Preparem-nos, que arriba la Xylella

Oliveres del Salento infectades per Xylella fastidiosa
( Foto: Gianpietro Lipparini)

No sé quant de temps es conserva l'oli d'oliva, però estic pensat a fer-ne provisions. El seu preu segurament es dispararà si la Xylella fastidiosa, el bacteri que, en quatre anys, ha atacat dos milions d'oliveres a Itàlia, segueix estenent-se de manera imparable, com tot ho fa preveure. Però que s'apugi el preu de l'oli d'oliva és un mal menor comparat amb la magnitud del desastre ecològic que aquesta plaga pot causa en els països de la Mediterrània.

A través de l'Imma Rúbies, biòloga catalana que és professora de la Universitat de Bolonya, els darrers anys he anat seguint el desenvolupament de la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera, una malaltia amb un nom força descriptiu que afecta principalment les oliveres, però que pot afectar també altres espècies vegetals. La foto mostra un camp d'oliveres del Salento, una zona de la província italiana de Lecce (a la regió de la Pulla, en el tacó de la bota de la península italiana), que és la més afectada per l'acció devastadora d'aquest bacteri. Les oliveres de la foto no han patit cap incendi, com es podria suposar pel seu aspecte; la dessecació ha estat causada per la infecció que pateixen.

El bacteri i la malaltia

Xylella fastidiosa (foto Wikimedia Commons)

Xylella fastidiosa, el bacteri causant d'aquest desastre ecològic, viu en el xilema de les plantes que infecta. (El xilema és el conducte que, en les plantes vasculars, duu la saba des de l'arrel a les les fulles.) En molts casos, la població de bacteris dins del xilema no es fa molt gran i la planta infectada no presenta cap símptoma. De vegades, però, la població bacteriana augmenta molt i arriba a obstruir els vasos del xilema. Això impedeix que a les fulles els arribin aigua i nutrients i comencen a assecar-se. És el que està passant a les oliveres de la província italiana de Lecce, on el 2016 ja hi havia més de dos milions d'arbres infectats i altres deu milions corren el risc de contraure també la malaltia, segons ha indicat Giovanni Martelli, professor emèrit de patologia vegetal de la Universitat de Bari.

Vall de Guadalest (Foto M. Piqueras, abril 2016)

Fins no fa gaires anys, Xylella fastidiosa només s'havia trobat infectant plantes en el continent americà: Estats Units, Mèxic, Costa Rica, Venezuela, Perú, Argentina i Brasil. A Califòrnia, causa la malaltia de Pierce en les vinyes i, al Brasil, hi ha una subespècie que està causant estralls en els cítrics des de 1994. Després se'n va detectar la presència a Taiwan, i també en alguns productes importats a França, però van ser casos aïllats. L'octubre de 2013 va detectar-se per primera vegada a la província italiana de Lecce, en una zona propera a uns vivers de plantes ornamentals, d'on podria haver sortit el bacteri. Des del primer punt d'infecció, el bacteri ha anat avançant a una velocitat de 30 km per any. També se n'ha descrit la presència a l'Iran i a Turquia, però encara no hi ha estudis genètics que confirmin que es tracta de la mateixa espècie. El 2015 va detectar-se a l'illa de Còrsega, en plantes ornamentals, però després ha afectat plantes que creixen espontàniament a la Mediterrània, com ara el romaní, la ginesta i el baladre. El gener de 2017 es van detectar a Mallorca i Eivissa els primers casos d'infecció per Xylella en plantes ornamentals. Uns mesos després també apareixia a la península Ibèrica, en uns ametllers de Guadalest, a la comarca de la Marina Baixa (Alacant).

Branques d'olivera infectades per Xylella fastidiosa.

El xilema de les plantes no és l'únic habitat d'aquest bacteri, que també viu a l'aparell digestiu d'insectes que es nodreixen de la saba que puja pel xilema de les plantes. I l'insecte és qui transporta el bacteri d'una planta a una altra. Quan xucla el xilema d'una planta infectada, també engoleix bacteris, que colonitzen la part anterior del seu aparell digestiu, propera a la boca, i poden passar a altres plantes quan l'insecte hi clavi el seu aparell xuclador. A diferència d'alguns patògens que tenen hostes específics, Xylella pot infectar una gran varietat de plantes; fins ara es coneixen, per tot el món, 309 possibles plantes hostes, distribuïdes en 63 famílies; la Unió Europea ha elaborat una llista d'espècies susceptibles a una o més subespècies del bacteri que actualitza periòdicament.

Pel que fa a l'insecte vector, no és únic i el bacteri també pot viure a l'aparell digestiu de diverses espècies. Això ha contribuït a l'èxit de Xylella com a agent infecciós. De tota manera, no sempre que el bacteri colonitza el xilema d'una planta es produeix la malaltia. Com passa en algunes malalties infeccioses dels humans, hi pot haver plantes que tot i estar infectades, no arribin a presentar mai símptomes; són els individus que en epidemiologia s'anomenen "portadors sans". Per altra banda, si bé pot colonitzar més de 300 espècies de plantes, existeix una especificitat pel que fa al desenvolupament de les infeccions que causen símptomes, de manera que diferents grups genètics del bacteri (subespècies i soques) solen causar la malaltia en espècies diferents. Per exemple, la que està destruint les oliveres d'Itàlia és una soca de la subespècie pauca, pròpia de Sud-amèrica. Però aquesta mateixa soca també infecta els baladres; per tant, és difícil predir quines espècies atacarà una soca determinada de Xylella.

