dilluns, 18 de desembre del 2006

El dolor crònic

A la Marató de TV3 de 2006, alguns testimonis de gent afectada per dolor crònic em van fer sentir afortunada. Jo també pateixo dolor crònic, però en un grau molt més suau del que explicaven algunes de les persones que van passar per TV3.

Tot i les diferències, vaig sentir-me molt identificada amb coses que s’hi van explicar, especialment aquell conjunt de símptomes que no saps a què deuen respondre, i que no saps a què atribuir —ni els metges ho saben moltes vegades. Manuela de Madre va parlar del dolor que li fa la roba del llit, i vaig recordar que em vaig decidir a consultar el metge quan, l’hivern passat, sentia el pes de les mantes (una manta i un cobrellit) com si fos el pes d’un mamut al meu damunt. La roba del llit em feia mal i no sabia com posar-me al llit. Em llevaba més cansada que ho estava la nit abans i amb el cos adolorit. (Altres símptomes que em van alarmar van ser la impossibilitat de concentrar-me en la feina, i estar-me hores davant de l’ordinador sense fer gairebé res; o els oblits de coses que havia de fer, llocs on havia l’anar, etc.)

I em sentia com un alien —encara em passa— quan, en entrar en un lloc amb aire condicionat, la sensació que sentia en els músculs del meu cos no era de fred sinó de dolor. Fins al punt d’haver hagut de baixar més d’una vegada de l’autobús perquè el dolor es feia insuportable. Ara que comença a fer fred, procuro dur els genolls abrigats. Abans, sota els pantalons em posava uns mitjons curts o d’aquells finets fins al genoll, però ara m’hi poso unes mitges. I fa una estona, malgrat que no sentia fred al cos, m’he posat una manteta damunt les cames, per no aixecar-me de la cadira amb els genolls adolorits (més adolorits que de costum, perquè aquesta última setmana tinc les articulacions del genoll adolorides gairebé sempre, excepte quan em fico a la banyera amb l’aigua calenta).

Em vaig fixar com aplaudia la Manuela després de l’actuació d’un grup que va interpretar un fragment del musical Grease: els seus aplaudiments eren com una mena de playback, colpejava una mà amb l’altra, però de manera suau. Segurament no feia cap soroll amb les mans, només elgest d’aplaudir. Jo també ho faig moltes vegades, per evitar el cruiximent i el dolor dels braços i les mans. Em vaig decidir a fer-ho així quan una vegada vaig tenir una inflamació dels tendons després d’un concert on vaig aplaudir molt.

Com expliquen molts malalts afectats d’algun tipus de dolor crònic, jo també he passat per diversos metges. El darrer em va dir que pateixo la síndrome de fatiga crònica (SFC). Primer em van dir que potser era fibromiàlgia, però es veu que no tinc prou punts dolorosos perquè sigui fibromiàlgia, que té alguns símptomes que coincideixen amb els de la SFC. Un reumatòleg al qual no no penso tornar em va dir que havia de prendre el Sol perquè em faltava vitamina D i calci, i en preguntar-li jo si aquests dèficits de vitamina que ell deia que jo tenia explicaven el dolor que em causa el fred, em va dir que això és perquè hi ha persones que hi tenen una sensibilitat més acusada. Un altre metge que em va veure després em va dir que els meus nivells de calci i vitamina D eren pràcticament normals, i després de fer-me moltes preguntes va deduir que el que jo tinc és la SFC.

Perquè el problema amb la fibromiàlgia, la SFC i algunes altres malalties relacionades amb aquestes dues és que, ara per ara, no hi ha proves que serveixin, i el diagnòstic es fa per exclusió. Vaig haver d’anar també dos cops al psiquiatra perquè fes un informe per a l’altre metge: Van ser dues visites molt agradables en què vàrem parlar de moltes coses fins i tot de filosofia de la ciència, i em va dir que jo no necessitava per res dels seus serveis.

De tota manera, suposo que deu haver-hi molts graus d’afectació. He conegut persones afectades per alguna d’aquestes malalties que no poden fer gairebé res. Per això deia al principi que em sento afortunada. Si és veritat que tinc la SFC (de vegades encara ho dubto), puc dur una vida bastant normal malgrat les molèsties que pateixo. Moltes de les coses que va explicar Manuela de Madre a mi també em passen, però en un grau molt petit. De vegades m’entra el que jo anomeno un “atac de cansament”, i un esforç com ara anar a comprar al mercat (el tinc davant de casa) em deixa abaltida i arrossego el carret com si arrossegués un tràiler; o estic molt cansada ja des del matí. I tinc dies que per sortir de casa he de fer un gran esforç o que no puc fer gairebé res de feina.

