El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

dilluns, 27 octubre de 2014

Pobre señor presidente o fábula de Konilosia y Alfaranja

Pobre señor presidente
ya no hay nadie que lo aguante
nunca hubo aquí gobernante
con menos dedos de frente

pobre tirano casero
tan pacheco y tan porfiado
mandón pero bienmandado
si el que manda es un banquero

pobre jerarca aprendiz
tan terco ensoberbecido
tan solo y desentendido
de la gente y del país.

      Mario Benedetti, Señor presidente (fragmento)

Pobre señor presidente, y pobre su gobierno. Seguramente no imaginaban hasta dónde podía llegar el pueblo catalán en la búsqueda de una salida a la situación de ahogo, como pueblo, a la que le está sometiendo su gobierno y algunos que lo han precedido. Éramos dóciles, como esos toros mansos que se dejan llevar por el camino que quieren los que los guían y seguramente ustedes creyeron que lo íbamos a ser siempre. Confiados, ustedes han ido tensando la cuerda que nos sujeta a España, pero han apretado tanto y han llegado a un extremo tal que incluso un toro manso parecería un mihura en esa situación.

Señor Rajoy, le voy a contar una historia que escribí en este blog hace dos años. Como la escribí en catalán y me parece que usted no entiende esa lengua y mucho menos la habla, ni en la intimidad como su maestro Aznar, voy a contarla ahora en castellano, expresamente para usted, aunque ya sé que no la leerá nunca. Además voy a actualizarla, pues desde que la escribiera, en septiembre de 2012, han pasado muchas cosas, algunas que hasta entonces nunca imaginé que pudiesen pasar. Es la historia de dos clubes deportivos, uno pequeño (Alfaranja) y el otro mucho mayor (Konilosia), que se unieron, pero el poderoso deseaba que el otro quedase integrado para siempre en su estructura y que se sometiese en todo a sus deseos. Por cierto, esos nombres (Alfaranja y Konilosia) no los he inventado yo. Los he tomado en préstamo del poeta Salvador Espriu (1913-1985).


Fábula de Alfaranja y Konilosia


La naturaleza nos enseña que el pez grande se come al pequeño. Y quien dice pez dice cualquier otro grupo de animales. En las sociedades humanas sucede algo parecido y eso se nota más en tiempos de escasez. La fusión de empresas, de bancos o de otras entidades suele ser un eufemismo. Como la naturaleza, el grande siempre se come al pequeño, salvo que el pequeño sea lo suficientemente listo y sepa esquivar el ataque de su depredador; o que lleguen a un acuerdo que beneficie ambos.
Alfaranja y Konilosia eran dos club deportivos independientes que se unieron hace tiempo. Konilosia era un club poderoso e impuso siempre sus intereses a los de Alfaranja, que se convirtió en una sección del gran club. Además, en un determinado momento, hubo luchas para dirigir Konilosia y el candidato a quien Alfaranja había apoyado fue derrotado. Esto hizo que Alfaranja, como sección de Konilosia, quedara en inferioridad de condiciones respecto a otras secciones.

Pasó el tiempo y los socios de Alfaranja se acostumbraron al trato que recibían de Konilosia. Sólo de vez en cuando alguna que otra voz afirmaba que deberían volver a ser un club independiente y no una sección de un club más grande. Que, con las cuotas de sus miembros, deberían poder hacer lo que ellos quisieran y decidir por su cuenta en qué campeonatos participaban o si reformaban las instalaciones del club y cómo lo hacían. O incluso de qué color querían que fuera su camiseta, que ni eso podían decidir.

Alfaranja, a pesar de encontrarse a veces incómodo como parte del poderoso Konilosia, le entregaba regularmente el importe íntegro de las cuotas de sus miembros. Después Konilosia distribuía los fondos recaudados entre sus secciones. Pero el reparto no era nada equitativo y Alfaranja siempre recibía bastante menos de lo que había depositado en las arcas konilósicas. Si alguna vez se lamentaban por ello, los directivos del gran club decían que había secciones muy pobres, con muchas necesidades y había que ayudarlas; y que las secciones que eran más ricas debían ser solidarias y dar parte de sus ingresos para tal fin (pero había dos secciones a las que Konilosia nunca pidió esa solidaridad y dejaba que se administraran ellas mismas). Konilosia dedicó mucho dinero a construir nuevas instalaciones y también a gastos superfluos en la mayoría de las secciones del club, salvo unas pocas, entre ellas Alfaranja.

Cuando en Alfaranja tuvieron que hacer reformas en el polideportivo que ocupaban y quisieron construir una biblioteca y una guardería para los hijos de sus miembros, no tenían suficiente dinero para sus proyectos. Llegaron a un acuerdo con algunas empresas que les hicieron las obras necesarias a cambio de que los socios pagaran un suplemento por los servicios que usasen: por el asiento del estadio, para ir al WC, para usar los vestuarios y las duchas, por cada libro que tomasen en préstamo en la biblioteca, para dejar a los niños en la guardería mientras padres y madres hacían deporte ... Cuando los socios de otras secciones que integraban Kolinosia visitaban las instalaciones de Alfaranja, solían extrañarse porque tenían que pagar por servicios que en su sección eran gratuitos y llegaron a creer que aquella gente de Alfaranja era tacaña y de todo quería sacar dinero.

Mientras hubo prosperidad, aunque era evidente que la adjudicación anual de fondos para las diferentes secciones de Konilosia no era equitativa, Alfaranja sólo se quejaba de vez en cuando, y acababa dejándolo correr. Pero las cosas cambiaron. Llegaron tiempos de vacas flacas y los ingresos por cuotas disminuyeron mucho. Los fondos de reserva de que disponía Alfaranja se fueron agotando y aquella sección del club se fue endeudando. Además, tuvo algunos directivos bastante manirrotos y eso contribuyó a un mayor endeudamiento.