Philaenus spumarius, vector de Xylella fastidiosa (Wikimedia Commons)

Tot i que qualsevol insecte xuclador que s'alimenti del xilema de les plantes podria ser el vector de la infecció per Xylella, a Itàlia només se n'ha identificat una espècie en el cas de la dessecació ràpida de l'olivera: Philaenus spumarius, que xucla el xilema en les parts encara tendres de les oliveres infectades i esdevé el mitjà de transport del bacteri per passar a altres plantes. El nom que identifica aquesta espècie (spumarius) fa referència a l'escuma que produeixen les seves nimfes (una de les fases larvàries) i que els serveix de protecció.

Tractament de la malaltia i polèmica a Itàlia
Malauradament, ara per ara no existeix un tractament per guarir les oliveres afectades de la síndrome de dessecació ràpida. L'única cosa que es pot fer per controlar la malaltia és arrencar els arbres infectats i impedir la disseminació del bacteri tot arrencant la vegetació que creix al voltant i que podria també estar infectada, però no presentar símptomes. De fet, des que un bacteri infecta una olivera fins que comencen a manifestar-s'hi els primers símptomes pot passar fins a un any i mig, temps suficient perquè hagin esdevingut un reservori de la malaltia i el bacteri hagi pogut transmetre's a moltes altres plantes.

Hi ha uns protocols internacionals per a actuar davant d'infeccions com la de Xylella i l'Agència Europea de Seguretat Alimentària (EFSA) va respondre de seguida elaborant un informe per a la Comissió Europea sobre les mesures que calia prendre. Després, la Comissió va dictar unes mesures d'urgència per frenar l'avenç de la malaltia. Tan bon punt es detecta la malaltia, cal actuar amb rapidesa per arrencar els arbres i altres plantes infectades o que, per la seva proximitat podrien estar-ho, i crear una zona de contenció de la infecció. A més cal identificar i eliminar de seguida l'insecte vector de la malaltia en cada brot de la plaga, atès que tots els insectes que s'alimenten dels fluids del xilema de les plantes han de considerar-se possibles disseminadors del bacteri.

Malauradament a Itàlia aquestes mesures van ser aturades per l'acció d'uns grups de pressió formats per pagesos i moviments ecologistes, que van oposar-se a l'arrencada de les oliveres on s'havia detectat el bacteri. Primer van dir que Xylella no era la causa de la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera, i que era un bacteri oportunista que infectava arbres ja malalts per una altra infecció causada per un fong. També que els arbres que eren ben tractats i als quals s'aplicaven tècniques d'agricultura ecològica no patien la malaltia, afirmació que van desmentir els estudis realitzats en aquests cultius. Després va escampar-se la teoria de la conspiració, segons la qual el bacteri hauria estat alliberat en el medi per científics que l'havien estudiat en un laboratori de la regió, però a uns 200 km de distància de la zona on van sorgir els primers brots. Va córrer el rumor que al darrera hi havia la multinacional Monsanto, que volia substituir les oliveres de la Pulla --algunes d'elles mil·lenàries-- per oliveres modificades genèticament que s'estaven produint a Israel. Les denúncies van fer que la fiscalia actués "segrestant" els arbres infectats i impedint que fossin arrencats o talats, fins que no es disposés d'un estudi dut a terme per investigadors independents.

L'estudi es va fer i va demostrar que la causa de la dessecació ràpida de l'olivera era, com els científics havien dit des del principi, el bacteri Xylella fastidiosa. Mentrestant, s'havia perdut un temps preciós i la malaltia havia anat avançant. La Comissió Europea estava furiosa amb el Govern italià, al qual va amenaçar d'aplicar-li fortes sancions. Recentment i davant el perill que hi ha que la plaga s'escampi per Europa, les autoritats europees han fet un últim advertiment i han donat un termini de dos mesos perquè es duguin a terme les directives de contenció de la malaltia.

Però encara hi ha esperança
Quan em van arribar les primeres notícies d'aquesta greu plaga que afectava les oliveres italianes, vaig pensar si no estaríem davant d'una situació semblant a la que va viure la viticultura a Europa a finals del segle XIX, quan la fil·loxera, que, com la Xylella, va arribar d'Amèrica, va arrasar les vinyes europees. (La fil·loxera, no és, però, un bacteri, sinó un insecte paràsit emparentat amb el pugó, que ataca les arrels de les plantes que parasita.) Els ceps americans eren resistents a la fil·loxera i la solució va ser empeltar ceps americans en els europeus.

Suposo que, com jo, qui conegui una mica la història de la fil·loxera pensaria el mateix. Primer, en el desastre que es pot produir i després que potser existeixi alguna varietat d'olivera resistent amb la qual es puguin renovar els cultius, com es va fer amb els ceps. I així és. Aquests anys s'ha vist que no totes les oliveres responien d'igual manera a la infecció. Els mateixos pagesos van adonar-se que la varietat d'olivera anomenada Leccino era més resistent i van suggerir que es faci servir per empeltar a les oliveres de varietats més susceptibles a la infecció, especialment als arbres monumentals, mil·lenaris. Després s'ha descobert encara més resistència en una altra varietat d'olivera, la FS-17, que es coneix com a Favolosa. És una varietat que va obtenir-se per selecció de plàntules i que està patentada pel Consell Nacional de Recerca italià. El fet que estigui patentada, però, ha despertat suspicàcies entre els pagesos, que pensen que els propietaris de la patent potser n'apujaran el preu i les noves varietats podrien quedar fora del seu abast.

