Quan falten paraules

En el grup de teràpia de dol al qual segueixo assistint, alguna vegada hem comentat que no hi ha una paraula per descriure la condició d'un pare o una mare que ha perdut un fill o una filla. Qui perd el cònjuge, és vidu o vídua, qui perd el pare o la mare és orfe o òrfena. Però no hi ha una paraula que signifiqui «persona a qui se li ha mort un fill o una filla». I aquesta mancança no es dona únicament en el català.

Donant-hi voltes, vaig començar a investigar si en llengües properes a la nostra n'hi ha alguna en què aquest terme existeixi. Vaig anar a parar a un article de 2016 de l'Accademia della Crusca, (institució fundada el segle XVI i considerada la més prestigiosa pel que fa a la llengua i la filologia italianes) que ho tracta. Després de rebre diverses consultes que els feien la mateixa pregunta, Paolo D'Aquille, membre de l'Accademia que va atendre la pregunta, va respondre que ara per ara aquest terme no existeix en italià potser per diversos motius. Fins a un temps molt recent en la història, la mortalitat infantil era molt elevada i eren moltes les famílies on morien criatures per malalties infeccioses o altres causes. També era més elevada que ara la mortalitat de gent jove a causa de les guerres, de les condicions laborals o higièniques o de la manca de tractaments per a moltes malalties. També podria ser que l'«absurditat» de la mort d'un fill o una filla creés una mena de tabú sobre el tema i privés qui pateix aquesta desgràcia de ser nomenat d'una manera descriptiva.

Però m'assabent-ho --ves per on!-- que en castellà existeix l'adjectiu deshijado, da, que està registrat per primer cop el 1791 i qualifica una persona que ha estat privada dels fills; el Diccionario de la RAE, però, el considera un terme en desús. A més --dic jo-- una persona pot estar privada d'un fill o una filla sense que això signifiqui que el fill o la filla hagi mort. Només cal recordar els casos de criatures robades a les mares durant el franquisme; o les persones que en perden la pàtria potestat per algun motiu.

També m'assabento que, en francès, hi ha el neologisme désenfanté i el substantiu corresponent désenfantement, que és el títol d'un llibre escrit per la psiquiatra, antropòloga i escriptora marroquina Rita el-Khayat, mare que va viure aquesta terrible experiència. En la versió italiana, el llibre es va titular Aïni, Amore mio. La defigliazione. Si s'acceptés aquest substantiu per a l'italià, hi ha diverses possibilitat per a l'adjectiu, com ara defiliato o defigliato, disfigliato, o sfigliato. Però són termes que ja s'han fet servir amb significats diferents al de la persona que ha perdut un fill o una filla.

En la llengua literària italiana, durant segles s'ha fet servir la paraula orbo, -a per referir-se a qui ha perdut un fill o filla, però és ambigua, perquè també indica qui ha perdut els pares. Té la mateixa arrel llatina que el mot català orb (sinònim de 'cec') i, de fet, el significat que se li dona més sovint en italià és el de «persona desproveïda de la vista». L'article suggereix el possible ús del participi orbato (del verb orbare), usat com adjectiu. El català té el verb equivalent orbar, que significa «desposseir, privar d’una cosa». Però no es pensa en un fill o una filla com «una cosa»".

L'article conclou que, si és recorre a expressions com ara «ha perdut un fill» és perquè de moment la llengua no disposa del terme adequat. I afegeix «potser aquells que han viscut aquesta tràgica experiència ni tan sols en senten la necessitat: és una absència completament diferent la que es veuen obligats a lamentar.» En aquesta última afirmació, no hi estic d'acord i em sembla una banalitat comparar la manca d'una paraula amb la manca del fill o la filla. 

Després de llegir l'article esmentat, se m'ha acudit consultar els diccionaris català i castellà i, encara que no he trobat la paraula que hauria volgut que existís, hi he après algunes coses. En primer lloc, que en les dues llengües, per ser orfe cal ser menor d'edat. I en segon lloc que, en castellà i en sentit poètic, 'orfe' designa també la persona que ha perdut els fills (Dicho de una persona: A quien se le han muerto los hijos).

Em fa l'efecte que, com l'italià, el català no disposa encara del terme adequat; és a dir, seguirem sent orfes d'aquesta paraula.

La meva Sinera

Després de vint-i-vuit anys, em pensava que potser seria impossible trobar això que vaig escriure a la Web d'Arenys a a Vilaweb, en una mena de marató --24 hores al ciberespai-- en què la gent deixava el seu testimoni, escrivint alguna cosa sobre Arenys de Mar. Com que em sembla gairebé un miracle que aquelles pàgines encara estiguin disponibles, i per si algun dia desapareixen, ho poso també aquí. (Qui sap, però, si no desapareixerà abans aquest blog).

La meva Sinera

Fa poc, a través de la Llista Catalana d'Internet a que estava subscrita vaig assabentar-me de l'existència de la Web d'Arenys. Aquell mateix vespre, tan bon punt vaig acabar de llegir el correu electrònic vaig posar-me a Navegar per arribar fins a Arenys.

