El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 30 novembre de 2014

Quan les democràcies esdevenen dictadures

Mònica Terribas i Umberto Eco (desembre 2010)
En buscar una entrada antiga d'aquest blog, he anat a parar a un escrit sobre Umberto Eco que vaig fer el 2010. Va ser amb motiu de l'entrevista que Mònica Terribas va fer-li públicament, a la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona, quan Eco va venir a presentar el seu darrer llibre, El cementiri de Praga. Va ser una llarga conversa i un dels temes tractats va ser la política. Copio aquí un paràgraf d'aquella entrada:
La Terribas ha preguntat a Eco si un personatge que esmenta en el llibre, del qual diu que és un príncep i un farsant, podria correspondre al cas de Berlusconi. Eco no ha respost directament la pregunta, però la conversa ha derivat vers la política. Eco considera que, en el súmmum de la democràcia, es pot anar a caure en la dictadura. Avui dia la gent ha perdut il·lusió i n'hi ha molta que ha deixat de votar. Pot donar-se el cas que vagi a votar només un 50% i que no arribi a la meitat d'aquest 50% els qui voten pel partit que guanya. D'aquesta manera, pot ser que qui dirigeix un país hagi estat votat només per un 25% de la població. En què es diferencia això del sistema soviètic? Sembla que no gaire. Hi ha una diferència, però. En els països democràtics, els grups de pressió poden influir molt sobre la política que regeix el país i en controlen el poder. Però, què passaria si el 80% dels grups de pressió estiguessin en mans d'un sol home? Seria la fi d'una democràcia.
En rellegir-ho avui, he pensat en la situació política que es viu avui dia a Espanya. Està governada, amb majoria absoluta en el Congrés dels Diputats, per un partit que va ser votat per menys d'un 50% de les persones que tenien dret a vot. I, en tenir majoria absoluta, fan i desfan el que volen. No és això una mena de dictadura?

També el 2010, el mateix Umberto Eco va publicar un article a L'Espresso sobre la situació política italiana d'aleshores, en plena era berlusconiana, amb unes reflexions que es poden aplicar a la política en general, no exclusivament a la italiana. Diu Eco:
[L]a major part de la gent [té] la convicció equivocada que la democràcia (el millor o menys pitjor dels sistemes de govern) és allò pel qual la majoria té sempre raó. Res de més fals. La democràcia és el sistema pel qual, atès que és difícil definir en termes qualitatius qui té més raó que els altres, es recorre a un sistema gasivament quantitatiu, però objectivament controlable: en democràcia governa qui obté més suport. I si algú considera que la majoria s'equivoca, pitjor per a ell; si ha acceptat els principis democràtics ha d'acceptar que governi una majoria que s'equivoca.

Una de les funcions de l'oposició és demostrar a la majoria que es va equivocar. I si no ho aconsegueix? Aleshores tenim, a més d'una majoria dolenta, també una oposició dolenta.
Eco diu que la humanitat s'ha equivocat en moltes ocasions al llarg de la història. Per exemple, durant milers 'anys es va creure que el Sol girava al voltant de la Terra (i encara hi ha gent que ho creu). I avui dia els nord-americans s'equivoquen quan creuen que dos ous amb cansalada al matí i un bon bistec en l'àpat garanteixen la seva salut. I durant segles es va creure que les bruixes existien i que calia cremar-les; i els europeus també van creure que colonitzar l'Àfrica era una missió noble i sagrada. Afegeix que dictadors com Stalin i Mussolini van accedir al poder per mitjans democràtics. I és que les democràcies poden transformar les seves institucions a poc a poc --en dosis homeopàtiques, diu Eco-- de manera que és difícil dir que cada canvi, considerat de manera individual, prefiguri una dictadura, però al final les estructures d'estat són les que convenen a qui governa. Eco diu que el cop d'estat ha estat substituït pel que ell anomena struscio di Stato". 'Struscio' i el verb 'struciare' fan referència al desgast, l'erosió o la ferida que causa el frec sobtat o continuat.

El Govern espanyol està practicant aquest canvi de què parla Eco. Per exemple, en relació a l'autonomia catalana, suprimir-la hauria estat massa evident, especialment de cara a la comunitat internacional. Però aquest atac continuat a les lleis aprovades pel Parlament català o la imnposició de lleis estatals sobre aspectes per als quals la Generalitat té competències és una tàctica per minvar l'autogovern i erosionar l'autonomia catalana, per anar-la suprimint a petites dosis. I seguint amb símils italians, el Govern de Rajoy actua de manera maquiavèl·lica, pensant només en el seu objectiu. Una prova n'és la suspensió 'cautelar' de la llei catalana que prohibia tallar la llum i el gas a l'hivern en casos de pobresa energètica. S'omplen la boca dient que Espanya està sortint de la crisi --qui n'està sortint?, la banca i aquells per als quals la crisi és renunciar a bens luxosos, no pas a bens necessaris?-- i que volen millorar les condicions socials, però no els importa que la gent no pugui tenir aigua calenta o hagin de passar fred si, amb la suspensió de la llei que ho impedia, poden minvar l'autonomia catalana.

Els mitjans de comunicació que depenen de l'estat contribueixen a la degradació de la democràcia. Però n'hi ha d'altres, de privats, que, com se sol dir, "són més papistes que el papa" i deixen curts els mitjans públics amb la seva visió esbiaixada del que està passant.

No sé com aniran les properes eleccions general al Congrés de Madrid. S'haurà adonat la població d'aquesta tàctica perversa que practica el Govern de Rajoy? Ara se centra principalment en Catalunya, però demà pot fer-ho en una altra autonomia. No se n'ha parlat tant, però a Canàries tampoc els han deixat fer una consulta; la que havia de decidir si es podria fer servir la tècnica de fractura hidràulica (fracking) en les prospeccions petrolíferes (cal recordar que també ha recorregut una llei catalana que incloïa la prohibició del fracking). Pel que fa al poder legislatiu, en tenir la majoria absoluta, poden fer tantes lleis com vulguin a mida seva, perquè sempre sortiran aprovades.

Tant de bo la població reaccioni i faci servir aquesta arma tan poderosa que té a les seves mans, que és el vot, per frenar la dictadurització de la democràcia espanyola.

divendres, 21 novembre de 2014

Les vacunes i el Parlament

Nena afectada de polio; mitjans s. XX (foto domini públic)

Gairebé totes les persones de la meva generació tenim en el cos una cicatriu de la vacuna de la verola. I la majoria podem recordar alguna persona amb la cara plena de les cicatrius característiques de la verola; o nens o nenes que tenien un braç o una cama més curta que l'altra o les cames paralitzades a conseqüència de la poliomielitis, la pólio o paràlisi infantil, que era com l'anomenaven aleshores. De tant en tant també hi havia criatures que morien de diftèria, una terrible infecció de la laringe que era més freqüent entre el primer i el tercer any de vida i que podia causar la mort per asfíxia. La vacunació va fer possible que la incidència d'aquestes i altres malalties infeccioses disminuís molt fins gairebé fer-les desaparèixer o fins i tot eradicar-ne una. El 1980, l'Organització Mundial de la Salut va certificar l'eradicació de la verola. Es pensava que aviat es podria fer el mateix amb la poliomielitis, però aquest malaltia encara és present en països on, per diversos motius (polítics o religiosos, principalment) no es pot vacunar tota la població.

Cartell vacuna de la diftèria al Regne Unit
Afortunadament, la generació dels meus pares i la meva crèiem que cada nova vacuna que es descobria era un pas endavant que feia la medicina en benefici de la humanitat. I el temps ho va demostrar. És cert que sempre quedava algun sector de la població infantil per vacunar, però. Solien ser criatures de famílies de classe baixa, que, per ignorància o per negligència, descuidaven aquesta mesura preventiva. Avui dia, en canvi, hi ha vacunes que són rebudes amb recel i no pas per persones de classe baixa i mancades de cultura, sinó al contrari. Solen ser pares i mares  amb una bona educació en molts camps, però completament desinformats pel que fa a la vacunació (i a altres temes relacionats amb la ciència i la tecnologia). ¿Què ha fallat perquè aquells nens i nenes que fa unes dècades cantaven aquella cançoneta de "Els microbis no m'atraparan, els microbis no m'atraparan..." ("...perquè ja estic vacunat", continuava la cançó de la campanya en favor de la vacunació) ara exposin la seva mainada a malalties infeccioses que poden prevenir-se amb les vacunes?

