El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 25 d’abril de 2016

El noi que ha trencat la bretxa digital

Valerio Pagliarino, inventor del Laserwan
A Itàlia, com passa també aquí, hi ha pobles on allò de l'alta velocitat de connexió a Internet sembla una utopia. Però un invent fet per un estudiant de setze anys del Liceo scientifico (equivalent al batxillerat de ciències) podria resoldre això que coneixem com a fractura digital. Si més no, ell ja disposa de connexió d'alta velocitat. I no pas perquè alguna companyia de telecomunicacions l'hagi duta fins al seu poble, sinó perquè el noi ha aconseguit instal·lar-se una fibra òptica virtual gràcies a la tecnologia làser.

Aquest estudiant és Valerio Pagliarino, que viu a Castelnuovo Calcea, un poble de 783 habitants de la província d'Asti, en el el Piemont, al nord d'Itàlia. El 2015, Valerio va guanyar el primer premi de l'Italian Scratch Festival, un concurs de programació informàtica basada en el llenguatge Scratch. Va crear un software que permet transformar el propi ordinador en un instrument musical i executar composicions molt complexes que necessiten teclat, mesclador i analitzadors.

Fibra òptica (Wikimedia Commons)
A Castelnuovo Calcea, la connexió a la xarxa és desesperadament lenta. Lamentar-se a la companyia és inútil, perquè no hi ha la infraestructura adequada de fibra òptica per poder augmentar-ne la velocitat. Valerio va pensar que calia trobar una altra solució, disposar d'una tecnologia sense fils que aconseguís els mateixos resultats que la fibra òptica; és a dir, transmetre la llum. Però va adonar-se que aquesta tecnologia existeix des de fa temps; és el làser! Aleshores va fer una cerca per Internet per veure si algú havia fet servir el làser per connectar a Internet. No va trobar res i va decidir posar-s'hi i desenvolupar ell aquesta tecnologia.

Una professora del Valerio, abans de saber res del seu projecte, va proposar-li que participés en un concurs d'àmbit estatal per a joves científics. Això era abans de Nadal de 2015 i el termini per presentar el projecte al concurs era a mitjans de febrer de 2016. Quan la professora va llegir la memòria del projecte "Laserwan" desenvolupat pel Valerio va aconsellar-li que el patentés immediatament. La petició de la patent ja està feta i l'invent ha guanyat el concurs italià al millor projecte sobre les tecnologies de la comunicació. Això fa possible que Valerio representi Itàlia en el Concurs Europeu per a Joves Científics (EUCYS, de l'anglès European Union Contest for Young Scientists), que se celebrarà a Brussel·les el mes de setembre.

El prototip que ha construït Valerio ha costat molt pocs diners. Va fer servir peces d'una aspiradora vella, dos comandaments a distància que estaven espatllats i un parell de targes electròniques que va comprar per Internet. Per provar si l'invent funcionava, va retransmetre en directe una pel·lícula i, segons els seus càlculs, la velocitat de transmissió va ser de 500 megues per segon, tant en càrrega com en descàrrega. En comparació amb la tecnologia de fibra òptica, la connexió per Laserwan podria ser unes 100 vegades més barata.

Des de fa dos anys, el Govern italià  fa gestions amb Telecom i Enel per aconseguir millorar la connexió a Internet en tot el territori. Segons el diari Libero, amb qui hauria de tractar ara és amb l'inventor del Laserwan. De tota manera, qui sap si no li haurà de canviar el nom. És el mateix que té una empresa de Xile que utilitza tecnologia làser per a les seves activitats de gravat, realització de maquetes, caixes i envasos i tapes de llibre, entre d'altres.

Potser us interessarà:
- Lo studente di Asti che porta la banda larga nei paesini grazie alla tecnologia laser, de Riccardo Coletti. La Stampa 24.04.2016
- Un ragazzo di Asti può battere Enel e Telecom sulla banda larga, publicat a Libero (25.04.2016). Vis a través de pressreader.com



dijous, 21 d’abril de 2016

Maria Salvo i la presó de dones de Les Corts

Maria Salvo
Maria Salvo, una de "Les Dones del 36", va rebre el proppassat 14 d'abril un homenatge organitzat pel Grup promotor del futur Monument a la Presó de Dones de Les Corts. "Les Dones del 36" va ser una associació de dones que van viure i patir la guerra civil espanyola. Va constituir-se el 1997, promoguda per Llum Ventura --aleshores consellera del districte de Ciutat Vella de Barcelona-- per recuperar una part de la memòria històrica que havia estat ocultada a generacions posteriors.

Les Dones del 36
"Les Dones del 36" van desenvolupar un projecte perquè la societat conegués la seva història, que era la de milers de dones anònimes. Dones que, durant la guerra, van estar al front o a la rereguarda; dones que eren milicianes, infermeres, mestres, treballadores de fàbriques, pageses, periodistes, bugaderes, cosidores, llevadores, botigueres... En molts casos van ocupar els llocs dels homes que estaven mobilitzats. Després de la guerra, algunes van patir l'exili, van estar en camps de refugiats o de concentració, o van ser empresonades per les seves idees polítiques o per haver treballat per al rojos, els 'dolents' d'aquella guerra que van provocar els qui després van ser-ne els vencedors. La història de les dones vençudes, però, va estar silenciada durant dècades.

Quan es va constituir l'associació, gairebé totes les dones que la formaven vorejaven els vuitanta anys o fins i tot en tenien més. Eren ja en la darrera etapa de la seva vida i van aprofitar-la molt bé. Al llarg d'una dècada, "Les Dones del 36" van mantenir trobades amb estudiants d'Institut (prop de 25.000 van escoltar el seu testimoni), van ser entrevistades per a la premsa, la ràdio i la televisió, i per historiadors i escriptors; van participar en taules rodones i debats en centres culturals; van ser protagonistes de diversos documentals i també se'n va fer una exposició. La seva tasca va ser reconeguda amb diversos premis i homenatges i el 2006 van rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. Aquell mateix any l'associació es va dissoldre. Algunes de les seves integrants havien mort; d'altres eren ja molt grans.

El 2011, en una entrevista a El Periódico, Josefina Piquet, membre d'aquell col·lectiu, parlava de la seva experiència. Piquet era coneguda com "la nena del 36" perquè en esclatar la guerra només tenia dos anys. Com deia en aquella entrevista, la seva guerra va ser "la del pànic, del desconcert, del sentiment de culpa, del fred, del rebuig" i, en acabar aquella guerra, que els seus pares van perdre, ella va esdevenir, "una nena vençuda". Acaba dient:
Amb el nostre testimoni hem escrit una pàgina de la història en femení. Hem compartit sentiments, hem parlat de la nostra lluita en la guerra civil contra el franquisme, de la crisi de valors i de la tasca de mantenir vius els ideals de pau, de justícia, de llibertat.
Josefina Piquet, la dona que semblava que hauria de mantenir viu durant més temps el testimoni de les seves companyes malauradament no va poder fer-ho perquè va morir el 2013. Els últims anys de la seva vida va formar part del Consell de Savis del Museu d'Història de Catalunya, que participen en activitats educatives de transmissió oral de la història que han viscut els seus membres.

Maria Salvo
Maria Salvo i Carlos Jiménez Villarejo (al darrera, Núria Ricart) (14.04.2016)
Crec que Maria Salvo, que farà 96 anys el 27 de maig d'enguany, és l'única supervivent de "Les Dones del 36". En rebre l'homenatge, va dir que se sentia commoguda i aclaparada ("us heu passat de la ratlla", va dir) i que entenia que l'homenatge no era per a ella sola, sinó per a tantes dones que ara ja no hi són. Com a símbol d'una generació a la qual van arrabassar la joventut, la història de Maria Salvo mereix ser difosa.

El 29 de gener de 1939, quan Maria va marxar cap a l'exili, tenia 18 anys. Travessa la frontera francesa el 7 de febrer i amb un grup de vells, dones i criatures passa tres dies al Voló, en un tren de mercaderies aturat en una via morta. Després el tren els duu a Le Pouliguen, a la Bretanya, on els refugiats espanyols són allotjats en un centre escolar. Hi passen un parell de mesos i d'allà els traslladen a un camp de concentració a Moisdon-la-Rivière, també en terres bretones. Aquell mateix any esclata la segona guerra mundial. França no sap què fer amb tants milers de refugiats en el seu territori i comencen a fer repatriacions forçades. Maria Salvo és una de les dones que van ser obligades a tornar a Espanya. Es troba un país on la pau d'uns té un preu per a d'altres: misèria, persecució, por. Malgrat les adversitats, els seus ideals de democràcia i justícia social no han trontollat; s'incorpora a la lluita antifranquista i el 1941 és detinguda a Madrid.

