Manuals d'usuari

Se suposa que un manual ha de proporcionar les nocions bàsiques de la matèria a què estigui dedicat. En el cas dels manuals d'instruccions dels molts aparells, haurien de fer possible que, qui el consulta, pogués aprendre fàcilment a usar els aparells. No sé si les meves capacitats cognitives han disminuït excessivament, però com més va més difícil em resulta comprendre les instruccions de molts manuals d'instruccions.

Fa uns dies vaig canviar el mòbil. Posats a canviar, vaig triar-ne un amb moltes possibilitats. El venedor me'l va deixar a punt per telefonar, i després, pel meu compte, estic intentant, no ja aprendre a fer servir totes les altres funcions --això vindrà després--, sinó tan sols esbrinar quines són i de què em poden servir.

Després de fullejar el manual, he arribat a la conclusió que el fabricant hauria hagut d'incloure un manual complementari que ajudés a interpretar el manual d'instruccions que acompanya el telèfon.

Per altra banda, ja no sé com hauré d'anomenar el nou telèfon mòbil a partir d'ara. Ja sé que, a més de telèfon, és una mena de miniordinador que permet connexió a Internet i consulta del correu-e, i també és un aparell de ràdio, un reproductor mp3, una càmera fotogràfica i unes quantes coses més. Deu ser per això que el manual l'anomena en tot moment "el dispositivo", tot i que jo pensava que un dispositiu era una peça o conjunt de peces que formaven part d'un mecanisme o d'un aparell.

Tinc ja assumit que això que tinc entre les mans no és un telèfon, sinó un dispositivo. Segueixo fullejant el manual i em trobo un full on diu: "Usar el programa de ejecución del cubo". Què deu ser el 'cubo'? No pas una galleda, suposo. Un hexaedre, doncs?

Si això ja m'ha deixat intrigada, encara quedo més perplexa quedo quan llegeixo les dues primeres coses què he de fer:

1. Mantenga pulsada la tecla del programa de ejecución del cubo.
2. Rote el cubo hacia el lado apropiado a fin de seleccionar el acceso directo que quiera.

Després em parla de la pantalla Hoy. Hi deu haver també pantalles Ayer i Mañana?

Un apartat es titula "activar el modo discreto" i hi diu: "Puede detener temporalmente la reproducción de música o silenciar eventos de alarma si coloca el dispostivo hacia abajo y el modo discreto està activado." Què deu voler "hacia abajo"? Que giri el 'dispositiu' 180 graus i la part superior passi a ser la inferior? O que el posi de bocaterrosa, amb la part que es veu cap avall?

En un apartat que inclou informació important per a l'ús del 'dispositiu', hi diu: "evite el contacto con la antena interna del dispositivo". I jo em pregunto: si és interna, com podria entrar-hi en contacte?

El meu nou 'dispositiu' ve acompanyat d'un CD. He pensat que potser hi trobaria la informació que ara per ara no he trobat en el Manual de usuario, però encara és més complicat. Miri per on miri i executi o no les aplicacions (o programes?) que conté, no me'n surto i moltes d'elles em porten a obrir el navegador d'Internet per una mateixa pàgina. Per acabar accedint a un web, cal un CD? Podrien estalviar-se'l i incloure un paper amb l'URL del lloc.

Després de tot això, m'entra el dubte si, malgrat que faci servir un ordinador i em mogui pel món de la xarxa des de fa anys, no seré això que en diuen una analfabeta digital. Em miro el dispositiu, amb tantes prestacions que ara per ara són inabastables per a mi, i m'entren ganes tornar-lo i continuar amb el petit telèfon mòbil que em servia només per parlar.

A l'estiu, tota cuca viu (els microbis també)

Si tot l'any cal anar amb compte a l'hora de manipular els aliments, a l'estiu sobretot cal extremar les mesures d'higiene a la cuina. L'Agència Catalana per a la Seguretat Alimentària (ACSA) en el seu butlletí ACSA Brief de maig 2010, informa sobre les intoxicacions causades pel bacteri Campylobacter. Aquest gènere de bacteris, malgrat que no sigui tan "famós" com els temuts Salmonella o Escherichia, és el causant de gran part de les infeccions alimentàries, essent el pollastre la principal font de contaminació.

