dilluns, 14 abril de 2014

Rachel Carson i el 14 dabril

Rachel Carson (1907-1964)
Un dia com avui, 14 d'abril de 1964, va morir a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora del llibre Primavera silenciosa, i d'altres llibres de divulgació. Com que he escrit moltes vegades sobres aquesta autora i el paper que la seva obra va tenir en les societats occidentals (i no solament occidentals; al Japó hi ha una mena de club o associació de persones admiradores de la seva obra), no torno a fer-ho avui, però posaré alguns enllaços per qui no la conegui i tingui interès a saber més coses sobre aquesta dona que va alertar el públic general sobre el perill de l'ús dels plaguicides sintètics, especialment del DDT.

- Tot reivindicant Rachel Carson (diari Ara, 13.04.2014). He volgut recordar Rachel Carson en la meva columna d'aquest mes i denunciar la impossibilitat de llegir en català el seu llibre, una obra que se segueix publicant i que ha estat traduïda a més de 30 llengües.
- No volem una "primavera silenciosa" (per al Max) (aquest blog, 10.04.2012)
- 50 anys d'un llibre que va canviar el món (aquest blog, 27.04.2012)
- La fuerza y la penetración de las ideas: Rachel Carson y Lynn Margulis (M. Piqueras, Quark, 26, 2002)
- La força de les paraules (M. Piqueras, Mètode, 26, estiu 2000)

Foto de Rachel Carson: Wikimedia Commons

dissabte, 12 abril de 2014

La fira dels rams de la rambla Catalunya

Dijous vaig passar per casualitat per la rambla Catalunya i vaig topar-me amb la fira de Rams, que jo creia que ja no existia. Doncs, sí, encara existeix tot i que em sembla que va fent la viu-viu i és només l'ombra del que va ser el segle passat. No hi havia moltes parades i no feien gens de goig perquè gairebé totes tenien les palmes i palmons embolcallats en plàstic. Suposo que deu ser perquè no es ressequin.

Una de les poques parades sense les palmes dins de bosses

Em vaig posar nostàlgica i vaig recordar aquelles parades plenes a vessar de palmes i palmons, guarnides o sense guarnir, que els guarniments podien comprar-se per separat. A mi m'agradava el palmó, per poder fer força escombra picant al terra, i me'l compraven com el dels meus germans. Però a mi m'hauria agradat que algun any m'haguessin comprat un d'aquells palmons despentinats, en què les fulles de palma estan tallades molt fines i sembla com si el palmó tingués una melena, Quan vaig ser més gran jo mateixa em preguntava com era possible tenir aquell desig, si aquell tipus de palmes eren els que duien les nenes pijas de Barcelona.

I vaig recordar també l'olor de la palma blanca i tendra. Fa un parell d'anys, una lectora del blog em va dir que ella compra cada any una mini-palmeta a la rambla de Catalunya i camí de casa se l'apropa al nas per ensumar-la, que fa olor d'infantesa.

Després de comprovar que s'havia perdut una tradició,vaig decidir mantenir-ne una altra (no tan coneguda com la de la palma): entrar al Forn Sant Jaume i menjar-me un croissant, que són dels millors que es fan a Barcelona.

La forma no és molt maca, però tenen un gust....
Potser us interessarà:
- Palma o palmó (aquest blog, 01.04.2012)

divendres, 11 abril de 2014

Viena, "El tercer home" i Hundertwasser

(Per al Max, que ahir va fer 12 anys. Per molts anys!)

Cartell mexicà d'El tercer home
Max, aquest any canvio de tema i et parlaré d'algunes coses sobre Viena, una ciutat on he estat recentment. No la coneixia (només hi havia passat un parell d'hores ja fa anys), però era per a mi una ciutat familiar través d'una pel·lícula molt antiga (de 1949!): El tercer home. És possible que l'hagis vista algun estiu a casa de la teva àvia perquè és una obra que no sol faltar en les bones filmoteques. No sé si t'agraden les pel·lícules en blanc i negre, però en aquesta, el blanc i negre és important; les ombres de la nit en els carrers de Viena, o les d'una persecució per l'interior dels canals de les clavegueres de la ciutat, augmenten la intriga de l'argument. I la música inconfusible, tocada amb una cítara, un instrument de corda poc freqüent, va donar fama mundial al seu compositor i intèrpret (Anton Karas), un músic que tocava en un bar de Viena per entretenir els clients. Amb els anys, aquesta pel·lícula s'ha convertit en un clàssic del cinema i molts visitants de Viena busquen els llocs que apareixen en el film. Tant és així, que fins i tot té un petit museu i s'organitzen recorreguts turístics per la ciutat per mostrar llocs on es va filmar.

Una escena important del film passa dalt d'una nòria gegant que hi ha en un parc d'atraccions. I només arribar a Viena, en sortir del tren de l'aeroport la vagi veure al meu davant:

Nòria del parc Preter


Hunderwasserhous, Viena
Però més que de la Viena d'El tercer home, et volia parlar d'un artista vienès del segle XX i de la seva obra, que per a mi ara ja van lligats per sempre a la capital d'Àustria: Friedensreich Hundertwasser (1928-2000).

Quan vaig dir a la meva amiga Karen que anava a Viena, va recomanar-me que no deixés de veure la Hundertwasserhaus, una casa de veïns molt singular construïda en la dècada de 1980. Havia anat a Viena per feina i dels tres dies que hi vaig ser, només vaig disposar d'un matí per fer turisme. Viena és una ciutat per passar-hi molts dies veient-hi els seus nombrosos parcs i jardins, visitant museus, anant a concerts (la música és un altre tret distintiu de la ciutat), passejant per la riba del riu Danubi i els seus canals, contemplant edificis i palaus... Però jo només tenia unes hores lliures i vaig decidir seguir el consell de la meva amiga i apropar-me fins la Hundertwasserhous per veure al natural el que ja havia vist per Internet, un edifici de formes molt irregulars, colors variats, jardins en el terrat...

En arribar al carrer on es troba aquesta casa vaig tenir la mateixa sensació que tinc quan passo davant de la Pedrera o de la casa Batlló de Barcelona (les dues al passeig de Gràcia) i no únicament perquè aquella arquitectura i disseny em recordaven l'obra de Gaudí, sinó pels nombrosos turistes que hi havia i que amb càmeres o mòbils hi feien fotos. Jo mateixa, al cap d'uns minuts també vaig treure la càmera per tenir un record visual d'aquella casa tan singular.

