França reconeix les llengües "regionals"

Me n'assabento a través de Vilaweb. Dijous, l'Assemblea Nacional francesa va votar una esmena a la Constitució. El primer article deia:

Art. 1. - La France est une République indivisible, laïque, démocratique et sociale. Elle assure l'égalité devant la loi de tous les citoyens sans distinction d'origine, de race ou de religion. Elle respecte toutes les croyances. Son organisation est décentralisée.

Amb l'esmena s'hi afegirà una nova frase que diu: «"Les langues régionales appartiennent au patrimoine" de la Nation».

Com a primer pas, no està pas malament. Feia temps que parlamentaris francesos "regionals" ho demanaven i diversos grups parlamentaris de diverses tendències havien presentat esmenes similars, que només fa una setmana havien estat rebutjades. Ara en canvi, l'esmena ha estat aprovada gairebé per unanimitat. Deu ser conseqüència de l'Any Internacional de les Llengües?

A Le Figaro en línia, entre els comentaris que fa la gent després de la notícia, n'hi ha de persones que veuen, en aquesta esmena, un perill per al francès. Hi ha qui pensa que aquesta esmena va contra la història de França, que el francès és la força unificadora en un país que ha estat construït amb bocins d'altres països i que admetre altres llengües abocarà el francès a la seva mort. O qui creu que seria millor que tothom aprengués bé l'anglès en comptes de balbucejar els patois regionals incomprensibles per a gairebé tothom. També qui pensa que, en acceptar les llengües regionals, s'obre la porta perquè els immigrants vulguin també que se'ls reconegui les seves llengües. I qui creu que després de reivindicar la pròpia llengua, potser es reivindicarà el sòl. Molts comentaris m'han sonat a déjà vu. I és que per tot se'n fan, de bolets, quan plou. O en todas partes cuecen habas. O tutto il mondo è paese. O it's the same the whole world over.

Dia Internacional de la Diversitat Biològica

Avui, 22 de maig, se celebra el Dia Internacional de la Diversitat Biològica (o biodiversitat). Enguany la celebració està dedicada a "Biodiversitat i agricultura". Els actes que es facin estan encaminats a destacar la importància de l'agricultura sostenible no només per a preservar la biodiversitat, sinó també per assegurar l'alimentació de la humanitat, mantenir l'agricultura i aumentar el benestar de la població en el segle XXI i més enllà.

Això són els propòsits, però la realitat és ben diversa. Com ha dit recentment Ban Ki-moon, secretari general de las Nacions Unides, l'actual crisi mundial d'aliments ha demostrat que l'èxit en l'alimentació de la població amb les tecnologies de la primera revolució verda era ben fràgil. La productivitat ha deixat d'augmentar, els sòls s'estan empobrint i són menys fèrtils, la manca d'aigua és un fenomen habitual i moltes terres de cultiu s'han anat dedicant a altres activitats o s'han anat degradant.

En el missatge que Ban Ki-moon ha fet per al Dia Internacional de la Diversitat Biològica, ha dit que l'agricultura ha de considerar-se el punt de partida per fer front a l'accelerada pèrdua de diversitat que es viu actualment. Pel que fa als animals domèstics, aproximadament una cinquena part de les races que hi ha avui dia són en perill d'extinció; com a mitjana, en desapareix una per mes. De les prop de 7000 espècies de plantes que s'han domesticat els darrers 10.000 anys, la major part dels aliments que es consumeixen avui dia prové només d'un trenta per cent d'aquelles espècies. Si aquesta tendència no s'atura, l'espècie humana està abocada a fracassar.

Ban-Ki-moon acaba dient que és massa tard per poder tornar enrere i reparar el mal que hem fet al nostre planeta, però mai no és massa aviat per començar a preservar allò que encara ens queda.

En el web del Dia Internacional de la Diversitat Biològica hi ha un llibret que es diu Biodiversitat i agricultura, editat en diverses llengües, que inclou recomanacions per als polítics, per als ramaders i els agricultors, i per als consumidors. Les recomanacions als consumidors:

