dilluns, 21 juliol de 2014

L'especialista-de-malaltia-que-no-existeix

Estic que trec foc pels queixals després de l'experiència que he tingut aquest matí amb un especialista de reumatologia de la seguretat social. He escrit diverses vegades en aquest blog sobre les excel·lències de la nostra medicina hospitalària. Malgrat les retallades i les esperes que de vegades cal fer, quan vas a parar a l'Hospital Clínic de Barcelona --el que a mi em correspon-- saps que seràs en bones mans. Tampoc tinc cap queixa de metges i infermeres del Centre d'Assistència Primària, al contrari. Fa poc, em va tocar esperar bastant a l'ambulatori perquè una de les visites va durar mitja hora o més. No em va saber gens de greu; vaig pensar que el fet que una metge de la seguretat social dediqui a un pacient més de mitja hora, si ho creu necessari, és positiu. Però la impressió d'avui amb el reumatòleg ha estat l'altra cara de la moneda.

He de dir que, quan la metge de família em va fer la derivació al reumatòleg i vaig llegir-ne el nom en el volant, em van venir al cap mals records. El 2006 hi havia anat i la meva experiència d'aleshores no va ser gens satisfactòria, no tant per la seva vàlua professional --que potser sigui molt bona-- sinó pel tracte sorneguer i burleta que va demostrar. Era la primera vegada que hi anava i em va fer un seguit de preguntes per tenir una mica d'historial meu. Vaig dir-li que la meva família paterna era una família de reumàtics, que al meu pare i a les seves germanes els recordava sempre amb alguna mena de dolor. Em va tallar per dir-me: "Ja hi som, amb el reuma! El reuma no existeix, no és una malaltia." Jo me'l vaig mirar i vaig preguntar-li que, si el reuma no existeix, com és que ell és especialista de reumatologia. Aleshores va afegir el que jo ja sabia: que el terme "reuma" és com un calaix de sastre que inclou un grapat d'afeccions que tenen característiques comunes.

La segona vegada que vaig passar per la consulta d'aquest especialista-de-malaltia-que-no-existeix va ser unes setmanes més tard. M'havia encarregat de fer unes anàlisis. El dia que vaig anar a fer l'extracció, em van preguntar si no havia dut l'orina, perquè el metge demanava també unes anàlisis d'orina i m'hauria hagut de donar un recipient per recollir-la. Em van dir que pugés a reumatologia i que demanés l'envàs per l'orina. Vaig pujar i vaig parlar amb el metge, que va mostrar els seus dubtes quan vaig assegurar-li que el dia de la primera visita no m'havia donat cap recipient per a l'orina. I els dubtes que per un moment vaig tenir jo --potser mel va donar i el vaig perdre?-- es van esvair en veure el recipient: no era pas un d'aquests potets estèrils on es recull l'orina per a unes anàlisis rutinàries, sinó una ampolla de tres o quatre litres, o potser més, per recollir l'orina de vint-i-quatre hores. Impossible perdre'l o no recordar que me l'havien donat uns dies abans; si semblava un recipient per recollir l'orina d'un elefant!

Avui tenia visita amb l'especialista-de-malaltia-que-no-existeix i he tingut una confusió amb l'horari de la visita. El mateix dia que em van fer el volant per a aquesta visita també em van donar hora per a una prova i em vaig equivocar en apuntar-m'ho a l'agenda. De fet, faig sovint confusions amb dies i hores o de vegades oblido coses que he de fer. Si no fos que un altre metge ja em va dir que això ja és normal en les persones que pateixen fatiga crònica, pensaria que es alzheimer o alguna cosa semblant. El cas és que he descobert massa tard que la visita no era a quarts d'una sinó a quarts de deu. He anat a la consulta per explicar la confusió que havia tingut, excusar-me i demanar si em podien donar una altra hora i en el mostrador m'han dit que parlés amb el metge. Una de les vegades que ha sortit a la porta per cridar el següent pacient, li he dit el que m'havia passat. Sense preguntar-me res més, m'ha etzibat aquesta frase: "Potser que s'ho faci mirar." I m'ha tancat la porta sense cap més paraula.

He marxat immediatament de l'ambulatori amb la ràbia continguda. I no hi penso tornar. Clar que m'ho faig mirar senyor metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix! Fa vuit anys que m'ho estan mirant. I sovint em poso post-its o altres papers ben visibles per recordar coses que he de fer. Però el problema és que abans d'arribar a l'especialista d'hospital has de passar per un altre metge i el d'avui deu pensar que el fet de ser metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix li dóna dret a tractar els pacients de qualsevol manera. Avui, abans que jo m'hi adrecés, ha entrat a la seva consulta una senyora molt velleta que semblava que tingués vuitanta i molts anys. He pensat si amb persones tan grans també deu comportar-se de la mateixa manera, sorneguera i maleducada. Potser qui s'ho hauria de fer mirar és ell!

Dibuix centre mèdic: clipartlord.com

diumenge, 20 juliol de 2014

Reflexions entorn a l'atac en el cel ucraïnés

1. Homenatge i perdó
Aquesta tarda, quan feia un  passeig pel meu barri --Les Corts-- he vist això:



Unes espelmes i unes flors, com se solen deixar per recordar algú que ha mort. M'ha cridat l'atenció perquè era a costat de l'entrada d'un dels blocs del Pedralbes Center, que estan dedicats a oficines, el de la part oposada a la Diagonal. Hi havia un paper doblegat. L'he obert per mirar si em donava alguna pista. Només dues paraules en anglès: "Forgive us", perdoneu-nos. La bandera en un dels rams de flors m'ha donat la pista: és la bandera d'Ucraïna, amb l'escut incorporat.

Suposo que l'ofrena ha estat feta per persones ucraïneses, que senten el dolor que algú del seu país --siguin quina sigui la seva ideologia política-- hagi abatut un avió de passatgers que sobrevolava Ucraïna. Però, a qui demanen perdó? Com que l'avió era de Malàisia Airlines, he pensat si potser no hi haurà en aquell edifici el consolat d'aquell país o unes oficines de la companyia.

Ja a casa, no deixava de pensar-hi. He buscat a Google, l'adreça del consolat de Malàisia, però es troba en el port. No he pogut trobar cap adreça de Malàisia Airlines; no sé si no tenen cap oficina a Barcelona o potser no he insistit massa en la cerca. De fet, no he continuat perquè després se m'ha acudit una altra cosa. A qui ha fet més mal aquest terrible atac a un avió de passatgers? No cal pensar-hi massa: als Països Baixos, d'on era la majoria de persones que han mort en caure l'avió. I on es troba el consolat dels Països Baixos a Barcelona?: Av. Diagonal, 611-613, l'edifici d'oficines de Pedralbes Center.


2. Tragèdia en el món de la sida
Us imagineu com haurien estat les primeres planes dels nostres diaris si a l'avió abatut a Ucraïna haguessin viatjat els membres d'un equip de futbol de la Champions League o els atletes d'algun país que anessin a participar en un campionat? Posaria la mà al foc que la notícia de la mort d'aquelles persones sortiria en primera plana i que els telenotícies hi dedicarien grans espais. Però la notícia que en l'avió viatjava un grup de persones que treballaven per a la lluita contra la sida i havien de participar en un congrés internacional no deu tenir prou categoria per merèixer una primera plana de diari o un espai destacat en el telenotícies. És cert que alguns mitjans n'han parlat, però com un comentari més; si més no, en els mitjans on jo ho he sentit o llegit.

Entre les persones que havien d'assistir al Congrés Internacional de la sida que ha començat a Melbourne avui, 20 de juliol, i que van perdre la vida en l'atac ucraïnès a l'avió, hi havia Joep Lange (1954-2004), que havia estat president de l'Associació Internacional de la Sida i que va ser pioner en la lluita per a l'accés universal al tractament de la sida. Amb aquesta finalitat va fundar, el 2001, Pharmaccess, una fundació que treballa per millorar l'accés als medicaments en els països en vies de desenvolupament.