En un estudi que l'EFSA va fer el 2008 en escorxadors de pollastres de tot Europa, Campylobacter va ser detectat en el 71% dels budells de pollastre analitzats i en el 76% de les canals. Tot i que aquests percentatges i les concentracions trobades variaven molt d'un país a un altre, cal tenir en compte que una dosi petita d'aquest contaminant és suficient per causar la infecció.

A Catalunya, el consum de carn de pollastre poc cuinada és el principal causant dels brots infecciosos que s'han pogut identificar. Tanmateix, la transmissió pot fer-se per altres aliments per contaminació creuada, i també s'ha detectat infeccions per Campylobacter que era present a la llet crua, en productes lactis a base de llet crua, vísceres i carn de porc i de vedella.

Campylobacter jejuni, imatge al microscopi electrònic (Wikimedia Commons)

La infecció per Campylobacter no sol ser greu i sovint es cura espontàniament després d'uns 3 o 4 dies amb dolor abdominal, diarrea i febre. Com en tota infecció, però, hi ha uns grups de risc, als quals la malaltia podria causar complicacions més o menys greus. Les persones més vulnerables són les immunodeprimides, la gent gran i la mainada de curta edat.

l'ACSA recomana que, per prevenir aquesta infecció --i en general les infeccions que es transmeten pels aliments-- no oblidem les quatre normes bàsiques d'higiene en manipular els aliments a la cuina: netejar, separar, coure i refredar.

Netejar. A la cuina cal netejar-se bé les mans, i també els estris que es fan servir i les superfícies on es preparen els aliments. Netejar una superfície no vol dir agafar la baieta que és té a costat de la pica i fregar amb ella la superfície on s'ha treballat. Això el que fa és transportar microbis d'un lloc a un altre de la cuina. Cal passar-hi el fregall i un producte de neteja i després la baieta, però neta.

Separar. Cal anar amb cura i evitar sempre el contacte entre els aliments crus i els cuinats o que es mengen crus. Per exemple, si s'ha tallat el pollastre o la carn damunt una superfície, cal netejar-la molt bé abans de preparar al damunt les verdures que es posaran en una amanida crua.

Coure. La carn s'ha de coure suficientment, especialment la de pollastre. Hi ha bacteris que són bastant resistents a la temperatura i si no han estat sotmesos durant estona a una temperatura elevada poden sobreviure.

Refredar. Tan bon punt sigui possible, cal refredar els aliments, especialment si no es consumeixen de seguida. La temperatura de la cuina podria facilitar la proliferació de bacteris.

Són quatre normes molts senzilles, però que no sempre recordem. I malgrat que de tant en tant sentim que en un banquet, una escola o qualsevol altre lloc on molta gent mengi el mateix menú hi ha hagut una intoxicació, el cas que el més gran nombre d'intoxicacions i infeccions alimentàries es produeixen a la llar.

Si us ha interessat aquesta entrada, potser també us interessarà aquesta:
Compte amb la "quarta gamma"! (18.10.2008)

Visca els toros! No més toros!

No m'estic contradient. En el primer cas, em refereixo a la primera accepció de la paraula en el Diccionari de la Llengua Catalana ('toros' = 'bous'). En el segon, em refereixo a la segona accepció en el mateix diccionari ('toros' = 'correguda de bous').

Per cert, on devien ser el senyor Rajoy i la senyora Aguirre --o el partit que representen-- quan el Parlament canari va prendre la mateixa decisió que ha pres avui el Parlament català? No se'n van assabentar? O és que a les Canàries, com que cauen més lluny, no importa que ja estiguin prohibides les curses de braus?

Espero que aviat hi hagi altres autonomies que preguin la mateixa decisió. I també que aviat es recordin dels pobres bous protagonistes de correbous i embolats.