Des de Madrid, Maria va ser enviada a Barcelona, a la Presó de Dones de Les Corts, on va passar nou mesos incomunicada juntament amb algunes companyes que havien estat detingudes amb ella i compartien expedient. A finals de maig de 1942 van aixecar-li la incomunicació i va romandre en aquella presó fins a l'agost de l'any següent, quan van traslladar-la a la presó de Ventas, a Madrid. Tot i la seva condició de civil, va ser processada segons el codi militar. El 1945 va ser jutjada pel Tribunal Especial contra la Masonería y el Comunismo. Van condemnar-la a trenta anys de reclusió major, dels quals en va complir setze en diverses presons (a més de Les Corts i Ventas, va estar també a les presons de Segovia i d'Alcalá de Henares), des de la seva entrada a la presó el 1941 fins al seu alliberament el 1957.

En sortir de la presó, el 1957, Maria va ser desterrada a viure a Santander i al cap d'uns mesos aconsegueix un permís per poder fixar la seva residència a Barcelona. El 1958 comença una nova etapa de la seva vida, que comparteix amb una persona amb les mateixes conviccions polítiques que ella. La llibertat no és encara completa i fins al 1964 té l'obligació de presentar-se cada setmana a la policia local.

El 23 de febrer de 2004, Maria Salvo, Gregorio López Raimundo i Agustí de Semir Rovira van rebre sengles doctorats Honoris Causa de la Universitat Politècnica de Barcelona "en representació de totes les persones que van lluitar contra la dictadura franquista per a la recuperació de la democràcia i les llibertats nacional". Una setmana més tard, a ella i a Agustí de Semir els va ser lliurada la Medalla d'Honor de Barcelona 2003. I el 2005 Maria va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Actualment, Maria Salvo és una jove anciana de 95 anys. És un exemple del que pot arribar a fer una persona d'edat provecta que s'ha mantingut sempre activa; un exemple del que explicava Rita Levi Montalcini sobre les enormes capacitats del cervell humà; a diferència d'altres òrgans del cos, el seu ús continuat no en provoca el desgast, sinó que en reforça les qualitats que havien quedat sense expressar en etapes anteriors i les fa brillar

La pau dels vencedors
(La Vanguardia, 02.04.1964)
El 1964, l'últim any que Maria Salvo va haver de presentar-se setmanalment a la policia, el franquisme va celebrar els 25 Años de Paz. Grans cartells --que, a més de la versió castellana, també van tenir les corresponents en català, euskera i gallec-- ho anunciaven per les carreteres. (Per cert, independentment de la ideologia subjacent al missatge, el disseny era molt modern.) En molts llocs es podien veure també cartells que informaven del que s'havia aconseguit en aquell quart de segle (a Barcelona, es van exposar a la Rambla, com es pot veure en la coberta de La Vanguardia del 2 d'abril).

Correus va emetre una sèrie de segells dedicats a aquella commemoració. Tanmateix, la pau era només per a una part de la població. Hi havia una revolta universitària i una revolta obrera; un sector de l'església era crític amb el règim. Es va afusellar Grimau, es va crear el Tribunal de Orden Público... Jo n'era ben conscient, de tot allò, que vivíem en un país sense democràcia i que qualsevol intent no tant sols d'oposició, sinó únicament de crítica al règim podia ser causa d'una detenció. Però no m'imaginava que a les presons hi hagués encara persones que hi havien entrat, per motius polítics, abans de néixer jo.

Entrevista a l'abat Escarré a Le Monde
El novembre de 1963, en una entrevista al diari Le Monde, l'abat Escarré va dir, entre altres afirmacions:
No tenim darrere nostre vint-i-cinc anys de pau, sinó vint-i-cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant-hi l'església, que es veié obligada a lluitar al costat d'aquests últims, no han fet res per tal d'acabar amb aquesta divisió de vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d'un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.
En aquell ambient de pau --o de victòria-- els vençuts i les vençudes havien de callar. Hi havia famílies on la guerra era un tema tabú del qual mai no es parlava. Per sort, no era el cas a casa meva. Els meus pares me n'havien explicat moltes coses. La meva mare, de la seva tasca al front del negoci de la família, conduint un camió --el seu pare no en sabia i els germans eren al front-- fins que els va ser requisat; dels quilòmetres fets a peu per anar a buscar patates, verdura i altres queviures al Prat, a casa d'una tia seva, pagesa; dels bombardejos que va presenciar i les persones que hi va veure morir; de les lluites entre faccions diferents dins del bàndol republicà. I de la postguerra, en què va ajudar a aixecar de nou el negoci --sense el camió, perquè els va ser requisat--; en què va rebre algun cop de porra per parlar en català en les cues del racionament; en què va casar-se i començar una nova etapa, il·lusionada malgrat l'escassetat que hi havia de tot. I m'havien parlat de gent que coneixien i havia patit represàlies o havia hagut d'exiliar-se. Però molts detalls d'aquells anys de guerra i postguerra els he anat sabent molt més tard. La memòria històrica que jo coneixia era només una petita part del que va passar.

La Presó de Dones de Les Corts
Tot i que fa més de quaranta anys que visc prop del lloc on va estar situada la Presó de Dones de Les Corts, de Barcelona (Prisión Provincial de mujeres de Barcelona va ser el seu nom de 1939 fins al tancament el 1955), fins fa uns vuit anys no vaig saber on havia estat aquella presó; potser ni sabia que havia existit. Ignorava que els grans magatzems que hi ha a la Diagonal van ser construïts en una part dels terrenys que ocupava l'antiga presó de dones. Vaig començar a saber-ne més coses quan la Comissió per a la Igualtat de les Dones, del Districte de Les Corts, de la qual jo era membre, va afegir-se a l'acte de desgreuge que havia de consistir en la col·locació d'una placa per recordar l'existència en aquell indret d'una presó per on havien passat milers de dones represaliades pel franquisme, dotze de les quals van ser condemnades a mort i executades en el camp de la Bota.

Invitació inauguració (que no es va fer) de la placa en record de la Presó de Dones de Les Corts
La inauguració d'aquella placa havia de fer-se el el 26 de novembre de 2009, dins dels actes per commemorar el Dia Internacional de la No Violència contra les Dones. El dia abans, però, vaig rebre un correu en què m'informaven que l'acte s'ajornava. Després en vaig saber el motiu. La placa s'havia de col·locar a la façana lateral d'un edifici privat (els grans magatzems de la Diagonal/pl. Maria Cristina) i calia que la propietat de l'edifici hi donés el seu vist-i-plau. Si bé havien accedit a la col·locació de la placa, van dir que no volien ferir susceptibilitats i es negaven que la placa fes referència a la repressió franquista. A la Comissió van dir-nos que els magatzems van negar-se que es posés la placa perquè no estaven d'acord amb el text que contenia. Tanmateix, en el el web de la memòria de la Presó de Dones de Les Corts (Una [trista] placa que oculta més del que descobreix), llegeixo que van ser les crítiques rebudes de l'Associació Catalana d'Expresos Polítics i dels responsables del Memorial Democràtic al text que s'havia consensuat amb els grans magatzems les que van motivar la supressió d'aquell acte per part de l'autoritat municipal.

Placa situada en el carrer Joan Güell, a la façana d'El Corte Inglés
L'1 d'octubre de 2010, amb ocasió de la Festa Major del districte, es va col·locar i inaugurar finalment la placa; sembla ser que la mateixa que estava ja llesta el novembre de l'any anterior, només que amb la data canviada. Les dones de la Comissió, però, estàvem cregudes que el text era un altre i que s'havia hagut d'eliminar tota referència a la repressió franquista per tal que els magatzems en permetessin la col·locació a la seva façana. De tota manera, el que hi ha gravat no importa gaire perquè la placa és fosca i està situada tan alta que costa de llegir el que hi diu, que copio aquí:
PRESÓ DE DONES DE LES CORTS
En aquest indret, hi havia des de l'any 1886,
 l'Asil del Bon Consell. Fou destinat el 1936
fins el 1955 a presó de dones.
Recordem avui totes les recluses, i també
els seus fills i filles, que van ser privades de la
seva llibertat en aquell centre.
Octubre de 2010
Ajuntament de Barcelona
Un text més asèptic, impossible. Qui no conegui la història de les presons franquistes pot pensar que, si una persona ha fet un delicte, és lògic que vagi a la presó, encara que sigui una dona. Però el delicte de moltes de les dones que van passar per la presó de Les Corts des de 1939 fins al seu tancament, el 1955 era haver-se mantingut fidels als ideals de la República, el règim legítimament instituït. També hi van passar dones estrangeres, europees desplaçades a causa de l'avenç de les tropes de l'Alemanya nazi: franceses, italianes, alemanyes, austríaques, belgues, poloneses... En les fitxes de moltes d'elles s'indicava que eren de religió 'jueva' o 'israelita'. Una d'aquestes dones, la jueva alemanya Jenny Kehr Lazarus, va suïcidar-se el desembre de 1942, la mateixa nit de la seva arribada a la presó de Les Corts. La seva estada era només de passada perquè havia de ser retornada a França, d'on havia fugit d'un camp de concentració.