La plantació de varietats d'olivera resistents a Xylella o el seu empelt en les oliveres que ara per ara en són susceptible no podent ser, però, solucions immediates, sinó a llarg termini. Ara per ara, el que cal fer és eliminar el bacteri de les zones infectades i això només podrà fer-se arrencant els arbres infectats tan bon punt es manifestin els primers símptomes de la dessecació. Malauradament l'aturada d'aquesta pràctica per ordre judicial mentre s'investigaven les denúncies fetes per pagesos i ecologistes va fer que la infecció s'estengués per tota la província de Lecce i hagi entrat també a les províncies veïnes de Brindisi i Taranto.

El futur de les oliveres de la Mediterrània
L'olivera és un dels principals recursos de l'agricultura tradicional dels països de la conca mediterrània. També es troba a la base de l'anomenada dieta mediterrània. Fa algunes hores, a través de Facebook, m'han arribat aquestes fotos:

Oliveres de l'illa de Naxos, a les Cíclades (foto de M. Florenciano)

Fulles i fruits d'una olivera de Naxos (foto de M. Florenciano)

Les ha fetes Mo Florenciano a l'illa grega de Naxos i les reprodueixo amb el seu permís. Me les mirava i pensava que no fa tant de temps que les oliveres del Salento estaven tan sanes com aquestes oliveres de les Cíclades. Esperem que les oliveres de Naxos es mantinguin sanes i puguin arribar a mil·lenàries, com algunes de les oliveres que han hagut d'arrencar a Itàlia. És un patrimoni natural de tan valor com el que pugui tenir el patrimoni arquitectònic.

NOTA
Els estudiants d'una escola del Salento han fet un vídeo (16 minuts) sobre aquest greu problema que afecta la major riquesa de la seva terra. És molt il·lustratiu i una bona eina de divulgació sobre la síndrome de dessecació ràpida de l'olivera:



Actualització (22.07.2017)
El 9 de març de 2017, el TERMCAT va publicar un article en el seu blog amb informació sobre Xylella fastidiosa i la manera de denominar el bacteri en un context de divulgació. L'adaptació del gènere Xylella quan es tracta com un nom comú és xilel·la, que és del gènere femení. Per tant, el títol d'aquesta entrada del meu blog hauria de ser "Preparem-nos, que arriba la xilel·la".

Per saber-ne més:
- How do plant disease caused by Xylella fastidiosa emerge?, per R.P.P. Almeida i L. Nunney, a Plant Disease, novembre 2015, pp. 1457-1467
- Lo scontro tra giustizia e scienza sulla xylella in Puglia, per Daniele Rielli, a Internazionale (24.12.2015)
- Plant disease explained: The dangers of Xylella fastidiosa, per Rebekah Robinson, a The Telegraph (23.02.2016)
- Xylella fastidiosa, avís fitosanitari d'una nova malaltia a Europa per a les oliveres i la planta ornamental, per Isabel Pujades i Trinidad Plaza, a Quaderns Agraris, 41 (desembre 2016), pp. 61-70
- La plaga vegetal más peligrosa de Europa invade las Baleares, per Joaquim Elcacho, a Natural-La Vanguardia (24.01.2017)
- Xylella, così si vince il batterio che ha infettato 2 milioni di ulivi, per Michelangelo Borrillo, a Corriere della Sera (07.05.2017)
- 'Xylella fastidiosa': una predicción cumplida, per Michele Catanzaro, a El Periódico (03.07.2017)
- Alerta al camp valencià: ha arribat el 'Xylella fastidiosa', per Núria Cadenes, a Vilaweb (11.07.2017)
- Xylella fastidiosa vector transmission biology, per Rodrigo P.P. Almeida, al llibre Vector-Mediated Transmission of Plant Pathogens, pp. 165-173
- Modelling the spread and control of Xylella fastidiosa in the early stages of invasion in Apulia, Italy, per S.M. White, J.M Bullock, D.A.P. Hooftman, D.S. Chapman, a Biol Invasions (2017) 19:1825-1837
- Diffusion of Xylella in Italian olive trees. Blog dedicat exclusivament a recollir notícies i informació sobre la dessecació ràpida de l'olivera a Itàlia.

La música i jo

No sóc experta en música. De fet, no crec que sigui experta en res. Sóc massa tastaolletes per poder-me dedicar de manera profunda a una cosa. La música m'agrada i em fa molta companyia mentre escric, llegeixo o vaig fent feina per casa. Pel que fa als intèrprets de música, em causen una gran admiració. Si el sol fet de saber llegir una partitura i saber com sonen aquells signes ja em sembla que té molt de mèrit, saber traduir-los en sons em sembla el súmmum.

