Els perills del periodisme al Congo

El periodisme és una de les professions de més risc i, pel que sembla, el periodisme científic no és cap excepció dintre de la professió. El 17 de juny de 2007, Anne-Marie Kalanga, periodista científica de la República del Congo (RDC), va ser ferida a trets per uns desconeguts que es van fer passar per policies.

Anne-Marie Kalanga presenta el programa "Karibu environnement" a la TV pública de la RDC, i en el darrer programa, abans de l'atac que va patir, havia denunciat el perill que corre el Parc de Virunga com a reserva de goril·les, per l'acció dels grups armats actius que hi ha a la zona del parc que es troba dins de la RDC. Kalanga també coordina una xarxa de periodisme ambiental compromès amb el desenvolupament i el turisme sostenibles.

Anne-Marie Kalanga, novembre 2006
(Del web de la WESJ)

El parc de Virunga està inscrit des del 1979 en la llista de la UNESCO d'indrets del patrimoni mundial que es troben en perill. En els darrers temps, el perill de desaparició dels goril·les que viuen en el parc ha anat en augment. El passat 8 de juny una goril·la femella va ser morta a trets en una zona on fa alguns mesos també van ser morts dos mascles.

L'intent d'assassinat d'Anne-Marie Kalanga va produir-se dos dies més de l'assassinat d'un altre periodista de la RDC , Serge Maheshe, de 31 anys. Maheshe treballava a Ràdio Okapi, emissora associada a la Missió d'Observació de les Nacions Unides a la RDC), i va morir pels trets que li van etzibar dos desconeguts pel carrer, en ple dia.

Reporters Sense Fronteres té un baròmetre de la llibertat de premsa amb els noms dels periodistes morts per haver exercit la seva professió. Des del gener 2007 en són 47 . Si el ritme es manté, se superarà la xifra del 2006, que va ser de 87 periodistes morts. Un rècord ben trist!

"Trash People" a Barcelona

Ahir vaig anar a la plaça Reial de Barcelona a veure l'exposició "Trash people", de l'alemany H.A. Schult. És sorprenent!

Trash People. Barcelona, 9.6.2007

És com aquell exèrcit de soldats xinesos que van exposar al Fòrum de les Cultures del 2004, però en modern i fet amb deixalles, principalment amb llaunes de begudes. Però també amb altres materials. Hi havia més de 300 figures al bell mig de la plaça!

Aquesta gernació de "trash people" ha esta exposada ja en altres llocs del món abans de venir a Barcelona. D'aquí se'n va a Nova York. Que vingués a Barcelona ha estat gràcies a l'associació "Drap Art", que promou el reciclatge artístic a Barcelona. I naturalment, a l'Ajuntament de Barcelona i als patrocinadors que ho han fet possible.

Si no sabeu què fer amb el vostre ordinador vell:

L'AVE i la Sagrada Família

Aquests dies hi ha un forta polèmica per la decisió, que sembla que ja és definitiva, de fer passar el tren d'alta velocitat pel carrer Mallorca, soterrat, a tocar de la Sagrada Família.

Els especialistes diuen que la Sagrada Família no corre perill, que la tècnica que es farà servir fa impossible que l'obra pugui afectar l'estructura del temple. Però això devien pensar també els tècnics que treballaven en el túnel de la línia 9 del metro al seu pas pel barri del Carmel.

Com a alternativa, els veïns de la Dreta del'Eixample i altres persones que s'oposen al pas del tren per aquella zona proposen un recorregut pel litoral o pel Vallès.

Si jo visqués al carrer Mallorca no em faria res que hi passés el tren, amb dues condicions: a) que fos en un pas elevat, com els trens urbans o suburbans de Chicago ; b) que, a canvi de fer-hi passar el tren, aquell carrer es tanqués a la circulació de vehicles de motor.

Encara que visqués en un primer pis, preferiria veure passar un tren de tant en tant pel davant del meu balcó, que no pas aguantar el soroll i fum dels vehicles que circulen actualment per aquest carrer. Al cap i a la fi es tracta de trens molt poc sorollosos, i potser per a algunes persones podria ser fins i tot un entreteniment veure'l passar de tant en tant. O podria ser un referent horari: "el tren de les 8.15 i encara no he esmorzat!"

Miller i Oró: La fi d'una era

M'escriu Antonio Lazcano, que ha estat durant molts anys col·laborador de Stanley L. Miller (com ho va ser també de Joan Oró), amb males notícies: Miller va morir diumenge, 20 de maig. Feia ja alguns anys que tenia la salut delicada i últimament vivia en una residència.