El 1994, quan molts especialistes no creien que el tractament amb antiretrovirals fos una bona opció per lluitar contra la sida, Lange va insistir que únicament amb una combinació de fàrmacs que tinguessin mecanismes d'acció diferents es podria lluitar contra el virus. I quan va quedar provada l'eficàcia del tractament per convertir la sida en una malaltia crònica, va lluitar per fer accessible el tractament a tothom.

dimecres, 9 juliol de 2014

Si teniu pressa...

Si heu decidit divorciar-vos i esteu d'acord amb el vostre marit o muller, l'empresa hoymedivorcio.com se n'encarrega per 370€:


M'agradaria saber per a què vol aquesta empresa una furgoneta. Si les dues parts estan d'acord, no crec que l'expedient sigui tan gran que no hi càpiga en una cartera de mà. Si es tractés de l'expedient del cas Palau del cas Nóos, s'entendria.

dilluns, 7 juliol de 2014

Nettie Maria Stevens i el cromosoma Y

El treball citològic modern implica una complexitat de detall, la importància del qual només pot ser apreciada per un especialista, però la senyoreta Stevens va participar en un descobriment important i el seu treball serà recordat per aquest descobriment, quan els detalls de la seva acurada recerca s'hagin incorporat al cos general de la matèria.
 L'autor de les línies precedents (les negretes són meves) és Thomas Hunt Morgan (1866-1945), destacat investigador en genètica, evolució i embriologia que va ser distingit amb el premi Nobel de Fisiologia o Medicina de 1933 "pels seus descobriments en relació al paper del cromosoma en l'herència". (Gràcies al seu treball, la mosca del vinagre, Drosophila melanogaster, va convertir-se en un organisme model per a la recerca genètica.) I la senyoreta Stevens a qui Morgan es referia en aquest fragment d'una necrològica publicada a la revista Science el 1911 (The scientific work of Miss N.M. Stevens, Science 36:468-470) era Nettie Maria Stevens (1861-1912), investigadora a qui Morgan va dirigir la tesi doctoral.

Netti Maria Stevens forma part d'aquella meitat de la ciència --la que té dos cromosmes X-- que sovint ha quedat oblidada, a l'ombra d'altres investigadors --homes normalment-- o oculta sota unes inicials que no indiquen que és un treball fet per una dona. Stevens i el també investigador Edmund Beecher Wilson van investigar, cadascun pel seu compte el paper dels cromosomes en la determinació del sexe i ambdós van demostrar, el 1905, que hi havia un parell de cromosomes que en les femelles eren iguals (XX) i en els mascles eren diferents (XY).

La carrera científica de Stevens segueix un model que es dóna en altres científiques pioneres dels Estats Units. Per una banda, una família oberta i que desitjava que filles i fills tinguessin una vida millor que la que havien tingut els pares, immigrants o fills o nets d'immigrants. Per una altra, aspiren a ser independents i de vegades, quan obtenen un grau mitjà universitari es dediquen a l'ensenyament, són bibliotecàries, etc. i després amplien estudis per dedicar-se a la recerca. Si es casen i continuen en el món de la recerca, sol ser perquè el marit també és científic. Si bé aquesta circumstància permet en molts casos que la dona segueixi la seva carrera, per una altra pot perjudicar-la, si ambdós treballen en la mateixa especialitat. Ella pot acabar sent "l'ajudant" del marit o, encara que no ho sigui, la societat la veurà com a tal.

Netti Maria Stevens va néixer el 7 de juliol de 1861 a Cavendish (Vermont, EUA) i va estudiar a la Westford Academy de Massachusetts, que avui dia és una escola pública, però en aquell temps era una escola privada. En acabar l'escola va dedicar-se a l'ensenyament i aviat va matricular-se a l'Escola Normal de Westfield (avuia dia Universitat Estatal de Westfield) i va completar en dos cursos els estudis de quatre anys. Un dels seus professors havia estat deixeble de Louis Agassiz (1807-1873), destacat naturalista d'origen suís, i potser va despertar en Netti l'interès per la biologia. En acabar els estudis a l'Escola Normal, amb les millors notes del seu curs, va dedicar-se de nou a l'ensenyament alhora que treballava en una biblioteca. El 1896, quan tenia ja 35 anys, va marxar a Califòrnia i va matricular-se a la Universitat de Stanford, un centre modern, aconfessional, que va admetre dones des del principi, i que permetia als estudiants triar les assignatures que preferien. A més d'aquests atractius, Nettie podia estudiar a Stanford per pocs diners, mentre que la matrícula a les universitats de prestigi de Nova Anglaterra, la regió dels Estats Units on ella havia viscut sempre, era molt cara.

Stanford University

El 1899 Nettie va acabar la carrera i va fer estudis de postgrau en fisiologia, i citologia i histologia. La recerca per al seu treball del màster, sobre els ciliats, va ser la base per al seu primer article científic, que va publicar a la revista Proceedings of the California Academy of Sciences. Hi descrivia dues noves espècies de protozous, una de les quals era també un gènere nou. A més de l'interès de les dues noves espècies, el treball destacava per l'estudi acurat de les estructures cel·lulars, fet amb mètodes moderns, i la descripció --per primera vegada en els protozous-- de canvis en els cromosomes durant la divisió cel·lular.

Del 1897 al 1900, Nettie va passar els estius a Pacific Grove, en un centre de recerca marina que la Universitat de Stanford va establir prenent com a model centres com ara el de Woods Hole, a Massachusetts, o la italiana Stazione Zoologica Anton Dohrn, a Nàpols. Seguint aquesta tradició, més endavant també faria estades en aquests dos centres.

Bryn Mawr College (Bryn Mawr, Pennsilvània)
En acabar el màster, el 1900, va traslladar-se al Bryn Mawr College, a Pennsilvània, que era un centre reconegut per la recerca en citologia. Un dels seus professors va ser l'abans esmentat Thomas H. Morgan, especialitzat en biologia del desenvolupament, que va dirigir la seva tesi doctoral. El primer curs a Bryn Mawr, Nettie va rebre una beca per al doctorat i el segon any en va rebre una altra per anar a Europa, a la Universitat de Würzburg (Alemanya) i alla Stazione Zoologica Anton Dohrn, de Nàpols. El tercer curs va estar-se de nou a Bryn Mawr i el juny de 1903 va rebre el doctorat. Després va continuar en el mateix centre, fent classes i recerca.

Estudi dels cromosomes de Tenebrio moliter
Entre els diversos camps de la biologia en què Nettie Maria Stevens va fer recerca, aquells que més l'atreien eren la regeneració en organismes multicel·lulars primitius, com ara planàries i hidres; l'estructura d'organismes unicel·lulars com ara els protozous; el desenvolupament dels òvuls i l'esperma dels quetògnats (uns cucs marins presents en el zooplàncton); les cèl·lules germinals dels insectes, i la divisió cel·lular d'eriçons i cucs. El treball més destacat i pel qual mereix un lloc en la història de la ciència és la recerca sobre la determinació cromosòmica del sexe. El primer treball que hi va dedicar va publicar-lo el 1905. Altres investigadors havien ja descrit l'existència d'un cromosoma que era diferent de tots els altres i el 1901, C. E. McClung va suggerir que podia estar relacionat amb la determinació del sexe, però sense provar la seva hipòtesi.

L'article de Stevens és un acurat estudi citològic amb 241 dibuixos fets per ella mateixa del que veia a través del microscopi, i va demostrar clarament l'existència de 10 cromosomes d'igual grandària en tots els òvuls originats per les femelles del coleòpter Tenebrio moliter, mentre que l'espermatozou en podia contenir 10 d'igual grandària --com l'òvul-- o bé 9 d'igual grandària i un de més petit (vegeu la figura a la dreta). Els espermatozous que tenien tots els cromosomes d'igual grandària originaven femelles i els que tenien un cromosoma més petit originaven mascles. Ella creia que no era únicament la mida, sinó que devia haver-hi algun factor intrínsec del mateix cromosoma que determinés el sexe, perquè en altres espècies estudiades no va poder trobar-hi aquesta diferència que era tan clara en Tenebrio. En el seu article indica que el Prof. E.B. Wilson ha trobat recentment un dimorfisme similar en els espermatozous de Lygaeus i d'Hemiptera heteroptera.

