Tot sembla indicar que a Gianni Alemanno, alcalde de Roma, no li agrada que la caca visiti la seva ciutat. No em refereixo a la caca que els gossos d'amos i mestresses mal educats deixen pels carrers a Roma, com ho fan a Barcelona i a altres ciutats, sinó a la caca que havia de ser protagonista d'una exposició.
A través del bloc de Sylvie Coyaud m'he assabentat de la censura de l'alcalde de Roma de l'exposició itinerant "Storia naturale dell'innominabile: la cacca", que havia d'inaugurar-se el proppassat 28 de novembre al Bioparco (fruit de la transformació de l'antic Zoo de Roma) d'aquella ciutat, a Villa Borghese. El títol de l'exposició és el mateix que el d'un llibre infantil britànic que en català es titula Caca. Una història natural de l'innombrable. (En vaig parlar aquí fa uns mesos.)
El 26 de novembre La Repubblica informava que l'exposició que des del 2007 ha circulat per altres ciutats italianes amb molt d'èxit, no es podria veure a Roma. L'excusa oficial: s'havia ajornat per raons de seguretat. Però fons properes a l'Ajuntament van filtrar que la causa era la preocupació de l'alcalde davant la possible imatge negativa que podria donar de la ciutat una exposició que considerava "inopportuna, potenzialmente ridicola, per non dire oscena."
El llibret en què es basa l'exposició és una obra de divulgació per a la mainada molt ben aconseguida. Me'l van regalar fa uns mesos i, sense saber que a Itàlia ja ho havien fet, vaig pensar que podria servir de guió per una exposició que expliqués una part del reciclatge. Associem la paraula 'reciclatge' amb els contenidors on deixem el vidre, el paperam i el plàstic o metalls. També en els punts verds on es deixen altres residus o productes que ja no ens serveixen. Però tots els animals generem un altre tipus de residus a partir dels nutrients que rep el nostre cos, que són expulsats a l'exterior: els excrements, les femtes; la caca, per ser més clars.
A la natura, els excrements poden tenir moltes funcions, a més de ser els residus d'un organisme. Són senyals; pel tipus i forma de la caca es pot saber quan ha passat un animal per un lloc i de quina espècie es tracta. I a partir de l'olor de la seva pròpia caca, un animal que l'hagi deixada caure quan anava a buscar menjar pot orientar-se per tornar al seu cau.
El reciclatge de la caca pot produir-se per l'efecte de microbis que n'obtenen nutrients (se la mengen) i la transformen en un altre tipus de matèria. Per exemple, els fems es fan servir com adobs en agricultura perquè, quan es barregen amb la terra, uns microorganismes que viuen en el sòl en treuen els nutrients que després aprofitaran les plantes. Alguns animals es mengen directament la caca d'altres. L'escarabat piloter n'és un; amb els excrement que troba va fent una pilota que empenys fins al seu cau. Si no fos pels escarabats piloters i alguns altres insectes, pels fongs i per molts microbis, els llocs freqüentats per animals grans acabarien sent grans piles de merda.
La caca d'alguns animals també pot ser útil per als humans. Un cas és l'esmentat abans de l'ús dels fems en agricultura. I, imitant alguns animals que fan servir la caca pròpia o d'altres per a construir nius o caus, les persones també han fet servir la caca d'alguns animals en la construcció. Quan semblava que aquestes tècniques ja eren cosa de la història, ara hi ha empreses que es dediquen a fabricar maons a partir d'excrements de vaques. EcoFaebrick fa uns maons en què el 75% del material són residus processats de vaca. Tot i que pesen un 20% menys que els d'argil·la, són un 20% més resistents a la pressió (o això diuen els seus fabricants). També es pot aprofitar la caca dels porcs, vaques i altres animals per obtenir gas (aquí i aquí).
Ara que estem entrant en la cultura del reciclatge, em sembla que una exposició sobre la caca pot ser molt il·lustrativa de l'aprofitament d'un tipus de residus que són inevitables. Però ves per on, la sensibilitat de l'alcalde de Roma no està preparada perquè aquest tema es tracti públicament. En aquest vídeo de Youtube es pot veure com era l'exposició, ja muntada, abans que es decidís "d'ajornar-la".