Los socios de Alfaranja se dieron cuenta entonces de la injusticia de aquel reparto "solidario" que les había exigido durante tanto tiempo Konilosia, y el sentimiento de identidad propia, de querer volver a ser el club independiente que había sido antiguamente, fue en aumento. Los directivos de Alfaranja, aunque conscientes de esa desigualdad, no querían agotar todas las posibilidades y pidieron a Konilosia un acuerdo que tuviera en cuenta las necesidades de aquella sección y también pidió que, como hacían otras dos secciones del club, a ellos también les dejaran administrarse su dinero. Pero, ¡ay!, cuando se enteraron los representantes de algunas otras secciones de Kolinosia pusieron el grito en el cielo, y dijeron que aquello sería la ruina de su sección. Y cuando supieron que Alfaranja tenía que pedir un préstamo a Konilosia, uno de los socios que veía peligrar la hasta entonces cómoda situación económica de su sección añadió que el dinero que Alfaranja quería que le prestasen eran de todos los miembros de Konilosia.

Situaciones como esta y otras críticas feroces recibidas de diversos medios de comunicación, fueron calentando el ambiente en Alfaranja. Una gran parte de los miembros que hasta hacía poco tiempo habían sido sumisos, dijo que aquello ya había rebasado toda medida alfarángica y no se podía seguir tolerando. Y en 2012 decidieron demostrar su malestar con una gran protesta, cuya importancia quiso disminuir Konilosia.

El coordinador de la sección de Konilosia, ante la magnitud de la protesta en su sección, fue a entrevistarse con el presidente de Konilosia para pedirle de nuevo un trato diferente, parecido al de las dos secciones que se autoadministraban. Pero el presidente de Konilosia se mantuvo en sus trece, porque consideraba que Alfaranja ya recibía lo suficiente.

A partir de aquella negativa rotunda del presidente de Konilosia, el deseo de segregación de Alfaranja y de volver a ser un club independiente ha ido en aumento, y ha sido alentado por la propia actitud del poderoso Konilosia. El presidente del club y la Junta directiva han actuado desde entonces como si ellos mismos deseasen que Alfaranja se segregase. Con sus imposiciones sobre lo que deben o no deben hacer, incluso en aspectos internos de la sección, y con las negativas continuadas a sus peticiones, han contribuido a aumentar aquel deseo de segregación que antes sólo tenía una minoría de alfaranjinos.

El coordinador de Alfaranja quiso saber hasta qué punto sus miembros deseaban segregarse de Konilosia y decidió hacer una consulta, que socios y socias de aquella sección expresasen libremente en las urnas si querían que Alfaranja siguiese siendo una sección de Konilosia o si deseaban que volviese a ser el club independiente que fue en el pasado. Como había miembros que habían expresado el deseo de seguir en Konilosia, pero con mayor autonomía para tomar decisiones y gestionar su economía, se decidió que esa posibilidad también debía plantearse en la consulta. Se preparó una papeleta en la que se podía expresar también el deseo de aquella parte de Alfaranja. Una vez realizada la consulta, si una mayoría hubiese expresado su deseo de volver a ser un club independiente, el coordinador de Alfaranja haría la petición oficial a la Junta directiva de Konilosia.

Cuando se hizo pública la convocatoria de la consulta dirigida a los miembros de Alfaranja, la Junta directiva de Konilosia reaccionó oponiéndose abiertamente. Alegó que una consulta de aquel tipo iba contra los estatutos vigentes del club y que la segregación de una sección sólo podía decidirla la totalidad de socios de Konilosia. Inmediatamente presentó un recurso al Consejo Superior de Deportes, que ya estaba prevenido sobre el caso. Dicho Consejo, que suele tardar meses sino años en tomar decisiones, en esta ocasión fue muy diligente en la primera fase del proceso: ordenó suspender cautelarmente la consulta. Cuando se tomase la decisión final, tras el estudio detallado del caso, se vería si la suspensión era definitiva o si las consulta podía hacerse.

Esta negativa, como muchas decisiones tomadas en los últimos tiempos desde la Junta directiva de Konilosia, reavivó aún más el deseo segregacionista en Alfaranja y provocó algunas diferencias internas. Había quien propugnaba que la consulta se hiciese igualmente, desobedeciendo las órdenes de la directiva de Konilosia y del Consejo Superior de Deporte. Otros, a pesar de su deseo de expresar su opinión en las urnas, querían que se siguiese en todo momento un procedimiento legal. Y los pocos partidarios de que todo permaneciese igual estaban muy contentos con la prohibición.

Dado que los miembros de Alfaranja querían votar y que ello no era possible de la manera como se había preparado la consulta, las cosas ahora se harán de otro modo. Como se puede usar la base de datos de los socios que son miembros de esa sección, se construirá otra base de datos el mismo día de la votación, con los carnets de socio de Konilosia –y miembro de Alfaranja-- que aportarán quienes vayan a votar. Y aunque todo el mundo está al corriente de la nueva consulta, que se hará en la misma fecha en que debía realizarse la consulta anulada, el coordinador no ha firmado ningún documento para ello.

El presidente de Konilosia y su Junta directiva están desconcertados. Ellos pensaban de nuevo impugnar esta nueva consulta, aunque en principio les pareció que era algo simbólico y que sería solo un acto folklórico de Alfaranja. Pero no saben qué impugnar porque no hay ningún documento firmado por el coordinador que convoque a votar a los alfaranjinos. Tienen a sus abogados trabajando arduamente para que hallen algún punto en el que basar su impuganción. Y mientras tanto, siguen increpando al coordinador de Alfaranja y al grupo que lidera aquella sección del gran club.

En medio de este proceso, Konilosia hizo públicos los presupuestos del club para el próximo año. Esta vez, el tanto por ciento destinado a Alfaranja es aún inferior al de los años anteriores. Esta sección del club aporta a las arcas generales el 19% de los ingresos totales de Konilosia y el próximo año le ceden, para que lo administre la sección, una cantidad que no llega al 9,6%. Naturalmente, la mayoría de alfaranjinos muestran su descontento de muchas maneras y desea fervientemente poder expresarse en una consulta popular para que todo el mundo se dé cuenta de que no se trata de una protesta de unos pocos que arman mucho alboroto.

Lo que no se sabe es qué ocurrirá si esa aparente mayoría segregacionista el próximo 9 de noviembre --día de la consulta-- resulta ser una mayoría real. ¿Aceptará Kolinosia la petición de Alfaranja de abandonar el gran club? ¿Serán sus socios retenidos por la fuerza en Konilosia? La comunidad deportiva internacional está pendiente de lo que ocurre estos días en Konilosia, cuyo presidente i Junta directiva han sido criticados duramente por su actitud cerrada ante esta situación.

Por cierto, yo soy miembro de Alfaranja y, como socia de Kolinosia me siento defraudada y ninguneada por su presidente y su Junta directiva. Cuando alguien me pregunta si soy secesionista, respondo que yo no lo era hasta hace pocos años. Y no me he convertido al secesionismo, sino que me han convertido; han sido sobretodo el presidente de Konilosia y su Junta directiva quienes lo han logrado. Poco a poco han ido minando mi deseo de pertenecer a un club que me menosprecia, limita mis actividades y me impide expresarme libremente, pero, en cambio, no quiere prescindir de los ingresos que mi cuota le aporta a sus arcas.

Si se produce la ruptura, quizás la situación sea al principio traumática. Pero estoy convencida de que, con el paso del tiempo, ambos clubes pueden llegar a mantener relaciones cordiales, si ambos lo desean, de la misma manera que hay parejas que después de una ruptura sentimental, con el tiempo pueden mantener un lazo de amistad.

dissabte, 25 octubre de 2014

El Pallars a la tardor

Estany de Montcortès (Pallars Sobirà)

Per les temperatures tan suaus que encara fa durant el dia, no sembla pas que siguem a finals d'octubre. I tot el mes ha estat així. Fins i tot en comarques on, en aquesta època de l'any ja fa força fresca, està fent dies gairebé estiuencs. Ho vaig comprovar l'anterior cap de setmana al Pallars Sobirà. A la nit baixava la temperatura, però durant el dia el termòmetre s'enfilava fins al 25 o més graus. A causa d'aquestes temperatures, més altes del que correspon pel calendari, els arbres de fulla caduca encara conservaven en bona part la coloració verda de la primavera i l'estiu. De tant en tant, però, se'n trobaven alguns amb les fulles daurades; sobretot arbres de ribera. En una placeta de Tírvia vaig veure un parell d'erables amb les fulles rogenques, i tot pujant cap a Montcortès, vaig veure també algunes capçades d'arbres que ja viraven a vermell. Potser allà havia baixat més el termòmetre alguna nit.

Un poblet del Pallars on m'agrada aturar-me és Gerri de la Sal, on encara es poden veure les restes de les antigues salines (els 'salins', les anomenen). Jo les havia vistes, encara operatives comercialment, fa uns trenta anys, però després van deixar de funcionar perquè no eren rendibles. El 2008 van començar-ne la restauració i ara hi ha un parell de basses amb aigua, que suposo que formen part del Museu dedicat a aquesta antiga tecnologia. La sal s'obté de l'aigua salada que brolla d'una font a costat del riu Noguera Pallaresa.

Gerri de la Sal, vista general del poble i la Noguera Pallaresa

Pont romànic de Gerri de la Sal
Com diu l'Olga, de Sort, la tardor no es veu massa en els arbres, però sí pel terra. Si bé encara no s'ha produït l'esclat de colors de tardor, el terra dels boscos era ben ple de bolets. No sóc una caçadora de bolets habitual i les poques vegades que hi vaig normalment em costa trobar-ne. Aquest dia, però, era un goig caminar pel bosc, amb aquell bé de déu de bolets que hi havia pel terra. N'hi havia de moltes espècies, comestibles i no comestibles, fins i tot algun bolet molt tòxic. De tant en tant en tant sentia les exclamacions de Josep Piqueras, que s'extasiava davant d'alguna espècie tòxica: "Oh! Aquest sí que mata!" (Cal aclarir que el Josep és un expert coneixedor de les espècies tòxiques i va fer la seva tesi doctoral sobre toxicologia de fongs.)

Dissabte vam tenir la sort d'anar a un bosc on, tot i que hi havien ja anat altres persones--es notava pels molts bolets arrencats i destrossats que hi havia--, no devien conèixer els fredolics i ens els van deixar tots a nosaltres. Em va fer molta il·lusió trobar-hi també un parell de rovellons.



L'endemà vam anar a un altre bosc. El que es veia en el marge ja anunciava que allà també es podria fer una bona collita:



Una mostra de la varietat de bolets que creixen en aquells boscos:

Amanita muscaria, potser el més conegut dels bolets tòxics

Cassoletes (Peziza sp.)

Apagallums (Macrolepiota procera)

Pet de llop (Lycoperdon perlatum)

I el trofeu més preuat que va trobar el Josep Piqueras:

Ou de reig (Amanita caesarea)
Alguns detalls en la vegetació ens recordaven que ja som a la tardor, malgrat les altes temperatures:

Tírvia, façana de tardor
Tírvia, boscos
I a Sort, com de costum, la gent fent cua per comprar-hi loteria en una administració amb una decoració que recorda les del casino d'Atlantic City.

