Una habitació amb vista

Dilluns passat vaig ser a El Escorial per assistir a una reunió sobre revistas científiques. Vaig arribar-hi diumenge a la nit i amb la foscor no podia apreciar el paisatge. Vaig veure el monestir, quan el minibús en què em van dur des de Barajas va vorejar-lo per dirigir-se a l'Euroforum Felipe II, on es feia la trobada, un edifici que serveix també d'allotjament.

L'endemà em vaig despertar a trenc d'alba i des del llit ja vaig poder entrellucar la sortida del sol i un panorama grandiós. Vaig seure amb la finestra oberta (amb el jaquetó gruixut al damunt, feia força fred) per veure l'espectacle de la sortida del Sol i com anava canviant la vista que tenia al davant només per l'efecte de la llum. M'hi vaig estar gairebé tres quarts d'hora. Tenia al davant, més avall, el monestir, després es veia un llac o embassament i al fons de tot s'endevinava Madrid, amb la silueta erecta d'alguns dels edificis més alts.

Des del llit

Com que podia conservar les coses a l'habitació fins al moment de marxar, quan acabés la trobada, vaig pujar diferents cops per veure aquella vista. Al llarg del dia el paisatge canviava amb l'efecte de la llum.

Vaig estar tot el dia a l'Euroforum, amb reunions des del matí fins a l'hora de marxar, prop de les set del vespre. No vaig tenir temps per sortir a passejar pel poble, però només la vista que tenia des de la finestra de l'habitació valia la pena.

Els "sentiments" de l'aigua i de l'arròs

Diumenge passat, 1 d'octubre, se'm va acudir de veure el programa "Cuarto Milenio" que emet Tele 4. No acostumo a veure'l perquè és un programa pseudocientífic que em fa sortir de pollaguera per les ximpleries que s'hi diuen en una atmosfera pretesament científica. Però el títol d'un dels temes (La memoria del agua) em va fer caure en el parany. Em pensava que parlarien del suposat fenomen de la memòria de l'aigua, que el 1988 va ser de gran actualitat perquè el francès Jacques Benveniste va publicar un article a Nature que aparentmente provava que l'aigua recordava les molècules que havia contingut. Amb aquest article, l'homeopatia veia una possibilitat per a la seva acceptació entre en la comunitat científica. Però després es va saber que allò havia estat un frau o un error.

El "Cuarto Milenio" de diumenge passat no tenia, però, res a veure amb la memòria de l'aigua per recordar molècules que havia contingut en dissolució. Explicava unes "propietats" de l'aigua molt diferents: de l'efecte de la música sobre els cristalls de gel, que --segons els "investigadors" que hi han treballat-- adopten formes diferents segons el tipus de música que se'ls fa "escoltar".

També van descriure un "experiment" que "demostrava" la sensibilitat de l'arròs bullit al tractament que rebia. Bullien arròs i després el repartien en dos pots diferents. A un, hi posaven una etiqueta on havien escrit "AMOR" i l'altre, una altra etiqueta on deia "ODIO". El presentador explicava que després, durant uns dies, calia dedicar pensaments oposats a cada pot. Al pot de l'amor, se li enviaven pensaments positius i al de l'odi pensaments negatius. L'arròs del pot de l'odi s'anava tornant negre, mentre que l'altre es mantenia blanc o en alguns grogós. I tot això gràcies a que un arròs era en el pot de l'amor i l'altre en el de l'odi!

L'experiment de l'arròs es va veure també en una filmació on qui ho feia era qui s'ha inventat aquesta manera d'enganyar la gent crèdula. És un japonés i els pots que preparar porten el rètol en japonès. Això em fa pensar que l'arròs bullit, a més de ser sensible als pensaments positius i negatius,... sap idiomes!

Aquest japonès, Masaru Emoto, que es fa dir "doctor", va estudiar relacions internacionals al Japó i després va estudiar a la "Open International University for Alternative Medicine", que està a Calcuta i fa cursos per correspondència.