És possible que el mateix èxit de les vacunes hagi contribuït a l'actual disminució de la vacunació infantil. En desaparèixer aquelles malalties, la població baixa la guarda, deixa de tenir por a infeccions que mai no ha vist que ningú del seu entorn patís i que creu són ja cosa del passat. Per aquest motiu, no es veu la necessitat de la vacunació. Per altra banda, tot i que la gent està més al corrent dels avenços científics i tecnològics, hi ha una tendència a veure-hi molts aspectes negatius i pensar que es poden fer servir en contra de la població (en el cas de la grip nova de 2009, es va dir que la vacuna podia està dissenyada per matar una part de la humanitat).

Entre els aspectes negatius que es fan servir per negar la utilitat i conveniència de la vacunació hi ha l'acusació que es fa a les grans indústries farmacèutiques de tenir interessos ocults i promoure la necessitat de vacunar-se per vendre els seus productes. També es parla de greus efectes secundaris, com ara que la vacuna triple vírica (contra el xarampió, la rubèola i les galteres) podria causar autisme en la mainada; eren les conclusions d'un treball que es va publicar a la revista The Lancet el 1998. Anys després, gràcies al treball d'investigació de Brian Deer, periodista del Sunday Times, es va descobrir que aquell treball de recerca era un frau. Per una banda, les dades de l'estudi --que només incloïa dotze criatures amb trastorn de l'espectre autista-- havien estat manipulades. Per una altra, Deer va esbrinar que aquell estudi era un encàrrec fet per un bufet d'advocats que representaven famílies de criatures autistes i volien provar als tribunals que la causa era la vacuna. A l'autor principal de l'article, Andrew Wakefield, els advocats van pagar-li més de 400.000 lliures esterlines (més de 500.000 euros), a més de les despeses per dur a terme el treball. En l'article, però, no s'indicava que aquest investigador tenia un conflicte d'interès, requisit necessari sempre que es publica un treball finançat per alguna entitat privada.

Després de l'estudi fraudulent de Wakefield se n'han fet molts d'altres, que han analitzat centenars de milers d'històries clíniques, però no s'ha pogut establir cap relació vacuna-autisme; la incidència és la mateixa entre la població vacunada i la que no ho està. Tanmateix, hi ha qui encara segueix creient que la relació existeix per la coincidència en el temps; normalment, els primers signes d'autisme es manifesten a l'edat en què la mainada fa poc que ha rebut la vacuna. Però això no significa que hi hagi una relació causa-efecte.  Encara que no s'haguessin vacunat, les criatures afectades de trastorn de l'espectre autista haurien desenvolupat la malaltia.

Deu anys després que Brian Deer revelés el frau de la falsa relació entre la vacuna triple vírica i el trastorn de l'espectre autista, la versió inicial encara està molt difosa. Els negacionistes de les vacunes, a més de recórrer a aquell estudi --que en el web de The Lancet apareix amb la paraula RETRACTED repetida al llarga de tot l'article-- han difós falsos documents dels CDC (Centers for Disease Control and Prevention) dels Estats Units que suposadament confirmarien la relació vacuna-autisme. I no diuen que l'article que va crear el debat --el de The Lancet-- va ser un frau. El resultat de tot això és que moltes famílies van anar deixant de vacunar la mainada de la triple vírica i la incidència del xarampió va anar augmenant. Vegeu, en la gràfica superior, l'evolució dels casos confirmats de xarampió a Anglaterra i el País de Gal·les de 1996 a 2007. De bastant menys de 200 casos es va passar a gairebé un miler. La gràfica inferior mostra l'evolució del percentatge de criatures vacunades amb la triple vírica abans del dos anys en el mateix període (Font: Health Protection Agency del Regne Unit.)

La facilitat que tenim avui dia per informar-nos sobre qualsevol tema por fer que sovint es caigui en l'extrem oposat, en el de la desinformació. Tothom pot publicar qualsevol cosa a Internet i no sempre és fàcil destriar el gra de la palla. Per altra banda, hi ha tendència a creure la informació alarmista. Fa poc, a través del twitter d'una persona molt influent en el sector negacionista de la vacunació, vaig anar a parar a un blog d'algú que criticava la vacuna de la grip d'aquest hivern. Deia que era una vacuna innecessària perquè la seva composició era la mateixa de la vacuna de l'hivern passat. A més, parlava del perill d'algunes compostos que s'inclouen en les vacunes, com ara l'alum (alumbre en castellà). Vaig voler comprovar què hi havia de cert en aquella afirmació i vaig buscar informació sobre la vacuna d'enguany en el web de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i en el web del Departament de Salut. Tenia raó aquell blogaire quan afirmava que la vacuna de la grip d'aquest hivern és igual que la del l'hivern 2013-2014. Aleshores vaig fer una mica d'advocat del diable i vaig preguntar a la meva metge de família per què calia vacunar-se, si la vacuna és igual que la de la temporada anterior. ¿No es fa la vacunació cada any perquè el virus de la grip evoluciona i n'apareixen noves soques? La doctora no em va saber respondre; no sabia que la vacuna d'enguany fos igual que la de l'any anterior. Va dir que potser perdia eficàcia d'un any per a l'altre i que, si no fos necessari administrar-la, segurament el Departament de Salut no faria la despesa de vacunar bona part de la població. La infermera tampoc m'ho va saber aclarir. Tanmateix, encara que no em traguessin de dubtes, em vaig deixar posar la vacuna. Però seria convenient que el personal sanitari estigués ben informat de les característiques de les vacunes.

De vegades penso que els pares i mares que decideixen no vacunar la mainada en el fons adopten una postura egoista. És molt probable que les seves criatures no contreguin cap de les malalties per a les quals hi ha vacunes. Però això és perquè la majoria de la població sí que n'està vacunada; és el que s'anomena "immunitat de grup". És a dir, es beneficien de la vacunació, però sense exposar-se a cap dels seus riscos. Perquè, si bé no és cert que les vacunes causin autisme, en una part molt  petita de la població poden tenir efectes secundaris no desitjats. De tota manera, patir la malaltia per a la qual protegeixen les vacunes és sempre més perillós que els seus possibles efectes secundaris. Si l'actitud dels grups contraris a la vacunació s'estengués en la població, arribaria un moment que en què la protecció que ofereix el grup vacunat desapareixeria. Tant de bo no s'arribi a aquell extrem. Seria un fracàs de la medicina preventiva.

Un brevíssim resum d'això que he escrit fins aquí és el que vaig dir en cinc minuts dilluns 17 de novembre de 2014 en una taula rodona de la jornada sobre vacunes que va tenir lloc al Parlament de Catalunya amb motiu de la inauguració de la Setmana de la Ciència 2014. Van ser quatre hores dedicades a parlar sobre vacunes i medicina preventiva, en què gent del món de la ciència, de la comunicació i representants dels partits polítics amb presència al Parlament van exposar idees sobre el que es podria fer per tal que la població infantil no torni a contreure malalties que ja teníem oblidades i que en alguns casos poden deixar seqüeles o fins i tot causar la mort de la criatura que la pateix. En l'acte inaugural de la Setmana de la Ciència van participar Núria de Gispert, presidenta del Parlament de Catalunya, Andreu Mas-Colell, conseller d'Economia i Coneixement, Joandomènec Ros, president de l'Institut d'Estudis Catalans i Enric Claverol, director de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació. Va seguir una conferència de Bonaventura Clotet, director de l'Institut de Recerca de la Sida Irsicaixa, que va parlar sobre el paper de la vacuna terapèutica en la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH). A continuació, Xavier Bosch, director del Programa de Recerca en Epidemiologia del Càncer, de l'Institut Català d'Oncologia va tractar sobre la vacuna del papil·loma, una de les que més controvèrsia han despertat els darrers temps. Després hi va haver la taula rodona sobre "Perspectives socials, mèdiques i farmacèutiques de les vacunes". Una segona taula rodona va tractar de la percepció legislativa, l'opinió dels diferents partits amb representació parlamentària.

Com va dir en el seu comentari de cloenda Antoni Trilla, del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona (va ser el coordinador de la primera taula rodona), estar en favor de les vacunes no vol dir pensar que tota la població hagi d'estar vacunada. Hi ha grups per als quals les vacunes no són recomanables. Cal escoltar les veus que ens poden aconsellar en cada cas.