Potser us interessarà:
- Per què canvien de color les fulles a la tardor? (aquest blog, 16.08.2008)
- On ha anat la sort de Sort? (aquest blog, 24.12.2008)
- Salàs de Pallars i les eres (aquest blog, 16.08.2012). Val la pena desviar-se de la carretera general per visitar aquest poble.
- Visita al Pallars (aquest blog, 22.10.202)
- Tardor al Pallars (aquest blog, 23.12.2012)

(Fotos: M. Piqueras, octubre 2013)

divendres, 17 octubre de 2014

Dia Mundial de la Rentada de Mans

Aquesta setmana, el 15 d'octubre, s'ha celebrat el Dia Mundial de la Rentada de Mans. És una jornada que es va crear per a les escoles i la mainada, per promoure l'hàbit de rentar-se les mans amb sabó com a mesura d'higiene preventiva per evitar contreure infeccions. El fet que s'adreci a les escoles i la mainada té una doble finalitat. Per una banda, són el sector de la població que en una proporció més gran pateix infeccions respiratòries i diarrees i, en els països en vies de desenvolupament, aquestes infeccions són una causa important de mort. Per altra banda, les criatures poden ser agents de canvi importants i poden estimular canvis en el comportament en altres membres de la comunitat en què viuen.

De vegades pensem en la medicina preventiva tenint en ment únicament les vacunacions o algun tipus d'intervenció mèdica. Tanmateix, si a tot el món se seguissin mesures aparentment tan senzilles com rentar-se, de manera habitual, les mans amb sabó abans dels àpats i després d'anar al vàter, es podria reduir a la meitat el nombre de morts per diarrea i en una quarta part el de morts per infeccions respiratòries agudes.

Dades de 2013 de l'Organització Mundial de la Salud indiquen que cada any moren aproximadament 760.000 criatures de menys de cinc anys per infeccions intestinals, que són la segona causa de mort en aquella franja d'edat (la primera causa són infeccions respiratòries agudes, com ara la pneumònia). Són morts que podrien evitar-se si a tot el món es tingués accés a aigua de boca en bones condicions i si es poguessin adoptar algunes mesures d'higiene tan senzilles com ara rentar-se les mans amb sabó. Malauradament, en el món, uns 780 milions de persones no tenen accés a aigua sense contaminar i 2500 milions de persones no poden gaudir de les mesures d'higiene adequades en la seva vida diària perquè no disposen d'aigua corrent.

I en el món industrialitzat, tot i que les dades no són preocupants com les que veiem en els països pobres, de vegades ens oblidem de mesures higièniques tan senzilles com la de rentar-nos les mans. El 2003, als Estats Units, la American Society for Microbiology (ASM) va encarregar un estudi del nombre de persones que es rentaven les mans després d'anar al vàter en els aeroports d'algunes grans ciutats (Nova York, Chicago, San Francisco, Dallas i Miami). Les dades distingien entre el comportament d'homes i dones, i els homes no surten massa gaire ben parats: més d'una quarta part (el 26%) no es rentava les mans després d'anar al vàter, tot i que, per orinar, se subjecten el penis amb les mans --vaja, em sembla. Entre les dones, les que no es rentaven les mans eren el 18%.

Tenint en compte que hi ha persones que no es renten les mans en els lavabos públics, quan hi vaig a un em pregunto quin sentit té que jo me les renti si, per obrir la porta de sortida, normalment cal tocar una maneta que abans han tocat persones que potser no s'han rentat les mans després de fer les seves necessitats. Si les portes d'entrada a la secció de senyores són obertes o són d'aquelles que es poden obrir només empenyent, no tinc cap problema. Però moltes vegades cal obrir la porta amb una maneta. Digueu-me aprensiva, si voleu, però segons a quins llocs em fa molta angúnia tocar la maneta de la porta dels lavabos. Per exemple, en els hospitals. Aquests darrers anys he hagut de freqüentar hospitals com a acompanyant en diverses ocasions i el que he fet era agafar un tros de paper d'assecar les mans i posar-me'l en els dits per obrir la porta.

La mateixa empresa que va fer l'estudi dels aeroports per a l'ASM, també va fer una enquesta telefònica en què es preguntava a la gent si es rentaven les mans després d'anar al vàter en lavabos públics. El resultat va ser diferent: el 95% va dir que sempre se les rentava. Suposo que, encara que l'enquesta fos anònima, a la gent li feia vergonya dir que no se les rentava. O, tenint en compte que l'observació de lavabos s'havia fet en aeroports, potser vol dir que la gent que viatja amb avió és més bruta que la població general?

El que no indica l'estudi de l'ASM és quanta estona dedicava cada persona a la rentada de mans. Es recomana que es freguin les mans ensabonades, una contra l'altra, durant uns vint segons. Fixeu-vos què fa la gent en un lavabo públic i em sembla que ben poques persones hi dediquen els vint segons recomanats. De fet, en les lavabos que tenen aixetes automàtiques, que comencen a rajar quan un sensor detecta la presència de les mans, sovint segueixen rajant quan la persona s'està ja eixugant les mans. A més, hi ha qui hi només hi dedica només uns pocs segons i fins i tot qui només es mulla les mans --o tan sols els dits-- i no fa servir sabó. Això pot ser tan dolent o més que no rentar-se, perquè, quan es fa un rentat de mans superficial, els microbis, que estaven formant pel·lícules a la superfície de la pell, poden desenganxar-se i transmetre's més fàcilment a una altra persona.

