El meu visitant: un tallarol capnegre?

Em sembla que és una femella de tallarol capnegre; si més no s'assembla molt al de la foto que l'hivern passat em va enviar José Luis Gallego quan va començar a venir aquest moixó (o un altre d'igual) a menjar al meu balcó.

Tallerol capnegre (Sylvia melanocephala)?, femella.

Com li podria fer entendre que, encara que jo em mogui per allà, no li penso fer mal?; al contrari, que sóc qui li posa les larves d'insectes que troba a la menjadora i damunt d'alguns testos del balcó? No he pogut fer-li més que aquesta foto quan el moixó era en una taulada que hi ha prop del balcó. Quan s'ha adonat que hi havia algú per allà ha arrencat el vol. I quan uns minuts després ha vingut a la menjadora, tan bon punt ha notat que la cortina es movia, ha marxat de nou. De bona gana faria un forat a la cortina i posaria la càmera amb un trípode enfocant la menjadora a través del forat.

Foto: M. Piqueras, 13.01.2013

Carl Woese (1928-2012)

No he vist a cap diari d'aquí que hagi donat la notícia de la mort de Carl Woese, el microbiòleg nord-americà que va morir fa una setmana, el 30 de desembre de 2012. Clar, no es tracta d'un personatge de la jet set, actors, esportistes, gent del món de la política o dels negocis, que omplen diaris i revistes. Woese era només un científic revolucionari, que va canviar la manera de veure els éssers vius, proposant-ne una nova classificació, que avui dia està generalment acceptada.

De Woese s'ha dit que va descobrir "el tercer domini de la vida", el grup dels Arqueus (abans anomenats "arqueobacteris"). Jo no diria que això fos un descobriment, perquè aquests microorganismes es coneixien des de feia temps. Allò que va fer Woese és donar-los una nova categoria en la classificació dels éssers vius. En els arbres de la vida que representen els diversos grups d'éssers vius com a branques que es van ramificant d'un tronc comú, abans de Woese se separaven en una mateixa branca tots els organismes procariotes (amb cèl·lules sense nucli) i el terme 'procariotes' era sinònim de 'bacteris'.

El 1977 Woese va adonar-se que els bacteris podien separar-se en dos grans grups que estaven molt allunyats l'un de l'altre des del punt de vista evolutiu: els eubacteris i els arqueobacteris. I el 1990 va proposar la divisió en tres grans grups, que va anomenar "dominis": Arqueus, Bacteris i Eucariotes (o Bacteria, Archaea i Eukaryota o Eucaryota). Els va representar en un arbre que en un principi es divideix en dues branques: una que forma totes les espècies del domini dels Bacteris i una altra de la qual se'n separa una que originarà els Arqueus i després tots els grups d'Eucariotes.

Arbre de la vida, amb els tres dominis de Woese

Com qualsevol cosa, el éssers vius es poden classificar de moltes maneres. Depèn dels criteris que s'adoptin per a la classificació. Podríem dir que hi ha tantes classificacions com persones classificadores. Quan jo anava a l'escola, em van ensenyar que els éssers vius només es classificaven en animals i vegetals; eren dos dels tres regnes de la natura (el tercer eren els minerals). Després vaig aprendre altres classificacions, fins arribar a la dels cinc regnes: Monera (o procariotes, és a dir tots els organismes amb cèl·lules que no tenen el material genètic reclòs en un nucli), Protists (organismes unicel·lulars eucariotes, és a dir, amb el material genètic dins d'un nucli), Plantes, Fongs i Animals. Aquesta classificació, proposada per Whittaker va ser lleugerament retocada per Lynn Margulis (va canviar el nom de Protists pel de Protoctists, en el qual va incloure també organismes multicel·lulars com les algues).

Arbre de la vida amb els cinc regnes

En la classificació de Woese, els Arqueus i els Bacteris són dues branques que s'originen separadament a partir d'un avantpassat comú. i els Eucariotes apareixen en la mateixa brnaca d'on van sorgir els Arqueus. Però per què va posar en una mateixa branca dos grups que semblen tan diferents com els Arqueus (unicel·lulars i sense nucli i amb metabolismes molt estranys) i el Eucariotes (un grup aparentment molt divers, ja que comprèn protists, fongs, plantes i animals)?