El dia abans, un periodista austríac em va explicar que l'Ajuntament de Viena va encarregar a Hundertwasser el disseny d'un projecte per construir uns habitatges de tipus social. Hundertwasser no era arquitecte, però havia treballat ja en projectes arquitèctonics. De fet, era un artista polifacètic, que pintava, dissenyava portades de llibres, segells de correus, tapissoss, objectes diveros... sempre amb colors molt vius --sovint col·locant colors complementaris un a costat de l'altre-- i un estil molt particular, que gairebé mai contenia línies rectes. Quan s'ha vist algun dels quadres, segells o pòsters d'aquest artista, és fàcil reconèixer-ne d'altres fets també per ell. Mira aquests segells, que originals.



Pel que fa a l'esmentada casa de veïns, la Hundertwasserhous, va aplicar-hi les idees que ja havia desenvolupat des de feia més de vint anys. El disseny de les cases era obra de la seva creativitat artística i imaginació, però és fonamentaven també en criteris ecològics i socials. Per una banda, volia fugir de la monotonia que solen tenir les cases fetes en un mateix període; per una altra, volia dur la natura als edificis que ell dissenyava i ho feia tenint en compte aspectes ecològics i de sostenibilitat, tot i que quan va començar a participar en la construcció d'edificis ningú no parlava de sostenibilitat. Ell, però, no era arquitecte i en la construcció de la casa va treballar amb dos arquitectes, Josef Krawina i Peter Pelikan.

En veure la Hundertwasserhous vaig pensar que aquell home havia estat el Gaudí austríac, i que segurament s'havia inspirat en la seva obra: predomini de línies corbes, dibuixos fets amb peces petites de rajola --com el trencadís de Gaudí-- apropament a la natura... Però quan he anat buscant en la seva biografia, enlloc no he trobat cap esment a Gaudí, ni que l'artista austríac hagués conegut l'obra de l'arquitecte català. En el porxo de l'entrada, les parets i el sostre tenen motius que podrien ser propis d'un edifici de Gaudí, a més de les corbes del sostre. I la font in la sanefa que envolta la porta també tenen trencadís:

Porxo i font

Porta d'entrada a l'escala (i autofoto)


A la façana hi ha una part que sembla d'un edifici clàssic; suposo que deu ser perquè es noti el contrast entre la seva obra i els edificis que es construïen a Viena. I fixa't que, del terrat, sobresurten les branques d'un arbre, perquè hi posava jardins.


Façana: contrast

Les persones que viuen en aquesta casa deuen estar tipes dels turistes que s'aturen al davant i que, en molts casos volen veure més enllà de la façana perquè han posat un cartell que indica que aquell edifici està habitat i no es pot visitar per dins.

Per tant, vaig procurar no quedar-me per allà molta estona i de seguida vaig anar cap a un edifici proper que també va ser dissenyat per Hundertwasser i es pot visitar per dins perquè és un museu dedicat a aquest artista: el KuntsHausWien o Museu Hundertwasser, instal·lat en un edifici que havia estat una fàbrica de mobles. Aquí es pot conèixer bé l'obra d'aquest dissenyador en molts camps i s'hi veuen dutes a la pràctica les seves idees per a la construcció. Per exemple, a l'interior de cada pis hi ha moltes plantes. I s'hi poden veure les maquetes d'algunes obres seves, com ara una incineradora de brossa, una urbanització, una església que va reformar tot donant-li el seu estil inconfusible (deia que una església ha de ser bonica i estar en harmonia amb la natura perquè la gent s'hi trobi bé i hi vagi). La llàstima és que només deixen fer fotos a les escales, els porxos i als patis i restaurant. En aquesta foto feta en un replà de l'escala, es pot apreciar la curvatura del terra ( a la dreta, a costat de la paret):


Museu Hundertwasser, replà

Altres vistes de la casa-museu:

Museu Hundertwasser, vista posterior


Museu Hundertwasser, vestíbul (amb el terra ondulat)

Per descansar i prendre alguna cosa

Gairebé vaig passar tot el matí admirant l'obra de Hundertwasser. Després només vaig tenir temps per passejar una horeta per Viena, una ciutat on espero tornar algun dia perquè té moltes coses boniques per veure. Si algun vegada hi vas, et diré com em va dir la meva amiga Karen: no deixis de veure la Hundertwasserhous.

Per molts anys, Max!

Fotos: M. Piqueras, 30.03.2014

dijous, 10 abril de 2014

El C4 i Artur Mas

Tomàs Molina i Artur Mas en l'Àgora del C4
El setembre de 2011 vaig titular una entrada del meu blog "Tot parlant de ciència i comunicació amb Andreu Mas-Colell". Ara podria haver fet servir el mateix títol substituint el nom del conseller Mas-Colell pel del president Mas, amb qui vaig dinar ahir. He d'aclarir que, a més dinar jo amb ell, també ho van fer més d'una trentena de persones i que no era un dinar en què la gent s'entaulés, sinó que cadascú es duia el plat a la cadira i anàvem menjat i escoltant o intervenint en el col·loqui. Els comensals érem membres del Consell Català de la Comunicació Científica (el C4) que, tot i el nom tan pompós, que recorda el G5 o el G8, no és més que un col·lectiu de persones relacionades amb la comunicació científica i la ciència que ens reunim pel cap baix dues vegades l'any, amb l'aixopluc de la Fundació Catalana per a la Recerca i la Innovació.

I què fa el C4? Tomàs Molina, que presideix el C4, va dir ahir que "som un grup que no fa res". Cal entendre però què vol dir aquest "no fer res". És cert que el C4 no desenvolupa projectes, ni organitza altres activitats que les trobades dels seus membres; entre d'altres coses, perquè no té els mitjans per fer-ho. Per una banda, és un grup transversal --o multidisciplinari, com preferiu-- amb membres del món de la comunicació i el periodisme científics, del món acadèmic i de la recerca, de l'edició científica i també --però menys-- de la política. Per una altra, els membres del C4 tenim un interès comú: la difusió del coneixement científic i tecnològic entre la població i el foment de l'esperit crític en la ciutadania i també en la classe dirigent. I si bé la major part dels membres del C4 són de l'àrea d'influència barcelonina, també n'hi ha que vénen de més lluny: de Vic o de Girona, per exemple.

El C4 intenta ser un grup de pressió; de fet, ja ha actuat així en algunes ocasions. Per exemple, el Consell Assessor del Parlament sobre Ciència i Tecnologia (CAPCIT) potser no existiria si no hagués estat per la pressió del C4. I les seves trobades (les 'Agores') sovint són una pluja d'idees que es deixen anar perquè les recullin qui les pots posar en pràctica. Diu Tomàs Molina que la percepció que es té del C4 en molts llocs és bona, que quan ell truca a Presidència o a una conselleria en nom del C4, l'escolten. De tota manera, em pregunto si l'escolten perquè és el president del C4 o perquè és allò que ara se'n diu un personatge mediàtic. Farien el mateix cas a un president del C4 que fos professor d'universitat o investigador del CSIC, per exemple?

Rellegint el que vaig escriure quan ens vam trobar amb el conseller Mas-Colell el 2011, m'adono que alguns temes que van tractar-se ahir són recurrents i gairebé surten en cada reunió que fa el C4, com ara la necessitat de més formació científica en els estudis de formació del professorat, o que es consideri la ciència part de la cultura i el Departament de Cultura la tingui en compte. Però en van sortir altres de nous. Després de la introducció de Tomàs Molina i d'Enric Claverol, director de la Fundació Catalana per a la Recerca, l 'editor científic Jaume Estruch va iniciar el col·loqui tot parlant de la "democràcia del coneixement" i del perill de caure en  la "tirania de la ignorància". Va insistir en el coneixement com a dret fonamental que ens allunya d'aquell perill. Esmentaré ara alguns altres dels temes que van anar sortint durant la reunió.

Subvencions per a la difusió de la ciència
Es va parlar de les subvencions a activitats de difusió de la ciència que han patit una retallada més forta perquè possiblement es veu com la part menys imprescindible en el sector científic i Joaquim Elcacho va suggerir que, quan s'abandonin les retallades es recuperin les subvencions amb aquesta finalitat. El president va especificar que, quan el Govern diu que no es faran més retallades, no significa que hi haurà més diners. Per altra banda, va afegir que la recuperació econòmica no afectarà a curt termini els ingressos de la Generalitat, sinó el govern central. I aquí va donar xifres que suposo que sap de memòria, de tantes vegades que ha hagut de donar-las, sobre la distribució del dèficit entre el Govern central, les autonomies i els ajuntaments.

Els mitjans de comunicació
Ens les innombrables tertúlies que hi ha a la ràdio i la televisió no hi sol haver científics ni tecnòlegs, com tampoc entre els col·laboradors en les seccions d'opinió dels diaris. Sembla que com si tothom pogués opinar de tot, però els científics només poguessin opinar de ciència i per això no es considera adient que participin en tertúlies sobre l'actualitat.

La ciència i la tecnologia davant la perspectiva d'un país independent
Hi ha una sèrie de temes que afectarien la vida quotidiana en un país independent i que, si s'han tingut en compte, no s'han explicat a la ciutadania. Per exemple, com afectaria les telecomunicacions? Es podrien fer trucades com ara a la resta de la península? I se'n veuria afectat l'abastiment energètic?

Assessorament científic del Govern
Si bé el Parlament compta amb l'assessorament del CAPCIT, aquí no hi ha el càrrec d'assessor del president per a temes relacionats amb la ciència  la tecnologia, com tenen governs d'altres països. El president va replicar que, per a temes ambientals, el Govern disposa de l'assessorament del CADS (Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible de Catalunya) i que, per a temes científics, el seu assessor és el conseller Mas-Colell i que possiblement no en podria tenir cap de millor. 

Estímul de vocacions científiques i ciència a l'escola
Artur Mas va reconèixer que hi ha un problema en la manca de vocacions científiques i tècniques i va assegurar que intenten posar fil a l'agulla per millorar la situació. Tanmateix, des de la seva perspectiva de president, els problemes més greus per resoldre ara a l'escola són tres: l'abandonament escolar prematur, el fracàs escolar i el coneixement deficient de llengües estrangeres.

Grans projectes econòmics i impacte ambiental
Davant de grans projectes com el BCN World, els líders del país no sembla que els vegin com una oportunitat d'aplicar criteris de sostenibilitat a les empreses i fer un projecte d'excel·lència en realció amb l'ambient. El president de l'Institut d'Estudis Catalans i catedràtic d'Ecologia de la Universitat de Barcelona, Joandomènec Ros, va fer tres suggeriments al president: a) que el Govern consulti la comunitat científica sobre temes en els quals es necessita un criteri científic per prendre decisions; b) que es creguin els informes de l'anàlisi feta per experts i en segueixin el consell, i c) que expliquin que les decisions s'han pres a partir de les opinions emeses pels experts. Ros va dir que hi ha vegades que el Govern fa justament el contrari del que aconsellen els informes.

Artur Mas va voler saber algun cas en què el Govern no havia fet cas dels informes sol·licitats a experts i Ros n'hi va esmentar dos: el canal Segarra-Garrigues i el projecte d'extracció de gas i petroli del subsòl mitjançant la fracturació hidràulica (el fracking), si bé en el cas del fracking finalment es va desestimar. El president va demanar que ho consideréssim des de la seva perspectiva i que el criteri polític pot diferir del criteri dels científics. Per una banda, Catalunya ha de poder abastir-se d'aliments i a la nostra geografia, amb més d'un 60% del territori de boscos, no queda massa espai per a l'agricultura, pràcticament, les planes de Lleida, les terres de l'Ebre i les planes de l'Empordà. Per altra banda, va reconèixer que no és fàcil anar a Lleida i dir-los que no es farà el canal; sobretot dir-ho a la pagesia. Ros va rebatre-li que d'aquí a trenta anys tindrem un canal que no servirà per a res perquè no hi haurà aigua per transportar. I el president encara va replicar que això serà per culpa d'una llei del Govern central que pot deixar Catalunya sense bona part de l'aigua de l'Ebre.

Jo vaig indicar al president un altre cas en què el Govern no havia tingut en compte l'opinió dels experts: l'eliminació del límit de 80 km/h en les autopistes i autovies de l'àrea metropolitana de Barcelona. Malgrat que hi hagués estudis epidemiològics ambientals que recomanaven aquesta limitació, el primer Govern d'Artur Mas la va suprimir. Aleshores, però, el Govern va tenir en compte únicament els efectes sobre la sinistralitat i ahir de nou va insistir que la sinistralitat en carretera a Catalunya ha anat baixant. (És possible que no demanessin un estudi específic sobre aquest tema, però no calia, perquè ja hi havia estudis fets per investigadors del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental [CREAL] de Barcelona que ho recomanaven. Ningú no deu haver informat el Govern de l'estalvi en despesa sanitària que representaria mantenir aquell límit de velocitat?)
 ____________________________

Tertúlia a peu dret del tot prenent cafè
En acabar el dinar, el president encara va quedar-se uns minuts dialogant a peu dret amb diversos membres del C4, mentre la gent prenia cafè. És d'agrair que Artur Mas dediqués al C4 més de dues hores, malgrat les seves moltes ocupacions, especialment en un dia --l'endemà del debat sobre la petició que el Parlament de Catalunya va fer al Congrés en relació al referèndum d'independència-- que suposo que devia tenir moltes altres preocupacions. Per cert, el vaig veure prenent notes d'algunes de les coses que se li van dir. Espero que les tingui en compte i potser fins i tot que les comenti amb el seu assessor científic.


Dani Jiménez, Íngrid Aznar i Cristina Ribas conversen amb Artur Mas

Fotos: M. Piqueras (09.04.2014)

diumenge, 6 abril de 2014

Un tast de Viena

Diumenge passat era a Viena. Hi vaig anar per feina divendres i dissabte, i només vaig disposar d'unes hores diumenge al matí per voltar una mica per la ciutat. Feia un temps com el que avui tenim a Barcelona, més propi del mes de maig que no pas de març (era el 30 de març).

Havia arribat a Viena divendres al matí, amb aquell tren que, des de l'aeroport, et deixa en 16 minuts en el centre de la ciutat. Baix baixar una parada abans però, a Preter, per agafar el metro per anar a l'hotel. A través dels enormes vidres de l'estació de metro vaig veure una cosa que em va fer sortir al carrer per apreciar-la millor: era la nòria on Harry Lime i Holly Martins (Orson Welles i Joseph Cotten) es troben abans de la persecució per les clavegueres de Viena. Per a mi, Viena ha estat sempre la ciutat d'El tercer home. La primera vegada que vaig passejar pels seus carrers --només unes hores el 2006, aprofitant una espera de més de quatre hores entre dos avions-- ja vaig veure alguns racons de la ciutat que em van fer evocar el film d'Orson Welles, però la nòria del Prater n'és un tret molt característic, com ho són també les clavegueres, tot i que no tinc cap interès per visitar-les, llevat que fos amb una mascara que evités sentir-ne les olors.

La nòria de Prater

Diumenge, per l'Innere Stadt (la Ciutat Vella) vaig veure també altres indrets que em van fer pensar en El tercer home. Treient el color a les fotos, encara m'ho recorden més, tot i que vaig veure aquells carrers en plena llum del dia i d'un dia ben assolellat:

Un racó del Districte 1r de Viena (Innere Stadt)

Un altre carreró de l'Innere Stadt de Viena

Karlsplatz és una enorme plaça --sembla més un parc que una plaça-- on conflueixen línies de metro, tramvia i autobús i es troba en el límit dels districtes 1r (Innere Stadt) i 4rt (Wieden).

Karlsplatz, amb l'església de Sant Carles al fons (Karlskirche)

Primavera a Karlsplatz

Em va sobtar agradablement la quantitat de zones verdes i parcs que hi ha pel centre de Viena. A Burgarten hi ha un monument que molta gent s'aturava a fotografiar, i és que si Viena és la ciutat d'El tercer home, encara és més la ciutat de Mozart:

Monument a Mozart al Burggarten

En un matí no es poden veure moltes coses, però no podia marxar de Viena sense sense veure les aigües del Danubi, que de blau, avui dia no te res i que, a més no les vaig veure en la llera principal del riu, sinó en una ramificació que està canalitzada des de fa segles (el Donaukanal):

El Donaukanal i la Viena moderna


Pescadors en el Danubi (es deuen menjar la pesca?)

Era un matí de març més propi de la Mediterrània que de l'Europa central, amb una temperatura que rondava els 20 graus. Molta gent anava en mànigues de camisa o fins i tot amb roba d'estiu, les criatures jugaven en els parcs i es rebolcaven per la gespa, les terrasses dels bars i restaurants eren plenes i molta gent --sobretot jovent-- feia una llarga cua en una gelatera a Rotenturmstrasse:

Fent cua per un gelat al mes de març

Vaig deixar Viena amb ganes de tornar-hi per poder visitar amb calma molts dels llocs que només vaig poder veure de passada diumenge al matí i d'altres que eren a la meva llista com a gairebé imprescindibles. A les tres recollia la meva maleta a l'Hotel 25 Hours, que em deia adéu també amb una imatge de primavera:

Hotel 25 Hours (Viena), vista parcial

Fotos: M. Piqueras (30.03.2014)

dissabte, 5 abril de 2014

La fi de la guerra (in)civil

Plaça de Bous de València, aprox. 1930 (Wikimedia Commons)

Sempre que vaig a València amb tren --la manera més còmoda, per a mi, de viatjar fins a aquella ciutat-- en sortir de l'Estació, la imatge de la plaça de Bous veïna em porta records familiars: un episodi trist i alhora entranyable de la vida del meu pare. I aquests últims dies, sense haver anat a València, hi he pensat sovint.

Llegeixo en alguns diaris que TVE ha passat per alt la commemoració dels 75 anys de la fi de la guerra. Únicament La 2 va dedicar La noche temática al fotògraf Robert Capa, amb la projecció de dos documentals, i en el web diu: "Con motivo del 75º aniversario del final de la Guerra Civil española, La noche temática analiza la relación del fotógrafo Robert Capa con esta contienda. Y lo hará con la emisión de dos documentales coproducidos por TVE, 'El mundo en el que queríamos vivir' y 'La maleta mexicana'".

Sento no haver vist el programa, perquè estic segura que devia ser molt interessant (fa alguns anys vaig veure La maleta mexicana i m'hauria agradat veure-la de nou). Tanmateix, crec que els 75 anys de la fi d'una guerra que encara té ferides obertes mereixia un programa ben diferent, dedicat als (i les) protagonistes d'aquells tres anys que Alfred Giner-Sorolla qualificava sempre de guerra incivil. Les persones que vam néixer a la postguerra, sense haver viscut aquells tràgics esdeveniments, en tenim el record a través dels relats de pares, mares, avis i àvies, o d'altres persones més grans a qui hem conegut. El meu pare i la meva mare m'havien explicat moltes coses d'aquells anys i també de les dificultats de la postguerra i m'agradava escoltar-los, mai no ho vaig prendre com qui escolta amb paciència les batalletes dels avis.

Vaig néixer ja en el franquisme, en una família on aleshores no es parlava de política, i durant bastant de temps vaig tenir la impressió que la manera com es vivia en el nostre país era normal. No recordo quan vaig ser conscient de la manca de llibertat que patíem ni quan vaig entendre per què tantes amigues i gent que coneixíem tenien parents a França, a Argentina, a Veneçuela, a Mèxic..., on no hi havien anat precisament en busca de fortuna. O per què havien condemnat a mort l'oncle d'un parent nostre en tornar al seu poble alguns anys després d'haver marxat a França. Ni quan vaig adonar-me que, entre aquelles emissores de ràdio que captava el meu pare amb els aparells de ràdio que ell mateix construïa (gràcies als cursos per correspondència de l'Escuela Radio Maymó), segurament havia escoltat programes emesos per Radio España Independiente (coneguda també com La Pirenaica). Crec que molta gent no gosava parlar de política perquè tenia por.