Emoto s'ha muntat un negoci fabulós aprofitant-se de la ignorància de la gent. Entre els productes que ven, hi ha diversos tipus d'aigua. Una, que ve anunciada com a Indigo water, és una aigua "geomètricament" perfecta, que conté el "Missatge" (en aquest cas, les cometes i majúscula no són meves, sinó d'Emoto) que el vostre cos està esperant rebre. Una ampolla de vuit unces (si no m'equivoco, en el sistema americà, una unça equival a 28,35 grams), que es pot mesclar amb un galó (aprox. 4,5 litres), només costa 35 dòlars. Per evitar problemes legals, Emoto fa constar que l'aigua que ven no ha estat avaluada per la "Food and Drug Administration" i que la finalitat d'aquesta aigua no és diagnosticar, tratar ni prevenir capa malaltia.

Aquest japonès-americà tan murri també ven llibres que tenen títols com ara Aigua hexagonal. La solució final, Els missatges de l'aigua, Els missatges ocults de l'aigua, o La vida secreta de l'aigua.

Per llogar-hi cadires!

Salvador

He vist Salvador, la pel·lícula basada en la història de Salvador Puig Antich, el jove anarquista condemnat a mort durant l'última època del franquisme. (En realitat, el film es diu Salvador Puig Antich, perquè no pot haver-hi dues pel·lícules amb el mateix títol; però els cognoms els posen escrits petitets.)

Sabia que passaria una mala estona, però al mateix temps volia veure-la. Per a les persones que vàrem viure el franquisme, els records poden ser dolorosos, però tot allò va passar i convé que no s'oblidi i, sobre tot, convé que se n'assabentin les generacions més joves que no han patit directament una dictadura.

No havia vist mai el "garrote"; potser algun dibuix, però no al natural o en una filmació. Que horrible!

Una de les escenes és una manifestació d'estudiants, davant l'edifici de la Universitat. Es veuen parcialment uns cartells publicitaris. Vaig llegir el que posava en un d'ells i vaig pensar si seria un eslògan publicitari de l'època, però al mateix temps molt adient amb el que estava passant. Però en sortir del cinema ja se m'havia oblidat què hi deia!

Fa una estona he estat mirant un DVD sobre la pel·lícula, que regalava fa algunes setmanes un diari. Hi ha un tràiler, un documental sobre com es va fer la pel·lícula (és la part més llarga) i la cançó I si canto trist, que Lluís Llach va compondre en ocasió de la mort de Puig Antich.

En aquest DVD surt com filmaven l'escena de la manifestació i he vist el cartell publicitari: "Quiero recordar este momento", hi diu. Crec que moltes de les persones que vàrem viure escenes com aquella, amb els grisos descarregant la seva mala bava a cops de porra, mai no podrem oblidar-les

El fons que es veu quan surten els crèdits del final em van agradar molt. És davant la porta del cementiri en un dia de pluja. La policia fa fora la gent que intentava anar a l'enterrament de Puig Antich, i moltes de les roses vermelles que duien acaben destrossades per terra. La càmera enfoca un terra plujós escampat de pètals de roses. Preciós.

(Amb les entrades haurien de donar un paquet de kleenex.)

Il "Festival dei Saperi" i la ciència

Fa uns dies vaig ser a Pavia, on va celebrar-se el 1r "Festival dei Saperi". Una ciutat d'uns 71.000 habitants ha organitzat un festival cultural amb 90 activitats programades del 6 al 10 de setembre. I en aquest festival, la ciència ocupava un lloc destacat.

Les conferències i col·loquis amb poetes i altres artistes, filòsofs, cientifics, jutges s'alternaven amb concerts de musica classsica o dels corrents mes moderns, sessions de vídeo clips, espectacles pel carrer per a grans i petits, exposicions d'art i de ciència, mercats de productes artesans, la portada d'un laboratori universitari al Broletto, un antic palau al centre de la ciutat, visites i recorreguts culturals, etc.

