17 milions d'euros per a viatges dels "onorevoli"

Montecitorio, seu del Parlament italià, a Roma (Wikimedia Commons)

Llegeixo a il Fatto Quotidiano que el Govern italià gasta cada any 17 milions d'euros en viatges dels onorevoli, els seus diputats i diputades. Els membres del Parlament tenen dret a viatjar gratis per tot el territori italià, qualsevol que sigui el mitjà de transport que facin servir i qualsevol que sigui el motiu; tant se val que viatgin per feina o que ho facin per plaer o altres motius privats. A més, no paguen peatges a les autopistes (disposen d'una targeta teletac i la despesa va facturada directament al Parlament). Si els diputats viatgen en avió, se'ls abona una quantitat per cobrir la distància de casa seva a l'aeroport més proper i de l'aeroport romà de Fiumicino a la seu del Parlament. En el Senat, la situació és una mica diferent. Cada senador rep 1650 euros mensuals per despeses diverses, entre les quals es considera que hi ha les de desplaçaments.

A més, els exdiputats també gaudeixen de molts viatges de franc. Diu il Fatto Quotidiano que el Govern italià gasta uns 900.000 euros anuals en viatges dels exdiputats. Qui hagi estat elegit diputat alguna vegada té dret a deu viatges en avió cada any; també viatgen gratis en els trens de les categories Intercity i Regionals, però no els d'alta velocitat (els Frecciarossa).

Ara que el Govern italià, com altres governs europeus, es veu abocat a fer retallades en les seves despeses, "inviten" els diputats a gastar menys en viatges. Ho aconseguiran? Si els diputats italians són com els europarlamentaris, Mario Monti, actual primer ministre italià, ho tindrà difícil. L'abril de 2011, el Parlament Europeu va rebutjar la proposta d'Esquerra Unitària i els Verds que volien que s'establís "com a norma general, la compra de bitllets d'avió de classe econòmica per als vols de durada inferiors a quatre hores". Era una norma, que si s'hagués aplicat, hauria tingut algunes excepcions entre els eurodiputats amb problemes de salut o d'edat avançada. Recordem que, entre els representats de l'Estat espanyol, només quatre persones estaven disposades a renunciar a volar en primera: els catalans Ramon Tremosa (CiU), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV) i la balear Rosa Estaràs (PP).

Mentre anava llegint la notícia, pensava si els diputats i exdiputats del Parlament de Madrid també gaudirien de les mateixes prerrogatives que els italians. En arribar al darrer paràgraf m'he tranquil·litzat: una situació com la italiana només es dóna a Bèlgica (tenint en compte les dimensions geogràfiques de Bèlgica, suposo que la despesa serà molt inferior a la italiana). A Espanya --sempre segons il Fatto Quotidiano--, si viatgen per l'interior del territori, els diputats reben 120 euros diaris de dietes; si el viatge és a l'estranger, l'import diari és de 150 euros.

Luca Cavalli-Sforza: tanti auguri, professore!

Luca Cavalli-Sforza (foto Luca Giarelli/CC-BY-SA 3.0)

Per a un home que avui fa noranta anys, la vida ja no és un refugi. És el bonic final d'una cursa, però em sento més descobert, més exposat a les coses que passen, al temps que s'escola.

Així s'expressava ahir, 25 de gener, el genetista italià Luca Cavalli-Sforza, amb motiu del seu norantè aniversari. Cavalli-Sforza, que va començar la seva carrera investigadora treballant en bacteris, va especialitzar-se després en genètica de poblacions i ha dedicat gran part de la seva vida professional a l'estudi de l'evolució de les poblacions humanes. Sembla un salt molt gran, el pas dels bacteris a les poblacions humanes. Tanmateix, com escriu el seu fill Francesco en el pròleg del llibre Perchè la scienza. L'avventura di un ricercatore, obra autobiògràfica de Luca Cavalli-Sforza, "la vida és un fenomen únic: des que va aparèixer en el planeta s'ha anat escampant per tots els ambients i ha pres milions de formes, ha construït organismes com més va més complexos. Tota aquesta varietat enorme d'éssers vius ha seguit reproduint-se sempre d'una sola manera: fent còpies d'ella mateixa. Els processos fonamentals que ens permeten viure i generar descendència no són molt diferents en els bacteris i en els humans; és més, molts gens són pràcticament iguals en els uns i en els altres."