Inauguració Setmana de la Ciència 2014
Potser us interessarà:
- Brian Deer: the Lancet scandal. Recull d'articles del mateix Brian Deer i d'altres relacionats amb el cas del frau en l'article que relacionava vacunació i autisme. En el web de Brian Deer. (En anglès)
- Vacunes: una realitat contrastada i atacada, per Antoni Trilla. Annals de Medicina 2010: 93:5-7
- Sobre el tractament contra el virus de l'Ebola, sensata opinió d'Antoni Trilla (aquest blog, 14.08.2014). 
- Les vacunes, una necessitat per a la salut, un bé social. Butlletí del CAPCIT (Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia) #6, juny 2014
- Programa de la Jornada "Vacunes, ciència i societat", celebrada al Parlament de Catalunya el 17.11.20124
- Balmis i l'expedició de la verola (aquest blog, 02.12.2008). Sobre l'expedició que, guiada per l'alacantí Francesc Xavier Balmis, va dur la vacuna de la verola per tot el món, de 1803 a 1810.

dimarts, 11 novembre de 2014

Records del #9N2014

El 9 de novembre de 2014 és un dia ja per a la història. Que, malgrat les amenaces directes o indirectes del Govern de Madrid i d'alguns mitjans de comunicació, més de dos milions i quart de persones es mobilitzin en una acció reivindicativa, que tothom sabia que no tenia cap valor referendari, demostra les ànsies del poble català per expressar-se sobre el seu futur.

He viscut el 9N col·laborant en el procés participatiu com a vocal en una mesa que recollia els vots. M'havien assignat a l'Institut Pedraforca, en el barri de la Florida de l'Hospitalet de Llobregat, i en arribar-hi, a tres quarts de vuit, les portes, que suposadament haurien hagut de ser obertes des de dos quarts de vuit, eren tancades i hi havia un nombrós grup de gent al carrer. S'havia produït un canvi d'última hora i les meses es traslladaven a una escola que hi ha al carrer Santiago Apòstol, també de l'Hospitalet, però en el barri de la Torrassa. En principi van dir que el canvi havia estat per "problemes tècnics".

Gimnàs de l'Escola Sant Jaume. Tot a punt per començar.
L'escola Sant Jaume és a més d'un quilòmetre i mig de l'Institut Pedraforca. Mentre pujava per aquells carrers costeruts de l'Hospitalet, vaig pensar que la gent que es presentés a l'Institut Pedraforca i li diguessin que havia d'anar fins al carrer Santiago Apòstol, potser s'ho repensaria. Especialment les persones grans i les que tenen problemes de mobilitat o de salut delicada. Fins i tot qui no disposés de gaire temps per algun motiu.

Al llarg del dia va fer-se evident que allò dels "problemes tècnics" era un eufemisme que ocultava la negativa d'última hora de la direcció de l'Institut Pedraforca a col·laborar en el procés participatiu. Per quin motiu, però? Una pista ens la va donar un noi que va venir a votar i també ens va dir que la seva mare i la seva àvia, en veure que calia anar fins a la Torrassa, van desistir de participar-hi i van tornar cap a casa. El noi, ex-alumne de l'Institut Pedraforca, va explicar que dies enrere, ell i uns amics que també havien estudiat en aquell institut, es van estranyar de veure el Pedraforca en la llista de centres de l'Hospitalet que col·laboraven en el 9N. No era coherent amb el pensament de la directora, que --segons aquell noi-- és declarada simpatitzant del PP.

A part del fet del canvi d'ubicació, jo no esperava una gran afluència, tenint en compte que l'Hospitalet és una ciutat que ha crescut molt per les diverses onades d'immigració que hi han arribat en el darrer segle. De fet, en cap moment hi va haver cues llargues com les que he vist en fotografies o vídeos en altres llocs. Desconec quants possibles votants corresponien a cada mesa, i per tant, no sé què representa, en percentatge, el 145 vots que va recollir la meva. Segurament baix. Però he de dir que, si es mesurés la qualitat dels vots, la d'alguns dels "meus" votants seria de les més altes.

Em va cridar l'atenció que, segons, el moment del dia, el tipus de persones que predominava era diferent. Al matí, primer una onada --petita, com totes les que van arribar fins a la meva mesa-- de gent gran catalana. Després, gent gran de parla castellana. Els membres de la mesa ens preguntàvem on devia ser el jovent o si potser no els interessava participar, perquè durant el matí va venir molt poca gent jove. Suposo que molts devien dormir després d'una nit de gresca i per això no van venir fins a la tarda, quan, en canvi, va baixar molt l'afluència de gent gran.

Una escena que es va repetir moltes vegades va ser la del votant --perdó, participant-- dipositant la papereta mentre algú li feia una foto de record, cosa que no he vist mai quan la gent va a votar per a unes eleccions.

Algunes persones d'edat avançada que van venir al llarg del matí, especialment les que ho van fer a primera hora, en molts casos van fer l'esforç de pujar aquells carrers costeruts de la Torrassa perquè no volien deixar de participar. Després, durant unes hores, es va establir un servei de llançadora --voluntaris amb cotxe-- per dur persones grans o amb problemes de mobilitat.

Llibertat d'expressió
Hi va haver un moment d'expectació quan va entrar al gimnàs on hi havia les meses una família que lluïa símbols espanyols: un home i una dona --el pare i al mare, segurament-- amb sengles banderes espanyoles posades com a capa; una noia amb una bufanda de la bandera espanyola, i un noi amb una caçadora també amb signes espanyols. Vaig pensar que, si se sentien espanyols i volien seguir sent-ho, tenien tot el dret a expressar-ho públicament; que allò que aquest dia importava era molt més la participació que el resultat.

Tinc records molt agradables de la jornada de diumenge. Persones ancianes que venien emocionades a votar. D'altres que et parlaven en català i es notava que no era la seva llengua habitual. L'home rus que venia a dipositar el seu vot perquè segurament en el seu país mai no ho havia pogut fer. Algunes parelles mixtes; noi d'aquí i noia estrangera, motivada per votar. La noia de pare marroquí (ja espanyol, però; ell va venir al matí i la filla a la tarda) i mare d'aquí que gairebé s'estrenava en això de votar (va dir que va votar per primera vegada en les europees). La noia que havia anat a l'Institut Pedraforca al matí, per participar abans d'anar a treballar, i no va poder venir fins que va acabar el seu horari. L'estudiant que havia anat a votar amb la mare i l'àvia, però elles no es van veure amb cor de pujar aquells carrers fins el nou punt de participació.

I la decepció de les persones que per algun motiu no podien votar. Principalment perquè no havien consultat el punt de votació i van acudir a l'Escola Sant Jaume perquè és el lloc on els toca votar quan hi ha eleccions. D'altres perquè creien que era l'adreça d'empadronament allò que comptava i no la del DNI.

A l'Institut Pedraforca, durant tot el dia, a més del cartell indicatiu del canvi, amb un plànol del nou lloc de participació, hi va haver voluntaris per informar la gent. Van quedar-s'hi fins les vuit del vespre i a aquella hora van marxar cap a l'Escola Sant Jaume amb les darreres persones que s'havien apropat a participar. Després va començar l'activitat a porta tancada: votació dels membres de les meses que ho volguessin fer --com era d'esperar, tothom ho va fer--, recompte dels vots, redacció de l'acta. I mentrestant, noi i noies voluntaris recollint-ho tot. Primer, els ordinadors, cadascun en la seva caixa en què havia arribat al centre. Després, a mesura que acabava el recompte, s'enduien les taules i cadires al seu lloc habitual a l'escola. Quan vaig marxar, el gimnàs era ja gairebé buit de tot el mobiliari que s'hi va posar per a la jornada de participació.

Els resultats de la meva mesa, amb 145 vots registrats va ser: 111 SÍ-SÍ, 21 SÍ-NO, 1 SÍ-BLANC, 8 NO, cap vot en blanc, i 4 d'altres (vots que no entraven en cap de les categories anteriors). Em va cridar l'atenció el gran nombre de persones partidàries de la independència (un 76% dels van participar), tenint en compte que una gran part eren no catalanes o de família no catalana.