Recordo les dues visites que Miller va fer a Barcelona el 1992 i 1993. La primera, per fer una conferència en el programa de científics convidats que organitzava la Comissió per a l'Estímul de la Cultura Científica del Departament de Cultura (eren els temps del conseller Guitart, que creia que la ciència també forma part de la cultura). No havia vist mai la gent demanar autògrafs a un científic com ho vaig veure el dia de la conferència de Miller; sobretot estudiants que devien ser d'ESO o de batxillerat.

I és que els llibres de text escolars expliquen l'experiment de Miller-Urey, que va permetre la síntesi d'aminoàcids a partir dels compostos inorgànics que se suposava que hi havia a l'atmosfera de la Terra primitiva. Aquest experiment va ser l'inici de la química prebiòtica, una especialitat en què després destacaria també Joan Oró.

El 1993 va tornar de nou a Barcelona per participar en el congrés sobre l'origen de la vida. Vaig tenir oportunitat de trobar-lo de nou a València, amb motiu d'un curs sobre l'origen de la vida en homenatge a Joan Oró, que feia 75 anys.

Com em diu Antonio Lazcano, amb la mort de Joan Oró (1923-2004) i de Stanley L. Miller (1930-2007) s'acaba una era de grans científics.

Stanley L. Miller i l'aparell del seu experiment

La segona república i Rachel Carson

El 14 d'abril és un dia que en el nostre país molta gent commemora el naixement de la segona república espanyola. Javier Armentia ho recorda en el seu blog amb un breu comentari; molt encertat, com tots els seus comentaris.

Rachel Carson (1907-1964)

Jo vull commemorar un altre fet que va passar un 14 d'abril algunes dècades més tard, quan aquella república que recorda Armentia era ja història passada. El 14 d'abril de 1964 moria a Silver Spring (Maryland, EUA) Rachel Carson, la biòloga i escriptora nord-americana autora de Silent Spring i d'alguns altres llibres de divulgació. I especialment ho recordo enguany, que fa cent anys del naixement d'aquesta dona.

Silent Spring va ser la primera denúncia fet al gran públic del perill que per a la biosfera podia derivar-se de l'ús indiscriminat dels plaguicides sintètics, especialment del DDT. Va ser un llibre molt polèmic, que va despertar les ires de les grans empreses que fabricaven DDT i que va fer canviar la percepció de la natura i va fer d'encebador per al naixement dels moviments ecologistes.

Moltes de les conseqüències negatives de l'ús d'aquelles substàncies, que Rachel Carson va predir, s'han complert. Algunes, però, ni tan sols va poder imaginar-les. Tot i amb això, encara hi ha qui s'entesta a negar l'evidència i acusa Rachel Carson de les morts anuals que produeix la malària al món. Els autors que escriuen això no deuen saber que, amb l'aplicació del DDT, el mosquit que transmet el paràsit de la malària primer va tenir una forta mortalitat, però després va fer-se més abundant. Les causes del rebrot van ser el temps curt de generació d'aquest insecte i l'evolució natural, que afavoria els mosquits que eren resistents a l'insecticida.

Silent Spring és un llibre traduït a moltes llengües, entre elles el castellà. Malauradament, és una traducció pèssima, una vergonya per a una empresa d'un dels grups editorials més grans d'Espanya. El llibre original és d'un gran bellesa; el castellà és una estafa per a qui el compra, que només podrà captar el missatge de l'autora, en una versió que sembla feta per un traductor automàtic. Però no és així; les tres diferents edicions que s'han publicat a Espanya són totes la mateixa versió barroera, i la primera va publicar-se en una època en què no hi havia màquines de traduir.

En el dia que recordem la mort de Rachel Carson vull copiar aquí unes paraules seves, en relació a la seva obra: "És bo saber que continuaré vivint fins i tot en la ment de moltes persones que no em coneixen, i especialment per associació amb coses que són boniques i estimades."

I com a homenatge a aquella dona que va haver de lluitar contra la incomprensió d'una part de la societat, uns versos del poeta i fisic català David Jou:

Semblava que les mans purulentes dels dimonis
haguessin quedat desconcertades i caigudes,
que el zumzeig dels esperits més malignes i bavosos
hagués començat a callar.
Però també van callar els boscos.

David Jou
DDT, 2004