Els noms dels carrers

Si agafeu el nomenclàtor dels carrers de Barcelona, en podeu trobar per a tots els gustos, alguns de ben curiosos. Pot influir el nom que tingui un carrer a l'hora de comprar un llogar un pis? Segurament si t'ofereixen una joia de pis en un carrer el nom del qual et desagrada, acabis acceptant-lo, però en cas de dubtar entre diverses opcions, em fa l'efecte que el nom del carrer pot ser un factor --no l'únic, naturalment-- que inclini la balança a un costat o l'altre. El meu carrer té un nom que no m'atreu --el d'un rei d'Espanya--, però tampoc em resulta excessivament desagradable. Si més no, és millor que els noms amb connotacions militars (dedicats a tinents, a comandants, per exemple).

De Barcelona, m'agraden els noms que tenen molts carrers de Ciutat Vella; alguns, ben curiosos. Per exemple, Perot lo Lladre. Avui dia, se li acudiria a algú posar el nom d'un lladre a un carrer? (potser sí, però més aviat a un lladre de categoria, dels que duen corbata i camises d'Armani o Versace.) D'altres carrers fan referència a oficis: Flassaders, Assaonadors, Carders, Corders, Corretger, Cotoners, Vidrieria, Esparteria, Argenteria. A Sant Gervai hi ha també el carrer dels Paletes. M'agraden els carrers dedicats a gent senzilla, com aquest dels Paletes o com la plaza del Bombero Echániz (personatge sobre el qual vaig escriure en aquest bloc) de Bilbao. N'hi ha que desperten la meva imaginació, com el carrer dels Tres Llits, el de la Barra de Ferro, el passatge de la Casa Llarga (al Clot), o el carrer de les Tres Senyores (a Gràcia). Tantarantana em sembla un nom molt divertit. Els meus avis paterns vivien al carrer dels Còdols, prop de la basílica de la Mercè. Qui sap si en alguna època pretèrita allò no devia haver estat un codolar.

Dos tipus de noms de carrer, però, tenen les meves preferències: els que estan relacionats amb la natura i els que es refereixen a conceptes abstractes. Dedicats a plantes, n'hi ha molts. Com a mostra: Ametllers, Bruc, Farigola, Menta, Romaní, Flor, Azalea, Tulipa, Clavell, Camèlies, Crisantem, Gardènia, Gerani, Violer, Flor, Flor de Lliri, Flor de neu, Fonoll, Fonollar, Lligabosc, Grèvol, Maduixer, Gatosa, Savina, Baladre, Presseguer, Perera, Salze, Pollancre, Teix, Robínia, Pi, Avet, Tamariu, Garrofers, Palmeres. També a animals: Ocells, Ocellets, Cadernera, Oreneta, Cigne, Ases, Tigre, Lleó, Formiga, Mosques, Esquirol, Esquirol Volador, Llebre, Isard, Peixos. (Em va fer gràcia saber que hi ha un carrer de l'Esquirol Volador; la causa és que van posar el nom d'Esquirol a un carrer de Nous Barris sense adonar-se que a la Ciutat vella ja n'hi havia un que es deia així. Per esmenar-ho van posar ales a l'esquirol.) També el món dels bolets hi és representat, amb el camí del Cama-sec i el camí del Ciureny.

Noms relacionats amb altres ciències i amb la tècnica són també presents al nomenclator dels carrers barcelonins: Matemàtiques, Física, Enginyeria, Or, Robí, Topaci, Diamant, Perla, Marbre, Llicorella, Andròmeda, Ossa Major, Ossa Menor, Sol, Acer, Alumini, Bronze, Cobalt, Estany, Ferro, Mercuri, Níquel, Platí, Plom, Radi i Urani.

Un altre grup de noms de carrers que m'agraden són els que transmeten valors positius o coses agradables, com ara Esperança, Tolerància, Llibertat, Descans, Petons. Una tia meva va viure en el carrer del Pont del Treball, que avui dia s'anomena carrer del Pont del Treball Digne. Devien pensar que, de treballs, n'hi ha de moltes menes i que allò que sempre s'ha de mirar és que sigui digne.

Una carta rebuda fa poc d'una associació que té la seu a una ciutat del nord d'Itàlia, m'ha fet pensar en els noms dels nostres carrers. L'adreça d'aquesta associació indica que es troben a la via della Mendicità Istruita. Vaig pensar que darrera d'aquest nom tan original hi havia d'haver una explicació. I l'hi vaig trobar. "Mendicità Istruita" era el nom d'una escola (la Scuola della Mendicità Istruita) que el bisbe italià Maurizio Caisotti (1726.1786) va fundar el 1775, per a l'educació dels pobres.

Mig segle de televisió!