Cavalli-Sforza creu que l'evolució humana ha estat determinada per la biologia i per la cultura i, per tant, ha enfocat els seus estudis de manera pluridisciplinària, amb la col·laboració d'investigadors d'altres disciplines. La genètica, la paleontologia, l'arqueologia, l'antropologia (física i cultural), la història, la geografia humana, la demografia, l'economia i la lingüística permeten reconstruir, analitzar i comprendre molts aspectes de la diversitat humana actual. Algunes branques del coneixement molts més especialitzades, com ara la toponímia, l'estudi dels cognoms o de l'art rupestre poden ser també molt útils en aquest estudis.

El mite de la divisió de les poblacions humanes en races diverses, que ja va ser denunciat per alguns científics, ha caigut completament després dels estudis de Cavalli-Sforza. La nostra espècie és massa recent perquè hagi pogut diferenciar-se en races. Les diferències externes entre persones de diferents parts del món són el resultat d'adaptacions recents a les condicions climàtiques i ecològiques. L'estudi genètic ha demostrat que només un 15 per cent de les diferències existents entre dues persones poden explicar-se pel fet que pertanyin a poblacions diferents. Les races humanes responen a un concepte diferenciador que ha estat inventat pels mateixos humans (els blancs, naturalment).

El 1993, Cavalli-Sforza va rebre el V Premi Internacional Catalunya. En el web del Premi, hi ha disponible, en pdf, el discurs que va pronunciar en la cerimònia de lliurament, amb el títol "L'home és la seva cultura, no la seva raça". L'any següent va tornar a Barcelona, segurament per presentar el seu llibre Qui som. Història de la diversitat humana, i va fer una conferència a l'Institut Català d'Estudis Mediterranis (actualment Institut Català de la Mediterrània d'Estudis i Cooperació). Uns mesos abans, una amiga me'n va regalar la versió italiana, i vaig demanar a Cavalli-Sforza que me'l signés. A costat de la seva firma, hi vaig posar la data: 14.04.1994.

Del discurs que va pronunciar Cavalli-Sforza el 1993, jo en destacaria aquest fragment:

El racisme consisteix en la pretensió que els trets que determinen la superioritat d'un poble respecte a un altre són d'origen biològic, és a dir, hereditaris i immutables. En realitat, la superioritat d'un poble respecte a un altre és d'ordre econòmic i polític i s'origina sempre per motius històrics; la mateixa història ens ensenya que aquestes superioritats tenen breus durades. N'hi ha prou amb aquesta raó per convèncer-nos que la superioritat política i econòmica no poden ser degudes a diferències biològiques i hereditàries. El racisme continua sent una malaltia social molt difosa, que cal eradicar.

Han passat més disset anys i em sembla que, malauradament, el racisme està lluny de ser eradicat. Al contrari, em sembla que s'ha anat estenent.

No és allò que sembla (IX): la solució

Torno a posar la foto:

 

En el bloc, només una persona ha suggerit una solució (dues en realitat): una cavitat en un mur de pedra o potser sorra. A Facebook, potser perquè és més fàcil deixar-hi comentaris, hi ha hagut més suggeriments: unes pedres, l'entrada a una mena de cova, una cova càrstica, alguna part del pavelló auditiu, un forat en el zoo per poder veure la gàbia on viuen ara alguns dels micos, el parc Güell, el contorn d'un fetge, alguna mena de material geològic...