Woese estava interessat en la filogènia (l'estudi de les relacions dels diversos grups d'organismes d'acord amb la seva història evolutiva) i creia que les classificacions anteriors no representaven la història evolutiva de la vida. Ni tan sols la dels cinc regnes, en què li semblava que els grups estaven construïts de manera artificial. De fet, ja aleshores hi havia proves que els Protists i potser també els Fongs eren dos grups parafilètics, és a dir, que no totes les espècies d'aquests dos regnes tindrien un avantpassat comú. Per altra banda, el fet que els arqueobacteris i els eubacteris fossin procariotes, no li semblava un criteri suficient per ficar-los en un mateix grup. Era una classificació que es basava només en la citologia, però la biologia havia avançat molt i ara es podien comparar els organismes a un nivell més inferior --o superior, segons com es miri--, el de les molècules. L'anàlisi d'algunes seqüències dels àcids nucleics permetia establir noves relacions entre les espècies i separar-les en els tres grups esmentats, als quals va atribuir una categoria superior en la classificació, de manera que el domini Eukaryota inclouria diversos regnes de la classificació de Whittaker.

Una cosa que no va tenir en compte Woese és que, al llarg de l'evolució, han aparegut espècies formades per simbiosi d'altres o per incorporació de genomes d'una espècie en una altra. Per tant, potser seria millor representar l'arbre de la vida amb unes branques secundàries que comuniquen altres branques en diferents dominis. Podria ser una representació com aquesta:

Hi ha qui considera que la classificació de Woese en tres dominis anul·la l'anterior dels cinc regnes i encara més la que separava els éssers vius segons la seva estructura cel·lular en procariotes i eucariotes. A mi no m'ho sembla; crec que seguir parlant dels cinc regnes o de procariotes és compatible amb la consideració que existeixen els tres dominis. Tot depèn del criteri que es prengui per classificar.

En el Museu Blau, nova seu de l'exposició de referència del Museu de Ciències Naturals, hi ha una "illa de ciència" dedicada a la classificació, taxonomia i nomenclatura, que és molt il·lustrativa del significat de la classificació.

Potser us interessarà:
- Carl Woese dies at 84; discovered life 's 'third domain', per William Yardley. necrològica de The New York Times (31.12.2012)

El misteri de la cortina

Fa uns mesos vam arreglar un bany de casa i vaig decidir que, en comptes de la mampara que evitava que tot s'esquitxés d'aigua de la dutxa, hi posaria una cortina. La calç de l'aigua feia que s'hi formés una mena de tosca que s'incrustava en el plàstic de la mampara i era molt difícil de netejar. Una cortina, si convé canviar-la, és molt més barata que una mampara.(La que es veu a la foto no és la meva, però potser quan l'hagi de canviar buscaré aquesta de la taula periòdica.)

Des dels primers dies vaig observar que mentre em dutxava, semblava com si el meu cos atragués la cortina. En comptes de quedar-se vertical, es movia cap a l'interior del recinte de la dutxa. Com que eren uns dies de temps molt sec, i havia notat que, en treure'm algun jersei, quan em passava pel cap  semblava que els cabells se'm posessin de punta, vaig pensar que era el mateix fenomen: l'electricitat estàtica, que es produeix quan hi ha electrons que passen d'un lloc a un altre (del cabell al jersei; o potser al revés, no n'estic segura). Però m'estranyava que això passés a la dutxa, perquè l'aigua és conductora d'electricitat i seria lògic que ajudés a descarregar-nos dels electrons.

Com que no sóc experta en física --ni en física ni en res; sóc només una tastaolletes de moltes coses-- vaig exposar el que em passava en una llista de distribució (la de l'Associació Catalana de Comunicació Científica), a la qual hi ha subscrites persones amb bons coneixements en aquesta matèria. Vaig pensar que, per solucionar el problema, primer calia saber quina n'era la causa. Em van donar dues possibles explicacions: a) l'efecte Venturi i b) la convecció. Vejam com s'explicaria en cada cas.

Efecte Venturi. Pren el nom de Giovanni Battista Venturi (1746-1822), físic italià que va observar que, si augmenta la velocitat d'un fluid, la pressió disminueix. En el cas de la dutxa, les gotes que surten de la carxofa, en la seva caiguda s'obren camí a través de l'aire del recinte limitat per les parets i la cortina. Es forma un corrent d'aire descendent --petit, però-- i en augmentar la velocitat de l'aire, la pressió disminueix. A l'altre costat de la cortina, en canvi, l'aire no es mou i, per tant, la pressió no varia. Per compensar la pressió, l'aire que hi ha a la part exterior de la dutxa es mou cap a on la pressió és menor. Però en el seu camí troba un obstacle, que és la cortina. Com que pesa poc, és desplaça pel mateix aire que es mou.