Malgrat que Stevens i Wilson investiguessin sobre el mateixa tema, no van mostrar mai rivalitat ni cap dels dos va voler demostrar la seva prioritat, aquell "jo ho vaig fer primer" que ara és tan freqüent en el món de la recerca. De tota manera, la conclusió a què van arribar ambdós, que la determinació del sexe depenia dels cromosomes, no var acceptada fàcilment per la comunitat científica. Fins al 1910, el mateix Morgan no es va convèncer que hi havia dos tipus d'espermatozous i que d'això en depenia el sexe del nou organisme.

Malauradament, la carrera científica de Nettie Maria Stevens va ser breu. A part del fet que ja tenia 42 anys quan va acabar el doctorat, la seva mort va ser prematura: va morir de càncer de mama als 51 anys, quan a Bryn Mawr College van crear una càtedra per a ella, que només li hauria ocupat unes poques hores de classe, perquè es pogués dedicar plenament a la recerca.

Per saber-ne més:
- Studies in spermatogenesis with special reference to the "accessory chromosome." Article de Netti M. Stevens, de 1905, que descriu l'estudi que va confirmar que el sexe venia determinat per un cromosoma que, en els mascles era diferent. Disponible en el Projecte Gutenberg.

Crèdits de les figures: la foto de Nettie Maria Stevens està treta de la revista Sandstone & Tile; la figura de l'article de 1905 prové de la versió del treball de Stevens publicat en el projecte Gutenberg, i les fotos de la Universitat de Stanford i Bryn Mawr College són de Wikimedia Commons.

dimecres, 2 juliol de 2014

Alexandria, on les cultures conflueixen

Alexandria, amfiteatre romà
Quan pensem en la cultura egípcia, sol ser en referència a l'Egipte dels faraons i de les piràmides. La majoria de viatges organitzats per visitar aquell país tenen com a objectiu fer conèixer als turistes la cultura faraònica, que certament és impressionant perquè abasta uns 3000 anys de la història d'Egipte i ha deixat un llegat incalculable pel que fa a l'art, la ciència i la tecnologia. En canvi, l'Egipte grecoromà, que té en la ciutat d'Alexandria el seu màxim exponent, no desperta tant d'interès, potser per ser representatiu d'una cultura que ens és més propera. Tanmateix, i com diria la guia Michelin, Alexandria mérite le détour; fins i tot mereix ser el principal objectiu d'un viatge a Egipte.

L'anunci de la conferència que Ismail Serageldin, director de l'esmentada Biblioteca, farà aquest dijous (3 de juliol 2004) a Barcelona, en el Born Centre Cultural, m'ha fet recordar un viatge molt especial que vaig fer a Egipte. A mi, segurament no se m'hauria acudit anar expressament a Alexandria. Per això estic tant agraïda a la meva amiga CC, que en va tenir la idea i el 2003 va encarregar-se de l'organització d'aquell viatge, que tenia com a objectiu principal visitar aquella ciutat i especialment la seva moderna Biblioteca. Era un viatge en grup i normalment defujo d'aquest tipus de viatges. Però el grup era molt reduït, format per persones que, tot i ser d'àmbits diversos, vam formar un conjunt ben cohesionat i que defugia molts dels tòpics típics d'aquesta mena de viatges. Crec que vam desconcertar Nasser, el guia que ens va acompanyar durant el viatge i el seu cap, que va ser amb nosaltres a l'arribada i el dia de la tornada. No entenien que no volguéssim visitar una fàbrica --i botiga-- de perfums o que no ens interessessin els espectacles dissenyats per als turistes. (Encara recordo el seu estupor quan, durant un sopar en un vaixell pel Nil, jo vaig quedar-me a la coberta contemplant el reflex de la Lluna en el riu i escoltant la remor de les aigües, mentre a la sala de la part inferior unes ballarines animaven els visitants --sobretots els masculins-- amb la dansa del ventre.) A més, a Alexandria, vam demanar a Nasser que ens portés a llocs que ell mai no havia visitat, com ara el cementiri grec, on hi ha la tomba del poeta Konstantinos Kavafis; l'hotel Cecil, escenari important d'El quartet d'Alexandria de Lawrence Durrell, i especialment, una visita detallada a la moderna Bibliotheca Alexandrina, on vam passar el darrer dia de l'any.

Reprodueixo aquí l'article que, sobre la Bibliotheca Alexandrina vaig publicar en el diari AVUI el 20 de gener de 2004. Cal tenir en compte que l'article té més de deu anys i que els darrers temps, després d'un fallida primavera àrab, Egipte ha passat per moltes vicissituds. Possiblement en alguns aspectes aquest article ara seria diferent.