Espero que a Barcelona no tinguem mai un alcalde tan refinat com el de Roma. Li podria passar pel cap de prohibir la presència del caganer a la fira de Santa Llúcia.
dissabte, 5 de desembre del 2009
divendres, 4 de desembre del 2009
Galets i concerts de Nadal
Poc després de descobrir el galet gegant davant del Mercat de les Corts, he descobert una activitat de lleure al barri relacionada amb aquests galets de Nadal: un concert diari des d'ahir fins al 24 de desembre.
No acostumo a ser pel carrer a quarts de set del vespre, però ahir se'm va acabar el paper d'imprimir i vaig sortir a mitja tarda a comprar-ne. Tornava cap a casa amb els paquets de DINA4 quan vaig sentir música de banda. Em va passar com a la mainada d'Hamelin i no vaig poder evitar anar cap al lloc d'on venia la música. En comptes d'un sol músic, n'hi havia cinc, i no tocaven la flauta, sinó la trompeta, el trombó de vares, la trompa, la tuba i el cinquè podria ser un bombardí o potser una altra trompeta, però no n'estic segura. En uns jardinets que hi ha a tocar de l'estació de metro de Les Corts, dalt d'un escenari presidit per un enorme galet (enorme, però no tant com els que hi ha escampats pel terra de la ciutat), un quintet de vent interpretava una peça de música clàssica popular.
Un grupet de gent s'havia aturat i escoltava la música atentament. Bona part de la mainada era asseguda per terra, i els bancs que hi ha en aquella zona van ser molt útils perquè una part del públic --en la qual m'hi compto-- amb problemes per estar-se a peu dret molta estona poguéssim assistir també a aquell concert. A mesura que avançava el concert més i més gent s'aturava a escoltar-lo tot i que el temps era frescot.
El repertori que van interpretar va ser variat, des de música de Haendel, Debussy i Offenbach, als Beatles, música de pel·lícules (Amazing Grace, 8 e mezzo, La pantera rosa, Titanic, La vita è bella...) fins algunes nadales internacionals: "Jesús és nat" (de Haendel); "I wish you a marry Christmas" i "Jingle Bell", que van interpretar amb l'ajut d'una petita espectadora que tocava els cascabells i s'ho va passar la mar de bé.
Una noia que, durant els deu minuts del descans, va fer d'animadora perquè el públic no marxés, va entretenir la mainada fent-los pujar a l'escenari perquè expliquessin coses i va informar del programa diari que hi hauria fins al Nadal. Segons vaig entendre, és una iniciativa promoguda pels comerciants de barri i cada dia s'anirà renovant l'espectacle a cada escenari.
La banda que va actuar ahir es diu Barna Brass Quintet, i està formada per músics del Pais València. Ho van fer molt bé i l'audiència improvisada els va dedicar molts aplaudiments.
He buscat el programa d'aquestes actuacions en el web de l'Ajuntament de Barcelona, però no l'he trobat. Tampoc l'he trobat en la pàgina web del districte de Les Corts; només hi anuncien les activitats que es fan en centres cívics o biblioteques. Crec que encara que no sigui una iniciativa municipal, atès que és una activitat gratuïta que es fa en un espai públic, ho haurien pogut anunciar. Aquesta tarda també he de sortir a comprar un parell de coses, m'espero per fer-ho a una hora que coincideixi amb el concert. Si val la pena suportar el fred que avui fa al carrer per assistir al concert del dia, m'hi quedaré de nou.
Concert de DeVanda Brass Quintet, al barri de Les Corts
(M. Piqueras, 03.12.2009)
No acostumo a ser pel carrer a quarts de set del vespre, però ahir se'm va acabar el paper d'imprimir i vaig sortir a mitja tarda a comprar-ne. Tornava cap a casa amb els paquets de DINA4 quan vaig sentir música de banda. Em va passar com a la mainada d'Hamelin i no vaig poder evitar anar cap al lloc d'on venia la música. En comptes d'un sol músic, n'hi havia cinc, i no tocaven la flauta, sinó la trompeta, el trombó de vares, la trompa, la tuba i el cinquè podria ser un bombardí o potser una altra trompeta, però no n'estic segura. En uns jardinets que hi ha a tocar de l'estació de metro de Les Corts, dalt d'un escenari presidit per un enorme galet (enorme, però no tant com els que hi ha escampats pel terra de la ciutat), un quintet de vent interpretava una peça de música clàssica popular.