Suposo que, si hagués posat la peça sencera que vaig fotografiar, i les seves dimensions, hauria estat més fàcil encertar-ho:

Per la localització, hi ha una persona que s'hi va apropar força: no és un pavelló auditiu, però és una part del crani d'un animal molt curiós, un rinoceront català. Català, un rinoceront?, potser us preguntareu. Això mateix em vaig preguntar jo la primera vegada que vaig veure aquesta peça del seu esquelet. Doncs sí, català, però no contemporani. Es tracta del rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis), que va viure a Àsia i a Europa durant el Pleistocè superior, és a dir, la fase final del període geològic que va des de fa uns 1,6 milions d'anys fins fa uns 10.000 anys. I si dic que és català, és perquè aquest fragment de crani (podeu veure'n un crani sencer aquí) correspon al primer exemplar de rinoceront llanut que va descobrir-se a Catalunya. El 1919, el Museu Martorell el va comprar a la casa Soler, d'Arenys de Mar, per 375 pessetes, que en aquella època devien ser bastants diners.

Aquest fragment del crani fa més mig metre de longitud. per tant, podem imaginar que el rinoceront llanut devia ser un animal de grans dimensions. De fet, a partir de les restes trobades --fins i tot algun animal sencer conservat momificat, com el que es veu a la foto-- se sap que podien arribar a fer prop de 4 metres de longitud i pesar de dues a tres tones. Formava part de l'anomenada megafauna del Pleistocè.

Rinoceront llanut (Coelodonta antiquitatis) trobat a Polònia el 1929 (Foto: Wikimedia Commons)

El crani de la incògnita està exposat en el Museu Blau de Barcelona. En aquesta nova seu de l'exposició al públic del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, hi ha peces molt valuoses que provenen del fons patrimonial del Museu, que constà de més d'un milió d'espècimens. Trobareu el tros de crani del rinoceront català en la secció anomenada "La història de la Terra", que relata l'evolució del planeta i de la vida i il·lustra el relat amb fòssils i altres espècimens, a més de nombroses pantalles interactives que permeten profunditzar en el coneixement d'una història que encara continua.

Per saber més sobre la col·lecció de fòssils (i de minerals i roques) del Museu de Ciències Naturals, podeu veure el llibre que es va publicar per commemorar els 125 anys del Museu Martorell: El Museu Martorell, 125 anys de Ciències Naturals (1878-2003).

Una alenada d'Oxigen

Lectura dramatitzada d'Oxigen (21.01.2012)

Però encara no ens hem posat d’acord a decidir què vol dir «ser el primer». És el descobriment inicial… la primera publicació… o la comprensió global del concepte?

La ciència és un sistema… una recerca generada per la curiositat, sempre en contacte amb el que és real... Aquest sistema funciona..

Quan els vaig veure tots … interrompent-se els uns als altres… preocupats per qui va publicar … o qui no… Aquesta no era la idea que jo tenia de la ciència i dels científics.

Imagineu-vos què significa entendre allò que dóna color a una fulla! i com es torna vermella. El que fa que la febre baixi, que cremi una flama. (Pausa.) Imagineu-vos-ho!

Aquestes frases pertanyen a l'obra de teatre Oxigen, de Carl Djerassi i Roald Hoffmann. Ahir se'n va fer una lectura dramatitzada en el Museu Blau i aquesta tarda se'n farà una altra. L'acte va ser organitzat per l'Associació Catalana de Comunicació Científica, amb la cola·laboració del Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Un altre moment d'Oxigen (21.01.2012)

S'havien fet dues lectures d'aquesta obra el mes de novembre de 2007 i una altra el juliol de 2008. Ara, aprofitant que recentment va publicar-se'n el llibre (en vaig fer la ressenya en aquest bloc), se n'han organitzat de nou dues lectures dramatitzades de l'obra. Com en les anteriors ocasions, Míriam Alamany s'ha encarregat de dirigir l'obra, en la lectura de la qual han repetit alguns actors. Ella mateixa interpreta Madame Lavoisier. Carles Martínez és el químic Lavoisier, un paper molt diferent dels darrers en què l'he vist actuar: Pel davant i pel darrera fa prop d'un any, Un fantasma a casa (versió catalana de Blithe Spirit) o en la sèrie de TV3 Sagrada Família. Les altres actrius i actors són: Mònica Aybar, Meritxell Manyoses, Climent Sensada i Eduard Muntada.