La Bibliotheca Alexandrina, far de la cultura del segle xxi

La Bibliotheca Alexandrina, construïda a uns 200 metres de distància del lloc on es trobava l’antiga Biblioteca fundada per Ptolemeu I, és un projecte internacional pensat per ser el far de la cultura del segle xxi, un centre de coneixement universal i el lloc de confluència de la diverses cultures actuals.
La moderna Bibliotheca Alexandrina aspira a ser, com l’antiga, un centre de coneixement, aprenentatge, tolerància i germanor. Des de la seva situació a pocs metres del mar, la Mediterrània es veu com el pont de mar blava cantat per Llach, “un pont que agermana pells i vides diferents”. L’antiga Biblioteca, fundada l’any 288 aC, va ser un punt de trobada intel·lectual del món clàssic i de confluència de les diverses cultures que convivien a Alexandria, on hi havia egipcis, grecs, romans, àrabs, siris, perses i jueus. Tot i l’enorme col·lecció d’obres escrites que contenia, era molt més que una biblioteca; era una institució més semblant al que després van ser les universitats, un institut de recerca, un lloc de trobada en el centre de les muses o Mouseion. Va superar de bon tros el model d’Atenes en què van inspirar-se els seus fundadors.
            Les biblioteques medievals més destacades són insignificants al costat d’aquell centre que el segle I aC tenia més de mig milió d’obres i atreia intel·lectuals, científics i homes de lletres. A l’escola d’Alexandria pertanyen pensadors com ara Aristarc, el primer a afirmar que la Terra girava al voltant del Sol; Hiparc, el primer a mesurar la durada de l’any solar (amb una aproximació de 6,5 minuts); Eratostenes, el primer a mesurar la circumferència de la Terra (amb un error només del 0,5 per cent); Euclides, considerat el pare de la geometria; Arquímedes, el més gran matemàtic de l’antiguitat; i Cal·límac, que va fer el primer catàleg de llibres classificats per tema i autor, per la qual cosa pot considerar-se pare de la biblioteconomia. En el Mouseion va fer-se el disseny del Far, que, amb els seus 150 metres d’alçada i un complex sistema d’il·luminació i de deteccció de vaixells, va ser una de les set meravelles del món antic.
            El declivi i la destrucció de la Biblioteca van ser graduals. L’any 48 aC alguns dels seus edificis van ser destruïts pel foc que va escampar-se des del port quan Juli César hi va fer cremar la flota egípcia. Posteriorment, el fet que la ciutat fos un focus cultural va ser la causa de molts aldarulls entre cristians i no cristians. Durant les revoltes del segle iii, l’exercit romà va destruir el barri on hi havia la Biblioteca i el Museu. Els intel·lectuals que hi treballaven van haver de traslladar-se a la «sucursal», en el temple de Serapis. La fi de la Biblioteca gairebé coincideix amb la mort d’Hypatia (370-415) en mans dels cristians. Hypatia, filla del filòsof i matemàtic Theó, era al capdavant de l’escola neoplatònica d’Alexandria i simbolitzava el coneixement i la ciència, que els cristians primitius identificaven amb paganisme. Entre els seus deixebles hi havia, però, alguns cristians com Sinesi de Cirene, del qual hi ha algunes cartes en què demana consell a Hypatia per construir un astrolabi i un higroscopi.
             Des de la desaparició de la Biblioteca, Alexandria ha alternat èpoques d’esplendor i de foscor. Per la seva posició geogràfica entre Orient i Occident va ser un punt estratègic de les rutes comercials. Els catalans hi van establir un consolat el 1264 i el 1381 li van donar reglaments administratius. Tot i que la descoberta de noves rutes marítimes a partir del segle xv va fer davallar el paper hegemònic d’aquesta ciutat, el record de la seva biblioteca, que encara perdurava, va seguir transmetent-se de generació en generació.
Mostafa El-Abbadi
            «L’èxit té molts pares», diu Mostafa El-Abbadi, professor jubilat de la Universitat d’Alexandria, i lluitador incansable per la recuperació de la Biblioteca.  Tanmateix, si hi hagués categories per als pares d’aquest projecte, El-Abbadi ocuparia un dels graons més alts. Des de 1960 va anar propagant pel món la seva idea i fent contactes amb institucions internacionals, governs de molts països, urbanistes i arquitectes per fer possible el seu somni. El 1986 la UNESCO va aprovar el seu projecte i el 1988, tot i que no hi havia encara diners per construir-la, es posava la primera pedra de la nova Bibliotheca Alexandrina, amb assistència de Frederic Mayor, aleshores director general de la UNESCO, i de Mohamed Hosni Mubàrak, president d’Egipte. L’empresa noruega Snøhetta guanya el concurs internacional del projecte i l’ajut internacional fa possible que el 1994 se’n comencin els fonaments. Però el lloc és ple de restes arqueològiques i cal extreure-les amb cura (moltes són ara exposades en un dels museus de la Biblioteca). Finalment, el 1995 comença la construcció dels diversos edificis. El 16 d’octubre de 2002 s’inaugura oficialment la Bibliotheca Alexandrina, que es regeix per un patronat i un comité executiu. Mubàrak presideix el patronat i entre els patrons hi ha la reina d’Espanya i el president de França. Entre els membres del comitè executiu, presidit per la Sra. Mubàrak, hi ha el semiòleg Umberto Eco, l’ especialista en arqueologia Lluís Monreal, el premi Nobel de literatura (1986) Wole Soyinka i el premi Nobel de química (1999) Zewail Ahmed. El paleontòleg nord-americà Stephen Jay Gould (1941-2002) també n’era membre.
            La Bibliotheca Alexandrina és una obra cabdal de l’arquitectura moderna, amb alguns elements de l’antic art egipci. L’edifici principal es troba parcialment per sota del nivell del mar i està concebut per transmetre la idea d’un disc solar que s’enlaira des de terra mirant el mar. Els murs de granit negre d’Assuan tenen gravades lletres dels alfabets de 120 llengües. La sala de lectura és un enorme espai obert i lluminós, amb set nivells, 1700 llocs de lectura i capacitat per a 500.000 llibres (la capacitat total de la biblioteca és d’uns quants milions). Les obertures del sostre permeten l’entrada de llum, però no del raigs de sol, que malmetrien els llibres. Una part de l’edifici és sota el nivell del mar i el sostre està sostingut per 98 columnes que acaben en forma de lotus. Hi ha també una biblioteca per a la mainada, una altra per a invidents (amb llibres electrònics i en Braille), cinc instituts de recerca, un centre d’Internet, diversos museus, un planetari, sales d’exposicions i un gran centre de congressos. El Planetari i el Museu de ciències són els hereus de l’antic Mouseion i formen un conjunt arquitectònic separat de l’edifici principal. Sota una esfera —el Planetari— que sembla sospesa en l’aire, el Museu ocupa un espai rectangular i fa un recorregut per la història de la ciència. A diferència d’altres museus egipcis, no conté peces de gran valor; els visitants, però, no en surten decebuts.
            Els principals objectius de l’actual Bibliotheca Alexandrina són: ser una finestra d’Egipte al món que permeti la visió en tots dos sentits; ser una biblioteca de l’era digital que treballi amb altres grans biblioteques del món i que, mitjançant Internet, permeti l’accés a obres que altrament serien fora de l’abast dels seus lectors; ser un centre de coneixement universal, un lloc de confluència de cultures i un espai de tolerància i de diàleg. Uns objectius en els quals sembla haver-se inspirat també el Fòrum de les Cultures que d’aquí a uns mesos es farà a Barcelona. Tant de bo ambdues empreses arribin a bon port.
(Amb la perspectiva dels deus anys passats, crec que el Fòrum va ser una oportunitat perduda o potser massa precipitada, si bé va servir per obrir la ciutat a nous espais que a poc a poc han anat prenent forma, com ara un lloc on organitzar grans concerts populars, un edifici per a congressos de gran abast o un nou edifici per a l'exposició de referència del Museu de Ciències Naturals.)

Bibliotheca Alexandrina, sales de lectura
La visita a la Bibliotheca Alexandrina havia estat concertada feia alguns mesos i el "pare" del projecte de la renovada biblioteca, Mostafa El-Abbadi va rebre el nostre grup. Mentre esperàvem que ens rebés, en un sofà del vestíbul esperava també una parella amb dues criatures, que ens miraven i semblava que parlessin de nosaltres. Jo, que no segueixo els fets de la jet set espanyola, no sabia qui eren, però després em van dir que eren Ágatha Ruiz de la Prada i Pedro J. Ramírez i que anaven rondinant perquè deien que a ells havien de rebre'ls abans que a nosaltres. Deu anys després penso si la parella Ruiz de la Prada-Ramírez no devien visitar també un lloc on va anar el nostre grup: el monestir de Sant Menna. Nosaltres hi vam anar per la relació existent entre aquell monestir, que es troba en el desert, a 140 km d'Alexandria, i el poble de Sentmenat, en el Vallès Occidental, on vivien dues persones del nostre grup. El nom d'aquest poble deriva del del seu patró, Sant Menna, al qual hi té dedicada l'església. I ves per on, el nom sencer de la dissenyadora i aristòcrata (entre altres títols té el de marquesa de Castelldosrius) que esperava per visitar el professor El-Abbadi es Ágatha Ruiz de la Prada i de Sentmenat.

Lynn Margulis i Pere Villalba signen a la Biblioteca d'Alexandria
No sé si, perquè en el nostre grup hi havia erudits del món clàssic, com ara Pere Villalba, traductor al català d'algunes obres de Cal·límac per a la la col·lecció Bernat Metge, i una científica de renom internacional --la biòloga nord-americana Lynn Margulis (1938-2011)-- o senzillament perquè era costum de la Biblioteca envers els visitants estrangers, però el cas és que, després de ser rebuts pel professor El-Abbadi, ens van convidar a fer sengles visites guiades a la Biblioteca i els centres i museus associats. A mi, com a representant de l'Associació Catalana de Comunicació Científica --aleshores n'era vicepresidenta-- també em van rebre en el gabinet de comunicació i em van proporcionar informació per fer després l'article per al diari AVUI.

En deu anys, el fons de la Bibliotheca Alexandrina ha augmentat molt i d'aquells 500.000 de llibres que contenia a finals de 2003, s'ha passat a milions, especialment gràcies a un donatiu de 500.000 llibres --tants com els que tenia el 2003-- que va rebre de la Biblioteca Nacional de França el 2010 i que va convertir-la en una de les principals biblioteques francòfones del món.

