya o incorrecta... De vegades, en acabar la pàgina, m'adono que no m'he assabentat del que deia l'autor. Ja fa temps que vaig deixar de banda les novel·les actuals, perquè normalment em deceben, però aquest problema de la dificultat de concentració és més recent.

Em pensava que tot això era qüestió de l'edat, que els anys no passen en va i ja sóc en allò que la societat anomena tercera edat o gent gran, però em van assegurar que és un símptoma típic de la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo, i que no depèn de l'edat. Però com que la lectura és un hàbit que he tingut tota la vida, seria incapaç de viure sense llegir --segurament també sense escriure-- i, com deia Rita Levi Montalcini, busco l'as en la màniga per suplir la meva dificultat de concentració. Ho faig espigolant aquí i allà, sense tenir mai a les mans un llibre gruixut d'aquells que hauries de llegir d'una tirada. (Quan en tinc un de gruixut, és perquè no cal llegir-lo seguit i puc anar brostejant entre les seves pàgines). Pel que fa a la ficció, m'agrada llegir contes. És un tipus de lectura que mai no m'havia interessat fins que vaig descobrir els contes d'alguns autors i autores anglosaxons (principalment Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Somerset Maugham, James Joyce, Margaret Atwood, Roald Dahl)  i, en la literatura catalana, els contes de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Jesús Moncada.

Aquest estiu tinc uns quants llibres començats, que vaig alternant. Un d'ells és el volum 37 de les obres completes de Josep Pla, que inclou dos llibres inèdits del prolífic autor empordanès: Itàlia i el Mediterrani i Les beceroles del Mediterrani. Deia fa pocs dies que, si mai em perdo, que em busquin a Itàlia. Aquesta afició meva per aquell patchwork de països que conformen l'estat italià va fer que recentment, quan rebuscava entre els llibres de Pla en una biblioteca, la meva mirada es clavés en el que duia, en el títol, els mots 'Itàlia' i 'Mediterrani'.

Diu Pla que ell és "un mediterranoide indefugible i permanent" i anomena la Mediterrània "el mar interior". Jo també em sento una mediterranoide indefugible i permanent. He vist mars "exteriors" o oceans, com dirien els americans i per bonics i impressionats que siguin no els canviaria per aquest mar que diuen que està tan brut (una vegada, un  professor de Boston, en el delta de l'Ebre es referia al mar anomenant-lo 'oceà' i vaig dir-li que nosaltres no en tenim, d'oceà, que allò és un mar). No és únicament per les seves aigües o pel seu paisatge. Crec que 'mediterrani' és un concepte que ultrapassa la geografia, la biologia i l'ecologia. No conec, ni de bon tros, tots els països de la Mediterrània (a mi m'agrada més anomenar el nostre mar en femení, la Mediterrània), però contemplant aquesta mar a la Costa Brava, a les Illes, a Sardenya, a la costa Vermella, a la Riviera, al golf de Nàpols, a la costa adriàtica, a Malta, a Grècia, a Israel, a Egipte o a Líbia he tingut la sensació que, malgrat les diferències culturals, polítiques, religioses, econòmiques o socials, allò que uneix els pobles que viuen a la riba de la Mediterània és molt més que no pas allò que els separa. Com deia Lluís Llach, és "un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermana pells i vides diferents".

Aquests dies gaudeixo amb els escrits de Pla sobre Itàlia i la Mediterrània. No segueixo cap ordre en la lectura, si bé estic concentrada en el primer llibre, el dedicat a Itàlia. Vaig de Gènova o Florència fins a Roma o m'entretenc amb els comentaris de Pla sobre Machiavelli, Leonardo da Vinci o Giacomo Leopardi; o sobre les amistats que va fer en aquell país, que acaben sent amistats de qui el llegeix. Avui "he conegut" un metge català, Jacint Vilardell i Permanyer (1894-1967), amb qui Pla va fer amistat a Roma. I a part del que diu Pla d'ell en el llibre (n'elogia la seva cultura i diu que, a Roma vivia a casa del seu sogre, "el famós tenor Viñas, de l'òpera wagneriana") he volgut saber-ne més, perquè el nom em sonava. De fet, hi ha una nissaga de metges Vilardell catalans i no sé si la famosa farmàcia Vilardell que hi va haver en una cantonada de la plaça Catalunya (ara ocupada per uns grans magatzems) devia ser també d'un Vilardell d'aquella família.