Arenys/Sinera, la vila on he passat més de la meitat dels estius de la meva vida; on he triscat pels seus rials i vinyes abandonades; on he passat hores i hores contemplant el vol de les gavines --fins i tot els vaig dedicar uns poemes molt dolents--, la lluna plena emmirallada en la mar i les llumetes de les barques que anaven a pescar el calamar les nits fosques de lluna nova; on vaig comen¢ar a fer windsurf no fa molts anys com un repte davant l'afirmació de la meva filla que va dir-me que jo ja havia fet tard per a aquell esport; on he caminat tantes vegades pel carrer de l'Església intentat descobrir-hi en algun racó l'espriuana Tereseta-que-baixava-les-escales; on m'he embadocat mirant les avies --cossos corbats i pesants-- fent puntes de coixí amb uns dits que feien dansar els boixets vertiginosament al so de la música que ells mateixos creaven en repicar els uns contra els altres

Tinc suficients anys com perquè els records que tinc de la meva Sinera hagin esdevingut bucòlics, especialment pel fet que els records de la joventut gairebe sempre en son, de bucòlics.

I m'adono del pas del temps quan recordo aquella vila amb la N-II passant per l'interior de la població, amb uns semafors que organitzaven cues llarguíssimes quan les cues a les carreteres eren una cosa insòlita; amb aquell pont al capdevall de la Riera, per sota del qual anaven els cotxes a parar a mar quan els elements s'enfurismaven; amb aquell port d'aigues transparents on agafava garotes i pagellides amb els meus germans, on creixien els musclos que tan sovint acompanyaven els nostros arrossos, i on m'embadalia veient descarregar les barques a primera hora de la tarda i escoltant la lletania de la subhasta del peix; amb aquelles noves urbanitzacions sorgides en vinyes abandonades on els pins, ara immensos, eren com petits arbres de Nadal; amb aquell cinema tronat --em refereixo a l'Ateneu, tot i que l'Esperanza encara era més tronat-- on les parelles anaven a seure a les darreres files ignorant el que la Gina Lollobrigida i el Vittorio de Sica fessin a la pantalla; amb aquell bar Espanyol, potser encara més tronat, on el marbre de les seves taules va ser reempla¢at posteriorment pel marbre dels mostradors del banc que va bastir-se en el seu lloc; amb aquella església amb un retaule barroc unic, del qual aleshores nomes m'adonava de l'olor de florit que desprenia; amb processons --Setmana Santa, Sant Zenon-- que eren una barreja de litúrgia carpetovetònica i folklore mediterrani; amb unes fabriques de confits i ametlles que semblaven funcionar per proporcionar mercaderia als venedors que es passejaven amunt i avall a costat dels cotxes aturats a la N-II cada cop que el semàfor es posava vermell; amb el carro i el burret, aparcats cada matí davant del mercat, d'aquella pagesa arenyenca d'adopció que havia anat a escola amb la meva mare a Barcelona; amb maduixes i cireres úniques, millors que les de Sant Pol --les maduixes-- i que les de Sant Climent --les cireres--, malgrat que aquelles siguin molt més famoses. Per a mi Arenys --la meva Sinera-- és això i molt més. Son les hores passades a la biblioteca preparant algun examen per al setembre; les hores transcorregudes a la platja, amb els ulls clucs, escoltant la remor de les ones i els esgarips de les gavines; són el neguit de posar-me per primer cop un biquini, quan encara eren comptades les noies que duien el banyador de dues peces --el top less no em va costar tant, potser perquè ja l'havia iniciat en altres platges--; són algunes d'aquells tardes d'estiu en que, juntament amb algunes amigues fèiem petar la xerrada en un bar de la Riera, anàvem a la platja quan la gent ja en tornava, o ens banyàvem enmig del port, on havíem arribat en una barca tronada llogada per pocs diners; son les nits en que sortia per la finestra de la torre que llogaven els meus pares i m'anava a prendre la lluna en un descampat proper des d'on podia veure millor la mar platejada --quan van construir la nostra casa nostra ja no em va caler, perquè aquesta visió la tenia del llit estant--; o aquelles altres nits en que baixava fins a la pista de ball de l'entrada de la urbanització no pas per ballar, que mai no he sabut fer-ho bé, sinó per escoltar la música en viu d'aquells trios o quartets de músics esperpèntics de carrera estroncada; són les estones en que em sentia pagesa i em dedicava a treure les branques inútils de les tomaqueres, o a abocar aquelles pólvores que aleshores creia que eren verí només per als insectes perquè encara no havia llegit la Primavera silenciosa de Rachel Carson; són els matins de dissabte brostejant per les parades alineades al llarg de la Riera, fent una pausa per esmorzar a la terrassa de la Sala Mercè; són els macips ruixant la gent amb la seva colònia aigualida, la dansa d'Arenys, els focs de Sant Joan i la bota de Sant Pere, les atraccions cridaneres i els sempre magnífics focs artificials de festa major, la cucanya i la cruel persecució de l'oca per les aigües del port el matí de la festa del Carme, la processó de les barques per la tarda...

