El 2004, en inscriure'm per crear aquest blog, vaig haver de posar-li un nom. El títol triat no és original. Fa anys Marta Pessarrodona va titular així uns articles per al diari Avui, en record de Virginia Woolf, que va anomenar "La lectora corrent" uns reculls de crítica literària.

diumenge, 30 d’agost de 2015

Al barri hi ha de tot

"Al barri hi ha de tot" és un eslògan que va difondre l'Ajuntament de Barcelona fa alguns anys. Jo no sé si a tots els barris hi ha de tot, però crec que en el meu --Les Corts-- sí que n'hi ha, de tot --o gairebé-- sobretot si considero el barri en sentit ampli, com a districte. En realitat, aquell tot de l'Ajuntament em sembla que es referia al comerç: que no cal sortir del barri per trobar qualsevol cosa que ens faci falta comprar. Jo l'ampliaria a molts altres aspectes de l'activitat ciutadana, com ara l'educació, la cultura, el lleure o la salut.

Mercat de Les Corts
Pel que fa al comerç, l'oferta és molt àmplia. Tenim un mercat municipal que, després d'unes dècades d'ensopiment, va renovar-se el 2007 i ara gaudeix d'una salut bastant bona. Hi ha nombrosos supermercats que fins fa uns anys convivien amb botigues petites de les de tota la vida; una convivència que va acabant-se perquè malauradament les botigues de sempre van desapareixent a mesura que els propietaris es jubilen o que no poden o no saben posar-les al dia perquè siguin competitives. Tenim, com en tants barris de la ciutat, nombroses botigues de fruita i verdura que aquests darrers anys proliferen arreu. I també botigues de queviures regentades per paquis o xinesos, que no saps ben bé com es poden mantenir, perquè en general la parròquia és força minsa. I ara proliferen també les botigues de pa. I les anomeno 'botigues' perquè són comerços de pa, no pas fleques o forns. És cert que n'hi ha moltes que couen una part del pa que vénen, però es pa preparat de manera industrial i després congelat fins al moment de coure'l. Quan passejo pel barri i veig tantes botigues de fruita i de pa, penso que potser visc en un barri de panarres vegetarians.

El Supermercat Humil és petit, però està molt bé
Com que són musulmans, tanquen per celebrar la festa del Ramadà
Per a productes que no són d'alimentació, tenim grans magatzems i alguns centres comercials, tot i que jo, sempre que puc, prefereixo comprar en una botiga de barri (ferreteria, sabateria i roba, merceria, perfumeria, papereria, consumibles d'informàtica, complements per a la llar, sunyers i matalassos, instruments musicals). I naturalment, els inefables basars xinesos que podrien fer seu l'eslògan de l'Ajuntament i escriure a la porta "Aquí hi ha de tot". Per cert, des de fa alguns anys la comunitat xinesa està expandint les seves activitats. A més dels restaurants i basars, ara els xinesos tenen perruqueries i centres de massatge, bars, fruiteries, gelateries, minisúpers i fins i tot hi ha una floristeria xinesa que fa molt de goig. El primer cop que hi vaig comprar unes plantes, vaig caure en el parany dels prejudicis. Em va atendre una noia xinesa, que vaig pensar que era la dependenta de la senyora "del país" que hi havia darrere el taulell. Després vaig adonar-me que qui manava i donava ordres a l'altra era la xinesa.

A Les Corts hi ha també moltes botigues de serveis com ara d'informàtica, gestories, perruqueries i centres d'estètica, sabaters, proveïdors de telefonia i connexió a internet, escoles de música, d'anglès i de matemàtiques per dur-hi la mainada en sortir d'escola. N'hi ha on s'aprenen manualitats: per a fer mitja, per a fer patchwork, etc. I bars, restaurants, cafeteries... I també hi ha botigues "de moda", que no vull dir que vengui roba i complements, sinó que estan dedicades a productes i serveis que en èpoques determinades tenen un gran auge però després pràcticament desapareixen. Per exemple, les botigues que compren or. En els darrers anys n'he vistes sorgir diverses i algunes ja han desaparegut. Potser perquè qui pensava que podria solucionar els seus problemes econòmics si venia les joies o altres objectes d'or que tingués ja ha venut tot el que tenia per vendre.

L'última botiga "de moda" que hi recordo, em sembla que només va durar uns mesos. Era al costat del mercat de Les Corts i hi venien cigarretes electròniques. Feia anys que en sentia parlar, però no havia vist mai cap cigarreta electrònica fins que un dia, en passar davant d'aquella botiga, que havia estat tancada molt de temps, hi vaig veure un grup de persones que en celebraven la inauguració (vaig deduir-ho per les safates amb pastes i copes de cava que tenien en una taula). Algunes duien una cigarreta a la boca, però non treien fum. Potser si m'hagués aturat hauria vist que treien vapor, perquè sembla que és això el que fan. De seguida vaig anar descobrint per la ciutat moltes més botigues de cigarretes electròniques; però de la mateixa manera que van proliferar, han anat desapareixent. Tot i que deien que aquestes cigarretes serveixen per deixar de fumar, perquè se'n pot graduar el contingut de nicotina, em fa l'efecte que no deu ser tan útil com s'anunciava. 

Zona Universitària: arc de Gaudí
Pel que fa a l'educació, no cal moure's del districte de Les Corts des que la criatura comença a anar a l'escola bressol fins que surt de la universitat amb un títol sota el braç (fa anys es podia dir que això era com sortir amb un pa sota el braç; ara, allò que proporciona la universitat, més que un pa, és la cartilla de l'atur). I es pot triar entre escola pública o privada de tota mena: laica, religiosa, moderna i oberta, conservadora o carca fins al moll de l'os. Les persones adultes i les que ja formem part d'allò que es diu gent gran o tercera edat també poden seguir educant-se gràcies a programes especials i a les conferències i cursets de tota mena que organitzen diverses entitats públiques o privades. I hi ha dues magnífiques biblioteques on la gent no va únicament a llegir, sinó a participar en activitats culturals diverses, des de clubs de lectura a conferències i cursets o sessions de cineclub. També es fan moltes activitats culturals en els diversos centre cívics; un d'ells situat en una joia de l'arquitectura modernista: Can Déu.

Institut Universitari Dexeus i Clínica

Com a molts barris de Barcelona, un signe preocupant de la salut econòmica de la ciutat és la proliferació de botigues buides. Els cartells que anuncien que un local es traspassa, es ven o es lloga són abundants a Les Corts. M'agrada veure que de tant desapareixen els cartells i s'obren nous negocis. Malauradament, n'hi ha que no duren gaire. Els darrers anys he vist inaugurar, molt a prop de casa meva, dues noves escoles d'anglès pensades per a la mainada, amb una decoració molt acurada i atractiva per a les criatures. En una d'elles, després de fer-hi moltes obres, que m'imagino que representaria una inversió enorme --potser tots els estalvis, qui sap si fins i tot algun préstec--, durant tot un curs gairebé mai no hi vaig veure que hi entrés o en sortís cap criatura. Després van tancar. L'altra, que no semblava tan ambiciosa pel que fa a les instal·lacions, per ara es manté, tot i que sembla que només va fent la viu-viu.

Cinema Renoir, darrer dia (21.06.2012)
Ara m'adono, però, que una cosa que teníem perquè hi hagués gairebé de tot al barri, la vam perdre el 2012: el cinema. L'únic que hi havia era el Renoir-Les Corts, amb sis sales, on es podien veure pel·lícules en versió original. Quina llàstima el seu tancament! Per sort, els locals que ocupava el cinema finalment acullen un equipament cultural: La Caldera, un fàbrica de creació de dansa i arts escèniques. Seguiré enyorant el cinema, però tenir aquesta "fàbrica" i no una botiga de mobles o electrodomèstics en el seu lloc és un consol.

Performance a La Caldera (20.06.2012)
Fotos: M. Piqueras

diumenge, 16 d’agost de 2015

Tot és important

Si bé quan escric procuro reprimir-me, segurament quan parlo se m'escapa --com a molta gent-- l'adjectiu important més vegades del que seria convenient. Escolteu una conversa, un debat televisiu, una entrevista... i compteu les vegades que s'hi sent la paraula important. Jo no m'hi havia fixat massa fins que, ja fa anys, m'hi va fer adonar un bon amic, el farmacòleg i poeta vinarossenc Alfred Giner-Sorolla (1919-2005). Ell li tenia molta mania, a aquest adjectiu, i de vegades s'entretenia a comptar les vegades que el deien en programes de televisió. Segons ell, els homes del temps de TV3 el feien anar a tort i a dret. Les pluges i els aiguats no eren intensos; les pujades o baixades de la temperatura o de la pressió atmosfèrica no eren brusques o accentuades; les boires no eren espesses; no hi havia borrasques enormes, impressionants o immenses... Tot el que es veia assenyalat en els mapes del temps era important.

Giner-Sorolla havia fet un recull de paraules que podien substituir l'adjectiu important en diferents contextos. Entre els dos després vam ampliar aquell recull i avui l'he trobat en un racó perdut de l'ordinador, després de més de deu anys. Conté més de cent paraules que en alguns casos són sinònims totals d'important, però en molts d'altres només ho són parcials: sinònims conceptuals o de connotació. Els copio a continuació

aclaparador
àgil
agut
apocalíptic
apoteòsic
assenyalat
bàsic
brillant
cardinal
cèlebre
celestial
central
cimer
clau
collonut
colossal
considerable
conspicu
crucial
decisiu
de consideració
de gran impacte
de molt pes
de primera línia
de primera magnitud
desbordant
destacat
digne d’atenció
dinàmic
d'interès
distingit
diví
dominant
egregi
elemental
elevat
enorme
escollit
espectacular
essencial
estel·lar
estratègic
estupend
evident
excels
excel·lent
eximi
extraordinari
famós
fantàstic
faraònic
fascinant
fonamental
formidable
fort
gegantí
genial
gran
granat
grandiós
gros
il·lustre
immens
impactant
imperatiu
imponent
impressionant
indispensable
influent
insigne
intens
interessant
magistral
magne
magnífic
majestuós
major
majúscul
monumental
necessari
opípar
peremptori
piramidal
ponderós
potent
preclar
predominant
preeminent
prestigiós
prevalent
primari
primordial
principal
prioritari
profund
pronunciat
radical
rellevant
sense parió
significatiu
singular
substancial
súmmum
superior
superlatiu
suprem
titànic
transcendental
útil
valuós
vital

Déu n'hi do, si n'hi ha, per triar! El nombre de sinònims d'important és prou important abundant / gran / impressionant!

dijous, 30 de juliol de 2015

Coses de la RAE

Quan ho vaig llegir en un comentari a Twitter, no m'ho podia creure! parlava de les incorporacions que la Real Academia Española (RAE) ha fet a la darrera edició del seu diccionari. Ho vaig voler comprovar i vaig consultar la versió en línia del Diccionario. I vaig veure-hi això:




Vaig pensar que, si de les albóndigas, se'n pot dir almóndigas, potser de les croquetas se'n podria dir cocretas. Encara no; potser ho deixen per a la propera edició. I que, si han admès asín, encara que ja indiqui que és un vulgarisme, potser també haurien admès pos (per pues), que en el poble del meu pare ho deia molta gent. Però tampoc.