Em sembla que era ahir, i ja han passat cinquanta anys! M'ho recorda Vilaweb: el 14 de juliol de 1959 es va poder veure la primera emissió regular de televisió des de Barcelona. La meva família era una de les que "ja tenien a casa un innovador aparell anomenat televisor", com diu la notícia de Vilaweb. El meu pare tenia molta afició a la tècnica i ja feia mesos que havia comprat un aparell de televisió. (Em sembla que a la meva mare no li va agradar massa que ell es gastés tants diners en aquell aparell.) Al principi, els únics programes que es podien veure de tant en tant, al vespre, i en una pantalla plena de neu, eren els de la Rai italiana. Després van començar les proves. Recordo el bust parlant del locutor de Radio Nacional Federico Gallo, que era el qui gairebé sempre sortia en aquell període de proves.

Avui precisament hem estrenat televisor a casa. El que teníem des de feia bastants anys deu haver preferit morir pel seu compte abans que l'executéssim per canviar-lo per un de digital. El nou aparell té la pantalla de plasma i el gruix com un monitor modern d'ordinador. M'ha fet recordar aquell primer televisor de la família, pel contrast en tantes coses. Per una banda, aquell Sylvania de 1958 era enorme, i gairebé més profund que ample. I el preu: valia més que tres Seat 600 junts, que eren segurament les únics cotxes que es podien comprar en el mercat espanyol i després d'esperar bastants mesos des que es feia l'encàrrec.

Si la memòria no em falla, abans que es fes aquell inici oficial, ja s'havia fet una retransmissió de futbol Barça-Real Madrid, que va animar molta gent a comprar l'aparell, encara que fos a terminis. A casa meva van venir amics i coneguts a veure'l. Es va haver de moure la taula del menjador per posar totes les cadires de casa en fileres, com si fos un cinema. Durant alguns anys, sempre que hi havia futbol teníem algun visitant que venia a veure el partit.

Un altre esdeveniment que va dur gent a casa --això ja va ser més endavant, perquè Espanya ja havia entrat a Eurovisió-- va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola de Mora y Aragón. En aquest cas, atesa l'hora de la retransmissió --al matí--, el públic era femení. En tornar a casa de l'escola vaig trobar-hi algunes veïnes; fins i tot les dones de servei d'un dels pisos de l'escala estaven bocabadades davant del televisor.

Una gran diferència entre la televisió de 1959 i l'actual és que aleshores no hi havia més que un canal de televisió (Televisión Española) i hi feien molts pocs anuncis. Als vespres solien fer algunes sèries de mitja hora que a casa ens agradaven molt. Una era "Misterios de la ciencia". També una altra que passava en un submarí que en cada episodi semblava que anés a sucumbir per l'efecte d'algun torped, però sempre acabava salvant-se. I també les aventures de Mike Nelson ("Investigador submarino"), que interpretava Lloyd Bridges. De vegades ens quedàvem sense saber com acabava la pel·lícula, perquè s'interrompia la connexió amb Madrid, que es feia a través de set repetidors, els noms dels quals ens havíem après de memòria. Aleshores sortia José Luís Barcelona i deia allò de "Lamentamos esta interrupción..." Sempre el tenien a punt; era com si els estudis de televisió de Catalunya (estaven a Miramar, en el parc de Montjuïc) fos casa seva.

Avui, un cop instal·lat el nou aparell, el noi que l'ha dut ha connectat la sintonització automàtica i ben aviat ja teníem dotzenes de canals disponibles. De tota manera, no em faig il·lusions. Fent una mica de zapping he pogut comprovar que la majoria d'emissores fan uns programes que semblen clonats els uns dels altres i molt dolents. Hem avançat molt en quantitat, però molt poc --per no dir gens-- en qualitat.

Festes bàrbares

Pamplona és una ciutat que, per motius familiars, visito de tant en tant. M'agrada perquè està molt cuidada (avantatges dels furs navarresos, que els permet disposar de molts diners), té parcs molt bonics, la gent és amable, s'hi menja molt bé... Però no entenc que en el segle XXI encara basin les seves festes --els sanfermines-- en uns costums tan bàrbars com són les curses de braus i els encierros.

Enguany hi ha hagut una mort, un noi d'Alcalà d'Henares. Ahir vaig sentir per la televisió que l'havien incinerat i que els seus amics han demanat a l'alcalde que el consistori posi el nom del mort a una carrer del poble.

No sé què decidirà el grup municipal, però espero que predomini el sentit comú i desestimin aquesta petició. Sento molt la mort d'aquest noi, però suposo que ell va anar a Pamplona per decisió pròpia; sabia on anava i que córrer davant dels braus és un perill. Segurament això era el que l'atreia, l'emoció d'exposar-se a un perill.

Posats a dedicar carrers als morts d'una població, crec que s'ho mereixerien molt més el paleta que mor en caure d'una bastida, el camioner que perd la vida en un accident de carretera, el pescador que un dia no torna a terra, o les moltes dones que moren víctimes d'aquest terrorisme que anomenen "violència de gènere".

Cròniques londinenques (V): El Museu d'Història Natural

El Museu d'Història Natural de Londres gaudeix d'una fama merescuda. Va inaugurar-se el 1881, com a una mena de sucursal del Museu Britànic, d'on procedien moltes de les col·leccions del nou museu. Eren col·leccions que no despertaven gaire interès entre el personal del Museu Britànic, i a més, no hi havia gaire espai per exposar-les. El 1963, va independitzar-se del Museu Britànic però va mantenir el nom de Museu Britànic (Historia Natural) fins al 1992, en què va adoptar l'actual nom de Museu d'Història Natural.

