dimarts, 19 agost de 2014

Lectures d'estiu: Josep Pla, Itàlia i la Mediterrània

Fa temps que he deixat de llegir llibres "densos", novel·les mastodòntiques o llibres d'assaig que exigeixin una alta dosi de concentració. Em poso a llegir i la meva ment es distreu en detalls, en una paraula que m'evoca algun record, en una frase que em crida l'atenció, en una construcció gramatical que em sembla estranya o incorrecta... De vegades, en acabar la pàgina, m'adono que no m'he assabentat del que deia l'autor. Ja fa temps que vaig deixar de banda les novel·les actuals, perquè normalment em deceben, però aquest problema de la dificultat de concentració és més recent.

Em pensava que tot això era qüestió de l'edat, que els anys no passen en va i ja sóc en allò que la societat anomena tercera edat o gent gran, però em van assegurar que és un símptoma típic de la síndrome de fatiga crònica que diuen que pateixo, i que no depèn de l'edat. Però com que la lectura és un hàbit que he tingut tota la vida, seria incapaç de viure sense llegir --segurament també sense escriure-- i, com deia Rita Levi Montalcini, busco l'as en la màniga per suplir la meva dificultat de concentració. Ho faig espigolant aquí i allà, sense tenir mai a les mans un llibre gruixut d'aquells que hauries de llegir d'una tirada. (Quan en tinc un de gruixut, és perquè no cal llegir-lo seguit i puc anar brostejant entre les seves pàgines). Pel que fa a la ficció, m'agrada llegir contes. És un tipus de lectura que mai no m'havia interessat fins que vaig descobrir els contes d'alguns autors i autores anglosaxons (principalment Katherine Mansfield, Elizabeth Bowen, Somerset Maugham, James Joyce, Margaret Atwood, Roald Dahl)  i, en la literatura catalana, els contes de Pere Calders, de Mercè Rodoreda, de Jesús Moncada.

Aquest estiu tinc uns quants llibres començats, que vaig alternant. Un d'ells és el volum 37 de les obres completes de Josep Pla, que inclou dos llibres inèdits del prolífic autor empordanès: Itàlia i el Mediterrani i Les beceroles del Mediterrani. Deia fa pocs dies que, si mai em perdo, que em busquin a Itàlia. Aquesta afició meva per aquell patchwork de països que conformen l'estat italià va fer que recentment, quan rebuscava entre els llibres de Pla en una biblioteca, la meva mirada es clavés en el que duia, en el títol, els mots 'Itàlia' i 'Mediterrani'.

Diu Pla que ell és "un mediterranoide indefugible i permanent" i anomena la Mediterrània "el mar interior". Jo també em sento una mediterranoide indefugible i permanent. He vist mars "exteriors" o oceans, com dirien els americans i per bonics i impressionats que siguin no els canviaria per aquest mar que diuen que està tan brut (una vegada, un  professor de Boston, en el delta de l'Ebre es referia al mar anomenant-lo 'oceà' i vaig dir-li que nosaltres no en tenim, d'oceà, que allò és un mar). No és únicament per les seves aigües o pel seu paisatge. Crec que 'mediterrani' és un concepte que ultrapassa la geografia, la biologia i l'ecologia. No conec, ni de bon tros, tots els països de la Mediterrània (a mi m'agrada més anomenar el nostre mar en femení, la Mediterrània), però contemplant aquesta mar a la Costa Brava, a les Illes, a Sardenya, a la costa Vermella, a la Riviera, al golf de Nàpols, a la costa adriàtica, a Malta, a Grècia, a Israel, a Egipte o a Líbia he tingut la sensació que, malgrat les diferències culturals, polítiques, religioses, econòmiques o socials, allò que uneix els pobles que viuen a la riba de la Mediterània és molt més que no pas allò que els separa. Com deia Lluís Llach, és "un pont de mar blava per sentir-nos frec a frec, un pont que agermana pells i vides diferents".

Aquests dies gaudeixo amb els escrits de Pla sobre Itàlia i la Mediterrània. No segueixo cap ordre en la lectura, si bé estic concentrada en el primer llibre, el dedicat a Itàlia. Vaig de Gènova o Florència fins a Roma o m'entretenc amb els comentaris de Pla sobre Machiavelli, Leonardo da Vinci o Giacomo Leopardi; o sobre les amistats que va fer en aquell país, que acaben sent amistats de qui el llegeix. Avui "he conegut" un metge català, Jacint Vilardell i Permanyer (1894-1967), amb qui Pla va fer amistat a Roma. I a part del que diu Pla d'ell en el llibre (n'elogia la seva cultura i diu que, a Roma vivia a casa del seu sogre, "el famós tenor Viñas, de l'òpera wagneriana") he volgut saber-ne més, perquè el nom em sonava. De fet, hi ha una nissaga de metges Vilardell catalans i no sé si la famosa farmàcia Vilardell que hi va haver en una cantonada de la plaça Catalunya (ara ocupada per uns grans magatzems) devia ser també d'un Vilardell d'aquella família.

Doncs bé, aquest Dr. Vilardell, va marxar a França durant la guerra (in)civil perquè grups d'extrema esquerra el van amenaçar de mort. Després de la guerra, però, va ser jutjat "per catalanista" perquè havia estat metge personal del president de la Generalitat Francesc Macià, i va haver de dedicar-se a la medicina privada, sense cap possibilitat de treballar en un hospital públic i, encara menys, de seguir una carrera acadèmica. Va patir l'exili interior, com dotzenes de metges catalans que van optar per quedar-se a Catalunya i van ser represaliats per la dictadura franquista. En molts casos, el seu "delicte" havia estat participar en el projecte de la Universitat Autònoma republicana. Un exemple ben conegut és el de Josep Alsina i Bofill.

Per cert. Jacint Vilardell va fundar el concurs de cant internacional Francesc Viñas, en memòria del seu sogre. El 1963 se'n va fer la primera edició i avui dia és una de les competicions de cant (òpera i lied) de més prestigi internacional, en la qual col·laboren els principals teatres d'òpera del món, tot i que la final es fa sempre al teatre del Liceu de Barcelona.

Llegir Pla és sempre un plaer. M'agraden les seves cròniques periodístiques i les descripcions de gents i de llocs. I m'agrada el seu estil aparentment senzill, però, qui sap, potser molt treballat, que no sempre és fàcil escriure de manera planera. Aquest estiu per a mi tan sedentari està resultant ben animat amb la lectura d'aquest llibre, que vaig degustant a poc a poc, perquè el plaer duri més.

diumenge, 17 agost de 2014

Estius pretèrits (IV): Itàlia

Venecia, Gran Canal, 1959
Si alguna vegada em perdo, busqueu-me a Itàlia. Un país --o millor un estat, perquè és com un puzzle de molts països-- on em sento com a casa i on no m'estranya que s'hi definís la síndrome de Stendhal. Vaig tenir la sort que el meu pare i la meva mare fessin un viatge a Itàlia --en una Vespa-- i en quedessin enamorats. Així que, tan aviat com va ser possible, van organitzar unes vacances italianes amb tota la família: ells dos i els quatre fills (els meus tres germans i jo). Des d'aquell primer viatge de 1959 hi he tornat moltes vegades i per motius diversos: vacances, congressos, cursos, fires, reunions professionals, visites a gent amiga... I en totes les estacions de l'any. Em limitaré aquí a recordar alguns detalls de viatges fets amb els meus pares i els meus germans.

El primer cop que vam anar a Itàlia ho vam fer en un Seat 600. Sembla increïble, però ens hi encabíem sis persones i l'equipatge, que no consistia només en la roba i efectes personals de cadascun, sinó que també incloïa una tauleta, alguna cadira plegable, un fogonet de càmping, una cafetera i alguna altra cosa. Això era perquè, per no gastar tants diners, molts dies dinàvem en el camp, a costat d'alguna carretera; si trobàvem algun lloc amb una font, millor. Primer ens aturàvem en alguna ciutat o poble a comprar menjar; normalment alguna cosa per preparar entrepans i fruita. El meu pare no perdonava el cafè després de dinar i per això dúiem el fogonet i la cafetera (i cafè molt, naturalment). A la nit sopàvem de calent, en el poble o ciutat on ens ens aturàvem a dormir.

Els quatre germans sèiem en el seient del darrere i sovint ens barallàvem perquè dèiem que algú anava més ample que els altres. Tant era així que, de vegades, la meva mare agafava el meu germà Xavier, que va fer cinc anys durant aquell viatge, i se l'asseia a la falda, al seient del davant, una cosa impensable avui dia, però molt normal aleshores.