Segons llegeixo en l'anunci de la conferència d'Ismail Serageldin, el director de la Bibliotheca Alexandrina "aportarà les seves reflexions sobre com repensar els museus i les institucions de patrimoni i coneixement en un futur dominat per les noves tecnologies". És cert que les noves tecnologies han causat molts canvis en tots els àmbits, i que les institucions que han sabut adaptar-s'hi n'han tret força profit i en molts casos han ampliat els seus objectius i el ventall de les seves activitats. La Bibliotheca Alexandrina, per exemple, té entre els seus projectes el de ser una rèplica (mirror) de l'Arxiu d'Internet, que conté la memòria de totes les pàgines web desenvolupades a Internet des de 1996. L'Arxiu d'Internet original es troba a San Francisco i el de la Biblioteca d'Alexandria és el primer que va establir-se fora dels Estats Units. Els aparells que es fan servir amb aquesta finalitat tenen una memòria que es mesura en petabytes. 1 petabyte (o 1 PB) equival a 10 elevat a 15 bytes, és a dir, 1.000.000.000.000.000 bytes o un milió de gigabytes. I el paper dels museus en el futur serà debatut el mes d'octubre d'enguany a la Bibliotheca Alexandrina, en el  Congrés Anual del Consell Internacional de Museus.

Potser us interessarà:
- Bibliotheca Alexandrina. Web oficial de la Biblioteca.

- Viatges i llibres (aquest blog, 21.12.2007). Sobre les visites a llocs emblemàtics que apareixen en obres literàries, com l'Hotel Cecil d'Alexandria.
- Alexandria, Kavafis i Ítaca (aquest blog, 30.08.2004). Tot recordant alguns detalls del viatge a Alexandria.

Fotos: M. Piqueras (desembre 2003)

dilluns, 16 juny de 2014

La darrera classe del professor Margalef

Enguany fa deu anys que va morir el professor Ramon Margalef, un dels més grans científics catalans del segle XX; de fet, un dels més grans ecòlegs del segle XX, no únicament de Catalunya i Espanya, sinó de tot el món. Amb motiu de la seva mort  vaig publicar un articlet in memoriam al diari Avui (25 de maig de 2004, p. 24). Com que l'hemeroteca virtual de l'Avui no sé on ha anat a parar i, per tant, no puc posar-hi cap enllaç, copio aquí el que vaig escriure fa deu anys en aquell diari:

La darrera classe del professor Margalef

Fa uns mesos vaig assistir al lliurament de la Medalla d'Or que la Generalitat de Catalunya concedí al professor Ramon Margalef. Fou un acte entranyable, al qual em fa l'efecte que cap de les persones que omplia el Saló de Sant Jordi no hi va anar per compromís. Amb la nostra presència volíem retre a Margalef el nostre propi homenatge. Fou una llàstima que la veu en off del mestre de cermònies estronqués els aplaudiments, que duraven ja alguns minuts, per dir "ara parlarà...·". Sense fer cabal de la veu, hauríem hagut de continuar aplaudint fins a quedar-nos sense força a les mans.

Quan l'homenatjat tingué la paraula, desplegà uns fulls on duia mecanografiat el seu parlament. Tanmateix, no es limità al text que duia preparat. Abans d'iniciar-ne la lectura, comentà la satisfacció que sentia per aquell guardó, especialment perquè "hom ja està camí d'anar-se'n". Conscient del seu declivi físic, digué que el sentiment de ser apreciat en la davallada feia que hom l'acceptés millor. Tingué paraules d'agraïment per a Maria Mir, la seva esposa, que al seu costat --com sempre-- l'havia ajudat a redactar aquell text, especialment a eliminar-ne "fragments inconvenients". El seu parlament fou una breu lliçó d'ecologia sobre el paisatge actual i la xarxa viària. En cert moment digué que s'estava allargant massa i el president Pujol li replicà en veu baixa --les persones que sèiem a les primers files ho poguérem sentir-- que s'allargués tant com volgués.

Vaig ser alumna de Margalef fa més de trenta anys, quan l'ecologia era una assignatura optativa en els estudis de biologia. La notícia del traspàs del professor m'evoca el record de les seves classes a la Universitat de Barcelona, en què sovint es desviava del programa, com féu a la Generalitat quan se sortí del text que duia escrit. M'agradaven aquelles divagacions. Era com deixar la carretera principal i prendre una via secundària per admirar un paisatge. Aquells comentaris eren com els requadres que molts llibres de text inclouen per tractar aspectes marginals del tema general de cada capítol. De vegades, contenen informació molt valuosa i de gran interès, com ho era el paisatge ecològic que podíem contemplar des dels viaranys pels quals ens duia Margalef en les seves classes.

Margalef era un home modest i senzill, que defugia les entrevistes perquè volia dedicar a la ciència el màxim possible del seu temps. Pertanyia a aquella generació a la qual una guerra inútil arrabassà part de la joventut.

Si algun privilegi vaig tenir a la universitat fou el d'haver pogut ésser alumna seva. Posteriorment, una trobada amb ell era sempre una nova classe d'ecologia. La darrera a què vaig assistir va ser la del Saló de Sant Jordi.
Hauria pogut escriure molt més sobre Ramon Margalef, però l'espai del diari imprès ho limitava: En rellegir el text, fins i tot em sembla que algunes frases potser no acaben d'entendre's a causa de la retallada que hi vaig haver de fer per encabir-lo en el nombre d'espais assignats.

El concepte que jo tenia de la biologia i de les ciències naturals va canviar des que vaig assistir a les classes de Margalef (també a les de genètica i evolució que impartia Antoni Prevosti). Avui dia costa interpretar la natura sense tenir en compte el concepte ecològic. Cada espècie té les seves característiques pròpies, que la distingeixen de les altres, però estan influïdes per les altres espècies i per l'ambient. Totes les espècies --la humana també-- formem part d'una xarxa global en la qual hi ha xarxes més petites que alhora s'entrecreuen. Les repercussions de qualsevol canvi que es faci en un punt d'una xarxa --ja sigui en l'ambient o en una espècie-- poden ultrapassar els límits d'aquella xarxa i afectar altres ecosistemes. Però aquesta idea que vivim en un món de xarxes era nova per a mi i per a molts estudiants, com ho era la idea que l'espècie humana no és el punt culminat de l'evolució, sinó que és una espècie més que podria no haver existit si l'evolució hagués seguit un camí diferent.

Dir, en els temps actuals, que l'aigua és un bé escàs, sembla una obvietat que ningú no posa en dubte. Però quan Margalef ens deia, el 1970, que en el futur l'aigua seria un bé escàs en el planeta, la seva afirmació tan categòrica ens sorprenia. Recordo que alguns companys deien que era una exageració, que d'aigua, n'hi havia per tot arreu i era impossible que s'esgotés.

Tornant a aspectes de la personalitat de Margalef, malgrat la seva bonhomia, no tenia pèls a la llengua i acostumava a dir les coses tal com les pensava, encara que poguessin incomodar. Per això no em va estranyar, el dia del lliurament de la medalla d'or, que digués que la seva dona l'havia ajudat a eliminar del text del seu parlament "fragments incovenients". Per cert, en Margalef es complia la dita que darrere d'un gran home hi ha una gran dona. Però a diferència de molts grans homes, Margalef n'era ben conscient i reconeixia la grandesa de la seva esposa, Maria Mir. La recordo el dia que van fer el funeral del seus espòs, a l'església de Santa Maria del Mar, serena i acompanyada dels fills. I crec que va ser l'endemà que va morir, mentre mirava per televisió un programa que van dedicar al seu marit. Junts fins al final.

dissabte, 14 juny de 2014

Històries d'autobus: la descreguda

Ahir, mentre esperava un autobús a l'Hospitalet, vaig sentir un tros de conversa entre un home i una dona ja grans. Les seves famílies es devien conèixer perquè, quan l'autobús arribava, l'home va marxar i ella va donar-li records per a la seva dona. L'home va esmentar que érem a 13 de juny, Sant Antoni i que ell ja havia felicitats dos homes que duen aquest nom. Ella va dir-li que el seu germà també s'hi diu, però que no el felicita perquè ell no és creient i s'enfada si li recorden el sant, diu que ell es diu Antoni i prou i que no té cap sant. El seu interlocutor va dir-li:
--Pero, aunque digamos que no creemos en nada, cuando estamos en apuros o enfermos todos pensamos en Dios y le pedimos ayuda.
--Yo no --va replicar la dona--. Nunca pienso en Dios. Pero alguna vez sí que pienso en la Virgen.
--¡Pues peor! --va exclamar-se l'home-- que las Vírgenes no son más que figuras de yeso.
--Y las figuras de Jesús y los santos, ¿de qué son? --va preguntar-li ella.