Actualització: La notícia en alguns mitjans de comunicació internacionals
BBC: Catalunya prohibeix els toros en una votació que marca una fita a Espanya.
CNN: La Catalunya espanyola prohibeix els toros.
The Guardian: Catalunya prohibeix els toros.
The New York Times: Regió espanyola prohibeix toros.
Le Monde Télezapping: "Si no els agrada la corrida, només cal que no vinguin" (vídeo)
Le Figaro: La corrida prohibida a Catalunya a partir de 2012.
L'Express: Els anti criden victòria, el món taurí vol tranquil·litzar-se (comenta la notícia en el context del món dels toros a França).
Il Messaggero: Espanya, Catalunya aboleix la corrida.
La Stampa: Catalunya aboleix la corrida.
La Repubblica: Espanya, no històric a les corrides. catalunya les aboleix a partir de 2012. (Inclou vídeo del voltants del Parlament amb els manifestants d'un i altre costat.)
Clarín (Buenos Aires): Cataluña prohibió las corridas de toros.
El Universal (México): Cataluña prohibe las corridas de toros.

Y la Wikipedia anglesa ja conté la informació sobre la decisió del Parlament en l'entrada Bullfighting.

La dansa de les meduses

Fixeu-vos com dansen! Són boniques, oi? La coloració no és seva, però, sinó dels focus que il·luminen la peixera on són, en un aquari de Hong Kong.



Qui ho diria, veient aquests animals gairebé transparents i que es mouen amb tanta gràcia, que tocar-los pot ser força perillós?

Com cada estiu, des de fa alguns anys, cal estar previnguts per la proliferació de meduses. Segons Josep Maria Gili, investigador de l'Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) especialista en aquests animals, les condicions climàtiques dels darrers anys, amb hiverns no massa freds, i el fet que els depredadors de les meduses vagin minvant, n'afavoreix la seva proliferació. Afirma Gili que és un fenomen que no podem evitar; ens n'hem d'anar acostumant i tot el que podem fer és prevenir-ne les picades --si és que de l'expulsió del seu verí se'n pot dir 'picades'-- evitant el contacte amb l'animal.

Però, quina mena d'animal és una medusa? Pertanyen al grup dels Cnidaris, animals exclusivament aquàtics i la major part d'ells, marins. Un dels trets característics del grup és la presència de cnidòcits, unes cèl·lules especialitzades que produeixen substàncies urticants amb les quals ataquen les seves preses o es defensen dels depredadors o possibles atacs d'altres animals.

Els Cnidaris tenen dues formes fonamentals: a) de pòlip, que té forma més aviat columnar i gairebé sempre viu fixat a un substrat (vegeu-ne un esquema general molt senzill en el dibuix de la dreta, que representa una hidra d'aigua dolça); i b) de medusa, que té forma còncava, com de campana, i neda lliurement. Per tant, quan parlem les meduses, més que referir-nos a un grup concret --un fílum d'animals-- ens estem referint a una forma de vida dins d'aquest grup. Pel que fa a la seva estructura, pòlips i meduses són molt semblants, però amb els elements estructurals disposats de manera diferent. Una medusa és com un pòlip en posició invertida, segons es pot veure en aquests esquemes (que conservo de la meva època d'estudiant):

L'estructura de pòlip més senzilla (hidropòlip)

Pòlip més complex, amb la cavitat dividida en cambres, pròpia de coralls i anemones.

Esquema d'una medusa en secció

La transparència de les meduses es deu a la gran quantitat d'aigua que té el seu cos: gairebé un 97 per cent! Només el contacte de la nostra pell amb l'animal fa que es disparin les petites càpsules que contenen el verí, una substància urticant que causa immediatament molta coïssor. A més, no cal que l'animal estigui viu perquè ens entim els efectes; durant unes quantes hores el seu verí encara és actiu i fins i tot fragments dels tentacles despresos sde l'animal poden ser actius.