El Dia Internacional de la Rentada de Mans va ser instituït per un grup d'institucions i empreses, entre les quals hi ha l'Acadèmia per al Desenvolupament Educatiu, Els Centres per al Control i prevenció de Malalties, dels Estats Units, la London School d'Higiene i Medicina Tropical, UNICEF, Colgate-Palmolive, Procter and Gamble, i Unilever. El 2008 va celebrar-se per primera vegada, tot i que, el 2001, es van engegar uns projectes pilots per promoure la rentada de les mans a Ghana, Senegal i Perú, que després va estendre's a altres països.

Pensem que rentar-se les mans és un petit gest que pot salvar vides.

dijous, 25 setembre de 2014

Felipe (alias Pinocho) a les Nacions Unides


En el web de la casa reial espanyola hi ha el text del discurs que Felip VI va llegir el 22 de setembre davant l'Assemblea de les Nacions Unides. En copio aquí alguns frases que li deuen haver fet créixer el nas tant com a Pinotxo.

España es una nación con raíces milenarias
'milenarias'? Una miqueta d'història d'Espanya ja li podrien haver explicat. Però no la història com voldrien que hagués estat, sinó com va ser realment.

Recordemos que [España] está en la génesis histórica tanto de la globalización y el Derecho Internacional, como del parlamentarismo medieval y la democracia liberal contemporánea. 
En canvi, algú deu haver explicat al rei --o a qui li escriu els discursos-- allò que Pau Casals va dir a l'Assemblea de les Nacions Unides sobre el Parlament català que era un dels més antics del món. I clar, deu haver pensat que allò que és dels catalans és de tots els espanyols, incloent-hi la història.

...la sociedad española [...] tiene un profundo sentido de la igualdad, rechaza el fanatismo... la intolerancia
Sentit de la igualtat com el que té el ministre Wert: todos españolizados. I rebutgen allò que creuen que és fanatisme i intolerància, quan els més fanàtics i intolerants són ells.

La Democracia es hoy guía esencial de nuestra convivencia colectiva.
La democràcia avui dia a Espanya és el que diu un partit que té majoria absoluta a l'estat, però que a Catalunya és una minoria que ens vol fer combregar amb rodes de molí.

Pronto se cumplirán cuatro décadas de la transición política española, que nos permitió pasar de una dictadura a un sistema político de libertades y derechos, marcados por un afán de reconciliación histórica y un verdadero espíritu de concordia.
Reconciliació històrica vol dir oblidar-nos de tot el que havia passat? Reconciliació històrica vol dir impedir la recuperació de les restes de milers de ciutadans i ciutadanes de la República enterrats en fosses comunes, al costats de carreteres o dels murs on van ser assassinats? Reconciliació històrica vol dir negar a Catalunya els seus arxius de la Guerra Civil i a moltes famílies allò que els va ser arrabassat per la força?

Un sistema desde el que los españoles hemos articulado un Estado social y democrático de Derecho que ampara a todos los ciudadanos y a los distintos territorios de España en su diversidad política, geográfica, cultural y lingüística.
Quan va llegir això, el nas li devia créixer més d'un pam.

Por tanto, cuenten siempre con el firme compromiso de España para promover y defender los valores democráticos en el mundo.
En el món, potser sí, però de fronteres endins, els valor democràtics se'ls passen per la part baixa de l'esquena.

España apoya sin fisuras [...] un desarrollo sostenible también en lo ecológico, respetuoso con las reglas internacionales
I per això recuperen el pla hidrològic de l'Ebre, fan fracking a les Canàries, posen traves a qui vol fer servir energia solar, etc.

...afirmamos el compromiso de España con la defensa de la diversidad cultural en todas sus manifestaciones y en todos sus ámbitos.
Será a l'estranger, perquè a aquesta costat de les fronteres jo no veig com defensen aquesta diversitat cultural.

En los últimos 25 años, 130.000 miembros de las Fuerzas Armadas españoles han participado en Operaciones de Mantenimiento de la Paz y de ayuda humanitaria en todas las regiones del mundo.
Potser en els llibres d'història ara la guerra de l'Iraq s'anomena "Operació de manteniment de la Pau a l'Iraq"

Segurament una anàlisi detallada trobaria més falsedats. I em trobo en un dilema alhora de jutjar aquest rei: és un mentider?, o és un inepte que es creu tot el que li diuen els seus assessors i escriptors de discursos?

dimecres, 17 setembre de 2014

Spain is different!

"Spain is different" és un eslògan que es va usar en temps de Franco per atreure el turisme. De vegades s'ha atribuït a Fraga la seva creació, però hi ha cartells anterior al pas de Fraga pel Ministerio de Información y Turismo que ja anunciaven Espanya amb aquest eslògan. Un eslògan que avui dia té molta actualitat, especialment si comparem el que està passant a Espanya i el que està passant al Regne Unit. En llegir la premsa, en veure i sentir les notícies que arriben des del Regne Unit aquestes setmanes, no deixo de pensar que l'eslògan és cert i que sí, Spain is different.

