El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

divendres, 17 octubre de 2014

Dia Mundial de la Rentada de Mans

Aquesta setmana, el 15 d'octubre, s'ha celebrat el Dia Mundial de la Rentada de Mans. És una jornada que es va crear per a les escoles i la mainada, per promoure l'hàbit de rentar-se les mans amb sabó com a mesura d'higiene preventiva per evitar contreure infeccions. El fet que s'adreci a les escoles i la mainada té una doble finalitat. Per una banda, són el sector de la població que en una proporció més gran pateix infeccions respiratòries i diarrees i, en els països en vies de desenvolupament, aquestes infeccions són una causa important de mort. Per altra banda, les criatures poden ser agents de canvi importants i poden estimular canvis en el comportament en altres membres de la comunitat en què viuen.

De vegades pensem en la medicina preventiva tenint en ment únicament les vacunacions o algun tipus d'intervenció mèdica. Tanmateix, si a tot el món se seguissin mesures aparentment tan senzilles com rentar-se, de manera habitual, les mans amb sabó abans dels àpats i després d'anar al vàter, es podria reduir a la meitat el nombre de morts per diarrea i en una quarta part el de morts per infeccions respiratòries agudes.

Dades de 2013 de l'Organització Mundial de la Salud indiquen que cada any moren aproximadament 760.000 criatures de menys de cinc anys per infeccions intestinals, que són la segona causa de mort en aquella franja d'edat (la primera causa són infeccions respiratòries agudes, com ara la pneumònia). Són morts que podrien evitar-se si a tot el món es tingués accés a aigua de boca en bones condicions i si es poguessin adoptar algunes mesures d'higiene tan senzilles com ara rentar-se les mans amb sabó. Malauradament, en el món, uns 780 milions de persones no tenen accés a aigua sense contaminar i 2500 milions de persones no poden gaudir de les mesures d'higiene adequades en la seva vida diària perquè no disposen d'aigua corrent.

I en el món industrialitzat, tot i que les dades no són preocupants com les que veiem en els països pobres, de vegades ens oblidem de mesures higièniques tan senzilles com la de rentar-nos les mans. El 2003, als Estats Units, la American Society for Microbiology (ASM) va encarregar un estudi del nombre de persones que es rentaven les mans després d'anar al vàter en els aeroports d'algunes grans ciutats (Nova York, Chicago, San Francisco, Dallas i Miami). Les dades distingien entre el comportament d'homes i dones, i els homes no surten massa gaire ben parats: més d'una quarta part (el 26%) no es rentava les mans després d'anar al vàter, tot i que, per orinar, se subjecten el penis amb les mans --vaja, em sembla. Entre les dones, les que no es rentaven les mans eren el 18%.

Tenint en compte que hi ha persones que no es renten les mans en els lavabos públics, quan hi vaig a un em pregunto quin sentit té que jo me les renti si, per obrir la porta de sortida, normalment cal tocar una maneta que abans han tocat persones que potser no s'han rentat les mans després de fer les seves necessitats. Si les portes d'entrada a la secció de senyores són obertes o són d'aquelles que es poden obrir només empenyent, no tinc cap problema. Però moltes vegades cal obrir la porta amb una maneta. Digueu-me aprensiva, si voleu, però segons a quins llocs em fa molta angúnia tocar la maneta de la porta dels lavabos. Per exemple, en els hospitals. Aquests darrers anys he hagut de freqüentar hospitals com a acompanyant en diverses ocasions i el que he fet era agafar un tros de paper d'assecar les mans i posar-me'l en els dits per obrir la porta.

La mateixa empresa que va fer l'estudi dels aeroports per a l'ASM, també va fer una enquesta telefònica en què es preguntava a la gent si es rentaven les mans després d'anar al vàter en lavabos públics. El resultat va ser diferent: el 95% va dir que sempre se les rentava. Suposo que, encara que l'enquesta fos anònima, a la gent li feia vergonya dir que no se les rentava. O, tenint en compte que l'observació de lavabos s'havia fet en aeroports, potser vol dir que la gent que viatja amb avió és més bruta que la població general?

El que no indica l'estudi de l'ASM és quanta estona dedicava cada persona a la rentada de mans. Es recomana que es freguin les mans ensabonades, una contra l'altra, durant uns vint segons. Fixeu-vos què fa la gent en un lavabo públic i em sembla que ben poques persones hi dediquen els vint segons recomanats. De fet, en les lavabos que tenen aixetes automàtiques, que comencen a rajar quan un sensor detecta la presència de les mans, sovint segueixen rajant quan la persona s'està ja eixugant les mans. A més, hi ha qui hi només hi dedica només uns pocs segons i fins i tot qui només es mulla les mans --o tan sols els dits-- i no fa servir sabó. Això pot ser tan dolent o més que no rentar-se, perquè, quan es fa un rentat de mans superficial, els microbis, que estaven formant pel·lícules a la superfície de la pell, poden desenganxar-se i transmetre's més fàcilment a una altra persona.