Les principal norma per prevenir els efectes indesitjables de les meduses es evitar-ne sempre el contacte. Quan en una platja se'n detecta la presència, les autoritats ho indiquen. En aquests casos, no n'hi prou de no ficar-se dins del mar. Cal tenir en compte que, a la sorra, en el lloc on trenquen les ones, s'hi poden acumular trossos de tentacles. I si es veu una medusa morta tampoc s'ha de tocar, perquè les càpsules que disparen el verí podrien ser encara actives.

La mainada, les persones que pateixen algun tipus d'al·lèrgia i les que pateixen malalties cardiovasculars són les que han d'anar amb més compte, perquè poden patir els efectes més intensos pel verí de les meduses.

No m'he trobat mai meduses en el mar, però fa més de vint anys podria haver-ne patit els efectes. Vaig anar a un congrés a Waikiki (Hawaii) i el dia abans que comencés vaig voler aprofitar per banyar-me i prendre una mica el sol (era el gener i m'abellia poder-me banyar en el mar en aquella època de l'any). Havia llegit, però, que en aquelles platges podia haver-hi taurons i vaig decidir quedar-me en un llacuna marina que hi havia a tocar de l'hotel on m'allotjava. M'hi vaig estar potser una hora i mitja entrant i sortint de l'aigua i feliç de trobar-me en una platgeta on no hi havia ningú més. Quan ja marxava, vaig fixar-me en un cartell que abans no havia vist: s'hi veia un dibuix d'una medusa, i un avís indicava que era perillós banyar-se!

Actualització 29.07.2010
Arran d'un parell de comentaris que m'han fet, crec que val la pena que n'escrigui les respostes aquí, a la vista.

Natxo ha escrit: "S'agraeix molt tenir professors que sàpiguen dibuixar, però pels que no en sabem, sempre quedaran les làmines dels grans llibres."

El professor que vaig tenir d'Invertebrats no artròpodes (en el meu pla d'estudis, la zoologia s'estudiava dividida en tres cursos), Enric Gadea, dibuixava molt bé i els dibuixos que feia a la pissarra, amb colors diferents, eren molt clars i entenedors. Hi havia qui deia que era un tipus de classes més pròpies de batxillerat, però a mi em van agradar i és la part de la zoologia que vaig aprendre millor. A més, era un professor que tenia molta cura per la llengua (únicament castellana en aquella època; l'única que era permesa a la universitat), feia servir sempre la paraula precisa i explicava l'etimologia de les paraules que es fan servir en la nomenclatura zoològica, i això també em va agradar (de vegades l'explicava fent broma com quan vam estudiar els "pogonóforos"i va dir que a l'aula hi havia uns quants alumnes a qui es podria aplicar el nom d'aquest grup --significa "portadors de barba" i era una època en què dur barba era signe progre).

I pel que fa als grans llibres amb làmines, és cert. Normalment són reculls de làmines que es publicaven en gran format per penjar a la paret. Eren els powerpoint de temps pretèrits, que salvaven els professors que no tenien aptituds per al dibuix.

Per altra banda, Assur escriu sobre l'aspecte que tenen les meduses fora de l'aigua, transformades en un pilot de moc, sense aquella gracilitat gairebé etèria amb què es mouen quan són vives dins de l'agua.

us imagineu com quedaríeu vosaltres si us traguessin l'esquelet? Una massa informe, un pilot de carn. A aquelles meduses fora de l'aigua, el "pilot de moc" a què fa referència Assur, els falta també el seu "esquelet": l'aigua.

Al llarg de l'evolució s'han originat diverses estratègies per a la sustentació que fan possible que un ésserv iu no sigui un pilot de cèl·lules o teixits sense forma. La sustentació és la principal funció de l'esquelet. Estem acostumats a pensar en esquelets com una pila d'ossos dins del cos, però hi ha altres tipus d'esquelets. Per exemple, els artròpodes adults (insectes, crustacis, aranyes, escorpins, etc.) tenen l'esquelet extern, recobrint el cos.