Moviment d'un fluid per convecció

Convecció.  La convecció és una forma de transferència de calor en materials fluids, com ara l'aire o l'aigua; es produeix pel moviment del mateix fluid (vegeu el moviment en la figura extreta de la Wikipèdia)  Quan l'aigua de la dutxa, que està calenta, entra en contacte amb l'aire del recinte tancat de la dutxa, escalfa aquest aire i, com que l'aire calent pesa menys, s'eleva i surt del recinte de la dutxa --que no té sostre-- cap a l'habitació. Allà desplaça l'aire més fred --i menys pesat- cap a la part inferior, des d'on passaria a l'interior de la dutxa, si no fos que troba l'obstacle de la cortina, a la qual empeny cap al recinte de la dutxa.

L'endemà d'haver llegit  les explicacions que em donaven vaig fer algunes proves. Primer descriuré com és la meva dutxa: un plat baix, quadrat, situat en un angle de l'habitació; té parets a dos costats, a un altre té una mampara de vidre i en el quart hi ha la cortina. Vaig fer les següent proves:

- Em vaig apropar a la cortina des de fora i no va passar res. Això descartava, doncs, que es tractés d'electricitat estàtica. Tot i que podria ser que jo aquell dia ja no estigués carregada d'electricitat estàtica. De fet, el temps atmosfèric havia canviat i ja no era tan sec.

- Per si l'atracció cortina-cos es produïa únicament quan el cos era moll, vaig entrar a la dutxa, em vaig mullar, vaig sortir-ne i em vaig apropar de nou a la cortina, però des de fora. Tampoc no va passar res.

- Des de fora, vaig ficar la mà per un costat de la cortina, procurant que se separés el mínim de la paret, i vaig obrir l'aixeta de la dutxa. Al cap d'un moment, la cortina es va moure cap endins.

- Vaig entrar a la dutxa com ho faig habitualment, procurant que la cortina quedi ben tocant a la paret, per un costat i a la mampara, per l'altre (ho faig per no esquitxar fora). Vaig obrir la dutxa i de seguida es va moure la cortina cap endins.

- Aleshores vaig separar la cortina de la mampara, que hi quedés un espai d'un 10-15 centímetres per on pogués circular l'aire. La cortina també va separar-se del meu cos i va quedar vertical.

Hi ha un parell de proves que no vaig fer. Una seria posar una estufa dins l'habitació i deixar que s'escalfi molt --com que és una cambra petita, no crec que calgués molt de temps ni que consumís massa energia-- i veure si la cortina també es mou amb l'habitació calenta. Però, per fer-ho correctament, la temperatura de l'habitació hauria de ser igual que la del recinte de la dutxa i això no sé com aconseguir-ho. Una segona prova seria dutxar-me amb aigua freda i mirar si també es mou cap endins la cortina. Però si no em dutxo amb aigua freda ni tan sols a l'estiu, encara menys ho faré en ple hivern!

Malgrat que no fes aquestes dues proves, vaig quedar-me convençuda que l'explicació del moviment de la cortina era la convecció. Però ara ja ho dubto. Per una banda, perquè m'han fet arribar un article publicat el 1988 a la revista Investigación y Ciencia en què l'autor, amoïnat també per aquesta molèstia que és dutxar-se amb la cortina gairebé enganxada al cos, va estudiar bé el fenomen i va fer diversos experiments en una dutxa i en una banyera, variant la temperatura de l'aigua i fent servir una espelma per saber la direcció que seguia l'aire. Després de les diverses proves, l'autor arriba a la conclusió que l'arrossegament de l'aire és la principal causa del moviment de la cortina i la convecció reforçaria aquest moviment.

Per una altra banda, tot buscant per Google, he vist que la Wikipèdia anglesa té una entrada específica per a aquest fenomen (Shower-courtain effect), en què dóna diverses possibles explicacions. I també m'he assabentat que David P. Schmidt, professor d'enginyeria mecànica i industrial de la Universitat de Massachusetts-Amherst l'any 2001 va rebre el premi Ig Nobel (els Nobels de broma) per un estudi que va fer desenvolupant un model d'ordinador en tres dimensions que reproduïa el comportament de l'aigua de la dutxa. Durant dues setmanes, el seu ordinador va fer unes 1.500.000.000.000 operacions matemàtiques i la solució que va donar-li és que es tracta d'un fenomen semblant al dels tornados que, en aquest cas, forma l'aigua que surt de la dutxa.

Per tant, segueixo sense tenir massa clara quina és la causa que la cortina sembli voler adherir-se al meu cos quan em dutxo, però ja sé com puc solucionar-ho: posant uns pesos a la part inferior de la cortina o deixant-la oberta, encara que això representi esquitxar el terra.

Agraïments. Agraeixo els suggeriments i possibles explicacions que he rebut de Dani Arbós (Pa ciència, la nostra), Jordi Mazón, Blai Pié, Claudi Mans, Joan Úbeda, Jaume Vilalta (Quèquicom), Laia Torres (Investigación y Ciencia).  