Dúiem un itinerari aproximat, però de vegades el modificàvem. I no anàvem amb cap reserva d'hotel,  la qual cosa feia que en algunes ocasions estiguéssim a punt d'haver de dormir al ras o dins del cotxe. En el primer viatge a Itàlia, la primera nit vam aturar-nos en alguna població del sud de França --devia ser prop d'Aix-en-Provence-- i la segona ja va ser a Itàlia, a Albenga, prop d'Imperia. Era un hotel molt senzill que es deia Casa Manuela --el nom de la mestressa-- i el duia una família. Ens hi vam trobar bé i va esdevenir un lloc habitual per quedar-nos a dormir en altre viatges o quan hi anava el meu pare per feina. "I signori spagnoli!", deien en veure'ns arribar.

En un viatge que vam fer el 1967 vam decidir fer nit a Sanremo i vam estar voltant per la ciutat sense trobar cap hotel que tingués habitacions lliures. Algú ens va dir que a l'hotel Savoy potser en trobaríem. I sí que en vam trobar, però quan ens van dir el preu ens vam quedar de pedra. De tota manera, com que estàvem molt cansats i ja era molt tard, els meus pares van decidir que ens hi quedéssim i que ja intentaríem estalviar en altres llocs. Cal tenir en compte que en aquella època gairebé ningú no disposava de targetes de crèdit i quan es viatjava es duien al damunt els diners que pensaves que podies necessitar i normalment alguns més per a alguna eventual emergència i aquell dia la teníem. L'hotel Savoy de Sanremo era l'hotel més luxós que jo havia vist a la meva vida, amb grans salons i unes habitacions molt espaioses, on hi havia una taula molt gran per escriure, amb paper amb el membret de l'hotel. Això del paper per escriure em va semblar d'un luxe extraordinari. En el preu hi entrava el sopar i l'esmorzar i, si bé no recordo què ens van donar per menjar, sí que recordo que el menjador era impressionant.

Pel cràter del Vesuvi (1967)
La primera vegada que vam anar a Itàlia vam descobrir la pizza, aleshores desconeguda aquí. Això sembla estrany avui dia, quan les pizzes es troben pertot, ja sigui a restaurants, a supermercats o a petites botigues de queviures. I el lloc on la vam menjar i l'escena que vam viure semblaven trets d'un film del neorealisme italià. Va ser en una trattoria de Cesena, on vam fer nit camí de Nàpols. El padrone era una home malcarat, que contínuament renyava un noiet que feia de cambrer, un nen que no tindria més de dotze o tretze anys. Quan el nen venia cap a la nostra taula amb una pizza a cada mà, va ensopegar i un dels dos plats li va caure a terra, es va trencar i la pizza, a més, va caure de cap per avall, embrutant el terra amb el tomàquet i la mozzarella. Molts anys després, en converses de família, encara recordàvem la cara d'espant d'aquell vailet mentre esperava la reacció del seu amo, que va ser com esperava, amb una gran bronca. Ens va fer molta pena.

Logotip d'Agip vers el 1960
Per entretenir-nos, per la carretera anàvem mirant les tanques publicitàries, que aleshores n'hi havia moltes, i una que ens feia sempre molta gràcia era la d'unes galetes de marca Tamburino que tenien com a distintiu un soldat tocant el timbal. En els cartells de la carretera deia "Allegri bambini! Arriva la banda dei Tamburini". Hi havia també molts cartells de la gasolina Agip, que tenia un logotip que era una bèstia que podria haver estat un lleó o un drac (treia foc per la boca), amb sis potes, però que devia ser un gos, perquè en alguna ocasió vam veure anuncis que deien "Il cane a sei zampe sempre fedele amico dell'uomo a quattro ruote".

Josep, Joan i Xavier en un pont venecià (1959)

Vam anar algunes vegades a Venècia, però mai ens hi vam quedar a dormir (la primera vegada que vaig fer una estada d'uns quants dies a Venècia va ser quan hi vaig anar a un congrés, bastants anys més tard). En una ocasió que vam passar uns dies a Chioggia --una població de la llacuna Vèneta-- vam anar a Venècia en un vaporetto que feia el trajecte com un autobús interurbà, però per l'aigua.  Al migdia, buscàvem un lloc per dinar i ens vam aturar a mirar un mostrador amb peix i marisc que hi havia a l'entrada d'un restaurant. Un cambrer ens va convidar a entrar-hi i ho vam fer. Ens va dur a una taula molt elegant i ens va dur la carta, juntament amb el full del menú turístic, que era obligatori que tinguessin disponible tots els restaurants. Quan va venir a apuntar la comanda i vam demanar sis menús turístics, el cambrer, sense dir una paraula, ens va prendre els tovallons de roba que hi havia a costat de cada plat, va treure també les estovalles --no va ser fàcil, amb la taula ja parada--  i ens va dur tovallons i estovalles de paper.

Aquell any, el dia de l'aniversari del meu germà Xavier --18 d'agost-- érem a Chioggia i vam anar a sopar a La bella Venezia, un restaurant de la part vella que el meu pare coneixia dels viatges de negoci que feia a aquell poble. Sense que el Xavier ho sabés, vam encarregar-los un pastís amb tretze espelmes. Vam sopar en una taula al pati del restaurant i, en arribar a les postres, de sobte es van apagar els llums i va venir un cambrer amb els pastís amb les espelmes enceses i cantant allò de "Happy birthday to youuuuu!" Va deixar el pastís davant del Xavier, perquè bufés les espelmes i la gent que sopava en el patí li va fer un gran aplaudiment. Ell, que era molt tímid, es va posar vermell com un tomàquet i es moria de vergonya.

Aquells dies eren les festes de Chioggia i en una plaça que havíem de travessar per arribar a La bella Venezia hi havia un concert d'un cantant que per a nosaltres era nou, però que Itàlia estava causant furor: Al Bano. Crec que és la vegada que m'he sentit més angoixada enmig d'una gernació, amb la sensació de no poder anar endavant ni enrere i gairebé com si em faltés l'aire, malgrat que fos en el carrer. Hi havia bogeria per sentir Al Bano i a la plaça no hi cabia ni una agulla. El cantant devia fer bolos per l'Adriàtic perquè uns dies més tard, que ens vam aturar a Cattolica, era ple de cartells que anunciaven que hi cantaria aquell vespre. Una cosa que ens va agradar molt de les festes de Chioggia eren les parades, com si fossin xurreries, de peixet fregit; el venien dins d'unes paperines de paper i, com feia la gent del poble, nosaltres també els menjàvem pel carrer.

Ens pensàvem que Itàlia era un país més obert que Espanya pel que fa als costums i la moral, però en els pobles estaven encara bastant endarrerits. La filla d'una família que coneixíem havia tingut una nena i vam anar a l'hospital a visitar-la i conèixer el nadó. A la porta, una monja es va acostar a nosaltres i, senyalant-me a mi, va dir que jo no podia entrar-hi... perquè duia pantalons! Potser ho hauria entès si hagués dut shorts, però eren uns pantalons llargs. Fins i tot anys més tard vaig comprovar que Chioggia seguia sense posar-se al dia en altres coses. Devia ser el 1995, que hi vaig anar amb el meu pare a finals d'octubre. En una botiga del centre vaig comprar dos jerseis per a les meves filles. Vaig allargar a la venedora la meva VISA i la dona va cridar "Mario!", i de la rebotiga va sortir un noi, el seu fill, que es va enfilar a una escala per baixar l'aparell de la VISA de la part més alta d'un prestatgeria. La dona devia adonar-se de la meva cara de sorpresa i em va aclarir que, en acabar la temporada d'estiu, guardaven la màquina de la VISA perquè només els turistes pagaven amb targeta de crèdit; la gent del poble sempre ho feia en efectiu.