En algun lloc he llegit que toballa és una paraula que antigament havia format part del Diccionario, però que n'havia estat eliminada perquè ja no es feia servir. Potser que ens dediquem a brostejar les edicions de segles passats per ressuscitar-ne paraules.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Tot recordant Hemingway

Era un viejo que pescaba solo en un bote en el Gulf Stream y hacía ochenta y cuatro días que no cogía un pez. En los primeros cuarenta días había tenido consigo un muchacho. Pero después de cuarenta días sin haber pescado los padres del muchacho le habían dicho que el viejo estaba definitiva y rematadamente salao, lo cual era la peor forma de la mala suerte, y por orden de sus padres, el muchacho había salido en otro bote que cogió tres buenos peces la primera semana.
Així comença El viejo y el mar, d'Ernest Hemingway, en l'edició de l'Editorial Kraft, de Buenos Aires, de 1958. És la primera obra d'aquest autor que va caure a les meves mans quan jo era adolescent i encara la conservo. Havia sentit parlar d'aquest escriptor nord-americà com a gran aficionat a la tauromàquia, que no es perdia les festes de San Fermín en una època en què no devien ser molts els nord-americans que hi anaven. El seu llibre Fiesta (The Sun Also Rises, en la versió original) i la pel·lícula que se'n va fer el 1957 possiblement van contribuir a la difusió de les Festes de San Fermín en el món anglosaxó. A mi, de Hemingway, el que menys m'interessa és la seva afició als braus, que no comparteixo, però reconec que va ser un personatge molt interessant i un escriptor molt bo.

Ahir vaig veure a Twitter que 'Hemingway' era tema del moment (trending topic) i en vaig buscat el perquè. Les piulades recordaven que era l'aniversari de Hemingway. Va néixer el 21 de juliol de 1899 a Oak Park, una zona residencial als afores de Chicago on el seu pare feia de metge. El 1996 vaig veure la seva casa natal per casualitat. Jo passava uns dies a Chicago i vaig anar a Oak Park per visitar la casa de Frank Lloyd Wright, segurament un dels més grans arquitectes de la primera meitat del segle XX, considerat un dels principals mestres de l'arquitectura moderna. A més de la casa on Wrigth va viure i hi tenia el seu estudi, en va dissenyar d'altres en la mateixa urbanització, durant els vint anys que va passar a Oak Park. Són cases amb un disseny modern, que podrien haver estat construïdes cent anys més tard. De tornada cap a l'estació d'Oak Park, vaig entretenir-me veient les cases d'aquella urbanització i així és com vaig descobrir la de Hemingway. Si hi hagués passat a una altra hora potser m'hauria aturat a visitar-la, però a última hora de la tarda era ja tancada.

La meva relació més 'íntima' amb Hemingway vaig tenir-la uns anys més tard, a Pamplona. Quan la meva filla Ana hi va anar a viure, s'estava en un pis molt petit i la primera vegada que vaig anar a veure-la vaig allotjar-me a l'habitació que habitualment havia ocupat Hemingway a l'hotel La Perla. Casualment poc abans d'anar-hi vaig llegir un article d'El País sobre hotels que el diari anomenava 'con encanto': establiments que no eren luxosos i tenien algun atractiu especial. Un d'ells era La Perla, situat en el lloc més cèntric de Pamplona, la plaza del Castillo i amb façana també al carrer de l'Estafeta. El diari recomanava a qui anés a La Perla reservar l'habitació 217, que era l'habitació que sempre ocupava Hemingway quan hi anava, ja com a escriptor famós, per assistir a les festes de San Fermín.

El 1997 o 1998, que és quan vaig allotjar-me a La Perla per primera vegada, l'hotel era ja decadent, però conservava l'atractiu que l'havia fet mereixedor de la cita per part d'El País. L'habitació de Hemingway era esplèndida, amb dos balcons al carrer de la Estafeta. Tanmateix, la decoració devia ser la mateixa que en temps de Hemingway, perquè els mobles, lacats, estaven bastant tronats. En el bany, hi recordo una enorme banyera --em sembla que d'aquelles amb potes-- on segur que Hemingway hi cabia estirat, tot i la seva gran alçada. Aquell hotel, que quan va construir-se devia ser luxós, amb el temps havia perdut la seva esplendor, havia baixat de categoria i era més aviat modest. (Una de les vegades que hi vaig anar. l'habitació de Hemingway era ocupada i vaig allotjar-me a la del torero Manolete, que tenia un balcó a la plaça.)

Si avui dia aneu a Pamplona, no busqueu aquell hotel modest de la plaza del Castillo. Segueix existint, però després d'una reforma intensa va reobrir el 2007 com a "Gran Hotel La Perla", que és, segons llegeixo en el seu web, l'únic hotel de cinc estrelles de Navarra. I el preus estan en consonància amb la seva categoria. M'alegro d'haver conegut l'hotel quan encara conservava l'aspecte de l'època en què Hemingway s'hi allotjava.

divendres, 10 de juliol de 2015

Sant Cristòfol i el "Tomasín"

Benedicció cotxes S. Cristòfol (aprox. 1954)

Devia ser el 1954, però el cotxe de la foto em sembla que tenia ja més de 25 anys. Era un Ford T que el meu pare va fer modificar per rejovenir-lo una mica. A casa li dèiem Tomasín (al cotxe, no pas al meu pare). Crec que el nom venia d'alguna pel·lícula americana on sortia un cotxe del mateix model que en la versió doblada al castellà duia aquest nom.

No sé l'any exacte de la foto, però sí el dia i el mes: 10 de juliol, festa de San Cristòfol (o Cristòfor, com veig en alguns llocs). El meu pare cada any duia el cotxe a la benedicció que organitzava el Montepío de San Cristóbal, del qual ell era soci. Aquest Montepío, que també era anomenat Chóferes de Barcelona, era una mena de mútua específica per a conductors. Oferia als associats algunes prestacions pròpies de les asseguradores, com ara la defensa jurídica per responsabilitat criminal en un accident de trànsit o reclamacions per danys fets per altres vehicles. Oferia també serveis com alguns que fa el RACC (per exemple, remolcar vehicles avariats fins al taller de reparació). I d'altres eren avantatjosos per a qui es dedicava professionalment al volant (per exemple, ajut familiar en cas de retirada del permís de conduir).