Malgrat algunes limitacions, estic molt millor que quan vaig anar al darrer metge, l’agost passat. El tractament que segueixo em va força bé. Però pensar que he d’estar prenent sempre analgèsics, antiinflamatoris i el fàrmac protector d’estómac no em fa gens de gràcia. Tanmateix, no em queixo. Tant de bo tots els mals que m’hagi de dur la vida siguin com aquest.

dijous, 7 de desembre del 2006

Exdictador?

Cada vegada que els mitjans parlen de Pinochet, solen referir-s'hi com a "l'exdictador Pinochet". Amb aquest "ex" al davant, es pot tenir la impressió que "dictador" sigui un càrrec polític. Això era així a l'antiguitat, però avui dia qui és dictador ho és a més ser d'alguna altra cosa: president, primer ministre, rei, cap d'una oficina, propietari d'una empresa, o fins i tot dins la pròpia llar és pot ser dictador.

Tinc el dubte si és pot dir d'algú que és "exdictador", quan ja no "exerceix" la seva dictadura, especialment quan --com és el cas de Pinochet-- mai no ha mostrat cap signe de penediment per la seva actuació com a dictador.

Potser només sigui una apreciació meva, però sentir parlar de "l'exdictador Pinochet" em causa la mateixa estranyesa que m'hauria produït sentir parlar de "l'exviolador de l'Eixample" o de "l'exassassí de Pedralbes", quan els mitjans parlaven d'aquests doss personatges.

dijous, 23 de novembre del 2006

Una habitació amb vista

Dilluns passat vaig ser a El Escorial per assistir a una reunió sobre revistas científiques. Vaig arribar-hi diumenge a la nit i amb la foscor no podia apreciar el paisatge. Vaig veure el monestir, quan el minibús en què em van dur des de Barajas va vorejar-lo per dirigir-se a l'Euroforum Felipe II, on es feia la trobada, un edifici que serveix també d'allotjament.

L'endemà em vaig despertar a trenc d'alba i des del llit ja vaig poder entrellucar la sortida del sol i un panorama grandiós. Vaig seure amb la finestra oberta (amb el jaquetó gruixut al damunt, feia força fred) per veure l'espectacle de la sortida del Sol i com anava canviant la vista que tenia al davant només per l'efecte de la llum. M'hi vaig estar gairebé tres quarts d'hora. Tenia al davant, més avall, el monestir, després es veia un llac o embassament i al fons de tot s'endevinava Madrid, amb la silueta erecta d'alguns dels edificis més alts.


Des del llit

Com que podia conservar les coses a l'habitació fins al moment de marxar, quan acabés la trobada, vaig pujar diferents cops per veure aquella vista. Al llarg del dia el paisatge canviava amb l'efecte de la llum.

Vaig estar tot el dia a l'Euroforum, amb reunions des del matí fins a l'hora de marxar, prop de les set del vespre. No vaig tenir temps per sortir a passejar pel poble, però només la vista que tenia des de la finestra de l'habitació valia la pena.

dimarts, 3 d’octubre del 2006

Els "sentiments" de l'aigua i de l'arròs

Diumenge passat, 1 d'octubre, se'm va acudir de veure el programa "Cuarto Milenio" que emet Tele 4. No acostumo a veure'l perquè és un programa pseudocientífic que em fa sortir de pollaguera per les ximpleries que s'hi diuen en una atmosfera pretesament científica. Però el títol d'un dels temes (La memoria del agua) em va fer caure en el parany. Em pensava que parlarien del suposat fenomen de la memòria de l'aigua, que el 1988 va ser de gran actualitat perquè el francès Jacques Benveniste va publicar un article a Nature que aparentmente provava que l'aigua recordava les molècules que havia contingut. Amb aquest article, l'homeopatia veia una possibilitat per a la seva acceptació entre en la comunitat científica. Però després es va saber que allò havia estat un frau o un error.

El "Cuarto Milenio" de diumenge passat no tenia, però, res a veure amb la memòria de l'aigua per recordar molècules que havia contingut en dissolució. Explicava unes "propietats" de l'aigua molt diferents: de l'efecte de la música sobre els cristalls de gel, que --segons els "investigadors" que hi han treballat-- adopten formes diferents segons el tipus de música que se'ls fa "escoltar".

També van descriure un "experiment" que "demostrava" la sensibilitat de l'arròs bullit al tractament que rebia. Bullien arròs i després el repartien en dos pots diferents. A un, hi posaven una etiqueta on havien escrit "AMOR" i l'altre, una altra etiqueta on deia "ODIO". El presentador explicava que després, durant uns dies, calia dedicar pensaments oposats a cada pot. Al pot de l'amor, se li enviaven pensaments positius i al de l'odi pensaments negatius. L'arròs del pot de l'odi s'anava tornant negre, mentre que l'altre es mantenia blanc o en alguns grogós. I tot això gràcies a que un arròs era en el pot de l'amor i l'altre en el de l'odi!

L'experiment de l'arròs es va veure també en una filmació on qui ho feia era qui s'ha inventat aquesta manera d'enganyar la gent crèdula. És un japonés i els pots que preparar porten el rètol en japonès. Això em fa pensar que l'arròs bullit, a més de ser sensible als pensaments positius i negatius,... sap idiomes!

Aquest japonès, Masaru Emoto, que es fa dir "doctor", va estudiar relacions internacionals al Japó i després va estudiar a la "Open International University for Alternative Medicine", que està a Calcuta i fa cursos per correspondència.

Emoto s'ha muntat un negoci fabulós aprofitant-se de la ignorància de la gent. Entre els productes que ven, hi ha diversos tipus d'aigua. Una, que ve anunciada com a Indigo water, és una aigua "geomètricament" perfecta, que conté el "Missatge" (en aquest cas, les cometes i majúscula no són meves, sinó d'Emoto) que el vostre cos està esperant rebre. Una ampolla de vuit unces (si no m'equivoco, en el sistema americà, una unça equival a 28,35 grams), que es pot mesclar amb un galó (aprox. 4,5 litres), només costa 35 dòlars. Per evitar problemes legals, Emoto fa constar que l'aigua que ven no ha estat avaluada per la "Food and Drug Administration" i que la finalitat d'aquesta aigua no és diagnosticar, tratar ni prevenir capa malaltia.

Aquest japonès-americà tan murri també ven llibres que tenen títols com ara Aigua hexagonal. La solució final, Els missatges de l'aigua, Els missatges ocults de l'aigua, o La vida secreta de l'aigua.

Per llogar-hi cadires!

divendres, 29 de setembre del 2006

Salvador

He vist Salvador, la pel·lícula basada en la història de Salvador Puig Antich, el jove anarquista condemnat a mort durant l'última època del franquisme. (En realitat, el film es diu Salvador Puig Antich, perquè no pot haver-hi dues pel·lícules amb el mateix títol; però els cognoms els posen escrits petitets.)

Sabia que passaria una mala estona, però al mateix temps volia veure-la. Per a les persones que vàrem viure el franquisme, els records poden ser dolorosos, però tot allò va passar i convé que no s'oblidi i, sobre tot, convé que se n'assabentin les generacions més joves que no han patit directament una dictadura.

No havia vist mai el "garrote"; potser algun dibuix, però no al natural o en una filmació. Que horrible!

Una de les escenes és una manifestació d'estudiants, davant l'edifici de la Universitat. Es veuen parcialment uns cartells publicitaris. Vaig llegir el que posava en un d'ells i vaig pensar si seria un eslògan publicitari de l'època, però al mateix temps molt adient amb el que estava passant. Però en sortir del cinema ja se m'havia oblidat què hi deia!

Fa una estona he estat mirant un DVD sobre la pel·lícula, que regalava fa algunes setmanes un diari. Hi ha un tràiler, un documental sobre com es va fer la pel·lícula (és la part més llarga) i la cançó I si canto trist, que Lluís Llach va compondre en ocasió de la mort de Puig Antich.

En aquest DVD surt com filmaven l'escena de la manifestació i he vist el cartell publicitari: "Quiero recordar este momento", hi diu. Crec que moltes de les persones que vàrem viure escenes com aquella, amb els grisos descarregant la seva mala bava a cops de porra, mai no podrem oblidar-les

El fons que es veu quan surten els crèdits del final em van agradar molt. És davant la porta del cementiri en un dia de pluja. La policia fa fora la gent que intentava anar a l'enterrament de Puig Antich, i moltes de les roses vermelles que duien acaben destrossades per terra. La càmera enfoca un terra plujós escampat de pètals de roses. Preciós.

(Amb les entrades haurien de donar un paquet de kleenex.)