El cas és que, quan jo vaig arribar a la parada, ells ja hi eren i parlaven d'una dona que havia mort i que l'últim any havia patit molt; tant, que ell pensava que "más le valdria haber muerto un año antes porque para vivir de esa manera más val estar muerto". Aleshores, la que uns minut després es mostraria tan mancada de fe va dir-li que, de vegades, aquestes malalties tan atroces i que fan patir tant, són un càstig per les coses dolentes que hem fet a la nostra vida; vaja, com una mena d'anticipació de l'infern, si més no això vaig entendre. Ell va dir-li que allò no era cert i la dona va replicar: "Pues pregúntale a XXXX y él te contará si no merecía un castigo."

Dalt de l'autobús, la dona va seure al meu costat. L'autobús arrencava i una dona que hi havia prop del conductor va avisar-lo que esperés un moment, que venia un home corrent per pujar-hi. El conductor va tornar a obrir la porta i quan l'home va pujar, la meva veïna de seient va dir, dirigint-se a mi: "¿Un hombre, dice esa mujer? ¡Si es el cura de la parroquia!" Deu haver-hi curas que no són homes?

Altres històries d'autobús:
- Avui a l'autobús (03.07.2012) Els qui es colen i la senyora confiada
- La gelosia no té edat (07.06.2012). Escena de gelosia dalt d'un autobús.

dijous, 5 juny de 2014

El malson de l'Óscar

Óscar Sánchez (al davant) amb Michele Catanzaro i Marc Parramon
"És un nen de 44 anys", diu un amic d'Óscar Sánchez en el documental Injustícia exprés, que descriu la història dels darrers anys d'aquest rentacotxes de Montgat. Una història kafkiana, que sembla impossible que hagi pogut succeir en dos països suposadament democràtics i on pensem que la justícia és al servei de la ciutadania i no al contrari. Tradicionalment es representa la justícia amb la figura d'una dona que duu els ulls embenats, unes balances en una mà i una espasa a l'altra. Diuen que els ulls embenats simbolitzen la imparcialitat que ha de mostrar en tot moment; les balances, la capacitat de sospesar tots els arguments, i l'espasa, la fortalesa que ha d'exercir. Després de conèixer el cas de l'Òscar, es podria pensar que la justícia duu els ulls embenats per no veure allò que és evident, fins i tot per no veure cap a quin costat s'inclinava la balança; i l'espasa sembla que hagi servit per lluitar contra la raó.

L'Óscar és un home senzill i bondadós --incapaç de fer mal a ningú, segons expliquen les persones que el coneixen des de fa anys-- que va passar 626 dies empresonat per un error policial i un seguit de despropòsits que fan perdre la confiança en la justícia. Com a resposta a una ordre europea de detenció --o euroordre--que venia d'Itàlia, el 2010 la guàrdia civil va detenir l'Óscar a Montgat i el va dur a Madrid, a l'audiència nacional des d'on, al cap d'unes setmanes va ser traslladat a Roma acusat de narcotràfic i col·laboració mafiosa; després de jutjar-lo i condemnar-lo pels càrrecs que se li imputaven, va ser traslladat a una presó de Nàpols. L'euroordre és un procediment de lliurament de persones reclamades per la justícia que el 2004 va substituir el procediment d'extradició entre estats membres de la Unió Europea per agilitzar-lo i simplificar-ne els tràmits. Tan bon punt l'autoritat judicial competent d'un estat rep una euroordre, ha de detenir immediatament la persona reclamada.

En el cas de l'Óscar, l'euroordre, juntament amb la negligència i la inoperància d'advocats, jutges i magistrats, van fer-lo viure un malson que va durar de 20 mesos i que potser hauria durat molt més (la justícia italiana l'havia condemnat a 14 anys de presó) si tres periodistes que treballaven en El Periódico --Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero-- no haguessin fet un excel·lent treball d'investigació i no s'haguessin adreçat a autoritats espanyoles i italianes per aclarir els fets que van dur l'Óscar a la presó. Pressionada pel treball dels periodistes esmentats, i amb les proves que ells van aportar, la policia espanyola va obrir de nou una investigació que va concloure que els fets pels quals l'Óscar havia estat detingut i empresonat van ser comesos per un altre home que va suplantar la seva identitat. Malgrat que des del juliol de 2011 ja sabia que un home uruguaià --a la presó a les Canàries per una altra causa-- era el veritable delinqüent que s'havia fet passar per Óscar, l'innocent rentacotxes no va ser alliberat fins al març de 2013. Uns mesos durant els quals va patir insults, maltractaments i agressions per part d'altres reclusos i que van anar minant-lo psicològicament. Mentrestant, a Montgat una plataforma veïnal que li donava suport es manifestava cada setmana esperant el dia en què l'Óscar els podria acompanyar.

Dilluns passat (02.06.2014) vaig assistir a la preestrena del documental Injustícia exprés, que Michele Catanzaro --un dels periodistes que van investigar el cas-- i Marc Parramon han codirigit i que descriu la història del rentacotxes de Montgat i com els tres periodistes van aconseguir la revisió del seu cas i que finalment fos alliberat. El protagonista de la història, l'Óscar, va assistir a la preestrena i després d'un col·loqui que hi va haver en acabar la projecció, van demanar-li que digués alguna cosa sobre tot allò. El seu testimoni va ser molt emotiu. Era l'home que amics i parents descriuen en el documental: el nen de 44 anys, senzill, que traspua bonhomia. En cap moment no es va mostrar rancuniós, tot i que té prou motius per esta-ho, sinó més aviat dolgut, però especialment agraït als periodistes que, amb la seva tenacitat, van aconseguir que el seu malson acabés. Va dir que allò que li havia passat a ell podria passar-li a un altre i que els periodistes van fer el que haurien hagut de fer els seus advocats: investigar. Es queixava precisament d'això, que ni la policia espanyola ni la italiana haguessin fet res per esbrinar la veritat del seu cas. Tot i que ningú no podrà rescabalar l'Óscar del patiment psicològic patit durant el seu empresonament, de moment no ha rebut tampoc cap indemnització ni del Govern espanyol ni de l'italià.

El documental mostra que, com va dir l'Óscar, històries com la seva poden passar a altres persones i descriu alguns casos d'ho que també han patit els últims anys grans injustícies per part de la justícia europea. En alguns ambients sobre el futur de la comunicació es diu de tant en tant que el periodisme està en vies d'extinció. El cas d'Óscar Sánchez i el paper que Michele Catanzaro, Ángela Biesot i Antonio Baquero van tenir en la seva resolució demostren que el periodisme segueix estant ben viu i que és imprescindible.

Nota
Dimarts 3 de juny de 2014, TV3 va emetre Injustícia exprés en els eu programa Sense ficció. Els documentals d'aquest programa solen estar disponibles en el web durant una setmana després de la seva emissió (L'enllaç que ara per ara duu al vídeo és http://goo.gl/1BYSdj). Per altra banda, diumenge 8 de juny se'n podrà veure la versió en castellà en el programa Documentos TV de La2,

Per saber-ne més:
- La perillosa euroordre, per M. Bernal. El Periódico, 03.06.2014
- Especial Óscar Sánchez. Página web d'El Periódico amb enllaços a molts articles i algun vídeo qe el diari ha publicat sobre Óscar.

dimecres, 28 maig de 2014

Can Vies: reaccions ciutadanes

Serà una altra nit d'helicòpters i sirenes? Fa molta estona que sento l'helicòpter i de tant en tant he sentit sirenes, no sé si dels bombers o de la policia. És una llàstima que una protesta ciutadana hagi pres unes dimensions com aquestes. No fa bé ni als que protesten ni a la ciutat.