Un grupet de gent s'havia aturat i escoltava la música atentament. Bona part de la mainada era asseguda per terra, i els bancs que hi ha en aquella zona van ser molt útils perquè una part del públic --en la qual m'hi compto-- amb problemes per estar-se a peu dret molta estona poguéssim assistir també a aquell concert. A mesura que avançava el concert més i més gent s'aturava a escoltar-lo tot i que el temps era frescot.
El repertori que van interpretar va ser variat, des de música de Haendel, Debussy i Offenbach, als Beatles, música de pel·lícules (Amazing Grace, 8 e mezzo, La pantera rosa, Titanic, La vita è bella...) fins algunes nadales internacionals: "Jesús és nat" (de Haendel); "I wish you a marry Christmas" i "Jingle Bell", que van interpretar amb l'ajut d'una petita espectadora que tocava els cascabells i s'ho va passar la mar de bé.
Una noia que, durant els deu minuts del descans, va fer d'animadora perquè el públic no marxés, va entretenir la mainada fent-los pujar a l'escenari perquè expliquessin coses i va informar del programa diari que hi hauria fins al Nadal. Segons vaig entendre, és una iniciativa promoguda pels comerciants de barri i cada dia s'anirà renovant l'espectacle a cada escenari.
La banda que va actuar ahir es diu Barna Brass Quintet, i està formada per músics del Pais València. Ho van fer molt bé i l'audiència improvisada els va dedicar molts aplaudiments.
He buscat el programa d'aquestes actuacions en el web de l'Ajuntament de Barcelona, però no l'he trobat. Tampoc l'he trobat en la pàgina web del districte de Les Corts; només hi anuncien les activitats que es fan en centres cívics o biblioteques. Crec que encara que no sigui una iniciativa municipal, atès que és una activitat gratuïta que es fa en un espai públic, ho haurien pogut anunciar. Aquesta tarda també he de sortir a comprar un parell de coses, m'espero per fer-ho a una hora que coincideixi amb el concert. Si val la pena suportar el fred que avui fa al carrer per assistir al concert del dia, m'hi quedaré de nou.
Concert de DeVanda Brass Quintet, al barri de Les Corts(M. Piqueras, 03.12.2009)
dijous, 3 de desembre del 2009
Ellen Swallow Richards, pionera de les ciències ambientals
El 3 de desembre de 1842 va néixer a Dunstable, 
(Massachusetts, EUA) Ellen Swallow Richards, una dona que mereix ser recordada per moltes de les seves activitats, especialment com a pionera de les ciències ambientals i per haver estat la primera dona admesa a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Tanmateix, durant molt de temps el mèrit que se li reconeixia era només el d'haver estat fundadora de l'economia domèstica. A Vassar College, on aquesta dona va iniciar els seus estudis universitaris, hi ha una placa que la recorda així: "pionera en l'estudi de la vida familiar, fundadora de l'economia domèstica".
Ellen Henrietta Swallow (1842-1911), més coneguda com a Ellen Swallow Richards o Ellen Richards (Richards era el cognom del marit), va haver de treballar per pagar-se els estudis. De fet, tenia ja vint-i-sis anys quan va ingressar al Vassar College, una institució femenina de gran prestigi. En dos cursos va aconseguir graduar-se i després va sol·licitar ser admesa a l'MIT, que era un centre d'educació modern, fundat per respondre a les necessitats de la creixent industrialització del país. La petició d'ingrés d'una dona va crear un conflicte en el si de la corporació que regia el centre i es va aprovar la seva acceptació com a "estudiant especial de química, amb el benentès que la seva admissió no havia de considerar-se com un precedent per a l'admissió general de dones". Segurament el fet que ja tingués un títol universitat va posar l'MIT en un compromís i va fer que prenguessin aquesta decisió.