Un problema de cultura

Estava penjat a la paret d'una biblioteca a Benasc, el juliol de 2004:

Se ha dicho hartas veces que el problema de España es un problema de cultura. Urge, en efecto, si queremos incorporarnos a los pueblos civilizados, cultivar intensamente los yermos de nuestra tierra y de nuestro cerebro, salvando para la prosperidad y enaltecimiento patrios todos los ríos que se pierden en el mar y todos los talentos que se pierden en la ignorancia.

Ho va escriure Santiago Ramón Cajal el 1922. Noranta anys més tard em sembla que Espanya segueix tenint el mateix problema de cultura. Només cal observar quins són els diaris i revistes més llegits i quins els programes de televisió que tenen més audiència.

Onze anys de l'euro

Ahir va fer onze anys que em van tornar la darrera pesseta o cèntims de pesseta de canvi en anar a comprar al mercat. Unes setmanes abans ja havia canviat en el banc alguns bitllets de mil per unes bossetes en què hi havia l'equivalent en les monedes noves. Encara no tenia bitllets, però. Els primers, els vaig treure del caixer automàtic el dia 2 de gener.

Tot i que semblava que havia de ser molt complicat anar a comprar amb una moneda que valia 166,386 vegades la pesseta, l'adaptació va ser fàcil. Va tenir un preu, però: tot va apujar-se lleugerament. La fracció més petita de la pesseta eren els 10 cèntims (o potser encara existien els cinc cèntims?). [Vegeu l'actualització del 08.01.2013 al final.] La de l'euro era --és-- d'1 cèntim, però equival a 1,66 pessetes. Per tant, en arrodonir els preus --normalment sempre a l'alta-- per cada cèntim d'euro ens afegien 1,66 pessetes.

Molta gent no era conscient del valor real de la nova moneda. Recordo una dia a la carnisseria que una senyora va dir a la dependenta quan li pagava la compra: "No cal que em tornis els 10 cèntims." Quan la carnissera li va respondre que eren 16 pessetes la dona s'ho va repensar i va dir: "Aleshores sí que els vull; no m'havia adonat que 10 cèntims valguessin tant."

Amb els preus també passava una mica el mateix: eren xifres tan baixes, comparades amb les de les pessetes, que no ens adonàvem que tot va començar a costar més fins que calculàvem la despesa mensual.

Després d'onze anys, molta gent encara pensem en pessetes. Per tenia idea si una cosa és cara o barata, sense adonar-me'n, jo en passo el preu a pessetes. I quan es tracta de quantitats molt grans, per exemple el preu d'un cotxe o el d'un pis, només si la "tradueixo" a pessetes puc adonar-me de la seva magnitud.

Si una cosa em va agradar de l'adopció de l'euro va ser poder viatjar per molts països europeus sense necessitat de canviar moneda. Tan acostumada estic ja a viatjar amb euros, quer alguna vegada m'ha passat d'anar a algun país fora de la zona euro i no adonar-me fins al darrer moment que em calia dur un altre tipus de moneda.

Fa onze anys la població estava preocupada pel canvi de moneda, especialment com farien per adaptar-nos. En moltes llars de jubilats van fer cursets perquè la gent aprengués el valor de la nova moneda. Perquè s'hi adaptessin, "jugaven" a comprar amb bitllets i monedes que no eren reals. Els jubilats d'onze anys després tenen altres preocupacions: pagar l'euro per recepta; ajudar fills i nets que han quedat sense feina, en alguns casos fins i tot acollir-los a casa quan els han desnonats del pis del qual no han pogut pagar la hipoteca; presentar demandes als bancs i caixes que els van oferir l'oro i el moro amb les preferents... Molts potser sentiran enyorança d'aquells dies del joc amb la moneda que havia d'arribar.

Actualització 08.01.2013
Un lector em recorda que la pesseta havia deixat de fraccionar-se el 1983. Jo me n'havia oblidat totalment. (Gràcies, Jordi.) Aleshores per què hi va haver aquella alarma de la gent que deia que amb els euros tot era més car quan arrodonien els preus? Potser perquè en passar de pessetes a euros hi havia preus que sortien amb decimals una mica estranys i s'arrodonia? Per exemple, un producte del mercat que costés 180 pessetes el quilo, en passar el preu a euros hauria hagut de costar 1,08 euros el quilo. Però qui posa un preu així? És més probable que ho arrodonissin a 1,10 euros que no pas a 1,00 euros. O sigui que el preu augmentava 2 cèntims d'euro, que equivalien a 3,327 pessetes. No sembla molt, però si eren molts els productes en els quals els preus s'arrodonien a l'alça, el conjunt segurament es notava.