Josep Maria, Maria Teresa i la lectora corrent
El meu record és també per a les dues persones que em van acompanyar en la mesa de participació: la Maria Teresa, que ves per on, viu en el meu carrer però mai no ens havíem vist, i el Josep Maria, que va sorprendre el votant rus quan va posar-se a parlar amb ell en un rus molt fluid. Al llarg del dia vam tenir temps de parlar de moltes coses.

Vaig arribar a casa prop de les deu del vespre. Molt cansada, però eufòrica. Ha estat una gran experiència.

El mateix vespre vaig sentir les declaracions d'Artur Mas. Va dir que ell i el seu Govern assumien tota la responsabilitat del procés de participació que es va dur a terme diumenge. I després he sentit que es podrien emprendre accions legals contra ell. Doncs bé, jo no vull que el president de la Generalitat assumeixi la responsabilitat del que jo vaig fer diumenge, que va ser una doble desobediència civil. En primer lloc, per la meva col·laboració com a voluntària perquè altres persones poguessin fer allò que el Tribunal Constitucional, seguint el mandat de Rajoy, no deixava fer. I en segons lloc, perquè al final del dia vaig emetre també el meu vot. Potser de la mateixa manera que es va preparar un web per inscriure's com a voluntari, se'n podria fer un altre per autoinculpar-se d'haver participat en la jornada de desobediència civil del 9 de novembre. Si la fan, jo m'hi apuntaré de seguida.

dimarts, 4 novembre de 2014

El 9 de novembre votaré per tu

M'agrada la campanya del "votaré per tu". Jo ho faré per la meva mare, que hauria viscut amb alegria el procés actual. Era de la generació que va patir les conseqüències de la guerra incivil, que en més d'una ocasió es va sentir dir allò de "hable en cristiano" per algun policia. I no pas en una finestreta on es fessin gestions burocràtiques, o perquè ella es dirigís directament a un policia en català. No, això li va passar en més d'una ocasió mentre parlava amb altres persones en algun espai públic.

La meva mare, dos germans meus i jo (el petit no havia nascut encara)

Quan feia molt poc que havia acabat la guerra, la meva mare va rebre cops de porra a les cames per parlar en català mentre feia cua per obtenir alguns aliments de racionament. Ella va respondre al policia preguntat-li per què li pegava, si no li parlava a ell, en català. Una altra dona va haver d'intervenir perquè no la detinguessin; per justificar-la, va dir al policia que no li fes cas (a la meva mare), que era una noia que havia quedat una mica trastocada a causa dels bombardejos i de vegades no sabia el que es deia.

Votaré per la meva mare, que em va ensenyar a estimar la meva terra i a qui jo, de vegades, no m'acabava de creure quan em deia que, abans de la guerra, hi havia diaris i revistes en català, i que de petita ella llegia un tebeo en català que es deia Patufet.

Votaré per la meva mare, que, quan jo anava a una escola de monges (per sort, als nou anys me'n van treure) on fins i tot em volien fer creure que la verge s'havia aparegut a Franco perquè salvés Espanya, ella em parlava d'una escola que em costava d'imaginar que mai hagués existit: a costat del mar, fent classe a l'aire lliure moltes vegades, i amb mestres que parlaven en català (malauradament només hi va poder anar dos cursos, mentre a ella i al seu germà els van donar una beca).

Votaré per la meva mare, que em recitava de memòria allò de "en la que Sant Jordi empunya, bandera de color blanc...", "al fossar de les Moreres no s'hi enterra cap traïdor...", "tenia cinc anys i pels viaranys, com la perdiueta..."
 
Votaré per la meva mare, que va ser qui em va parlar de l'avi Macià, de Companys, de Cambó, de Ventura Gassol, de Frederica Montseny... quan a l'escola només em parlaven de Franco, de José Antonio, del general Mola, del general Moscardó...

Votaré per la meva mare que, malgrat que només va poder tenir una instrucció bàsica, em va fer apassionar per la lectura. I votaré també per una amiga seva que, quan jo tenia uns deu anys, em va regalar Les memorables aventures de Roc Gentil, el primer llibre que vaig llegir en català.

Votaré per la meva mare, que tot i no saber res de ciència, va ser la primera persona que em va parlar de Joan Oró, perquè l'havia vist en el documental dels catalans universals (anys més tard, quan vaig conèixer personalment Joan Oró, li ho vaig explicar), amb Pau Casals i Montserrat Caballé.

Per tot això i per moltes coses més, votaré per la meva mare.



Potser us interessarà:
Postguerra a la Barceloneta: Mercè Carrasco (1916-1984). Capítol del llibre Dedicatòries. Les dones que no has conegut, obra d'autoria múltiple dirigida per Carme Puche. El llibre sencer es pot descarregar en pdf en el mateix web.

diumenge, 2 novembre de 2014

La porta de Dachau

Una porta del camp de Dachau (Wikimedia Commons)
Llegeixo en el diari ARA que han robat una de les portes del camp de concentració de Dachau. És una de les portes històriques de ferro que duen escrit "Arbeit macht frei" (el treball fa lliure). La notícia m'ha recordat la visita que vaig fer a Dachau l'estiu de 1999. Havia anat a Munic per veure l'eclipsi de sol. Havia escrit un article sobre els eclipsis per al suplement dominical del diari Avui, i especialment sobre el que havia de tenir lloc l'11 d'agost i em van entrar una ganes irrefrenables de veure'l en la seva totalitat. Vaig decidir anar a Munic, una ciutat que no coneixia i on el Sol quedaria completament ocult durant l'eclipsi. Vaig aprofitar la proximitat a Dachau per fer una visita al camp de treball que hi van construir els nazis.

A l'hotel, al matí, mentre esmorzava, vaig parlar amb una família catalana: una parella i dues nenes. Em van dir que havien visitat Auschwitz i Dachau i que aquest últim era una versió light del que és un camp de concentració. I van aclarir que havien volgut dur-hi les nenes perquè coneguessin el que havia passat a Europa en temps recents i que quan alguna vegada a l'escola o en algun altre lloc parlessin de la persecució a què van ser sotmesos els jueus sabessin que allò no era una llegenda negra, com algunes persones i mitjans ja intenten insinuar, sinó que havia passat de debò. Potser sigui light en comparació a Auschwitz, però per a mi va ser suficient per recordar un cop més les atrocitats que els humans poden infligir a altres humans.

Dachau és una ciutat situada a uns 20 km de Munic, a la qual s'arriba fàcilment amb tren de rodalies. Des de l'estació, uns autobusos porten directament al camp de treball, que ara és un monument històric molt visitat. Va ser el primer camp de concentració establert pels nazis, el 1933, en una antiga fàbrica de municions. Els primers presoners eren presos polítics, persones que havien expressat la seva oposició al règim nazi: comunistes, socialdemòcrates, membres d'alguns sindicats i també dels partits conservador i liberal. Després també hi van empresonar jueus, homosexuals, gitanos, testimonis de Jehovà, sacerdots de diferents confessions, etc. Segons consta en els registres del camp, fins al 1945 hi van entrar més de 206.000 presos. Però devien ser més, perquè no tots van arribar a estar-hi inscrits.

En els barracons d'intendència hi havia un museu instal·lat pel Comitè Internacional de Dachau, amb el suport de l'estat federal de Baviera. (He llegit que des del 2003 el Museu es troba en un altre lloc del camp i ha estat renovat i s'hi han corregit alguns errors, com ara la inclusió de fotos que eren d'altres camps de concentració.) Era una exposició permanent, inaugurada el 1965, de documents oficials, fotografies, retalls de diaris de l'època, cartes, objectes diversos (fins i tot un poltre de tortura), que permetien fer-se una idea de la gènesi del nazisme i dels esdeveniments que van abocar a aquella barbàrie. A mig recorregut, hi havia una sala de projeccions on diversos cops al dia es passava una pel·lícula amb imatges històriques reals.

A la sala de projeccions, el silenci abans que comencés la sessió era impressionant. Durant la projecció ningú no va parlar, però se sentia el soroll dels kleenex, que anaven a dojo, i fins i tot algun sanglot. En acabar la projecció, la gent sortia encara més silenciosa i la gent --també el jovent-- sortia amb els ulls vermellosos. Jo vaig haver de fer una pausa en el recorregut de l'exposició. Tot i que abans ja havia vist en nombroses ocasions imatges de l'Holocaust, el fet de veure-les en el mateix lloc on s'havien filmat i pensar que tot allò va passar allà, em va impressionar molt i em sentia com marejada.