En aquell mateix viatge, camí de Ravenna, ens vam aturar a fer nit en un motel. A la gasolinera tenien dues mones lligades a sengles cadenes bastant llargues perquè es poguessin moure bé i també tenien dos gossos, un bastant petitó i un altre de més gran, que corrien d'un costat a l'eltre. Una de les mones, que s'havia deslligat, va ser protagonista d'algunes escenes molt divertides (una d'elles, però, aleshores no em va divertir gens). No sé per quin motiu, va començar una persecució entre els gossos i la mona. El gos petit empaitava la mona i el gos més gran corria darrere del petit. Quan el menjador no havia obert encara per sopar --per sort-- la mona va entrar-hi i al seu darrere ho van fer els gossos. La mona van anar saltant de taula en taula i els gossos la perseguien corrent per terra. Després, mentre sèiem a la terrassa esperant l'hora de sopar, la mona, ja lliure dels perseguidors, va apropar-se a nosaltres. Jo vaig intentar acariciar-la i ella potser va creure que volia fer-li mal. El cas és que va ajupir-se i em va mossegar el dit gros d'un peu. Vaig reaccionar de manera gairebé automàtica agafant-la pel llom i apartant-la de mi com si la llencés. La mona es va espantar encara més i es va refugiar en la meva mare, abraçant-se a una de les seves cames i es va deixar acariciar per ella; després era la mateixa mona la que semblava que acariciés la cama de la meva mare. Jo, que en cap moment havia volgut fer mal a la mona, estava molt emprenyada amb ella, però vaig trobar l'escena tendríssima. (He de dir que la meva mare tenia la mà trencada per tractar animals; era com una mena de Sant Francesc en dona. Li agradaven molt i tots li feien cas. Mai no vaig veure un gos que li bordés.) L'endemà al matí, quan vam sortir del motel per marxar, la mona era de nou lligada a  la gasolinera, com la seva companya.

Però l'aventura que va ser més desagradable tot i que després ens n'hem rigut moltes vegades en recordar-la va passar-nos travessant la península des de Bari a Nàpols. Per passar de la costa de l'Adriàtic a la del Tirrè, calia travessar els Apenins i a la carretera es feien moltes cues. En un canvi de rasant amb línia continuada al mig ens va avançar un camió i en aquell moment jo vaig recordar un film de Fellini en què Alberto Sordi, des d'un cotxe treu la mà i fa unes banyes a uns operaris de la carretera. Mentre ens avançava el camió, no se'm va acudir altra cosa que treure la mà per la finestra i aixecar-ne el dir petit i el dit gros. Quan vam arribar a un tros de carretera que era recte, el camió, que havia afluixat la marxa, va aturar-se al mig, impedint el pas de vehicles per cap costat --la carretera seguia sent estreta-- i nosaltres i tots els cotxes que venien al darrera ens vam haver d'aturar també. Van baixar dos camioners amb aspecte molt poc amigable i es van dirigir cap el nostre cotxe. Semblaven dos pistolers de l'oest sortits d'algun spaghetti western. Un d'ells em senyalava i no parava de dir "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!" Mentre el meu pare ens deia que no obríssim les portes, es va apropar un home d'un dels cotxes que s'havien hagut d'aturar i va preguntar-los què passava. El xofer insistia: "La signorina mi ha fatto le corna! La signorina mi ha fatto le corna!"  El samarità intentava calmar-los i en això que es va sentir la sirena de la policia que venia en sentit contrari. El cotxe dels carabinieri es va aturar i aquell home va parlar amb ells. Després, els carabinieri van indicar als del camió que l'aparquessin al costat de la carretera. Amb la seguretat que donava la presència dels carabinieri, ja vam obrir les finestres i jo vaig dir-los que ho havia vist en un film italià, que quan algú feia una cosa mal feta per la carretera, s'aixecaven aquells dos dits i, com que ells havien fet un avançament molt perillós en un canvi de rasant, per això jo els havia fet el gest. M'imagino que després devien riure bastant. Ens van dir que farien un atestat als camioners i que nosaltres marxéssim. El samarità ens va demanar que ens aturéssim en una estació de servei pocs quilòmetres més endavant. Allà ens va convidar a uns refrescos. Va dir-nos que, com a italià, estava avergonyit del comportament d'aquells camioners i es volia disculpar. Va afegir que potser el primer negoci d'Itàlia era la Fiat, però que el segon era el turisme i calia tractar bé els turistes.

Com aquestes anècdotes, en podria recordar moltes més. No disposàvem de les comoditats que hi ha ara, ni pel que fa als cotxes (eren petits i menys potents que els actuals) o carreteres (a Itàlia l'única autopista que recordo ja construïda i no completament era l'autostrada del Sole) ni pel que fa als hotels (en molts hotels on vam allotjar-nos, calia sortir fora de l'habitació per anar a al lavabo, per exemple). Però ens ho passàvem molt bé i sempre trobàvem algun motiu per riure.

divendres, 15 agost de 2014

Agnes Katama, valenta dona africana, i el nom de l'Ebola

Agnes Katama i Lynn Margulis (Foto: Elena Castillo, 1995)
L'actualitat del virus de l'Ebola m'ha fet recordar una dona africana que vaig conèixer el 1995. Es tracta d'Agnes Katama, ugandesa, a qui vaig conèixer en un congrés d'edició científica en l'organització del qual vaig participar. I la relació Agnes-Ebola és perquè fa anys li vaig escriure per preguntar-li com s'havia de pronunciar el nom d'aquest virus: Ebola o Ébola. Els anglesos el pronunciaven Ebola, però el nom en molts llocs apareixia amb l'accent gràfic damunt de la primera lletra.

Agnes Katama
El 1995, l'Agnes Katama treballava per a una entitat internacional amb seu a Nairobi i va venir a Barcelona per participar en el 8è Congrés Internacional d'Editors Científics (IFSE-8; vegeu-ne la foto, presa durant el congrés, en què l'Agnes conversa amb Lynn Margulis, que també hi va participar). Era una jove alta i molt maca, i el dia de la inauguració feia molt de goig, amb un vestit típicament africà, amb una roba estampada acolorida i un mocador amb un nus al cap. No es perdia cap sessió del congrés i sempre hi prenia apunts directament en un ordinador portàtil. Entre sessió i sessió vam parlar bastant i així vaig saber que havia nascut a Uganda i que va viure a Espanya uns quants anys perquè va venir a estudiar periodisme a la Universitat de Navarra. Potser pel fet d'haver nascut en un país on es parlaven moltes llengües --tot i que després d'independitzar-se del Regne Unit la llengua oficial va ser l'anglès -- l'Agnes tenia gran facilitat per als idiomes i de seguida va aprendre l'espanyol, llengua que parlava amb molta fluïdesa i pràcticament sense cap accent estranger.

L'Agnes dirigia el servei editorial del Centre Internacional d'Ecologia i Fisiologia dels Insectes (ICIPE), una institutció amb seu a Nairobi (Kènia), en la qual va entrar a treballar el 1991. L'objectiu de la ICIPE era doble: a) dur a terme recerca bàsica en metodologies de control integral de plagues d'artròpodes, i b) reforçar la capacitat científica i tecnològica dels països en vies de desenvolupament mitjançant la formació i la col·laboració. A més, l'Agnes liderava una xarxa d'edició ambiental en què participaven institucions de països de l'est d'Àfrica, i també coordinava un programa per a la igualtat de gènere a la Universitat de Nairobi.

Em va dir que ella i tota la seva família eren catòlics i per això va venir a estudiar a España en comptes de fer-ho al Regne Unit, on suposo que devia haver-hi més tradició, atès que Uganda havia estat una colònia britànica. No vaig voler indagar sobre les seves arrels familiars, però vaig suposar que el seu pare devia ser un home poderós en el país, altrament no crec que hagués pogut costejar-li una carrera universitària. I pel fet d'haver enviat la filla a la Universitat de Navarra vaig pensar que catòlica devia ser un terme insuficient per definir la seva família; més aviat devia ser ultracatòlica. Fa poc he sabut que el seu pare, enginyer civil de professió, era el príncep Atwooki Katama (1926-2006) i que va ser qui va establir l'Opus Dei a Uganda.

Sempre he procurat que les creences religioses de les persones que he conegut no em creessin prejudicis en el seu tracte. I en el cas de l'Agnes Katama també va ser així. Un dels temes de què vam parlar aquells dies va ser la sida, que aleshores, sense la combinació de fàrmacs que es fa ara, era una malaltia que en pocs anys causava la mort de les persones afectades. Em va explicar que  ella havia vist morir ja unes quantes persones de la seva família i que n'hi havia algunes altres infectades.

Esperant la visita, a Ilha Josina (Moçambic) (foto ISGGlobal)
I coincidint amb aquell congrés, la meva amiga Jeannette, que era professora de ciències naturals i directora d'una escola a Olesa de Montserrat, em va parlar d'un exalumne seu molt brillant, Alfredo Mayor, que tot just s'havia llicenciat en biologia i tenia moltes ganes de marxar un any a Àfrica per treballar i investigar sobre malalties tropicals en algun país subsaharià. El moment no podia haver estat més oportú. Si la Jeannette m'hagués trucat una setmana abans o una setmana després, l'Agnes no hauria estat a Barcelona per poder orientar l'Alfredo en la decisió a prendre. Alfredo va complir el seu desig de passar un any treballant a Àfrica i després hi ha tornat moltes vegades. De fet, és investigador del Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona (CRESIB), a partir del qual es va constituir l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i passa temporades a Moçambic i també a l'Índia. La recerca de l'Alfredo se centra bàsicament en la cerca d'estratègies terapèutiques per alleugerir els greus efectes de la malària en la primera infància i en dones embarassades.