Hi ha un tipus d'esquelet que no es veu perquè no està fet de parts dures; és l'esquelet hidrodinàmic i es diu així perquè és l'aigua allò que permet a l'animal mantenir una forma. Això és possible perquè l'aigua no es pot comprimir i un espai ple d'aigua no pot aixafar-se, llevat que perdi l'aigua. Pensem que una medusa és aigua (al voltat d'un 97 per cent!) i poca cosa més.

Jo n'havia estat clienta

Oficina de viatges Marsans al carrer Joan Güell, prop de la Diagonal. Els darrers anys no hi anava tant, perquè em resulta més còmode comprar els bitllets i fer les reserves d'hotel per Internet, però el 2009 encara vaig comprar-los algun bitllet d'avió.

Quan encara no feia compres per Internet, Marsans era la meva agència de confiança. Perquè et refiïs...

Els perills del xumet

Quan Diana de Gal·les va tenir el primer fill, em va quedar clavada una imatge de la família reial britànica vista per la televisió. Davant les càmeres que els enregistraven el dia del bateig, el nadó havia començat a plorar i la seva mare, per calmar-lo, va ficar-li un dit a la boca, com si l'hi fiqués un xumet.

No sé si això és costum de fer al Regne Unit, però després d'haver vist aquest cartell --publicat el 1920-- dels microbis patògens que pot dur un xumet, penso si no devien fer campanyes per suprimir-ne l'ús.

És un cartell d'una exposició sobre "La llar ideal", que es va fer el 1920. Hi diu: "Xumet ampliat per mostrar els gèrmens o malalties que ha agafat". Uns dibuixets representen els microbis que causen la febre tifoide, l'escarlatina, el xarampió, la varicel·la i la tuberculosi.

M'agradaria saber on pot haver-hi més microbis, si en el xumet o en un dit de la mà d'una persona. Ja sé que depèn d'on hagi estat el xumet i de la higiene a què s'hagi sotmès la mà.

Font de la il·lustració: Wellcome Images (núm. 6814), Wellcome Library, Londres (Llicència Creative Commons by-nc 2.0)

Una perruquera molt especial

Segurament cap perruquera ha tingut un client que s'estigui tan quiet com aquest de la foto mentre li assequen i raspallen el cabell. De fet, potser sigui més especial el client que la perruquera.


En un museu, els animals que s'hi conserven necessiten un manteniment. Encara que estiguin exposats dins de vitrines, el tancament no és hermètic i de tant en tant cal netejar-los i eliminar-ne la pols acumulada i segurament també àcars i altres organismes invisibles a ull nu, però que podrien acabar fent malbé l'animal naturalitzat.

Foto: M. Piqueras, Museu de Ciències Naturals de Barcelona (14.06.2010)

Perquè no us robin la bici

Fa unes setmanes mostrava en el bloc alguns vehicles que segurament els lladres no s'entretindran a robar perquè són fàcilment identificables. Aquesta bicicleta segurament no atraurà l'atenció dels qui busquin el botí fàcil de col·locar en el mercat:

(Foto: M. Piqueras, Torí, 05.07.2010)

Se canto que cante

Buscava una altra cosa a Youtube, i m'ha sortit aquesta bonica cançó occitana que feia temps que no sentia. Originàriament una cançó d'amor --o potser una cançó dels càtars, que no hi ha acord--, ha esdevingut l'himne d'Occitània. Es canta al Bearnès, a la vall d'Aran, a Tolosa... Fins al Piemont s'estén, en les diverses variacions de la llengua occitana. Totes les versions són molt boniques.

La de les Valadas occitanas italianes actualment ja és d'ús protocolari en els pobles de parla occitana dins la República Italiana, gràcies a una llei italiana del 1999 sobre les minories lingüístiques. La tornada diu:

Se chanto, que chante
Chanto pa per iuo
Chanto per ma mio
Qu'es de luenh de iou

La versió aranesa és coneguda com Montanhes araneses, i és l'himne oficial de la Vall d'Aran. La tornada diu:

Se cantes perquè cantes
cantes pas per jo
cantes per ma hilha
que no ei près de jo.