Després vaig visitar la zona del camp que anomenaven el búnker, que era com una presó dins d'una altra presó; en el seu pati es duien a terme càstigs corporals i afusellaments. Una part dels barracons del camp on vivien els presos amuntegats han estat reconstruïts. De la resta, hi ha marcat el perímetre de fusta en el terra. En el llindar del bosc vaig visitar una casa construïda entre la frondosa vegetació, en un racó que em podria haver semblat bucòlic, si no fos per l'horror del record de les cambres de gas i dels forns crematoris, que s'hi podien veure a l'interior. Hi ha afirmacions contradictòries sobre si mai van arribar a fer-se servir les "dutxes" de Dachau. Tant se val; això no és més que un detall enmig de la brutalitat i les atrocitats que s'hi van cometre. Oficialment, Dachau era un camp "de treball", que rebia els nous hostes amb aquella inscripció a les reixes com la que ara han robat: "El treball fa lliure".

A l'interior del camp de Dachau hi ha diversos monuments per recordar les víctimes del nazisme; el memorial jueu i el protestant estan parcialment soterrats. En el memorial internacional, hi ha escrit, en diversos idiomes, "MAI MÉS". Al llarg del curs escolars diàriament hi ha visites de grups escolars. Els hi porten perquè coneguin aquell trist període la història del seu país. Em van dir que normalment algun supervivent de l'Holocaust parlava amb els estudiants dels seus records com a presoner. Això era el 1999. però el 2014 ja fa gairebé setanta anys de la clausura del camp de Dachau i els presoners supervivents que encara quedin aniran desapareixent. Allò que no hauria de desaparèixer, però, és el record d'aquells fets.

malgrat que tingui un record ben trist d'aquella visita al camp de Dachau, m'alegro d'haver-hi anat. Crec que, com em va dir la parella que duia les seves nenes a visitar els camps de concentració, convé visitar-ne un com a mínim per pensar sobre el que va passar no fa massa temps en un país culte i civilitzat com Alemanya. Recomanaria especialment la visita a tots aquells polítics i polítiques que aquests últims temps estan fent servir l'adjectiu nazi molt a la lleugera, banalitzant així una pàgina negra de la història recent. Una pàgina de la història que no hem d'oblidar, sinó al contrari: l'hem de tenir ben present perquè fets com aquells no es tornin a repetir "mai més", com diu el memorial internacional del camp de Dachau.

Potser us interessarà:
- Dachau Concentration Camp. Web en anglès dedicada al camp de concentració de Dachau. Inclou molta informació històrica i fotografies.
- Dachau. Informe sobre el camp de concentració, per William W. Quinn, oficial de l'exèrcit dels Estats Units.
- Recordar el passat per no repetir-lo (aquest blog, 20.07.2012). Sobre l'antisemitisme.

dissabte, 1 novembre de 2014

Per Tots Sants... enguany, minipastís de moniato

Ahir vaig comprar moniatos, un producte de la terra típic d'aquesta època de l'any. Com que a casa sóc l'única a qui agraden els moniatos, em fa mandra posar-los a coure al forn per a mi sola. Vaig recórrer a Google, per veure si trobava alguna manera més ràpida de preparar-los i en vaig trobar una que em va abellir de provar: minipastís de moniato al microones. No vaig pensar a fer-li una foto quan encara era sencer, però aquí es pot veure l'aspecte que té per dins.

Era una recepta fàcil, ràpida i ideal per a una o dues persones (naturalment, multiplicant les dosis de cada ingredient i el temps de cocció, el pastís pot ser més gran). La reprodueixo aquí:

Ingredients:
  • 80 g de moniato ratllat
  • 50 g de sucre
  • 40 g de farina
  • 5 g de Polvo Royal
  • 1 ou
  • 25 g d'oli d'oliva
Preparació:
  • Peleu el moniato i ratlleu-lo amb ratllador.
  • Poseu-lo en un bol que pugui anar al microones, afegiu-hi el sucre i remeneu perquè quedi ben barrejat.
  • Coeu-ho al microones a màxima potència durant 2 minuts.
  • Mentre cou el moniato, podeu començar a preparar la resta en un altre bol, on barrejareu la farina, el llevat, l'oli i l'ou batut.
  • Després afegiu-hi la barreja, ja cuita, de moniato i sucre, torneu a barrejar, que quedi sense grumolls, ben fi.
  • Unteu amb oli un motlle que pugui anar al microones i aboqueu-hi la mescla.
  • Poseu-ho al microones, a la màxima potència, que cogui durant 2 minuts.
  • Traieu-ho del microones, deixeu-ho refredar i desemmotlleu el pastís.

Comentaris
  • Les quantitats de cada ingredient (excepte l'ou) són difícils de mesurar si no és té una balança que sigui bastant precisa. La meva no ho és gens i ho vaig fer mica a ull. Els 5 grams de Royal és el que em semblava més difícil de calcular, però tenia sobrets de 15 grams i vaig intentar posar-ne una tercera part.
  • Vaig fer servir un motllo relativament petit de Pírex. No m'agrada fer servir plàstic per coure coses al microones; únicament els de de silicona, que és estable a altes temperatures, però no en tinc cap de petit.
  • No vaig tenir en compte que el microones no cou per igual (per què deu ser?; en tots els que he tingut m'ha passat el mateix: hi ha punts on sembla que les ones menys fluixes) i em va quedar més inflat d'un costat que d'un altre. La propera vegada ho faré en dues sessions, i mouré el motllo de lloc.
  • Tot i que la recepta diu 2 minuts, jo el vaig fer coure gairebé 3 minuts perquè em va semblar que als 2 minuts encara estava "mullat". Potser depengui de la potència del microones.
  • Queda un pastís esponjós, suau, i no molt dolç. A mi em va semblar força bo, potser perquè no m'agraden els pastissos massa dolços. Com diu en el blog d'on he tret la recepta, potser es podria provar a fer-lo amb carabassa o amb pastanaga.

Potser us interessarà:
- Tots Sants, Hallowen i la carabassa (aquest blog, 31.10.2012). Un costum recuperat gràcies a la moda americana.
- Moniatos, font de salut (aquest blog, 01.11.2010)
- Per Tots Sants, castanyes i panallets (aquest blog, 31.10.2008)

dilluns, 27 octubre de 2014

Pobre señor presidente o fábula de Konilosia y Alfaranja

Pobre señor presidente
ya no hay nadie que lo aguante
nunca hubo aquí gobernante
con menos dedos de frente

pobre tirano casero
tan pacheco y tan porfiado
mandón pero bienmandado
si el que manda es un banquero

pobre jerarca aprendiz
tan terco ensoberbecido
tan solo y desentendido
de la gente y del país.

      Mario Benedetti, Señor presidente (fragmento)

Pobre señor presidente, y pobre su gobierno. Seguramente no imaginaban hasta dónde podía llegar el pueblo catalán en la búsqueda de una salida a la situación de ahogo, como pueblo, a la que le está sometiendo su gobierno y algunos que lo han precedido. Éramos dóciles, como esos toros mansos que se dejan llevar por el camino que quieren los que los guían y seguramente ustedes creyeron que lo íbamos a ser siempre. Confiados, ustedes han ido tensando la cuerda que nos sujeta a España, pero han apretado tanto y han llegado a un extremo tal que incluso un toro manso parecería un mihura en esa situación.

Señor Rajoy, le voy a contar una historia que escribí en este blog hace dos años. Como la escribí en catalán y me parece que usted no entiende esa lengua y mucho menos la habla, ni en la intimidad como su maestro Aznar, voy a contarla ahora en castellano, expresamente para usted, aunque ya sé que no la leerá nunca. Además voy a actualizarla, pues desde que la escribiera, en septiembre de 2012, han pasado muchas cosas, algunas que hasta entonces nunca imaginé que pudiesen pasar. Es la historia de dos clubes deportivos, uno pequeño (Alfaranja) y el otro mucho mayor (Konilosia), que se unieron, pero el poderoso deseaba que el otro quedase integrado para siempre en su estructura y que se sometiese en todo a sus deseos. Por cierto, esos nombres (Alfaranja y Konilosia) no los he inventado yo. Los he tomado en préstamo del poeta Salvador Espriu (1913-1985).