Futur monument a la Presó de Dones de Les Corts
Des de novembre de 2014, qui passi per la cantonada dels carrers Joan Güell i Europa de Barcelona, hi pot veure quatre panells expositius fixats fermament al terra. Mirats des de la calçada, el que es veu és això:


És un fotomuntatge que mostra una de les dones que van passar per la presó de Les Corts davant dels membres de la Junta de disciplina de la presó. Al damunt, la paraula DONES. És un espai de memòria per recordar que en aquest lloc hi va haver la presó; la seva durada és indeterminada fins que es construeixi un monument definitiu. Els continguts de la part del darrere dels panells han anat canviant amb informació diversa sobre la presó i les dones que van patir la repressió franquista en aquell centre.

Per altra banda, el novembre de 2015 es va ampliar la informació amb uns senyals i plànols situats a la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb el carrer Joan Güell. I també es va senyalitzar un altre espai de repressió franquista situat a l'altre extrem de Barcelona: el camp de la Bota, on es duien a terme els afusellaments de les persones condemnades a mort.

El projecte per a la construcció d'un monument a la Presó de Dones de Les Corts sorgeix de la societat civil i hi participa gent d'àmbits molt diversos (vegeu-ne qui són aquí). Per la seva localització a Les Corts, hi ha diverses entitats i col·lectius del districte que hi donen suport i deixen sentir la seva veu i fan suggeriments en les reunions. Vull destacar, però, la tasca que han dut a terme els estudiants del màster de disseny urbà de la Universitat de Barcelona, al front dels quals hi ha Núria Ricart, una de les principals impulsores del projecte. També l'Observatori Europeu de Memòries, dirigit per Jordi Guixé; és una xarxa europea de treball, amb seu a la Universitat de Barcelona, que aglutina nombrosos projectes i iniciatives que es duen a terme a Europa per recuperar la memòria històrica del segle XX. I sobretot, em sembla fonamental la participació de persones que van patir directament o indirectament la repressió en aquella presó, com les preses supervivents i les seves famílies: Maria Salvo, Mercedes Salamero, Anna Maria Batalla, Libertad Canela Conejero, Flora Duran, Teresa Duran, Esther Lacort, Maria Rosa López, Joan Mercadé, Conxita Romeu, Montserrat Vicente, Núria Carbonell, Susanna Moya.

Posaria la mà al foc que molta més gent s'ha assabentat de l'existència de la presó de dones gràcies a aquests panells en una cruïlla que no pas per l'existència d'aquella trista i grisa placa a la façana dels grans magatzems. Mentre no es faci el monument a la presó, aquest espai, amb els actes que s'hi organitzen, és una eina per mantenir viva la memòria històrica. Hem comptat en diverses ocasions amb la presència de Maria Salvo, potser l'única supervivent de les dones que van passar per aquest lloc de trista memòria. Tant de bo la seva presència pugui ser aviat per celebrar la inauguració d'un monument definitiu.

Potser us interessarà:
- Memòria Presó de Dones de Les Corts. Barcelona - 1939-1955, web realitzada per l'Associació per la Cultura de la Memòria de Catalunya.
- Les dones del 36. Un silenci convertit en paraula, 1997-2006, biografia col·lectiva i memòria d'activitats dels deu anys de "Les Dones del 36", publicada per la mateixa associació en dissoldre's; el seu "testament gràfic i oral".
- La Presó de Dones de Barcelona. Les Corts (1939-1959), de M. Pilar Molina Javierre (Ajuntament de Barcelona, 2010). Reconstrucció de la memòria d'aquest centre i de les dones que hi van passar a partir de fonts documentals primàries; un gran treball de recerca.

dissabte, 27 de febrer de 2016

El meu vot no es compra, senyors del BBVA!

Fa alguns anys em vaig convertir en accionista del BBVA. No vaig tenir ganes de lluitar contra ells en assabentar-me que un fons d'inversió que hi tenia contractat --i em van vendre com a molt avantatjós-- eren les famoses preferents. Vaig limitar-me a acceptar l'oferta que em van fer de bescanviar-ho per accions. En realitat, l'entitat que em va enredar amb les preferents no va ser el BBVA, sinó la Caixa de Terrassa que després es va fusionar amb altres caixes i finalment va ser engolida pel BBVA. I jo era tan confiada, que quan sentia parlar de les preferents, no sabia que jo en tenia; mai m'hauria imaginat que aquell noi tan amable de la Caixa de Terrassa m'hagués ofert invertir en un producte financer de duració indefinida i del qual només em podria desprendre si algú altre ho comprava. Segurament em vaig equivocar i hauria hagut de lluitar, com han fet tants altres inversors petits que al final han recuperat els seus diners. Però no m'hi vull capficar, perquè ja no puc tornar enrere.

Recentment vaig rebre la convocatòria de la Junta General Ordinària d'Accionistes del BBVA, que es farà el 10 de març. No en vaig fer cas, perquè no hi penso anar, però alguns dies després em va trucar una noia de l'oficina on hi tinc el compte per preguntar-me si l'havia rebuda, la convocatòria. Després em va dir que, si passava per l'oficina, em donaria un obsequi del banc. A mi, els obsequis dels bancs sempre em fan sospitar, però hi vaig anar. Em va fer seure davant la seva taula, va aixecar-se i va tornar amb un paquetet en una mà i dos fulls en l'altra. Va deixar el paquet sobre la taula i em va allargar els fulls, perquè els signés. Era el meu vot a distància. En signar allò, jo votava a favor d'aprovar les propostes incloses en l'ordre del dia i, en canvi, emetia un vot en contra per a qualsevol proposta que no hi estigués inclosa prèviament.

Vaig dir a la noia del regal que, després de l'enredada que em van fer amb les preferents, jo no signo res que no tingui ben clar de què es tracta. Es veu que en la carta que m'havien enviat hi havia les propostes, però jo no l'havia llegida. Em va suggerir que, si no he conservat la convocatòria, ho consulti en el web del BBVA. Amb una mà em va allargar els fulls per signar i, amb l'altra, va retirar el paquetet. No tinc ni idea quin pot ser el contingut del paquet, però em va semblar bastant lleig, com si aquell regal fos el preu dels meus vots.

Avui, en el web del BBVA, he consultat les propostes que presenten a votació. Es tracta principalment de l'aprovació dels comptes de 2015 i de la ratificació d'alguns alts càrrecs i l'elecció d'un parell de membres del consell d'administració. Per curiositat he buscat informació sobre aquests càrrecs i les persones que els ocupen i m'he quedat bocabadada en veure els seus sous. Sabia que els banquers guanyen molt, però les xifres que he vist m'han semblat escandaloses. Els titulars que copio a continuació són de infoLibre i Negocios.com respectivament:


De tota manera, si els sous milionaris dels directius del banc anessin acompanyats d'un augment del valor de les accions, potser estaria justificat. Però les coses no són així perquè, segons okdiario, mentre els sous dels membres del Consell d'Administració van augmentar un 8% el 2015, les accions van perdre un 12% del seu valor.


I el BBVA em demana que voti a favor d'aquestes persones que guanyen en un any allò que moltes persones no guanyen en tota una vida de treball? A favor d'unes persones que s'augmenten el sou un 8% mentre n'hi ha tantes, amb sous miserables, que el tenen congelat des fa alguns anys? A favor, especialment, d'un senyor --el president, Francisco González-- que en un vídeo corporatiu del 3 de febrer d'enguany fa un resum del resultat de 2015 i diu que el banc va guanyar 3722 milions d'euros i que "todas las métricas apuntan a que el BBVA es un banco muy sólido", però no diu que el valor de les accions va disminuir? A algú del departament de màrqueting del BBVA se li ha acudit la genial idea de comprar el vot dels petits accionistes amb un regal que ves a saber què serà. Per la mida del paquet, podria ser un rellotge de polsera fabricat segurament a la Xina. Però qui sap, potser ni això, podria ser també un bloc de papers encolats per prendre notes.