Quan vaig estudiar el batxillerat, hi havia una assignatura que era exclusives de les noies. Es deia Enseñanzas del Hogar, i en realitat eren tres: Música, Labores i una altra que no recordo com es deia, que era com un aprenentatge per ser allò que s'esperava d'una dona, algú que sabés dur una llar i que alhora fos elegant i amb do de gents. L'assignatura de música tenia dues parts, la teòrica i la pràctica, però la pràctica no passava del solfeig. Tot i amb això, per a mi va ser una assignatura molt dura. Jo sabia "cantar" l'escala musical, el do-re-mi-fa-sol-la-si, però era incapaç de saber com sonava una partitura determinada, llevat d'algunes que m'havia après de memòria, com qui aprèn una cançó, però posant-hi el nom de les notes en comptes de paraules. El llibre de solfeig es deia LAZ, que eren les inicials del seu autor, Lambert Alfonso Zamacois.

M'hauria agradat tocar un instrument musical i ho vaig provar amb dos, l'harmònica i la guitarra. Però aviat van quedar abandonats. Per sort, l'harmònica era molt barateta; la guitarra, no tant, però al final algun dels meus germans la va fer servir, no sé si amb gaire èxit, però.

Harmònica (Wikimedia commons)

Des que vaig abandonar el meu desig de tocar algun instrument musical, quan vaig a un concert o en segueixo algun per la televisió, quedo bocabadada en veure amb quina aparent facilitat els intèrprets tradueixen en sons harmònics els signes de les partitures. No sé com s'ho fan els pianistes per poder llegir la partitura i tocar unes notes amb una mà i unes altres amb l'altra i al mateix temps prémer els pedals. O els que toquen instruments de vent, bufant (però com de fort?, ho deu indicar la partitura?) al mateix temps que amb els dits premen els botons de l'instrument o en tapen els forats. Però els que més m'admiren són els intèrprets d'alguns instruments de corda. La guitarra encara té les marques dels trasts que indiquen on s'han de posar els dits. Però sempre em pregunto com s'ho fan els intèrprets de violí, viola, violoncel o contrabaix. ¿Com saben en quin lloc exacte han de fregar les cordes amb l'arc, si no hi ha cap marca que indiqui on estan les notes?

I si penso en la direcció d'una orquestra, la cosa em sembla encara més complicada. Tant per part del director, que amb els moviments de la batuta i de les seves mans, ha de fer que el conjunt soni adequadament, com per part dels membres de l'orquestra, que a més de la complicació de llegir la partitura i tocar l'instrument han de fer-ho interpretant les ordres del director.

El meu amor per la música és com un amor platònic. Puc gaudir de la seva presència, però res més.

Orfes del Carles (Capdevila)

Carles Capdevila a l'Auditori AXA, 10 d'abril 2017

Ens vam saludar només una vegada, quan vaig començar les meves col·laboracions a l'ARA i Mònica López Ferrado, que aleshores coordinava la secció de ciència del diari, me'l va presentar. Per a mi, però, Carles Capdevila era ja un amic des de feia temps. Un amic que cada matí em saludava amb el seu article, el primer que llegia en obrir el diari, físicament o a través del web. Des que, a causa de la malaltia, va haver de reduir la seva activitat, els articles seus es publicaven el cap de setmana a la darrera pàgina del diari. Suposo que, com jo, eren moltes les persones que començaven el diari pel final, per llegir primer l'article del Capdevila. Malauradament, ja no podrem fer més.

Aquest matí, només obrir Twitter per veure els titulars de la premsa, he vist que "Carles Capdevila" era tendència (TT) a Barcelona. Era un mal presagi, que s'ha confirmat immediatament, perquè eren molts els tuits dels mitjans de comunicació que informaven de la seva mort. El diari ARA, del qual era director fundador, li ha dedicat la portada del seu web (el diari imprès suposo que ho farà demà). Molt emotiu és l'article (en veu i escrit) d'Antoni Bassas, que era molt més que un col·lega de Carles. I el diari ofereix una tria de deu dels millors articles seus; una tria que ja diuen que és "mínima", perquè haurien pogut incloure'n centenars.

El meu Sant Jordi 2017

El llibre La vida que aprenc, és també un recull de les seves columnes de l'ARA. Va ser un dels llibres més venuts per Sant Jordi i encara segueix a la llista dels més populars. Jo vaig avançar-me a Sant Jordi i el vaig comprar tan bon punt vaig saber que s'havia publicat. I el 10 d'abril, vaig assistir a la presentació que Carles Capdevila en va fer, acompanyat d'Antoni Bassas, a l'Auditori AXA de Barcelona. Vaig llegir el recull del llibre --alguns articles els recordava de quan es van publicar al diari-- i suposo que l'aniré rellegint de tant en tant, com les criatures que llegeixen una i altra vegada contes que els han agradat. I quan passi mals moments a la vida,  intentaré seguir el consell que Carles Capdevila ens donava en el títol de la darrera columna que va publicar just fa sis dies: "Diguem-nos coses boniques"

Amb Carles Capdevila he compartit l'admiració pel personal d'infermeria i auxiliar dels hospitals i ambulatoris. Des de fa uns anys, les meves anades a hospitals com a acompanyant i també alguna vegada com a pacient, m'han fet adonar-me de la gran tasca que fan les infermeres (i ho escric en femení "inclusiu", perquè són en gran part dones), però que no sol ser prou reconeguda. Tant de bo l'agraïment públic que els va dedicar Carles els darrers anys faci que la societat apreciï més el treball d'aquestes dones que --llevat d'alguna excepció-- contribueixen a fer menys feixuc el pas per un hospital.