En la versió que es canta a Tolosa, la tornada és així:

Se canta que cante
Canta pas per ieu
Canta per ma mia
Qu'es a luenh de ieu.

Però es veu que hi ha també una versió aragonesa, amb aquesta tornada:

Si canto, yo que canto,
no canto ta yo
canto t'a mía amiga
que ye en ixos mons.

El següent vídeo és la versió aragonesa cantada per gent gent del poble, en la seva activitat quotidiana: el pastor, les dues dones que passegen, les pastisseres, un operari, un home en el seu despatx... en canta diversos versos:



I ara se m'ha encès una llumeta. Posaria la mà al foc que la melodia que vaig sentir tocar a un flautista anònim en un prat d'Anciles, era Aqueras montañas. Des d'aquell dia, sempre que he recordat l'escena, he pensat que coneixia aquella música... i fins avui no m'he adonat que era aquesta cançó!

La cinquena llengua

Llegeixo a "Noticias del idioma español", la que es titula "España: senadores podrán hablar en cinco lenguas desde 2011". Es refereix a la reforma del reglament del Senat que farà possible que, a partir de 2011, els senadors i senadores puguin expressar-se en llengües diferents del castellà i oficials dins l'Estat.

Cinc llengües? Si repasso les llengües oficialment reconegudes, que són les úniques que es podran emprar, els comptes no em surten: castellà, eusquera, gallec, català. Són quatre. Quina deu ser la cinquena? Potser el bable?, l'aranès?, l'aragonès?... Cap d'aquestes. L'endevineu?

Per cert, és una notícia reproduïda del diari El Mundo.

Del super a la presó: per 50 grams de pernil dolç!

A la ciutat lombarda de Lodi (Itàlia), els carabiners han detingut un home que havia robat en un supermercat. Segons comenta el diari La Repubblica, el seu és un botí digne de figurar en el llibre Guinness dels rècords: un sobre de 5o grams de pernil dolç per un valor de 1,09 euros!

L'home --29 anys i reincident-- va ser aturat pels empleats de seguretat del supermercat. En comptes de lliurar-los el sobre de pernil, però, els va donar una empenta i una bufetada i va escapar corrent. Al cap d'una estona, els carabiners el van trobar pel carrer mentre menjava el pernil (50 grams, devia menjar-los gairebé d'un mos). Després de passar la nit al calabós, va ser alliberat en espera que es faci el judici. Podria caure-li una pena d'entre tres i deu anys.

D'acord que és reincident i que va donar una empenta i una bufetada als seguratas del supermercat. Però no se'n va endur un pernil sencer, ni ampolles de whisky o de vi, sinó 5o miserables grams de pernil dolç! No hi ha altra manera de resoldre-ho que amb un judici? Podrien fer-li fer treballs comunitaris, per exemple.

Actualització, 23.07.2010, 16.44
Avui s'ha fet pública l'auditoria del Palau de la Música, que revela que Millet i Montull se'n van endur 35 milions d'euros. Si al lladre dels 50 grams de pernil dolç (valor = 1,09 euros) li poden caure un mínim de tres anys de presó, aquest dos lladregots de camisa i corbata haurien de passar a la presó un mínim de 52 milions i mig (17,5 x 3 = 52,5) d'anys cadascun.

Umberto Bossi, els fotògrafs i la comunicació no verbal

Umberto Bossi és un polític italià singular. És el líder de la Lliga Nord, una federació de moviments polítics que reivindiquen el federalisme dins la República italiana, i actualment és ministre de les Reformes per al Federalisme. La seva coalició, a través de Roberto Maroni, ministre de l'Interior, és responsable de les lleis promulgades en aquesta legislatura per restringir la immigració i amb mesures molt dures per lluitar contra la immigració il·legal.

El diari La Repubblica publica una foto de Bossi en què, a Roma, "saluda" els fotògrafs a la seva arribada a una festa informal que el seu grup organitzava com a comiat abans de les vacances d'estiu. I els ha saludat amb un gest molt expressiu, que no ha estat gaire ben rebut pels fotògrafs: aixecant el dit mitjà de la seva mà dreta.

