Us agraden els sudokus, però no teniu temps per fer-ne?

Mens sana in corpore sano, deien els romans. Ara és possible exercitar la ment mentre desenvolupem una funció fisiològica que ens ajuda a mantenir el cos sa. Oblideu-vos del Colhogar, Scotch i altres marques de paper higiènic i passeu-vos al Sudoku toilet roll:

El preu és una mica car, 4,95 lliures esterlines, però si haguéssim de comprar tots els sudokus que hi surten, segurament ens sortirien més cars.

Inconvenient: poc adequat per a les llars on només hi ha un bany i molta família.

Suggeriment: per no oblidar el llapis i la goma d'esborrar, podríem penjar, a costat del paper higiènic, un llapis dels que duen la goma incorporada a un extrem.

Rosa Leveroni, 100 anys

Avui, 1r d'abril, fa cent anys del naixement de Rosa Leveroni (1910-1985), poeta, narradora i traductora. Una dona que va passar pel món de la literatura discretament, tot i que la seva obra sigui ben apreciable i que hi hagi un premi que porta el seu nom.

Un tast dels seus poemes:

Testament
Quan l'hora del repòs hagi vingut per mi
vull tan sols el mantell d'un tros de cel marí,
vull el silenci dolç del vol de la gavina
dibuixant el contorn d'una cala ben fina.
L'olivera d'argent, un xiprer més ardit
i la rosa florint al bell punt de la nit.
La bandera d'oblit d'una vela ben blanca
fent més neta i ardent la blancor de la tanca.
I saber-me que sóc en el redòs suau
un bri d'herba només de la divina pau.

En la pàgina web corresponent a Rosa Leveroni de l'Associació d'Escriptors de Llengua Catalana, hi ha molta documentació perquè qui vulgui saber alguna cosa d'aquesta autora.

Silenci a la perruqueria

Ves per on, la Sociedad General de Autores y Editores (la SGAE) m'ha fet un favor. A la perruqueria on vaig, acostumaven a tenir la ràdio posada. Hi sonava una emissora d'aquestes que transmeten sempre música pop, potser Los 40 Principales, o alguna altra per l'estil. La tenien a un volum que, per a moltes persones, deu ser normal; a mi, però, que em diuen que hi sento més del compte, em molestava bastant.

Fa algunes setmanes que, a la perruqueria, només se sent el brunzit dels assecadors i les veus de les perruqueres i la clientela. No s'ha espatllat la ràdio, però. La raó és que temien que algun dia entrés un inspector de la SGAE (fan més por que els inspectors d'hisenda) camuflat de client (a la perruqueria també hi van homes) i els digués que havien de pagar per tenir la ràdio engegada. O que potser ja n'hi hagi anat algun i un bon dia torni per veure si la ràdio segueix sonant. En aquest cas, els farien pagar pels dies transcorreguts des que hi va anar l'inspector. Si més no, això explicava que li havia passat el propietari d'un local en un programa de TV3 sobre les llicències que reclama la SGAE (30 Minuts, 28 de març 2010).

La SGAE deu considerar que la música de fons en una botiga, un restaurant, una perruqueria o qualsevol altre establiment o oficina oberta al públic és un servei afegit i que la gent decideix anar-hi perquè hi tenen música. Doncs en el meu cas s'equivoquen. Fa anys que vaig a la mateixa perruqueria MALGRAT la música. I el mateix em passa en altres establiments que freqüento. I no és que no m'agradi la música, sinó que els meus gustos sovint no coincideixen amb els de qui tria la que sona a molts establiments. A més, per a mi, quan la música --fins i tot la que m'agrada-- sona a un volum molt alt, deixa de ser música i es converteix en soroll.

Com he dit més amunt, la música que sonava a la perruqueria era d'una emissora de ràdio. És que les emissores de ràdio no paguen aquesta llicència a la SGAE? Si la paguen, per què exigeixen que cada local públic que les sintonitizi pagui de nou pel mateix servei? I si no la paguen, per què no van a reclamar-ho a la ràdio, en comptes de fer-ho a la botiga? Si s'ha de pagar cada vegada que sona una peça musical, qualsevol dia sortiran al carrer les patrulles de la SGAE per esbrinar què sona en els mòbils de la gent i exigir, si és el cas, que paguin una llicència.

He donat un cop d'ull al web de la SGAE i veig que les centraletes telefòniques que posen música mentre fan esperar la gent també han de pagar. No sé si amb les obres musicals passa com amb les obres escrites, que quan tenen ja un determinat nombre d'anys passen a domini públic i qualsevol les pot reproduir. Si fos així, entenc per què la "Petita serenata nocturna" de Mozart és tan popular en el repertori de les centraletes.

Sóc d'aquelles persones que de vegades es posen a cantussejar sense adonar-se. Em sembla que a partir d'ara cada cop que, asseguda davant l'ordinador, em surtin les notes --malgirbades-- de "La gavina" o d'alguna altra cançó de les que canta Marina Rossell, o de "Qualsevol nit pot sortir el sol", de Jaume Sisa, pensaré si no m'apareixerà un inspector virtual per dir-me que no puc cantar-les --encara que sigui malament-- si no pago. Al cap i a la fi, estaria defensant els drets de qui ocupa una vicepresidència de la SGAE (M. Rosell) i d'un membre del Colegio de Pequeño Derecho de la mateixa entitat (J. Sisa).

"Brunyols"... del Vallès

Diumenge vam fer una trobada familiar --dues generacions-- per fer bunyols de quaresma; bunyols del Vallès, on viu el meu germà Joan. Potser no ens van sortir tan bons com els brunyols de l'Empordà que ens enviava la meva tia Elvira de Sant Pere Pescador quan jo era petita, però déu n'hi do. (La sogra de la tia Elvira tenia la mà trencada per fer brunyols i, junt amb la filla i les joves en feien grans quantitats. La tia ens els enviava amb el recader del poble, en una caixa de galetes de llauna; algun any, però, hi havíem anat nosaltres per Pasqua.)

Amb aquesta trobada de diumenge vam reprendre la tradició bunyolera de fa anys, quan a Arenys de Mar ens trobàvem tres generacions durant la setmana santa. Encarregàvem el llevat i la farina de força a ca la Lionor, la botiga de queviures i pa de la Riera i en aquella cuina que, tot i ser força gran semblava petita, preparàvem la massa amb el llevat, la pastàvem, l'estiràvem damunt del marbre, anàvem separant els trossets i fent-los el forat amb un dit i després, fregeix que fregeix, fins a omplir de bunyols unes quantes safates.

Diumenge, la cuina de la Tere i el Joan també semblava petita. En algun moment hi vaig comptar 9 o 10 persones. He de confessar que la meva contribució a la bunyolada va ser molt més minsa que quan els fèiem a Arenys (excepte a l'hora de menjar bunyols). Només vaig preparar la primera massa de farina, llevat i aigua. És la fase que més m'agrada perquè la proporció de llevat és gran (es fa amb una quarta part de la farina que es fa servir en total) i la flaire del llevat se sent molt més. El llevat té un aroma --per a algunes persones, pudor-- refrescant i una textura molt especial, suau al tacte; es trenca fàcilment. Em fa pensar en algun tipus d'argil·la.

En realitat la nostra va ser una bunyolada triple, s'hi van fer tres tipus de bunyols: bunyols de vent, preparats abans de dinar i que vam menjar a les postres i dues tongades de bunyols de quaresma, fets amb dues receptes diferents, la que fèiem nosaltres a Arenys, i una de més "moderna", de la Ruscalleda.

La recepta de sempre:

Ingredients (per a 6 persones):
1 kg de farina
50 grams de llevat fresc premsat
100 grams de mantega
150 grams de sucre
Quatre ous
Canyella en pols
Sal, vainilla i uns quants grans d'anís
Llet

Preparació: Damunt del marbre, feu una muntanyeta amb 250 grams de farina; feu-hi un forat al mig i fiqueu-hi el llevat premsat, que haureu estovat amb una quantitat prudencial d'aigua (compte! "prudencial" pot ser menys aigua del que us penseu).

Pasteu una mica fins que quedia una massa homogènia. Doneu-li forma de bola i poseu-la dins d'un bol, que cobrireu amb un drap de cuina. Deixe-ho reposar un mínim de mitja hora.

Durant aquesta mitja hora, el llevat, que no és res més que una massa de cèl·lules d'un fong anomenat Saccharomyces cerevisiae, començara a actuar, a "menjar-se" el midó i els sucres que conté la farina. És un procés fermentatiu que produeix etanol (alcohol etílic) i diòxid de carboni (CO2). L'etanol s'evapora durant la cocció posterior (forn, quan es tracta de pa o algun pastís; fregit, en el cas dels bunyols) i el CO2 és un gas que s'allibera dins la massa. Com que el CO2 necessita espai, la massa s'infla i augmenta de volum. Són els foradets que fan esponjós el producte final.

Apart, formeu una altra muntanyeta amb la resta de la farina (750 grams) i feu-hi també un forat al mig, en el qual ficareu la mantega, el sucre, els ous, una mica de canyella i de vainilla, una mica de sal, els grans d'anís triturats i la llet.

Barregeu molt bé els ingredients i afegiu-hi la bola que havíeu preparat abans i teníeu en repòs.