El gest de la treballadora del BBVA retirant de la taula el paquet amb què l'entitat volia comprar els meus vots em va recordar una cosa que ens va passar, a la meva família, durant unes vacances italianes. Érem a Venècia i era l'hora de dinar. Ens vam aturar en un restaurant que tenia exposats peix i marisc en un mostrador a l'entrada, al costat la carta de preus. Érem sis persones (pare, mare, els meus tres germans i jo) i no ens podíem permetre grans luxes, però el menú turístic tenia un preu raonable i vam decidir entrar a dinar. Ens van posar en una taula ja parada, amb estovalles i tovallons de tela. A l'hora de fer la comanda, quan vam dir que volíem el menú, la cara del cambrer, que fins a aquell moment havia estat de gran amabilitat, va canviar completament. I què va fer? Doncs, amb cara de pocs amics, retirar-nos les estovalles i tovallons de tela --que ja havíem desplegat-- i dur-ne uns altres de paper. L'altre dia, en l'oficina del BBVA, vaig pensar què hauria fet aquella empleada si jo hagués obert el paquet abans de dir-li que no li signaria aquell full de vot.  Me l'hauria pres de les mans i se l'hauria endut, com va fer el cambrer venecià amb les estovalles i tovallons?

dilluns, 22 de febrer de 2016

La vaga de TMB o la cançó de l'enfadós

Metro de Barcelona, estació Paral·lel (Wikimedia Commons)
Reconec que la vaga és un dret dels treballadors i que sovint és la darrera eina que tenen per reclamar unes condicions justes tant pel que fa a les condicions de treball com de millora salarial. Davant l'actual vaga dels treballadors de TMB, em preguntava quines devien ser les seves peticions que tan difícil està resultant que empresa i sindicats es posin d'acord. Volia saber-ho perquè, potser malgrat les moltes molèsties que, com a milers de persones, m'està causant aquesta vaga, entendria que ho fan per necessitat i fins i tot la justificaria. Després de buscar en diversos mitjans, al final vaig trobar aquesta informació. Segons el diari ARA, el que demanen els treballadors és això (ho copio literalment):
  • Increment salarial de l'1% per al 2016. Aquesta proposta ja ha estat acceptada per TMB, però els treballadors desconfien sobre quins criteris es farà. Segons la direcció, la plantilla del metro " no ha patit pèrdua de poder adquisitiu" durant els últims anys.
  • Preservar la plantilla amb la cobertura de totes les baixes que es produeixin "a partir d'ara".
  • Ampliar la contractació a temps complet . Segons els treballadors, la proposta és totalment insuficient. Actualment treballen amb contractes a temps parcial el 25%, segons les dades de TMB.
  • Ampliar la contractació indefinida. El 90% dels treballadors disposa d'aquesta modalitat de contracte, però els treballadors critiquen que aquest percentatge s'ha vist reduït en els últims anys i temen que les noves incorporacions segueixin aquesta tònica.
  • Els treballadors, quan van convocar la primera aturada, també van criticar que els sous dels directius de TMB no són públics. Tot i així, sospiten que han augmentat, mentre que els seus s'han vist congelats.
Sembla que un increment de l'1% no és una petició desorbitada, i potser per això TMB l'ha acceptada. Però els treballadors desconfien dels criteris per aplicar-la. Què deu voler dir això? Si s'accepta un percentatge determinat d'augment del salari em sembla que l'única manera d'aplicar-lo és sumar al salari actual, la quantitat corresponent al percentatge aprovat. Quin altre criteri hi pot haver?

Pel que fa al punt que tracta de la contractació a temps complet, volen que aquest 25% de la plantilla que ara treballa a temps parcial sigui contractat a temps complet. Si és fes així, no sobraria gent a la plantilla? Potser alguns estarien disposats a plegar perquè altres companys poguessin fer la jornada completa? I és segur que totes les persones que fan jornada partida estarien disposades a fer jornada completa? ¿No pot ser que hi hagi qui compagini el treball d'unes hores a TMB amb estudis o tasques de formació, amb dedicació a la família o amb alguna altra activitat professional que li convingui mantenir o que li agradi més que la que fa a TMB?

Es veu que els sembla insuficient que NOMÉS un 90% de la plantilla tingui contracte indefinit. A mi em sembla que avui dia és un percentatge molt superior al que tenen moltes empreses. N'hi ha que triguen molt a fer contractes definitius --quan els fan-- i n'hi ha que contracten la gent a través d'empreses de treball temporal, amb una temporalitat que pot allargar-se més enllà del que jo entenc que vol dir temporal.

En una cosa estic d'acord amb els treballadors de TMB. Jo també voldria conèixer els sous dels directius de TMB i crec que haurien de ser públics. Però també tenia curiositat per saber quin sou guanyen els altres treballadors, el col·lectiu que ha decidit fer vaga. Un amable membre de la comunitat de Twitter m'ha proporcionat l'enllaç al document que conté la informació sobre el personal de TMB, amb dades sobre les plantilles dels autobusos i metro i les seves retribucions. Com que a mi, el que m'afecta directament és la vaga dels conductors, manteniment i atenció al client, són els sous que buscat en primer lloc:


Per si no es veu clarament, ho copio aquí: la retribució mitjana anual és, per aquests treballadors del metro, de 28.104€ amb uns complements que, de mitjana, són de 8.227€. En el cas de l'autobús, les quantitats respectives són de 27.529€ i 9.567€. L'empresa havia acceptat un increment salarial de l'1%, que posaria els sous a 28.385 (metro) i 27.842€ (bus), més els complements.

Ho sento, però després de llegir les seves peticions i de veure els seus sous, no puc donar suport ni veure amb simpatia, ni tan sols acceptar com a mal menor, l'actual vaga del personal de TMB. Especialment, que hagin decidit enfortir la vaga durant la setmana que Barcelona acull el Congrés Mundial de Telefonia Mòbil, quan es necessita més que mai el transport públic. Em sembla mesquí i una mena de xantatge aprofitar aquest esdeveniment per pressionar l'empresa i també l'Ajuntament, que aquests últims dies ha fet d'intermediari en les negociacions. En una època de crisi econòmica com l'actual, el manteniment de la celebració d'aquest congrés a Barcelona és fonamental per a l'economia de la ciutat i de petites empreses de serveis. I també de treballadors i treballadores que no poden fer vaga per reclamar un augment salarial per la senzilla raó que no pertanyen a cap plantilla, sinó que treballen únicament quan se'ls presenten oportunitats com la d'aquest congrés o d'altres esdeveniments que necessiten disposar de personal temporal.

Que gent que està guanyant prop de 30.000€ cregui que el seu sou és insuficient, em sembla un insult als mileuristes que cada dia agafen el metro o l'autobús per anar a treballar i per als jubilats que han de viure amb unes minses pensions, que en el cas de les vídues són encara més minses.

La Coordinadora Obrera Sindical d'Autobusos de TMB, ha publicat avui una entrada en el seu blog que titula "Dignitat" en què expressen la satisfacció per la vaga, que ha anat "millor del que s'esperava per part d'alguns". Tanmateix, es lamenten que hi ha una part de treballadors --els anomenen AICs i Agents de centre i deuen ser els de les categories més altes--  que no han seguit la vaga i s'adrecen a ells dient-los que, per dignitat, haurien de posar-se de costat dels treballadors i no de la Direcció i afegeixen (copiat literal):
Encara esteu a temps de donar un cop de puny a la taula i sortir a la porta amb la resta de treballadors.
Us imagineu un dia de vaga o d’aturades, en el qual quan els conductors i conductores entren el bus a cotxera, després van a entregar el cartró i en aquell moment tots els treballadors de l’oficina (Agents de centre, comandaments, tècnics polivalents, administratius, etc) s’aixequessin del seu lloc de treball, secundessin l’aturada i sortissin a la porta amb la resta de companys i companyes?
Seria massa, no podrien gestionar-ho. Com farien per poder treure el servei a l’hora de la sortida després de l’aturada? Aquell mateix dia la Direcció trucaria al Comitè de Vaga per intentar solucionar el conveni. De vosaltres depèn.
Per DIGNITAT, per COMPANYARISME, per DEMOSTRAR que existiu, la propera setmana heu de parar SI o SI, no existeixen EXCUSES.
Em fa l'efecte que en els sindicats del metro hi deu haver bastants nostàlgics dels temps en que no se'ls aplicava el règim general de la Seguretat Social i rebien unes prestacions complementàries i gaudien de privilegis com ara jubilar-se als 60 anys amb el 100% del salari. Deuen recordar que en altres temps, les vagues els havien anat molt bé per obtenir beneficis i augments de sou superiors als d'altres col·lectius. Només cal buscar en l'hemeroteca d'alguns diaris per comprovar-ho.