El 1873, Ellen va esdevenir la primera dona que obtenia el títol de Bachelor of Science a l'MIT. Va començar a treballar amb dos professors d'aquella centre; un d'ells era un expert en química tècnica i l'altre era una autoritat en qüestions de subministrament d'aigua. El 1875 es va casar amb Robert H. Richards, enginyer de mines de l'MIT i va començar a col·laborar amb ell en l'anàlisi química de minerals, tot i que no va abandonar el seu propi treball. El casament va perjudicar-la econòmicament perquè els anys 1875-1878 l'MIT no li va pagar cap sou perquè, pel fet que treballava amb el marit, no consideraven que es tractés d'una relació laboral.
En temps d'Ellen, l'ecologia era una ciència tot just a les beceroles i ella va enfocar-la a l'estudi de l'efecte de les condicions ambientals en les societats humanes. Estava preocupada per la qualitat de l'aigua i de l'aire en els habitatges i va convertir la seva pròpia llar en un laboratori d'enginyeria ambiental. Hi va fer fer grans reformes per millorar-ne la ventilació, la calefacció i altres aspectes ambientals i higiènics. Quan ningú no considerava l'aigua com un bé preuat, Ellen va comprovar les condicions de les canonades de casa seva i va fer canviar les juntures per on s'escapava aigua. Abans que en el seu barri hi hagués aigua corrent, va fer instal·lar a la cuina una bomba manual que pujava l'aigua, per al WC i per a rentar-se, des d'un pou subterrani fins a uns dipòsits en el segon pis. També va modificar la caldera de l'aigua del subterrani per treure'n un millor rendiment, i hi va acoblar un dipòsit que servia com a termos.
Casa d'Ellen Swallow Richards, a Jamaica, Boston (Massachusetts, EUA)
A més de la seva activitat acadèmica a l'MIT, Ellen va treballar com a analista d'aigües per a l'Agència de Salut de l'estat de Massachusetts i va arribar a analitzar més de 20.000 mostres d'aigua (tot un rècord en aquella època) que va permetre establir generalitzacions d'aplicació universal en els estudis de les condicions de l'aigua. En el seu llibre Higiene de la vida quotidiana (1907), va insistir en la necessitat d'establir uns hàbits sans que millorin aspectes físics i intel·lectuals. Relaciona aquests hàbits amb la respiració, el menjar i la beguda (aire, aliments i aigua) juntament amb el son, l'exercici i la higiene, i creu que han de ser inculcats des de la infància.
Gràcies al seu interès i insistència, les ciències de la salut van introduir-se en els programes de la Societat per a Promoure els Estudis a la Llar (The Society to Encourage Studies at Home), que era una xarxa de dones que impartien estudis per correspondència a altres dones. Les sòcies eren dones de classe benestant, amb una educació refinada, que s'interessaven per la formació i el desenvolupament cultural d'altres dones.
Ellen considerava l'educació de les dones com a tasca fonamental de seu programa d'educació ambiental. Al cap i a la fi, elles eren el centre de la llar i la seva manera de dur-la tenia repercussions en la salut de tots els membres de la família. En l'educació de les dones, considerava primordial que adquirissin bons coneixements sobre nutrició, sobre la manera de detectar les adulteracions d'aliments i la manera de ventilar adequadament les cases, com també sobre altres aspectes de la vida familiar que contribueixen al benestar i la salut. Malgrat que hagi passat més d'un segle, les normes que Ellen recomanava segueixen tenint vigència.
Més informació:
Piqueras M (2007) Ellen Swallow Richards, pionera de les ciències ambientals. Revista Medi Ambient, 40:42-47
Fotos: Wikimedia Commons
(Massachusetts, EUA) Ellen Swallow Richards, una dona que mereix ser recordada per moltes de les seves activitats, especialment com a pionera de les ciències ambientals i per haver estat la primera dona admesa a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts (MIT). Tanmateix, durant molt de temps el mèrit que se li reconeixia era només el d'haver estat fundadora de l'economia domèstica. A Vassar College, on aquesta dona va iniciar els seus estudis universitaris, hi ha una placa que la recorda així: "pionera en l'estudi de la vida familiar, fundadora de l'economia domèstica".Ellen Henrietta Swallow (1842-1911), més coneguda com a Ellen Swallow Richards o Ellen Richards (Richards era el cognom del marit), va haver de treballar per pagar-se els estudis. De fet, tenia ja vint-i-sis anys quan va ingressar al Vassar College, una institució femenina de gran prestigi. En dos cursos va aconseguir graduar-se i després va sol·licitar ser admesa a l'MIT, que era un centre d'educació modern, fundat per respondre a les necessitats de la creixent industrialització del país. La petició d'ingrés d'una dona va crear un conflicte en el si de la corporació que regia el centre i es va aprovar la seva acceptació com a "estudiant especial de química, amb el benentès que la seva admissió no havia de considerar-se com un precedent per a l'admissió general de dones". Segurament el fet que ja tingués un títol universitat va posar l'MIT en un compromís i va fer que prenguessin aquesta decisió.
El 1873, Ellen va esdevenir la primera dona que obtenia el títol de Bachelor of Science a l'MIT. Va començar a treballar amb dos professors d'aquella centre; un d'ells era un expert en química tècnica i l'altre era una autoritat en qüestions de subministrament d'aigua. El 1875 es va casar amb Robert H. Richards, enginyer de mines de l'MIT i va començar a col·laborar amb ell en l'anàlisi química de minerals, tot i que no va abandonar el seu propi treball. El casament va perjudicar-la econòmicament perquè els anys 1875-1878 l'MIT no li va pagar cap sou perquè, pel fet que treballava amb el marit, no consideraven que es tractés d'una relació laboral.
En temps d'Ellen, l'ecologia era una ciència tot just a les beceroles i ella va enfocar-la a l'estudi de l'efecte de les condicions ambientals en les societats humanes. Estava preocupada per la qualitat de l'aigua i de l'aire en els habitatges i va convertir la seva pròpia llar en un laboratori d'enginyeria ambiental. Hi va fer fer grans reformes per millorar-ne la ventilació, la calefacció i altres aspectes ambientals i higiènics. Quan ningú no considerava l'aigua com un bé preuat, Ellen va comprovar les condicions de les canonades de casa seva i va fer canviar les juntures per on s'escapava aigua. Abans que en el seu barri hi hagués aigua corrent, va fer instal·lar a la cuina una bomba manual que pujava l'aigua, per al WC i per a rentar-se, des d'un pou subterrani fins a uns dipòsits en el segon pis. També va modificar la caldera de l'aigua del subterrani per treure'n un millor rendiment, i hi va acoblar un dipòsit que servia com a termos.
Casa d'Ellen Swallow Richards, a Jamaica, Boston (Massachusetts, EUA)A més de la seva activitat acadèmica a l'MIT, Ellen va treballar com a analista d'aigües per a l'Agència de Salut de l'estat de Massachusetts i va arribar a analitzar més de 20.000 mostres d'aigua (tot un rècord en aquella època) que va permetre establir generalitzacions d'aplicació universal en els estudis de les condicions de l'aigua. En el seu llibre Higiene de la vida quotidiana (1907), va insistir en la necessitat d'establir uns hàbits sans que millorin aspectes físics i intel·lectuals. Relaciona aquests hàbits amb la respiració, el menjar i la beguda (aire, aliments i aigua) juntament amb el son, l'exercici i la higiene, i creu que han de ser inculcats des de la infància.
Gràcies al seu interès i insistència, les ciències de la salut van introduir-se en els programes de la Societat per a Promoure els Estudis a la Llar (The Society to Encourage Studies at Home), que era una xarxa de dones que impartien estudis per correspondència a altres dones. Les sòcies eren dones de classe benestant, amb una educació refinada, que s'interessaven per la formació i el desenvolupament cultural d'altres dones.
Ellen considerava l'educació de les dones com a tasca fonamental de seu programa d'educació ambiental. Al cap i a la fi, elles eren el centre de la llar i la seva manera de dur-la tenia repercussions en la salut de tots els membres de la família. En l'educació de les dones, considerava primordial que adquirissin bons coneixements sobre nutrició, sobre la manera de detectar les adulteracions d'aliments i la manera de ventilar adequadament les cases, com també sobre altres aspectes de la vida familiar que contribueixen al benestar i la salut. Malgrat que hagi passat més d'un segle, les normes que Ellen recomanava segueixen tenint vigència.
Més informació:
Piqueras M (2007) Ellen Swallow Richards, pionera de les ciències ambientals. Revista Medi Ambient, 40:42-47
Fotos: Wikimedia Commons
dimecres, 2 de desembre del 2009
Els galets de Nadal, pels carrers de Barcelona
No m'ha sorprès, perquè sabia que en posarien en alguns llocs de Barcelona. Aquest matí, en baixar al mercat i a comprar el diari n'he vist un:
També és nou el contenidor que hi ha al darrere del galet. No sé què han posat primer, si el contenidor o el galet, però qui vulgui deixar la brossa en aquest contenidor ho té una mica difícil, amb el galet i l'arbre.
M'agradaria saber d'on ve això de menjar sopa de galets per Nadal com també conèixer d'on ve de la paraula 'galet'. En el Diccionari català-valencià-balear, Alcover diu que, a Valls, els galets són "trossets de macarrons d'un centímetre de llarg". És l'única definició relacionada amb la pasta de sopa que hi ha en l'entrada 'galet' de l'esmentat diccionari. A mi, més que en els macarrons, em fan pensar en la pasta que en italià anomenen penne rigate o rigatoni, que són com els macarrons, però amb unes estries. De tota manera, tots aquests tipus de pasta són com uns tubs --o trosssos de tub-- rectes, mentre que els galets són corbats, com si agaféssim un rigatone, el dobleguéssim i després n'aplatéssim els extrems i per això no tenen la secció rodona. Hi ha un tipus de pasta italiana que es diu gomiti (literalment 'colzes') que s'hi assembla, són com trossos de rigatone corbats (en forma de colze, gomito), però aquests sí que conserven la secció rodona.
Els galets gegants que lluen avui pels carrers de Barcelona, arribaran sencers a Nadal? O, com tantes peces del mobiliari urbà, algun o altre apareixerà destrossat o amb pintades al damunt?
També és nou el contenidor que hi ha al darrere del galet. No sé què han posat primer, si el contenidor o el galet, però qui vulgui deixar la brossa en aquest contenidor ho té una mica difícil, amb el galet i l'arbre.
M'agradaria saber d'on ve això de menjar sopa de galets per Nadal com també conèixer d'on ve de la paraula 'galet'. En el Diccionari català-valencià-balear, Alcover diu que, a Valls, els galets són "trossets de macarrons d'un centímetre de llarg". És l'única definició relacionada amb la pasta de sopa que hi ha en l'entrada 'galet' de l'esmentat diccionari. A mi, més que en els macarrons, em fan pensar en la pasta que en italià anomenen penne rigate o rigatoni, que són com els macarrons, però amb unes estries. De tota manera, tots aquests tipus de pasta són com uns tubs --o trosssos de tub-- rectes, mentre que els galets són corbats, com si agaféssim un rigatone, el dobleguéssim i després n'aplatéssim els extrems i per això no tenen la secció rodona. Hi ha un tipus de pasta italiana que es diu gomiti (literalment 'colzes') que s'hi assembla, són com trossos de rigatone corbats (en forma de colze, gomito), però aquests sí que conserven la secció rodona.
Els galets gegants que lluen avui pels carrers de Barcelona, arribaran sencers a Nadal? O, com tantes peces del mobiliari urbà, algun o altre apareixerà destrossat o amb pintades al damunt?
dimarts, 1 de desembre del 2009
El Prat Ràdio no té res a veure amb Plural-21
El 21 de novembre vaig fer una entrada en aquest bloc (Carta d'una mare desesperada) relacionada amb Plural-21, una associació que nega l'existència de la sida i que aquell cap de setmana participava en congrés pseudocientífic que se celebrava a Barcelona. En el web d'aquesta associació hi havia una llista d'entitats col·laboradores i una d'elles era una emissora de ràdio: El Prat Ràdio.
