dilluns, 3 de desembre del 2012

Instants dalt del bus

Tornava cap a casa d'un esmorzar de treball. A mig matí, hi havia poca gent a l'autobús. Unes quantes files davant meu seien un home i una dona. Els veig d'esquena, però he notat que ell era jove. La dona, no hauria sabut dir-ho. Ella li passava el braç per sobre les espatlles i li acaronava el cap suaument; des de dalt, la seva mà baixava cap al coll, per damunt de l'orella, gairebé sense fregar-la. Era com una mare quan vol consolar una criatura; una carícia que tenia més de maternal que no pas d'eròtica.

Han baixat abans que ho fes jo i els he pogut veure bé. Com havia suposat, el noi és jove i deu ser estudiant, duu una carpeta d'una universitat plena de fulls. La seva mirada és trista, apagada i fa ulleres; es nota que alguna cosa l'amoïna i que potser ha dormit poc. M'adono que ella també es jove. La seva nòvia?, la seva companya? Està seriosa, però és evident que el problema el té ell.

Baixen de l'autobús i jo començo a imaginar què pot haver causat que aquells ulls joves, amb una vida per davant, estiguin tristos i ullerosos. Potser és un desamor i ella no és la nòvia, sinó una amiga a qui ho ha explicat? Potser té un problema familiar, de diners, de salut...? De sobte sento: "Propera parada, Mercat de les Corts". És la meva.

Aplaudiments

Ahir vaig anar al Palau de la Música. Feia temps que no tornava al segon pis, que és el lloc on vaig començar quan tenia uns tretze o catorze anys. Aleshores, l'entrada del segon pis per als concerts matinals que feia cada dues setmanes l'Orquestra titular, que dirigia Eduard Toldrà, costaven dues o tres pessetes. Ara costen molt més.

Ahir, davant meu hi havia una parella gran, amb aspecte de turistes, que cada cop que acabava un moviment de la Novena Simfonia de Beethoven aplaudien. No eren els únics que aplaudien entre els moviments, però. Al seu costat, un home se'ls mirava amb cara de mal geni. A l'última pausa de l'orquestra ja no va poder reprimir-se i va cridar: "NO!!!!"

Després del darrer moviment, tothom va començar a aplaudir i aquella parella no sabia què fer. Van mirar cap l'home que els havia renyat i, en veure que ell aplaudia, es van decidir a fer-ho ells també. Després vaig veure que el melòman enfadat parlava amb ells. Suposo que devia explicar-los que, entre els moviments d'una simfonia, no s'aplaudeix. A la segona part, la parella va seure en dos seients que hi havia buits a l'extrem de la fila.

Suposo que el fet que molta gent aplaudeixi entre els moviments deu ser perquè són persones que no estan acostumades a anar a concerts de música clàssica (molts turistes van al Palau per admirar l'obra de Domènech i Montaner). Potser de la mateixa manera que avisen que no es facin fotografies ni s'enregistri i que es desconnectin els telèfons, podrien dir "i no aplaudiu entre els moviments de les obres que s'interpretin". O fer el contrari del que fan les televisions en els programes amb públic quan els mostren un cartell que els indica que han d'aplaudir. En el Palau, podrien projectar-ne algun que digués "no aplaudiu":


diumenge, 2 de desembre del 2012

Mirant enlaire (XII)

Mirant enlaire per Barcelona el primer diumenge de desembre. M'ha estranyat que un diumenge hi hagués embussos de trànsit a la plaça Catalunya i en apropar-me al carrer Fontanella he entès per què: el carrer estava tallat i hi havia una gran grua que agafava alguna cosa del terrat de l'edifici de la Telefònica.



En el Palau de la Música, val la pena mirar enlaire i cap a qualsevol lloc. Tant, que moltes vegades he de tancar els ulls, si vull concentrar-me en la música que hi sona. Una vegada, una senyora que seia al meu costat --i que jo no coneixia de res-- em va preguntar si no em trobava bé, perquè jo estava amb els ulls tancats i es notava que no era pas per son.