El Dia Internacional de la Rentada de Mans va ser instituït per un grup d'institucions i empreses, entre les quals hi ha l'Acadèmia per al Desenvolupament Educatiu, Els Centres per al Control i prevenció de Malalties, dels Estats Units, la London School d'Higiene i Medicina Tropical, UNICEF, Colgate-Palmolive, Procter and Gamble, i Unilever. El 2008 va celebrar-se per primera vegada, tot i que, el 2001, es van engegar uns projectes pilots per promoure la rentada de les mans a Ghana, Senegal i Perú, que després va estendre's a altres països.

Pensem que rentar-se les mans és un petit gest que pot salvar vides.

dijous, 25 setembre de 2014

Felipe (alias Pinocho) a les Nacions Unides


En el web de la casa reial espanyola hi ha el text del discurs que Felip VI va llegir el 22 de setembre davant l'Assemblea de les Nacions Unides. En copio aquí alguns frases que li deuen haver fet créixer el nas tant com a Pinotxo.

España es una nación con raíces milenarias
'milenarias'? Una miqueta d'història d'Espanya ja li podrien haver explicat. Però no la història com voldrien que hagués estat, sinó com va ser realment.

Recordemos que [España] está en la génesis histórica tanto de la globalización y el Derecho Internacional, como del parlamentarismo medieval y la democracia liberal contemporánea. 
En canvi, algú deu haver explicat al rei --o a qui li escriu els discursos-- allò que Pau Casals va dir a l'Assemblea de les Nacions Unides sobre el Parlament català que era un dels més antics del món. I clar, deu haver pensat que allò que és dels catalans és de tots els espanyols, incloent-hi la història.

...la sociedad española [...] tiene un profundo sentido de la igualdad, rechaza el fanatismo... la intolerancia
Sentit de la igualtat com el que té el ministre Wert: todos españolizados. I rebutgen allò que creuen que és fanatisme i intolerància, quan els més fanàtics i intolerants són ells.

La Democracia es hoy guía esencial de nuestra convivencia colectiva.
La democràcia avui dia a Espanya és el que diu un partit que té majoria absoluta a l'estat, però que a Catalunya és una minoria que ens vol fer combregar amb rodes de molí.

Pronto se cumplirán cuatro décadas de la transición política española, que nos permitió pasar de una dictadura a un sistema político de libertades y derechos, marcados por un afán de reconciliación histórica y un verdadero espíritu de concordia.
Reconciliació històrica vol dir oblidar-nos de tot el que havia passat? Reconciliació històrica vol dir impedir la recuperació de les restes de milers de ciutadans i ciutadanes de la República enterrats en fosses comunes, al costats de carreteres o dels murs on van ser assassinats? Reconciliació històrica vol dir negar a Catalunya els seus arxius de la Guerra Civil i a moltes famílies allò que els va ser arrabassat per la força?

Un sistema desde el que los españoles hemos articulado un Estado social y democrático de Derecho que ampara a todos los ciudadanos y a los distintos territorios de España en su diversidad política, geográfica, cultural y lingüística.
Quan va llegir això, el nas li devia créixer més d'un pam.

Por tanto, cuenten siempre con el firme compromiso de España para promover y defender los valores democráticos en el mundo.
En el món, potser sí, però de fronteres endins, els valor democràtics se'ls passen per la part baixa de l'esquena.

España apoya sin fisuras [...] un desarrollo sostenible también en lo ecológico, respetuoso con las reglas internacionales
I per això recuperen el pla hidrològic de l'Ebre, fan fracking a les Canàries, posen traves a qui vol fer servir energia solar, etc.

...afirmamos el compromiso de España con la defensa de la diversidad cultural en todas sus manifestaciones y en todos sus ámbitos.
Será a l'estranger, perquè a aquesta costat de les fronteres jo no veig com defensen aquesta diversitat cultural.

En los últimos 25 años, 130.000 miembros de las Fuerzas Armadas españoles han participado en Operaciones de Mantenimiento de la Paz y de ayuda humanitaria en todas las regiones del mundo.
Potser en els llibres d'història ara la guerra de l'Iraq s'anomena "Operació de manteniment de la Pau a l'Iraq"

Segurament una anàlisi detallada trobaria més falsedats. I em trobo en un dilema alhora de jutjar aquest rei: és un mentider?, o és un inepte que es creu tot el que li diuen els seus assessors i escriptors de discursos?

dimecres, 17 setembre de 2014

Spain is different!

"Spain is different" és un eslògan que es va usar en temps de Franco per atreure el turisme. De vegades s'ha atribuït a Fraga la seva creació, però hi ha cartells anterior al pas de Fraga pel Ministerio de Información y Turismo que ja anunciaven Espanya amb aquest eslògan. Un eslògan que avui dia té molta actualitat, especialment si comparem el que està passant a Espanya i el que està passant al Regne Unit. En llegir la premsa, en veure i sentir les notícies que arriben des del Regne Unit aquestes setmanes, no deixo de pensar que l'eslògan és cert i que sí, Spain is different.