Més que una lectura dramatitzada, diria que és una dramatització llegida. La il·luminació hi té un paper destacat i l'obra no seria la mateixa sense la participació de Pau de Nut, viloncel·lista que, a més de fer l'acompanyament musical i de distreure el públic durant l'entreacte, és també la veu en off i fa els efectes especials.

Pau de Nut al Museu Blau (21.01.2012)

Avui, diumenge 22, es repeteix la lectura a les 18.30. De bona gana hi tornaria, perquè com més va, més m'agrada l'obra i la interpretació d'alguns personatges. El text és molt àgil, amb diàlegs ràpids i només de tant en tant hi ha algun monòleg. Tot i que el tema pugui semblar seriós, el somriure està assegurat, i en algun moment, també el riure. Activitats com aquesta lectura, que combina la ciència i les lletres, haurien d'organitzar-se més sovint per acabar amb el mite --o realitat?-- de les dues cultures.

Potser us interessarà:
- Oxigen per llegir (aquest bloc, 17.11.2011). Amb motiu de la publicació d'Oxigen en català.
- Roald Hoffmann, ciència, art i pau (aquest bloc, 11.07.2008). Sobre un projecte que podria anomenar-se de "químics sense fronteres".
- Una amant exigent (aquest bloc, 10.07.2008). Més sobre Oxigen, amb motiu d'una anterior lectura dramatitzada.

Fotos: M. Piqueras (21.01.2012)

No és allò que sembla (IX)

O potser sí, que ho sembla, però a mi no m'ha semblat que ho sembles.

Foto: M. Piqueras

Per què no hi acudien els mossos?

Deu fer una hora i mitja, pujava jo pel carrer Numància en direcció a la Diagonal. Primer he notat que a penes baixaven cotxes, tot i que és un carrer on, a aquella hora, la circulació sol ser densa. Després he sentit xiulets i he vist gent que ocupava el carrer. Hi havia centenars de persones, potser algun miler, que havien tallat la circulació del carrer Numància i de la Diagonal. La majoria eren homes joves, però hi havia també alguna dona:

A la cruïlla mar de la Diagonal i el carrer Numància hi havia un cotxe de la guàrdia urbana. Però, a diferència del que sol passar, ningú no feia res perquè els manifestants abandonessin aquell lloc en una hora de tanta circulació. On són els mossos d'esquadra?, he pensat. De seguida me n'he adonat: eren els manifestants!:

Per un moment he pensat que hauria estat bé que la manifestació acabés com van imaginar-ho els guionistes del Polònia per al programa d'aquesta setmana: amb els indignats repartint indiscriminadament llenya entre els mossos, com van rebre ells fa uns mesos.

Fotos i vídeo: M. Piqueras, 20.01.2012

Senyalització adient

Surten del metro a l'estació de Les Corts de la línia 3. Es posen a mirar a un costat i altre, com si busquessin algun punt d'orientació. N'hi ha que despleguen un mapa i intenten orientar-se. Si van en grup, pots sentir-los com intenten decidir en quina direcció aniran. Finalment potser s'adrecen a algú que passi pel seu costat en aquell moment i els pregunten: "Camp Nou?" Pot haver-hi alguna variació: "Barça stadium?", "¿el campo del Barça?"... i la pregunta pot anar acompanyada d'algunes paraules de cortesia com ara please, per favore, por favor, Bitten, s'il vous plait...

És una escena familiar per a les persones que habitualment agafem el metro en aquesta estació o hi passem caminant al costat. De vegades, quan veig un grupet amb aspecte de turistes, que miren a un costat i altre o consulten un mapa, jo mateixa els pregunto si busquen el Camp Nou, Quan m'ho confirmen --fins ara no m'he equivocat mai-- els indico en quina direcció han d'anar.