Àlex Gutiérrez, en l'article "Mor Carles Capdevila, periodista vital", diu que aquesta mort "deixa milers de lectors orfes". Té raó, i jo sóc una de les persones que a partir d'ara se sentiran orfes del Carles, encara que, per l'edat, gairebé podria haver estat el meu fill. Quan, els caps de setmana, agafi el diari en paper o en descarregui el pdf del web, sentiré el buit de la seva absència. Ara mateix, tinc a la segona pantalla del meu ordinador la foto de portada (del web) de l'ARA i em costa imaginar que aquest somriure de bonhomia s'ha apagat per sempre.

Elisabetta Fiorini Mazzanti (1799-1879)

Accademia dei Lincei (M. Piqueras, 2011)

L'Herbari de la Universitat La Sapienza de Roma, fundat el 1872, conté més d'un milió d'exemplars, bona part dels quals formen part de col·leccions històriques. Entre aquests herbaris històrics, hi ha el de la comtessa Elisabetta Fiorini-Mazzanti (1799-1879), destacada botànica especialitzada en l'estudi de molses i d'algues d'aigües dolces, a les quals va dedicar la seva atenció durant cinquanta-cinc anys. L'Accademia dei Lincei, de la qual va ser membre Fiorini, parlava d'ella com de la "Illustre nostra Briologista e Ficologista, la Signora Elisabetta Fiorini Mazzanti". (La briologia és la part de la botànica dedicada a l'estudi de les molses, i la ficologia, la que tracta de de les algues.) Altres dones botàniques italianes del segle XIX, malgrat ser també recol·lectores de plantes, col·laborar amb professors de botànica i fins i tot haver descrit noves espècies, no van rebre el mateix reconeixement per part dels naturalistes contemporanis, que consideraven que Elisabetta seguia un mètode de recerca equivalent al dels científics professionals. 

Terracina (ca. 1800)

Elisabetta Fiorini (Mazzanti era el cognom del marit) va néixer el 3 de juny de 1799, a Terracina, ciutat situada a uns 100 km al sud de Roma, a la regió italiana del Laci (aleshores compresa en els Estats Pontificis). Era filla del comte Giuseppe Fiorini i la seva esposa Teresa (nascuda Scirocchi). Tot i pertànyer a la noblesa, no era una família especialment rica.  La seva mare va morir aviat i, essent Elisabetta filla única, el seu pare va educar-la pensant en el seu futur com a hereva de les possessions familiars, que hauria d'ocupar-se d'administrar. Elisabetta va estudiar història, geografia, literatura, art i diverses llengües; sabia llatí i, entre les llengües modernes, va aprendre francès, anglès i alemany. Era una nena malaltissa i la duien fora de la ciutat amb la confiança que els aires del camps anirien millor per a la seva salut. El contacte amb la natura va desenvolupar la seva afició a les plantes. Un amic de la família va presentar-li el naturalista Giovan Battista Brocchi (1772-1826), expert en botànica, malacologia i, especialment, en geologia, el qual va familiaritzar la noia amb els principis de la classificació de les plantes i amb el sistema de classificació de Linnée, que donava a cada espècie un únic nom llatí. Quan Brocchi va marxar a treballar a Egipte, Elisabetta va rebre l'ajut i ensenyaments d'Ernesto Mauri (1791-1836), director del Jardí Botànic de Roma a partir de 1820.

Els primers herbaris d'Elisabetta contenien plantes dels voltants de Formia, població costera a uns 38 km al sud de Terracina. La descripció d'aquestes plantes i d'altres que havia recollit prop de Roma va ser el tema del seu primer article científic, que el Giornale de l'Accademia Arcadica li va publicar el 1823 per indicació de Brocchi. Entre els naturalistes de l'època amb qui es va relacionar hi havia també Charles Lucien Bonaparte (1775-1840), ornitòleg reconegut internacionalment, que visitava sovint el comte Fiorini a Roma. Bonaparte va animar-la per escriure un apèndix al Prodromo della Flora Romana publicat per Antonio Sebastiani i l'esmentat Mauri el 1818. En aquell apèndix, publicat el 1828, Elisabetta Fiorini va incloure un centenar d'espècies silvestres que no s'havien descrit abans en aquella regió.

A principis del segle XIX va introduir-se en els estudis de botànica l'ús del microscopi, que oferia noves possibilitats, especialment per estudiar les molses i també les algues microscòpiques. El treball més destacat d'Elisabetta va ser l'estudi que va fer de les molses de la zona de Roma publicat el 1831 en el llibre Specimen Bryologiae Romanae, que va escriure en llatí i va dedicar als seus mestres Brocchi i Mauri. Aquesta obra va ser un referent en l'especialitat; va promoure l'estudi dels briòfits (les molses) i va difondre's més enllà de la península italiana, a França i Alemanya. A m és, aquest treball li va obrir les portes de la Reial Acadèmia de les Ciències de Torí. El 1841 se'n va publicar una nova edició.

La vida familiar d'Elisabetta no va ser gens afortunada. El 1829 va casar-se amb Luca Mazzanti i van tenir tres fills, però dos d'ells van morir aviat. (en aquella època la mortalitat infantil era molt alta; les malalties infeccioses feien estralls en la mainada). El 1841 va morir el seu marit i poc després el seu pare. Li quedava només una filla, Veneranda, però va morir molt jove, amb només quinze anys. En faltar la seva filla, Elisabetta va adoptar una neboda d'Ernesto Mauri, un dels seus mestres.