Sobre la situació política que em fa recordar l'eslògan franquista, avui he recordat també uns versos d'un conegut poema de Ramón de Campoamor: todo es según el color / del cristal con que se mira. Hi he pensat en llegir un article d'opinió d'El País que signa J. Ernesto Ayala-Dip. Aquest senyor es lamenta del que ell considera imparcialitat de TV3 en relació a la situació política que viu Catalunya i diu:
[P]uedo asegurar que nunca como estos días, tuve la agobiante sensación de que no había escapatoria, de que era imposible huir de los señores Francesc Homs y Oriol Junqueras y de la ya inevitable señora Carme Forcadell (¿por qué será que esta mujer y su capacidad de aglutinamiento humano por metro cuadrado comienzan a inquietarme sobremanera?). Después, tampoco faltaron a la cita el señor Josep Rull. 
En veure els telenotícies, jo tinc també una sensació semblant, però els personatges dels quals em sembla impossible fugir són uns altres: la senyora Sánchez Camacho que, com un autòmat o una nina d'aquelles que els premies un botó a la panxa i parlaven, però sempre deien la mateixa frase (la de Sánchez Camacho és "la consulta és il·legal i no es farà"); aquell noi de Ciudadanos, amb alguna frase semblant; les senyores Sáenz de Santamaría o Cospedal o el senyor Rajoy repetint-nos també una i altra vegada que la constitució prohibeix la consulta (com si la constitució fos intocable); algun que altre ministre del Gobierno espanyol que llença amenaces contra Catalunya (fins i tot suspendre'n l'autonomia) i contra el seu president o que diu (avui, Ruiz Gallardón) que avui diu als periodistes que no els respondrà preguntes sobre la retirada de la reforma de la llei de l'avortament i que tornin la propera setmana perquè ara el seu departament ha de centrar tots els esforços a respondre al repte sobiranista català; o el fiscal general de l'Estat, que un dia declara als mitjans que la Fiscalia actuaria "en consecuencia" si s'infringís la llei a Catalunya i que l'endemà convoca els fiscals en cap de Catalunya per al dijous 18 de setembre, per estudiar les accions que caldria emprendre davant d'una hipotètica consulta il·legal, o sigui que vols instruir-los sobre la manera d'obrar "en consecuencia".

Es lamenta també Ayala-Dip que TV3 passés unes falques publicitàries que esperonaven la ciutadania a participar en la Via Catalana 2014. Recordo haver vist alguna d'aquestes falques, però no recordo que cap d'ella fos institucional, que fos la pròpia TV3 qui animava la gent a participar en la manifestació. Suposo que les falques devien ser pagades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que són les dues entitats organitzadores de la concentració de la V. Crec que prohibir-ne la seva emissió hauria estat un error i una manca de llibertat d'expressió.

Una altra cosa que no li ha semblat bé és que TV3 hagi dedicat l'edició d'aquesta setmana del programa 30 minuts a l'Assemblea Nacional Catalana ni tampoc que ho hagi fet al referèndum escocès (o que hi hagi dedicat altres espais: "Y ya no hablemos de los programas dedicados a la consulta escocesa que se celebrará mañana.") El programa 30 minuts sol tractar temes i esdeveniments d'actualitat o, que sense ser estrictament actuals, han incidit en la societat o han marcat moments històrics en un país, en una regió o un continent o en tot el món. Ha dedicat programes a fets com ara l'anomenada primavera àrab, al conflicte sirià, al conflicte basc (que tant preocupava Madrid fins que van sentir la necessitat de centrar-se en Catalunya), a l'emigració africana, al moviment dels Indignats, o a l'auge de moviments d'extrema dreta i xenòfobs en l'Europa del segle XXI.

Em sembla que Ayala-Dip no podrà negar que el poder de convocatòria de l'ANC, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, ha estat un èxit. Ni que mitjans de tot el món estaran demà pendents de saber què passa a Escòcia. Potser creu que Ayala-Dip que TV3 hauria d'ignorar aquests temes per mostrar-se imparcial?

Per altra banda, Ayala-Dip comença el seu article esmentant la BBC i el seu llibre d'estil, que incideix en la neutralitat política per a la protecció del seu prestigi nacional i internacional, com també en la seva imparcialitat i rigor a l'hora de dissenyar les notícies. Suposo que últimament no deu llegir gaire premsa en llengua anglesa  ni deu mirar informatius de la BBC, altrament sabria que, digui el que digui el seu llibre d'estil, la cadena pública del Regne Unit ha rebut crítiques per la seva actitud esbiaixada en favor del NO i en contra de la independència d'Escòcia.