Les històries que la meva mare explicava de la guerra eren sobre la vida quotidiana a Barcelona. Una quotidianitat que consistia a fer tot el que es podia per sobreviure: procurar-se menjar i, des que van començar els bombardejos, estar pendents de les alarmes per anar als refugis. El meu pare parlava de la seva vida en terres extremenyes, on el van destinar. M'explicava que afortunadament mai no va haver de disparar un tret; tenir carnet de conduir el va salvar d'haver d'empunyar un arma i sempre va fer de xofer. Aquests dies que he sentit parlar tant de la fi de la guerra he pensat en el record tan entranyable que el meu pare va tenir sempre d'un matrimoni valencià que aquells dies el va ajudar en uns moments en què ell no tenia res.

El meu pare va ser un dels milers de soldats republicans que, en acabar la guerra, van estar empresonats a la plaça de braus (o de bous) de València, convertida en un camp de concentració. M'he assabentat amb retard que el 2013 es va fer, a l'edifici històric de la Universitat de València, una exposició (Cartografies silenciades) per donar visibilitat a llocs emblemàtics de la repressió franquista i entre aquests espais hi ha la plaça de braus valenciana. El meu pare no parlava gaire dels dies que hi va passar --potser preferia oblidar-ho-- però moltes vegades recordava aquella parella que el va acollir quan va sortir-ne i no tenia ni roba, ni menjar ni diners per viatjar fins a Barcelona. Era una matrimoni gran i crec que tenien algun fill també mobilitzat per la guerra (o potser havia mort?; la memòria  falla). Al meu pare i a un altre soldat que anava amb ell, els van donar acollida a casa seva per una nit, roba per canviar-se, diners per comprar el bitllet de tren fins a Barcelona i algunes provisions perquè mengessin durant el viatge.

Suposo que el trasbalsament del moment va fer que el meu pare ni s'adonés on era exactament la casa d'aquella gent --només recordava que era als afores de la ciutat-- ni pensés a preguntar-los el nom. Anys més tard, quan ho recordava, sentia no haver pogut tornar a donar les gràcies a aquelles persones per la seva solidaritat i generositat. Quan ell i el company de captiveri estaven disposats a emprendre el camí a peu per tornar a Barcelona i no sabien com s'ho farien per menjar durant el camí, aquell home i aquella dona els van facilitar les coses i així va ser com va poder arribar a Barcelona el 8 d'abril, el dia que per a ell marcava el final de la guerra. Una guerra que de 'civil' no va tenir res, perquè la ciutadania no l'havia provocada, sinó que l'havia patit; per això em sembla molt adient com l'anomenava Alfred Giner Sorolla: la guerra incivil.

diumenge, 16 març de 2014

L'altra cara de la marató

Marató de barcelona 2014, km 5

Aquest matí he baixat al carrer a veure passar la marató de Barcelona. Era un espectacle multicolor i amanit amb el clap-clap de les sabatilles sobre l'asfalt. Esperava veure passar l'Aitor i, tot i ser un entre tants milers, doncs sí, l'he vist. Content perquè deia que anava bé de temps. Clar que només havia corregut 5 quilòmetres i l'esforç més fort vindria molt més endavant. (Al final ha aconseguit el que volia: fer la marató en menys de quatre hores.)

M'he aturat a veure la marató molt a prop de casa, a costat dels jardinets de la nostra comunitat de veïns que toquen a la Travessera de les Corts. De sobte, he vist un home que sortia de la cursa i anava cap al jardí. Abans d'arribar-hi ja s'ha posat la mà al davant per anar més ràpid a treure el que li calia per orinar. Darrere seu, altres han fet el mateix. I m'he fixat que la vorera era tota mullada, que aquells corredors no havien estat els primers pixaners de la cursa. Alguns, potser més vergonyosos, s'han ficat dins mateix del jardí perquè no els veiessin orinar des del carrer.

Pixaners de la marató

Tota l'estona que he estat allà sempre hi havia algú o altre que orinava, com si allò fos un urinari públic indicat en l'itinerari de la cursa. N'hi havia que, ja a la cantonada anterior, abandonaven la calçada i corrien per la vorera per arribar abans. I no tots eren homes, també he vist un parell de dones, si bé elles es ficaven entre les plantes. El cas és que no les veien des del carrer, però podien veure-les molt bé des dels pisos del bloc que hi ha al davant o qui passés pel jardí en aquell moment.


I una pixanera

Suposo que els organitzadors d'una cursa de 42 quilòmetres, que dura unes quantes hores, deuen tenir en compte que, de la mateixa manera que als participants els cal beure aigua, potser necessitin orinar, tot i que jo creia que, quan es fan carreres tan dures, els líquids s'expulsaven amb la suor. Desconec la logística de la marató de Barcelona i si, durant el trajecte, hi ha alguns punts amb urinaris perquè puguin afluixar la bufeta aquelles persones que ho necessitin.

De tota manera, aquest urinari improvisat de la Travessera de les Corts es trobava poc més enllà de la marca del quilòmetre 5. No és molt poca distància perquè ja tinguin aquesta irrefrenable necessitat fisiològica? No deu haver-hi urinaris en el lloc on comença la cursa perquè tothom pugui començar-la amb la bufeta buida?

Pel que m'han dit altres persones, l'espectacle dels esportistes pixaners s'ha vist també en altres llocs de la ciutat on hi ha zones verdes arran de carrer. Deu passar en totes les maratons que es fan pel món? Segons llegeixo en el diari ARA, a la marató de Barcelona hi havia inscrites 17.749 persones. Encara que n'hagin fallat uns centenars i hagin estat unes 17.000 o que fossin 16.500, són molts milers de persones per anar pixant pels carrers de la ciutat.

divendres, 14 març de 2014

El Raval "revisited"


Sant Pau del Camp, vista parcial (juliol 2008)
M'agrada el barri del Raval. Em direu que no és elegant, que hi ha pobresa, prostitució i droga, que hi manca netedat, que molts carrers són insegurs, que tot i ser un barri antic, no té el valor històric del barri Gòtic... Tanmateix, és un barri sorprenent, un mosaic d'ètnies i cultures, amb botigues de tota mena, amb una història al darrera que cal descobrir, si bé en alguns llocs --Sant Pau del Camp, Hospital de la Santa Creu, Casa de Convalescència-- ja s'endevina.