Aquesta és la fase més dura, perquè cal treballar molt bé la massa perquè quedi homogènia, tova i seca, que es desenganxi fàcilment de les mans. (Arribada a aquesta fase, m'encanta agafar la bola i colpejar-la contra el marbre amb totes les meves forces; em fa l'efecte que és un exercici desestressant.) Segons la mida dels ous i la quantitat de llet que hi haureu abocat, pot quedar més o menys dura o enganxosa; podeu rectificar afegint-hi més llet o farina, segons convingui.

Aquesta massa es torna a fer reposar un mínim de mitja hora, ben tapada. Si la temperatura ambient és freda, és pot ficar dins del forn que s'haura escalfat prèviament una mica (sense passar-se, però; que si la temperatura és molt alta, les cèl·lules del llevat moren i adéu fermentació i els bunyols us sortiran un bunyol).

Després s'estira la bola amb un corró fins que quedi prima i es van traient els trossos per a fregir, marcant-los amb un got, i es fa servir el dit per fer el forat (segons com vulgueu que sigui de gran el forat, podeu fer servir el dit índex, el del cor o el dit petit). Es fregeixen amb oli ben calent (però que no faci fum; si en teniu, millor amb fregidora), i a mesura que es treuen es van posant damunt de paper de cuina.

Es passen a una safata i s'espolsen amb sucre, que pot ser mòlt, i finalment s'hi afegeix el toc d'anís. Si hi ha mainada o persones adultes que facin algun règim sense alcohol, se'n poden fer dels dos tipus: amb anís pel damunt o només amb el sucre.

Després, us asseieu a taula i acompanyeu els bunyols amb moscatell, vi de missa, llet, cafè, te o altres infusions, etc. Trobareu els bunyols deliciosos, especialment si esteu acompanyats de persones que estimeu.

La pintora de Maria Antonieta: Élisabeth Vigée-Lebrun (1755-1842)

Els 30 de març de 1842 va morir a París Élisabeth Vigée-Lebrun, pintora francesa, gran retratista, coneguda sobretot perquè va pintar diversos retrats de Maria Antonieta. El primer mestre de pintura que va tenir va ser el seu pare, però va morir quan ella tenia catorze anys. Altres pintors, amics de la família, van seguir el mestratge iniciat pel pare, alhora que ella, amb només quinze anys, ja va començar a pintar retrats de gent coneguda i de la noblesa parisina i a guanyar força diners.

Tot i que no tenia inclinació pel matrimoni --Élisabeth era una dona independent, no necessitava ningú que la mantingués-- la seva mare li va aconsellar que es casés i ella va acceptar la proposta d'un marxant d'art, amb qui es va casar el 1775 (Lebrun era el cognom de casada). El matrimoni li permetria allunyar-se del seu padrastre, un home de molt mal caràcter. Tot i que el seu marit es guanyava molt bé la vida, era jugador i va explotar econòmicament Élisabeth, a qui exigia els diners que obtenia amb la pintura i fins i tot va obligar-la que impartís classes per augmentar els ingressos. Élisabeth s'havia fet famosa i rebia més encàrrecs dels que podia dur a terme, però gairebé mai tenia diners que pogués administrar ella o per comprar-se el que volgués.

Havent estat retratista de la noblesa, durant la Revolució francesa va decidir exiliar-se per evitar represàlies dels revolucionaris., i va establir-se a Roma amb la seva filla. En marxar de París només duia alguns lluïsos per al viatge, perquè el seu marit ho havia dilapidat tot en el joc. A Roma va haver de començar de zero i els anys que va viure exiliada, a Itàlia (Roma, Nàpols, Torí), Aústria (Viena), Rússia (Sant Petersburg, Moscou) es va guanyar la vida com a retratista. Dotze anys més tard va tornar a França. En les seves memòries descriu el terror, pena i alegria que sentia en tornar a trepitjar el seu país. Hi havia gent a qui no tornaria a veure perquè havia mort en el patíbul i això l'omplia de pena. Però estava contenta de poder veure amics i parents que encara eren vius. Va viure també un temps a Londres. Hi va anar per passar-hi només uns quants mesos, i s'hi va quedar gairebé tres anys. Després, a França de nou, repartia la seva vida entre París i una tranquil·la casa de camp.

El 1835 va publicar les seves memòries (disponibles en francès i en anglès a Internet), per on desfilen moltes persones que van marcar una època i molts artistes, també és una descripció de les principals corts europees.

En el Museu Nacional d'Art de Catalunya hi ha un quadre de Vigée-Lebrun (Retrat de nena, 1788-1790), que forma part del llegat Cambó.

Il·lustracions: Autoretrats d'Élisabeth Vigée-Lebrun el 1782 i el 1790 (Wikimedia Commons)