Aquest migdia, cap a la una, he passat per la plaça Universitat i he vist això:



No eren ni dotze galifardeus i havien tallat el trànsit amb una pancarta de suport a Can Vies. La cua de vehicles a la Gran Via no sé fins on arribava, però la'utobús ha girat pel carrer Casanova i des d'allà no es veia el final dels vehicles aturats. A la dreta del manifestants hi havia un cotxe de la guàrdia urbana que em fa l'efecte que no gosava intervenir, qui sap si per por a la reacció dels manifestants o perquè no els diguessin que abusaven de la seva autoritat. Si en comptes d'anar en autobús, jo hagués anat a peu, m'hi hauria apropat per dir-los quatre coses. Però potser haurien dit que què fa aquesta vella aquí donant-nos lliçons.

Per altra banda, a l'autobús he sentit comentaris d'un ancià que em sembla que reflecteix el pensament d'una part de la gent gran --i de vegades no tan gran; només cal veure algunes coses que s'han dit a Twitter-- davant fets com aquests. Seia al meu darrere, a costat d'un altre home que, pel que li ha anat dient,  m'ha fet l'efecte que no el coneixia de res, però ha intentat donar-li conversa sobre el que estava passant. En realitat era més aviat un monòleg:
--A todos esos yo los lllevaba a trabajar al monte, a limpiar bosques, que hace mucha falta para que no ardan en verano.
·············
--Tengo 83 años y nunca había visto lo que está pasando ahora. La gente no quiere trabajar, solo quieren tener derechos. Nos harán añorar los tiempos de Franco, cuando había tranquilidad en el país.
 (Arribat a aquest punt, no me n'he pogut estar i li he dit que, si no havia vist mai coses com aquesta i si enyorava els temps de Franco, deu tenir molt mala memòria; però no em deu haver sentit o ha fet veure que no em sentia.)
--Esto acabará mal. Decían que querían arreglar la crisis, y han recortado de todo, pero ellos no se han quitado la paga doble. Y cuando vamos a la farmacia ahora hemos de pagar aunque estemos jubilaos. Porque... ¿está usted jubilao?
Davant la pregunta directa, l'altre home s'ha sentit forçat a respondre:
--Sí, me jubilé hace unos años, cuando tenía 67.
--Y seguro que cuando va a la farmacia tiene que pagar las medicinas que antes eran gratis, ¿verdad?
--Sí, pero es poca cantidad y de esa manera el gobierno consigue dinero para otras cosas.
--Claro, como que Rajoy regaló a los bancos el dinero que le dieron en Europa para arreglar el país... No es extraño que la gente no vaya a votar...
--Yo siempre he ido a votar --li replica l'altre home, com ofès que algú ho pugui dubtar.

És curiós que el de 83 anys, que deia pestes dels manifestants d'aquests dies, en el fons pensava com ells de moltes coses --excepte en la nostàlgia pels temps de Franco.

Acabo de fer un cop d'ull a l'edició de dijous del diari ARA (està ja disponible en el web), amb un editorial que fa una anàlisi imparcial del conflicte de Can Vies. Després de referir-se al context en què s'ha desenvolupat el problema, diu:
Però el context no pot servir per menystenir els esforços negociadors de l'Ajuntament de Barcelona ni pot servir, encara menys, per justificar les respostes violentes, siguin grans o petites. Després de la defensa passiva inicial dels desallotjats, la reacció irada dels seus partidaris, que van respondre a la intervenció policial amb pedres i foc, és el pitjor camí que podia prendre un moviment per legitimar-se davant la ciutadania.
I conclou:
Per molt complicat que sigui, ara cal calmar els ànims per reprendre el diàleg.Can Vies, tot un símbol, hauria de poder renéixer, si pot ser en millors condicions i sense tuteles innecessàries: les institucions han de saber conviure amb els que les qüestionen
Espero que els disturbis acabin aviat i que les nostres institucions aprenguin a conviure amb aquest jovent que ha qüestionat la decisió de l'Ajuntament, però que el jovent també entengui que el vandalisme no duu enlloc.


Actualització 30.05.2014
Aquests dies he estat enviant comentaris per Twitter sobre el que penso de la violència desfermada en relació al desallotjament de Can Vies. He rebut moltes piulades de gent que estava d'acord amb mi, però també respostes molt crítiques de gent que defensa l'acció violenta. Un em deia: "la violència comença amb els desnonaments, l'atur, les retallades, els desallotjaments, les càrregues contra la gent pacífica..."

Un altre em diu que jo no dec trepitjar gaire el carrer:


I un altre fins i tot em dedica una imatge per mostrar-me la idea que s'ha fet de mi:


No he replicat a cap d'aquests dos piuladors. Respondre-hi seria perdre el temps. Un em veu com a una dona que no sap el que passar al carrer i l'altre creu que estic besant els peus als poderosos. Per a ells sóc així i qualsevol cosa que els pugui dir no els farà canviar la percepció que tenen de mi.

La ciutat cremada

Perdoneu, però si d'això que està passant aquesta nit en diuen solidaritat, em sento molt insolidària.

Mentre escric, sento encara el brunzit de l'helicòpter que aquest vespre de nou sobrevola Barcelona, sobretot el barri de Sants, però també el meu (Les Corts); en algun moment hem pogut veure'n el focus apuntant cap a Les Corts. A hores d'ara hi ha aldarulls en diversos barris de la ciutat i, segons llegeixo a Twitter, l'efecte Can Vies (la casa okupada del barri de Sants que ahir va ser desallotjada) s'ha anat estenent fins i tot fora de Barcelona. El cas és que els autors i autores de moltes de les piulades que he vist semblen cofois de la situació i ho veuen com una mostra de solidaritat.

Ho sento, però a mi, el que em fa és vergonya que això passi a la meva ciutat. Que una policia que hauria d'estar al servei del poble, actuï amb la violència que he vist en algunes fotos (vegeu la foto en què colpegen al cap un noi amb bicicleta, que es veu en les altres fotos amb l'orella destrossada). I que uns brètols no sàpiguen trobar altres maneres de protestar més que calant foc al mobiliari urbà o trencant vidres d'establiments o fins i tot destrossant-ne l'interior; o calant foc a un cotxe de TV3 i agredint periodistes, com van fer la nit de dilluns. Ni els afectats per la hipoteca ni els iaioflautes de les preferents, amb molts més motius que els desallotjats de Can Vies, no han fet actes vandàlics com els que van començar ahir i han tingut continuació aquest vespre

L'esperit festiu, alegre i pacífic de diumenge, amb les eleccions europees i uns resultats esperançadors per a Catalunya, dilluns va desaparèixer amb la primera nit de violència. Violència per ambdues parts, la dels mossos i la dels que s'oposaven al desallotjament de Can Vies. Aquesta nit estic seguint l'etiqueta #EfecteCanVies a Twitter i veig comentaris que em preocupen força. Per exemple, un que diu (copio literalment): "Mes revolucions es el que fa falta per a derrocar a aquesta escoria que ens governa!" L'autor d'aquesta piulada sembla que hagi retrocedit en el temps, quan no hi havia altra manera de derrocar l'escòria governant que amb la força d'una revolució. Per sort, ara tenim al nostre abast una altra força: la de les urnes.