• Sigueu conscients de l'impacte ambiental de les vostres eleccions en el consum diari d'aliments i productes de l'agricultura.
• Practiqueu el consum sostenible: adopteu bons hàbits de nutrició en la vostra família i eviteu el consum excessiu, especialment el de carn.
• Ajudeu els pagesos i ramaders locals tant com pogueu, per exemple comprant els seus productes.
• Deixeu de consumir fruites i verdures que es troben en declivi o en perill d'extinció. Compreu productes de l'agricultura sostenible en benefici vostre i del planeta, encara que els hàgiu de pagar una mica més cars.
• Exigiu més informació sobre els productes que consumiu (l'origen, el tipus de conservació i els mitjans de producció), de manera que pogueu fer la vostra pròpia elecció.
• Cultiveu plantes autòctones que afavoreixin els insectes pol·linizadors de la vostra zona.
• Recicleu les restes d'aliment preparant vosaltres mateixos el compostatge.
• Reduiu al mínim el consum d'aigua, d'adobs, plaguicides, herbicides i fungicides en el vostre jardí augmentant-ne l'eficàcia, i planteu-hi espècies millor adaptades a les condicions locals.
• Si podeu fer-ho, cultiveu una part dels vostres aliments fent servir mètodes que no perjudiquin l'ambient.
  

Volia esmentar el paper de les vaques (i els seus pets) en l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, però mereix ser tractat en exclusiva

Simbiopoesi

Dilluns, 19 de maig, al vespre vaig assistir a un acte de la Setmana de la Poesia 2008 de Barcelona: Simbiopoesi, un espectacle que combinava poesia, dansa, llum i tecnologia. Els murs i columnes de pedra de Montjuïc del claustre de l'Institut d'Estudis Catalans i les ombres i la llum que dansaven al vent van ser també ingredients de l'espectacle. Els mots, però, en van ser els principals protagonistes. Els mots que sortien de les veus dels i les poetes rapsodes i que van anar omplint la pantalla a mesura que l'espectacle avançava i van ser després "recollits" de manera simbòlica en petits flascons de laboratori.

Era una nit esquerpa, que no convidava massa a sortir de casa. Tanmateix, el programa i el lloc eren una temptació. I em passa com a Oscar Wilde; també puc resistir-ho gairebé tot excepte la temptació. Preparada amb un bon xal per abrigar-me si la nit era freda, vaig fer cap a l'Institut a les deu del vespre. Malgrat el vent i el rellent de la nit, no me'n vaig penedir. Amics i coneguts emergien en els poemes o n'eren els autors o recitadors. Em va agradar molt que haguessin tingut en compte Alfred Giner-Sorolla, aquell farmacòleg vinarocenc i gran poeta i humanista, i que en recitessin alguns poemes. I no sabria dir si em va agradar igual o més que David Jou recités el seu "Homenatge a Joan Oró", un altre amic desaparegut pocs mesos abans que morís Alfred Giner-Sorolla. I vaig gaudir amb els poemes d'Assumpció Forcada, que l'autora recita amb una veu melodiosa. I vaig descobrir altres poetes que s'han inspirat en la ciència.

En realitat, ciència i poesia no són tan llunyanes. Com escriu Joan Duran en el pròleg del recull de poemes de Simbiopoesi, poesi ve del grec i vol dir crear. La ciència, malgrat el que pensa molta gent, té molt de creació, en el sentit de fer o compondre una obra, una cosa, una idea que abans no existia. Les persones que han excel·lit en ciència han estat generalment grans creadores. I el mateix mot grec que dóna nom a la poesia el trobem en termes científics: hematopoesi, eritropoesi, leucopoesi, coleopoesi, biopoesi, ecopoesi, autopoesi...

Giner-Sorolla era molt creatiu fins i tot en les dedicatòries dels seus llibres. En aquest llibre de poemes, la seva dedicatòria comença a la contracoberta i acaba a la portada:

Medicaments falsificats

A través del bloc de la biblioteca del campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona m'he assabentat que el proper dilluns, 26 de maig de 2008, se celebrarà a la Facultat de Medicina d'aquella Universitat (c/ Casanova 143, Barcelona) una taula rodona sobre "L'accés als medicaments com a dret humà: situació actual i iniciatives". Aquest acte forma part del cicle "Fàrmacs en un món global", que s'està celebrant al llarg del mes de maig i que està organitzat per Justícia i Pau i l'Associació d'Estudiants de Ciències de la Salut.

Casi al mateix temps, a la meva bústia de correu electrònic ha arribat el butlletí que m'informa del contingut del número de maig de la revista Infectious Diseases News. Un dels articles explica el cas de les falsificacions de medicaments contra la malària que s'han estat venent els darrers anys en països asiàtics on aquesta malaltia és endèmica i que pot fer que el nombre de morts per malària vagi en augment. Per una banda, les persones que creuen estar protegides perquè prenen el medicament no ho estan; per una altra, alguns dels components de les pastilles falses detectades poden ser tòxics. D'això se'n diu ploure sobre mullat. Es tracta d'una falsificació a gran escala i els falsificadors deuen comptar amb molts mitjans perquè han anat modificant les pastilles a mesura que els fabricants originals anaven canviant alguns dels seus trets que les feien més difícils de falsificar.

Aquesta notícia m'ha fet recordar una pel·lícula en què un personatge que tenia un paper destacat en la trama del film gairebé no sortia en pantalla. La pel·lícula, dirigida per Carol Reed el 1949, és El tercer home i l'esmentat personatge, interpretat per Orson Welles, és Harry Lime, l'home sense escrúpols que, per enriquir-se, ven penicil·lina adulterada i causa la mort de molta gent. Vaig veure la pel·lícula abans de llegir el llibre de Graham Greene i ho vaig fer justament en l'ordre lògic. Graham Greene va escriure primer el guió de The Third Man i després en va fer una novel·la curta que va publicar-se juntament amb The Fallen Idol (L'ídol caigut), que també havia estat un guió cinematogràfic. Recordo especialment aquell llibre perquè va ser el primer que em vaig atrevir a llegir en anglès en una versió no simplificada. I em vaig fer una fan de Graham Greene.

El tercer home és una gran pel·lícula, i el blanc i negre amb què va ser rodada li escau, perquè les ombres i la llum, amb aquelles figures i perspectives esbiaixades, ajuden a augmentar el misteri de la trama. I la banda sonora, d'Anton Karas, és una d'aquelles clàssiques, que sempre fa bo de sentir, amb la interpretació del mateix Karas a la cítara.

A Youtube he localitzat aquest vídeo amb els primers minuts de la pel·lícula. S'hi aprecia molt bé la banda sonora. Una música i una pel·lícula sempre joves.

Per a gats sedentaris

Mireu quin aparell venen perquè els gats sedentaris facin exercici:



Potser li aniria bé a la Isis, la meva gata, que només surt al balcó de casa i no es mou molt.

Els cent anys de Moisès Broggi

Fa alguns mesos ja vaig escriure en aquest bloc sobre Moisès Broggi. Va ser amb motiu d'haver estat inaugurat l'Any Broggi a a Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya (RAMC). Però avui no puc estar-me'n de tornar a parlar-ne perquè és el dia en què el Dr. Broggi fa cent anys.

No vull, però, que aquest record meu sigui una repetició del que s'ha escrit o dit en altre llocs. Podeu veure els articles que aquests darrers dies li han dedicat Vilaweb, l'Avui, El País, o l'entrevista de la sèrie (S)Avis del Canal 33 que va fer-li Campo Vidal (és una llàstima, però, que per veure els vídeos a la carta de la TV pública catalana calgui pagar). Esmentaré alguns detalls del seu discurs d'entrada a la RAMC, el 20 de novembre de 1966, i de la resposta de l'acadèmic Lluís Sayé.

Primerament cal posar-se en el context històric, amb el país sotmès encara a una dictadura i amb el castellà com a única llengua oficial i obligatòria en actes públics. Per tant, no és estrany que els discursos que van fer Broggi i Sayé fossin en castellà. En la introducció al seu parlament, Broggi recorda alguns acadèmics anteriors. Rememora la visita que va fer a August Pi i Sunyer, quan aquest metge, exiliat a Mèxic, estava ja greument malalt i diu: "Vivía la última fase de su vida declinante en aquel lejano lugar [...] y en los momentos de lucidez que le permitía su dolencia pensaba en su amada patria y en lo mucho que en ella había dejado..." Del seu predecessor a l'Acadèmia, Joaquim Trias es refereix a les circumstàncies que "le fueron adversas y se encontró en diversos lugares recibido con frialdad y suspicacias" i quan fa referència al treball de Trias durant la guerra (in)civil, diu que gràcies a elll i als seus deixebles "se salvaron muchas vidas en el curso de los años 1936-1939". Parla també del paper destacat de Trias en el "extinguido Patronato de la Universidad de Barcelona en su heróico y malogrado esfuerzo para modernizar a nuestra Universidad."

En el seu discurs, Broggi deia moltes més coses de les que podria entendre qualsevol persona que no conegués la història del país i de la medicina catalana del segle XX. De fet, era l'única manera de fer-ho: deixar que qui llegís o escoltés copsés el significat real de les paraules, les referències tàcites a una pàtria oprimida, al tractament que van rebre molts metges que no havien comès altre crim que no arrenglerar-se amb el bàndol vencedor, a una universitat autònoma que va ser ofegada quan tot just començava a respirar.

En la seva resposta, Sayé diu de Broggi que el seu títol de doctor té valor històric, "ya que es el único existente concedido por la Universidad Autónoma de Barcelona, puesto que los demás que se doctoraron durante aquellos años convalidaron posteriormente sus títulos en la Universidad Central, previa repetición de los ejercicios, mientras que él, considerando legal su posición, solicitó y obtuvo el reconocimiento oficial en 1944." Y conclou amb aquestes paraules: "El Dr. Broggi ha sabido huir del concepto de Séneca cuando señalaba que 'con la aparición de los sabios los buenos se habían eclipsado', pues sabe hermanar sabiduría y bondad en alcances de edificante ejemplaridad. Este es, en su más íntimo fuste, nuestro nuevo compañero."

Enhorabona per aquests cent anys, Dr. Broggi!

"La de can Déu"

Avui, al districte de Les Corts, de Barcelona, s'ha armat la de can Déu. I no pas en sentit metafòric d'aquesta expressió. S'ha obert de nou al públic el centre cívic de "Can Déu", nom amb què es coneixia la mansió on s'hi troba ubicat, a la plaça de la Concòrdia. El centre ha estat tancat més d'un any per obres de restauració i remodelació i avui s'hi fan un seguit d'activitats al llarg del dia per celebrar-ne la reobertura.

Els Déu eren una família cortsenca benestant, propietaris d'aquesta bonica casa modernista, al darrere de la qual tenien una destil·leria de licors. Segons expliquen Jaume Fabre i Josep M. Huertas Claveria en el volum corresponent de la sèrie Tots els barris de Barcelona (Els barris que foren independents, 3. Les Corts, Sant Gervasi de Cassoles, El Putxet, Sarrià i Pedralbes, Vallvidrera; Eds. 62, 1976), la fàbrica de Cal Déu probablement va ser la més important de les que van sorgir a Les Corts a partir de l'aplicació del motor de vapor a la indústria. La família Déu va conservar la mansió de la plaça de la Concòrdia fins a molt de temps després que ja no quedés res de la fàbrica. Si més no, el 1976, quan es va publicara el llibre esmentat, encara els pertanyia.

Comenten Fabre i Huertas Claveria que els licors de Can Déu eren famosos per la seva qualitat i que la dita "va armar-se la de Cal Déu" o "va ser un banquet de Cal Déu" podria fer relació als efectes d'aquells licors o a les festes pantagruèliques que es feien a la mansió del Déu. A la sala principal del primer pis de la renovada Can Déu he vist un cartell que també parla d'aquesta dita; n'atribueix l'origen a l'enrenou que hi havia pels carrerons de Les Corts quan venien els carros a carregar botes de licor que duien al port de Barcelona per ser transportades en vaixells.

Segons llegeixo en un dels quaderns d'estudis que l'Ajuntament de Barcelona va dedicar a Les Corts, Can Déu va construir-se el 1898 segons projecte de l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella a la zona que es coneixia com Les Corts Noves. El 1981 em vaig assabentar que aquesta casa es coneixia com a Can Déu; un globus aerostàtic que s'havia enlairat amb motiu de l'acte massiu celebrat al Camp Nou per la Crida a la Solidaritat--l'única vegada a la meva vida que es estat en aquest estadi--, va anar perdent altura fins que va quedar penjat en un terrat de Les Corts. Després els mitjans de comunicació van dir que era el terrat de Can Déu.

El treball de restauració m'ha semblat molt ben fet i acurat (és una llàstima, però, que no hagin esmerçat una mica de pintura per repassar la barana de la rampa d'accés des del jardí, que és plena de rovell.) En alguns espais, com el gran vestíbul il·luminat per la claraboia, els elements decoratius originals s'han conservat i combinat amb d'altres de moderns. S'hi han suprimit les barreres arquitectòniques i les sales d'actes i reunions, les aules i totes les dependències estan dotades d'equipaments moderns. El bar, a tocar del jardí i amb taules en el mateix jardí, és un lloc molt agradable. De tota manera, no sé si s'haurà fet res per evitar la reverberació del soroll. Recordo haver-hi anat alguna vegada --durant la primera època com a centre cívic-- en què, sense haver-hi massa gent, el soroll que s'hi generava semblava multiplicar-se. Ara espero que el districte tregui el màxim rendiment possible d'aquest centre que avui ha tornat a obrir les portes.

Mostra del mosaic del terra de Can Déu

Vitralls del bar de Can Déu

Fotos: M. Piqueras, 17.05.2008 (excepte la foto de l'Arxiu de la Ciutat)