Anunci a El Mundo Deportivo (07.07.1987)
Sobre aquesta festa, llegeixo a La Vanguardia del 8 de juliol de 1951:
San Cristóbal es sin duda uno de los santos más enraízados en la devoción popular. En este ambiente de tradicional alegría y de devoción sincera y cordial se disponen a celebrar la fiesta el próximo martes los diversos cuerpos y entidades que tienen por Patrono al santo. En nuestra ciudad han preparado lucidos actos para ello el Servicio de Automovilismo del Ejército, el Montepío de San Cristóbal, el Sindicato provincial de Transportes y Comunicaciones y la Junta de Obra de la Real Capilla de San Cristóbal del Regomir. [...] El Montepío de San Cristóbal, en colaboración con las corporaciones citadas, ha organizado la tradicional ceremonia de bendición de coches en las calzadas laterales de la Avenida del Generalísimo, frente a la iglesia de Pompeya, acto que, como todos los años, dará lugar a un brillante y variado desfile de carrujaes y por la tarde un festival en la plazaq Monumental.
La Junta de Obra de la Capilla del Regomir celebrará también a partir de las diez de la mañana la bendición de coches que en ella tiene todo el aroma y el encanto de lo tradicional, puesto que no sólo el secular marco que la encierra, sino los detalles de la ceremonia evocan las mejores esencias de lo pretérito. Los conductores de los cohes bendecidos serán obsequiados con flores, gozos del santo y manojos del típico espliego.
El Tomasín era un vehicle multiusos. El feien servir el meu pare i la meva mare per a la feina, com a petita furgoneta, i era també el cotxe de la família, per anar d'excursió els dies de festa o per fer algun que altre viatge a Sant Pere Pescador, a veure la meva tia Elvira i la seva família. Encara faltaven alguns anys perquè es comencés a fabricar a Barcelona el SEAT 600 i el temps que vam tenir a casa el Tomasín va fer el seu servei.

El meu pare va ser soci del Montepío de San Cristóbal durant molts anys. Quan se'n va donar de baixa, era ja molt gran --més de vuitanta anys-- i en el Montepío devien pensar que era una baixa per defunció. No recordo exactament com se'n va assabentar el meu pare, que creien que havia mort, si per alguna carta de condol a la família o potser que encara rebés algun butlletí i allà ho posés. Aleshores els va escriure per dir-los que estava encara ben viu, però que feia anys que ja no conduïa i, a més, s'havia vist obligat a retallar despeses i s'estava donant de baixa d'algunes entitats i cancel·lant subscripcions a revistes. Van disculpar-se i van anar a visitar-lo per fer-li una entrevista per al butlletí de l'entitat.

Tot això m'ha vingut a la memòria per una notícia que he sentit avui sobre la benedicció de cotxes antics que s'ha fet a la capella del Regomir amb motiu de la festivitat de Sant Cristòfor.

diumenge, 5 de juliol de 2015

L'altra Heidi

Diuen que torna la Heidi a la TV, però no perquè repeteixin per enèsima vegada la sèrie de dibuixos japonesos que van emetre fa una quarantena d'anys. No, es tracta d'una sèrie nova i la notícia que he llegit deia que és en 3D. Em costava d'imaginar com podia ser una sèrie en tres dimensions a la televisió. Caldria posar-se unes ulleres per veure-la? Tanmateix, en veure una foto d'una imatge de la sèrie ja ho he entès: vol dir que en comptes de ser dibuixos plans, com era la sèrie original, ara són d'aquells que els personatges semblen de plastilina i es nota que tenen relleu.

Heidi 3D 2015

A la meva vida hi ha dues Heidis, la de la meva infància i la de la infància de les meves filles i fill. Aquesta última és la que coneix la majoria de la gent avui dia. Posats a triar, jo em quedo amb la meva, amb la protagonista dels dos llibres que vaig llegir quan tenia uns nou o deu anys: Heidi i Otra vez Heidi. El primer me'l va regalar una amiga de la meva mare que devia ser molt aficionada a la lectura i cada any, pel meu sant, em feia el mateix tipus de regal: un llibre. Després de tants anys he oblidat la majoria dels llibres que em va regalar, excepte dos: Heidi, de Johanna Spyri (1827-1901), i Les memorables aventures d'en Roc Gentil, de Josep M. Folch i Torres, que va ser el primer llibre que vaig llegir en català. No estic molt segura si aquella dona em va regalar també Otra vez Heidi o si me'l van regalar a casa per Reis després d'haver tingut el primer.

Els dos volums de Heidi eren obres molt ben enquadernades: tapa dura de tela vermella i amb lletres daurades, i amb una sobrecoberta de paper amb la Heidi dibuixada al davant. Les aventures d'aquella nena em van fascinar des del moment que la seva tia la deixa a càrrec de l'avi, aquell vell solitari que al principi no vol saber res de la nena. Heidi, però, és una nena que es fa estimar des del primer moment pel seu caràcter manyac. La cabana on viu el seu avi li sembla un palau i no hauria dormit millor en el llit d'una princesa que en el llit de fenc a les golfes de la cabana, des d'on pot veure les estrelles.

La nena s'adapta molt bé a la vida de la muntanya i es fa amiga de Pere el nen pastor i també de l'àvia de Pere. Els àpats de Heidi són molt més frugals que els dels personatges dels llibres d'Enid Blyton, que anys més tard també em va agradar llegir, però se'm feia la boca aigua amb aquells bols plens de llet d'ovella, i les llonzes de formatge daurades a la llar de foc pels dos costats.

Heidi torna amb l'avi
Recordo haver llegit Heidi una i altra vegada. M'agradava fer-ho com, quan de més petita, m'agradava escoltar cada nit el conte dels tres porquets en la veu del meu pare, que de vegades es moria de son, però jo insistia que me l'expliqués (li deia, que, si tenia son, me l'expliqués mentre dormia). Eren històries que em sabia gairebé de memòria, però cada cop gaudia com si fos la primera vegada. Gaudia i patia també. Patia, per exemple, quan la tia torna a buscar la nena per endur-se-la a Frankfurt perquè faci companyia a Clara, una nena rica i paralítica; i quan Heidi enyora l'avi i les muntanyes en la gran ciutat, o quan la senyoreta Rottenmeier, la institutriu de Clara, la renya per qualsevol cosa... Vaig veure també una pel·lícula inspirada en la novel·la de Johanna Spyri. Era en blanc i negre i em sembla que era bastant fidel a l'original. Però no era el mateix que llegir el llibre i posar-hi les imatges que sorgien de la meva imaginació.

I després va venir la Heidi japonesa, que coneix tothom. A casa, la mainada no es perdia ni un capítol. Jo també la mirava amb les criatures, i aquella sèrie em va fer apreciar encara més la història llegida durant la meva infància. Ara que la recordo amb la perspectiva de tants anys, i potser perquè jo ja en tinc també molts, d'anys, n'aprecio sobretot l'entranyable relació que Heidi estableix amb les persones ancianes: amb el seu avi, amb l'àvia del seu amic pastor, amb l'àvia de Clara, la nena paralítica.

No sé si aquesta història --el llibre, no pas els dibuixos 3D-- agradaria a les nenes i nens d'avui dia, acostumats a altres tipus d'històries. En el meu cas, en canvi, és un dels llibres de la meva infància que recordo amb més plaer, tot i que era ja una obra antiga, perquè la primera edició va publicar-se el 1881.

Nota: La Heidi en 3D és del web de RTVE; les il·lustracions del llibre són del projecte Gütenberg.

dissabte, 4 de juliol de 2015

No volia parlar més de Teresa Forcades, però...

Pòster de la vacuna de la diftèria
Fa uns anys vaig tractar en aquest blog sobre la polèmica creada entorn a la vacuna de la grip A, especialment a partir d'un vídeo de Teresa Forcades que va tenir una enorme difusió. Va arribar un moment que vaig decidir no parlar més ni d'aquella vacuna ni de la monja benedictina que havia creat tot aquell enrenou. Però un fet succeït les darreres setmanes i els comentaris que n'ha fet Forcades m'han fet canviar d'opinió. A començament de juny va ingressar a l'Hospital Infantil de la Vall d'Hebron, de Barcelona, un nen de sis anys d'Olot que patia la diftèria, una malaltia que es pensava que estava eradicada a Catalunya; si més no, feia prop de vint-i-vuit anys que no se n'havia produït cap cas. Per decisió dels seus pares, el nen afectat no havia rebut la vacuna que prevé contra aquesta infecció. Malauradament, després d'unes setmanes en situació crítica a la Unitat de Cures Intensives Pediàtriques, el 27 de juny el nen va morir.

He anat seguint el debat que ha sorgit de nou en relació a les vacunes des que es va fer públic aquest cas. He sentit veus molt crítiques amb les famílies que es neguen que les seves criatures rebin les vacunes establertes per les autoritats sanitàries. Hi ha qui les titlla d'ignorants, per creure tot el que s'ha dit sobre el perill de la vacunació. D'altres els titllen d'egoistes, perquè el fet que la major part de la població estigui vacunada, ja els protegeix contra les infeccions; per tant, les seves criatures s'aprofitarien de l'avantatge de la vacunació, però no se n'exposarien als possibles afectes adversos. Hi ha qui fins i tot opina que aquests casos s'haurien de denunciar. També s'ha parlat de la conveniència que les vacunes siguin obligatòries i que s'administrin a la mainada encara que la família hi estigui en contra. (Abans ja se'n deien "vacunes obligatòries", tot i que no crec que mai cap pediatre hagi denunciat una família per oposar-se a la vacunació de la seva mainada.)

Com he expressat en altres ocasions, no m'agraden les posicions extremistes i no crec que la vacunació obligatòria sigui la solució d'aquest problema. Com tampoc crec que qualsevol vacuna sigui adient per a tothom. A més, estic convençuda que les famílies que decideixen no vacunar les seves criatures prenen aquesta decisió creient que és la millor. Però, ¿per què creuen que és millor no vacunar les criatures que fer-ho? No penso que ho decideixin perquè una veu interna els ho dicti, sinó més aviat perquè els han informat d'una sèrie de perills inherents a la vacunació. Solen ser famílies a qui preocupa la salut i en busquen informació. Però, on la busquen? Normalment no pas en el pediatre de les seves criatures, que és la persona que se suposa que podria aconsellar-los millor sobre la conveniència o no de vacunar-les, sinó que ho busquen en altre llocs. I entre les fonts de la seva 'informació' hi ha Teresa Forcades i les diverses associacions i xarxes que diuen que són d'informació i reflexió sobre les vacunes, però que solen presentar una veritat esbiaixada. 

Com deia més amunt, Forcades ha tornat a parlar de les vacunes aquestes últimes setmanes, i un cop més ha fet palesa la seva gran capacitat de comunicació per transmetre, entre d'altres, les següents idees: a) l'eficàcia de les vacunes no és del 100 per cent, i en el cas de la diftèria, és d'entre el 95 i el 98 per cent (segons se n'administrin tres dosis o cinc); b) les vacunes porten en la seva composició substàncies perilloses, com ara l'alumini; c) si una criatura està sana, ben alimentada, i té un bon sistema immunitari, si contreu la diftèria, serà una forma lleu; d) les empreses farmacèutiques són les dolentes de la pel·lícula; e) ella pot parlar amb coneixement de causa perquè és "doctorada en salut pública".

En unes declaracions seves fetes després de la mort del nen afectat de diftèria, i publicades a elSingular.cat, Forcades torna a repetir, com en un dels vídeos que va enregistrar recentment: "Són molt raonables els pares que posen la vacuna de la diftèria als seus fills, però defenso la raonabilitat dels pares que no la posen." En el vídeo, també defensava el respecte degut als que decideixen no vacunar les criatures (però no deia que es degués cap respecte als que sí que les vacunen). Quant al trist cas del nen d'Olot, adverteix que "dir que el nen ha mort perquè no estava vacunat és pressuposar que si et vacunes això no pot passar". Encara bo que no ha dit que el nen havia mort per culpa de la vacuna...

A l'esquerra, criatura no vacunada; a la dreta, criatura vacunada

Tot i que el to de Forcades és ara molt més moderat que el 2009, quan es va fer famosa pel seu atac a la vacuna de la grip A i a la indústria farmacèutica, el seu domini de la oratòria la fa capaç de convèncer qui l'escolti que la part de la població no vacunada està fent un favor a la resta, als que sí que han rebut la vacuna. Segons Forcades, gràcies als no vacunats, el bacil de la diftèria es manté i quan les persones vacunades hi entren en contacte, el seu sistema immunitari es reforça; és com si tornessin a rebre una dosi de la vacuna.

En relació a l'emergència d'infeccions que gairebé estaven eradicades, Forcades diu en un dels vídeos que en els moments d'inestabilitat social es produeixen epidèmies, com va passar en la dècada de 1990 en països que havien format part de la URSS. De les seves paraules es podria deduir que la culpa que el nen d'Olot agafés la diftèria no és pel fet que no estigués vacunat, sinó perquè estem en temps d'inestabilitat social.

No rebatré aquí els arguments de Forcades, perquè altres persones ho han fet ja molt millor del que ho podria fer jo (vegeu, per exemple, l'entrada "Benvolguda Teresa Forcades", de Daniel Closa en el blog "Centpeus"), però vull insistir, com vaig fer fa sis anys, en el principi d'autoritat que els seus defensors i ella mateixa fan servir per abonar les seves declaracions. L'autora de l'article del 2 de juliol 2015 d'elSingular.cat la presenta com a "monja i doctora en Salut Pública". (Monja, segons tinc entès, ja no ho és; ha deixat el convent per dedicar-se a la política.) Saber que és doctora "en Salut Pública" transmet seguretat i la impressió què aquesta dona sap de què parla. Però quin va ser el tema de la seva tesi en aquesta especialitat? El seu títol és Estudi observacional de l'impacte de les medicines alternatives en els estudiants de medicina de Catalunya: s'han d'integrar les anomenades medicines alternatives als programes docents de les Facultats de Medicina? És evident que molta relació amb l'epidemiologia, la farmacologia, la immunologia i la microbiologia, no la té. I segons el seu currículum, tampoc sembla que s'hagi dedicat professionalment a la medicina

En escoltar Teresa Forcades em fa l'efecte com si em volguessin donar garses per perdius i em volguessin fer combregar amb rodes de molí. L'exbenedictina, però, diu una cosa en la qual hi estic completament d'acord: que les famílies han de rebre la informació correcta i veraç sobre els avantatges i els inconvenients de la vacunació. Però no coincidim en allò que ella considera informació, que per a mi és (des)informació.

Es nota que Teresa Forcades ha viscut en una època en què la diftèria gairebé estava eradicada. Jo, que tinc bastants més anys que ella, tinc records de la meva infància relacionats amb aquesta malaltia. La por que tenien les famílies que allò que semblaven unes angines amb pus pogués ser la diftèria, O aquella veïneta del meu carrer que duia sempre un mocador al coll que ocultava el forat d'una traqueotomia feta per evitar que s'ofegués quan va patir la diftèria. Anys més tard, la meva sogra em va explicar que el disgust i desgràcia més gran de la seva vida va ser la mort d'una filla seva, una nena de pocs anys, a causa d'aquesta terrible malaltia. (Sí, Forcades, una nena que era sana i estava ben alimentada, com segurament era també el cas del nen d'Olot mort la setmana passada.)

En el blog del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona han publicat una entrevista (vídeo i la transcripció) al professor Manuel Cruz Hernández, que va començar la pràctica de la pediatria el 1951, i parla dels seus records de la diftèria. Val la pena que qui no ha viscut els temps en què no es disposava de la vacuna corresponent, conegui el testimoni d'aquest metge i ho compari amb el que tan alegrament diu Forcades sobre la diftèria.

Portador de diftèria. Mantingueu-vos allunyats d'aquesta casa
Nota 1: Les il·lustracions són antics cartells del Govern nord-americà, de domini públic.
Nota 2: Per veure les diverses entrades d'aquest blog relacionades amb Teresa Forcades, cliqueu aquí.

diumenge, 21 de juny de 2015

La Caldera del Renoir

¿Què pensaríeu si, tot caminant per un carrer tranquil i silenciós, de sobte hi trobéssiu un noi que, amb uns auriculars a l'orella --escoltant música, probablement-- i imitant el ball sota la pluja de Gene Kelly, era seguit per un grup de gent d'edats diverses, també amb auriculars a l'orella, com si fos el flautista d'Hamelin? O si el veiéssiu que feia passes i piruetes de ballet clàssic mentre un grapat de persones el contemplaven darrere d'unes vidrieres en un primer pis? Doncs això és el que ahir a la tarda van veure algunes persones que, prop de les nou del vespre, passaven pel carrer Eugeni d'Ors de Barcelona, on fins fa dos anys hi havia hagut el cinema Renoir-Les Corts.


Pere Faure ballant "sota la pluja"

Fa un parell d'anys vaig escriure en aquest blog una mena de necrològica del cinema Renoir-Les Corts, que va tancar sobtadament el 21 de juny de 2012. Fins fa uns mesos, el local estava com el van deixar els seus anteriors ocupants, amb el cartell de la programació de la darrera setmana i un altre que indicava les pel·lícules que seguirien. En una reunió del Consell de Districte vaig assabentar-me que l'espai del cinema es convertiria en un centre de creació de dansa i arts escèniques: s'hi instal·laria La Caldera, un projecte fundat el 1995 i que ara havia de deixar l'espai de Gràcia on havia estat tots aquests anys. Passaven els mesos i tot seguia igual, però, fins que un dia vaig veure uns contenidors de runa davant del local i obrers que entraven i sortien de l'edifici.