Agnes Katama i el virus de l'Ebola
Després de bastants anys sense saber res d'Agnes Katama, una de les vegades que es parlava del virus de l'Ebola m'hi vaig posar en contacte per indicació del Prof. Ricard Guerrero, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Barcelona (i que va presidir el congrés d'edició científica que va dur l'Agnes a Barcelona), per veure si ella ens podia indicar quina era la pronúncia d'aquella paraula. Ens va aclarir que Ebola era el nom d'un riu de la República Democràtica del Congo, a la capçalera del riu Mongala, afluent del riu Congo, i que el virus havia pres el nom del riu perquè un dels primers brots de la malaltia que causa va produir-se, el 1976, en un poble a la riba de l'Ebola. I va assegurar que ella sempre l'havia sentit pronunciar Ebola (amb la força en la o), tant en anglès com en diverses llengües africanes.

Per tant, des d'aleshores vam fer servir la grafia Ebola, sense accent, a més d'anomenar-lo "virus de l'Ebola", fent referència al lloc del seu origen (equival a dir "virus del riu Ebola"). Aquestes últimes setmanes, els mitjans de comunicació l'estan anomenant també d'altres maneres: amb la preposició de, però sense l'article  ("virus d'Ebola") o sense cap preposició ("virus Ebola"), com si Ebola fos el nom del virus i s'hagués pogut dir virus Pepet. En els Telenotícies de TV3, que no fa gaire pronunciaven la paraula com a esdrúixula, ara ja la pronuncien com a paraula plan amb la penúltima síl·laba tònica. I la versió catalana de La Vanguardia també ha corregit la grafia. En castellà, tots els mitjans que he consultat escriuen o pronuncien Ébola, malgrat que l'Organització Mundial de la Salut hagi adoptat la forma no accentuada per als seus textos en espanyol. Fa uns mesos es va debatre en un fòrum de traducció i els defensors de la forma accentuada ho justificaven dient que havia vingut del francès, de la mateixa manera que élite (francès) ha donat élite (castellà), encara que prosòdicament sigui un error, perquè la funció de la e accentuada (é) en el mot francès no indica que la força recau en aquella síl·laba, sinó que es tracta d'una e oberta. Per altra banda, en francès no hi ha uniformitat en els mitjans i n'hi ha que accentuen la paraula i d'altres que no ho fan.

La fi d'Agnes Katama
Quan enguany va començar a parlar-se del virus de l'Ebola, vaig recordar la consulta feta a l'Agnes i vaig pensar en ella i si devia seguir treballant a Nairobi. Una cerca per Internet em va dur la trista notícia de la seva mort, en circumstàncies estranyes, el 23 de desembre de 2000 (en alguns llocs indica el 2001 o el 2002 però hi ha indicis que l'any real de la seva mort va ser el 2000).

Oficialment, Agnes va morir quan el cotxe amb què viatjava amb alguns parents per passar el Nadal amb la família, va xocar contra un altre vehicle. Però hi ha molts punts foscos en la seva mort. No va morir en l'accident, sinó a un hospital de Kampala on van tenir-la desatesa durant hores. Diuen que l'accident va ser provocat perquè era una persona incòmoda per al Govern ugandès. Agnes havia volgut indagar en casos de corrupció que afectaven membres del Govern o les seves famílies. Moltes veus indiquen que al darrere de la seva mort hi havia algú que va actuar en nom del president, Joweri Museveni, que el 2013 va "ingressar" en el club dels 10.000 dies en el poder, un club amb molt pocs membres: els dirigents que han estat al front d'algun país més de 10.000 dies. Teòricament, Uganda té un govern democràtic, però quan un govern disposa d'una majoria que li permet canviar qualsevol llei, la democràcia està en perill (això ho sabem molt bé nosaltres). Els webs d'Amnistia Internacional i de Human Right Watch inclouen moltes denúncies a vulneracions dels drets humans comeses a Uganda. Per cert, una de les lleis més sonades dels darrers temps és la que prohibia l'homosexualitat, que finalment ha estat derogada fa poques setmanes pel Tribunal Constitucional ugandès. És curiós, però, que l'any següent a la mort de l'Agnes, la primera dama ugandesa, Janet Museveni, intervingués en el lliurament del Primer Premi Agnes Katama a la Integritat i elogiés la seva figura com a "valenta i transparent lluitadora contra la corrupció, que ha de ser emulada".

Malgrat que a penes la vaig tractar, vaig sentir la mort d'Agnes Katama. Em va semblar l'exemple de dona africana que aprofitava la seva condició privilegiada (família poderosa, una carrera universitària i càrrecs de prestigi en la seva professió) per defensar els drets dels pobles africanes i especialment els d'altres dones menys afortunades que ella i esperonar-les per progressar socialment i professionalment. I no em va semblar que aprofités la seva posició per fer proselitisme de les seves idees religioses. Descansa en pau, Agnes!

dijous, 14 agost de 2014

Sobre el tractament contra el virus de l'Ebola, sensata opinió d'Antoni Trilla

Virus de l'Ebola, vist al microscopi electrònic
Aquestes últimes setmanes s'ha escrit molt sobre el virus de l'Ebola i la seva temible infecció; alguns diaris, a més de la tasca informativa sobre el brot epidèmic africà que podria convertir-se en una pandèmia, han fet una gran tasca divulgativa, amb textos i infografia molt entenedors i explicatius. Per tant, no explicaré aquí el que altres han fet ja molt bé en altres llocs.

Voldria comentar, però, l'enrenou que va causar el fet que s'apliqués un tractament experimental no provat abans en humans, al germà de Sant Joan de Déu Miguel Pajares, afectat per la malaltia. Diverses veus han dit que aplicar un tractament que només ha estat provat amb animals no humans no és ètic, perquè no se sap com respondrà el cos humà. Com que Pajares va morir poc després de l'inici del tractament, per les xarxes socials s'han vist opinions de tota mena; ahir vaig llegir alguns tuits que suggerien si no hauria estat el sèrum experimental allò que va matar Pajares i no pas el virus.

Per a mi, una opinió molt sensata és l'expressada per Antoni Trilla, cap d'Epidemiologia de l'Hospital Clínic de Barcelona, en un article publicat ahir (13 d'agost de 2014) a La Vanguardia. Malauradament, mentre l'article no s'incorpori a l'hemeroteca del diari (crec que és després d'un mes de la publicació), d'accés obert a tothom, de moment, sense subscripció, només se'n poden llegir les primeres línies, que diuen:
Christian Barnard, el cirujano sudafricano que realizó el primer trasplante de corazón de la historia, relataba que la decisión que tomó el primer paciente trasplantado debía entenderse en el contexto de la situación: sufría una enfermedad terminal y aceptó voluntariamente un procedimiento sin experiencia ni garantías, excepto las derivadas de las pruebas en animales. Para ilustrarlo, usaba un proverbio africano: Si te persigue un león y llegas a la orilla de un río lleno de cocodrilos,...
No és difícil imaginar què diu el proverbi africà. Davant l'alternativa de morir presa d'un lleó o de llençar-te a un riu ple de cocodrils que també podrien acabar amb tu però que, si nedes ràpidament i els esquives, tens una possibilitat, encara que sigui petita, d'arribar a l'altre costat sa i estalvi, el més recomanable és provar de creuar el riu. El proverbi, però, diu que mai no saltaràs a l'aigua si no et persegueix un lleó.

Trilla fa servir aquesta metàfora per parlar de la terapèutica experimental per combatre la infecció pel virus de l'Ebola, que seria el riu amb cocodrils. I el lleó seria la infecció pel virus, una malaltia amb una mortalitat del 70 al 80 per cent. És assenyat llençar-se al riu, amb aquestes perspectives? Cal tenir en compte que la decisió de llençar-se al riu --és a dir, sotmetre el pacient al tractament experimental-- la pren la mateixa persona infectada. No es tracta pas que et donin una empenta i et tirin de cap al riu; no, el pacient pren la decisió després de ser informat sobre els riscos i inconvenients que pot tenir el tractament o sobre la ignorància que hi ha encara sobre els seus resultats; és el procés que es coneix com a consentiment informat.

En un cas excepcional com el de la infecció pel virus de l'Ebola, per a la qual no hi ha encara un tractament específic --només se'n poden tractar els símptomes-- Trilla diu que ell, com a pacient, també hauria triat els cocodrils abans que el lleó. L'entenc, perquè jo també hauria fet el mateix.

Foto virus de l'Ebola: autors Charles Humphrey i Anthony Sanchez, US CDC, domini públic

diumenge, 10 agost de 2014

Estius pretèrits (III): De vacances al "pazo" de Quintáns

Pazo de Quintáns (Noalla, Sanxenxo, 1984)
L'estiu de 1984 va ser excepcional. Vam anar de vacances al pazo de Quintáns, una casa del segle XVII a Noalla, que pertany al municipi de Sanxenxo (Pontevedra). No era cap parador, hotel o casa de turisme rural --em sembla que les cases de turisme rural encara no existien o potser tot just començaven-- sinó una casa que pertanyia a una família, els Castiñeiras, originaris de Sanxenxo. La generació propietària de la casa era molt nombrosa, però eren pocs els qui la freqüentaven. Un d'ells era el marit d'una cunyada meva (germana del meu marit); amb la dona i les dues criatures hi anaven de tant en tant, i especialment cada estiu, per passar-hi les vacances. Aquell any va coincidir amb el nostre període de vacances i ens vam posar d'acord per anar-hi també nosaltres. La casa era prou gran per encabir-hi dues famílies i encara sobrava espai. A més, com que ells vivien a Oviedo i nosaltres a Barcelona, era una oportunitat per passar uns dies plegats. A mi em feia il·lusió especialment per la mainada, perquè cosins que gairebé no es coneixien poguessin tractar-se una mica.

Pazo de Quintáns, capella (1984)
En arribar a Noalla, la vista d'aquella casa em va impressionar. Aparentment no semblava molt gran, no era d'aquells pazos que semblen gairebé palaus, però la finca estava envoltada d'un mur de granit, excepte davant de la façana, que es podia veure des del camí i apreciar-ne l'escut damunt del balcó; i a tocar de la casa tenia una petita capella amb una creu de doble cara al damunt, com les dels cruceiros que es troben en moltes places o cruïlles de camins. Hi havia molta vegetació que en alguns llocs sobresortia per damunt del mur i les façanes eren cobertes d'heura. I si la casa no semblava molt gran externament, des de l'exterior ja era evident que la finca ocupava una gran extensió. La primera foto esta feta des del petit jardí davant de la casa, ja en la part interior de la tanca. La segona foto mostra la capella vista des del balcó. Per la porta que es veu a l'esquerra de la capella es passava a un gran jardí on hi havia una font amb un brollador i em sembla que també hi havia un pou. Des d'allà, per una escala exterior, es pujava a la planta principal de la casa. Adossat a la façana hi havia un banc de pedra --de granit, com tota la casa-- i al damunt un altre escut.(Per cert, ara m'he adonat de baixa qualitat de la impressió de les fotografies, que amb els anys han perdut la coloració original.)

Pazo de Quintáns, escala principal

Les dues Anas, Gorka i Aitor prop de l'escut
Ens van assignar l'habitació que donava al balcó principal. Era un dormitori gran, que en tenia annexat un altre de més petit on dormirien les nostres filles i fill. Aquell petit dormitori de la mainada tenia una porteta que comunicava directament amb el passadís, perquè no haguessin de passar pel dormitori dels pares si durant la nit volien anar al vàter.

La mainada també  estava impressionada, els semblava una casa de pel·lícula, on podien passar moltes històries fantàstiques i on els fantasmes dels antics propietaris potser passejaven cada nit per aquells passadissos. (De fet, era una casa "de pel·lícula"; pocs anys abans va ser llogada per filmar-hi una pel·lícula i es va aprofitar l'ocasió per fer-hi algunes obres de manteniment.) I tant s'ho van creure, això dels fantasmes, que durant la nit no gosaven sortir sols del dormitori. El terra de la casa era de fusta i en caminar-hi al damunt el cruixit que feia potser els semblaven gemecs de fantasmes. Cada nit em tocava fer d'acompanyant unes quantes vegades --no recordo si jo era l'única que els sentia o potser ja deien directament "mama!, perquè sabien que el seu pare probablement no es despertaria. De tota manera, a mi, que en aquella època de la meva vida em despertava el més petit soroll, la remor dels corcs --o potser tèrmits?-- que des de qui sap quan s'anaven menjant les bigues de la casa, no em deixava dormir. Al matí, unes minúscules piles de serradura indicaven en quina part de la biga havien fet el seu banquet.

Hi havia dos espais de la casa que em fascinaven: la cuina i la galeria. La cuina era molt gran i, si la memòria no em falla, tenia diverses finestres. Es feia servir també de menjador i la taula era una meravella, coberta de mosaic, en comptes de la típica fusta de sobretaula. I a diferència de la resta de la casa, allà el terra no era de fusta, sinó de pedra. Però el millor lloc era la galeria, que només tenia una paret i la resta eren grans finestrals de vidre amb una vista fantàstica. Per l'esquerra s'arribava a veure el mar obert, l'oceà Atlàntic, i per la dreta es veia la ria d'Arousa, amb el poble de O Grove i l'illa da Toxa, que aleshores es deien encara El Grove i la Toja. Els primers dies no podíem obrir totes les finestres d'aquella galeria perquè l'heura que s'enfilava per la façana havia crescut tant que s'havia aferrat a l'estructura de fusta de la galeria i els marcs de les finestres. Va ser necessari fer una gran poda per poder eliminar aquell obstacle

Cosins i cosines jugant a la galeria del pazo

Camí de l'hórreo (Gorka i Elena)
Però no va ser l'única poda que es va fer en el pazo. La més emocionant per a la mainada és la que es va fer per arribar a l'hórreo, el típic graner gallec. Al principi, ni ens vam adonar que hi havia un hórreo a causa de les plantes que l'ocultaven: esbarzers, falgueres gegants i llorers (els llorers creixien pertot, com una mala herba). El temps escampa una boira sobre els meus records i no sé quines eines van fer servir; no crec que hi hagués tisores de podar per a tothom, però recordo que la mainada i els dos pares (homes) van passar moltes hores per obrir un camí que permetés anar des del jardí fins a l'hórreo. No crec que haguessin trobat més emocionant obrir-se camí en una selva tropical.


Ja falta poc per arribar-hi (Aitor i Ana FCP)

Hi hem arribat!
Cada matí anàvem a la platja més propera, la de la Lanzada, que és una de les més llargues de Galícia, uns 2,5 quilòmetres, situada entre Sanxenxo i O Grove. Jo només em mullava els peus i poca cosa més perquè l'aigua era fredíssima. El primer dia vaig intentar nedar una mica, però vaig sortir de l'aigua tota jo entumida. I quan tornàvem al pazo, en el jardí es connectava la bomba del pou i es feia una dutxa per treure's la sal amb una aigua que recordo tan freda o més que la del mar.

Vam explorar més llocs del pazo. En un extrem de la finca hi havia una cabana, també de granit, que antigament havia estat la casa dels guardes. A l'interior es conservava encara un forn de pedra per fer pa. I en un armari en la planta baixa de la casa vam trobar ple revistes i diaris antics que a mi em van tenir entretinguda uns dies.

Tot i que Noalla sigui una parròquia de Sanxenxo, anàvem a comprar a O Grove; no sé si era més a prop o potser hi havia més facilitats. Recordo una botigueta típica de poble, amb una botiguera ja de molta edat, a qui vam comprar alguns dies empanada. Eren unes empanades casolanes, fetes per ella mateixa, una delícia... Una empanada feta a còpia de pastar amb les mans, prement la pasta, colpejant-la damunt la taula. A O Grove vaig comprar molts sabons de sals de La Toja. Els turistes els compraven en el balneari de l'illa segurament sense adonar-se que en el poble els podien comprar molt més barats.

El dia abans de la nostra marxa, a costat de la casa, la meva cunyada Elena va trobar un gos de raça afgana (em sembla; tenia el morro llarg i fi) que semblava abandonat. Ella era una gran amant dels animals i va donar-li de menjar i el gos la va seguir de seguida. L'animaló no va mostrar ganes de marxar i recordo que l'endemà encara corria pel jardí. Van decidir que, si el dia que havien de tornar a Oviedo ningú no l'havia reclamat, se l'endurien. Després, durant uns anys van tenir un gos, però no estic segura si era el que va aparèixer aquell dia a Noalla o un altre.

Vam deixar Noalla amb tristesa, especialment la mainada que s'ho havia passat molt bé amb la cosina i el cosí, explorant aquella casa de pel·lícula i el seu jardí i hort on es perdien, anant a la platja, fent excursions. Els grans, perquè sabíem que trigaríem molt a poder passar de nou uns dies plegats, allà on fos.

No vaig tornar a Galícia fins a la tardor de 1993, i va ser una estada breu. Ens estàvem a Cambados i un dia ens vam apropar a Noalla, per veure el pazo de Quintáns encara que només fos per fora. L'heura notava ja el canvi de temperatura i en alguns punts estava ben vermella. Les fotos m'ho han fet recordar:

Pazo de Quintáns, façana principal (1993)

Pazo de Quintáns, capella (1993)

Fa uns vuit o nou anys van dir-me que els Castiñeiras García havien venut el pazo al Concello (Ajuntament) de Sanxenxo. Sé que hi ha hagut projectes --o idees-- per fer-hi un museu de la sal i lloc de celebració de casaments civils, una escola d'hostaleria i potser algun projecte més. A Youtube he trobat un vídeo del pazo de Quintans. N´és l'autor Pedro Castiñeiras García, fill d'una parella que eren copropietaris de la casa el 1983, i el vídeo està datat el 2012. M'ha fet il·lusió veure de nou aquell lloc. El jardí i hort ja no són aquella selva d'esbarzers i falgueres gegants i l'hórreo està visible en la seva totalitat. No m'imaginava que fos tan gran; el 1983 es va obrir camí per arribar-hi, però només fins a la porta. Però m'ha fet una gran tristesa veure la galeria, amb tants de vidres destrossats.



No sé si des que Pedro Castiñeiras va enregistrar el vídeo es deu haver fet res per aturar el deteriorament de la casa, però ho dubto. He trobat un web que es diu Patrimonio galego i, en la pàgina dedicada al pazo de Quintáns, diu:
Actualmente a propiedade está abandonada. A cuberta vese derrubada nalgúns tramos e faltan partes no piso de madeira, estando o resto apodrecendo. Na galería esterior faltan os cristais das fiestras e medra a vexetación que está a invadir o espazo interior.
Tant de bo hi facin aviat alguna cosa. Seria una llàstima que un pazo que forma part del patrimoni històric i cultural de Galícia i que havia resistit tan bé fins fa poc, ara es convertís en ruïnes per la deixadesa de l'administració.

Fotos: M. Piqueras

divendres, 8 agost de 2014

Estius pretèrits (II): Aquells "cotxes" i carreteres...

Fa un parell de dies parlava de les estades familiars a Sant Pere Pescador, a casa de la meva tia Elvira. He intentat recordar quin mitjà fèiem servir per anar-hi. Alguna vegada hi havíem anat amb tren. Per exemple, quan la meva àvia va anar a passar-hi unes setmanes i em va dur amb ella perquè la meva mare pogués descansar una mica. Feia pocs mesos havia nascut el meu germà Josep i el part va ser molt difícil i complicat (havia de néixer a casa, però la llevadora, després de moltes hores, va fer dur la meva mare a una clínica) i el postpart encara pitjor perquè la meva mare va contreure unes febres puerperals i va estar molt greu. Per anar a Sant Pere calia baixar del tren a Sant Miquel de Fluvià i allà s'agafava un cotxe de línia de la SARFA o bé s'havia fet un acord amb algun taxista.

Antic cotxe de línia de la SARFA (procedència: Arran i Arreu del país)

Amb els pares i germans, però, em sembla que sempre hi vam anar amb "cotxe". I ho poso entre cometes, perquè els vehicles que hi va haver a casa meva en alguns èpoques o eren cotxes molt antics, com a mínim de tercera o quarta mà o no eren precisament allò que s'entén per cotxe. El primer que recordo era un cotxe negre; no sé si era un Balilla, però les fotos que n'he vist m'hi fan pensar.


Cotxe familiar (1948)

Després vam tenir un Ford T, que era un model del 1927, però que el meu pare va fer modificar perquè no semblés tan vell. No sé per què, a aquell cotxe li dèiem el Tomasín; em ronda pel cap com si vingués d'alguna pel·lícula d'humor antic, de Jaimito o Charlot. He de dir que el meu pare havia tingut sempre la mà trencada per als motors; mai no se li resistien i en podia arreglar qualsevol avaria, llevat de les que necessitaven instal·lacions o recanvis especials per fer-les. Per això, encara que els primers vehicles fossin vells, ell en podia treure molt bon partit.

Ford T modificat. Benedicció San Cristòfol (aprox. 1954)
Després --o potser va coincidir durant algun temps amb el Tomasín-- el meu pare va comprar una Vespa amb sidecar, però no recordo que la fes servir per viatjar amb la família tan lluny (sí, però, per a viatjar ell i la meva mare, que amb la Vespa van anar un estiu a Galícia i un altre a Roma); com a molt, a la platja, per la part de Gavà o del Maresme. El següent vehicle va ser un Delfín: només tenia tres rodes, i era bastant petit. No sé com ens hi ficàvem tota la família i l'equipatge. Per fi va arribar el primer cotxe "de debò": un SEAT 600. Tan bon punt es va obrir la inscripció de sol·licituds per comprar-lo, el meu pare s'hi va apuntar, però la demanda era molt superior a l'oferta i calia esperar molt de temps, pel cap baix dos anys o més. Deien que això era perquè qui tenia influències o pagava suborns, passava al davant de la cua. Eren tantes les ganes de tenir un cotxe modern i nou que hi havia en el país, que algunes persones van fer negoci amb això; compraven el cotxe i, sense estrenar-lo, el revenien. Deien que els pagaven el doble o més del seu preu original. El cas és que cap al 1958 vam tenir el primer SEAT 600. Era de color taronja i descapotable. El meu pare no el volia descapotable, però si no s'acceptava el model i color que t'adjudicaven, calia esperar més temps. I la espera havia estat ja prou llarga.

Dels viatges amb cotxe a Sant Pere Pescador --fos quin fos el tipus de vehicle-- hi havia dues coses que m'agradaven: el pas per Arenys de Mar i la parada per esmorzar que fèiem a l'Hostal de Cal Coix. A Arenys de Mar es feien cues perquè la carretera passava per dins del poble i en algun punt era tan estreta que només se circulava en un sentit. Un semàfor regulava el pas pel poble i tot i que en aquella època la circulació per les carreteres era escassa, a Arenys semprecalia aturar-se, fet que aprofitaven les botigues d'ametlles: un venedor o venedora passava amb una safata a costat dels cotxes i oferien les típiques ametlles d'Arenys (vegeu-ne l'anunci, procedent d'un programa de festa major; font: sabaterdevell) . La meva mare sempre els en comprava alguna bossa: ametlles i pinyons. A mi m'agradaven molt més els pinyons. Després hi havia la parada a Cal Coix, on esmorzàvem pa amb tomàquet i pernil o botifarra. Era un lloc molt modest, res a veure amb les fotografies que veig ara per Internet, tot i que l'edifici sigui el mateix. No sé a quina velocitat se circulava per les carreteres, però el viatge ens ocupava tot el matí i per això ens aturàvem a esmorzar; normalment arribàvem a Sant Pere ja a l'hora de dinar. Deixàvem la N-II a costat d'un riu, que em sembla que ja era el Fluvià, que després no tornàvem a veure fins que ja havíem arribat a Sant Pere.

I no sé fins a quin any devia durar, però recordo molts viatges en què el meu pare duia amb ell un salconduit (salvaconducto) per anar a aquelles contrades. Com que era ja prop de la frontera francesa, calia tenir un permís de l'autoritat que indiqués quin era el destí del viatge. La guàrdia civil podia parar qualsevol cotxe per les carreteres de l'Alt Empordà i hauria estat un problema no dur-lo, tot i que no crec que aquella parella amb tres criatures (quatre després del naixement del meu germà Xavier) tingués aspecte de sospitosa. No sé si el salconduit el lliurava la policia o l'alcalde de barri. (L'alcalde de barri era una mena d'autoritat civil que tenia potestat per a fer certificats de bona conducta. Per "bona conducta" s'entenia sobretot no tenir idees polítiques contràries al règim.) Com que el meu pare no s'havia ficat mai en política --tot i que durant la guerra havia estat en el bàndol republicà-- sempre li van donar el salconduit sense problema. Potser hauria estat d'una altra manera si haguessin sabut que, amb els aparells de ràdio que es construïa ell mateix, de vegades escoltava La Pirenaica, que no sé perquè anomenaven així (el seu nom real era Radio España Independiente); no emetia des del Pirineu, sinó que primer va fer-ho des de Moscou i després des de Bucarest.

Per Internet he trobat alguns salconduits i veig que n'hi ha de tipus diferents, alguns són individuals i d'altres inclouen diverses persones, amb foto o sense. Els que jon recordo del meu pare, eren un full al seu nom i no duia fotografia. Una cosa com això:


Em sembla que els salconduits del meu pare esmentaven Figueres, no pas Sant Pere Pescador, potser perquè la població gran més propera.