Doncs bé, per dignitat, jo NO puc fer-los costat ni dir que tenen raó a fer aquesta vaga, encara que per Twitter un tal Antonio // Tonet em digui "si crees que alguien por cobrar más o menos no tiene derecho a Huelga es que no sabes lo que son ni para qué":

Per cert, els vaguistes de TMB, deuen saber quin és el sou d'un mestre?

dimecres, 20 de gener de 2016

Un nom per recordar: Enrica Calabresi (1891-1944)

Presó de Santa Verdiana, Florència (Wikimedia Commons)
La nit del 19 al 20 de gener de 1944 moria a la presó de Santa Verdiana de Florència (Itàlia) Enrica Calabresi després d'una llarga agonia a causa dels efectes del fosfur de zinc --un producte que s'usava per enverinar les rates-- que ella mateixa va ingerir voluntàriament dos dies abans. Aquell mateix mes, Enrica va ser detinguda quan es trobava a casa seva i van dur-la a la presó de dones, situada en un antic convent femení de Florència. L'única culpa que havia comès Enrica era haver nascut en el si d'un família jueva. No va tenir forces per fer el viatge que tants altres jueus havien fet --i encara farien abans que acabés la guerra -- als camps d'extermini nazis i el 18 de gener va prendre el verí. Amb la mort d'Enrica Calabresi, la ciència va perdre una gran entomòloga.

Enrica Calabresi (1891-1944)
Enrica Calabresi va néixer a Ferrara el 10 de novembre de 1891 en una família de jueus sefardites que, des del sud d'Itàlia, on van arribar els seus avantpassats expulsats de la península Ibèrica, van establir-se després a Ferrara, segurament cap al segle XVIII. Va criar-se en un ambient intel·lectual, gairebé tots els membres de la família tenien algun títol universitari, principalment en matèries científiques o tècniques. No eren jueus practicants, anaven a la sinagoga únicament en ocasions especials; eren, com la societat de la seva època els anomenava. jueus assimilats.

Enrica va acabar el liceo (l'equivalent al batxillerat) un any abans del que li corresponia i amb notes molt altes. Va començar a estudiar matemàtiques a la Universitat Libera (Autònoma) de Ferrara, i també anava a classe de zoologia i botànica a la Facultat de Medicina. Va adonar-se que allò que l'atreia eren les ciències naturals i va matricular-se a la Universitat de Florència (aleshores Regio Istituto di Studi Superiori Pratici e di Perfezionamento), on van permetre-li de matricular-se directament en el segon curs de la secció de Ciències físiques i naturals. El febrer de 1914, uns mesos abans d'obtenir la llicenciatura, va ser admesa com a ajudant en el Laboratori de Zoologia i Anatomia comparada dels invertebrats. I l'agost d'aquell any, un cop llicenciada, un decret ministerial va fer efectiu el seu càrrec en aquell laboratori. A més del treball de llicenciatura sobre una recerca feta amb eriçons, va presentar altres tres treballs fets mentre estudiava, sobre temes tan diversos com la botànica, l'antropologia i la zoologia. El 1915 comença a publicar articles amb els resultats de la seva recerca en la revista Monitore Zoologico Italiano, editada per la Unió Zoològica Italiana.

A l'Istituto coneix Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916), jove geòleg i espeleòleg friulià que treballa en el Laboratori de Geologia i Geografia física i que el 1915 participa en una arriscada expedició a la Terra del Foc. Es prometen, però Itàlia havia entrat en la Primera Guerra Mundial (la Grande guerra) i Giovanni Battista, que és destinat als Alps, mor en el front del Piave. Aleshores Enrica es fa voluntària de la Creu Roja; ajudar els altres a superar els horrors de la guerra era una manera de sufocar la seva pròpia pena. Es va mantenir fidel al record d'aquell primer amor i no se sap que hagués mantingut cap més relació sentimental al llarg de la seva vida, que va dedicar completament a la ciència.

Giovanni Battista De Gasperi (1892-1916)
Brèntids, dibuixos d'E,. Calabresi
El 1918, acabada la guerra, Enrica torna al món de la recerca zoològica; s'especialitza en entomologia i esdevé una experta en l'estudi dels brèntids, un grup de coleòpters menjadors de fusta que es troben en totes les regions temperades del món i que ja estudiava el seu mentor, Angelo Senna. Gràcies al treball de Senna i Calabresi, la secció de zoologia del Museu d'Història Natural de la Universitat de Florència --coneguda com La Specola-- conté una de les més notables col·leccions del món d'insectes brèntids. Tanmateix, Enrica no es va limitar als estudis d'entomologia. va fer recerca en altres grups d'animals, com ara celenterats, amfibis i rèptils. Els seus estudis sobre la variabilitat de l'escurçó italià (Vipera apis, espècie que es troba únicament en una part del sud d'Europa; a Catalunya és coneguda com a escruçó pirinenc) encara se citen avui dia i en l'esmentat museu de La Specola es conserva una col·lecció de cranis d'aquests rèptils que ella va estudiar.

Vipera apis
El 1922, Enrica guanya, per oposició, la plaça de curadora del Museu Giacomo Doria de Gènova, però renuncia a aquella plaça per continuar fent recerca a l'Istituto de Florència, que el 1924 es converteix en universitat, i es dedica també a la docència. Tot i desenvolupar-hi una brillant carrera científica, el desembre de 1932, sobtadament, Enrica presenta la seva dimissió. Oficialment declara que ho fa per motius de salut. Segons el seu biògraf (Paolo Ciampi), però, la causa és l'assetjament laboral que va patir perquè abandonés aquell lloc per deixar pas a la persona que la substituiria: el conte Lodovico di Caporiacco (1900-1951), que era una jove promesa de la zoologia italiana i un membre destacat del Partit Feixista --esdevindria un especialista en aranyes i defensor de les bases científiques del racisme.

Enrica intenta dedicar-se a l'ensenyament de les ciències naturals en alguna escola; per poder aconseguir-ho ha de rebaixar-se a inscriure's en el Partit Feixista. El món de la recerca i la docència universitària li obren de nou les portes quan l'anomenen professora encarregada d'entomologia agrària i directora de l'institut corresponent a la Universitat de Pisa. Hi fa un horari de tarda, que li permet compaginar aquesta tasca amb la d'ensenyant en el Liceo Galileo Galilei, de Florència. Però aquesta nova etapa de la seva carrera dura poc. El juliol de 1938 es publica un document que duu per títol El feixisme i els problemes de la raça, que en posteriors publicacions es titula Manifest dels científics racistes (més conegut com a Manifest de la raça). El mes de setembre es promulguen una sèrie de decrets que conformen les lleis racistes del règim de Mussolini. Els decrets que afecten la docència i la recerca causen un gran èxode de científics italians, que emigren principalment als Estats Units. I els que no marxen han d'abandonar el seu lloc de treball. També han d'abandonar la universitat i les escoles públiques els estudiants jueus. Enrica és obligada a abandonar la docència universitària i en el Liceo i també és expulsada de la Societat Entomològica, de la qual feia més de vint anys que era membre i n'havia estat secretaria tres anys.

Corriere della Sera 14.07.1938

Els jueus s'organitzen per escolaritzar els seus fills i Enrica que, a diferència de la seva família, no vol abandonar Itàlia, fa classe de ciències naturals en una escola jueva de Florència. El 1940 Itàlia entra en guerra contra els aliats. Enrica la viu entre Florència i Gallo Bolognese, on la seva família té una casa i s'hi han refugiat des del començament de la guerra. El setembre de 1943 Itàlia es rendeix als aliats, que ocupen ja tot el sud i van avançant cap al nord. Hi ha força confusió perquè l'exèrcit nazi passa de ser un aliat dels italians a ser un ocupant. La família d'Enrica decideix emigrar a Suïssa, però ella se'n torna a Florència. Els nazis i els feixistes que encara hi ha han començat la cerca de partisans i de jueus. Moltes persones fugen de la persecució refugiant-se en monestirs, hospitals o cases particulars. Enrica, que ha perdut el contacte amb la seva família, no gosa demanar ajut per no posar en perill la vida dels qui podrien ajudar-la. El mes de gener de 1944, piquen a la porta de casa seva. Un grup d'italians venuts al nazisme la detenen i la porten a la presó de dones de Santa Verdiana.

Temps enrere, Enrica havia dit a la seva germana Letizia que mai no cauria en mans dels nazis, que abans es trauria la vida. Això fa que sempre dugui al damunt fosfur de zinc i que, un cop a la presó, s'empassi el verí abans que la facin pujar en un tren cap a un camp d'extermini, com estaven fent habitualment amb els jueus detinguts. A les monges que tenien cura de la presó els deixa una nota amb les seves últimes voluntats:
Prego amb tota l'ànima a la Mare Superiora que reculli tots els objectes que em pertanyen i no els deixi caure en mans dels alemanys. Quan sigui el moment, que els destini a obres de beneficència. Que deu em perdoni.

Nota final
Si el nom d'Enrica Calabresi ha estat rescatat de l'oblit és gràcies a la tasca de diverses persones. En primer lloc, Alessandra Sforzi i Marta Poggesi, dues investigadores que, a més de fer recerca en insectes --la primera-- i amfibis i rèptils --la segona-- es van dedicar a reconstruir parcialment la història d'una altra zoòloga de la qual només sabien que havia descrit nombroses espècies i fet recerca en un temps en què la presència de les dones en el món de la ciència era més avia escassa.

Cal destacar també la recerca feta per l'escriptor i periodista Paolo Ciampi, que va seguir la petja d'Enrica Calabresi anant a trobar parents, amics i alumnes de la científica per fer-ne una biografia, publicada el 2006 amb el títol Un nome. I la professora Elisabetta Rossi, entomòloga de la Universitat de Pisa, que va fer col·locar el retrat d'Enrica Calabresi en el lloc que li corresponia, en la galeria de retrats dels docents de l'Institut d'Entomologia Agraria, on Enrica havia treballat. Les ciutats de Pisa i de Ferrara li han dedicat sengles carrers. Els darrers anys, amb motiu del Dia de la Memòria de l'Holocaust (27 de gener) o en actes d'homenatge a les Dones que van passar per la presó de Santa Verdiana, el nom d'Enrica Calabresi ha estat de nou recordat.

Per saber-ne més:
- Calabresi Enrica. Al web Scienza a Due Voci, de la Universitat de Bolonya
- Giovannetti M (2007) Enrica Calabresi, un nome. Il Ponte 4:96:100
- Poggesi M, Sforzi A (2001) In ricordo di Enrica Calabresi. Mem Soc Entomol Ital 80:223-233

Potser us interessarà:
- La porta de Dachau (aquest blog, 02.11.2014). Records d'una visita a un camp de concentració nazi.
- La Cerimònia del Record (aquest blog, 29.01.2013). Breu crònica de la Cerimònia del Record 2013 a Barcelona per recordar els més de sis milions de persones mortes en els camps de concentració nazis.
Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Comentari de dos llibres sobre els jueus italians i les lleis racials del feixisme (La parola ebreo i El jardí dels Finzi-Contini).
- Torna l'antisemitisme? (aquest bloc, 23.07.2011).

dissabte, 9 de gener de 2016

Un Mozart (femení) de la pintura: Elisabetta Sirani (1638-1665)

Elisabetta Sirani (1638-1665), autoretrat, 1660
Quan he llegit la història d'aquesta pintora bolonyesa del barroc, no he pogut evitar pensar en Mozart, tot i les diferències que hi ha entre les biografies del dos artistes. Com Mozart, Elisabetta Sirani (1638-1665) va ser una artista molt prolífica. En uns deu anys va pintar dos-cents quadres. També va morir jove --encara més que Mozart-- i, com el músic, d'una manera misteriosa, atribuïda aleshores a un enverinament que tanmateix mai no va poder ser provat.

Com en el món de la ciència, en altres àrees del coneixement humà o de les arts, el paper de les dones ha estat oblidat, fins i tot en el cas de dones que, al llarg de la seva vida, van destacar en el seu camp i van ser conegudes en aquell moment. Quan jo vaig anar a l'escola, no recordo haver après mai cap nom de dona en la història de l'art ni de la música. Únicament en literatura s'estudiaven algunes dones i, a física, Madame Curie.

Artemisia Gentileschi (1593-1653), autoretrat
Per què tantes dones artistes i científiques van ser oblidades per la història? Per què els meus llibres de text ignoraven l'existència de Sofonisba i Lucia Anguissola, Catharina van Hemessen, Artemisia Gentileschi, Eisabetta Sirani, Maria van Oosterwijck, Anne Vallayer-Coster, Berthe Morisot, Rosa Bonheur, i tantes altres dones que han deixat una obra pictòrica --per no esmentar les escultores-- tan notable o més que la de molts artistes homes contemporanis seus que sí que hi apareixien? A poc a poc vaig omplint el buit de la meva ignorància en aquest camp, descobrint aquí a allà dones que mereixen ser recordades. Però no és just que en el segle XXI encara existeixi aquest buit.

Com em passa sovint quan cerco alguna cosa a Internet i vaig a parar a una altra que desperta el meu interès, el nom d'Elisabetta Sirani l'he trobat per casualitat. Confesso que no en coneixia l'existència, tot i la importància que m'adono que va tenir la seva obra dins l'anomenada Escola bolonyesa de pintura dels segles XVI i XVII.

Heròdies, amb el cap del Babtista, per E. Sirani
Elisabetta Sirani va néixer a Bolonya el 8 de gener de 1638. Va ser la primera dels quatre fills (tres noies i un noi) que van tenir Giovanni Andrea Sirani (1610-1670) la seva dona Margherita. El pare era un reconegut pintor, primer ajudant del també pintor Guido Reni. Elisabetta i les seves germanes, Barbara i Anna Maria, van dedicar-se a la pintura, mentre que el germà petit es va decantar per la medicina. Elisabetta va destacar ben aviat i als disset anys va començar ja a fer quadres per encàrrec. Al principi eren obres de petit format, normalment sants, verges o altres temes sagrats que la gent acostumava a posar en les habitacions de dormir. També va fer pintures al·legòriques i retrats d'heroïnes bíbliques o de la literatura. A més de la pintura, Elisabetta va practicar la tècnica de l'aiguafort; sovint gravats fets a partir dels seus quadres.

Madonna amb el nen, gravat d'E. Sirani
Sovint Elisabetta treballava a la vista del públic, i en presència de les persones que li feien els encàrrecs. Era un costum difós a l'època, però ella ho feia també perquè poguessin tenir la seguretat que ella era realment l'autora dels quadres que signava i no el seu pare, com algunes veus havien escampatr, tot dient que el pare volia fer veure que la filla tenia unes habilitats que en realitat no eren certes perquè els quadres es cotitzessin més alt. Treballava amb molta rapidesa i quan van encarregar-li de pintar El baptisme de Jesús, davant de les persones que l'estaven observant com treballava va fer-ne de seguida l'esbós sobre la tela, amb totes les figures que hi havien d'aparèixer. A més de pintar les seves pròpies obres, Elisabetta impartia classes a altres noies, entre les quals hi havia les seves germanes. I en una època en què la firma de les dones no tenia cap valor legal, ella va signar sempre el seus quadres; ho feia d'una manera molt creativa, com si el seu nom estigués brodat o gravat en els botons, punys, colls, coixins o elements arquitectònics que apareixien en els seus quadres.

L'any 1665, a la primavera, va tenir els primers símptomes d'una malaltia desconeguda que li causava un dolor intens en la part superior de l'abdomen. Se li va passar, però el seu aspecte era malaltís. El mes d'agost va tornar el dolor, que s'aguditzava després dels àpats. Van receptar-li un xarop, però no va millorar i el 26 d'agost va sentir de sobte un dolor molt agut i ella mateixa va dir que tenia la sensació com si s'hagués de morir. Desvariejava, una suor freda la cobria, i tenia la cara demacrada i els dits morats. Va morir l'endemà i el pare va demanar que li fessin l'autòpsia perquè sospitava que l'haguessin enverinat. Un cirurgià de l'Hospital de la Mort va fer-li l'autòpsia en presència d'altres cinc metges. Dels testimonis, n'hi havia dos que afirmaven que Elisabetta havia mort enverinada, mentre que els altres creien que havia mort d'una úlcera inflamatòria que li havia perforat la paret de l'estómac. Elisabetta va ser enterrada a la capella de la Verge del Roser, a l'església de Sant Doménec, de Bolonya, on hi ha també les restes de Guido Reni que, junta amb el seu pare, l'havia guiada pel camí de l'art. En el funeral civil, Giovanni Luigi Picinardi va dir d'ella que havia estat "la gloria del sesso Donnesco, la Gemma d'Italia e il Sole dell'Europa".

El pare d'Elisabetta va denunciar una dona --Lucia Tomelli-- que havia treballat de criada amb ells fins poc abans de la mort de la jove pintora. No es va poder provar que hagués estat enverinada, però l'acusada va ser desterrada de Bolonya i no hi va poder tornar fins al 1668, quan Giovanni Andrea Sirani va retirar els càrrecs contra ella. El crític d'art, mentor d'Elisabetta Sirani i autor de la seva biografia --el comte Malvasia, amic de la família-- també estava convençut que Elisabetta havia estat enverinada. Anàlisis posteriors de la descripció de la malaltia i els resultats de l'autòpsia i de tot el que es va dir en el judici contra la dona acusada d'enverinament, fan pensar que la causa de la mort va ser la perforació espontània d'una úlcera gàstrica crònica.

Segell de correus dels EUA, 1994
En l'acadèmia femenina de pintura d'Elisabetta Sirani va formar-se un grup de dones que van fer possible que la segona meitat del segle XVII esdevingués, a Bolonya, un dels períodes més productius de la història de l'art femení. Durant el segle XX, la figura d'Elisabetta Sirani ha estat redescoberta i reivindicada. Entre d'altres, ha donat nom a un històric institut professional de Bolonya i a un cràter del planeta Venus; els Estats Units van incloure una obra seva en una sèrie de segells de Nadal i fins i tot se n'ha recordat la biografia en una obra de teatre. També se n'han fet exposicions monogràfiques que han permès veure reunides un bon nombre de les seves obres.

Potser us interessarà:
- Women artists in all ages and countries, per Mrs. Ellet, Harper, Nova York (1859). Llibre digitalitzat per la Universitat de Califòrnia.
- Sirani Elisabetta, en el web "Storia e memoria di Bologna"
- Paintress, princess and physician's paramour: poison or perforation?, per J.H. Baron, al Journal of the Royal Society of Medicine (1998), 91:213-216

diumenge, 3 de gener de 2016

Fumata negra

Aquest matí el centre cívic Joan Oliver "Pere Quart", de Les Corts, a Barcelona, era una mena de capella Sixtina del procés sobiranista català. La CUP hi celebrava una reunió del seu consell polític per decidir si dóna el seu suport a la investidura d'Artur Mas com a president de la Generalitat. Com els periodistes que es concentren en el Vaticà quan s'ha d'elegir un nou papa, per saber el resultat de les votacions, aquest matí, a les portes del Pere Quart hi havia concentrats periodistes de molts mitjans que esperaven la fumata que havia d'anunciar si d'aquí a uns dies tindrem o no president de la Generalitat.




Jo havia sortit a fer un passeig pel meu barri, Les Corts. Com que els meus genolls no estaven per llargues caminades, he baixat pel passeig que tenim a la Gran Via de Carles III. M'he aturat a contemplar el jardí vertical que hi ha en la paret posterior del centre cívic Pere Quart. És relativament recent i encara no fa el goig que farà quan la vegetació que hi han posat oculti la paret que té al darrere. Després he rodejat l'església que hi ha al costat i he agafat el carrer que puja cap a la Travessera de Les Corts. Aleshores és quan m'he trobat amb la moguda mediàtica per la reunió de la CUP. Sabia que ahir van fer-hi una assemblea --no sé si de barri o de tot Barcelona-- però no em pensava que avui tornarien a reunir-s'hi per prendre la decisió final.

Periodista d'Euskal Telebista (ETB)
Com que sóc tafanera de mena i com que en una placeta que hi ha a tocar del centre cívic hi ha bancs on poder seure, m'he aturat a veure què passava i si sortia aviat la fumata. M'ha estranyat que, amb tot aquell enrenou, no hi hagués guàrdia urbana, però ben aviat he vist que n'arribava un cotxe, del qual han baixat dos guàrdies que s'han apropat a la furgoneta de TV3 i han preguntat a un home que hi havia dins per què eren allà els periodistes. L'home els ha dit que estaven esperant el resultat de les votacions de la CUP. M'ha estranyat que la Guàrdia Urbana no estigués assabentada que avui la CUP es reunia en aquest lloc i que, en canvi, ho sabessin tots els mitjans de comunicació; i no només catalans, he vist una dona que duia la "carxofa" d'ETB, la televisió d'Euskadi.

He fet una volta i abans de tornar cap a casa he passat una altra vegada davant de Pere Quart. Tothom seguia esperant la fumera. Com que ja devia ser hora de les notícies, hi havia periodistes que es posaven davant les càmeres per dir que la notícia era que no hi havia encara notícies. (En arribar a casa, he posat TV3 i he tornat a veure la noia enviada a Les Corts --el barri-- per dir de nou que encara no se sabia res.) Un noi assegut a la vorera parlava a una cadena estatal d'emissores de ràdio i ho feia com si estigués parlant des de l'interior del lloc on es feia la reunió. Una noia asseguda en un banc teclejava la seva notícia --o no notícia-- en un ordinador.

Eren ja quarts de cinc quan m'he assabentat que la fumata havia estat negra i que no tindrem president. Perquè no crec que Junts pel sí accepti les condicions que de nou la CUP li vol imposar, és a dir que canviïn el candidat. Després he vist per Internet (en la programació a la carta de TV3) les declaracions de la CUP i la roda de premsa posterior. Un acte molt poc televisiu; si més no, a la roda de premsa no se sent què pregunten, només les respostes. I en la primera part, la de les declaracions, una de les persones que hi ha intervingut era una noia (Neus de nom) que només feia que riure, com si fos en el festival de fi de curs de l'escola, i que s'ha fet un embolic en donar les dades. I gent que de tant en tan aplaudia, com en aquells programes de televisió on fan aplaudir a gent que no apareix a la pantalla. Qui devia aplaudir? Jo he anat a rodes de premsa i no he vist mai que els professionals dels mitjans aplaudissin, per més interessant que fos allò que deien les persones a qui preguntaven. I una cosa m'ha cridat l'atenció. Fixeu-vos en les següent fotografies; una està presa poc abans del minut 23 del vídeo i la segona uns segons després del minut 23. Hi veieu la diferència?



I mireu què passava un segon abans del minut 23:


El noi (em sembla que es diu Xevi Generó) posa la bandera catalana que algú li ha passat. De nou aplaudiments i la dona més gran diu que, si aplaudeixen, no pot sentir la pregunta que li fan en aquell moment. I jo em pregunto una altra vegada, qui és que aplaudeix? I també, per què han posat la bandera aleshores i no al començament?

M'ha semblat que algú preguntava per què avui donaven la cara aquestes persones i no les habituals (com que no se sent bé, no puc assegurar que la pregunta fos aquesta) i la dona els ha dit que han canviat la "coreografia", que cal fer-ho de tant en tant. I he vist que mantenen el discurs que els he sentit una vegada i altra, que la culpa que no tinguem president no és de la CUP, sinó dels altres que "no han mogut fitxa i la fitxa es diu Artur Mas". I encara ara repeteixen que, si Junts pels sí canvia de candidat, ells poden aprovar-ne la investidura.

Després de tot això, em faig unes consideracions. Per una banda, no entenc que l'odi a una persona o a un partit prevalgui sobre el sentiment independentista que diuen que té la CUP. Per una altra, les persones que han donat la cara avui parlen com si aquest NO a la investidura fos una decisió unànime dins del seu partit. És cert que hi han arribat amb majoria absoluta (diuen que és la condició que es van posar), però dins de la CUP hi ha gent que estava disposada a votar la investidura per tal de tirar endavant el procés sobiranista. Com Carme Forcadell i com molta altra gent, jo també vaig pensar que la CUP ajudaria a fer realitat el mandat democràtic del 27 S. Malauradament no ha estat així. M'imagino la rialla d'orella a orella que se li deu haver posat a Rajoy i a totes les persones que s'oposen al dret d'autodeterminació del poble català.

Tuit de Carme Forcadell després de l'anunci del NO de la CUP
Actualització (04.01.2016, 00:45)
Per les xarxes socials he llegit insults a la CUP per la seva decisió d'avui. Jo estic molt emprenyada per la decisió que han pres, especialment perquè la podrien haver pres ja fa uns mesos, però no seguiré el joc dels qui els volen desqualificar a còpia d'insults. Trobo que insultar degrada més qui llença l'insult que qui el rep.