Si el poble no està satisfet amb els seus governants, el que ha de fer és, la propera vegada que hi hagi eleccions, votar-ne uns altres. Però, quanta gent de la que ara vol fer una revolució, s'acosta a votar quan hi ha eleccions? Diumenge en vam tenir l'exemple. Tot i el fort augment en la participació que hi ha hagut a Catalunya, no va votar ni la meitat de l'electorat. I moltes de les persones que van anar a votar no ho van fer pas pensant en Europa, sinó més aviat per altres motius; unes, per demostrar el seu suport al sobiranisme i d'altres per castigar el partit al qual potser havien votat en altres ocasions.

Tinc molts anys sobre les meves espatlles i he viscut situacions polítiques molt diverses i èpoques molt convulses. Hi va haver uns anys, ja recuperada la democràcia, en què molt sovint hi havia manifestacions pel centre de Barcelona que acabaven sempre amb aldarulls i actes de vandalisme. Hi havia "professionals" del vandalisme, persones que viatjaven d'un lloc a l'altre per participar en la kale borroka --que no sé si aleshores es deia així-- fent tantes destrosses com podien. I amb les seves gestes vandàliques animaven els que potser havien anat de bona fe a la manifestació (Un d'aquests personatges, molt conegut era el que anomenaven "Cojo Manteca", un noi a qui faltava una cama i que, durant la dècada de 1980, va participar en moltes manifestacions en què, amb les crosses, destrossava cabines telefòniques, aparadors o el mobiliari urbà.)

No he entès mai què empeny aquesta gent a l'incivisme com a forma de protesta. Sovint s'ha dit que estan pagats per altres a qui interessa desacreditar les manifestacions o els seus organitzadors. Si és així, saben que amb uns quants agitadors és suficient perquè les masses els segueixin i actuïn com ells. Ara, a més, les xarxes socials fan possible que la flama del vandalisme com a forma de protesta s'estengui molt fàcilment i que les reaccions oposades siguin també molt enceses. A més de les barricades --i cremada de contenidors-- que han fet aquesta nit a molts llocs, he vist ja convocades concentracions per a dimecres en moltes poblacions. Aquesta nit he llegit també comentaris de gent en contra que deia, per exemple "Ahora es cuando se echa de menos a Franco." Tot plegat, molt trist. I tan inoportú, que no vull pensar que algú que pugui treure'n un benefici, hagi aprofitat la protesta inicial per atiar la violència.

divendres, 16 maig de 2014

Estònia: un petit gran país

Una de les torres de la vella ciutat medieval de Tallinn (Estònia)
Estònia és un país relativament petit de la costa bàltica. Si el comparem amb Catalunya, no es pot dir que sigui petit per extensió; de fet té, una superfície de 45.227 km2 mentre que la superfície de Catalunya és de 31.895 km2 (en ambdós casos, les dades estan obtingudes de la Viquipèdia). En canvi, si que hi ha molta diferència si en comparem les poblacions. La d'Estònia era només de 1.315.819 habitants a començament de 2014, mentre que la de Catalunya era de 7.512.982, és a dir, 5,7 vegades la del país bàltic.

Via Bàltica, 23.08.1989 (foto Kusurija)
Al llarg de la seva història, Estònia ha passat moltes èpoques sotmesa a països veïns: Dinamarca, Suècia, Rússia, Alemanya (durant un breu període) i la Unió Soviètica. El febrer de 1918, aquest país aconseguia per primer cop la seva independència, però, amb la segona guerra mundial, va ser sotmesa de nou; primer a l'Alemanya nazi i després a la Unió Soviètica. El procés d'independència de  les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) va començar el 23 d'agost de 1989, quan es va formar una cadena humana que va anar de Vílnius a Riga i Tallinn, l'anomenada via Bàltica, que va servir d'inspiració per a la via Catalana de 2013. Malgrat la repressió inicial de la URSS, finalment en caure el sistema soviètic, les tres repúbliques bàltiques van aconseguir la independència el 21 d'agost de 1991.

Bandera d'Estonia a la porta (cargolada pel vent) de
l'Institut d'Informàtica de la Universitat de Tartu
Aquests dies he estat parlant amb un periodista estonià que, tot i que és relativament jove, encara va conèixer els darrers temps del domini soviètic. I a mesura que parlàvem, jo anava veient alguns paral·lelismes entre el que passava en el seu país abans de 1991 i el que he vist jo en el meu. Li he dit que, a Catalunya, durant la dictadura franquista no es podia fer servir la bandera catalana i que la llengua oficial era l'espanyola. A Estònia, als agosarats que de tant en tant treien la bandera pròpia del país (durant els anys de dominació soviètica, l'única bandera que es podia fer servir era la vermella amb la falç i el martell) eren detinguts per la policia. I si bé la llengua seguia ensenyant-se a l'escola, hi havia institucions on el rus era obligatori. A més, la Unió Soviètica va afavorir la immigració de russos i de gent d'altres pobles del seu domini i avui dia aproximadament un 25% de la població és d'origen rus. I durant l'època de domini soviètic, amb una forta censura, hi havia també un tipus o altre de cançó protesta, amb lletres que sovint incloïen metàfores que explicaven allò que no es podia dir directament.

Un cop obtinguda la independència, el poble va ser molt optimista, tot i que els primers anys van ser durs. Avui dia, però, Estònia és un país relativament pròsper, amb una taxa d'atur que el primer trimestre de 2014 ha estat de 8,5% (2 dècimes menys que en el darrer trimestre de 2013), un valor que potser als estonians preocupa, però al qual ja ens agradaria apropar-nos. El país és fort en diversos sectors, però un dels que han crescut més últimament és de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), que han fet d'Estònia un país-e, que ha suprimit l'ús del paper en molts àmbits.

A Estònia, totes les escoles tenen connexió a Internet, però no únicament perquè l'alumnat tingui accés a la informació de la xarxa en el seu aprenentatge. És un mitjà que connecta el professorat, l'alumnat i els pares i mares dels alumnes. La família pot fer un seguiment dels estudis de l'alumne, saber els deures que han de fer cada dia, informar l'escola si el fill o filla està malalt i aquell dia no hi pot anar i assabentar-se de les notes que va obtenint al llarg del curs. A diferència d'altres capitals europees, a Tallinn no he vist grans oficines bancàries i suposo que deu ser perquè no les necessiten, si més no de cara al públic, atès que aproximadament el 99 per cent de les operacions bancàries del país es fan per Internet, com també s'hi fan el 94% de les declaracions d'impostos i de la renda. També està desapareixent el paper en les eleccions polítiques; com més va, més percentatge de gent hi ha que vota des de casa seva. Per tot arreu es pot trobar accés gratuït a la xarxa; en molts casos, directament, sense necessitat de contrasenyes. Al'hotel on els col·legues estonians han allotjat els membres de l'EUSJA que participem en aquest visita, no has de preguntar la contrasenya, a diferència de molts hotels on he estat en altres països (això, els que donen accés gratuït, que n'hi ha que encara cobren per aquest servei). I el Govern d'Estònia és també un govern sense parers, i els documents per a les seves reunions es troben emmagatzemats a la xarxa.

Inspirats en l'ús d'Internet, a Estònia han nascut moltes empreses de serveis que després s'han expandit pel món sense haver de deixar, però, la seva seu estoniana. Una d'elles és Skype, el sistema de telefonia per Internet que el gener de 2004 va arribar als dos milions d'usuaris registrats. Actualment pertany a Microsoft, però continua tenint la seu en el campus de la Universitat de Tecnologia de Tallinn.

Podria seguir enumerant algunes característiques d'Estònia que l'han convertit en un gran país, però ho deixo per a un altre dia. Fa un parell d'anys, el president de Catalunya, Artur Mas, declarava que Catalunya podria ser la Massachusetts d'uns Estats Units d'Europa. Jo em conformaria que fos l'Estònia de la  Mediterrània.

Per saber-ne més:
- About Estonia: Economy in numbers.

Fotos: M. Piqueras (maig 2014). La foto de la Via Bàltica és de Wikimedia Commons