A la Marató de TV3 de 2006, alguns testimonis de gent afectada per dolor crònic em van fer sentir afortunada. Jo també pateixo dolor crònic, però en un grau molt més suau del que explicaven algunes de les persones que van passar per TV3.
Tot i les diferències, vaig sentir-me molt identificada amb coses que s’hi van explicar, especialment aquell conjunt de símptomes que no saps a què deuen respondre, i que no saps a què atribuir —ni els metges ho saben moltes vegades. Manuela de Madre va parlar del dolor que li fa la roba del llit, i vaig recordar que em vaig decidir a consultar el metge quan, l’hivern passat, sentia el pes de les mantes (una manta i un cobrellit) com si fos el pes d’un mamut al meu damunt. La roba del llit em feia mal i no sabia com posar-me al llit. Em llevaba més cansada que ho estava la nit abans i amb el cos adolorit. (Altres símptomes que em van alarmar van ser la impossibilitat de concentrar-me en la feina, i estar-me hores davant de l’ordinador sense fer gairebé res; o els oblits de coses que havia de fer, llocs on havia l’anar, etc.)
I em sentia com un alien —encara em passa— quan, en entrar en un lloc amb aire condicionat, la sensació que sentia en els músculs del meu cos no era de fred sinó de dolor. Fins al punt d’haver hagut de baixar més d’una vegada de l’autobús perquè el dolor es feia insuportable. Ara que comença a fer fred, procuro dur els genolls abrigats. Abans, sota els pantalons em posava uns mitjons curts o d’aquells finets fins al genoll, però ara m’hi poso unes mitges. I fa una estona, malgrat que no sentia fred al cos, m’he posat una manteta damunt les cames, per no aixecar-me de la cadira amb els genolls adolorits (més adolorits que de costum, perquè aquesta última setmana tinc les articulacions del genoll adolorides gairebé sempre, excepte quan em fico a la banyera amb l’aigua calenta).
Em vaig fixar com aplaudia la Manuela després de l’actuació d’un grup que va interpretar un fragment del musical Grease: els seus aplaudiments eren com una mena de playback, colpejava una mà amb l’altra, però de manera suau. Segurament no feia cap soroll amb les mans, només elgest d’aplaudir. Jo també ho faig moltes vegades, per evitar el cruiximent i el dolor dels braços i les mans. Em vaig decidir a fer-ho així quan una vegada vaig tenir una inflamació dels tendons després d’un concert on vaig aplaudir molt.
Com expliquen molts malalts afectats d’algun tipus de dolor crònic, jo també he passat per diversos metges. El darrer em va dir que pateixo la síndrome de fatiga crònica (SFC). Primer em van dir que potser era fibromiàlgia, però es veu que no tinc prou punts dolorosos perquè sigui fibromiàlgia, que té alguns símptomes que coincideixen amb els de la SFC. Un reumatòleg al qual no no penso tornar em va dir que havia de prendre el Sol perquè em faltava vitamina D i calci, i en preguntar-li jo si aquests dèficits de vitamina que ell deia que jo tenia explicaven el dolor que em causa el fred, em va dir que això és perquè hi ha persones que hi tenen una sensibilitat més acusada. Un altre metge que em va veure després em va dir que els meus nivells de calci i vitamina D eren pràcticament normals, i després de fer-me moltes preguntes va deduir que el que jo tinc és la SFC.
Perquè el problema amb la fibromiàlgia, la SFC i algunes altres malalties relacionades amb aquestes dues és que, ara per ara, no hi ha proves que serveixin, i el diagnòstic es fa per exclusió. Vaig haver d’anar també dos cops al psiquiatra perquè fes un informe per a l’altre metge: Van ser dues visites molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses fins i tot de filosofia de la ciència, i em va dir que jo no necessitava per res dels seus serveis.
De tota manera, suposo que deu haver-hi molts graus d’afectació. He conegut persones afectades per alguna d’aquestes malalties que no poden fer gairebé res. Per això deia al principi que em sento afortunada. Si és veritat que tinc la SFC (de vegades encara ho dubto), puc dur una vida bastant normal malgrat les molèsties que pateixo. Moltes de les coses que va explicar Manuela de Madre a mi també em passen, però en un grau molt petit. De vegades m’entra el que jo anomeno un “atac de cansament”, i un esforç com ara anar a comprar al mercat (el tinc davant de casa) em deixa abaltida i arrossego el carret com si arrossegués un tràiler; o estic molt cansada ja des del matí. I tinc dies que per sortir de casa he de fer un gran esforç o que no puc fer gairebé res de feina.
Malgrat algunes limitacions, estic molt millor que quan vaig anar al darrer metge, l’agost passat. El tractament que segueixo em va força bé. Però pensar que he d’estar prenent sempre analgèsics, antiinflamatoris i el fàrmac protector d’estómac no em fa gens de gràcia. Tanmateix, no em queixo. Tant de bo tots els mals que m’hagi de dur la vida siguin com aquest.