Sobre la situació política que em fa recordar l'eslògan franquista, avui he recordat també uns versos d'un conegut poema de Ramón de Campoamor: todo es según el color / del cristal con que se mira. Hi he pensat en llegir un article d'opinió d'El País que signa J. Ernesto Ayala-Dip. Aquest senyor es lamenta del que ell considera imparcialitat de TV3 en relació a la situació política que viu Catalunya i diu:
[P]uedo asegurar que nunca como estos días, tuve la agobiante sensación de que no había escapatoria, de que era imposible huir de los señores Francesc Homs y Oriol Junqueras y de la ya inevitable señora Carme Forcadell (¿por qué será que esta mujer y su capacidad de aglutinamiento humano por metro cuadrado comienzan a inquietarme sobremanera?). Después, tampoco faltaron a la cita el señor Josep Rull. 
En veure els telenotícies, jo tinc també una sensació semblant, però els personatges dels quals em sembla impossible fugir són uns altres: la senyora Sánchez Camacho que, com un autòmat o una nina d'aquelles que els premies un botó a la panxa i parlaven, però sempre deien la mateixa frase (la de Sánchez Camacho és "la consulta és il·legal i no es farà"); aquell noi de Ciudadanos, amb alguna frase semblant; les senyores Sáenz de Santamaría o Cospedal o el senyor Rajoy repetint-nos també una i altra vegada que la constitució prohibeix la consulta (com si la constitució fos intocable); algun que altre ministre del Gobierno espanyol que llença amenaces contra Catalunya (fins i tot suspendre'n l'autonomia) i contra el seu president o que diu (avui, Ruiz Gallardón) que avui diu als periodistes que no els respondrà preguntes sobre la retirada de la reforma de la llei de l'avortament i que tornin la propera setmana perquè ara el seu departament ha de centrar tots els esforços a respondre al repte sobiranista català; o el fiscal general de l'Estat, que un dia declara als mitjans que la Fiscalia actuaria "en consecuencia" si s'infringís la llei a Catalunya i que l'endemà convoca els fiscals en cap de Catalunya per al dijous 18 de setembre, per estudiar les accions que caldria emprendre davant d'una hipotètica consulta il·legal, o sigui que vols instruir-los sobre la manera d'obrar "en consecuencia".

Es lamenta també Ayala-Dip que TV3 passés unes falques publicitàries que esperonaven la ciutadania a participar en la Via Catalana 2014. Recordo haver vist alguna d'aquestes falques, però no recordo que cap d'ella fos institucional, que fos la pròpia TV3 qui animava la gent a participar en la manifestació. Suposo que les falques devien ser pagades per l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, que són les dues entitats organitzadores de la concentració de la V. Crec que prohibir-ne la seva emissió hauria estat un error i una manca de llibertat d'expressió.

Una altra cosa que no li ha semblat bé és que TV3 hagi dedicat l'edició d'aquesta setmana del programa 30 minuts a l'Assemblea Nacional Catalana ni tampoc que ho hagi fet al referèndum escocès (o que hi hagi dedicat altres espais: "Y ya no hablemos de los programas dedicados a la consulta escocesa que se celebrará mañana.") El programa 30 minuts sol tractar temes i esdeveniments d'actualitat o, que sense ser estrictament actuals, han incidit en la societat o han marcat moments històrics en un país, en una regió o un continent o en tot el món. Ha dedicat programes a fets com ara l'anomenada primavera àrab, al conflicte sirià, al conflicte basc (que tant preocupava Madrid fins que van sentir la necessitat de centrar-se en Catalunya), a l'emigració africana, al moviment dels Indignats, o a l'auge de moviments d'extrema dreta i xenòfobs en l'Europa del segle XXI.

Em sembla que Ayala-Dip no podrà negar que el poder de convocatòria de l'ANC, amb la col·laboració d'Òmnium Cultural, ha estat un èxit. Ni que mitjans de tot el món estaran demà pendents de saber què passa a Escòcia. Potser creu que Ayala-Dip que TV3 hauria d'ignorar aquests temes per mostrar-se imparcial?

Per altra banda, Ayala-Dip comença el seu article esmentant la BBC i el seu llibre d'estil, que incideix en la neutralitat política per a la protecció del seu prestigi nacional i internacional, com també en la seva imparcialitat i rigor a l'hora de dissenyar les notícies. Suposo que últimament no deu llegir gaire premsa en llengua anglesa  ni deu mirar informatius de la BBC, altrament sabria que, digui el que digui el seu llibre d'estil, la cadena pública del Regne Unit ha rebut crítiques per la seva actitud esbiaixada en favor del NO i en contra de la independència d'Escòcia.

De tota manera, tant si a Escòcia guanya el SÍ com si guanya el NO, qui haurà guanyat en aquell país i en tot el Regne Unit haurà estat la democràcia. Una situació molt diferent de la que hi ha a Espanya. I és que, naturalment, Spain is different!

dimarts, 16 setembre de 2014

La comissaria virtual (74): Mick Jagger i el fòssil

"Notícia" de l'ABC, que m'arriba a través de Javier Armentia:



Com deia Armentia a Facebook, això ni és normal com a titular ni com a notícia. Fixeu-vos que allò que han trobat és el fòssil d'un animal, i per a l'ABC no és important ni quin tipus d'animal fos, ni on va viure i en quina època, sinó el fet que s'assembli a Mick Jagger, amb la foto del qual il·lustren la notícia i no pas amb la del fòssil.

Per altra banda, no crec que el fòssil s'assembli a Mick Jagger, sinó al revés. És cert que Jagger és una mica "antic", però suposo que el fòssil trobat encara ho deu ser més.

dilluns, 15 setembre de 2014

La comissaria virtual (73): Recuperar la visió

Notícia de les que t'alegren el dia: dues germanes en una família humil de l'Índia eren cegues de naixement i gràcies a una operació que els han fet, a través d'una ONG, ara hi veuen. El futur que els esperava era dedicar-se a la mendicitat.

Aquesta notícia surt a la secció Sociedad del web del diari ABC amb data del 13.09.2014 i inclou un vídeo de Youtube que explica la història de les dues nenes i el canvi que ha fet la seva vida. El vídeo està penjat a Youtube el 09.06.2014. Jo em pregunto, una notícia, no és una informació sobre alguna cosa esdevinguda fa poc? De tota manera, és agradable assabentar-se d'històries com aquestes.