A més de les col·leccions de zoologia i botànica, des del 1986, en què va fusionar-se amb el Museu de Geologia, que estava al seu costat, compta amb una valuosa col·lecció geològica. Entre les col·leccions de botànica, zoologia, mineralogia, paleontologia i zoologia reuneix més de setanta milions de peces. Naturalment, tot i que és un museu molt gran, només una part hi està exposada.

Un museu no és únicament un espai on es conserven i s'ensenyen col·leccions d'obres o peces determinades. Entre les seves finalitats hi ha també la recerca, la didàctica i procurar que els visitants gaudeixin amb la visió del que hi ha exposat. El Museu d'Història Natural de Londres és un centre que les compleix totes. Pel que fa a la recerca, hi treballen més de 300 persones de tot el món, amb projectes que se centre en sis principals temes: 1) causes de la diversitat biològica en un món canviant; 2) la influència dels processos biològics i físics a gran escala i la seva interacció en l'evolució de la Terra i d'altres planetes; 3) relacions entre biodiversitat i el funcionament dels ecosistemes; 4) impacte de les interaccions entre els hostes i els seus paràsits en l'epidemiologia i el control de malalties; 5) la relació que hi ha entre els fenotips, gens i genomes, i l'ambient i l'evolució; i 6) la construcció de l'arbre de la vida.

També és un lloc on s'aprèn i on el públic passa una estona entretinguda. Tot i que es troba en un edifici antic i que compta amb moltes col·leccions "clàssiques", és també un centre molt modern, que ha sabut aprofitar molt bé els recursos tecnològics i la museologia actual. Durant la meva setmana londinenca el vaig visitar de nou i vaig poder comprovar que la mainada i el jovent s'ho passen molt bé. Vaig arribar a Cromwell Road un quart d'hora abans que obrissin, Davant la tanca del jardí hi havia ja una cua nombrosa; la major part, famílies amb mainada. Molts turistes, però també força gent del país. Segons vaig sentir dir al director del Museu uns dies abans, el 2008 van tenir uns 2.800.00 visitants. L'entrada és gratuïta i això segurament influeix que hi vagi tanta gent. Tanmateix, no n'hi hauria prou si el lloc no fos atractiu i interessant.

Fent cua per entrar al Museu d'Història Natural

Jo m'hi vaig quedar fins a quarts de sis de la tarda, gairebé vuit hores! I em vaig deixar alguna part per veure (però ja ho coneixia de visites anteriors) perquè estava ja cansada, tot i que havia fet algunes pauses a la cafeteria. Va ser un dia molt aprofitat.

No vull fer recomanacions sobre què convé veure-hi si no es disposa més que d'unes poques hores. Això dependrà dels gustos i interessos de cadascú. Em vaig fixar, però, que a la mainada hi havia tres coses que els agradava molt: els grans rèptils fòssils, les bèsties del present i els espais on hi ha exposicions interactives, com ara en la part dedicada als sentits, de l'exposició sobre el cos humà. Les persones grans es quedaven sorpreses en entrar en una espai fosc que representava l'úter d'una dona embarassada:


L'anterior vegada que vaig ser en aquest museu (2006), l'estàtua de Darwin era a la cafeteria gran que hi ha a la primera planta. Enguany, que se celebra l'Any Darwin, l'han posada al mig de la gran escalinata:


Algunes vistes delMuseu i les seves exposicions:

L'estrella del Museu és el dinosaure del gran vestíbul

Un racó d'"El cos humà"

El passadís dels fòssils

Dos exemplars de dodo, el gran ocell no volador que va extingir-se el segle XVII

Un meteorit de ferro

Fotos: M. Piqueras (03.07.2009, excepte la foto del vestíbul, que és de l'1 de juliol i la de la façana, que és del novembre 2006)

Aquest estiu no passis fred

He vist que la Generalitat ha iniciat la campanya "Aquest estiu no passis fred", per tal que es limiti el consum d'aire condicionat. En principi la campanya sembla pensada per estalviar energia, atès que depèn de l'Institut Català d'Energia. La nota de premsa feta amb motiu de la campanya indica que regular a 25 graus un aire condicionat que estigués programat per a 19, reduiria a 600 kWh el consum de 1000 kWh.

Els dos anys anteriors també se'n va parlar i jo havia entès que en els centres oficials i mitjans de transport públic se seguiria la norma de no tenir el termòstat més baix dels 25 graus. Tanmateix, em sembla que en molts llocs no se'n van assabentar. Pugeu al metro a l'autobús, per exemple. Per a les persones a qui el termòstat corporal no els funciona massa bé o que tenen una intolerància al fred (com és el meu cas), traslladar-se amb transport públic a l'estiu és molt desagradable. per altra banda, amb l'aire condicionat s'estableix una mena d'inèrcia que fa que la gent oblidi que hi ha una cosa que se'n diu finestres i que, si es mantenen obertes a les hores que no toca el sol o en dies de vent o núvols, poden ajudar a refrescar el recinte on es troben instal·lades. Em va passar fa unes setmanes. Tenia una reunió un dia que no feia massa calor. Vàrem tancar l'aparell de l'aire condicionat de la sala i en vàrem obrir una finestra. Una persona de la casa va preguntar per què obríem la finestra si aquella sala tenia un aparell d'aire condicionat. Li vaig respondre amb una altra pregunta: per què calia engegar l'aparell, si hi havia finestres que es podien obrir i permetien refrescar l'ambient.

Tan bon punt comença el bon temps he de fer al contrari que a l'hivern: m'he d'abrigar, no pas per sortir al carrer, sinó per entrar en edificis i viatjar en metro, autobús o tren. Si alguna vegada vaig en taxi, demano al taxista que si més no, tregui el ventilador que envia l'aire fred al darrere del vehicle. Una vegada que no em va fer cas, vaig obrir la finestra i el taxista em va preguntar --mig emprenyat-- per què l'obria; vaig respondre-li que ho feia perquè s'escalfés l'interior d'aquella nevera. De vegades penso que els aires condicionats s'han fet per als executius que van amb camisa i corbata i una americana folrada; però a l'estiu la gent normal sol vestir amb roba fina i màniga curta.

La campanya de l'Institut Català d'Energia podria ser també una campanya del Servei Català de la Salut. Els aires condicionats poden causar refredats i dolors musculars. Entre els consell que es donen en la campanya n'hi ha un que diu: "S'ha de realitzar un adequat manteniment i revisió dels equips de climatització. D'aquesta manera s'allargarà la vida dels equips i es millorarà l'eficiència i la seguretat de les instal·lacions." Ni una sola referència a la necessitat de netejar els filtres per evitar que s'hi acumulin bacteris que poden ser causa d'infeccions.

Fa algunes setmanes, vaig haver de pujar a un tren de rodalia per anar a Vilanova i la Geltrú. Era atrotinat (un d'aquells de dos pisos, que ja fa molts anys que circulen), però l'aire condicionat funcionava de meravella. Sortia per aquestes obertures a la part inferior de la finestra:


Era fastigós. A més dels papers, alguna restes de xiclet i altres coses, hi havia una gran quantitat de pols acumulada. Qui sap quant de temps feia que no ho havien netejat, si és que mai ho havien fet. I això era la part que es veia. Ves a saber la de pols que hi podia haver més endins. I no és en aquest tren sol, que en general ja era bastant brut. He pujat en altres trens que semblaven més nets, però la sortida de l'aire també era plena de pols acumulada segurament d'anys.

Ahir vaig anar a la perruqueria i després que pagués la perruquera em va preguntar si hi havia anat amb jaqueta (per buscar-me-la en el penja-robes). Li vaig dir que sí que hi havia anat amb jaqueta; però que la duia posada i me la trauria tan bon punt sortís al carrer.

Cròniques londinenques (IV)

Gairebé com a Barcelona!

De vegades penso que Barcelona és la ciutat de les obres eternes. Si més no, tremolo cada vegada que en el meu barri comencen alguna obra al carrer. Ara mateix estan fent la instal·lació de l'ascensor del metro a l'estació de les Corts. El carrer Joan Güell va estar tallat molts de mesos. Fa poc n'han obert dos carrils de circulació i les obres continuen. Però, de debò continuen? Fa setmanes que, quan vaig a agafar el metro, no tinc la sensació que per allà hi hagi ningú treballant. Ara ja entenc perquè el cartell de les obres diu que duraran fins al 2010.

A Londres també he trobat obres per molts llocs. No sé el temps que trigaran a acabar algunes d'elles. Però vaig quedar bocabadada en veure el ritme de treball en el canvi de l'asfaltat d'un carrer a The Borough, un barri que és lluny del centre, a l'altre costat del Tàmesis. Hi vaig passar primer a la tarda-vespre (aproximadament les 8 pm, en alguna foto es pot veure l'ombra del sol ja força baixa). En un tros de carrer eren a punt de començar les obres:


Una mica més endavant ja hi treballaven. Havien tret l'asfalt i estaven aplanant el terra:




Vaig tornar a passar-hi a les 11 del vespre. Hi treballaven també per zones. Primerament una màquina posava una capa impermeable platejada en el terra. Una mica mes endavant hi havia aquesta altra màquina, que anava asfaltant:


I l'endemà al matí, a quarts de nou, això és el que vaig veure en el mateix tros de carrer:



No hi havia ni rastre de la màquina asfaltadora. Faltava pintar les línies dels carrils i acabar alguns detalls de les voreres, però tant els vianants com els cotxes circulaven normalment. Quan ahir vaig anar a agafar el metro a l'estació de Les Corts, vaig sentir una enveja dels veïns d'aquell barri londinenc!

Fotos: M. Piqueras (Londres, 29-30.06.2009)

Elogi de la caca

M'han regalat un llibret molt interessant sobre els excrements; la caca, per ser més clars. És divulgatiu, entretingut i rigorós en el seu contingut. Pensat per a la mainada, em sembla que pot agradar també a moltes persones adultes. El seu títol: Caca. Una història de l'innombrable (text, Nicola Davies; il·lustracions Neal Layton; Lynx Ed. 2008).


Això que un llibre estigui dedicat als excrements pot semblar una cosa fastigosa. Els excrements, però, tenen una funció molt important en els éssers vius; són necessaris per al bon funcionament del cos, i de vegades també són beneficiosos per a organismes diversos d'aquells que els han produït. Aquesta obra ens explica què és la caca, per què n'hi ha de formes, consistència i colors diversos; quins problemes resol, com pot servir per estudiar els animals que la fan o els seus costums; la seva funció en la disseminació de llavors de plantes, el seu aprofitament, i d'altres aspectes curiosos i en els quals potser no hauríem pensat mai. I alhora potser faci pensar al lector o lectora en altres temes relacionats amb els excrements.

A mi, m'ha dut el record d'una excursió que vaig fer amb dues amigues per un parc nacional de Minnesota (EUA) a finals d'agost de 1996. Quan caminàvem per un camí en un bosc vàrem veure els excrements encara "frescos" d'un animal. Era una tifarada bastant gran i aplatada, però diferent de les que fan les vaques. Era plena de puntets, com si fossin les llavors d'algun planta que hagués menjat l'animal que la va fer. Uns dies després va caure a les meves mans un llibre sobre els ossos i allà la vaig veure: tenia el mateix aspecte que la del bosc! Després vaig saber que en aquell estat nord-americà hi havia milers d'ossos. Per tant, trobar la caca d'algun exemplar en un d'aquells boscos devia ser bastant normal.

També m'he recordat del Ness, un conillet que va tenir una de les meves filles. Com tots els conills, menjava els seus excrements. No tota mena de caca, però, perquè no era sempre igual. En menjava la que tenia un aspecte més tou i semblava que tingués com un moc pel damunt. El costum de menjar-se aquest tipus d'excrements és vital per a aquests animals, perquè és una caca "enriquida" amb molts de bacteris que viuen al final del budell del conill.

Un llibre molt ben editat, que no dubtaria a regalar a qualsevol nen o nena, i potser també a persones grans.

Cròniques londinenques (III)

Més ocells londinencs
Dissabte passat vaig seure una bona estona a Kensigton Gardens, en un banc a costat de The Long Water, un estany artificial que separa aquell parc de Hyde Park (continua després amb The Serpentine). Tenia a la meva dreta l'estany i a l'esquerra l'estàtua de Peter Pan, on bona part de les persones que passen per aquell indret --mainada i adults-- s'aturen a fer-se una foto.

Més que el personatge de J.M. Barrie, però, m'interessava allò que hi havia a l'altre costat, a l'estany. Hi ha uns pilons de fusta que el travessen i d'altres que sembla que formin un tancat prop de la riba. Damunt de gairebé cada piló hi havia un ocell i eren d'espècies diverses:

En primer pla, un jove bernat pescaire (Ardea cinerea)

L'oca del Canadà (Branta canadiensis, a la dreta), conviu pàcificament amb el collverd (Anas platyrhynchos):


Una fotja (Fulica atra) buscava menjar per a la seva cria, que era mig amagada sota uns matolls que vinclaven cap a l'aigua:


Vaig treure un tros de pa que duia dins la bossa i vaig començar a esmicolar-lo. Quin banquet per a la cria de la fotja! La mare --i fins i tot el pare-- n'agafaven les molles que queien a l'aigua i anaven omplint el pap del pollet. Una gavina vulgar (Larus ridibundus), els contemplava des de dalt d'un piló:


I uns collverds joves volien prendre part en el banquet, però les fotges els impedien d'apropar-s'hi. Finalment, un d'ells va sortir de l'aigua i es va atansar a mi:


Li vaig tirar molles al terra i uns coloms se'n volien aprofitar, però l'aneguet va encarar-s'hi i els va fer fora. Va acabar per menjar directament de la meva mà.

Altres ocells que hi havia pels voltants eren corbs marins (Phalacrocorax carbo), un ànec de plomall (Aythya fuligula) i alguna altra espècie de gavina.

Fotos: M. Piqueras (Kensington Gardens, 04.07.2009)

Assumpció Català

M'arriba la notícia que divendres al vespre va morir Assumpció Català i Poch (1925-2009), professora emèrita de la Universitat de Barcelona, que el 1971 va esdevenir la primera dona que ocupava un càrrec d'astrònoma professional en una universitat espanyola. El mes d'abril d'enguany va rebre la Creu de Sant Jordi "per la seva tasca científica i la seva activitat acadèmica com a professora universitària d'astronomia, de física i de matemàtiques".

M. Assumpció Català rep la Creu de Sant Jordi

(Foto: Web Creus de Sant Jordi 2009)

La Dra. Català, que va dedicar-se a la docència des de 1952 fins a 1991, en què es va jubilar, va compaginar l'ensenyament amb la recerca, la direcció de tesis doctorals i de llicenciatura, i l'observació astronòmica (va observar de manera sistemàtica taques solars durant més de trenta anys).