La història de la Ciència i de la Tècnica a Barcelona no s'entendrien sense el Raval, un barri que, com a tal, va néixer amb la revolució industrial, al voltant de les fàbriques i vapors que es van instal·lar en llocs on durant segles hi avia hagut horts que abastien la ciutat de verdura i fruita. Però on ja feia segles que hi havia un dels més grans hospitals d'Europa. Al llarg del temps, el veïnat del barri s'ha nodrit de les diverses onades migratòries que arribaven a la ciutat en la cerca de condicions millors de vida, cosa que no sempre han trobat. Primer va ser una migració arribada d'altres punts de Catalunya quan el Raval era una zona industrial puixant. Després els nou arribats ho van fer de diversos punts d'Espanya i en les darreres dècades del segle XX va començar l'última gran onada migratòria, formada per persones estrangeres, la majoria ni tan sols europees.

El Gat de Botero, a la Rambla del Raval (juliol 2008)
De la població del Raval de 2009, un 52,78% dels homes i un 42,5 per cent de les dones eren nascuts a l'estranger. Una de les nacionalitats estrangeres més freqüents en el veïnat del barri és la filipina (la segona en els homes i la primera en les dones), tot i que la seva presència en els carrers no sigui tan evident com la de pakistanesos o persones del Magrib. La forta presència d'estrangers, que ha augmentat molt des del 2000, ha fet que la fesomia del barri canviés molt. S'han obert moltes botigues adaptades a les necessitats i costums dels seus nous habitants i en alguns indrets, el comerç i la clientela podrien fer pensar que som en un barri d'un altre país.


Botiga "de tota la vida" al Raval (maig 2009)
Avui dia, a costat d'algunes botigues "de tota la vida", n'hi ha moltes pensades per a aquella nova clientela: carnisseries islàmiques i botigues de queviures especialitzades, comerços de teles i confecció d'acord amb costums i manera de vestir no occidentals, locutoris telefònics, barberies que semblen clubs on els homes van a petar la xerrada. Hi ha un mercat que entusiasme els turistes i gent d'altres barris de la ciutat i un altre, molt més amagat i senzill, que molta gent desconeix. I a costat de cases de veïns que possiblement no passarien un control de la seva habitabilitat, n'hi altres de modernes, edificis històrics d'un gran valor arquitectònic i històric, equipaments culturals en novíssims edificis "de disseny"...

Filmoteca de Catalunya (març 2014)
El 2009, vaig escriure sobre el Raval en aquest blog ("Un altre Raval és possible", 21.05.2009). De fet, hi tinc més d'una vintena d'entrades, si bé moltes són només breus apunts o fotos de curiositats vistes pel barri. El maig de 2009 parlava de l'espai que va quedar lliure quan es va enderrocar l'anomenada illa d'en Robador. (Incís: la gent diu "carrer de Robadors", potser perquè s'ha identificat el barri amb la delinqüència i és com si en diguessin "carrer dels Lladres" Segons el Nomenclàtor dels carrers de Barcelona, però, el nom de 'Robador' era el d'una família catalana i es coneix una escriptura del segle XIV que ja cita el carrer amb aquest nom.)

La plaça de Salvador Seguí, que ocupa part de l'illa que es va enderrocar al tombant del segle XXI, era el 2009 poc més que un projecte. Una tanca ocupava gran part del perímetre de la plaça i grans camions, que no sé per on arribaven fins allà, hi descarregaven material de construcció per a la nova seu de la Filmoteca de Catalunya. En un extrem, hi havia una nova casa de veïns que en una part de la planta baixa i el soterrani acullen el Servei de Publicacions de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Em va agradar veure el canvi que el barri estava experimentant.


Carrer d'en Robador (març 2014)
Aquesta setmana he tornat a l'illa d'en Robador, molt canviada des de 2009.  I el mosaic que és el Raval, era un cop més ben palès: mentre unes criatures filles de la immigració jugaven a la zona dels jardinets reservada per a elles, uns homes seien en els bancs públics tot deixant passar el temps en silenci; unes dones que no calia que diguessin quina és la seva professió, esperaven la clientela arrepenjades a la paret o la porta d'una casa, a costat d'unes patrulles de mossos d'esquadra i veient passar unes altres dones que, vestides amb un sari o amb el cap cobert amb un hijab, duien la mainada cap a casa; una anciana --potser de la minoria que queda de les persones que van venir a viure al barri abans de la guerra-- arrossegava un carret de la compra. I ocupant una gran part de la nova plaça de Salvador Seguí, la Filmoteca.

Vaig anar a la llibreria de l'Institut d'Estudis Catalans, per veure-hi les darreres publicacions. L'IEC, amb més de 25 societats filials, unes seccions molt actives i diverses fundacions que hi tenen aixopluc, té una editorial amb una gran producció, però que passa desapercebuda fins i tot per a lletraferits. Per exemple, aquesta llibreria és el millor lloc per trobar-hi l'obra de Mercè Rodoreda, gran part de la qual molta gent desconeix. i recentment, aquesta seu de l'IEC s'ha incorporat a l'anomenada Anella Científica, amb un canvi en la seva connexió a Internet que ha ampliat la seva velocitat de connexió  de 8 a 100 Mb per segon.

Llibreria de l'IEC a la pl. Salvador Seguí (març 2014)
Els darrers anys he sentit algunes veus crítiques amb la presència de l'IEC en aquesta plaça; sobretot que és un entorn degradat i perillós. Jo, en canvi, crec que va ser un encert que l'IEC vingués fins aquí i que seria bo que, a poc a poc, altres entitats contribuïssin, com l'IEC i la Filmoteca, a canviar la fesomia del Raval Sud, més conegut com a Barri Xino. És cert que encara està degradat, però precisament aquella zona no em sembla més perillosa que alguns carrers propers i més transitats, com els carrers del Carme o Hospital. Persones que critiquen la presència de l'IEC a la plaça de Salvador Seguí segurament no farien escarafalls per anar a dinar o sopar a Casa Leopoldo, que és a quatre passes, en el carrer de Sant Rafael, un dels que limiten l'illa d'en Robador.


Pisos nous al Raval. A l'abast de qui? (març 2014)
El perill que veig en el canvi que està experimentant el Raval és la possibilitat que l'especulació foragiti les persones que hi han viscut tota la vida i les que hi han arribat després; que esdevingui una zona fashion i les cases modestes enderrocades siguin substituïdes per pisos i apartaments de lloguers prohibitius o encara pitjor, apartaments turístics que facin del barri una zona per a forasters. Seria una llàstima que al Raval passés el que està passant en el Barri Gòtic, en el mateix districte, on diuen que les immobiliàries assetgen els llogaters que viuen en pisos de renda antiga per tal que marxin i poder restaurar els immobles i després fer-hi el gran negoci.