Una de les joies del Festival és una exposició dedicada a Camillo Golgi ("Golgi architetto del cervello") en el centenari del premi Nobel que el 1906 aquest professor i investigador de la Universitat de Pavia va compartir amb Santiago Ramón y Cajal. L'exposició consta d'una part històrica i una altra d'interactiva (sobre els sentits i les percepcions principalment). A mi em va interessar especialment la part històrica, que situa Golgi en el context del su moment i mostra la ciència que es feia aleshores, no sols a la Universitat de Pavia, on ell traballava, sinó també en altres llocs.

Per altra banda, el curador de l'exposició (Paolo Mazzarello, historiador de la ciència) no ha caigut en el xovinisme i, sense treure valor al treball de Golgi --que sens dubte el tenia i no només per l'invent de la tinció que va permetre estudiar el sistema nerviós--, n'ha presentat una imatge que a molts italians pot no agradar, però que concorda amb la realitat.

La piazza della Vittoria --el cor de la ciutat-- era alguns vespres plena a vessar de gent que hi anava a escoltar, no concerts de rock, sinó persones que parlaven de l'origen i evolució de l'univers, de matemàtiques o de la prova del DNA com a eina de la medicina forense. A la foto es veu una part de la plaça, amb el pùblic que seguia la conferència de l'astrònoma Margherita Hack.

I a la mateixa plaça, al Broletto, un bonic palau que antigament havia estat lloc d'assemblees del poble i d'administració de justícia, el grup de recerca de la Universitat de Pavia que dirigeix el Prof. Carlo Alberto Redi hi va traslladar el seu laboratori perquè la gent pogués veure d'aprop el seu treball; veure com es fa la transferència nuclear i que és això de les cèl·lules mare de què tant es parla i que malauradament a Itàlia té la recerca molt limitada per les lleis restrictives que venen de l'època Berlusconi.

Aquest cop va ser Pavia, però fa uns anys vaig ser a Spoleto, que té un festival cultural d'una gran tradició i on des de fa algun temps també hi té cabuda la ciència.

De tornada, m'he tornat a fer una pregunta que m'he fet moltes vegades els darrers anys: quan veurem la ciència en el Grec, el Festival d'Estiu de Barcelona?

I recordava aquella frase que es va fer famosa fa unes dècades: "I have a dream". De vegades, però, els somnis esdevenen realitat.

Buscant informació

No sé si jo estic perdent facultats --probablement-- o els webs d'entitats oficials són com trencaclosques. O poser coincideixin les dues coses.

He d'escriure una carta a un conseller de la Generalitat de Catalunya i no en sé el nom ni l'adreça del Departament corresponent. (M'interessa tan poc la política els darrers temps, que no sé com es diu aquest conseller ni molts d'altres). He intentat buscar la informació per Internet, però he perdut molt de temps i no ho he pogut esbrinar.

Primer he anat al web de la Generalitat i d'allà al web del Departament que m'interessava. He intentat endevinar on podria trobar l'adreça física per enviar-hi una carta i també el nom de les persones que ocupen càrrecs destacats en el Departament.

Em decideixo per una pestanya que diu "Departament" i m'ha dut a una pàgina on només hi ha una llista per fer una tria d'enllaços. És una pàgina innecessària perquè tots aquells enllaços eren visibles des de la pestanya de la pàgina anterior. A més, cap d'aquells enllaços em serveix. Torno enrere, a la pàgina principal del Departament.

Miro tots els enllaços que hi ha a la primera plana, però cap d'ells em sembla útil per trobar la informació que cerco i que sembla tan fàcil. Tot i amb això, en provo alguns, sense èxit. Acabo desistint. Hauré de trucar al 012.

I alfinal em pregunto:

Tan difícil és fer una primera plana de presentació on hi hagi l'adreça postal, telèfons, etc. i un enllaç (millor si també fos a la primera plana) que porti a una pagina amb els noms dels principals càrrecs?

Per què sembla tan difícil fer un web on el principal factor a tenir en compte sigui la "usabilitat" i la facilitat a l'hora de trobar informació?

O potser sóc jo que no sé on he de buscar?