Retroacrònims

Em fa l'efecte que un dels factors que contribueixen a l'anglificació del món és la facilitat de la llengua anglesa per encunyar nous mots. Ho pensava avui a propòsit dels suposats acrònims 'wiki' i 'Apgar', que en realitat han estat creats donant sentit a una paraula hawaiana i a un cognom, respectivament.

En la llista de distribució d'una associació de medicina i traducció (Tremedica), un participat s'ha sorprès en llegir que 'wiki' és el nom d'un software que permet als usuaris crear i esmenar continguts web fent servir qualsevol navegador, i que l'informàtic que el va desenvolupar (Ward Cunningham) va posar-li aquest nom a partir de la paraula hawaiana wiki, que significa 'ràpid'. Aquell membre de la llista, però, creia que 'WIKI' era un acrònim i que significava 'what I know is' (allò que sé és...). Jo no ho havia sentit mai, però una cerca a Google m'ha mostrat que la idea de 'wiki' com a acrònim està molt difosa. M'imagino que deu ser a partir de la creació de la Wikipedia i d'altres 'wikis' que reuneixen coneixement en àmbits molt diversos a partir de la col·laboració de molts autors.

El cas d'Apgar com a acrònim el vaig descobrir fa uns quants anys. Vaig fer una conferència sobre dones científiques i vaig parlar de Virginia Apgar, l'anestesista nord-americana que a mitjans del segle XX va idear una prova (coneguda com "puntuació d'Apgar") per avaluar l'estat de vitalitat d'un nadó immediatament després del part. En el col·loqui, una dona que va dir que era infermera va comentar que a ella li havien explicat --en els estudis d'infermeria-- que APGAR era un acrònim anglès dels cinc signes que s'examinen en el nadó per comprovar el seu estat: appearance (aspecte, coloració de la pell), pulse (pols, freqüència cardíaca), grimace (ganyotes, resposta reflexa), activity (activitat, to muscular) i respiration (respiració, esforç respiratori). Mai no van explicar-li que 'Apgar' era el cognom de la dona que va tenir la idea de fer aquesta prova tan senzilla i avui dia difosa per tot el món i que l'acrònim va néixer com una regla mnemotècnica per recordar els signes que s'avaluaven.

En anglès tenen una paraula per definir aquests acrònims que s'han desenvolupat a partir de paraules ja existents: backronym. Ni en català ni en castellà no existeix una paraula equivalent. Potser podríem dir-ne 'retroacrònim'. Però no sé quan acabaria entrant en els corresponents diccionaris, si avui en dia ni el català ni el castellà encara no han inclòs en els seus respectius diccionaris els termes 'retroalimentació' (català) i 'retroalimentación' (castellà), que ja eren molt freqüents en biologia quan jo vaig estudiar (i d'això fa més de quaranta anys!).

Potser us interessarà:
- Apgar, un acrònim? (aquest blog, 31.08.2009). Breu apunt biogràfic sobre Virgina Apgar
- Aclaparada per les sigles (aquest blog, 08.06.2012). Sigles i acrònims ens envolten. Arriba un moment que la gent desconeix e significat de les sigles i dels acrònims que fa servir.
- Correspondence on the Etimology of Wiki. Ward Cunnigham, que va encunya el terme 'wiki', publica la correspondència que el 2003 va mantenir amb un lexicògraf  que es va interessar per l'origen d'aquest terme.

Orce, Gibert i 1984

En diverses ocasions he escrit sobre el tractament injust que va rebre el paleoantropòleg Josep Gibert (1941-2007) per part del món de la ciència i els mitjans de comunicació. El 1983 Gibert va descriure la troballa, en un jaciment a Orce (Granada), d'un fragment de crani humà infantil que podia tenir més d'un milió d'anys. Aquell fòssil va desencadenar un polèmica que avui dia encara continua. L'enveja d'uns i la ignorància i la incomprensió d'altres van fer que una part de la comunitat científica no acceptés el canvi de paradigma en l'evolució humana  que significava trobar fòssils humans tan antics al sud de la península Ibèrica. Amb el temps, però, els qui segueixen sense voler reconèixer el treball de Gibert i els seus col·laboradors han canviat de tàctica. De les acusacions que se li van fer d'error o fins i tot de frau, han passat --o si més no han intentat fer-ho-- a l'oblit, a intentar esborrar el nom de Gibert de la història d'Orce.