El titular, però, diu:


Com es pot recuperar una cosa que no s'ha tingut mai?

dissabte, 13 setembre de 2014

La comissaria virtual (72): La vegetació de l'Oasis of the Seas

Aquest cap de setmana hi ha atracat a Barcelona el creuer més gran del món, l'Oasis of the seas. En la secció VIVIR, de La Vanguardia, en parlen i descriuen les característiques d'aquest vaixell gegant, amb els seus 361 metres d'eslora. Entre les característiques distintives d'aquest vaixell hi ha el fet que els creuristes poden passejar entre la vegetació del seu parc. I mireu quina és:


Que tingui 12.000 plantes, m'ho crec (de fet, segons he vist en algun altre lloc, potser siguin més i tot). Que tingui mig centenar d'arbres, també. Però "62 viñedos"???? Per què voldrien 62 vinyes a bord? Si encara fossin 62 horts, podria pensar-se que els tenen per disposar sempre de verdures i hortalisses fresques i de temporada. Però cultivar raïm, que és de collita anual? Voldran fer vi amb D. O. Oasis of the Seas? A més, d'acord que el vaixell és gran, però 62 vinyes, per petites que siguin, deuen ocupar bastant. O potser a un test amb una planta de raïm ja li diuen "un viñedo"?

He arribat a la conclusió que havia de ser un error i he pensat, d'on deu haver tret la informació la periodista? Tenint en compte que el vaixell és dels Estats Units, el més probable és que la font de la informació sigui en anglès. I què podia dir en anglès perquè en la traducció hagin aparegut aquelles vinyes? Potser vine? O vine plant? Una cerca a Google m'ho ha confirmat: un article en anglès que descriu aquest vaixell diu que el Central Park del vaixell --la zona on hi ha tota la vegetació-- té una llargada de 100 metres i una amplada de 19 i conté "12.175 plants, 62 vine plants, 56 tree and bamboo..."

En anglès, una vine plant és una planta enfiladissa, una planta la tija de la qual necessita un suport per créixer verticalment o ho fa embolicant-se al voltant d'alguna cosa (com el tronc d'un arbre o un eix) o arrapant-s'hi mitjançant circells. Així creixen el raïm i altres plantes com ara les heures, el lligabosc i totes les lianes. També solen considerar-se vine plants les que s'estenen arrossegant-se per terra, com les carabasseres.

Entenc que la confusió és fàcil, però una mica de sentit comú hauria hagut de fer que la periodista es preguntés el que qualsevol que llegeixi aquesta notícia segurament es preguntarà: com hi hi pot haver 62 vinyes en el vaixell? Potser si hagués estat l'Arca de Noè, que segons diuen tenia força afició a la beguda...

diumenge, 7 setembre de 2014

Nuria Amat i Orwell

Mitjançant la missatgeria de Facebook, un tal Bacterio Bacterio, que no sé qui és, m'ha enviat un missatge en què em diu: "Puede que te interese contrastar ideas" i m'indica l'URL d'un article d'opinió  publicat en El País el 2 de setembre 2014. L'article es titula "Querido Orwell" i n'és l'autora Nuria Amat, que segons indica ella mateixa a l'inici de l'article, és escriptora. He de reconèixer que fins fa pocs dies desconeixia l'existència d'aquesta escriptora. Això no és estrany, però; la meva cultura literària, pel que fa a autors actuals, és molt minsa  --i la que no és literària també.

Vaig saber de l'existència de Nuria Amat fa pocs dies per un article de Pilar Rahola que precisament comentava l'article d'El País que em recomana Bacterio. Com que Rahola feia una crítica ferotge del contingut de l'article i de la seva autora, i sé que de vegades Rahola és molt vehement i impulsiva, vaig pensar que potser exagerava en els seus comentaris i vaig buscar l'article d'El País i també informació soble la seva autora.

Quant a l'autora de l'article, potser no escrigui tan malament com es pot suposar a partir de la crítica de Rahola. Al cap i a la fi, Amat ha guanyat dos premis literaris, un dels quals, per cert, per a una novel·la que va escriure en català: el Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull 2011. És un premi que, justament des de 2011, convoquen conjuntament Editorial Planeta i l'Institut Ramon Llull, al qual --segons llegeixo a El Periódico-- Nuria Amat va criticar amb motiu de la participació catalana la Fira del llibre de Frankfurt de 2007. No entenc que Amat s'hi presentés, si tan mala imatge tenia de l'Institut Ramon Llull. Però clar, l'euro és l'euro i aquest premi és el de la major dotació econòmica en llengua catalana: actualment 60.000 euros, però fins al 2012 eren 90.000 euros.

Vaig llegir també l'article d'El País que inclou el nom d'Orwell en el títol i a l'entradeta diu:
Maestro, le escribo esta carta abierta para decirle que su homenajeada Cataluña vive una situación que le escandalizaría. El nacionalismo separatista nos ha dividido en buenos y malos catalanes.
En primer lloc diria a Amat --en castellà, que és las llengua que sembla que més li agrada-- "no tomarás el nombre de Orwell en vano". I hi afegiria, que si és el seu mestre --li diu 'Maestro'--, no em sembla que la seva deixeble el deixi gaire ben parat. No vull presumir de les meves lectures --entre d'altres coses perquè desconec l'obra de molts autors importants, entre els quals potser estigui Nuria Amat-- però em vaig aficionar a Orwell quan freqüentava la biblioteca de l'Institut Britànic, fa uns trenta anys o potser més, i des d'aleshores he llegit --i rellegit-- moltes obres seves. En aquest aspecte, el que diu Amat sobre l'Homenatge a Catalunya, encaixa en la meva persona: és un dels meus llibres de capçalera. Sense atrevir-me a pontificar com fa Amat, però, posaria la mà al foc que molta gent a Catalunya no ha llegit aquest llibre, siguin o no nacionalistes. Pel que fa a la cita --suposo d'Orwell-- sobre "toda idea populista que lleva 'al nacionalista no solo a desaprobar las barbaridades cometidas en su propio lado sino que tiene una extraordinaria capacidad para ni siquiera oír hablar de ellas'" li preguntaria: A quin nacionalisme es refereix, senyora Amat? Perquè aquestes paraules a mi em fan pensar en el nacionalisme espanyol que practiquen alguns partits, especialment el PP.