De tota manera, tant si a Escòcia guanya el SÍ com si guanya el NO, qui haurà guanyat en aquell país i en tot el Regne Unit haurà estat la democràcia. Una situació molt diferent de la que hi ha a Espanya. I és que, naturalment, Spain is different!

dimarts, 16 setembre de 2014

La comissaria virtual (74): Mick Jagger i el fòssil

"Notícia" de l'ABC, que m'arriba a través de Javier Armentia:



Com deia Armentia a Facebook, això ni és normal com a titular ni com a notícia. Fixeu-vos que allò que han trobat és el fòssil d'un animal, i per a l'ABC no és important ni quin tipus d'animal fos, ni on va viure i en quina època, sinó el fet que s'assembli a Mick Jagger, amb la foto del qual il·lustren la notícia i no pas amb la del fòssil.

Per altra banda, no crec que el fòssil s'assembli a Mick Jagger, sinó al revés. És cert que Jagger és una mica "antic", però suposo que el fòssil trobat encara ho deu ser més.

dilluns, 15 setembre de 2014

La comissaria virtual (73): Recuperar la visió

Notícia de les que t'alegren el dia: dues germanes en una família humil de l'Índia eren cegues de naixement i gràcies a una operació que els han fet, a través d'una ONG, ara hi veuen. El futur que els esperava era dedicar-se a la mendicitat.

Aquesta notícia surt a la secció Sociedad del web del diari ABC amb data del 13.09.2014 i inclou un vídeo de Youtube que explica la història de les dues nenes i el canvi que ha fet la seva vida. El vídeo està penjat a Youtube el 09.06.2014. Jo em pregunto, una notícia, no és una informació sobre alguna cosa esdevinguda fa poc? De tota manera, és agradable assabentar-se d'històries com aquestes.

El titular, però, diu:


Com es pot recuperar una cosa que no s'ha tingut mai?

dissabte, 13 setembre de 2014

La comissaria virtual (72): La vegetació de l'Oasis of the Seas

Aquest cap de setmana hi ha atracat a Barcelona el creuer més gran del món, l'Oasis of the seas. En la secció VIVIR, de La Vanguardia, en parlen i descriuen les característiques d'aquest vaixell gegant, amb els seus 361 metres d'eslora. Entre les característiques distintives d'aquest vaixell hi ha el fet que els creuristes poden passejar entre la vegetació del seu parc. I mireu quina és:


Que tingui 12.000 plantes, m'ho crec (de fet, segons he vist en algun altre lloc, potser siguin més i tot). Que tingui mig centenar d'arbres, també. Però "62 viñedos"???? Per què voldrien 62 vinyes a bord? Si encara fossin 62 horts, podria pensar-se que els tenen per disposar sempre de verdures i hortalisses fresques i de temporada. Però cultivar raïm, que és de collita anual? Voldran fer vi amb D. O. Oasis of the Seas? A més, d'acord que el vaixell és gran, però 62 vinyes, per petites que siguin, deuen ocupar bastant. O potser a un test amb una planta de raïm ja li diuen "un viñedo"?

He arribat a la conclusió que havia de ser un error i he pensat, d'on deu haver tret la informació la periodista? Tenint en compte que el vaixell és dels Estats Units, el més probable és que la font de la informació sigui en anglès. I què podia dir en anglès perquè en la traducció hagin aparegut aquelles vinyes? Potser vine? O vine plant? Una cerca a Google m'ho ha confirmat: un article en anglès que descriu aquest vaixell diu que el Central Park del vaixell --la zona on hi ha tota la vegetació-- té una llargada de 100 metres i una amplada de 19 i conté "12.175 plants, 62 vine plants, 56 tree and bamboo..."

En anglès, una vine plant és una planta enfiladissa, una planta la tija de la qual necessita un suport per créixer verticalment o ho fa embolicant-se al voltant d'alguna cosa (com el tronc d'un arbre o un eix) o arrapant-s'hi mitjançant circells. Així creixen el raïm i altres plantes com ara les heures, el lligabosc i totes les lianes. També solen considerar-se vine plants les que s'estenen arrossegant-se per terra, com les carabasseres.

Entenc que la confusió és fàcil, però una mica de sentit comú hauria hagut de fer que la periodista es preguntés el que qualsevol que llegeixi aquesta notícia segurament es preguntarà: com hi hi pot haver 62 vinyes en el vaixell? Potser si hagués estat l'Arca de Noè, que segons diuen tenia força afició a la beguda...

diumenge, 7 setembre de 2014

Nuria Amat i Orwell

Mitjançant la missatgeria de Facebook, un tal Bacterio Bacterio, que no sé qui és, m'ha enviat un missatge en què em diu: "Puede que te interese contrastar ideas" i m'indica l'URL d'un article d'opinió  publicat en El País el 2 de setembre 2014. L'article es titula "Querido Orwell" i n'és l'autora Nuria Amat, que segons indica ella mateixa a l'inici de l'article, és escriptora. He de reconèixer que fins fa pocs dies desconeixia l'existència d'aquesta escriptora. Això no és estrany, però; la meva cultura literària, pel que fa a autors actuals, és molt minsa  --i la que no és literària també.