No sé quina deu haver estat la causa de la seva mort, però puc assegurar que fa poques setmanes vaig veure-la molt bé. Era menuda, com si els anys l'haguessin encongit, però només per fora. El seu cap era ben clar i ella seguia treballant. La vaig conèixer el 2008, quan va presentar una ponència sobre "L'equatorial astrofotogràfic Mailhat de la Universitat" a la X Trobada d’Història de la Ciència i de la Tècnica que va fer‐se a Lleida. I vaig coincidir amb ella de nou el mes passat, en l'Assemblea de la Societat Catalana d'Història de la Ciència i de la Tècnica. Em va explicar que seguia fent recerca. Li interessava la història de l'ensenyament de l'astronomia a la universitat i havia anat consultant arxius on hi havia dipositats documents de professors que havien ensenyat aquesta matèria. Tant de bo que algú continui la recerca que ha deixat inacabada.

Assumpció Català ha mort el 2009, quan se celebra a tot el món l'Any Internacional de l'Astronomia, la ciència a la qual va dedicar la seva vida.

Cròniques londinenques (II)

Els oasis de Londres
Londres és una ciutat on, malgrat les restriccions imposades als cotxes (han de pagar un peatge per entrar-hi), el trànsit continua essent molt intens. Tot i amb això, el nombrosos parcs --enormes, grans i petits-- fan que la gent pugui aïllar-se del brogit de la circulació, i gaudir d'estones tranquil·les. A l'hora del lunch, moltes persones agafen el sandwich dut de casa o se'n compren un i van a menjar-lo en alguna zona verda propera a la feina. Quan vaig a Londres durant el bon temps, en aquest aspecte acostumo a comportar-me de manera molt londinenca. Aquesta vegada, per diversos motius, només ho he fet un dia, però he buscat la tranquil·litat d'aquests oasis verds sempre que he pogut. De tota manera, això de verds, està canviant. Els estius londinencs ja no són tan plujosos i frescos i la gespa que abans era sempre verda ara és molts llocs groguenca.

On ha anat a parar aquella verdor dels parcs londinencs?
(Saint James Park, 1 de juliol 2009)

A quatre passes del Westmister Central Hall --seu del congrés-- hi ha Saint James Park. Hi he passat algunes estones descansant mentre mirava l'ambient del parc, diferent segun l'hora del dia, i observant els ocells que s'estan tranquil·lament en aquell ambient, indiferents a la presència de la gent que hi passeja, jeu a la gespa, o seu a les gandules o en els bancs. Una de les vegades que hi vaig anar hi havia un corb (o potser una gralla? no em va semblar tan gran com els corbs) en el banc on jo volia seure i gairebé el vaig haver de fer fora ("senyor corb, vostè pot posar-se tranquil·lament damunt una branca d'un arbre, cosa que jo no puc fer", vaig estar a punt de dir-li per disculpar-me):


A la riba de l'estany hi havia ànecs de diverses espècies, algunes femelles covant, i més enllà, els pelícans:






Un altre simpatic i gens vergonyós habitant de Saint James:

Fotos: M. Piqueras (juliol 2009)

La casa més estreta? (III)

Deu ser la casa més estreta de Londres? És el que m'havien dit i em feia gràcia veure-la. M'havia apuntat el nom del carrer on es troba i --no hi ha mal que per bé no sigui-- vaig adonar-me que era proper a l'hotel on m'allotjava i al qual espero no tornar més.

Havia llegit que la casa fa 1,65 metres d'amplada. No puc assegurar que sigui cert, però si és més ample, no crec que ho sigui gaire més. Es troba a Goldhawk Road, en el barri de Shepherd's Bush i sembla que la van construir en l'espai que havia quedat entre dues cases existents. He llegit que té cinc pisos, però des del carrer no se'n veuen més que tres. De tota manera, en aquella zona hi ha carrers amb molt de pendent; potser per la part del darrere hi hagi dos pisos més baixos que el nivell del carrer.

En aquesta casa hi havia hagut una botiga de barrets (ens ho recorda el barret que hi ha en l'aparador) i el 2005 el propietari que la tenia des de feia catorze anys la va posar en venda; en demanava 525.000 lliures. Deu haver pagat algú aquest preu per la caseta?

Foto: M. Piqueras, 03.07.2009

Cròniques londinenques (I)

El passat dilluns a les 4 de la tarda era ja a South Kensigton, contenta de pensar que en uns minuts arribaria a l'Imperial College, on m'havia d'allotjar, i podria deixar l'equipatge i sortir a fer un volt fins a les 7, en què tenia una recepció al Museu de la Ciència. Doncs no va ser ben bé així.

En arribar a la recepció a la residència de l'Imperial College vaig donar-los el meu nom i em van dir que no sortia a la seva llista de reserves. Els vaig mostrar el correu-e que m'havien tramès ells mateixos uns dies abans confirmant la reserva. Després de molta estona d'esperar em van dir que m'assegués en una butaca perquè havien d'anar a fer una consulta. Finalment ve una noia i en sentir que, amb la cortesia típica anglesa, començava a dir "I'm afraid...", ja em vaig imaginar que hi havia algun problema. El problema era que el Congrés al qual he vingut havia cancel·lat totes les reserves que tenien d'allotjament en aquella residència i les havia passat a la d'una altra universitat: King's College. Em va recomanar que hi anés amb taxi perquè no hi ha cap transport públic directe i jo duia la maleta normal i el carret on porto l'ordinador i coses de treball.

Efectivament, era molt lluny, a l'altre costat del Tàmesis, bastant més enllà de l'estació de Waterloo. Però allà no sabien res que jo hi hagués d'anar. Tenien una llista de gent del congrés que s'hi ahvien d'allotjar, però el meu nom no hi sortia. Jo ja em veia fent d'ocupa sota un pont del Tàmesis, i pensava quin seria millor; segurament el de Westminster, per la proximitat al Westminster Center Hall on es fa el Congrés. La noia de la recepció va fer un munt de trucades --com la de l'Imperial, em va dir que seiés potser per la cara que vaig posar quan em va dir que no hi havia cap habitació reservada per a mi--. Va passar molta estona i al final em va dir que ja havia parlat amb algú de la secretaria del congrés i havien autoritzat que em quedés.

Eren les 8 del vespre quan entrava a la meva habitació d'una residència que, comparada amb la d'Imperial College és com si t'enviessin d'un hotel de 4 estrelles (ja no vull dir de cinc) a un d'una sola. Per moltes coses. L'entorn no té ni comparació. A costat d'Imperial College hi ha edificis històrics, l'Albert Concert Hall, el Museu de la Ciència, el d'Història Natural, el Victoria and Albert Museu; a quatre passes, l'immens parc de Kensington (que està unit a Hyde Park) i molt ben comunicat. I l'edifici, els carrers, tenen una atmosfera molt diferent. Però no era això sol; vaig preguntar on s'esmorzava (la reserva de l'Imperial College duia inclòs l'esmorzar) i em va dir "I'm afraid...", que no donaven esmorzar i havia d'anar fora. Li vaig preguntar com m'havia de connectar a Internet i un nou "I'm afraid..."; la connexió a Internet només és per a estudiants, no per les persones que s'allotgen al College per uns pocs dies.

Després d'instal·lar-me, vaig provar si encara arribava a temps a la recepció del Museu de la Ciència. Vaig haver de canviar dues vegades de metro en unes estacions que són com laberints, amb escales de pujada i de baixada i passadissos llarguíssims. I a sobre, en el trajecte, el metro es va aturar en un túnel per unes obres i potser s'hi va quedar deu minuts. En arribar al Museu de Ciència hi havia gent que ja en sortia, però vaig voler veure algunes de les persones responsables del Congrés que conec per explicar-los què m'havia passat.

Em van dir que havien hagut de canviar l'allotjament de l'Imperial College perquè hi havia hagut uns casos de la nova grip (que els anglesos continuen anomenant grip porcina); i que va ser una decisió presa el divendres abans del Congrés. O sigui que, tres dies abans que jo hi arribés, ja havien decidit que jo m'havia d'allotjar en un altre lloc --sense consultar-me si estava d'acord amb el canvi-- i no em van dir res! No s'hi val dir que hi havia el cap de setmana entre mig; dissabte i diumenge vaig rebre diversos correus del Congrés relatius a alguns workshops als quals m'havia inscrit. Però cap per informar-me d'allò que de moment tenia més importància per a mi, que era saber on m'havia d'allotjar.

Com podeu imaginar, dilluns al vespre estava que treia foc pels queixals. Encara avui no puc imaginar que puguin haver actuat d'aquesta manera. A efectes de la meva estada aquí, hauria estat igual que hagués vingut dimarts amb el primer avió, a temps d'arribar al workshop al qual estava apuntada, perquè dilluns va ser una dia perdut.

Dimarts al matí vaig agafar l'equipatge i em vaig acomiadar del Kings College. Quan el senyor a qui vaig tornar la clau em va preguntar perquè marxava li vaig dir que hi havia anat enganyada i que jo volia un allotjament on pogués esmorzar, on pogués connectar-me a Internet i que no fos tant lluny del centre. Ara sóc en un hotel que vaig haver de buscar-me jo mateixa per Internet--a la secretaria del congrés em van dir que ells només s'ocupaven de les reserves en les residències universitàries i que no podien fer res per ajudar-me (I'm afraid... una altra vegada) i ja veurem si recupero el que ja havia pagat. El meu hotel també està lluny (a l'oest de Kensigton, prop del Holland Park) i és molt senzill, però la combinació de transport és molt millor per venir fins aquí, em donen esmorzar i el barri és més bonic.

A poc a poc vaig animant-me (especialment aquest matí, amb la visita a la Royal Society i el passeig creuant Saint James Park per arribar fins a Westminster Centre), però hi va haver un moment que hauria desitjat no haver-me mogut de Barcelona.

Amb la maleta cap a Londres

La idea que jo tenia de Londres quan era petita era la d'una ciutat on sempre hi havia tanta boira que gairebé no es podia ni entrellucar el sol i on sempre feia fred; una ciutat amb policies de barret alt, autobusos de dos pisos, cabines de telèfon vermelles i on els cotxes circulaven pel costat contrari. En algunes coses, Londres continua essent aquella ciutat, però hi ha algunes coses en què ha canviat molt: la "boira" ha desaparegut. I és que no era boira, sinó smog, que és com anomenen en anglès aquesta boira (fog) causada per la contaminació, pel fum (smoke). Pel que fa a la temperatura, gent que hi viu em diu que estan convençuts que l'escalfament de la Terra és una realitat. Jo mateixa, en diverses ocasions he vist un Londres amb un temps que semblava més propi del sud d'Europa, amb temperatures estiuenques de fins a 35 graus (devia ser el 1995) i la gespa dels parcs esgrogueïda, o una tardor de dies ben assolellats (els 2006). Si la previsió del temps de la BBC és encertada, em sembla que aquesta setmana serà bastant calorosa a Londres: hi he vist anunciades temperatures màximes superiors a 30 graus.

Londres és una ciutat on sempre m'agrada tornar i que no em canso mai d'explorar. D'aquí a unes hores hi faré cap una vegada més, però no sé si tindré gaire temps per fer exploracions. Hi vaig a un congrés i el programa és molt atapeït, amb workshops previs al congrés i una excursió a Norwich per visitar diversos centres de recerca un cop hagi acabat. De tota manera, el fet d'allotjar-me en una residència de l'Imperial College, en un campus plenament urbà, però amb gespa i arbres, i a quatre passes de Kensignton Gardens, de la Royal Geographical Society i dels museus de South Kensington, on en dos d'ells (el de Ciència i el d'Història Natural) hi ha dues activitats del congrés, ja fa que el viatge em resulti molt engrescador.

Fa un parell de dies ja vaig baixar la maleta i anit vaig començar a omplir-la, amb el neguit que sempre m'entra de pensar que m'oblidaré alguna cosa. Abans em feia una llista amb tot el que m'havia d'endur, però ja fa temps que vaig desistir de fer-la perquè igualment m'oblidava sempre alguna cosa. Ara únicament si hi ha res especial que m'hagi d'endur, em deixo una nota ben visible.

La meva propera entrada en el bloc potser serà una crònica londinenca.

Foto: Museu d'Història Natural, Londres (M. Piqueras, novembre 2006)

Els homes, la luxúria. Les dones, la supèrbia

Els set pecats capitals (El Bosch, Museu del Prado)
[Foto: Wikipedia Commons]

Rescato un article del Corriere della Sera del 19 de febrer 2009. M'ha vingut a la memòria en veure l'enrenou que han provocat a Itàlia --i també fora-- l'afició del primer ministre d'aquell país per les noies joves i físicament atractives a las quals ha estat convidant a festes privades que sembla ser que en acabar-se continuaven en espais encara més privats, com ho pot ser el llit del Cavaliere. Aquell article de febrer comentava un estudi que el teòleg de la Casa Pontifícia Wojciech Giertych i el jesuita Roberto Busa van fer per la Vaticà, i que ara em fa pensar dues coses sobre Berlusconi: que no és gens original i respon al model de pecador masculí típic, i que s'està guanyant el cel.

Giertych i Busa van analitzar les dades recollides en quatre anys de confessions d'homes i dones i van arribar a la conclusió que els homes i les dones pequen de manera diferent: els pecats més freqüents en els homes són la luxúria, la golafreria i la peresa, seguits de la ira, la supèrbia, l'enveja i l'avarícia. En canvi les dones, quan pequen, acostumen més a fer-ho contra la supèrbia, l'enveja i la ira; segueixen la luxúria, la golafreria, i la peresa. (No sé si l'avarìcia no és un pecat femení, però Il Corriere no l'esmenta i no és possible veure la notícia original publicada a L'Osservatore Romano).

M'han cridat l'atenció uns comentaris que un dels autors de l'estudi --Wojciech Giertych-- va fer a L'Osservatore Romano a propòsit de la diferent importància del pecats capitals i que Il Corriere reprodueix. Diu que el pitjor pecat que pot cometre una persona "és la supèrbia, perquè impedeix a l'home la relació amb Déu, en fer-li creure que és autosuficient". En canvi, els pecats contra la castitat li semblen menys pericolosos "perquè ells mateixos ja porten una autoumiliació, i com a tal poden ser una ocasió de tornar a Déu".

Ara entenc que l'església catòlica, que tant de pes té en la societat italiana (en alguns llocs em fa l'efecte que encara més que no tenia aquí en temps de Franco), hagi estat tan benèvola amb Berlusconi i només algun bisbe hagi gosat de fer-li una simbòlica estirada d'orelles. Deuen pensar que cada relliscada del Cavaliere és un pas més que fa per apropar-se a Déu. Potser ja estigui arribant a les portes del cel.