Fábula de Konilosia y Alfaranja 

La naturaleza nos enseña que el pez grande se come al pequeño. Y quien dice pez dice cualquier otro grupo de animales. En las sociedades humanas sucede algo parecido y eso se nota más en tiempos de escasez. La fusión de empresas, de bancos o de otras entidades suele ser un eufemismo. Como la naturaleza, el grande siempre se come al pequeño, salvo que el pequeño sea lo suficientemente listo y sepa esquivar el ataque de su depredador; o que lleguen a un acuerdo que beneficie ambos.

Alfaranja y Konilosia eran dos club deportivos independientes que se unieron hace tiempo. Konilosia era un club poderoso e impuso siempre sus intereses a los de Alfaranja, que se convirtió en una sección del gran club. Además, en un determinado momento, hubo luchas para dirigir Konilosia y el candidato a quien Alfaranja había apoyado fue derrotado. Esto hizo que Alfaranja, como sección de Konilosia, quedara en inferioridad de condiciones respecto a otras secciones.

Pasó el tiempo y los socios de Alfaranja se acostumbraron al trato que recibían de Konilosia. Sólo de vez en cuando alguna que otra voz afirmaba que deberían volver a ser un club independiente y no una sección de un club más grande. Que, con las cuotas de sus miembros, deberían poder hacer lo que ellos quisieran y decidir por su cuenta en qué campeonatos participaban o si reformaban las instalaciones del club y cómo lo hacían. O incluso de qué color querían que fuera su camiseta, que ni eso podían decidir.

Alfaranja, a pesar de encontrarse a veces incómodo como parte del poderoso Konilosia, le entregaba regularmente el importe íntegro de las cuotas de sus miembros. Después Konilosia distribuía los fondos recaudados entre sus secciones. Pero el reparto no era nada equitativo y Alfaranja siempre recibía bastante menos de lo que había depositado en las arcas konilósicas. Si alguna vez se lamentaban por ello, los directivos del gran club decían que había secciones muy pobres, con muchas necesidades y había que ayudarlas; y que las secciones que eran más ricas debían ser solidarias y dar parte de sus ingresos para tal fin (pero había dos secciones a las que Konilosia nunca pidió esa solidaridad y dejaba que se administraran ellas mismas). Konilosia dedicó mucho dinero a construir nuevas instalaciones y también a gastos superfluos en la mayoría de las secciones del club, salvo unas pocas, entre ellas Alfaranja.

Cuando en Alfaranja tuvieron que hacer reformas en el polideportivo que ocupaban y quisieron construir una biblioteca y una guardería para los hijos de sus miembros, no tenían suficiente dinero para sus proyectos. Llegaron a un acuerdo con algunas empresas que les hicieron las obras necesarias a cambio de que los socios pagaran un suplemento por los servicios que usasen: por el asiento del estadio, para ir al WC, para usar los vestuarios y las duchas, por cada libro que tomasen en préstamo en la biblioteca, para dejar a los niños en la guardería mientras padres y madres hacían deporte ... Cuando los socios de otras secciones que integraban Kolinosia visitaban las instalaciones de Alfaranja, solían extrañarse porque tenían que pagar por servicios que en su sección eran gratuitos y llegaron a creer que aquella gente de Alfaranja era tacaña y de todo quería sacar dinero.

Mientras hubo prosperidad, aunque era evidente que la adjudicación anual de fondos para las diferentes secciones de Konilosia no era equitativa, Alfaranja sólo se quejaba de vez en cuando, y acababa dejándolo correr. Pero las cosas cambiaron. Llegaron tiempos de vacas flacas y los ingresos por cuotas disminuyeron mucho. Los fondos de reserva de que disponía Alfaranja se fueron agotando y aquella sección del club se fue endeudando. Además, tuvo algunos directivos bastante manirrotos y eso contribuyó a un mayor endeudamiento.

Los socios de Alfaranja se dieron cuenta entonces de la injusticia de aquel reparto "solidario" que les había exigido durante tanto tiempo Konilosia, y el sentimiento de identidad propia, de querer volver a ser el club independiente que había sido antiguamente, fue en aumento. Los directivos de Alfaranja, aunque conscientes de esa desigualdad, no querían agotar todas las posibilidades y pidieron a Konilosia un acuerdo que tuviera en cuenta las necesidades de aquella sección y también pidió que, como hacían otras dos secciones del club, a ellos también les dejaran administrarse su dinero. Pero, ¡ay!, cuando se enteraron los representantes de algunas otras secciones de Kolinosia pusieron el grito en el cielo, y dijeron que aquello sería la ruina de su sección. Y cuando supieron que Alfaranja tenía que pedir un préstamo a Konilosia, uno de los socios que veía peligrar la hasta entonces cómoda situación económica de su sección añadió que el dinero que Alfaranja quería que le prestasen eran de todos los miembros de Konilosia.

Situaciones como esta y otras críticas feroces recibidas de diversos medios de comunicación, fueron calentando el ambiente en Alfaranja. Una gran parte de los miembros que hasta hacía poco tiempo habían sido sumisos, dijo que aquello ya había rebasado toda medida alfarángica y no se podía seguir tolerando. Y en 2012 decidieron demostrar su malestar con una gran protesta, cuya importancia quiso disminuir Konilosia.

El coordinador de la sección de Konilosia, ante la magnitud de la protesta en su sección, fue a entrevistarse con el presidente de Konilosia para pedirle de nuevo un trato diferente, parecido al de las dos secciones que se autoadministraban. Pero el presidente de Konilosia se mantuvo en sus trece, porque consideraba que Alfaranja ya recibía lo suficiente.

A partir de aquella negativa rotunda del presidente de Konilosia, el deseo de segregación de Alfaranja y de volver a ser un club independiente ha ido en aumento, y ha sido alentado por la propia actitud del poderoso Konilosia. El presidente del club y la Junta directiva han actuado desde entonces como si ellos mismos deseasen que Alfaranja se segregase. Con sus imposiciones sobre lo que deben o no deben hacer, incluso en aspectos internos de la sección, y con las negativas continuadas a sus peticiones, han contribuido a aumentar aquel deseo de segregación que antes sólo tenía una minoría de alfaranjinos.

El coordinador de Alfaranja quiso saber hasta qué punto sus miembros deseaban segregarse de Konilosia y decidió hacer una consulta, que socios y socias de aquella sección expresasen libremente en las urnas si querían que Alfaranja siguiese siendo una sección de Konilosia o si deseaban que volviese a ser el club independiente que fue en el pasado. Como había miembros que habían expresado el deseo de seguir en Konilosia, pero con mayor autonomía para tomar decisiones y gestionar su economía, se decidió que esa posibilidad también debía plantearse en la consulta. Se preparó una papeleta en la que se podía expresar también el deseo de aquella parte de Alfaranja. Una vez realizada la consulta, si una mayoría hubiese expresado su deseo de volver a ser un club independiente, el coordinador de Alfaranja haría la petición oficial a la Junta directiva de Konilosia.

Cuando se hizo pública la convocatoria de la consulta dirigida a los miembros de Alfaranja, la Junta directiva de Konilosia reaccionó oponiéndose abiertamente. Alegó que una consulta de aquel tipo iba contra los estatutos vigentes del club y que la segregación de una sección sólo podía decidirla la totalidad de socios de Konilosia. Inmediatamente presentó un recurso al Consejo Superior de Deportes, que ya estaba prevenido sobre el caso. Dicho Consejo, que suele tardar meses sino años en tomar decisiones, en esta ocasión fue muy diligente en la primera fase del proceso: ordenó suspender cautelarmente la consulta. Cuando se tomase la decisión final, tras el estudio detallado del caso, se vería si la suspensión era definitiva o si las consulta podía hacerse.

Esta negativa, como muchas decisiones tomadas en los últimos tiempos desde la Junta directiva de Konilosia, reavivó aún más el deseo segregacionista en Alfaranja y provocó algunas diferencias internas. Había quien propugnaba que la consulta se hiciese igualmente, desobedeciendo las órdenes de la directiva de Konilosia y del Consejo Superior de Deportes. Otros, a pesar de su deseo de expresar su opinión en las urnas, querían que se siguiese en todo momento un procedimiento legal. Y los pocos partidarios de que todo permaneciese igual estaban muy contentos con la prohibición.