Vaig saber de l'existència de Nuria Amat fa pocs dies per un article de Pilar Rahola que precisament comentava l'article d'El País que em recomana Bacterio. Com que Rahola feia una crítica ferotge del contingut de l'article i de la seva autora, i sé que de vegades Rahola és molt vehement i impulsiva, vaig pensar que potser exagerava en els seus comentaris i vaig buscar l'article d'El País i també informació soble la seva autora.

Quant a l'autora de l'article, potser no escrigui tan malament com es pot suposar a partir de la crítica de Rahola. Al cap i a la fi, Amat ha guanyat dos premis literaris, un dels quals, per cert, per a una novel·la que va escriure en català: el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2011. És un premi que, justament des de 2011, convoquen conjuntament Editorial Planeta i l'Institut Ramon Llull, al qual --segons llegeixo a El Periódico-- Nuria Amat va criticar amb motiu de la participació catalana la Fira del llibre de Frankfurt de 2007. No entenc que Amat s'hi presentés, si tan mala imatge tenia de l'Institut Ramon Llull. Però clar, l'euro és l'euro i aquest premi és el de la major dotació econòmica en llengua catalana: actualment 60.000 euros, però fins al 2012 eren 90.000 euros.

Vaig llegir també l'article d'El País que inclou el nom d'Orwell en el títol i a l'entradeta diu:
Maestro, le escribo esta carta abierta para decirle que su homenajeada Cataluña vive una situación que le escandalizaría. El nacionalismo separatista nos ha dividido en buenos y malos catalanes.
En primer lloc diria a Amat --en castellà, que és las llengua que sembla que més li agrada-- "no tomarás el nombre de Orwell en vano". I hi afegiria, que si és el seu mestre --li diu 'Maestro'--, no em sembla que la seva deixeble el deixi gaire ben parat. No vull presumir de les meves lectures --entre d'altres coses perquè desconec l'obra de molts autors importants, entre els quals potser estigui Nuria Amat-- però em vaig aficionar a Orwell quan freqüentava la biblioteca de l'Institut Britànic, fa uns trenta anys o potser més, i des d'aleshores he llegit --i rellegit-- moltes obres seves. En aquest aspecte, el que diu Amat sobre l'Homenatge a Catalunya, encaixa en la meva persona: és un dels meus llibres de capçalera. Sense atrevir-me a pontificar com fa Amat, però, posaria la mà al foc que molta gent a Catalunya no ha llegit aquest llibre, siguin o no nacionalistes. Pel que fa a la cita --suposo d'Orwell-- sobre "toda idea populista que lleva 'al nacionalista no solo a desaprobar las barbaridades cometidas en su propio lado sino que tiene una extraordinaria capacidad para ni siquiera oír hablar de ellas'" li preguntaria: A quin nacionalisme es refereix, senyora Amat? Perquè aquestes paraules a mi em fan pensar en el nacionalisme espanyol que practiquen alguns partits, especialment el PP.

 També diu Amat al "seu" mestre: "Los nacionalisas separatistas han dejado de leerle a usted, señor Orwell." ¿I que sap aquesta senyora del que llegeixen els nacionalistes separatistes? Qui hagi llegit i apreciat la literatura d'Orwell, el llegirà independentment de la seva ideologia perquè és un dels grans autors en llengua anglesa del segle XX. De la mateixa manera que llegir Josep Pla o apreciar l'obra de Dalí és independent de les idees polítiques que tinguessin aquests dos artistes. Parla també del falsejament de la història. Li recomanaria que llegeixi l'article que avui (7 de setembre 2014) publica Sánchez Piñol a La Vanguardia i tot el que han escrit historiadors a partir de documents originals, no falsejables.

Per altra banda, Amat dóna una imatge de Catalunya que no correspon a la realitat; és la mateixa imatge que des de fa anys transmeten els membres de l'anomenada "Brunete mediática": d'un país dividit on els qui no són independentistes se senten oprimits en molts sentits. Entre les meves amistats i persones que conec, hi ha gent d'ideologies molt diverses i el que pensin elles o jo sobre Catalunya mai no ha estat un obstacle per a la nostra entesa o amistat.

Diu Amat que als escriptors contraris, no ja a l'independentisme, sinó al nacionalisme els arraconen:
A los escritores contrarios al nacionalismo nos apartan de la prensa escrita, de los medios públicos, de las universidades y de todo aquello que pueda representar ventana de nuestra existencia.
Em sembla que aquesta senyora no deu llegir gaire premsa escrita publicada a Catalunya, altrament no diria això. ¿I no és agosarat afirmar que "ni Carles Riba, ni Salvador Espriu, ni Josep Pla, ni Josep Maria Castellet serían hoy independentistas"? Com pot saber ella què pensarien avui dia aquestes persones?