Doncs bé, aquest Dr. Vilardell, va marxar a França durant la guerra (in)civil perquè grups d'extrema esquerra el van amenaçar de mort. Després de la guerra, però, va ser jutjat "per catalanista" perquè havia estat metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià, i va haver de dedicar-se a la medicina privada, sense cap possibilitat de treballar en un hospital públic i, encara menys, de seguir una carrera acadèmica. Va patir l'exili interior, com dotzenes de metges catalans que van optar per quedar-se a Catalunya i van ser represaliats per la dictadura franquista. En molts casos, el seu "delicte" havia estat participar en el projecte de la Universitat Autònoma republicana. Un exemple ben conegut és el de Josep Alsina i Bofill.

Per cert. Jacint Vilardell va fundar el concurs de cant internacional Francesc Viñas, en memòria del seu sogre. El 1963 se'n va fer la primera edició i avui dia és una de les competicions de cant (òpera i lied) de més prestigi internacional, en la qual col·laboren els principals teatres d'òpera del món, tot i que la final es fa sempre al teatre del Liceu de Barcelona.

Llegir Pla és sempre un plaer. M'agraden les seves cròniques periodístiques i les descripcions de gents i de llocs. I m'agrada el seu estil aparentment senzill, però, qui sap, potser molt treballat, que no sempre és fàcil escriure de manera planera. Aquest estiu per a mi tan sedentari està resultant ben animat amb la lectura d'aquest llibre, que vaig degustant a poc a poc, perquè el plaer duri més.

diumenge, 17 agost de 2014

Estius pretèrits (IV): Itàlia

Venecia, Gran Canal, 1959
Si alguna vegada em perdo, busqueu-me a Itàlia. Un país --o millor un estat, perquè és com un puzzle de molts països-- on em sento com a casa i on no m'estranya que s'hi definís la síndrome de Stendhal. Vaig tenir la sort que el meu pare i la meva mare fessin un viatge a Itàlia --en una Vespa-- i en quedessin enamorats. Així que, tan aviat com va ser possible, van organitzar unes vacances italianes amb tota la família: ells dos i els quatre fills (els meus tres germans i jo). Des d'aquell primer viatge de 1959 hi he tornat moltes vegades i per motius diversos: vacances, congressos, cursos, fires, reunions professionals, visites a gent amiga... I en totes les estacions de l'any. Em limitaré aquí a recordar alguns detalls de viatges fets amb els meus pares i els meus germans.

El primer cop que vam anar a Itàlia ho vam fer en un Seat 600. Sembla increïble, però ens hi encabíem sis persones i l'equipatge, que no consistia només en la roba i efectes personals de cadascun, sinó que també incloïa una tauleta, alguna cadira plegable, un fogonet de càmping, una cafetera i alguna altra cosa. Això era perquè, per no gastar tants diners, molts dies dinàvem en el camp, a costat d'alguna carretera; si trobàvem algun lloc amb una font, millor. Primer ens aturàvem en alguna ciutat o poble a comprar menjar; normalment alguna cosa per preparar entrepans i fruita. El meu pare no perdonava el cafè després de dinar i per això dúiem el fogonet i la cafetera (i cafè molt, naturalment). A la nit sopàvem de calent, en el poble o ciutat on ens ens aturàvem a dormir.

Els quatre germans sèiem en el seient del darrere i sovint ens barallàvem perquè dèiem que algú anava més ample que els altres. Tant era així que, de vegades, la meva mare agafava el meu germà Xavier, que va fer cinc anys durant aquell viatge, i se l'asseia a la falda, al seient del davant, una cosa impensable avui dia, però molt normal aleshores.