Després d'aquell Seat 600, a mesura que el cotxe es feia popular, i que se n'abaratien els preu, ja va passar a tenir-ne de més grans. De tota manera, fins i tot amb cotxes com el Seat1400, calia organitzar-se molt bé per viatjar tota una família numerosa com la nostra.

dimecres, 6 agost de 2014

Estius pretèrits (I): Sant Pere Pescador

Com que ja fa anys que el mes d'agost no acostumo a marxar de Barcelona, llevat que sigui alguna sortida d'un dia o pocs més; i com que sóc ja en aquella edat --com diu Raimon-- "amb més records que projectes, amb més passat que futur", enguany intentaré desempolvorar alguns records d'estius passats. Records que es desperten en mirar velles fotografies. No ho faré en ordre cronològic, sinó com em vingui de gust; triant fotos que em portin algun record sense tenir en compte l'època en què es van fer. Començo, doncs per aquesta fotografia de la nena plena de picades de rantells, com anomenaven els mosquits a Sant Pere Pescador.

A la fotografia no s'aprecia molt, però gairebé per totes les parts visibles del meu cos tenia picades. Els insectes xucladors han tingut sempre una predilecció especial per mi i en aquells temps, a Sant Pere Pescador, especialment vora el riu, els mosquits formaven núvols que calia apartar amb la mà. La gent del poble ja hi estaven acostumats i devien estar-hi immunitzats. Quan els forasters es queixaven dels mosquits, la sogra de la meva tia Elvira --la meva tia era una germana de la meva mare que en casar-se va anar a viure a Sant Pere-- deia sempre "Rantells? Poc que n'hi ha, de rantells!" Però jo marxava del poble sempre plena de les seves picades. Em sembla que la taca que se'm veu a la cama, en la foto, era sang d'haver-me rascat massa una picada.

Malgrat les picades, m'agradava molt anar a Sant Pere, que aleshores era un poble de pagesos i pescadors. A la majoria de les cases --de dos o tres pisos-- la planta baixa estava dedicada als animals i en el pis del damunt hi vivia la família. Moltes tenien encara un altre pis al damunt que era una mena de graner i magatzem o també galliner. A la casa de la meva tia, però, els únics animals que hi havia eren gallines, que es trobaven a les golfes. Això és perquè la principal activitat del meu oncle --el seu marit-- era la de pescador. Tenia també un camp, on més endavant hi va plantar pomeres, però no tenia cavalls, vaques o porcs, com en altres cases.

En aquella casa, a la planta baixa, on en altres temps potser hi havia hagut un estable, hi havia un magatzem on el meu oncle guardava xarxes, nanses, salabrets i altres estris relacionats amb la pesca. A l'entrada, en una mena de rebedor o vestíbul, hi recordo una taula de despatx d'aquelles que tenien tapa de persiana (el meu avi matern també en tenia una, a Barcelona), una màquina de cosir Singer semblant a la que tenia la meva mare (i que ara tinc jo), alguna cadira, un penjador a la paret i poca cosa més. Ah, sí!, a l'hivern hi havia una estufa de llenya, d'aquelles que són cilíndriques i tenen una mena de xemeneia que es fa sortir a través de la paret de la casa. Tot just entrar, a l'esquerra hi havia l'escala que duia al pis amb els dormitoris. Al fons, també a l'esquerra, hi havia el vàter, que en realitat era una comuna: un seient amb un orifici per on queien l'orina i les defecacions ves a saber on, perquè no sé si en aquella època hi havia clavegueram en el poble i, si n'hi havia, potser no arribava fins allà. Més aviat penso que anés a parar tot a un pou negre.

A la planta baixa hi havia una altra habitació que era alhora cuina, menjador i sala; el lloc on es feia vida. Hi havia una pica amb una bomba manual, potser de ferro colat, per treure aigua d'algun pou, suposo. Tinc records borrosos d'aquells anys, però em fa l'efecte que també era el lloc on, cada matí ens rentàvem o s'agafava l'aigua per rentar-se en una palangana. M'agradava molt veure com funcionava aquella bomba I ara que hi penso em fa l'efecte que a l'habitació de l'entrada n'hi havia una altra, però no n'estic gens segura. Si més no, tinc el record de dues bombes de mà separades per la paret, o sigui devien extreure l'aigua del mateix pou. Possiblement la meva cosina Elvira --la filla de la meva tia de Sant Pere-- ho recordi; hauria de preguntar-li. D'aquelles bombes, en el poble n'hi havia també pel carrer i la gent hi anava a omplir càntirs i garrafes, cosa que em fa pensar que hi devia haver cases sense aigua. I a les que n'hi havia no n'hi havia per tot el que calia. Per exemple, les dones rentaven la roba en el riu. Quan anàvem al poble a l'estiu, jo també anava "a rentar"; m'agradava això de ficar-me dins de l'aigua i fregar la roba amb les mans i donar-li cops:



La meva tia vivia al carrer Major, si més no, oficialment. Però no era ben bé el carrer Major (que en aquell temps, a més, no es deia carrer Major, sinó carrer del Doctor no-se-què), sinó un cul de sac d'aquell carrer, com un passatge on només hi havia la casa de la meva tia i una altra al davant on vivia, amb la seva família, un home que durant anys va ser el secretari de l'Ajuntament. El carrer Major estava asfaltat, però no pas aquella entrada. De tota manera, era un lloc molt bonic perquè, arran de les cases, hi havia sempre plantes. El record més antic que tinc de les flors de nit (el dondiego de noche) és el de les que hi havia, tot l'estiu ufanoses, en aquell carreró. Les recordo de molts colors, vermelles, grogues, liloses, amb taques,... I a costat de la porta de la casa creixia una parra que s'enfilava per la façana. Malauradament, quan el progrés va fer que en un determinat moment asfaltessin aquell carreró, les plantes van desaparèixer. No sé si es va salvar la parra, però em fa l'efecte que també va ser eliminada.

Si, quan anàvem a Sant Pere, hi anava també el meu avi matern, que havia estat pescador, molts dies anàvem a la platja amb barca, baixant pel Fluvià fins a la gola del riu. Després el iaio tirava la xarxa i sempre s'agafava algun peix per sopar. Era una barca de rem i els qui normalment remaven --si no hi anava el meu oncle-- eren ell i la meva mare. (La meva mare, de joveneta, havia practicat el rem esportiu a Barcelona.) Encara recordo com, el meu avi, que tot i ser ja gran era més fort que ella, l'esperonava tot dient-li: "Boga, noia! Boga, noia!".  Un cop a la platja --deserta gairebé sempre--  jugàvem rebolcant-nos per les dunes i, quan era l'hora de recollir la xarxa, tothom, petits i grans, ens posàvem a fer força i tirar de la corda. (A la foto de la barca, els dos adults són el meu avi i la meva mare; la mainada, dos germans meus, un cosí de Barcelona, la cosina santperenca i, a la dreta, jo.)

Suposo que el meu interès per la llengua és innat, perquè recordo que de ben petita ja em cridava l'atenció la manera de parlar de la gent de Sant Pere; aquell "poc que n'hi ha, de rantells" (pronunciant el 'poc' com si tanquessin la boca) o paraules que a Barcelona no sentia dir, com ara 'un xic' en comptes de 'una mica'; 'trumfes', per 'patates'; 'amanir' en comptes de 'preparar' o 'arreglar' ("amanir la cartera" per anar a escola, per exemple); el 'pas' afegit a les negacions ("no ho sé pas"); l'ús de 'ser' en comptes d''haver' en formes compostes ("som anats" en comptes d'"hem anat"), o aquella "t" afegida a algunes formes verbals ('séntut' en comptes de 'sento').

Fins que no vaig tenir uns catorze anys, recordo un Sant Pere Pescador típicament rural. A l'estiu, els únics forasters eren persones que, com nosaltres, hi tenien parents, perquè no hi havia cap hotel ni altre lloc on allotjar-se. Però el boom turístic va arribar també a Sant Pere. L'Hostal Coll-Verd i el càmping La Gaviota (anys després va passar a dir-se La Gavina) van ser les primeres instal·lacions turístiques que s'hi van fer.  Però això ja és una altra història.