Fa anys, en el barri van començar a col·locar uns cartells per a vianants que indiquen en quina direcció es troben determinats equipaments; per exemple, prop d'uns grans magatzems, hi ha un cartell que indica per on anar caminant al mercat de Les Corts. Però potser perquè el Camp Nou no és un equipament municipal, no van creure necessari indicar per on s'hi va.

Fa un parell de dies, després que hagués d'informar uns quants grups de turistes per on anar al camp del Barça, vaig enviar una piulada de Twitter a l'alcalde de Barcelona explicant-ho (explicant-ho tan sintèticament com ho permet la llargada màxima dels missatges de Twitter). Ja sé que ell no veu directament les piulades que se li envien ni que tampoc és ell qui les respon ell. Però si més no, sempre que li he enviat un missatge m'han respost.

El negre twitter de Xavier Trias em va indicar una adreça d'Internet per fer la meva queixa i el meu suggeriment que hi posin un senyal indicador. Per una banda, agraeixo la rapidesa amb què m'han respost. Tanmateix, la resposta rebuda m'ha decebut. em diuen això (les negretes són meves i el codi l'he eliminat):

Benvolguda ciutadana,

Responem a la vostra comunicació rebuda el 16/01/12, amb codi ZZZZZZ, en la qual feu un suggeriment sobre el tema de senyalització del Camp Nou a la sortida del metro parada de Les Corts.

La senyalització d'orientació informativa per a vianants implantada va ser objecte d'estudi en el seu moment i es considera per tant l'adient.

Us agraïm que hagueu contactat amb nosaltres, ja que considerem que és molt important que la ciutadania participi i col·labori activament amb l'Ajuntament per millorar els serveis municipals i la convivència a la ciutat.

Cordialment,
Prevenció, Seguretat i Mobilitat
Ajuntament de Barcelona

"Es considera per tant adient", diuen! M'agradaria saber quan va ser aquell "seu moment" en què van fer l'estudi. Quan va inaugurar-se la línia de metro? O fa vint o quinze anys? No recordo quan va començar aquesta mena de pelegrinatge laic a la catedral del futbol, però com més va més turistes volen conèixer l'estadi del que consideren --i i els fets semblen demostrar.ho-- el millor equip de futbol del món en l'actualitat. En temps de vacances és freqüent veure famílies senceres que surten del metro i miren en va a un costat i altre del carrer amb l'esperança de descobrir algun senyal o algun indici que els indiqui on es troba el Camp Nou (com que l'estadi està enretirat de la vorera, només es veu quan ja hi ets a prop).

M'agradaria saber quantes persones necessiten la informació que indica per on anar al mercat --o a altres llocs-- des d'alguns punts del barri i quin criteri va determinar que "Prevenció Seguretat i Mobilitat" decidís que aquells senyals eren adients i en canvi no ho eren uns que indiquessin com anar al Camp Nou des de la sortida del metro.

Ja sabem que hi ha crisi i que cal estalviar en despesa pública. Però no crec que posar uns cartells indicadors a les dues sortides de l'estació de Les Corts desequilibri greument el pressupost municipal. A mi i a la resta de gent del barri no ens afecta; encara que no hi vagi mai, jo sé molt bé on és el Camp Nou i tothom que viu per la zona --i fins i tot mota gent d'altres districtes-- ho saben. Però la senyalització informativa seria una deferència per als molts milers de persones forasteres que al cap de l'any agafen el metro per anar a veure aquell temple capital de la religió del segle XXI.

Actualització 18.01.2012

Aquesta és la senyalització per a vianants que hi ha actualment a la sortida del metro de Les Corts de la línia 3 (si no podeu llegir bé el que diuen els senyals, cliqueu damunt la foto):

Costaria gaire posar-hi un quart senyal que indiqués "Camp Nou"?