Després de temps sense saber res més d'aquell projecte, divendres a la tarda vaig passar pel carrer Eugeni d'Ors i em vaig alegrar en veure que La Caldera començava ja a funcionar. I que no seria només un lloc de creació artística, sinó que els seus membres interaccionaven amb el veïnat obrint aquell espai a la ciutadania, amb activitats per al públic. Aquella mateixa tarda, per exemple, feien un assaig obert al públic de l'obra La mesura del desordre, que forma part del program del Grec 2015 Festival de Barcelona. I per a l'endemà --dissabte 20 de juny-- hi havia anunciada una sessió del cicle "Cinema i dansa: dansa inspirada en el cinema", amb la projecció de Singin' in the Rain, seguida d'una performance inspirada en la pel·lícula.

La Caldera lesCorts, en l'antic cinema Renoir

No vaig poder assistir a l'assaig de divendres, però dissabte vaig fer cap al Renoir --per a mi, aquell espai serà sempre "el Renoir"-- per reveure per enèsima vegada Singin' in the rain i expectant per l'espectacle que seguiria. Em va sorprendre que l'audiència fos tan minsa. Pensava que hi trobaria força gent jove, però no va ser així. No crec que arribéssim a la vintena les persones que hi vam anar i vam gaudir del film i de la performance de Pere Faure Danza real ya!, en què el públic també intervé. I el públic era d'edats diverses.

M'ha agradat que La Caldera no hagi volgut fer tabula rasa del Renoir i hagi deixat alguns testimonis de la presència anterior del cinema en aquells locals. Així, en el vestíbul hi ha el cartell d'algunes de les darreres pel·lícules que s'hi van projectar, com ara Els nens salvatges, la que jo vaig anar a veure justament el darrer dia de funcionament del cinema.

Vestíbul de La Caldera lesCorts

Segons el programa, la performance que es va fer ahir a La Caldera consisteix en això:
Mitjançant la utilització de quatre coreografies icòniques de la història de la dansa i de la història personal del creador, l'espectacle proposa re-encarnar-les com a exercici d'auto-crítica humorística del món de la dansa i els seus referents, presentant-les un cop dins del teatre i una altra vegada fora al carrer, amb el públic seguint el ballarí amb auriculars per diferents espais públics.
 
Un díptic coreogràfic que pretén desplegar reflexions sobre performativitat, propietat, abstracció i representació en la dansa, i dessacralitzar la història de la dansa presentant primer molt a prop del públic i després, molt a prop del carrer i de la vida real.
Vam veure la pel·lícula en una de les sales del cinema (crec que era la sala 4), on han deixat la pantalla. Ara feia temps que no havia vist Singin' in the Rain i, a més, em sembla que mai no l'havia vista en versió original. Em vaig adonar d'algunes coses que m'havien passat desapercebudes en anteriors visionats del film. Vaig pensar que ni Debbie Reynolds ni cap de les altres noies que ballen en el film tindrien avui dia moltes expectatives en el món de l'espectacle per a fer de coristes. Sense ser grasses, eren noies 'plenetes', amb unes bones cuixes i cames massisses, a més de ser, la majoria, d'estatura baixa. En el món de la moda i de l'espectacle actualment s'ha oblidat que, com deia aquell film, les dones de debò tenen corbes.

Després de la pel·lícula va ser l'hora de l'espectacle, amb Pere Faure, que ens va instruir sobre música i dansa i ens va entretenir i embadalir amb la performance "Danza real ya", que va desenvolupar en diversos espais, tant dins dels locals de La Caldera com en el carrer. Van donar-nos la música enllaunada, i uns auriculars, que tothom va engegar al mateix temps que el ballarí. Vaig passar unes hores molt entretingudes i estic agraïda a la gent de La Caldera pel fet que obrin les portes al públic amb espectacles com el d'ahir. Vaig sentir molt la pèrdua del cinema Renoir, però em sembla que La Caldera pot omplir amb escreix el buit cultural que va causar el tancament de les sales de cinema. I espero que el barri respongui a la crida d'aquesta gent i aprofiti que els tenim tan a prop per gaudir de les seves activitats.







Sé que encara és aviat, que tot just comencen en aquests nous locals, però m'agradaria que s'establís una interacció entre La Caldera i altres projectes culturals del districte. Per exemple, ara que un grup de gent treballa per a fer un monument de record a la presó de dones que hi havia hagut a Les Corts, seria bonic poder comptar amb un espectacle de dansa que hi tingués relació. Pel que vaig veure ahir, La Caldera és un nom molt apropiat per a un lloc on les idees bullen i on es couen projectes molt interessants. Tant de bo es mantingui en ebullició molt de temps!

Fotos: M. Piqueras (19 i 20 de juny 2015)

dimecres, 17 de juny de 2015

El PADES i les cures pal·liatives



La médecine c'est guérir parfois, soulager souvent, consoler toujours
(La medicina és guarir de vegades, alleujar sovint, consolar sempre.)
Aquesta frase, que resum l'esperit del que és o hauria de ser la medicina, s'ha atribuït a diversos autors, algun tan antic com Hipòcrates. De vegades, en la cerca de curació, la medicina oblida una mica --o molt-- les seves altres finalitats. La malaltia no sempre té curació i qui la pateix necessita l'alleujament del seu dolor i de les seves molèsties, però sobretot necessita el consol, l'ajut que ultrapassa la cura física d'una malaltia. Això és el que proporcionen les cures pal·liatives en un malalt terminal; no avancen ni endarrereixen la mort, però intenten proporcionar la millor qualitat de vida possible, en tots els aspectes.

En els últims temps he arribat a entendre bé el significat de l'aforisme mèdic que he copiat al principi. Ha estat gràcies al Programa d'Atenció Domiciliària i Equip de Suport (PADES), al qual vam tenir accés a través del nostre Centre d'Assistència Primària. N'havia sentit parlar, però no tenia massa clar en què consistia; em semblava que es tractava d'un servei mèdic a domicili per a les persones que, per trobar-se en una fase avançada d'una malaltia greu, no poden desplaçar-se a l'ambulatori per a les visites mèdiques o d'infermeria. En certa manera, el PADES és això, però la seva funció va molt més enllà de la mera atenció domiciliària i, per altra banda, no està pensat per interaccionar només amb la persona malalta, sinó que té en compte també la família.