Dúiem un itinerari aproximat, però de vegades el modificàvem. I no anàvem amb cap reserva d'hotel,  la qual cosa feia que en algunes ocasions estiguéssim a punt d'haver de dormir al ras o dins del cotxe. En el primer viatge a Itàlia, la primera nit vam aturar-nos en alguna població del sud de França --devia ser prop d'Aix-en-Provence-- i la segona ja va ser a Itàlia, a Albenga, prop d'Imperia. Era un hotel molt senzill que es deia Casa Manuela --el nom de la mestressa-- i el duia una família. Ens hi vam trobar bé i va esdevenir un lloc habitual per quedar-nos a dormir en altre viatges o quan hi anava el meu pare per feina. "I signori spagnoli!", deien en veure'ns arribar.

En un viatge que vam fer el 1967 vam decidir fer nit a Sanremo i vam estar voltant per la ciutat sense trobar cap hotel que tingués habitacions lliures. Algú ens va dir que a l'hotel Savoy potser en trobaríem. I sí que en vam trobar, però quan ens van dir el preu ens vam quedar de pedra. De tota manera, com que estàvem molt cansats i ja era molt tard, els meus pares van decidir que ens hi quedéssim i que ja intentaríem estalviar en altres llocs. Cal tenir en compte que en aquella època gairebé ningú no disposava de targetes de crèdit i quan es viatjava es duien al damunt els diners que pensaves que podies necessitar i normalment alguns més per a alguna eventual emergència i aquell dia la teníem. L'hotel Savoy de Sanremo era l'hotel més luxós que jo havia vist a la meva vida, amb grans salons i unes habitacions molt espaioses, on hi havia una taula molt gran per escriure, amb paper amb el membret de l'hotel. Això del paper per escriure em va semblar d'un luxe extraordinari. En el preu hi entrava el sopar i l'esmorzar i, si bé no recordo què ens van donar per menjar, sí que recordo que el menjador era impressionant.

Pel cràter del Vesuvi (1967)
La primera vegada que vam anar a Itàlia vam descobrir la pizza, aleshores desconeguda aquí. Això sembla estrany avui dia, quan les pizzes es troben pertot, ja sigui a restaurants, a supermercats o a petites botigues de queviures. I el lloc on la vam menjar i l'escena que vam viure semblaven trets d'un film del neorealisme italià. Va ser en una trattoria de Caserta, on vam fer nit camí de Nàpols. El padrone era una home malcarat, que contínuament renyava un noiet que feia de cambrer, un nen que no tindria més de dotze o tretze anys. Quan el nen venia cap a la nostra taula amb una pizza a cada mà, va ensopegar i un dels dos plats li va caure a terra, es va trencar i la pizza, a més, va caure de cap per avall, embrutant el terra amb el tomàquet i la mozzarella. Molts anys després, en converses de família, encara recordàvem la cara d'espant d'aquell vailet mentre esperava la reacció del seu amo, que va ser com esperava, amb una gran bronca. Ens va fer molta pena.

Logotip d'Agip vers el 1960
Per entretenir-nos, per la carretera anàvem mirant les tanques publicitàries, que aleshores n'hi havia moltes, i una que ens feia sempre molta gràcia era la d'unes galetes de marca Tamburino que tenien com a distintiu un soldat tocant el timbal. En els cartells de la carretera deia "Allegri bambini! Arriva la banda dei Tamburini". Hi havia també molts cartells de la gasolina Agip, que tenia un logotip que era una bèstia que podria haver estat un lleó o un drac (treia foc per la boca), amb sis potes, però que devia ser un gos, perquè en alguna ocasió vam veure anuncis que deien "Il cane a sei zampe sempre fedele amico dell'uomo a quattro ruote".

Josep, Joan i Xavier en un pont venecià (1959)

Vam anar algunes vegades a Venècia, però mai ens hi vam quedar a dormir (la primera vegada que vaig fer una estada d'uns quants dies a Venècia va ser quan hi vaig anar a un congrés, bastants anys més tard). En una ocasió que vam passar uns dies a Chioggia --una població de la llacuna Vèneta-- vam anar a Venècia en un vaporetto que feia el trajecte com un autobús interurbà, però per l'aigua.  Al migdia, buscàvem un lloc per dinar i ens vam aturar a mirar un mostrador amb peix i marisc que hi havia a l'entrada d'un restaurant. Un cambrer ens va convidar a entrar-hi i ho vam fer. Ens va dur a una taula molt elegant i ens va dur la carta, juntament amb el full del menú turístic, que era obligatori que tinguessin disponible tots els restaurants. Quan va venir a apuntar la comanda i vam demanar sis menús turístics, el cambrer, sense dir una paraula, ens va prendre els tovallons de roba que hi havia a costat de cada plat, va treure també les estovalles --no va ser fàcil, amb la taula ja parada--  i ens va dur tovallons i estovalles de paper.