Com que sembla que no podem escapar-nos d'il·luminar la ciutat pels volts de Nadal, com a mínim ara es fa amb un tipus de llum de poc consum. El carrrer Comtal:


Fotos: M. Piqueras (02.12.2012)

dissabte, 1 de desembre del 2012

On tot és possible

Quan, després de l'11 de setembre d'enguany vaig començar a sentir Artur Mas dir "tot és possible" vaig pensar que ell i jo havíem coincidit a manllevar unes paraules de l'obra de Miquel Martí Pol que van ressonar en el concert "Les nostres cançons contra la sida" celebrat al Palau Sant Jordi de Barcelona el 8 de juny de 2012. Va ser en l'actuació més esperada de la nit, que va reunir damunt l'escenari Lluís Llach, Sílvia Pérez-Cruz i Pep Guardiola per cantar (Lluís Llach i Sílvia Pérez-Cruz) i recitar (Pep Guardiola) el poema Ara mateix, del poeta de Roda de Ter:



Quan es va fer aquell concert, jo estava preparant un article sobre la sida que m'havien encarregat per a la revista d'Òmnium Cultural. No sabia quin títol posar-hi i, en sentir de nou aquell poema tan bonic, ho vaig tenir clar: en parafrasejaria el darrer vers. I l'article es titula "La sida, on no tot està per fer, però on tot és possible".

Avui, dia Internacional de la Lluita contra la Sida, he recordat l'article escrit fa uns mesos i, com la recerca i contactes fets per preparar-lo, em van oferir l'oportunitat de parlar amb dues persones que estan abocades a la lluita contra aquesta malaltia: Bonaventura Clotet, director de l'Institut de Recerca de la Sida Irsicaixa, i Jordi Casabona, director del Centre d'Estudis Epidemiològics sobre les Infeccions de Transmissió Sexual i Sida (CEEISCAT).

Clotet va insistir-me en la necessitat de fer veure a la societat que només mitjançant la recerca es podrà arribar a dominar aquesta terrible malaltia. És cert que avui dia, amb els fàrmacs retrovirals, es pot aturar el progrés de la sida i convertir-la en una malaltia crònica, però el tractament és pesat i costós i cal fer-lo de per vida; a més, no tothom el tolera bé. S'estan fent molts avenços en la recerca de la sida, però si la societat civil no hi col·labora, no podrà seguir-se la línia progressiva que ens dugui al tractament definitiu per eliminar el virus. Segons Clotet, "[l]a Generalitat de Catalunya, l'Obra Social de la Caixa, i Esteve ho han entès així  [la necessitat de seguir la recerca] i, malgrat la crisi actual, han mantingut la seva aportació, cosa que no ha fet el Govern central, que retalla significativament les subvencions a la recerca". Clotet creu que les persones que han fet gran fortunes haurien de sentir-se obligades envers la societat que els ha permès obtenir grans guanys econòmics i retornar-ne una part. És un actitud que en països com els Estats Units es normal; aquí, però, no es dóna gaire sovint. Una llei de mecenatge que promogués les donacions per a la recerca podria ajudar a fomentar-ho.

Casabona em va parlar dels aspectes positius que ha tingut la sida en la societat. Per una banda, ha estat un estímul per a intensificar la recerca biomèdica. A més, ha reforçat la defensa dels drets humans i ha promogut la participació dels pacients i del paper de les institucions i ONG en la prevenció de la malaltia i la lluita per combatre-la. Cal però,seguir amatents i evitar la complaença pels avenços aconseguits. Cal tenir en compte que avui dia, per cada pacient nou que es tracta al món, se n'infecten dos més. I que a Catalunya, la taxa d'infecció és superior a la mitjana europea.

Per a aquell article d'Òmniun havia preparat dos requadres amb informació complementària, que finalment no s'hi van posar (exigències del disseny, suposo, perquè de les quatre planes que ocupa l'article a la revista, a la primera només hi ha el títol i un dibuix, i a la última, una il·lustració amb informació sobre els centres de Catalunya que fan recerca sobre la sida). Aprofito la celebració d'avui per posar-los aquí. El primer és sobre el nom de la malaltia, perquè de vegades es pensa que 'VIH' i 'sida' són sinònims i crec que val la pena donar cada cosa el seu nom:

VIH i sida no són sinònims
Quan el virus de la immunodeficiència humana (VIH) infecta una persona —es diu que és seropositiva— ataca unes cèl·lules del seu sistema immunitari anomenades ‘limfòcits T CD4’ i a poc a poc les defenses d’aquella persona van minvant. Quan la concentració a la sang d’aquest limfòcits és inferior a 200 cèl·lules per mil·lilitre de sang, el sistema immunitari perd la capacitat de lluitar contra la infecció o altres estats patològics; es diu que pateix una immunodeficiència. En la forma més avançada es poden desenvolupar alguns tipus de càncer o infeccions i altres afeccions greus; aleshores es parla de síndrome d’immunodeficiència adquirida o sida.
I com que es parla molt dels 'antiretrovirals' com a fàrmacs que han fet possible cronificar la sida, vaig pensar que també valia la pena explicar què són:

Els antireterovirals, la primera esperança
Un avenç enorme en la lluita contra la sida va ser la descoberta dels fàrmacs antiretrovirals a mitjans de la dècada de 1990. Són medicaments que actuen contra un tipus de virus anomenats retrovirus, entre els quals hi ha el virus de la immunodeficiència humana (VIH). (Per replicar-se, els retrovirus fan servir un enzim de la cèl·lula que infecten anomenat transcriptasa inversa o retrotranscriptasa i d’aquí els ve el nom.) Els antitretrovirals  combaten el virus de diverses maneres. N’hi ha que intercepten l’adhesió del virus a les cèl·lules que infecta; d’altres impedeixen que es repliqui i també n’hi ha que inhibeixen la síntesi i acoblament de les peces que formen la coberta del virus.
Si avui, malgrat el fred, el sol us anima a passejar per Montjuïc, us recomano que feu cap al Jardí d'Aclimatació, on es troba el Memorial Permanent de la Sida: una magnífica olivera que als seus peus té gravats un versos del poema Parlem de tu (Parlem de tu... de com ens vas deixar, del sofriment lentíssim...) Miquel Martí Pol, que els va cedir per a aquest monument poc abans de la seva mort.

Memorial Permanent de la Sida

La lectora corrent llegint els versos del Memorial

Actualització 1 (01.12.2012, 22.35):
He predicat amb l'exemple i a primera hora de la tarda he anat al Jardí d'Aclimatació, aquell petit parc dins del gran parc que és Montjuïc, a veure Memorial de la sida. A aquella hora no hi havia més que un grupet jove (un noi i cinc noies) que esperaven per anar al Palau Sant Jordi, on participaven ballant en el musical L'home del paraigua. Em sonava el nom de l'obra, però fins que, un cop a casa, no he posat aquest títol a Google, no he recordat que ja n'havia sentit parlar; és l'ópera multilingüe inspirada en la vida de Vicenç Ferrer.

De seguida he notat en aquelles noies i el noi un bonic accent que no tenia res a veure amb el barroer accent barceloní; m'han dit que eren de Manresa i m'han preguntat d'on era jo. Els he dit que de Barcelona, però que procuro dissimular-ho. He passejat pel Jardí i he fet algunes fotos i també n'he feta una als joves artistes manresans, però no se m'ha acudit mirar com havia quedat: borrosa! Però els he dit que la posaria al bloc i he de fer-ho. Com que ens n'he fet dues o tres més amb la càmera d'una de les noies, si em llegeixen, els agrairia que me n'enviessin una de les que han quedat bé per posar-la aquí, en comptes d'aquesta que m'ha quedat tan malament. La meva adreça (poso aquesta adreça públicament perquè aviat deixaré d'usar-la): mercepiqueras@wanadoo.es

El grupet manresà davant del Memorial de la sida

Actualització 2 (02.12.2012):
Aquestes noies i el noi ara saben que a Montjuïc existeix aquest memorial, amb els versos de Miquel Martí Pol. Quan vaig anar-hi el juny, hi havia una escola dins dels jardins, duien carmanyoles i nois i noies estaven escampats pels jardins, dinant. Vaig pensar si els professors que els acompanyaven els haurien explicat el significat d'aquell arbre --l'olivera-- i del versos gravats a terra.

Bonaventura Clotet, a més de recordar el deure moral de retornar una part d'allò que la societat ens ha donat, insisteix en la necessitat que a les escoles es parli de les malalties de prevenció sexual. El jovent sol veure el preservatiu només com a un dispositiu per evitar un embaràs no desitjat, però cal explicar-los que un altre resultat no desitjat d'una relació sexual pot ser una infecció. I cal que sàpiguen que, malgrat que ara potser sentin dir que la sida ja està controlada, això només és cert en part. A Catalunya hi ha més de 16.000 persones infectades i aproximadament un 10% ho són per soques del virus molt resistents als fàrmacs.