El diari El Ideal, de Granada, va publicar recentment un article d'opinió d'Enrique García Olivares, catedràtic d'Immunologia de la Universitat de Granada que parla del cas Gibert i d'aquesta nova tàctica de l'oblit. Com que l'article va aparèixer només a la versió impresa del diari, no puc posar-hi cap enllaç. Però crec que val la pena difondre'l perquè transmet molt bé el que alguns sectors de la paleontologia han intentat fer amb l'obra de Gibert: anul·lar-la, fer-la desaparèixer. El copio a continuació:

Orce, 1984

Enrique García Olivares

Catedrátio de Immunologia de la Universidad de Granada

El nombre del individuo en cuestión desaparecía
de los registros, se borraba de todas partes toda referencia
a lo que hubiera hecho y su paso por la vida quedaba
totalmente anulado como si jamás hubiera existido.
Para esto se empleaba la palabra vaporizado.
              '1984' George Orwell

No me equivocaba cuando en 2010 escribía en un artículo de IDEAL (Ustedes perdonen, pero yo sí pienso que cráneo de Orce es humano): "Ahora que Atapuerca aterriza sobre Orce, es posible que estos yacimientos salgan del oscuro túnel al que están siendo sometidos, y que ahora sí se encuentre el hueso definitivo, que a buen seguro no ha de tener polémica". Pues bien, ya ha aparecido: un diente de leche "incontestablemente" humano que perteneció al actualmente denominado Niño (que no Hombre) de Orce. El hecho ha sido anunciado con todo soporte de medios y apoyo institucional, foto incluida con el consejero de Cultura de la Junta y alcalde de Orce. Nadie se movió, todos salieron en la foto.
     Aparte de las circunstancias, todos debemos alegrarnos del hallazgo y desear que se encuentren, aunque bajo la dirección de Atapuerca, otros fósiles incontestables que permitan el despegue definitivo de Orce, yacimientos y región. Pero no sé qué tiene Orce, que cuando todo parece ir bien, siempre surge algún problema. Ahora ha sido la publicación científica del fósil en la revista 'Journal of Human Evolution', que apareció el 5 de marzo en la página web de la revista y que posteriormente la editorial decidió retirarla temporalmente (temporarily removed), sin ofrecer de momento una explicación sobre la causa de la retirada.
     La noticia ha sido recogida por Ivan Oransky, médico y periodista científico, en Retraction Watch, un blog especializado en la rectificación de trabajos científicos. Según se deduce de los comentarios de esta página, una de las causas ha podido ser que en la publicación de 'Journal of Human Evolution', los autores no han citado los trabajos previos de José Gibert, el paleoantropòlogo fallecido en 2007, que describió los primeros fósiles de Orce atribuidos a humanos, y proclamó la presencia de homínidos en la zona. Tuve la posibilidad de leer el trabajo de 'Journal of Human Evolution' antes de que lo retiraran y, sorprendentemente, el apellido de Gibert ha sido ignorado a lo largo de toda la publicación, a pesar de ser norma general en las publicaciones científicas el comentar los antecedentes y trabajos anteriores, a partir de los cuales se han obtenido los propios resultados. Es difícil aceptar que esta omisión no haya sido intencionada.
     Todo esto me hizo recordar la famosa novela de Orwell, '1984', que presenta una sociedad vigilada por el Gran Hermano (fue Orwell quien acuñó el término y no Tele 5), en la que el Ministerio de la Verdad decidía borrar la existencia de un individuo molesto, inconveniente o independiente. Se eliminaba su nombre de todos los registros y a esto se llamava vaporización. Pues bien, a Gibert en vida, no solo se le impidió sistemáticamente trabajar en los yacimientos de Orce, se le difamó y multó, sino que después de llevar casi seis años muerto, ahora también se le intenta vaporizar. Igual hacía Stalin con Troski cuando comenzó a volverse incómodo. Literalmente se le borraba de las fotos, aunque aún no había sido inventado el Photoshop.
     Luis Gibert, hijo de José, parece haber heredado del padre el repudio de las instituciones locales, a pesar de haber demostrado una muy sólida solvencia científica. En 2009, publicó en la revista 'Nature' la presencia en Granada de las hachas más antiguas de Europa. 'Narure' es una de las revistas más importantes en ciencia y donde todos los científicos soñamos publicar. Su índice de impacto (relevancia científica) es de 36 (el de 'Journal of Human Evolution' es de 4). Luis solicitó apoyo de las instituciones andaluzas para la divulgación de esta publicación, pero no se le consideró merecedor, fue amonestado y su solicitud rechazada. No hubo foto con las autoridades. Los proyectos que ha presentado Luis Gibert a la Junta para poder trabajar en Orce han sido sucesivamente ignorados, a pesar de que el último solicitado estaba avalado por especialistas de 11 instituciones internacionales diferentes, Universidad de Oxford entre ellas, y para el que además no se requería financiación de la Junta.
     Los yacimientos de Orce son tan extensos, que permitirían el trabajo de distintos grupos. El contraste de opiniones y resultados, y no el pensamiento único, es algo imprescindible en la ciencia. La mayoría de los hallazgos importantes se han conseguido con la suma de las contribuciones de grupos científicos independientes. Un ejemplo de cómo funciona la ciencia lo tenemos en la revista 'Journal of Human Evolution', al retirar temporalmente el trabajo del diente de Orce, tras recibir opiniones contrarias y fundamentadas de otros científicos. Desgraciadamente, la Consejería de Cultura últimamente no demuestra esta visión de contraste: solo autoriza un único grupo, el actual supervisado por Atapuerca, para que trabaje en los yacimientos de Orce. Cuando Izquierda Unida entró a formar parte del Gobierno andaluz en las últimas elecciones, existía la esperanza de que este partido, que en otras ocasiones había apoyado a José Gibert frente al PSOE, lo hiciera ahora con Luis Gibert. Pero no, subida en el carro de heno del poder, y aunque ha hecho gestos con el tema de los desahucios, Izquierda Unida no ha hecho nada ahora para que el apellido Gibert deje de estar desahuciado en Andalucía. Qué lejos quedan aquellas palabras de Diego Valderas: "Gibert ha ganado la batalla de la opinión pública, la batalla social y la batalla del Parlamento andaluz, aunque esta última ya la ganó hace tiempo" (IDEAL, 8 de septiembre de 1995). En fin, ya lo dijo el Guerra (no el torero): "El que se mueva no sale en la foto", y los Gibert tienen la manía de moverse y de ser independientes.
     Deseo sinceramente que la publicación de 'Journal of Human Evolution' salga definitivamente a la luz, después de haber hecho las correcciones pertinentes, y que el ahora llamado y tutelado por Atapuerca Niño de Orce, pueda convertirse en un próximo futuro en un hombre emancipado que no necesite ser vigilado por el Gran Hermano.

Relacionat amb aquesta entrada:
- Les injustícies de la ciència: Josep Gibert (aquest blog, 18.03.2008). Breu resum de la història del cas de les restes trobades a Orce, de l'acollida que van tenir en la comunitat científica i els mitjans i com el temps va donar la raó a Gibert.
- Atapuerca les restes d'homínid més antigues? (aquest blog, 27.03.2008). Un exemple de la 'vaporització' orwelliana a què fa referència Enrique García Olivares. Ignoren completament el treball d'Orce, ni que sigui per criticar-lo.
- L'article sobre la dent de llet d'Orce, retirat temporalment (aquest blog, 19.03.2013). Per què considero que la retirada d'aquest article va ser encertada.

No voles, no pagues

No us ha passat mai de tenir el bitllet d'avió per a fer un viatge i finalment us sorgeix un problema i no podeu volar? Molts bitllets no són flexibles i et diuen quan els compres que no es poden anul·lar ni canviar les dates. Si es tracta d'un bitllet relativament car, jo prefereixo pagar uns euros més i contractar una assegurança per si no pogués fer el viatge (edreams em sembla que cobra sis euros per fer-la). De tota maneta, l'assegurança no cobreix totes les causes per les quals una persona pot haver d'anul·lar un viatge. Doncs ara és possible, en molts casos, recuperar una part del bitllet, i les taxes, a través de la plataforma Change Your Flight

Ho vaig llegir fa temps a La Vanguardia i avui ho he buscat. La plataforma va néixer com a fruit de l'experiència de cinc amics que havien de reunir-se a París per celebrar l'aniversari d'un d'ells. A l'últim moment, i per motius laborals, només dos --un noi de Pamplona i un altre de Barcelona--  van poder fer el viatge; els altres van perdre els diners que havien pagat pel bitllet d'avió, comprat amb anticipació.

Els dos únics que van poder acudir a la cita parisenca van pensar que era una llàstima que cada dia hi hagi gent que no pot fer el vol que tenia contractat i no pugui recuperar --encara que només sigui una part-- els diners invertits en el bitllet. Per altra banda, sovint els avions no s'omplen perquè sempre hi ha viatgers que fallen en el darrer moment  (s'adormen, perden el tren o taxi a l'aeroport, s'equivoquen d'hora o de dia...). Es calcula que a un 7% dels viatgers els passa això. A més, hi ha un 4% que ja sap amb antelació que no podrà fer el viatge. En casos així, la gent no sap a qui adreçar-se per recuperar els seus diners o ni tan sols sap que és possible recuperar-los.

Així va ser com Iñaki Úriz --el pamplonica-- i José Luis Vilar --el barceloní-- van decidir fundar  Change Your Flight, que té la seu a Barcelona Activa, en el Districte 22@ (si més no l'hi tenia el febrer de 2012). Jo he guardat l'URL del seu web entre les meves adreces d'interès, per si mai em fa falta recórrer-hi.

Gatet abandonat

El vaig veure fa pocs dies arrepenjat al peu d'un fanal. Potser algú l'hi va deixar quan va anar a abocar deixalles a algun dels contenidors de la brossa selectiva que hi ha a tocar d'aquell fanal? No devia saber on llençar-lo? O va pensar que algú encara el podria aprofitar? No sé de què deu estar farcit; ben rentat, però, encara podria alegrar algun nen o alguna nena. De vegades, les joguines més senzilles són les que la canalla més aprecia.

Vaig recordar dos exemplars de Caputxeta Vermella de roba que van tenir les meves filles. Les vaig comprar al Carrefour d'oferta i van ser una de les joguines que més van apreciar mentre les van tenir. En ser de roba, eren molt flexibles i les podien moure com elles volien; a més, duien unes trenes de llana i els les desfeien i tornaven a fer. I les ficaven al llit a dormir amb elles. El preu barat estava justificat perquè aviat van començar a descosir-se per molts llocs i en sortien les serradures amb què estaven farcides. Em sembla que vaig cosir-les i recosir-les tant com si les hagués fetes jo mateixa.

No recordo quan de temps van "viure" a casa aquelles Caputxetes, però estaven ja fetes un nyap i no hi havia per on recosir-les. S'apropava Nadal i vaig a les meves filles dir que, si no llençàvem aquelles nines, potser ni el pare Noel ni els Reis els en deixarien cap altra. No sé com les vaig convèncer, però el cas és que les dues Caputxetes van anar a parar a les escombraries. Em va fer pena, però, perquè jo també les apreciava pel que havien significat per a les meves filles.

Ara, després de tants anys, i quan jo també estic feta un nyap i cosida i recosida per més d'un lloc, espero que ningú no faci com jo vaig ver amb aquelles nines o com algú ha fet amb aquest gatet, i em deixi al costat d'un contenidor. Perquè, el gatet, quan vaig tornar a passar pel mateix lloc unes hores més tard, ja no hi era, però dubto que a mi em recollís ningú.

Non me leves a Castela

En el Dia de les Lletres Gallegues, un fragment del poema ¡Meu carriño! (res a veure amb el carro de Manolo Escobar) de Ramon Cabanillas (1876-1959), poeta gallec que al final de la seva vida deia que havia fet poesies "como podeira ter feito canastas". Del seu llibre Da terra asoballada:

Lévame, meu carro, leva,
pola meiga terra nosa
que a miña ialma saudosa
lonxe dela non se afái.
¡Lévame por onde escoite
a fala doce e sentida
antre bicos deprendida
no colo de miña nai!

¡Roda polos nosos eidos!
Anque hai lama no camiño,
¡é túa terra, meu carriño,
i a terra de meus abós!
¡Non collas pra chan alleo!
¡Non me leves a Castela
que non quero nada dela
xa que arrenegóu de nós!

Són uns versos que em va ensenyar fa anys un amic gallec de la meva família, a Fefiñans. Avui dia Fefiñans, on va néixer Ramon Cabanillas, és un barri de Cambados. (Fora de Galícia, Fefiñans és conegut sobretot per donar nom a un famós vi albariño.)

Foto: Ramón Cabanilles, relleu al peu d'una estàtua a Cambados (autor: Luis Miguel Bugallo; Wikimedia Commons)

Prepotència o enredada?

Fa uns minuts he rebut un correu electrònic en què em diuen això:

Bona nit,

Estaria interessat en una traducció de l'anglès al català ergo estic demanant diferents pressupostos. El tipus de  registre emprat hauria de culte, no col·loquial. No estem parlant d'aquesta mena de traduccions actuals tipus El vuit, Els homes que no estimaven a les dones, etc. sinó de traduccions de la qualitat de la Divina comèdia, El senyor dels anells o L'Ulisses de Joyce. Si vostè creu que no és el seu registre, faci-m'ho saber.

Per tant, si em pogués fer saber els preus per grans volums, li agrairia. Per cent pàgines, cinc-centes pàgines, mil pàgines, mil cinc-centes pàgines, dos mil pàgines i dos mil cinc-centes pàgines, etc. fins a cinc mil. Sé que s'avalua per nombre de paraules, però jo no tinc el nombre de paraules del text a traduir. Imaginem un valor mig de 300 paraules per pàgina.

Doni'm valors finalistes, si li plau, atès que no regatejaré i es perdrà l'oferta.

A tall de curiositat, la traducció que se li demana és de tipus literària i del més alt nivell. Volem un resultat a l'alçada de Carner, Riba, Ors, Maragall o Pla. S'hi podrà lluir tant que vulgui, sempre i quan respecti el to i l'essència de l'original.

El nostre objectiu no és guanyar un sol euro en aquest projecte, sinó dotar a la literatura catalana d'algunes traduccions que encara ara manquen. Tingui-ho en compte a l'hora de fer el pressupost atès que farà que el projecte sigui o no viable.

No he respost ni penso fer-ho per diversos motius:

• Perquè no responc correus anònims. I un correu que no va signat i que, en l'adreça del remitent, diu només "Quim M..." i a continuació una adreça de hotmail, per a mi és un anònim.
• Perquè jo no m'he adreçat a ells i, per tant, no tinc per què fer cas de la seva petició "Si vostè creu que no és el seu registre, faci-m'ho saber."
• Perquè el to general de l'escrit és de prepotència. Per exemple: "Doni'm valors finalistes, si li plau, atès que no regatejaré i es perdrà l'oferta." O "Tingui-ho en compte a l'hora de fer el pressupost atès que farà que el projecte sigui o no viable."
• Perquè no sé què pretén qui ha enviat aquest correu. Si fos una editorial, ho diria. Si es tractés d'un projecte per difondre grans obres de la literatura, també. I en el cas que es tractés d'una editorial o d'un projecte, jo no voldria col·laborar amb qui no sap com adreçar-se a la gent o que creu que, perquè els pugui oferir feina, ja els pot tractar de qualsevol manera.

He pensat també si no respondria a una pràctica que sembla que comença a ser freqüent en el món de la traducció en aquests temps de crisi: demanar pressupostos a diverses persones i quedar-se amb l'oferta millor (a la baixa, naturalment).

La comissaria virtual (69): "Se busca hembra para varón feo"

"Se busca hembra para varón feo que quiera tener hijos", vendría a decir el mensaje urgente lanzado desde Londres. Todos esperan que no se repita el asesinato de género que se produjo en [...] Berlín.

Així comença el darrer paràgraf d'un article publicat a la versió digital de El Mundo. L'assassinat de gènere a què fa referència va tenir lloc a l'aquari de Berlin, i el varón assassí era un mascle de Ptychochromis insolitus, un peix de Madagascar que està en greu perill d'extinció atès que només se sap que hi hagi tres mascles a tot el món i cap femella.

 La notícia (Se busca pez hembra para la supervivencia de la especie) suposo que es basa en l'article "Zoo seeks mate for last surviving 'gorgeously ugly' fish", de Matt MacGrath, publicat en el web de la BBC. La corresponsal d'El Mundo a Londres, potser sàpiga anglès, però sembla que no sàpiga traduir. O potser li semblava que 'macho' no sonava massa bé i per això ha preferit anomenar-lo 'varón'? Aleshores, per què no ha fet servir el terme equivalent per a la femella, a la qual no té inconvenient a anomenar 'hembra'?

Per altra banda, parla de l'espècie 'Mangarahara cichlid', però això no és el nom científic; per tant, hauria hagut de traduir-lo: 'cíclid de Mangarahara' (els cíclids són una família de peixos d'aigües dolces tropicals i Mangarahara és el riu on es va descriure aquesta espècie). I parlar de 'asesinato de género' quan un peix mascle mata la femella em sembla una broma de bastant mal gust.

Agraïments: A Fernando Navarro, coautor del blog "Laboratorio del lenguaje", a través del qual m'ha arribat la notícia.

10 anys del memorial de la Sida a Barcelona

Deu saber molta gent on es troba el Memorial de la Sida de Barcelona? A mi, la primera vegada em va costar força de trobar. Sabia que era a Montjuïc, en el Jardí d'Aclimatació i recordava més o menys que aquest jardí és prop de l'Estadi Olímpic (hi havia estat fa bastants anys), però vaig passar-hi de llarg dues vegades sense adonar-me'n.

Jardí d'Aclimatació, racó amb eucaliptus

El Jardí d'Aclimatació és com un petit parc (86 hectàrees) dins del gran parc de Montjuïc i cal parar atenció per veure la placa de l'entrada, que diu:

Aquest petit jardí d'estranya bellesa i gran singularitat va ser creat després de l'Exposició Internacional de 1929, en la parcel·la que ocupaven els pavellons d'Itàlia i Suècia. Amb la plantació d'espècies procedents dels cinc continents, el jardí es va convertir de seguida en un espai natural destinat a enriquir i diversificar la flora de la ciutat i a més va suposar un dels assajos d'aclimatació realitzats durant el segle XX a Barcelona, seguint l'antiga tradició originària dels països de la Mediterrània Oriental (Egipte, Mesopotàmia...).
A més de contenir plantes úniques a la ciutat, en aquest jardí es troba el Memorial de la Sida a Barcelona, inaugurat l'any 2003.