Fotos: S. Piqueras (dècades de 1940 i 1950)

dilluns, 21 juliol de 2014

L'especialista-de-malaltia-que-no-existeix

Estic que trec foc pels queixals després de l'experiència que he tingut aquest matí amb un especialista de reumatologia de la seguretat social. He escrit diverses vegades en aquest blog sobre les excel·lències de la nostra medicina hospitalària. Malgrat les retallades i les esperes que de vegades cal fer, quan vas a parar a l'Hospital Clínic de Barcelona --el que a mi em correspon-- saps que seràs en bones mans. Tampoc tinc cap queixa de metges i infermeres del Centre d'Assistència Primària, al contrari. Fa poc, em va tocar esperar bastant a l'ambulatori perquè una de les visites va durar mitja hora o més. No em va saber gens de greu; vaig pensar que el fet que una metge de la seguretat social dediqui a un pacient més de mitja hora, si ho creu necessari, és positiu. Però la impressió d'avui amb el reumatòleg ha estat l'altra cara de la moneda.

He de dir que, quan la metge de família em va fer la derivació al reumatòleg i vaig llegir-ne el nom en el volant, em van venir al cap mals records. El 2006 hi havia anat i la meva experiència d'aleshores no va ser gens satisfactòria, no tant per la seva vàlua professional --que potser sigui molt bona-- sinó pel tracte sorneguer i burleta que va demostrar. Era la primera vegada que hi anava i em va fer un seguit de preguntes per tenir una mica d'historial meu. Vaig dir-li que la meva família paterna era una família de reumàtics, que al meu pare i a les seves germanes els recordava sempre amb alguna mena de dolor. Em va tallar per dir-me: "Ja hi som, amb el reuma! El reuma no existeix, no és una malaltia." Jo me'l vaig mirar i vaig preguntar-li que, si el reuma no existeix, com és que ell és especialista de reumatologia. Aleshores va afegir el que jo ja sabia: que el terme "reuma" és com un calaix de sastre que inclou un grapat d'afeccions que tenen característiques comunes.

La segona vegada que vaig passar per la consulta d'aquest especialista-de-malaltia-que-no-existeix va ser unes setmanes més tard. M'havia encarregat de fer unes anàlisis. El dia que vaig anar a fer l'extracció, em van preguntar si no havia dut l'orina, perquè el metge demanava també unes anàlisis d'orina i m'hauria hagut de donar un recipient per recollir-la. Em van dir que pugés a reumatologia i que demanés l'envàs per l'orina. Vaig pujar i vaig parlar amb el metge, que va mostrar els seus dubtes quan vaig assegurar-li que el dia de la primera visita no m'havia donat cap recipient per a l'orina. I els dubtes que per un moment vaig tenir jo --potser mel va donar i el vaig perdre?-- es van esvair en veure el recipient: no era pas un d'aquests potets estèrils on es recull l'orina per a unes anàlisis rutinàries, sinó una ampolla de tres o quatre litres, o potser més, per recollir l'orina de vint-i-quatre hores. Impossible perdre'l o no recordar que me l'havien donat uns dies abans; si semblava un recipient per recollir l'orina d'un elefant!

Avui tenia visita amb l'especialista-de-malaltia-que-no-existeix i he tingut una confusió amb l'horari de la visita. El mateix dia que em van fer el volant per a aquesta visita també em van donar hora per a una prova i em vaig equivocar en apuntar-m'ho a l'agenda. De fet, faig sovint confusions amb dies i hores o de vegades oblido coses que he de fer. Si no fos que un altre metge ja em va dir que això ja és normal en les persones que pateixen fatiga crònica, pensaria que es alzheimer o alguna cosa semblant. El cas és que he descobert massa tard que la visita no era a quarts d'una sinó a quarts de deu. He anat a la consulta per explicar la confusió que havia tingut, excusar-me i demanar si em podien donar una altra hora i en el mostrador m'han dit que parlés amb el metge. Una de les vegades que ha sortit a la porta per cridar el següent pacient, li he dit el que m'havia passat. Sense preguntar-me res més, m'ha etzibat aquesta frase: "Potser que s'ho faci mirar." I m'ha tancat la porta sense cap més paraula.

He marxat immediatament de l'ambulatori amb la ràbia continguda. I no hi penso tornar. Clar que m'ho faig mirar senyor metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix! Fa vuit anys que m'ho estan mirant. I sovint em poso post-its o altres papers ben visibles per recordar coses que he de fer. Però el problema és que abans d'arribar a l'especialista d'hospital has de passar per un altre metge i el d'avui deu pensar que el fet de ser metge especialista-de-malaltia-que-no-existeix li dóna dret a tractar els pacients de qualsevol manera. Avui, abans que jo m'hi adrecés, ha entrat a la seva consulta una senyora molt velleta que semblava que tingués vuitanta i molts anys. He pensat si amb persones tan grans també deu comportar-se de la mateixa manera, sorneguera i maleducada. Potser qui s'ho hauria de fer mirar és ell!

Dibuix centre mèdic: clipartlord.com

diumenge, 20 juliol de 2014

Reflexions entorn a l'atac en el cel ucraïnés

1. Homenatge i perdó
Aquesta tarda, quan feia un  passeig pel meu barri --Les Corts-- he vist això:



Unes espelmes i unes flors, com se solen deixar per recordar algú que ha mort. M'ha cridat l'atenció perquè era a costat de l'entrada d'un dels blocs del Pedralbes Center, que estan dedicats a oficines, el de la part oposada a la Diagonal. Hi havia un paper doblegat. L'he obert per mirar si em donava alguna pista. Només dues paraules en anglès: "Forgive us", perdoneu-nos. La bandera en un dels rams de flors m'ha donat la pista: és la bandera d'Ucraïna, amb l'escut incorporat.

Suposo que l'ofrena ha estat feta per persones ucraïneses, que senten el dolor que algú del seu país --siguin quina sigui la seva ideologia política-- hagi abatut un avió de passatgers que sobrevolava Ucraïna. Però, a qui demanen perdó? Com que l'avió era de Malàisia Airlines, he pensat si potser no hi haurà en aquell edifici el consolat d'aquell país o unes oficines de la companyia.

Ja a casa, no deixava de pensar-hi. He buscat a Google, l'adreça del consolat de Malàisia, però es troba en el port. No he pogut trobar cap adreça de Malàisia Airlines; no sé si no tenen cap oficina a Barcelona o potser no he insistit massa en la cerca. De fet, no he continuat perquè després se m'ha acudit una altra cosa. A qui ha fet més mal aquest terrible atac a un avió de passatgers? No cal pensar-hi massa: als Països Baixos, d'on era la majoria de persones que han mort en caure l'avió. I on es troba el consolat dels Països Baixos a Barcelona?: Av. Diagonal, 611-613, l'edifici d'oficines de Pedralbes Center.


2. Tragèdia en el món de la sida
Us imagineu com haurien estat les primeres planes dels nostres diaris si a l'avió abatut a Ucraïna haguessin viatjat els membres d'un equip de futbol de la Champions League o els atletes d'algun país que anessin a participar en un campionat? Posaria la mà al foc que la notícia de la mort d'aquelles persones sortiria en primera plana i que els telenotícies hi dedicarien grans espais. Però la notícia que en l'avió viatjava un grup de persones que treballaven per a la lluita contra la sida i havien de participar en un congrés internacional no deu tenir prou categoria per merèixer una primera plana de diari o un espai destacat en el telenotícies. És cert que alguns mitjans n'han parlat, però com un comentari més; si més no, en els mitjans on jo ho he sentit o llegit.

Entre les persones que havien d'assistir al Congrés Internacional de la sida que ha començat a Melbourne avui, 20 de juliol, i que van perdre la vida en l'atac ucraïnès a l'avió, hi havia Joep Lange (1954-2014), que havia estat president de l'Associació Internacional de la Sida i que va ser pioner en la lluita per a l'accés universal al tractament de la sida. Amb aquesta finalitat va fundar, el 2001, Pharmaccess, una fundació que treballa per millorar l'accés als medicaments en els països en vies de desenvolupament.

El 1994, quan molts especialistes no creien que el tractament amb antiretrovirals fos una bona opció per lluitar contra la sida, Lange va insistir que únicament amb una combinació de fàrmacs que tinguessin mecanismes d'acció diferents es podria lluitar contra el virus. I quan va quedar provada l'eficàcia del tractament per convertir la sida en una malaltia crònica, va lluitar per fer accessible el tractament a tothom.

dimecres, 9 juliol de 2014

Si teniu pressa...

Si heu decidit divorciar-vos i esteu d'acord amb el vostre marit o muller, l'empresa hoymedivorcio.com se n'encarrega per 370€:


M'agradaria saber per a què vol aquesta empresa una furgoneta. Si les dues parts estan d'acord, no crec que l'expedient sigui tan gran que no hi càpiga en una cartera de mà. Si es tractés de l'expedient del cas Palau del cas Nóos, s'entendria.