Dado que los miembros de Alfaranja querían votar sobre la segregación y que ello no era possible de la manera como se había preparado la consulta, las cosas ahora se harán de otro modo. Como no se puede usar la base de datos de los socios que son miembros de esa sección, se construirá otra base de datos el mismo día de la votación, con los carnets de socio de Konilosia –y miembro de Alfaranja-- que aportarán quienes vayan a votar, y que deberán estar vigentes. Y aunque todo el mundo está al corriente de la nueva consulta, que se hará en la misma fecha en que debía realizarse la consulta anulada, el coordinador no ha firmado ningún documento para ello.

El presidente de Konilosia y su Junta directiva están desconcertados. Ellos pensaban de nuevo impugnar esta nueva consulta, aunque en principio les pareció que era algo simbólico y que sería solo un acto folklórico de Alfaranja. Pero no saben qué impugnar porque no hay ningún documento firmado por el coordinador que convoque a votar a los alfaranjinos. Tienen a sus abogados trabajando arduamente para que hallen algún punto en el que basar su impuganción. Y mientras tanto, siguen increpando al coordinador de Alfaranja y al grupo que lidera aquella sección del gran club.

En medio de este proceso, Konilosia hizo públicos los presupuestos del club para el próximo año. Esta vez, el tanto por ciento destinado a Alfaranja es aún inferior al de los años anteriores. Esta sección del club aporta a las arcas generales el 19% de los ingresos totales de Konilosia y el próximo año le ceden, para que lo administre la sección, una cantidad que no llega al 9,6%. Naturalmente, la mayoría de alfaranjinos muestran su descontento de muchas maneras y desea fervientemente poder expresarse en una consulta popular para que todo el mundo se dé cuenta de que no se trata de una protesta de unos pocos que arman mucho alboroto.

Lo que no se sabe es qué ocurrirá si esa aparente mayoría segregacionista el próximo 9 de noviembre --día de la consulta-- resulta ser una mayoría real. ¿Aceptará Kolinosia la petición de Alfaranja de abandonar el gran club? ¿Serán sus socios retenidos por la fuerza en Konilosia? La comunidad deportiva internacional está pendiente de lo que ocurre estos días en Konilosia, cuyo presidente y Junta directiva han sido criticados duramente por su actitud cerrada ante esta situación.

Por cierto, yo soy miembro de Alfaranja y, como socia de Kolinosia me siento defraudada y ninguneada por su presidente y su Junta directiva. Cuando alguien me pregunta si soy secesionista, respondo que yo no lo era hasta hace pocos años. Y no me he convertido al secesionismo, sino que me han convertido; han sido sobretodo el presidente de Konilosia y su Junta directiva quienes lo han logrado. Poco a poco han ido minando mi deseo de pertenecer a un club que me menosprecia, limita mis actividades y me impide expresarme libremente, pero que, en cambio, no quiere prescindir de los ingresos que mi cuota le aporta a sus arcas.

Si se produce la ruptura, quizás la situación sea al principio traumática. Pero estoy convencida de que, con el paso del tiempo, ambos clubes pueden llegar a mantener relaciones cordiales, si ambos lo desean, de la misma manera que hay parejas que después de una ruptura sentimental, con el tiempo pueden mantener un lazo de amistad.

dissabte, 25 octubre de 2014

El Pallars a la tardor

Estany de Montcortès (Pallars Sobirà)

Per les temperatures tan suaus que encara fa durant el dia, no sembla pas que siguem a finals d'octubre. I tot el mes ha estat així. Fins i tot en comarques on, en aquesta època de l'any ja fa força fresca, està fent dies gairebé estiuencs. Ho vaig comprovar l'anterior cap de setmana al Pallars Sobirà. A la nit baixava la temperatura, però durant el dia el termòmetre s'enfilava fins al 25 o més graus. A causa d'aquestes temperatures, més altes del que correspon pel calendari, els arbres de fulla caduca encara conservaven en bona part la coloració verda de la primavera i l'estiu. De tant en tant, però, se'n trobaven alguns amb les fulles daurades; sobretot arbres de ribera. En una placeta de Tírvia vaig veure un parell d'erables amb les fulles rogenques, i tot pujant cap a Montcortès, vaig veure també algunes capçades d'arbres que ja viraven a vermell. Potser allà havia baixat més el termòmetre alguna nit.

Un poblet del Pallars on m'agrada aturar-me és Gerri de la Sal, on encara es poden veure les restes de les antigues salines (els 'salins', les anomenen). Jo les havia vistes, encara operatives comercialment, fa uns trenta anys, però després van deixar de funcionar perquè no eren rendibles. El 2008 van començar-ne la restauració i ara hi ha un parell de basses amb aigua, que suposo que formen part del Museu dedicat a aquesta antiga tecnologia. La sal s'obté de l'aigua salada que brolla d'una font a costat del riu Noguera Pallaresa.

Gerri de la Sal, vista general del poble i la Noguera Pallaresa

Pont romànic de Gerri de la Sal
Com diu l'Olga, de Sort, la tardor no es veu massa en els arbres, però sí pel terra. Si bé encara no s'ha produït l'esclat de colors de tardor, el terra dels boscos era ben ple de bolets. No sóc una caçadora de bolets habitual i les poques vegades que hi vaig normalment em costa trobar-ne. Aquest dia, però, era un goig caminar pel bosc, amb aquell bé de déu de bolets que hi havia pel terra. N'hi havia de moltes espècies, comestibles i no comestibles, fins i tot algun bolet molt tòxic. De tant en tant en tant sentia les exclamacions de Josep Piqueras, que s'extasiava davant d'alguna espècie tòxica: "Oh! Aquest sí que mata!" (Cal aclarir que el Josep és un expert coneixedor de les espècies tòxiques i va fer la seva tesi doctoral sobre toxicologia de fongs.)

Dissabte vam tenir la sort d'anar a un bosc on, tot i que hi havien ja anat altres persones--es notava pels molts bolets arrencats i destrossats que hi havia--, no devien conèixer els fredolics i ens els van deixar tots a nosaltres. Em va fer molta il·lusió trobar-hi també un parell de rovellons.



L'endemà vam anar a un altre bosc. El que es veia en el marge ja anunciava que allà també es podria fer una bona collita:



Una mostra de la varietat de bolets que creixen en aquells boscos:

Amanita muscaria, potser el més conegut dels bolets tòxics

Cassoletes (Peziza sp.)

Apagallums (Macrolepiota procera)

Pet de llop (Lycoperdon perlatum)

I el trofeu més preuat que va trobar el Josep Piqueras:

Ou de reig (Amanita caesarea)
Alguns detalls en la vegetació ens recordaven que ja som a la tardor, malgrat les altes temperatures:

Tírvia, façana de tardor
Tírvia, boscos
I a Sort, com de costum, la gent fent cua per comprar-hi loteria en una administració amb una decoració que recorda les del casino d'Atlantic City.

Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (aquest blog, 16.08.2008)
- On ha anat la sort de Sort? (aquest blog, 24.12.2008)
- Salàs de Pallars i les eres (aquest blog, 16.08.2012). Val la pena desviar-se de la carretera general per visitar aquest poble.
- Visita al Pallars (aquest blog, 22.10.202)
- Tardor al Pallars (aquest blog, 23.12.2012)

(Fotos: M. Piqueras, octubre 2013)

divendres, 17 octubre de 2014

Dia Mundial de la Rentada de Mans

Aquesta setmana, el 15 d'octubre, s'ha celebrat el Dia Mundial de la Rentada de Mans. És una jornada que es va crear per a les escoles i la mainada, per promoure l'hàbit de rentar-se les mans amb sabó com a mesura d'higiene preventiva per evitar contreure infeccions. El fet que s'adreci a les escoles i la mainada té una doble finalitat. Per una banda, són el sector de la població que en una proporció més gran pateix infeccions respiratòries i diarrees i, en els països en vies de desenvolupament, aquestes infeccions són una causa important de mort. Per altra banda, les criatures poden ser agents de canvi importants i poden estimular canvis en el comportament en altres membres de la comunitat en què viuen.