En aquest espai, que pel seu interès botànic ja mereix una visita, hi ha el Memorial Permanent de la Sida: un parterre amb un únic arbre, una olivera. Al terra, enmig de la gespa, unes lloses allargades de pedra, amb un fragment del poema Parlem de tu, de Miquel Martí Pol.

Memòrial Permanent de la Sida de Barcelona

Enguany s'ha commemorat el 20è aniversari de la celebració a Barcelona del Memorial Internacional de la Sida i, com de costum (des que la ciutat compta amb aquest Memorial Permanent), s'ha fet en aquest racó de la ciutat. Vegeu aquests reportatges de l'acte, que va tenir lloc ahir, 11 de maig. El primer és de La Xarxa i l'altre està disponible a Youtube.








Com el 2012, el temor que la recerca en la lluita contra malaltia no pugui avançar com es voldria a causa de les retallades pressupostàries és una preocupació dels investigadors i de les entitats que, des de la societat civil, treballen per ajudar les persones afectades i les seves famílies. També és preocupant que la infecció per VIH (el virus causant de la sida) augmenti entre el col·lectiu d'homes que tenen sexe amb altres homes i entre la població immigrada. Segons l'informe SIVES (Sistema Integral de Vigilància Epidemiològica de la SIDA/VIH/ITS a Catalunya) que va presentar recentment el Departament de Salut, en general, a tota la població, com a mitjana podrien produir-se dues noves infeccions diàries.

Tot i que una malaltia que fa vint anys era un sentència de mort en un termini no molt llarg, s'ha aconseguit convertir´la en una malaltia crònica, cal seguir lluitant per aconseguir-ne la curació. A Catalunya hi ha grups potents en la recerca contra la sida, que els darrers anys han aconseguit grans avenços. Però si es talla la font de finançament de la recerca, els esforços fets fins ara no podran produir el fruit esperat. Esperem que d'un lloc o una altre s'obtinguin els recursos necessaris per tirar endavant la recerca.


Potser us interessarà:
- La sida, on no tot està per fer, però on tot és possible, per Mercè Piqueras. Versió en línia de l'article publicat a Òmnium (revista d'Òmnium Cultural), tardor 2012.
- On tot és possible (aquest blog, 01.12.2012). En ocasió del Dia Internacional de la Sida vaig recordar la preparació de l'article per a Òmnium i vaig incloure-hi alguns fragments que no van tenir cabuda a la versió final de l'article.


Fotos: Mercè Piqueras, juny 2012

Christian de Duve i el dret a decidir (la pròpia fi)

Que un ancià de noranta-cinc anys mori envoltat de les persones que estima i l'estimen sembla que no hagi de tenir res d'extraordinari perquè sigui notícia als diaris. Al cap i a la fi, els avenços de la medicina han fet possible que la vida de les persones sigui com més va més llarga. Allò que fa que la mort d'aquest ancià sigui notícia són el propi personatge i les circumstàncies de l'òbit. L'ancià era el professor Christian de Duve (1917-2013), metge i bioquímic belga que el 1974 va rebre el premi Nobel de fisiologia o medicina (va compartir-lo amb Albert Claude i George E. Palade "per les seves descobertes en relació a l'organització estructural i funcional de la cèl·lula"). Ell mateix va triar la data de la seva mort per tal que el seu fill que viu als Estats Units pogués acompanyar-lo amb la resta de la família.

Christian de Duve el 1993 a Barcelona (copyright Elena Castillo)

De Duve, mort el 4 de maig de 2013, ha pogut decidir sobre la fi de la seva vida perquè vivia a Bèlgica, un dels pocs països del món on l'eutanàsia és legal en condicions determinades, que en el seu cas es complien. Segons l'Agència France-Presse, el deteriorament de salut que patia de Duve el va fer prendre aquesta decisió i durant el mes anterior va escriure a amics i a antics col·legues per acomiadar-se'n.

Tinc un record molt especial de Christian de Duve i de la seva esposa, Janine. Els vaig conèixer el 1993, amb motiu del Congrés sobre l'Origen de la Vida que va tenir lloc a Barcelona i en l'organització del qual vaig participar. De Duve va ser un dels conferenciants convidats. Però quan els vaig tractar més va ser durant la seva visita a Barcelona el maig de 1994. El Departament de Cultura va convidar-lo, en un programa organitzat des de la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica que volia posar en contacte els col·lectius culturals de Catalunya amb personalitats destacades de la ciència, alhora que es feia conèixer a les persones convidades la realitat cultural, social i científica de Catalunya.