Llevat de la companyia de la seva filla adoptiva, Elisabetta duia una vida solitària, que passava entre Roma i les finques on estiuejava, dedicada en gran part a la seva recerca. Habitualment no tenia gaire contacte directe amb altres naturalistes, però va  establir una xarxa de correspondència que li permetia saber què feien altres investigadors, i es mantenia al corrent de les noves espècies descrites i de les descobertes que es feien en disciplines com la zoologia o la geologia. Entre els seus corresponsals hi havia destacats botànics francesos, britànics i i suïssos. Durant les temporades que passava al camp, de vegades rebia la visita d'altres naturalistes, amb els quals sortia a buscar plantes i molses. I amb els seus corresponsals, a més d'informar-se recíprocament del que feia cadascú, s'intercanviaven mostres de les espècies recollides en les sortides al camp.

A més de l'esmentada Reale Accademia delle Scienze de Torí, Elisabetta va ser membre de la Pontifica Academia dei Nuovi Lincei de Roma, l'Accademia Economia-Agraria de Florència, l'Accademia di Arcadica di Scienze de Roma, l'Académie d'Horticulture de Brussel·les i la Leopoldino-Carolinische Deutsche Academie der Naturforscher de Dresden.

El Colosseu de Roma al segle XXI (M. Piqueras, 2011)

Els últims treballs que va publicar, entre 1875 i 1878, eren una sèrie d'inventaris de les plantes que creixien en el Colosseu de Roma i que havia anat fent al llarg de molts anys. Com que la seva visió estava molt deteriorada i ja no podia treballar amb el microscopi, els últims anys de la seva vida va reprendre aquella recerca. Un altre motiu per publicar-ho era denunciar que els treballs de neteja del monument feien desaparèixer les plantes que espontàniament hi havien crescut com a "testimoni de la caducitat de tota grandesa i puixança humana". Creia que l'avarícia arqueològica estava destruint aquell bé natural. Era una visió general de l'època romàntica, en què s'apreciava el valor estètic que la vegetació aportava a un monument en ruïnes, sense tenir en compte que contribuïa a la seva degradació, segurament per desconeixement o perquè es pensava que el destí dels monuments antics era la seva desaparició.

Elisabetta Fiorini va investigar també algues d'aigua dolça. Entre els éssers vius que en aquell temps anomenaven algues, però, n'hi ha que avui dia se sap que no ho són. A començament del segle XIX, el món microscòpic era molt poc conegut i els éssers vius es classificaven com a plantes o com a animals. Per altra banda, fins ben avançat el segle XX no es va saber que determinats microorganismes que havien estat classificats com a algues (les anomenades algues blaves o cianofícies) eren en realitat bacteris: els actuals cianobacteris. I entre els organismes que va estudiar com a "espècies botàniques", però que eren bacteris, n'hi ha un de molt curiós --que no era cianobacteri-- per un efecte que causa i que, al llarg de la història, ha estat considerat un miracle. Des de 1852, ella en va parlar en la seva correspondència amb el naturalista toscà Adolfo Targioni Tozzetti, i en una carta de 1857 li explica una història sobre aquest organisme.

Fiorini descriu al seu col·lega que una senyora va voler obsequiar un amic seu amb una pizza dolça i quan l'home a qui anava destinada va destapar-la, va trobar-la tota vermella, com si li haguessin abocat sang al damunt. Era supersticiós i es va espantar, tot pensant que es tractava d'un acte de bruixeria. Va enfurismar-se tant, que volia dur aquella dona als tribunals, cosa que no va fer gràcies a algunes amistats comunes. Fiorini se'n va assabentar posteriorment i sentia no haver-se trobat en el lloc on es va produir aquest fet, perquè hauria tingut l'oportunitat de veure una alga --segons ella, era una alga-- de la qual havia sentit parlar però que mai no havia pogut veure al natural.

Aquella suposada alga era Palmella prodigiosa, que és un dels noms que ha rebut el bacteri avui dia anomenat Serratia marcescens. Aquest bacteri té soques que produeixen un pigment vermell molt intens, del color de la sang fresca. Les colònies que formen aquestes soques vermelles són com unes boletes que podrien confondre's amb gotes de sang i que, encara que s'assequin, mantenen el seu color vermell viu. En diferents èpoques de la història del cristianisme hi ha registrats miracles de pans, polenta o hòsties que sagnen. El 1819, es va parlar també d'una polenta diabòlica, que va fer que les persones que van ser testimonis del fenomen anessin a demanar a un capellà que les deslliurés dels mals esperits. Un naturalista de l'època --Bartolomeo Bizio-- va demostrar que es tractava d'un fenomen natural, quan, amb els seus experiments, va aconseguir que les suposades gotes de sang creixessin sobre polenta. Ell va ser qui va dir que es tractava d'un gènere nou, que va anomenar Serratia, però convençut que es tractava d'un fong. Un d'aquests fenòmens considerats miracles, però molt més antic (segle XIII), es troba a l'origen de la festivitat del Corpus. Serratia és un bacteri que creix molt bé en substrats que contenen midó amb abundància i en ambients càlids i humits. Això explica que els miracles que se li atribueixen s'hagin produït sempre en productes rics en midó, com són el pa, la polenta i les hòsties.