El primer contacte directe que vam tenir amb el PADES va ser quan vam rebre la visita de l'equip que s'havia d'encarregar del seguiment de la malaltia del meu marit. Era un equip interdisciplinari format per tres dones: una metgessa, una infermera i una treballadora social. Aquell dia vam oblidar aquell tòpic de la "visita de metge", per indicar que algú et fa una visita molt breu, perquè van estar amb nosaltres ben bé una hora i mitja. Va ser molt reconfortant adonar-nos que darrere d'aquelles professionals hi havia unes persones que intenten fer la vida més fàcil a qui, de vida, ja no n'hi queda molta. I també a la seva família.

L'equip del PADES, a més d'ocupar-se d'alleujar la situació malauradament irreversible de molts dels malalts que atén, orienta i assessora el pacient i la família per resoldre els problemes que puguin anar sorgint a causa de la malaltia. Sempre que és possible, indiquen al propi malalt les pautes de medicació, d'higiene, d'alimentació o d'altres que li convenen. I mentre el pacient pot mantenir una certa autonomia, fan que se senti partícip del seu propi tractament.

La progressió d'una malaltia per a la qual no hi ha un tractament curatiu fa que la persona malalta tingui, a més dels problemes físics, també un patiment psíquic. Un estudi ja clàssic fet a Catalunya fa més de vint anys sobre l'últim mes de vida dels pacients amb càncer va revelar que un 55% dels malalts oncològics patia insomni; un 54%, angoixa, i un 51%, depressió. En canvi, el dolor, que és allò que més espanta del càncer, estava controlat en un 79% de casos. El PADES compta també amb professionals que poden ajudar a superar o si més no alleujar els problemes psíquics, tant del pacient com de les persones del seu entorn.

Va ser poc més d'un mes el temps que vam rebre el suport del PADES. Ja sabíem que la malaltia estava en la fase final, però era difícil imaginar que les darreres setmanes progressaria tan acceleradament com ho va fer. L'ajut rebut de Dolors (metgessa), Montse (infermera), Victòria (treballadora social) i Helena (psicòloga) va fer que aquelles setmanes fossin més suportables. El Carlos era conscient del seu deterior físic irreversible i que el seu temps s'estava esgotant i crec que les converses amb aquelles dones --sobretot la infermera i la psicòloga-- li van fer molt de bé. Una de les coses que més el preocupava era la dependència que tenia sempre d'altres persones i la infermera li va fer entendre que hi ha èpoques de la vida en què necessitem que ens ajudin a fer moltes coses que no podem fer per nosaltres mateixos. Una és durant un bon temps després del naixement i una altra quan envellim, en la darrera etapa de la vida. Però en aquesta última fase ens costa acceptar que necessitem ajut.

El PADES fa possible que, en la majoria dels casos, una persona pugui acabar els seus dies a casa, acompanyada en tot moment per la família, en comptes de fer-ho en un centre hospitalari. El fet que el pacient sigui a casa, però, no significa que no rebi l'assistència necessària. El PADES és un programa d'atenció que no descansa mai. A qualsevol hora del dia o de la nit s'hi pot trucar si sorgeix una emergència o senzillament per fer alguna consulta relacionada amb el tractament de la persona malalta. Pel que fa a l'atenció domiciliària, els membres de l'equip fan les visites que calgui i, segons la situació del pacient, també truquen per telèfon per interessar-se'n, saber com ha anat el tractament prescrit o com està evolucionant.

La mort d'algú a la família és sempre un fet dolorós, tant si es produeix de forma sobtada com si és el final d'una malaltia progressiva i incurable. En aquesta última situació, que el malalt rebi una atenció individualitzada i de qualitat, i que, per al personal que l'atén, no sigui un 'cas' més, sinó una persona, i que es tingui en compte també el seu entorn, dóna forces al malalt i a la família per afrontar el final d'una altra manera. No pas sense por, perquè la por existeix --tot allò que no coneixem sempre ens espanta-- però sí més serenament.

Tot pensant en la feina que fa l'equip del PADES, no puc evitar d'imaginar l'efecte que pot tenir una professió que posa aquestes persones en contacte continuat amb la mort. A diferència de les que treballen en altres sectors de la medicina, elles saben que, a aquells pacients que tracten, els queda ja poc temps i que, de l'aforisme mèdic de l'inici d'aquest escrit, en el seu cas es pot eliminar el "guarir de vegades", perquè només poden alleujar i consolar. Però ja és prou que puguin fer-ho!

Gràcies, Dolors, Montse, Victòria i Helena, per l'ajut i suport que ens vàreu donar!

dissabte, 13 de juny de 2015

La casa més estreta? (VI)

Deu ser la casa més estreta de València?


La vaig veure fa anys. Passejant pel barri de Santa Caterina de València vaig descobrir aquesta casa incrustada entre altres dues d'amplada normal. Vaig pensar que devia ser la casa més estreta de la ciutat i ara he llegit que no és únicament la casa més estreta de València, sinó d'Europa. Fa unes setmanes vaig passar un dia a València i vaig buscar la casa per fer-li una foto per a la meva col·lecció de cases estretes.

Sempre que en alguna ciutat em trobo davant de cases de dimensions reduïdes, com aquesta de València, intento imaginar com poden ser per dins, si deu ser possible viure-hi. Doncs bé, brostejant per Internet, he trobat fotografies d'aquesta casa valenciana, que ara acull uns apartaments turístics. Podeu veure'n algunes fotos de l'interior en en el Blog de Enrique Fornes Angeles. De tota manera, hi ha trampa perquè, en els apartaments, hi ha habitacions que són més amples que la façana que dóna a la plaça de Lope de Vega.

(Foto, M. Piqueras, 22.05.2015)