Aquell any, el dia de l'aniversari del meu germà Xavier --18 d'agost-- érem a Chioggia i vam anar a sopar a La bella Venezia, un restaurant de la part vella que el meu pare coneixia dels viatges de negoci que feia a aquell poble. Sense que el Xavier ho sabés, vam encarregar-los un pastís amb tretze espelmes. Vam sopar en una taula al pati del restaurant i, en arribar a les postres, de sobte es van apagar els llums i va venir un cambrer amb els pastís amb les espelmes enceses i cantant allò de "Happy birthday to youuuuu!" Va deixar el pastís davant del Xavier, perquè bufés les espelmes i la gent que sopava en el patí li va fer un gran aplaudiment. Ell, que era molt tímid, es va posar vermell com un tomàquet i es moria de vergonya.

Aquells dies eren les festes de Chioggia i en una plaça que havíem de travessar per arribar a La bella Venezia hi havia un concert d'un cantant que per a nosaltres era nou, però que Itàlia estava causant furor: Al Bano. Crec que és la vegada que m'he sentit més angoixada enmig d'una gernació, amb la sensació de no poder anar endavant ni enrere i gairebé com si em faltés l'aire, malgrat que fos en el carrer. Hi havia bogeria per sentir Al Bano i a la plaça no hi cabia ni una agulla. El cantant devia fer bolos per l'Adriàtic perquè uns dies més tard, que ens vam aturar a Cattolica, era ple de cartells que anunciaven que hi cantaria aquell vespre. Una cosa que ens va agradar molt de les festes de Chioggia eren les parades, com si fossin xurreries, de peixet fregit; el venien dins d'unes paperines de paper i, com feia la gent del poble, nosaltres també els menjàvem pel carrer.

Ens pensàvem que Itàlia era un país més obert que Espanya pel que fa als costums i la moral, però en els pobles estaven encara bastant endarrerits. Mentre érem a Chioggia, la filla d'una família que coneixíem havia tingut una nena i vam anar a l'hospital a visitar-la i conèixer el nadó. A la porta, una monja es va acostar a nosaltres i, senyalant-me a mi, va dir que jo no podia entrar-hi... perquè duia pantalons! Potser ho hauria entès si hagués dut shorts, però eren uns pantalons llargs. Fins i tot anys més tard vaig comprovar que Chioggia seguia sense posar-se al dia en altres coses. Devia ser el 1996, que hi vaig anar amb el meu pare a finals d'octubre. En una botiga del centre vaig comprar dos jerseis per a les meves filles. Vaig allargar a la venedora la meva VISA i la dona va cridar "Mario!", i de la rebotiga va sortir un noi, el seu fill, que es va enfilar a una escala per baixar l'aparell de la VISA de la part més alta d'una prestatgeria. La dona devia adonar-se de la meva cara de sorpresa i em va aclarir que, en acabar la temporada d'estiu, guardaven la màquina de la VISA perquè només els turistes pagaven amb targeta de crèdit; la gent del poble sempre ho feia en efectiu.