Podria escriure més sobre l'article d'El País, però tinc feina pendent. Només volia dir al senyor Bacterio Bacterio que me n'ha suggerit la lectura, que ja coneixia l'article i que les opinions de Nuria Amat són les mateixes que he sentit en molts altres llocs, però guarnides amb un toc intel·lectual que vol inspirar-se en Arthur Blair..

diumenge, 31 agost de 2014

RAC1 i la paritat

Avui he vist a La Vanguardia un anunci a doble plana de la nova temporada de RAC1. S'hi veu un grup de persones, professionals de l'emissora. Són catorze homes i dues dones. (Podeu veure la fotografia en el blog de l'emissora.) Sovint penso que no s'haurien de fixar quotes obligatòries per arribar a la paritat en els llocs de treball, però veure fotos com aquesta m'hi fa reflexionar i que em qüestioni allò que acostumo a pensar. De fet, si crec que no caldria fixar quotes és perquè considero que, en una societat normal, això no hauria de ser necessari. Però els fets demostren que en molts aspectes la nostra societat encara no és normal; i no em refereixo a 'normal' en el sentit que és conforme al tipus més freqüent, sinó a allò que hauria de ser.

Les persones que treballen en una emissora de ràdio normalment han estudiat periodisme, ciències de la comunicació o comunicació audiovisual. Només cal donar una volta per les facultats on es cursen aquest estudis per veure que les noies hi són molt abundants. A la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, el curs 2012-2013, un 68,00 per cent dels estudiants de comunicació audiovisual eren dones i en els estudis de periodisme encara tenien major representació: el 71,3 per cent. (Vegeu les estadístiques corresponents a aquell curs; únicament en les carreres tècniques hi ha força més homes que dones). I el boom no és d'ara mateix; ja fa anys que aquests estudis atreuen les dones.

No tinc ni idea de la proporció homes-dones en la plantilla de RAC1, però podria ser que la desproporció no fos tan gran com la que mostra la foto de l'anunci o que fins i tot hi hagués més dones que homes. La seva presència, però, no es fa notar de la mateixa manera, si més no, en l'anunci que comento. És possible que passi com en tants altres àmbits, on sí que hi ha dones, però no ocupen els càrrecs de rellevància.

Espero que en el futur, algun any, la fotografia de la nova temporada de RAC1 se sembli més a la realitat de la societat per a la qual treballa aquesta emissora de ràdio; una societat que està formada a parts molts semblants per homes i dones.

Actualització, 01.09.2014
Avui, La Vanguardia inclou de nou l'anunci a doble plana de l'equip de professionals que presenten els programes de RAC1. Independentment de la minsa presència de dones (dues d'un total de setze professionals), la imatge no m'agrada gens, em fa pensar en un clan de mafiosos, o en aquells "homes de negre" que Europa ens enviava --o ens havia d'enviar--  per controlar l'economia.

Hauria preferit veure, en aquell anunci, uns professionals més propers al seu públic, més gent normal, vestits com la gent normal i com podrien anar ells a treballar, perquè no crec que els facin vestir d'aquella manera per fer un programa de ràdio. Ara, a l'estiu, per exemple, amb samarreta de cotó o camisa de màniga curta; amb texans o potser fins i tot amb alguns bermudas i sandàlies...

Jo no sóc publicista, per tant, és possible que vestir-los d'aquesta manera formi part del missatge que  volen transmetre o si més no que sigui una estratègia perquè se'n par-li, com jo estic fent ara. Però no m'agrada.

dijous, 28 agost de 2014

Jo tinc un somni

Martin Luther King (en primer pla). Washington 1963
I have a dream (Jo tinc un somni) és el nom amb què ha passat a la historia  el discurs que el 28 d'agost de 1963 va fer Martin Luther King Jr. a les més de 250.000 persones que van participar en la marxa sobre Washington pel treball i la llibertat. Va ser una manifestació pacifista organitzada per un grup d'organitzacions sindicals, religioses i defensores dels drets civils. Com també va ser pacifista el discurs amb què Martin Luther King va concloure la ronda de paraules al final de la manifestació, en les escalinates del monument a Abraham Lincoln.

La part final del discurs, en què King parla del seu somni d'un país on el racisme hagi desaparegut, segons algunes fonts no formava part del text que havia preparat per a aquell dia, però ja l'havia usat en alguna altra ocasió. Diuen que, a un cert moment, Mahalia Jackson, que era entre els manifestants, va cridar-li "Parla'ls sobre el somni, Martin!" i ell va canviar la resta del discurs i va acabar amb aquells paràgrafs que es consideren un model de retòrica, amb una cadència molt diferent a la primera part. En reprodueixo aquí alguns fragments:
No ens deixem enfonsar en la vall de la desesperació. Avui, amics meus, us dic que, tot i que afrontem les dificultats de l'avui i del demà, encara tinc un somni. És un somni que arrela profundament en el somni americà.

Jo tinc un somni: que un dia aquesta nació s'aixecarà i viurà el veritable significat del seu credo: "Sostenim que aquestes veritats són evidents per elles mateixes, que tots els homes han estat creats iguals."