Per cert, a Twitter, l'alcalde em respon: "gràcies per utilitzar el sistema d'aportacions, informació i queixes ciutadanes, el @barcelona_010 !" Malgrat que he vist que hi ha unes persones del seu equip que van enviant piulades, algunes respostes semblen automàtiques.

Potser us interessarà:
- Les noves catedrals (aquest bloc, 17.06.2008) El futbol és la religió del segle XXI. Acabarà havent-hi un "camí de Barcelona" que faci la competència al camí de Santiago?

Foto: Camp Nou (del web del FC Barcelona)

El Cap d'any xinès

La comunitat xinesa de Barcelona ha començat avui la celebració del Cap d'any xinès, que enguany s'esdevé el 23 de gener. L'inici d'any per als xinesos i alguns altres pobles asiàtics és una data variable. L'any comença amb la segona Lluna nova després del solstici d'hivern a l'hemisferi nord; és un dia que pot anar del 21 de gener al 21 de febrer. Enguany cau bastant aviat, el 23 de gener. Encara que sigui tan aviat, per als xinesos representa l'inici de la primavera.

Un grup de xinesos i xineses han fet avui una desfilada per la Rambla amb el típic drac que ballava la seva dansa per espantar els mals esperits.

El Cap d'any Xinès comença amb la segona Lluna nova després del solstici d'hivern boreal (22 de desembre), és a dir, entre 30 i 59 dies després, la qual cosa pot ser entre el 21 de gener o el 21 de febrer. El començament de la primavera de l'any es denomina en la tradició xinesa lichun (立春, lìchūn, "començament de la primavera")

Potser sigui el lleó, obrint la desfilada

Arriba el drac, amb una llarga cua

Tancant la desfilada

 

新年快乐

恭喜发财

Fotos: M. Piqueras (15.01.2012)

Mirant enlaire per Roma

M'agrada mirar enlaire pels carrers de les ciutats que visito. Aquestes són algunes de les coses que vaig veure a finals de novembre tot passejant pels carrers del centre de Roma:

Detall de la part superior (l'attico) de l'arc de Constantí. Aquest arc és el monument triomfal més gran de Roma. Va ser inaugurat el 315 per commemorar la victòria de Constantí a la batalla del Ponte Milvio, dos anys abans.

Arc de Constantí; detall de la façana meridional

Si t'entretens a observar amb cura les escultures, els relleus escultòrics, els medallons, les inscripcions, els materials de què està fet... seria per passar-s'hi hores. Es troba a costat del Colisseu, en una zona molt visitada pels turistes i on molta gent no turista aprofita per treure'n profit: homes vestits de gladiadors romans a punt per posar amb els turistes a canvi d'unes monedes (d'euro, naturalment); venedors de postals i de souvenirs horteras; "artesans" que s'ofereixen a fer unes polseres amb fils de colors directament sobre el braç del o la turista (mentre només facin la polsera...); immigrants asiàtics que venen una mena de mocs elàstics que, llençats amb força sobre una superfície queden tots aplatats i després es van encongint fins a formar gairebé una bola a punt per llençar de nou; d'altres que venen refrescos i bosses de snacks...

Enmig de la plaça Campo dei Fiori, Giornado Bruno sembla que miri la gent que fa cap a la plaça per brostejar entre les parades del mercat ambulant o per seure a la terrassa d'un dels bars o restaurants que hi ha al voltant de la plaça.

Monument a Giordano Bruno

Avui dia és un lloc molt diferent de com era fa alguns segles. En aquesta plaça es duien a terme, en públic, les execucions i càstigs corporals. El 17 de febrer de 1600 el frare dominic Giordano Bruno va ser cremat aquí perquè la santa Inquisició va considera-lo un heretge pel seu entusiasme per la concepció copernicana de la Terra, el sol i l'Univers. Diuen que, quan va ser anunciada la sentència que el condemnava a mort, va dirigir-se als jutges i els va dir: "Maiori forsam cum timore sententiam in me fertis quan ego accipiam." (Potser esteu més temerosos vosaltres en pronunciar la sentència que jo en escoltar-la.)