Fa un moment he llegit unes notes sobre salut que vénen dels EUA. Per una banda, llegeixo que, en aquell país, cada any s'infecten amb el VIH unes 50.000 persones i que 1 de cada 4 persones infectades té entre 13 i 24 anys. En una altra nota llegeixo que el National Institute on Drug Abuse (NIDA) --entitat que depèn del Govern dels EUA i que aplica el coneixement científic al tractament dels abusos i addicions a les drogues-- diu que l'alcohol i altres drogues són un factor de risc en el contagi de la sida. I no ho són perquè el virus sigui més actiu en les persones que abusen de l'alcohol o d'altres drogues. La relació és molt més senzilla: quan s'està sota els efectes de l'alcohol o d'altres drogues i es té una relació sexual, és molt més freqüent que no se sigui molt conscient d'allò que es fa i que es prescindeixi del preservatius.

No sé si a Catalunya o en l'àmbit estatal hi ha alguna entitat equivalent al NIDA, però seria convenient que hi fos, a partir de les dades preocupants que cada any es publiquen sobre el consum d'alcohol i altres drogues entre el jovent. I caldria que s'insistís en la prevenció. És molt més eficaç actuar abans que els problemes apareguin que no pas afrontar-los un cop ja s'han produït.

Memorial de la sida a la tardor
Fotos: M. Piqueras (juny i desembre 2012)

Hem de seguir dient no, com Raimon

Ve't aquí que cada cop que vaig a un concert de Raimon, hi ha algun motiu per al qual hem de lluitar i hem de seguir dient no. Moltes de les seves cançons de protesta segueixen sent vàlides. Hi ha una diferència, però, entre els temps actuals i els temps en què Raimon les va escriure: ara es poden cantar lliurement. Gaudim, però, d'una democràcia que en alguns aspectes es molt poc demòcrata i segueix oprimint la gent que no forma part de les majories.

He tornat a sentir Raimon en directe en el Liceu (si no hi heu anat i n'hauríeu tingut ganes, sapigueu que TV3 ha enregistrat el concert per passar-lo algun dia) i tinc un cop més la sensació que allò que vaig escriure sobre concerts seus dels darrers anys ho podria repetir ara per comentar el d'aquesta nit. Això no vol dir que no m'hagi agradat. Al contrari; és com veure diverses vegades una pel·lícula que t'agrada, que cada cop hi trobes detalls nous que fan que encara t'agradi més. Avui em fixava en el clarinet que sonava en algunes cançons; en les guitarres quan canta Idesinenter, amb un ritme i una força molt més potents que no recordo dels primers temps que la interpretava, i que incita el públic a marcar el ritme picant de mans; i en altres aspectes de l'acompanyament musical. I m'ha semblat sentir soroll de grills enmig d'He mirat aquesta terra, quan diu "quan l'estiu ajaça per tot l'adormit / camp l'ample silenci que estenen els grills" (però segurament haurà estat una il·lusió meva).

Han estat unes quaranta cançons (déu n'hi do!) que han passat volant i que han fet vibrar el públic en molts moments. Un cop més m'han emocionat aquell final tan bonic de Com un puny (i floriran millor que mai les roses / i a poc a poc ens clourem con un puny), l'evocació de records i esperances en Parlant-me de tu (si vols records, t'oferiré els més bells / si vols futur, t'ompliré d'esperances), l'anunci de la nit de la nostra vida a M'entre s'acosta la nit (amb més records que projectes / amb més passat que futur).

Després que cantés una de les seves cançons reivindicatives --no en recordo quina, potser era Jo vinc d'un silenci o D'un temps, d'un país-- a l'altre costat d'on jo seia he vist que una dona desplegava una bandera estelada. Ja sé que al Liceu no es poden fer fotos, però no he pogut estar-me de treure la càmera i fer-n'hi una. En aquell moment hi havia poca llum i la foto és dolenta, però conservaré el record visual de la dona que va desplegar una estelada en el concert de Raimon.


Raimon ha acabat el concert --després de la propina-- amb la mateixa cançó que l'havia començat i que és també la primera cançó que va fer i cantar: El vent. I com que ja era el final, aleshores he tret de nou la càmera:


El públic del concert es caracteritzava per dues coses: la mitjana d'edat probablemente superava els cinquanta anys, tot i que també hi havia gent més jove i algunes famílies amb fills (pares i fills, però també avis i nets) i entre les persones d'edat, un aspecte entre intel·lectual i progre dels anys seixanta-setanta. I un detall curiós. En entrar al Liceu he vist un home fora, a costat de la porta, que duia un cartell on, amb lletres ben grosses es llegia: COMPRO ENTRADA.

Fotos: M. Piqueras (30.11.2012)