Els italians sovint reaccionen amb molt d'enuig a alguns gestos. Amb els dits, a més del que ha fet Bossi als fotògrafs, n'hi ha un altre que els molesta molt: és aixecar el dit índex i el polze, és a dir, fer les banyes. que consideren molt ofensiu --o ho consideraven; potser els joves passin d'aquestes coses. Ho sé per experiència.

En un dels viatges que vaig fer a Itàlia amb els meus pares i els meus germans vam travessar els Apenins de Bari a Nàpols. Devia ser el 1967 i hi havia encara poques autopistes; pel sud, calia travessar la península per carreteres normals. En una pujada amb canvi de rasant sense visibilitat, ens va avançar un camió (nosaltres viatjàvem amb un SEAT 1400; havien quedat enrere els temps del 600). Recordo que el meu pare i la meva mare van comentar entre ells la imprudència d'aquell xofer. I a mi, que anava asseguda al darrere, al costat de la porta, no se'm va acudir altra cosa més que treure la mà per la finestra i posar els dits com es veuen en el dibuix.

El xofer del camió em devia veure pel retrovisor perquè una mica més endavant, quan ja estàvem en un tram pla de la carretera, va aturar-hi el camió al mig, de manera que no pogués passar ni un vehicle per cap dels dos costats. Ell i l'ajudant van baixar i van caminar cap al nostre cotxe amb no molt bones intencions. (A mi em feien pensar en dos bandits d'algun spaghetti western; era l'època d'aquells films italians de l'oest.) Es van plantar al costat del nostre cotxe i senyalant-me, el xofer cridava: "¡La signorina mi ha fatto le corna!" Jo no sabia on mirar i temia que aquell home etzibés un cop de puny al meu pare si se li acudia baixar del cotxe. Quan el meu germà Josep va preguntar "què son 'corna'?", aquell home encara es va enfadar més. Jo vaig voler justificar-me dient que en una pel·lícula italiana havia vist que Alberto Sordi feria aquell gest a uns operaris que treballaven en una carretera i vaig pensar que era un gest que es feia per expressar alguna queixa, i jo em queixava que havien fet un avançament molt perillós.

No sé com hauria acabat la cosa, si no hagués aparegut un "àngel". Un home va baixar d'un cotxe que dúiem al darrere i va atansar-se per veure què passava. El xofer estava fora de si i anava repetint una i altra vegada "¡La signorina mi ha fatto le corna!", mentre l'home intentava explicar-li que érem estrangers i segurament no coneixíem el significat d'aquell gest fet amb les mans. De sobte, es va sentir una sirena i immediatament pel darrere va aparèixer una patrulla de carabiners. Van preguntar què havia passat i el camioner continuava obsedit amb allò de "¡La signorina mi ha fatto le corna!". El nostre àngel va parlar un moment amb ells --evidentment, ell també havia vist la imprudència del camioner-- i de seguida van venir a dir-nos que quan el camió se situés al costat dret de la carretera, ja podíem marxar. L'home que havia vingut a ajudar-nos va dir-nos que ens aturéssim en una àrea de servei que trobaríem als pocs quilòmetres.

En aquella àrea de servei, l'home va convidar-nos a prendre un refresc. Ens va explicar que els carabiners havien posat una denúncia als del camió i va dir que, com a italià, volia disculpar-se per la conducta d'aquells dos homes. Va afegir que potser la primera indústria d'Itàlia fos la FIAT, però que la segona era el turisme; i als turistes no se'ls podia tractar com ho havien fet aquells camioners.

Encara ara penso si allò que va molestar tant al camioner va ser que li fessin le corna o que fos una signorina qui li va fer aquell gest.

Presència algueresa a Barcelona

Panoràmica de l'Alguer (M. Piqueras, març 2009)

Aquests dies se celebren a Barcelona unes jornades de trobada amb l'Alguer, una activitat més en el marc de la commemoració dels 50 anys de la recuperació de les relacions entre l'Alguer i Barcelona. Dilluns (19 de juliol 2010) hi va haver un acte acadèmic a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), seguit d'una degustació de productes algueresos (formatge, llonganissa, pa, olives, vins...). I avui (20 de juliol), també a l'IEC, hi ha hagut un recital de cançons alguereses. Per altra banda, la representació de l'Alguer que ha vingut a Barcelona ha estat rebuda a l'Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya, i demà anirà a Montserrat, on es trobaran amb la comunitat d'aquell monestir.

Dels ponents de la secció d'ahir cal destacar Carlo Secchi, que va ser síndic de l'Alguer i actualment és membre del Parlament de Sardenya. Secchi, conegut des de fa anys per la seva catalanitat --o algueritat, digueu-li com volgueu--, va fer un resum de la història de la presència catalana a l'Alguer (es remunta al segle XIV) i de l'evolució cultural i lingüística que ha tingut la ciutat. Per altra banda, va recordar que Càtller (Cagliari), actual capital de Sardenya, va ser durant molt de temps una ciutat catalana. Malgrat agrair els llaços d'amistat i col·laboració amb moltes entitats catalanes, Secchi va ser bastant crític amb l'actitud de determinades institucions catalanes que veuen l'Alguer com un fet singular que per una part voldrien preservar, però per una altra, sembla que vulguin fer passar per l'adreçador, pel que fa a la llengua.

És evident que tants segles de contacte amb la llengua sarda primer i amb la llengua italiana després han deixat la seva petjada en el català de l'Alguer. De la mateixa manera que el castellà i l'àrab l'han deixada a Catalunya i que el francès l'ha deixada a les comarques de la Catalunya Nord. Secchi no entén que la Secció Filològica de l'IEC no pugui acceptar l'existència d'una varietat algueresa com accepta la valenciana, la balear, etc. Secchi reivindica els sardismes de l'alguerès i es pregunta per què no els podria emprar si, a Barcelona, l'Ajuntament pot fer propaganda --en català-- de la ciutat amb un eslògan que inclou un castellanisme: "Barcelona posa't guapa".

De tota manera, va mostrar-se preocupat per la situació de l'alguerès. Tot i que ara hi ha més gent que l'estudien i l'entenen i el poden llegir i escriure, el nombre de persones que el parlen habitualment ha disminuït molt. (A què em recorda, això?)

En el recital de cançons d'avui, les veus han estat les d'Agustí Sales i Marta Soggiu, que han estat acompanyats al piano per Ramon Dore. La mostra de cançons ha estat variada, algunes de serioses, altres d'alegres; cançons d'amor, cançons de nostàlgia, d'amor per la terra i la natura... Sales fins i tot ha cantat una havanera que em sembla que deu ser de la Costa Brava i no pas de l'Alguer (Lola la tavernera). De les que ha cantat Sales, em quedo amb Lo nassaiolo, la història del pescador que va a calar les seves nanses (...Oh pescador!, Oh pescador!, alça la vela i posa el timó...). I de les cançons ofertes per Marta Soggiu, em quedo amb La cadernera (...mai més no cantarà la cadernera per les bardisses fresques de rosada...). No he trobat cap vídeo d'aquests cantants, però sí que he trobat La cadernera en una meravellosa versió de Maria del Mar Bonet:



Per cloure el recital, els dos cantants i el pianista han actuat plegats i han ofert la cançó Alguer mia, que tampoc trobo per cap d'ells, però sí en una versió d'una coral:



Aquesta última cançó, l'han haguda de repetir i el públic ha afegit les seves veus a la dels músics.

Si us ha interessat aquesta entrada, potser us poden interessar aquestes altres:
Cròniques alguereses (1)
Cròniques alguereses (2). El parc natural de Porto Conte
Cròniques alguereses (3) Curiositats alguereses
Cròniques alguereses (4) El perill de l'especulació urbanística
Cròniques alguereses (5) L'èxode istrià de la postguerra
Cròniques alguereses (6) El petit príncep: connexió sarda