Malgrat la seva salut malaltissa, Elisabetta Fiorini-Mazzanti va tenir una vida llarga per a la seva època. Va morir el 23 d'abril de 1879, pocs mesos abans de fer vuitanta anys. Alguns naturalistes li van dedicar gèneres o espècies. Per exemple, Camille Montagne va anomenar Mazzantia un nou gènere de fong, C. Müller va anomenar Filotrichella fiorini mazzantiae una nova espècie de molsa i F. Parlatore va anomenar Fiorinia theae un minúscul insecte que és una plaga de moltes plantes.

Bibliografia:
- Fiorini Mazzanti Elisabetta. A: "Scienza a Due Voci. Le donne nella scienza italiana dal Settecento al Novecento"
- Fiorini, Elisabetta. Dizionario biografico degli italiani, vol. 48 (1997)
- Elisabetta Fiorini Mazzanti, Benedetto Viale e gli amici Toscani, de C. Del Vivo. "Antologia Vieusseux", n.s., a XX. n. 58, gener-abril 2014, pp. 159-175
- Le flore dei siti archeologici, per Giulia Caneva i Simona Ceschin
- Ladies in the Laboratory II: West European Women in Science 1800-1900. A Survey to Their Contributions to Research, per Mary R.S. Creese, The SCarecrow Press (2004)
- The type species of the genus Serratia, commonly known as Bacillus prodigiosus, per R.S. Breed i Margaret E. Breed

Qui és menja el plàstic?: Cucs, papallones o microbis?

"Messieurs, c'est les microbes qui auront le dernier mot" (Senyors, són els microbis els qui tindran la darrera paraula). Aquesta frase s'atribueix a Louis Pasteur (1822-1895), un dels pares de la microbiologia mèdica. No sé si realment va dir-la ell, però el que és cert és que els microbis tenen la darrera paraula en moltes coses que mai no hauria pogut imaginar aquest investigador, des de l'origen de moltes malalties aparentment no infeccioses fins a la resolució de problemes ambientals. Podria ser que també la tinguessin per resoldre el problema que representen els milions de tones de deixalles de plàstic acumulats en el planeta.

Cucs menjadors de plàstic?
Ahir, en una emissora de ràdio, vaig sentir que s'havien trobat uns cucs capaços de menjar plàstic. Em va sobtar, perquè el plàstic és una substància artificial i, si algun organisme és capaç de degradar-lo, ha de ser perquè contingui algun enzim que ho faci possible i, a la natura, en general, els éssers vius tenen els enzims necessaris per a degradar només allò que és produït pels propis éssers vius. (Hi ha algunes excepcions, com ara els microbis que poden nodrir-se de pedres o roques.) Fins ara, l'únic plàstic que es podia degradar biològicament és el plàstic natural que fabriquen alguns bacteris o plantes a les quals s'han transferit els gens bacterians que els confereixen aquesta propietat.

Eruga de l'arna de la cera (Wikimedia commons)

He volgut aprofundir més en la notícia sobre els cucs menjadors de plàstic i he trobat alguns llocs on ja deixava clar de quins "cucs" és tracta. En realitat no són cucs, sinó les larves d'una papallona, la Galleria mellonella, coneguda com a arna de la cera o poll de les arnes (en castellà, polilla de los panales). (Les larves de molts insectes són anomenades popularment 'cucs' per la seva forma vermiforme; per exemple, els "cucs de seda" són les larves --o erugues-- de la papallona de la seda.) L'arna de la cera és una plaga en apicultura; s'alimenta de la cera de les abelles i pot arribar a destrossar-ne els ruscs.

La descoberta: serendipitat
La notícia que s'ha escampat per tots els mitjans de comunicació fa referència a un article publicat a la revista Current Biology, que descriu la recerca feta per Paolo Bombelli, Christopher J. Hower i Federica Bertocchini; els dos primers, investigadors de la Universitat de Cambridge i la tercera, investigadora italiana que treballa en un centre mixt del CSIC i la Universitat de Cantàbria. La descoberta de l'activitat devoradora de plàstic per part d'aquestes papallones va ser un cas de serendipitat.

Federica Bertocchini, que dedica part del seu temps lliure a l'apicultura, durant l'hivern guarda els ruscos buits a casa. L'any passat, quan els va agafar per posar-los a l'exterior, va veure que estaven infestats per l'arna de la cera. Va aconseguir agafar les erugues intruses i ficar-les en una bossa de plàstic de polietilè. Després d'unes hores, la bossa era plena de forats i les arnes s'havien escampat pertot. No hi havia trossets de plàstic cosa que semblava indicar que s'havien menjat el plàstic que faltava en els forats. Això la va intrigar i, com a bona investigadora, va voler saber si aquells insectes eren capaços de menjar-se el plàstic. Per comprovar-ho, Bertocchini va comptar amb la col·laboració de dos bioquímics de la Universitat de Cambridge, amb els quals van dissenyar un experiment. Van ficar un centenar d'arnes de la cera en una bossa de plàstic de les que es fan servir en els comerços i van veure que després de 40 minuts ja s'hi veien forats; van calcular que cada insecte podia fer uns 2,2 forats per hora. Però el fet que hi hagués forats podria haver estat causat per una acció mecànica, que les arnes destrossessin el plàstic amb el seu aparell bucal per sortir de la bossa i que, fins i tot en el cas que se l'empassessin, que el plàstic travessés el seu aparell digestiu sense degradar-se.