Prop de Campo dei Fiori hi ha la piazza Farnese, on, a més del palau que dóna nom a la plaça, hi ha l'església i convent de Santa Brigida. El nom de l'església recorda que allà va viure i morir Santa Brigida, l'aristòcrata sueca que va canviar els freds del nord pel clima més suau de les terres mediterrànies.

Placa al número  de la plaça Farnese

Brígida i el seu marit es van fer terciaris franciscans i quan ell va morir, Brígida va traslladar-se a Roma. Potser li agradava molt viatjar perquè va voltar tota la península italiana per visitar llocs on hi hagués relíquies de sants. Abans havia estat a Santiago de Compostela i també va pelegrinar a Terra Santa.

De la piazza Farnese surt la via del Monserrato:

Via di Monserrato

Aquest carrer es diu així perquè en aquell carrer hi ha l'església que avui dia s'anomena Santa Maria in Monserrato degli Spagnoli. Aquest "degli Spagnoli" li van afegir quan aquesta església va fusionar-se, a principis del segle XIX, amb l'església de San Giacomo degli Spagnoli, que es trobava a piazza Navona i estava en estat ruïnós. A l'arxiu del diari La Repubblica, un article de 1984 es titula "Aria di Spagna in via di Monserrato" i n'explica la història (després veiem que aquest "aria di Spagna" en realitat hauria de ser "aria di Catalogna").

Crec que era a l'inici de la via di Montserrato que vaig veure aquest medalló de la Verge subjectat per un angelet:

I en el mateix barri, però no recordo si en el mateix carrer, un altre medalló religiós --sembla la custòdia de les esglésies--  enmig de dues finestres:

Fotos: M. Piqueras (Roma, 30.11 i 01.12 de 2011)

La comissaria virtual (55): Tan malament està l'economia txeca?

La Vanguardia del 12 de gener 2012 informava del pla del Govern txec per tornar a l'església catòlica les propietats que va confiscar-li l'estat entre el 1948 i el 1989. Els partits governamentals i disset entitats religioses han arribat ja un acord que consisteix en la devolució de la majoria de les propietats confiscades i l'abonament d'una compensació que --segons el diari-- és de gairebé 2300 euros. Però fixeu-vos com ho pagaran; "repartido en treinta pagos anuales"! (si no llegiu bé la notícia, cliqueu-hi al damunt per ampliar la imatge).

Molt malament deu estar l'economia txeca si, per pagar una compensació de 2300 euros, han de fer-ho a raó de 191,6 euros anuals durant trenta anys. A més, si això és per compensar disset entitats religioses, vol dir que cadascuna rebrà cada any 11,27 euros.

Però vegem quines xifres donen altres mitjans. Segons The Washington Post, la quantitat que els retornaran gradualment són "59 billion koruna ($2.9 billion)". És la mateixa xifra que dóna The New York Times.Tenint en compte que un bilió americà equival a mil milions nostres, es tractaria de 2900 milions de dòlars. Per tant, suposo que a la xifra que donava La Vanguardia cal afegir-hi sis zeros, i que es tracta de 2300 milions d'euros.

Crec que, de la mateixa manera que en aquest diari hi ha qui vetlla per la correcció lingüística (Magí Camps, que ho fa molt bé), també convindria que hi hagués qui vetllés per la correcció de les xifres que donen. Massa sovint fan errors que serien fàcilment detectats si revisés els textos algú que no caldria que fos expert en matemàtiques, sinó únicament que tingués una mica de sentit comú. Però ja se sap que el sentit comú és el menys comú de tots els sentits.

La bellesa de la pol·linització

Louie Schwartzberg és un director de cinema nord-americà que domina moltes tècniques cinematogràfiques. Aquest fragment del film Wings of life (això diu a Youtube, però en francès l'anuncien com a Pollen) és una meravella. Sembla impossible poder captar amb tant de detall aquestes escenes que passen a alta velocitat. Les imatges i els colors són d'una gran bellesa.