Fotos: M. Piqueras (03.01.2016)

dissabte, 2 de gener de 2016

Les "Converses sobre química" de Jane Marcet (1769-1858)

Conversations on Chemistry (2nd ed.)
En aventurar-se a oferir al públic, i més particularment al sexe femení, una Introducció a la Química, l'autora, que també és una dona, creu que pot ser necessària alguna explicació; i allò que creu més necessari és disculpar-se per haver emprès aquest tasca, ja que el seu coneixement de la matèria és tan sols recent i perquè no pot pretendre que se la consideri posseïdora del títol de química.
Així comença el prefaci del llibre Converses sobre química; en les quals els elements d'aquesta ciència s'expliquen familiarment i s'il·lustren amb experiments, una obra de divulgació de la química publicada per primera vegada el 1806 i de la qual s'han fet nombroses edicions.  En va ser l'autora Jane Marcet  (1769-1858), una dona que va viure en una època en què no es publicaven gaire llibres de divulgació --i encara menys pensats per a dones-- i en què les dones a penes tenien representació en el món de la ciència. Marcet va ser testimoni de la revolució química posterior als treballs d'Antoine Lavoisier (1743-1794), d'on arrenca la química moderna, i les diverses edicions del llibre reflecteixen els avançaments en aquella ciència. Com en la majoria de dones que han destacat o fet alguna aportació a la ciència en èpoques passades, en Jane Marcet hi ha l'ombra d'alguns homes que van encoratjar-la a seguir per aquell camí. Això ens fa pensar en el talent de dones que deu haver perdut la ciència perquè, tot i les seves aptituds, no hi va haver cap home que els obrís la porta d'entrada a aquell món.

Jane Marcet (1769-1858)
Jane Marcet (nascuda Haldimand; Marcet és el cognom del seu marit) va néixer a Londres l'1 de gener de 1769, en una família benestant. El seu pare, Anthony Francis Haldimand era un comerciant i banquer suís establert a Londres i la seva mare, Jane, era anglesa. Els Haldimand van tenir onze fills, molts dels quals van morir durant la infantesa. Jane va ser l'única nena que va sobreviure i als quinze anys, en morir la mare de part, ella va posar-se al front de la llar i a partir d'aleshores va ocupar-se de controlar l'educació dels seus germans. El més petit, William (1784-1862), va arribar a dirigir el banc d'Anglaterra (als vint-i-cinc anys ja n'era director!) i va ser membre del Parlament britànic de 1820 a 1826; després va establir-se a Lausana on va dedicar la seva fortuna a tasques filantròpiques, com ara la fundació d'un centre per acollir persones cegues.

Els germans Haldimand (nens i nenes) van ser educats a casa pels millors tutors disponibles, en un ambient de gran activitat intel·lectual. Jane, com els seus germans, va aprendre química, ciències naturals, llatí i història, a més d'algunes matèries que es reservaven a les noies: art, música i dansa. A més, ella s'encarregava d'organitzar les reunions a les quals el pare convidava científics, escriptors i altres intel·lectuals. Solien ser dos o tres sopars setmanals, que concentraven unes quaranta persones, més les que s'afegien a la tertúlia que hi havia en acabar els sopar. A aquests últims els oferien postres, vi i brandi.

El 1799, Jane va casar-se amb Alexander Marcet (1770-1822), metge d'origen suís, molt interessat per la química. Marcet havia marxat de Suïssa en una època de conflictes polítics i va estudiar medicina a Edimburg. Després es va establir a Londres, on, a més de la seva activitat assistencial, va ensenyar química des de 1805 fins a 1819 al Guy's Hospital. El cercle intel·lectual que Jane freqüentava a casa del seu pare va ampliar-se amb les amistats del seu marit i va entrar en contacte amb personalitats del món de la ciència, la literatura i la filosofia, entre els quals hi havia Mary Somerville, Auguste Arthur de la Rive, Harriet Martineau, Maria Edgeworth, i Thomas Malthus.

Conferència de Nadal de Faraday el 1856
En aquella època, hi havia una gran admiració per la ciència i moltes institucions organitzaven conferències i sessions en què científics feien experiments davant del públic com un espectacle. El 1799 es va fundar la Royal Institution amb l'objectiu de introduir les noves tecnologies i de divulgar la ciència a un públic general. Algunes activitats es van fer molt populars i encara avui dia es duen a terme, com ara les conferències de Nadal, que va inaugurar Michael Faraday el 1825. L'afició de Jane per la química va començar quan va assistir a les demostracions pràctiques que Humphrey Davy (1778-1829) feia a la Royal Institution, que atreien un públic molt nombrós. Cap a 1810, hi podia arribar a haver unes mil persones en les sessions en què Davy "actuava". (Entre els participants en les modernes conferències nadalenques hi ha hagut Carl Sagan, David Attenborough i Richard Dawkins.) Al principi Jane no acabava d'entendre aquelles demostracions, però quan el seu marit va explicar-li els conceptes de la nova química, i amb la repetició dels experiments, s'hi va familiaritzar i va anar interessant-s'hi més. Va adonar-se que, en camps del coneixement com aquell, les il·lustracions i una explicació a través de la conversa podien constituir una font d'informació molt útil.

La idea de transmetre a altres dones els coneixements de química que ella havia adquirit la va animar a escriure un llibre en dos volums, la primera edició del qual va publicar-se el 1806 . El principal encert d'aquella obra va ser que no seguia l'estructura dels llibres de text de l'època, sinó que era un recull de converses --com el seu nom indica-- entre una mestra i dues alumnes seves. És una obra retòrica; al llarg de la conversa es generen preguntes sobre les quals es debat i que es responen a mesura que l'obra avança. No era un estil nou --s'havia usat des del temps dels grecs-- però el va adoptar perquè era la manera com ella havia après allò que sabia de química. Les dotze primeres edicions van sortir anònimes perquè es volia evitar el conflicte d'interès pel fet que el seu marit fos un investigador en química. L'obra es va atribuir a altres dones i fins i tot a algun home tot i que en el prefaci quedava clar que l'autor era una dona. Va ser en la 13a edició, publicada el 1837, quan es va revelar el nom de l'autora

Aquelles Converses sobre química van tenir molt d'èxit i Jane les va anar revisant i posant al dia amb els nous descobriments que s'anaven succeint. Al Regne Unit se'n van fer 16 edicions i en elles es troba reflectida l'evolució de la química al llarg de la primera meitat del segle XIX. El llibre va arribar aviat als Estats Units, on va ser modificat per diversos editors, que en molts casos passsaven com a autors del l'obra perquè a la coberta només sortia el seu nom. A diferència de les edicions angleses, que tenien com a objectiu difondre la química entre la població, especialment entre les dones, les edicions americanes estaven pensades com a llibre de text. Fins a 1850, es van vendre unes 160.000 còpies de les Converses, 20.000 de les quals corresponien a les edicions angleses, i la resta principalment a les que van fer-se als Estats Units. També se'n van fer quatre edicions a França, una a Suïssa i una altra a Alemanya. Quan es va publicar la darrera edició original Jane tenia ja 84 anys. Aleshores vivia amb una filla a Piccadilly, a Londres, on va morir el 28 de juny de 1858.

Malgrat l'èxit aclaparador del llibres als Estats Units, Jane no en va rebre cap compensació econòmica ni tampoc va poder controlar els canvis que es feien a les edicions originals perquè en aquell país encara no hi havia una llei de copyright que protegís els drets dels autors estrangers.

Converses sobre economia política
Les Converses sobre química no van ser els únics llibres de divulgació que va escriure Jane Marcet. També va difondre les idees d'Adam Smith, Thomas Malthus i David Ricardo en unes Converses sobre economia política que va publicar el 1816. I en altres llibres que seguien el mateix estil de les Converses va tractar matèries com ara la botànica o la història d'Anglaterra. El mèrit de les Converses sobre química és doble; per una banda, perquè posa la química a l'abast d'un públic general i per una altra, perquè apropa la dona a un món --el de la ciència-- que en general li havia estat vedat.

Potser us interessarà:
- Conversations on Chemistry; in which the elements of that science are familiarly explained and illustrated by experiments, edició de 1817, en el Projecte Gutenberg
- Online Books by Mrs. Marcet. Obres de Jane Marcet disponibles en línia, amb nombroses edicions de les Converses sobre química, entre les quals hi ha les edicions fetes a Estats Units, amb modificacions.
- The woman that inspired Faraday, per Hazel Rossotti, a Chemistry World, juny 2007, pp. 58-61