De vegades pensem en la medicina preventiva tenint en ment únicament les vacunacions o algun tipus d'intervenció mèdica. Tanmateix, si a tot el món se seguissin mesures aparentment tan senzilles com rentar-se, de manera habitual, les mans amb sabó abans dels àpats i després d'anar al vàter, es podria reduir a la meitat el nombre de morts per diarrea i en una quarta part el de morts per infeccions respiratòries agudes.

Dades de 2013 de l'Organització Mundial de la Salud indiquen que cada any moren aproximadament 760.000 criatures de menys de cinc anys per infeccions intestinals, que són la segona causa de mort en aquella franja d'edat (la primera causa són infeccions respiratòries agudes, com ara la pneumònia). Són morts que podrien evitar-se si a tot el món es tingués accés a aigua de boca en bones condicions i si es poguessin adoptar algunes mesures d'higiene tan senzilles com ara rentar-se les mans amb sabó. Malauradament, en el món, uns 780 milions de persones no tenen accés a aigua sense contaminar i 2500 milions de persones no poden gaudir de les mesures d'higiene adequades en la seva vida diària perquè no disposen d'aigua corrent.

I en el món industrialitzat, tot i que les dades no són preocupants com les que veiem en els països pobres, de vegades ens oblidem de mesures higièniques tan senzilles com la de rentar-nos les mans. El 2003, als Estats Units, la American Society for Microbiology (ASM) va encarregar un estudi del nombre de persones que es rentaven les mans després d'anar al vàter en els aeroports d'algunes grans ciutats (Nova York, Chicago, San Francisco, Dallas i Miami). Les dades distingien entre el comportament d'homes i dones, i els homes no surten massa gaire ben parats: més d'una quarta part (el 26%) no es rentava les mans després d'anar al vàter, tot i que, per orinar, se subjecten el penis amb les mans --vaja, em sembla. Entre les dones, les que no es rentaven les mans eren el 18%.

Tenint en compte que hi ha persones que no es renten les mans en els lavabos públics, quan hi vaig a un em pregunto quin sentit té que jo me les renti si, per obrir la porta de sortida, normalment cal tocar una maneta que abans han tocat persones que potser no s'han rentat les mans després de fer les seves necessitats. Si les portes d'entrada a la secció de senyores són obertes o són d'aquelles que es poden obrir només empenyent, no tinc cap problema. Però moltes vegades cal obrir la porta amb una maneta. Digueu-me aprensiva, si voleu, però segons a quins llocs em fa molta angúnia tocar la maneta de la porta dels lavabos. Per exemple, en els hospitals. Aquests darrers anys he hagut de freqüentar hospitals com a acompanyant en diverses ocasions i el que he fet era agafar un tros de paper d'assecar les mans i posar-me'l en els dits per obrir la porta.

La mateixa empresa que va fer l'estudi dels aeroports per a l'ASM, també va fer una enquesta telefònica en què es preguntava a la gent si es rentaven les mans després d'anar al vàter en lavabos públics. El resultat va ser diferent: el 95% va dir que sempre se les rentava. Suposo que, encara que l'enquesta fos anònima, a la gent li feia vergonya dir que no se les rentava. O, tenint en compte que l'observació de lavabos s'havia fet en aeroports, potser vol dir que la gent que viatja amb avió és més bruta que la població general?

El que no indica l'estudi de l'ASM és quanta estona dedicava cada persona a la rentada de mans. Es recomana que es freguin les mans ensabonades, una contra l'altra, durant uns vint segons. Fixeu-vos què fa la gent en un lavabo públic i em sembla que ben poques persones hi dediquen els vint segons recomanats. De fet, en les lavabos que tenen aixetes automàtiques, que comencen a rajar quan un sensor detecta la presència de les mans, sovint segueixen rajant quan la persona s'està ja eixugant les mans. A més, hi ha qui hi només hi dedica només uns pocs segons i fins i tot qui només es mulla les mans --o tan sols els dits-- i no fa servir sabó. Això pot ser tan dolent o més que no rentar-se, perquè, quan es fa un rentat de mans superficial, els microbis, que estaven formant pel·lícules a la superfície de la pell, poden desenganxar-se i transmetre's més fàcilment a una altra persona.

El Dia Internacional de la Rentada de Mans va ser instituït per un grup d'institucions i empreses, entre les quals hi ha l'Acadèmia per al Desenvolupament Educatiu, Els Centres per al Control i prevenció de Malalties, dels Estats Units, la London School d'Higiene i Medicina Tropical, UNICEF, Colgate-Palmolive, Procter and Gamble, i Unilever. El 2008 va celebrar-se per primera vegada, tot i que, el 2001, es van engegar uns projectes pilots per promoure la rentada de les mans a Ghana, Senegal i Perú, que després va estendre's a altres països.

Pensem que rentar-se les mans és un petit gest que pot salvar vides.

dijous, 25 setembre de 2014

Felipe (alias Pinocho) a les Nacions Unides


En el web de la casa reial espanyola hi ha el text del discurs que Felip VI va llegir el 22 de setembre davant l'Assemblea de les Nacions Unides. En copio aquí alguns frases que li deuen haver fet créixer el nas tant com a Pinotxo.

España es una nación con raíces milenarias
'milenarias'? Una miqueta d'història d'Espanya ja li podrien haver explicat. Però no la història com voldrien que hagués estat, sinó com va ser realment.

Recordemos que [España] está en la génesis histórica tanto de la globalización y el Derecho Internacional, como del parlamentarismo medieval y la democracia liberal contemporánea. 
En canvi, algú deu haver explicat al rei --o a qui li escriu els discursos-- allò que Pau Casals va dir a l'Assemblea de les Nacions Unides sobre el Parlament català que era un dels més antics del món. I clar, deu haver pensat que allò que és dels catalans és de tots els espanyols, incloent-hi la història.

...la sociedad española [...] tiene un profundo sentido de la igualdad, rechaza el fanatismo... la intolerancia
Sentit de la igualtat com el que té el ministre Wert: todos españolizados. I rebutgen allò que creuen que és fanatisme i intolerància, quan els més fanàtics i intolerants són ells.

La Democracia es hoy guía esencial de nuestra convivencia colectiva.
La democràcia avui dia a Espanya és el que diu un partit que té majoria absoluta a l'estat, però que a Catalunya és una minoria que ens vol fer combregar amb rodes de molí.

Pronto se cumplirán cuatro décadas de la transición política española, que nos permitió pasar de una dictadura a un sistema político de libertades y derechos, marcados por un afán de reconciliación histórica y un verdadero espíritu de concordia.
Reconciliació històrica vol dir oblidar-nos de tot el que havia passat? Reconciliació històrica vol dir impedir la recuperació de les restes de milers de ciutadans i ciutadanes de la República enterrats en fosses comunes, al costats de carreteres o dels murs on van ser assassinats? Reconciliació històrica vol dir negar a Catalunya els seus arxius de la Guerra Civil i a moltes famílies allò que els va ser arrabassat per la força?

Un sistema desde el que los españoles hemos articulado un Estado social y democrático de Derecho que ampara a todos los ciudadanos y a los distintos territorios de España en su diversidad política, geográfica, cultural y lingüística.
Quan va llegir això, el nas li devia créixer més d'un pam.

Por tanto, cuenten siempre con el firme compromiso de España para promover y defender los valores democráticos en el mundo.
En el món, potser sí, però de fronteres endins, els valor democràtics se'ls passen per la part baixa de l'esquena.

España apoya sin fisuras [...] un desarrollo sostenible también en lo ecológico, respetuoso con las reglas internacionales
I per això recuperen el pla hidrològic de l'Ebre, fan fracking a les Canàries, posen traves a qui vol fer servir energia solar, etc.

...afirmamos el compromiso de España con la defensa de la diversidad cultural en todas sus manifestaciones y en todos sus ámbitos.
Será a l'estranger, perquè a aquesta costat de les fronteres jo no veig com defensen aquesta diversitat cultural.

En los últimos 25 años, 130.000 miembros de las Fuerzas Armadas españoles han participado en Operaciones de Mantenimiento de la Paz y de ayuda humanitaria en todas las regiones del mundo.
Potser en els llibres d'història ara la guerra de l'Iraq s'anomena "Operació de manteniment de la Pau a l'Iraq"

Segurament una anàlisi detallada trobaria més falsedats. I em trobo en un dilema alhora de jutjar aquest rei: és un mentider?, o és un inepte que es creu tot el que li diuen els seus assessors i escriptors de discursos?