En una segona fase de l'experiment van triturar les arnes de la cera, i van aplicar aquella massa triturada directament damunt la bossa de plàstic. Si les arnes eren capaces de degradar el polietilè, aquella massa hauria de contenir els enzims que ho feien possible i per tant, també es degradaria. Després de 14 hores havia desaparegut un 13 per cent de la massa del plàstic. Mitjançant diverses tècniques de laboratori van comprovar que el polietilè, que és un polímer, era degradat fins a un compost químic més senzill, l'etilenglicol. Això significa que l'enzim, si hi participava més d'un-- era present en el triturat d'arnes aplicat sobre el plàstic.

Els resultats d'aquest experiment fan pensar que en un futur més o menys llunyà es podrà resoldre el problema dels residus plàstics. Tanmateix, no és una troballa tan innovadora com els mitjans ens la presenten, i queden encara moltes incògnites per resoldre abans que se li pugui trobar l'aplicació pràctica. Per què, d'on prové l'enzim --o enzims, si n'intervé més d'un-- que degraden el plàstic? El produeix el mateix insecte o podria ser un enzim segregat pels microorganismes que viuen en el seu aparell digestiu? De la mateixa manera que la degradació de la cel·lulosa en els animals remugadors la duen a terme els microbis que es troben en el seu rumen, o que la digestió de la fusta que mengen els insectes xilòfags (menjadors de fusta) la fan també els microbis del seu aparell digestiu, és molt probable que sigui la microbiota (o microflora) de les arnes de la cera la que s'encarregui de la degradació del plàstic.

Eruga de l'arna índia de la farina (Wikimedia commons)

Altres menjadors de plàstic
Tot i el rebombori de la notícia, aquests insectes no són els primers menjadors de plàstic descrits. I els mateixos autors de la recerca ho reconeixen en el seu article. El 2014, dos investigadors de la Universitat de Pequín i un altre xinès, investigador a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, van descriure la degradació del plàstic que duen a terme les larves de l'arna índia de la farina (Plodia interpunctella). Van trobar, en l'aparell digestiu de l'arna, dos bacteris que degradaven el polietilè. Un d'ells, Enterobacter asburiae, és un bacteri que comprèn soques patògenes per als humans, però que pot viure en ambients molts diversos i s'ha aïllat també en plantes de cultiu com ara el cotó, les mongetes o l'arròs. L'altre bacteri era una soca d'una espècie no identificada del gènere Bacillus, que van anomenar Bacillus sp. YP1. Posteriorment, aquests mateixos investigadors van determinar la seqüència genètica de Bacillus sp. YP1. L'anàlisi dels seu genoma va mostrar la presència de 182 gens que intervenen en les vies de degradació i metabolisme de productes xenobiòtics, és a dir productes amb una estructura química que és poc freqüent o inexistent a la natura perquè són compostos sintetitzats en el laboratori.

Abocador de plàstic (Creative Commons)

Un altre bacteri menjador de plàstic va ser descrit el 2016. Es tracta de Ideonella sakaiensis, que va ser aïllat en un abocador de politereftalat d'etilè (més conegut per les sigles PET). Aquest bacteri formava part d'un consorci microbià constituït per bacteris, llevats i protozous, que era capaç de degradar el PET. Posteriors anàlisis van revelar que era una única espècie (l'esmentada Ideonella sakaiensis) la que s'encarregava de la degradació del plàstic.

Conclusions
Què aporta doncs de nou la descoberta d'aquesta arna menjadora de plàstic? La rapidesa amb què ho fa. Els dos bacteris aïllats de l'arna índia de la farina triguen unes vuit setmanes a degradar el polietilè, i el bacteri devorador de PET, tot i que és més ràpid, triga unes sis setmanes. En canvi, en una breu estona els efectes de l'arna sobre el plàstic ja són evidents.

Els investigadors de l'arna de la cera tenen ara diverses vies per continuar la seva recerca. Una d'elles és identificar els enzims que participen en la degradació del polietilè i suposo que determinar si són del propi insecte o si són enzims de la seva microbiota. Una altra, identificar els gens que codifiquen aquests enzims. Un dels investigadors (Bombelli) diu en un article en el diari The Guardian que volen esbrinar si les arnes devoren el plàstic per usar-lo com a aliment o perquè volen escapar de la bossa on estan tancades. Si ho fessin per escapar, potser un cop ho hagin fet ja no tindrien necessitat de menjar tant; però si ho fan per usar el plàstic com a font d'energia, la cosa seria diferent. A mi em fa l'efecte que, si les arnes mengessin el plàstic amb tanta voracitat només per l'afany d'escapar, la massa d'arnes triturada potser degradaria el plàstic molt més lentament. Però potser estic equivocada.

Mentre llegia aquests articles recordava Lynn Margulis, la biòloga nord-americana que tant va defensar el paper de la simbiosi en l'evolució biològica. És molt possible que la degradació del polietilè per part de l'arna de la cera sigui també un cas de simbiosi, com el de la degradació del PET per l'arna índia de la farina. I és que, com deia Pasteur, els microbis són els qui tenen (gairebé sempre) la darrera paraula.

Potser us interessarà:
- Biologa italiana scopre i bruco che mangia la plastica: "Cosí è nata per caso la mia ricerca" (La Repubblica, 25.04.2017)
- Els cucs que degraden el plàstic, per Antonio Madridejos (El Periódico, 24.04.2017)
- El gusano de la cera, capaz de degradar el plástico más resistente, per Antonio Cerrillo (La Vanguardia, 25.04.2017)