Són tants els records, que gairebé s'entrebanquen l'un amb l'altre per la pressa de sortir. Diverses circumstàncies han fet que els meus estius hagin quedat desproveïts de l'encís que tenia la trobada durant unes setmanes o mesos de tres generacions en la mateixa casa. La basarda de sentir-me sola en aquell casalot ha fet que a penes hi hagi tornat els darrers anys. O potser em faci encara més basarda pensar en la possibilitat que els fantasmes de la meva Sinera vinguin a envair la meva soledat.

Merce Piqueras. Febrer de 1997

 

2025, any de...

Algunes celebracions internacionals per a l'any 2025

Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques

El juny de 2024, una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar el 2025 Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques. Els motius per aquesta celebració són diversos, Per una banda, és el centenari del desenvolupament dels mètodes de la mecànica quàntica, que han dut aquesta disciplina a ocupar un lloc destacat en molts àmbits de la ciència i de la tecnologia. Per altra banda, la ciència i la tecnologia quàntiques poden ajudar al progrés econòmic i a assolir alguns dels Objectius de Desenvolupament Sostenible amb les seves aplicacions en aspectes com ara l'atenció a la salut, la sostenibilitat de ciutats i comunitats, l'alimentació, les comunicacions o l'energia.

Aquest Any Internacional se té lloc dins del Decenni Internacional de les Ciències per al Desenvolupament Sostenible (2024-2033), que té, entre els seus objectius, l'avançament de les ciències bàsiques, com ho és la quàntica, que permet obtenir informació molt valuosa sobre el comportament de la matèria i l'energia a nivell atòmic i subatòmic.

L'ONU recomana que l'Any Internacional de la Ciència i la Tecnologia Quàntiques "es commemori amb activitats a tots els nivells encaminades a augmentar la consciència pública sobre la importància de la ciència i les aplicacions quàntiques; a potenciar la cooperació científica internacional, multilateral i interdisciplinària entre institucions de recerca, investigadors i innovadors en el camp de la ciència i la tecnologia quàntiques; i a garantir que es presta atenció a l'aplicació de la ciència i la tecnologia quàntiques per al desenvolupament sostenible"

Any Internacional de les Cooperatives

El juny de 2024, una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va proclamar el 2025 Any Internacional de les Cooperatives. Un dels motius d'aquesta proclamació és que "les cooperatives, en les diferents formes, promouen la màxima participació possible en el desenvolupament econòmic i social de les comunitats locals i de totes les persones, incloent-hi les dones, el jovent, les persones d'edat, les persones amb discapacitat i els pobles indígenes, la inclusió dels quals reforça el desenvolupament econòmic i social, i contribueixen a l'eradicació de la pobresa i de la fam".

L'ONU recomana que s'aprofiti aquesta celebració per promoure el cooperativisme i sensibilitzar la població sobre la contribució de les cooperatives al desenvolupament econòmic i social.

Any Internacional de la Conservació de les Glaceres

Aquesta celebració es va decidir en una resolució aprovada per l'Assemblea General de l'Organització de les Nacions Unides (ONU)el desembre de 2022, tenint en compte els vincles entre les agendes internacionals de l'aigua i el clima. En la mateixa resolució es va aprovar que, a partir de 2025, el 21 de març de cada any se celebraria el Dia Mundial de les Glaceres.

És crucial que les societats humanes prenguin consciència dels greus problemes que pot causar el canvi climàtic. Els efectes de l'augment continuat de la temperatura global poden tenir efectes irreversibles en determinats ecosistemes com ara els polars i de muntanya, els deltes costaners, que es veuran afectats per la pèrdua de neu i de glaç a les muntanyes, a les glaceres i a la coberta de glaç de les zones polars. El retrocés de les glaceres i la fusió del permagel (o permafrost, els sols glaçats permanentment) farà augmentar la incidència d'inundacions, allaus i corriment de terres.

La celebració d'aquest Any Internacional i del Dia Mundial de les Glaceres hauria de servir per sensibilitzar sobre la importància de les glaceres, la neu i el gel en el conjunt del clima i en el cicle de l'aigua i sobre els efectes econòmics, socials i ambientals dels canvis imminents a la criosfera [la criosfera inclou el gel marí, el gel continental, les glaceres, els casquets polars, la superfície coberta de neu precipitada i el permagel de la Terra], i que intercanviïn millors pràctiques i coneixements per a la seva gestió.

 Algunes commemoracions a Catalunya l'any 2025

• 1000 anys de la fundació del monestir de Montserrat
• 50 anys de la celebració del Congrés de Cultura Catalana
• Centenari del naixement de Maria Assumpció Català i Poch, matemàtica i astrònoma
• Centenari del naixement de Paco Candel, escriptor i polític
  
• Centenari del naixement de Mercè Bruquetas, actriu
• Centenari del naixement d'Oriol  Bohigas, urbanista, activista cultural
• Centenari del naixement de Conxita  Grangé (Conxita Ramos), activista antifeixista, supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück.