Il "Festival dei Saperi" i la ciència

Fa uns dies vaig ser a Pavia, on va celebrar-se el 1r "Festival dei Saperi". Una ciutat d'uns 71.000 habitants ha organitzat un festival cultural amb 90 activitats programades del 6 al 10 de setembre. I en aquest festival, la ciència ocupava un lloc destacat.

Les conferències i col·loquis amb poetes i altres artistes, filòsofs, cientifics, jutges s'alternaven amb concerts de musica classsica o dels corrents mes moderns, sessions de vídeo clips, espectacles pel carrer per a grans i petits, exposicions d'art i de ciència, mercats de productes artesans, la portada d'un laboratori universitari al Broletto, un antic palau al centre de la ciutat, visites i recorreguts culturals, etc.

Una de les joies del Festival és una exposició dedicada a Camillo Golgi ("Golgi architetto del cervello") en el centenari del premi Nobel que el 1906 aquest professor i investigador de la Universitat de Pavia va compartir amb Santiago Ramón y Cajal. L'exposició consta d'una part històrica i una altra d'interactiva (sobre els sentits i les percepcions principalment). A mi em va interessar especialment la part històrica, que situa Golgi en el context del su moment i mostra la ciència que es feia aleshores, no sols a la Universitat de Pavia, on ell traballava, sinó també en altres llocs.

Per altra banda, el curador de l'exposició (Paolo Mazzarello, historiador de la ciència) no ha caigut en el xovinisme i, sense treure valor al treball de Golgi --que sens dubte el tenia i no només per l'invent de la tinció que va permetre estudiar el sistema nerviós--, n'ha presentat una imatge que a molts italians pot no agradar, però que concorda amb la realitat.

La piazza della Vittoria --el cor de la ciutat-- era alguns vespres plena a vessar de gent que hi anava a escoltar, no concerts de rock, sinó persones que parlaven de l'origen i evolució de l'univers, de matemàtiques o de la prova del DNA com a eina de la medicina forense. A la foto es veu una part de la plaça, amb el pùblic que seguia la conferència de l'astrònoma Margherita Hack.

I a la mateixa plaça, al Broletto, un bonic palau que antigament havia estat lloc d'assemblees del poble i d'administració de justícia, el grup de recerca de la Universitat de Pavia que dirigeix el Prof. Carlo Alberto Redi hi va traslladar el seu laboratori perquè la gent pogués veure d'aprop el seu treball; veure com es fa la transferència nuclear i que és això de les cèl·lules mare de què tant es parla i que malauradament a Itàlia té la recerca molt limitada per les lleis restrictives que venen de l'època Berlusconi.

Aquest cop va ser Pavia, però fa uns anys vaig ser a Spoleto, que té un festival cultural d'una gran tradició i on des de fa algun temps també hi té cabuda la ciència.

De tornada, m'he tornat a fer una pregunta que m'he fet moltes vegades els darrers anys: quan veurem la ciència en el Grec, el Festival d'Estiu de Barcelona?

I recordava aquella frase que es va fer famosa fa unes dècades: "I have a dream". De vegades, però, els somnis esdevenen realitat.

Buscant informació

No sé si jo estic perdent facultats --probablement-- o els webs d'entitats oficials són com trencaclosques. O poser coincideixin les dues coses.

He d'escriure una carta a un conseller de la Generalitat de Catalunya i no en sé el nom ni l'adreça del Departament corresponent. (M'interessa tan poc la política els darrers temps, que no sé com es diu aquest conseller ni molts d'altres). He intentat buscar la informació per Internet, però he perdut molt de temps i no ho he pogut esbrinar.

Primer he anat al web de la Generalitat i d'allà al web del Departament que m'interessava. He intentat endevinar on podria trobar l'adreça física per enviar-hi una carta i també el nom de les persones que ocupen càrrecs destacats en el Departament.

Em decideixo per una pestanya que diu "Departament" i m'ha dut a una pàgina on només hi ha una llista per fer una tria d'enllaços. És una pàgina innecessària perquè tots aquells enllaços eren visibles des de la pestanya de la pàgina anterior. A més, cap d'aquells enllaços em serveix. Torno enrere, a la pàgina principal del Departament.

Miro tots els enllaços que hi ha a la primera plana, però cap d'ells em sembla útil per trobar la informació que cerco i que sembla tan fàcil. Tot i amb això, en provo alguns, sense èxit. Acabo desistint. Hauré de trucar al 012.

I alfinal em pregunto:

Tan difícil és fer una primera plana de presentació on hi hagi l'adreça postal, telèfons, etc. i un enllaç (millor si també fos a la primera plana) que porti a una pagina amb els noms dels principals càrrecs?

Per què sembla tan difícil fer un web on el principal factor a tenir en compte sigui la "usabilitat" i la facilitat a l'hora de trobar informació?

O potser sóc jo que no sé on he de buscar?

Anuncis fets per homes i per a homes

El desodorant Axe ja fa anys que fa servir una publicitat basada en el sexe: les dones que se senten atretes pel mascle que fa servir Axe en la seva higiene personal. En l'anunci que s'està passant aquest estiu per TV, la noia dirigeix la mirada als genitals (ell està d'esquena i qui mira l'anunci no els veu) i se'n sent atreta immediatament.

Jo no sé si sóc diferent de les altres dones, però mai no he trobat atractiu un home despullat. O si l'he trobat atractiu, ha estat "malgrat" els penjolls. En canvi, em fa l'efecte que els homes creuen que tenir aquell apèndix els fa superiors i que les dones s'han de sentir inferiors perquè no el tenen. Suposo que per això prolifera tant el correu escombraria que anuncia productes per allargar el penis. I suposo que, com que els receptors del missatge de l'anunci són els homes, per això es fa servir aquesta idea.

Sigui com sigui, em sembla que el paper de la dona en aquest anunci és penós. Els publicistes "feminitzen" un tret del caràcter masculí, com és el de l'atracció a través de la visió d'uns genitals potser extraordinaris (m'ho imagino, perquè en l'anunci no els veiem).

O potser sóc jo només qui ho veu d'aquesta manera?

Henry Moore a Caixaforum

L'exposició de Henry Moore que hi ha aquest estiu de 2006 a Caixaforum és excel·lent i mereix una visita detinguda. Hi ha reunides moltes obres de l'artista fetes en diferents èpoques de la seva vida (70 escultures i 77 dibuixos). Això permet fer un recorregut pel seu desenvolupament artístic.

Sabia que hi havia dibuixos exposats, i em pensava que serien esbossos per a les seves obres escultòriques. N'hi ha que va fer-los amb aquesta finalitat. Fins i tot es veu el pas des d'un dibuix figuratiu fins a la forma que va representa en l'escultura. Però n'hi ha d'altres que eren un objectiu més de la seva vena artística. Entre aquests, els dibuixos de guerra són impressionants.

Moore, que vivia en el camp, durant la segona guerra mundial va estar-se a Londres. Quan els alemanys van començar a enviar bombes a Anglaterra, Moore va passar moltes nits al metro, les estacions del qual van servir de refugis per a la població. Després va explicar que les escenes vscudes en aquell ambient o la visió de les cases destruïdes pels bombardeigs l'emocionaven i no podia evitar dibuixar-ho. Però no gosava fer-ho "in situ" per no semblar que era indiferent a la situació de guerra que es vivia. Ho dibuixava després, a casa, de memòria. Sense trobar-hi una semblança directa, la sèrie de dibuixos de guerra em va fer pensar en els dibuixos de Goya sobre la guerra de la Independencia.

En l'obra de Moore no es pot destriar la forma del material. I és una llàstima que estigui prohibit tocar les seves obres. Aquelles formes polides i arrodonides fetes amb marbre travertí, bronze, fusta de noguera, d'om... són fetes per a ser tocades. Això és el que vaig pensar mentre mirava les escultures i els meus ulls s'hi clavaven al damunt com si uns tentacles visuals intentessin copsar el tacte d'aquelles superfícies. Després vaig veure el vídeo de presentació i em sembla que s'hi comentava també això del paper del tacte en aquella obra.

Aquestes exposicions són una gran aportació de Caixaforum a la cultura universal.

Kit de poesia

Fa un parell de dies em vaig autoregalar un kit de poesia.

Vaig anar a Caixaforum i, en sortir, vaig entrar a donar un cop d'ull a la botiga. Hi vaig veure el kit de poesia al qual anava al darrere des de feia anys. Escric "de poesia", perquè és el que posa a la capsa, però serveix per a escriure qualsevol cosa. El vaig triar en anglès (hi era en anglès i en castellà).

Està format per paraules i conjunts de paraules com aquestes figuretes magnètiques que s'enganxen a la nevera i pots combinar-les per escriure-hi una frase. Pots agafar-les a l'atzar o anar mirant. Ahir vaig començar, i amb unes quantes paraules que vaig trobar en el conjunt vaig fer les meves primeres frases poètiques (?), que vaig enganxar en un arxivador metàl.lic
que tinc en el despatx. Com que l'arxivador és fosc i les paraules són negres sobre rectangles blancs, hi destaquen més que no pas a la porta de la nevera.

Les meves primeres frases (la línia marca la separació entre cada peça treta de
la capsa):

dreams / happen / in a million directions

the moon/ whispers to me

my imagination / flies / without fear

Avui n'he fet una altra:

I / write / the sound of blue guitars / with invisible ink