M'agradaria un Raval en què se solucionessin molts dels problemes que té ara el barri: marginació, pobresa, manca d'higiene, salut precària de la població, prostitució, comerç de drogues... (Un altre incís: en comparació amb el conjunt de la ciutat, el 2013, la mortalitat al Raval Sud era, en els homes, un 42,8% més gran que al conjunt de Barcelona i un 2,8% en les dones; la incidència de VIH i sida era 3 vegades més gran i la de tuberculosi, 7 i el consum de drogues i les morts per sobredosi també superaven les de qualsevol altre barri de Barcelona)  Però que seguís sent un mosaic cultural i multiètnic, i que els seus habitants estiguessin orgullosos de conviure amb museus, monestirs i esglésies històriques, biblioteques, centres universitaris i de recerca, teatres, restes arqueològiques... i que moltes d'aquestes institucions fessin també algun pas per apropar-se a aquella part de la ciutadania que sovint no té contacte amb el món de la cultura. És una utopia el que demano?

dissabte, 8 març de 2014

Tot recordant algunes grans dones

Mosaic amb algunes grans dones (de la majoria, n'he dit alguna cosa en el blog).


A la part superior (d'esquerra a dreta):

- Camille Claudel, escultora (1864-1943) (Hi va haver UNA Claudel: Camille)
- Ida Bengston (1881-1952), bacteriòloga nord-americana.
- Irena Sendler (1910-2008), dona polonesa que, durant la segona guerra mundial, fent-se passar per infermera, va ajudar els jueus que vivien en el gueto de Varsòvia i va ajudar a fer-ne sortir uns 2500 nens i nenes. (Irena Sendler [1910-2008])
- Esther Lederberg (1922-2006), microbiòloga  i genetista nord-americana, de qui The Guardian va dir, quan va morir: "el treball d'Esther Lederberg va ser pioner en el camp de la genètica, però va ser el seu marit qui va rebre un premi Nobel" (També hi va haver UNA Lederberg).

A la part inferior (d'esquerra a dreta):

- Elizabeth Cady Stanton (1815-1902), lider destacada del moviment sufragista del segle XIX als Estats Units (Elizabeth Cady Stanton, lluitadora pels drets de les dones).
- Maria Sibylla Merian (1647-1717), il·lustradora de la natura (Maria Sibylla Merian [1647-1717], gran naturalista).
- Ellen Swallow Richards (1842-1911), primera dona admesa a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (Ellen Swallow Richard, pionera de les ciències ambientals.
- Virginia Woolf, escriptora, gran figura de la literatura anglesa del s. XX i la meva inspiració per a posar nom a aquest blog. (Virginia Woolf)


dilluns, 3 març de 2014

Candel, "Els altres catalans" i Nostra Senyora del Port

Fa uns dies vaig rebre l'anunci d'un acte commemoratiu del 50è aniversari de la publicació del llibre Els altres catalans, de Paco Candel que es fa avui a l'Ateneu barcelonès (03.03.2014, 19.30). Això m'ha fet recordar com vaig conèixer l'obra de Candel. Jo tenia 17 anys i m'havia pres un any 'sabàtic' en els meus estudis després d'acabar el batxillerat (en realitat, van ser tres anys, no vaig reprendre els estudis fins als vint anys; i tampoc van ser una pausa completa, perquè vaig seguir estudiant francès, italià i alemany). La primera cosa que vaig fer aquell curs va ser inscriure'm per fer el servei social, l'equivalent femení al servei militar dels homes; no era obligatori, però era necessari per treure's el carnet de conduir, el passaport i per a algunes altres coses. Van enviar-me a fer la prestació del servei social al Asilo de Nuestra Señora del Port, que es trobava a la Zona Franca (en realitat, en el mateix recinte hi havia dos asils, un de nens i un de nenes, que estaven separats per un mur).

Tot i que durant uns mesos jo anava de dilluns a divendres al barri on vivia Paco Candel i que ell ja era un personatge conegut entre la gent del barri, jo no havia sentit mai el seu nom i no coneixia cap dels llibres que ja havia publicat. Un dia, el pediatre que va venir a visitar un dels meus germans malalts, i a qui feia anys que coneixia, em va preguntar què estava fent aquell curs i vaig explicar-li allò del "descans" en els estudis i que feia el servei social a l'Asil de Nostra Senyora del Port. Aleshores em va recomanar que llegís un llibre de Candel que parlava molt d'aquell barri i dels seus habitants: Donde la ciudad cambia su nombre. Casualment, vaig comentar-ho amb una amiga que a casa seva havia vist el llibre i me'l va deixar. Durant uns dies, va ser la meva lectura en el llarg trajecte que feia cada dia per arribar a l'Asil (jo vivia a Sarrià, però no hi havia cap mitjà que em portés directament a la Zona Franca i trigava una hora o més a arribar-hi).

Més que llegir, vaig devorar aquell llibre; em va atrapar de seguida. Per una banda, perquè el "paisatge" em resultava familiar; carrers per on passava cada dia, la parròquia al mig del barri, el cementiri en un extrem... Per altra banda, perquè els personatges i les seves històries eren molt peculiars, però reals. De vegades, mirava la gent que hi havia a l'autobús (una línia d'autobús que duia a la Zona Franca des de la plaça d'Espanya) i pensava si alguna d'aquelles persones no seria un personatge del llibre de Candel o fins i tot si no podria ser Candel un d'aquells homes (mai no havia vist una foto seva).

He de dir, que malgrat que anés cada dia a l'Asil de Nostra Senyora del Port, mai no vaig tenir contacte amb la gent del barri. Baixava de l'autobús en el passeig de la Zona Franca i, tot i que en el mateix passeig hi havia una porta d'entrada al recinte, era l'entrada a la part dels nens i jo havia de caminar per l'exterior fins a la porta oposada, en el carrer de Nostra Senyora del Port. Passava allà quatre o cinc hores i després feia cap a casa de nou amb l'autobús, el metro i el tren de Sarrià. De tota manera, si bé no vaig tenir contacte amb gent adulta del barri, entre les nenes a qui vaig tractar n'hi havia algunes que eren d'aquella zona, de famílies que vivien rellogades o en barraques o amb problemes socials (amb el pare o la mare a la presó, o víctimes de l'alcohol o la prostitució).