 També diu Amat al "seu" mestre: "Los nacionalisas separatistas han dejado de leerle a usted, señor Orwell." ¿I que sap aquesta senyora del que llegeixen els nacionalistes separatistes? Qui hagi llegit i apreciat la literatura d'Orwell, el llegirà independentment de la seva ideologia perquè és un dels grans autors en llengua anglesa del segle XX. De la mateixa manera que llegir Josep Pla o apreciar l'obra de Dalí és independent de les idees polítiques que tinguessin aquests dos artistes. Parla també del falsejament de la història. Li recomanaria que llegeixi l'article que avui (7 de setembre 2014) publica Sánchez Piñol a La Vanguardia i tot el que han escrit historiadors a partir de documents originals, no falsejables.

Per altra banda, Amat dóna una imatge de Catalunya que no correspon a la realitat; és la mateixa imatge que des de fa anys transmeten els membres de l'anomenada "Brunete mediática": d'un país dividit on els qui no són independentistes se senten oprimits en molts sentits. Entre les meves amistats i persones que conec, hi ha gent d'ideologies molt diverses i el que pensin elles o jo sobre Catalunya mai no ha estat un obstacle per a la nostra entesa o amistat.

Diu Amat que als escriptors contraris, no ja a l'independentisme, sinó al nacionalisme els arraconen:
A los escritores contrarios al nacionalismo nos apartan de la prensa escrita, de los medios públicos, de las universidades y de todo aquello que pueda representar ventana de nuestra existencia.
Em sembla que aquesta senyora no deu llegir gaire premsa escrita publicada a Catalunya, altrament no diria això. ¿I no és agosarat afirmar que "ni Carles Riba, ni Salvador Espriu, ni Josep Pla, ni Josep Maria Castellet serían hoy independentistas"? Com pot saber ella què pensarien avui dia aquestes persones?

Podria escriure més sobre l'article d'El País, però tinc feina pendent. Només volia dir al senyor Bacterio Bacterio que me n'ha suggerit la lectura, que ja coneixia l'article i que les opinions de Nuria Amat són les mateixes que he sentit en molts altres llocs, però guarnides amb un toc intel·lectual que vol inspirar-se en Arthur Blair..

diumenge, 31 agost de 2014

RAC1 i la paritat

Avui he vist a La Vanguardia un anunci a doble plana de la nova temporada de RAC1. S'hi veu un grup de persones, professionals de l'emissora. Són catorze homes i dues dones. (Podeu veure la fotografia en el blog de l'emissora.) Sovint penso que no s'haurien de fixar quotes obligatòries per arribar a la paritat en els llocs de treball, però veure fotos com aquesta m'hi fa reflexionar i que em qüestioni allò que acostumo a pensar. De fet, si crec que no caldria fixar quotes és perquè considero que, en una societat normal, això no hauria de ser necessari. Però els fets demostren que en molts aspectes la nostra societat encara no és normal; i no em refereixo a 'normal' en el sentit que és conforme al tipus més freqüent, sinó a allò que hauria de ser.

Les persones que treballen en una emissora de ràdio normalment han estudiat periodisme, ciències de la comunicació o comunicació audiovisual. Només cal donar una volta per les facultats on es cursen aquest estudis per veure que les noies hi són molt abundants. A la Universitat Pompeu Fabra, per exemple, el curs 2012-2013, un 68,00 per cent dels estudiants de comunicació audiovisual eren dones i en els estudis de periodisme encara tenien major representació: el 71,3 per cent. (Vegeu les estadístiques corresponents a aquell curs; únicament en les carreres tècniques hi ha força més homes que dones). I el boom no és d'ara mateix; ja fa anys que aquests estudis atreuen les dones.

No tinc ni idea de la proporció homes-dones en la plantilla de RAC1, però podria ser que la desproporció no fos tan gran com la que mostra la foto de l'anunci o que fins i tot hi hagués més dones que homes. La seva presència, però, no es fa notar de la mateixa manera, si més no, en l'anunci que comento. És possible que passi com en tants altres àmbits, on sí que hi ha dones, però no ocupen els càrrecs de rellevància.

Espero que en el futur, algun any, la fotografia de la nova temporada de RAC1 se sembli més a la realitat de la societat per a la qual treballa aquesta emissora de ràdio; una societat que està formada a parts molts semblants per homes i dones.

Actualització, 01.09.2014
Avui, La Vanguardia inclou de nou l'anunci a doble plana de l'equip de professionals que presenten els programes de RAC1. Independentment de la minsa presència de dones (dues d'un total de setze professionals), la imatge no m'agrada gens, em fa pensar en un clan de mafiosos, o en aquells "homes de negre" que Europa ens enviava --o ens havia d'enviar--  per controlar l'economia.

Hauria preferit veure, en aquell anunci, uns professionals més propers al seu públic, més gent normal, vestits com la gent normal i com podrien anar ells a treballar, perquè no crec que els facin vestir d'aquella manera per fer un programa de ràdio. Ara, a l'estiu, per exemple, amb samarreta de cotó o camisa de màniga curta; amb texans o potser fins i tot amb alguns bermudas i sandàlies...

Jo no sóc publicista, per tant, és possible que vestir-los d'aquesta manera formi part del missatge que  volen transmetre o si més no que sigui una estratègia perquè se'n par-li, com jo estic fent ara. Però no m'agrada.