Jo tinc un somni: que un dia, en el turons vermells de Georgia, els fills dels antics esclaus i els fills dels amos dels antics esclaus podran seure junts a la taula de la germanor.

Jo tinc un somni: que un dia fins i tot l'estat de Mississippi, un estat sufocant per la calor de la injustícia, s'haurà transformat en un oasi de llibertat i justícia.

Jo tinc un somni:  que un dia els meus quatre fills viuran en una nació on no seran jutjats pel color de la seva pell sinó pel contingut del seu caràcter.

Jo tinc un somni avui.

[...]

Aquesta és la nostra esperança. Aquesta és la fe amb què torno al sud. Amb aquesta fe podrem tallar una pedra d'esperança en la roca de la muntanya de la desesperació. Amb aquesta fe podrem transformar el so discordant de la nostra nació en una bonica simfonia de germanor. Amb aquesta fe podrem treballar junts, pregar junts, lluitar junts, ser empresonats junts, defensar la llibertat junts, sabent que un dia serem lliures.

[...]

Deixem que la llibertat ressoni. I quan això passi, i quan deixem ressonar la llibertat --quan la deixarem ressonar des de cada poble i llogarret, des de cada estat i cada ciutat-- podrem accelerar l'arribada d'aquell dia en què tots els fills de Deu --blancs i negres, jueus i gentils, protestants i catòlics-- podran agafar-se de les mans i entonar les paraules del vell espiritual negre: "Lliures per fi! Lliures per fi! Gràcies a Déu omnipotent, som lliures per fi!"
La marxa sobre Washington de 1963 va ser el millor suport que el president John F. Kennedy podia rebre al projecte de llei sobre drets civils que el Govern nord-americà estava preparant. I els discurs de Martin Luther King va contribuir a la concessió que se li va fer l'any següent del premi Nobel de la Pau.

És cert que la societat nord-americana ha canviat molt des de 1963 i que s'ha avançat força pel que fa als drets civils de la població. De fet, des de la perspectiva actual, sembla impossible que el 1963 la població negra nord-americana no gaudís del mateixos drets que la resta de la ciutadania. De tota manera, malgrat els canvis en la legislació, una cosa és el que diuen les lleis i una altra allò que es practica. Malauradament els fets recents a Ferguson, Saint Louis i altres llocs dels Estats Units posen de manifest que la igualtat encara no s'ha aconseguit.

Saviano parlava fa uns dies de la inferioritat en què es troben els immigrants a Itàlia i de la injustícia que no prevalgui els ius solis i els seus fills i filles, malgrat haver nascut a Itàlia, haver-se educat a Itàlia i sentir-se italians, no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. Com es veu als Estats Units, però, amb el ius solis no n'hi ha prou. Els afroamericans dels Estats Units porten ja moltes generacions en aquell país --al qual, els seus avantpassats no van arribar voluntàriament, sinó per la força-- i en tenen la ciutadania, però en una gran majoria segueixen essent ciutadans de segona categoria, si és que no ho són de tercera.

dilluns, 25 agost de 2014

Heu sentit mai parlar de Jerry Masslo?

Jerry Masslo (1959-1989)
Ho reconec: jo no havia sentit mai parlar de Jerry Masslo fins avui, quan he llegit un article de Roberto Saviano en el web del diari italià La Repubblica. Saviano és un periodista i escriptor italià, autor de Gomorra, un llibre en què, en forma de novel·la, denuncia com actua la camorra i el que hi exposa és fruit del seu treball de periodisme d'investigació. Aquest llibre, que va catapultar Saviano a la fama internacional (dos anys després de la seva publicació ja se n'havien venut 4 milions d'exemplars en diverses llengües), va canviar també la seva vida de manera radical; a causa de les amenaces de mort rebudes, des d'aleshores ha de dur protecció policial.

En l'article esmentat a La Repubblica, Saviano recorda la mort, fa vint-i-cinc anys, d'un noi africà (Jerry Masslo) que vivia, amb altres subsaharians, en una casa de pagès abandonada en un poble del sud d'Itàlia. Com els seus companys, Masslo treballava en el camp fent qualsevol feina que li oferissin. Saviano descriu la plaça d'aquell poble de la Campània (Villa Literno) com "la plaça dels esclaus", perquè és on es concentren els que busquen feina amb l'esperança que algú els recluti per anar a collir tomàquets, amb jornades que poden ser de fins a catorze hores diàries. La matinada del 25 d'agost de 1989, quatre brètols arriben amb les seves motos a la casa on viu el grup d'immigrants subsaharians; vénen armats i es cobreixen la cara amb una mitja. Amenacen els immigrants i els exigeixen que els donin tots els diners que tinguin. Alguns africans intenten fugir cap al camp; un d'ells és Jerry Masslo, que ensopega i cau. Quan els lladres l'agafen, només els pregunta, una i altra vegada, "Why?" (Per què?). Els delinqüents responen etzibant-li quatre trets que perforen el seu ventre i el fereixen a mort.

El 1989, Saviano era un nen de deu anys que va descobrir la realitat de la immigració clandestina, l'existència d'aquells nous esclaus del segle XX que hi havia en el seu país. Això va ser quan, arran de l'assassinat de Masslo, va veure per la televisió una manifestació que es va fer a Roma, a la qual van participar unes 200.000 persones. Però què va fer que aquella mort mogués tants milers de persones? Al cap i a la fi, des de feia alguns anys, altres immigrants sense papers havien estat assassinats per italians suposadament relacionats amb la camorra. El fet diferencial era que Masslo era un refugiat polític sud-africà reconegut per l'Alt Comissariat de les Nacions Unides. Va deixar Sud-àfrica després que el seu pare i el seu fill de set anys morissin en una manifestació a Soweto i la seva estada a Itàlia era un etapa del seu èxode cap a Canadà, on esperava rebre asil polític. Itàlia, segons diu Saviano, només concedia asil polític als refugiats procedents de països de l'est d'Europa. Masslo, sense l'asil polític, no podia treballar a Itàlia de manera legal i va passar a formar part dels milers de sense papers que malvivien fent les feines del camp que els italians ja no volien fer. Amnistia Internacional, que va ajudar-lo a refugiar-se a Itàlia, va escriure després de la seva mort: "Jerry Essan Masslo ha estat assassinat per alguns blancs que ell considerava més hospitalaris que els que havia conegut a Sud-àfrica."

Vint-i-cinc anys després d'aquella mort que va commocionar Itàlia, Saviano es fa unes reflexions que val la pena considerar. En tradueixo alguns fragments:
Han passat vint-i-cinc anys. No semblen molts. La memòria dels sentiments es dilata indiferent a la dimensió temporal, viu en un present continu. Moltes coses han canviat i moltes estan igual. Les acusacions genèriques que es fan als immigrants són les mateixes que aleshores. El ius soli és un miratge. Milers de joves nascuts a Itàlia, que estudien a Itàlia i que viuen formant-se com italians, encara no tenen passaport italià perquè són fills d'estrangers. No obstant això, a la Itàlia del sud, frontissa entre Europa i Àfrica, els immigrants arriben allà on els italians abandonen, bastint treball i mercat. I generen drets. Yvan Saignet, per exemple, enginyer camerunès, recollidor de tomàquets: va aconseguir que a Itàlia s'establís el delicte anomenat de caporalato (la contractació il·legal de mà d'obra camperola, amb sous inferiors als previstos pels sindicats). I a partir de la lluita contra el racisme i la contractació il·legal, el sud [d'Itàlia] ha experimentat els millors canvis polítics.

Cal no oblidar la història de Masslo. No només per conservar el dolor per la pèrdua d'una vida valuosa plena de força, sinó per demostrar que el camí que es va iniciar aleshores encara és lluny d'estar acabat. Els conflictes causats pels fluxos migratoris són naturals, però no és natural que a Itàlia encara no hi hagi un camí real per estabilitzar la presència migratòria, que hauria de considerar-se un recurs valuós. Encara estem lluny de tenir un nombre important d'emprenedors, metges, policies, africans o d'origen africà, capaços de nodrir un nou camí per a la integració. L'única manera de resoldre les contradiccions és senzilla d'identificar i valenta en la seva realització: el reconeixement dels drets. I això, Jerry Essan Masslo ho havia comprès plenament.
Les imatges que estem veient contínuament per la televisió d'africans que s'embarquen en pateres pasteres, de vegades petites barques que és un miracle que puguin arribar a les costes europees, en un viatge que per a molts no tindrà final, ens hauria de fer reflexionar també a nosaltres. Europa vol frenar l'arribada d'immigrants, però oblida que els europeus també van ser immigrants en altres llocs del món en el passat i que, en molts casos, no hi van arribar de manera pacífica, com ho fan aquests emigrants del segle XXI, sinó que van ocupar els territoris per la força, desplaçant els pobles que hi havien viscut sempre.

Hauríem de preguntar-nos també si el fet que hi hagi països desenvolupats o en vies de desenvolupament no es deu al fet que altres països s'han desenvolupat a costa seva. Hi ha dades que indiquen que el canvi climàtic es molt més que una hipòtesi i s'entrelluca un futur en què les regions de la Terra pròximes a l'equador patiran com més va més sequeres. També s'admet que el canvi climàtic és conseqüència de l'activitat humana. Però l'activitat de qui? No són pas els països pobres els que han generat els milions de tones de gasos d'hivernacle que s'acumulen a l'atmosfera. El primer món vol que els que no s'han aprofitat del progrés de què ells gaudeixen i que ha fet malbé el planeta segueixin sense aprofitar-se'n i volen que es mantinguin en les regions de la Terra que ells --els països rics-- han contribuït a deteriorar.

En el passat, sempre que veia pel·lícules inspirades en un futur de desolació i apocal·líptic, em preguntava per què els guionistes no podien ser més optimistes. Ara penso que segurament eren més conscients que jo del futur que espera al nostre planeta.