La causa que jo anés a parar a aquell asil per fer la prestació del Servei Social era que una de les monges que feien classe a les nenes estava malalta i no n'hi havia cap altra que la pogués substituir. Aleshores van recórrer a la Sección Femenina perquè els enviés alguna noia perquè els fes classe mentre la monja no es posés bona. I vet aquí que em va tocar a mi. Jo tot just havia acabat el batxillerat i, sense tenir ni idea del que era fer classe, vaig haver d'enfrontar-me a un grup de quaranta nenes entre nou i catorze anys i amb uns coneixements molt diferents. N'hi havia algunes que gairebé no sabien ni llegir ni escriure, mentre que d'altres ho feien molt bé i tenien coneixements que, en altres condicions, els haurien permès fer el batxillerat (cal dir que aleshores el batxillerat es començava als nou o deu anys).

Conservo d'aquells mesos records amargs i d'altres molt agradables. Per una banda, vaig adonar-me que aquell inframon que s'endevinava en l'obra de Candel era real. Jo era una nena de classe mitjana, que vivia en una família normal i a qui no havia faltat res. A aquelles nenes, en canvi, els mancava gairebé de tot, però especialment una cosa: amor. Me'n vaig adonar un dia que, a l'hora del pati, vaig passar la mà pel cap d'un petita que se'm va apropar a fer-me una pregunta. Va fer un gran somriure i, sense escoltar la meva resposta, va córrer a dir tota contenta a les seves amigues: "¡La señorita me ha tocado!"

De vegades, sense que jo els preguntés res, m'explicaven coses de les seves famílies. Per exemple, una de les més llestes --es deia Esther-- va dir-me que les seves companyes reien de la seva mare perquè es pintava. Un dia, no sé per quin motiu, va venir la mare i sí, anava molt pintada, d'una manera que en aquella època indicava que una dona es dedicava a la prostitució. Una altra nena --es deia Purita-- em va explicar que no podia veure el seu pare perquè era a la presó perquè havia matat l'àvia de la nena (no sé si l'home devia matar la sogra o la seva pròpia mare, no li ho vaig voler preguntar). A algunes, la família anava a buscar-les dissabte i les tornaven diumenge al vespre, però n'hi havia que no sortien mai d'aquells murs. Aleshores vaig preguntar a les monges si em deixarien que algun dissabte tragués algunes nenes de passeig, com a premi si es portaven bé. Ho vaig fer algunes vegades. Recordo que un dissabte en vaig dur tres o quatre fins al port, on van veure els vaixells i després vam passejar també per la Rambla. Han passat molts anys, però recordo encara aquells ulls que ho miraven tot amb admiració.

Moltes vegades, al llarg de la vida, he recordat l'Esther i la Purita, dues nenes amb un caràcter molt dolç i que haurien estat estudiants brillants si en comptes de néixer al barri Chino una d'elles i l'altra en una família pobra i desestructurada, haguessin nascut en el si d'una família normal i haguessin pogut anar a una escola corrent. I penso si, potser, en fer-se grans, devien poder sortir de l'ambient on van néixer o si hi van quedar atrapades. No ho sabré mai, però m'agrada imaginar que la seva vida ha estat molt diferent a la que van conèixer de petites.

No parlaré de la meva tasca com a "docent" aquells mesos, perquè va ser molt dura. Em costava mantenir l'ordre i no sabia què fer per mantenir les alumnes callades a classe. A més, era impossible explicar una cosa i que totes l'entenguessin; no podia fer un dictat a totes perquè n'hi havia que gairebé no sabien escriure. Al final vaig dividir la classe en diversos grups. A algunes els posava a fer sumes, restes i multiplicacions mentre feia un dictat a les que escrivien relativament bé. Però els dies que estaven esvalotades semblava impossible que hi pogués haver un moment de silenci a la classe. Fins que vaig trobar la manera que estiguessin més calmades. Vaig decidir que la darrera estona de la jornada --era la pitjor-- els explicaria una història, amb la condició que durant el matí es portessin bé. De les històries que els vaig explicar, la que recordo que els va agradar més va ser la vida de Sant Martín de Porres. No sé per què se'm va acudir, potser perquè n'havien fet recentment una pel·lícula i perquè al meu germà petit li havien regalat un llibre amb la història d'aquest sant americà. Tot i que les coses van anar millor, de vegades em sentia impotent davant d'algunes nenes molt rebels i m'entraven ganes de plorar --i de desertar del Servei social i de la seva prestació-- si bé em reprimia perquè no pensessin que era més feble que elles.

El cas és que, en acabar el període de tres o quatre mesos de la prestació, malgrat la tranquil·litat de no tenir ja aquella responsabilitat, trobava a faltar les meves nenes de l'Asil i les vaig anar a visitar en alguna ocasió. Les monges em van convidar a anar-hi el dia que hi havia celebració de comunions, amb algunes de les meves ja exalumnes que la feien. Potser va ser aleshores quan vaig conèixer la mare "pintadeta" d'una d'elles.

I vaig seguir llegint les obres de Candel, el cronista d'aquell barri. Recordo el llibre Dios la que se armó, en què descrivia els problemes que va tenir quan la gent del barri va llegir Donde la ciudad cambia su nombre --això els que en sabien, de llegir; d'altres en van tenir notícia a través dels que l'havien llegit. Per al llibre s'havia inspirat en personatges i històries reals i molts que s'hi van veure retratats i no gaire ben parats es van enfadar molt amb ell. Amb el temps, però, Candel va esdevenir una institució en el barri de Nostra Senyora del Port, admirat per tothom i la veu de moltes persones sense veu. Va entrar en política i va ser senador per l'Entesa dels Catalans i regidor de Cultura de l'Ajuntament de l'Hospitalet.

El 1964 Edicions 62 va publicar el llibre de Candel que segurament és més recordat i del qual enguany es celebra el cinquantenari: Els altres catalans. El vaig regalar a la meva mare i les dues vam llegir amb fruïció aquell assaig sobre la immigració escrit per una persona que també va ser immigrant. Altres obres seves que recordo són Hay una juventud que aguarda, Han matado un hombre, han roto un paisaje, La carne en el asador... Veient el web de la Fundació Candel, m'adono que existeix una edició no censurada d'Els altres catalans (Edicions 62, 2008). Com que no sé on ha anat a parar aquella edició que vaig comprar el 1964, potser buscaré aquesta edició amb els passatges que la censura de l'època va obligar a suprimir.

Actualització 07.04.2014
No he hagut de buscar l'edició censurada. Vaig comprar-la amb el diari ARA fa algunes setmanes i ja és en la pila dels llibres a mig llegir de la meva tauleta de nit.