En aquell mateix viatge de 1967, camí de Ravenna, ens vam aturar a fer nit en un motel. A la gasolinera tenien dues mones lligades a sengles cadenes bastant llargues perquè es poguessin moure bé i també tenien dos gossos, un de bastant petitó i un altre de més gran, que corrien d'un costat a l'altre. Una de les mones, que s'havia deslligat, va ser protagonista d'algunes escenes molt divertides (una d'elles, però, aleshores no em va divertir gens). No sé per quin motiu, va començar una persecució entre els gossos i la mona. El gos petit empaitava la mona i el gos més gran corria darrere del petit. Quan el menjador no havia obert encara per sopar --per sort-- la mona va entrar-hi i al seu darrere ho van fer els gossos. La mona van anar saltant de taula en taula i els gossos la perseguien corrent per terra. Després, mentre sèiem a la terrassa esperant l'hora de sopar, la mona, ja lliure dels perseguidors, va apropar-se a nosaltres. Jo vaig intentar acariciar-la i ella potser va creure que volia fer-li mal. El cas és que va ajupir-se i em va mossegar el dit gros d'un peu. Vaig reaccionar de manera gairebé automàtica agafant-la pel llom i apartant-la de mi com si la llencés. La mona es va espantar encara més i es va refugiar en la meva mare, abraçant-se a una de les seves cames i es va deixar acariciar per ella; després era la mateixa mona la que semblava que acariciés la cama de la meva mare. Jo, que en cap moment havia volgut fer mal a la mona, estava molt emprenyada amb ella, però vaig trobar l'escena tendríssima. (He de dir que la meva mare tenia la mà trencada per tractar animals; era com una mena de Sant Francesc en dona. Li agradaven molt i tots li feien cas. Mai no vaig veure un gos que li bordés.) L'endemà al matí, quan vam sortir del motel per marxar, la mona era de nou lligada a  la gasolinera, com la seva companya.

Però l'aventura que va ser més desagradable tot i que després ens n'hem rigut moltes vegades en recordar-la va passar-nos travessant la península des de Bari a Nàpols. Per passar de la costa de l'Adriàtic a la del Tirrè, calia travessar els Apenins i a la carretera es feien moltes cues. En un canvi de rasant amb línia continuada al mig ens va avançar un camió i en aquell moment jo vaig recordar un film de Fellini en què Alberto Sordi, des d'un cotxe treu la mà i fa unes banyes a uns operaris de la carretera. Mentre ens avançava el camió, no se'm va acudir altra cosa que treure la mà per la finestra i aixecar-ne el dir petit i el dit gros. Quan vam arribar a un tros de carretera que era recte, el camió, que havia afluixat la marxa, va aturar-se al mig, impedint el pas de vehicles per cap costat --la carretera seguia sent estreta-- i nosaltres i tots els cotxes que venien al darrera ens vam haver d'aturar també. Van baixar dos camioners amb aspecte molt poc amigable i es van dirigir cap el nostre cotxe. Semblaven dos pistolers de l'oest sortits d'algun spaghetti western. Un d'ells em senyalava i no parava de dir "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!" Mentre el meu pare ens deia que no obríssim les portes, es va apropar un home d'un dels cotxes que s'havien hagut d'aturar i va preguntar-los què passava. El xofer insistia: "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!"  El samarità intentava calmar-los i en això que es va sentir la sirena de la policia que venia en sentit contrari. El cotxe dels carabinieri es va aturar i aquell home va parlar amb ells. Després, els carabinieri van indicar als del camió que l'aparquessin al costat de la carretera. Amb la seguretat que donava la presència dels carabinieri, ja vam obrir les finestres i jo vaig dir-los que ho havia vist en un film italià, que quan algú feia una cosa mal feta per la carretera, s'aixecaven aquells dos dits i, com que ells havien fet un avançament molt perillós en un canvi de rasant, per això jo els havia fet el gest. M'imagino que després devien riure bastant. Ens van dir que farien un atestat als camioners i que nosaltres marxéssim. El samarità ens va demanar que ens aturéssim en una estació de servei pocs quilòmetres més endavant. Allà ens va convidar a uns refrescos. Va dir-nos que, com a italià, estava avergonyit del comportament d'aquells camioners i es volia disculpar. Va afegir que potser el primer negoci d'Itàlia era la Fiat, però que el segon era el turisme i calia tractar bé els turistes.

Com aquestes anècdotes, en podria recordar moltes més. No disposàvem de les comoditats que hi ha ara, ni pel que fa als cotxes (eren petits i menys potents que els actuals) o carreteres (a Itàlia l'única autopista que recordo ja construïda i no completament era l'autostrada del Sole) ni pel que fa als hotels (en molts hotels on vam allotjar-nos, calia sortir fora de l'habitació per anar a al lavabo, per exemple). Però ens ho passàvem molt bé i sempre trobàvem algun motiu per riure.