Aquells dies vaig acompanyar de duve i la seva esposa per la ciutat i en les activitats oficials organitzades amb motiu de la seva visita (seminari-trobada amb científics i intel·lectuals, roda de premsa, conferència de divulgació); també en una sortida fora de la ciutat, a Figueres, per visitar el Museu Dalí. Per a mi va ser un plaer compartir tantes hores amb aquella parella tan agradable i culta. De tornada a Bèlgica, de Duve em va enviar una carta en què ell i la seva esposa m'agraïen que els hagués acompanyat i mostrat "moltes coses boniques".

Alguns anys després, gràcies a Christian de Duve no vaig haver de renunciar a assistir a un reunió "Dona i Ciència" que es feia a Brussel·les. Just l'endemà que acabés aquella reunió començava a Brussel·les una cimera en què estarien presents tots els caps d'estats dels països membres de la Unió Europea i suposo que, per aquest motiu, els dies anteriors els hotels tenien ja moltes ocupacions. Em va resultar impossible trobar una habitació lliure i aleshores vaig tenir la gosadia d'enviar un fax al professor de Duve i preguntar-li si, a través de l'Institut que ell dirigia (Institut Internacional de Patologia Cel·lular i Molecular, que va fundar ell mateix el 1975 i que ara es diu Institut de Duve), no seria possible trobar allotjament per a tres o quatre nits. L'endemà em va respondre la seva secretària i em va dir que ja m'havia trobat lloc per quedar-me. Ell era fora i la seva secretària es va desviure en amabilitats; recordo que fins i tot va mostrar-me alguns llocs força interessants de Brussel·les.

Com he esmentat més amunt, de Duve va ser un dels conferenciants convidats al Congrés sobre l'Origen de la Vida que es va fer a Barcelona el 1993. És un camp de recerca al qual va aplicar el seu vastíssim coneixement de biologia cel·lular, biologia molecular i bioquímica. A la cèl·lula, el professor belga hi havia descobert els lisosomes i els peroxisomes, uns orgànuls que participen en diversos processos metabòlics cel·lulars. De Duve deia que, atès que una cèl·lula té tot allò que cal per viure, per entendre la vida, primer hauríem d'entendre el funcionament de les cèl·lules. En el seu llibre Blueprint for a cell, va fer una crítica de les diverses teories sobre l'origen de la vida i va presentar les seves pròpies idees sobre "allò que tal vegada s'esdevingué" i un model de cèl·lula precursora. Creia que a l'intetior de la cèl·lula actual hi ha l'esquema o el plànol (blueprint) d'aquella que la va precedir. Si podem arribar a llegir i interpretar el missatge que conté, podrem esbrinar-ne també la seva història.

En l'epíleg de Blueprint for a cell, de Duve va manifestar la necessitat de creure en un model determinista que va dur a l'aparició de l'espècie humana i confessa que ell té aquesta necessitat per motius romàntics:

Quan escolto música, passejo per les galeries d'un museu, alegro la meva vista amb les línies pures d'una catedral gòtica, llegeixo un poema o un article científic, contemplo els meus nets mentre juguen, o senzillament, penso que puc fer tot això, incloent-hi la possibilitat de reflexionar en la meva capacitat de fer-ho, em sembla impossible concebre l'univers del qual formo part com un lloc que no estigués predestinat per la seva pròpia naturalesa a produir, en algun indret i en algun moment, potser fins i tot en molts indrets i en moltes ocasions, uns éssers capaços de gaudir amb la bellesa, de sentir amor, de cercar la veritat i de captar el misteri. Això, sens dubte, em classifica com a romàntic. Que així sigui.

Possiblement hi hagi qui no aprovi la decisió de Christian de Duve de recórrer a l'eutanàsia per aturar el seu patiment. Jo crec sobretot en la llibertat de les persones a l'hora decidir la pròpia fi, especialment quan els avenços de la medicina permeten una supervivència que, en molts casos, és més aviat una malvivència.

Potser us interessarà:

- Décès: Christian De Duve nous laisse face à nos immenses défis, per Guy Duplat (06.05.2013)
- "Obstinació terapèutica. el cas d'Eluana Englaro" (aquest blog, 08.02.2009). Sobre un cas que va commocionar Itàlia i la comunitat internacional i el llibre El derecho a no sufrir. Argumentos para la legalización de la eutanasia, de Margarita Boladeras.
-  de Duve, per Juli Peretó al blog "El buit del temps", sobre alguns llibres publicats per Christian de Duve (18.03.2006)
- Christian de Duve, autobiografia en el web de la Fundació Nobel.

Hi pot haver retallades, però...

Des de dijous passat, estic anant cada dia a l'Hospital Clínic de Barcelona, d'acompanyant. El primer dia m'hi vaig passar moltes hores, des de primera hora de la tarda de dijous fins a les deu del matí de divendres. Després, a les hores que permeten les visites als pacients ingressats a la UCI. Tantes hores a la sala d'esperes d'urgències, en el vestíbul de la planta 0 i en la sala d'espera de cirurgia d'urgències, donen per a molt. Llegir --si és que et pots concentrar--, mirar el monitor que projecta un programa mut dissenyat expressament per a l'hospital, observar al teu voltant, sentir converses d'altra gent que és allà --com tu-- amb la preocupació i la incertesa sobre el diagnòstic de la persona a qui acompanyen, sentir la gent que arriba a urgències i explica el motiu pel qual hi han anat, sentir persones que arriben nervioses i amoïnades perquè els han avisat que algú de la família ha estat ingressat per un accident...

Mentrestant, la llarga espera fins que sents per l'altaveu: "Acompanyant de XXXXX, vagi a la 4a planta (o la que sigui)". I allà, que et fan l'adhesiu d'acompanyant per poder entrar a veure el pacient en el box on l'estan examinant i fent totes les proves que calgui fins a decidir si ha de quedar ingressat, si pot marxar a casa, si ha d'anar a cirurgia...

I en aquelles hores de la nit en què ja gairebé no hi ha ningú a urgències, t'arrauleixes a la cadira, reclines el cap sobre l'espatlla i acluques els ulls, tot intentant fer alguna becaina. A més de fer totes aquestes coses, jo vaig matar l'estona escrivint. Escriure és la meva memòria, que ara que l'altra em falla bastant, em permet després recordar moltes coses, que és una mica com tornar a viure-les.

Estem en una època de retallades en tots els departaments de la Generalitat, i en algunes coses es nota. Però puc assegurar que, en el Clínic, no hi ha retallades pel que fa al tracte professional i humà als pacients: des de la gent d'urgències i cirurgia fins al personal de la UCI del tercer pis, tots fan possible que l'estada dels pacients no sigui tan dura i que les persones que no podem estar amb ells més que les estones fixades de visita, en sortim pensat que estan en molt bones mans.

La prevenció de Movistar

Malgrat la meva poca simpatia envers aquesta companyia, fa un parell de mesos vaig optar per contractar el programa que anomenen "Fusión", que inclou el telèfon fix, la connexió a Internet per fibra òptica i el telèfon mòbil. (Vaig sumar el que estava pagant per separat a diverses companyies i em va semblar que Movistar Fusión m'estalviava diners).

Des del principi he tingut diversos problemes. En alguns casos, he trobat gent molt amable, que m'ha resolt el problema o m'ha indicat com resoldre'l, o que no podien fer-hi res perquè era qüestió de la política de la companyia. Però quan un noi em va atendre per la meva queixa que no podia connectar a Internet des del mòbil, com que era un aparell que jo havia tingut abans amb una altra companyia --i sempre amb connexió a Internet-- em va suggerir que anés a una botiga d'aquella companyia perquè m'indiquessin com fer la connexió a Internet... de la competència!

El mes de març vaig viatjar a Praga i des d'allà em va ser impossible trucar a Barcelona (a Barcelona i enlloc; no podia fer cap trucada). I quan he provat de trucar a l'estranger des de Barcelona, també m'ha estat impossible. Estava segura que no era un problema de l'aparell, perquè anteriorment havia sortit a l'estranger i havia pogut trucar a casa; i no només des de països europeus, sinó des dels Estats Units i des Qatar.

Per què, amb Movistar, no podia fer el que altres companyies m'havien permès anteriorment? Avui ho he sabut: per prevenció. No em van activar el servei de trucades internacionals (des d'aquí a l'estranger o des de l'estranger a qualsevol país) per prevenir que la meva factura es disparés. Ves per on, Movistar es preocupa pels interessos de la clientela i els protegeix desproveint-los d'un dels seus serveis, perquè no es dispari la factura.

I jo em pregunto: per què no ho avisen quan fas la contractació? Si al cap del més la factura em puja més del que és habitual perquè he fet trucades internacionals, seré jo qui haurà de pagar-ho, no la companyia. Doncs no; ningú no m'ho va preguntar i quan avui un noi molt amable ha atès les meves queixes (aquesta no era l'única) m'ha explicat que, en el meu compte, les trucades internacionals no estaven activades. M'ha demanat l'alta d'aquest servei, però hauré d'esperar un dos dies laborables perquè es faci efectiu.