Per algun conducte o altre, El Prat Ràdio es deu haver assabentat que jo parlava de la seva aparent relació amb Plural-21, perquè Òscar Sánchez, director de l'emissora pratenca, m'ha deixat un comentari que reprodueixo aquí. Ho faig perquè no tothom que entra al bloc en llegeix els comentaris i, qui ho fa, és molt possible que no llegeixi els comentaris fets a entrades que ja porten dies en el bloc. Pel bon nom d'aquesta emissora, val la pena deixar constància del que diu el seu director:
El Prat Ràdio no ha donat mai suport a aquest grup ni al congrés del qual parlen.
Efectivament hem comprovat que EL PRAT RÀDIO apareix a la seva pàgina web com a entitat col•laboradora i ja hem enviat un mail a aquesta entitat exigint que retirin el nostre nom de qualsevol document en el qual es vinculi l’emissora municipal del Prat de Llobregat amb aquesta organització.
Mai la direcció de l’emissora ha donat suport a aquesta entitat i, a més de la retirada del nostre nom, també hem demanat una explicació de les raons que els han portat a incloure EL PRAT RÀDIO en una iniciativa amb la que no hem donat la nostra conformitat.
Cordialment,
Oscar Sánchez
Director de EL PRAT RÀDIO
M'alegra saber que El Prat Ràdio no té res a veure amb aquesta entitat. La queixa que els ha fet El Prat Ràdio ha tingut efecte i ara ja no hi surt el seu nom. (Sento no haver fet una captura de pantalla quan vaig veure el seu nom en el llistat de col·laboradors de Plural-21 perquè en quedés constància, ara que ja l'han eliminat; espero que El Prat Ràdio sí que ho hagi fet.). M'agradaria saber si, com els demanava l'emissora, els han explicat les raons que va dur Plural-21 a incloure'ls en aquella pàgina del seu web.
Tot això m'ha fet pensar també en el poder dels blocs com a mitjà de denúncia. Tot i que vaig començar aquest bloc com un repte a la informàtica per veure si me'n sortia i que me l'he pres sempre més aviat com una distracció, un lloc per escriure sobre coses que m'han cridat l'atenció o sobres temes que m'interessen, de vegades no puc estar-me de denunciar el que em sembla que no és just o cert --que no vol dir que la meva visió sigui justa o encertada.
Avui, Dia Mundial de la Sida, hem de recordar un cop més --i malgrat les afirmacions de Plural-21-- el gran avenç que han estat els medicaments retrovirals, que han fet possible que el diagnòstic d'aquesta malaltia no sigui ja una sentència de mort. Una prioritat de les institucions internacionals que lluiten contra aquesta la sida és la prevenció de la transmissió mare-fill en les dones embarassades i el tractament dels nadons. Aprofitant la celebració d'avui, la UNICEF ha fet públic el seu informe del 2009 sobre la sida i la mainada.
Per algun conducte o altre, El Prat Ràdio es deu haver assabentat que jo parlava de la seva aparent relació amb Plural-21, perquè Òscar Sánchez, director de l'emissora pratenca, m'ha deixat un comentari que reprodueixo aquí. Ho faig perquè no tothom que entra al bloc en llegeix els comentaris i, qui ho fa, és molt possible que no llegeixi els comentaris fets a entrades que ja porten dies en el bloc. Pel bon nom d'aquesta emissora, val la pena deixar constància del que diu el seu director:
El Prat Ràdio no ha donat mai suport a aquest grup ni al congrés del qual parlen.
Efectivament hem comprovat que EL PRAT RÀDIO apareix a la seva pàgina web com a entitat col•laboradora i ja hem enviat un mail a aquesta entitat exigint que retirin el nostre nom de qualsevol document en el qual es vinculi l’emissora municipal del Prat de Llobregat amb aquesta organització.
Mai la direcció de l’emissora ha donat suport a aquesta entitat i, a més de la retirada del nostre nom, també hem demanat una explicació de les raons que els han portat a incloure EL PRAT RÀDIO en una iniciativa amb la que no hem donat la nostra conformitat.
Cordialment,
Oscar Sánchez
Director de EL PRAT RÀDIO
M'alegra saber que El Prat Ràdio no té res a veure amb aquesta entitat. La queixa que els ha fet El Prat Ràdio ha tingut efecte i ara ja no hi surt el seu nom. (Sento no haver fet una captura de pantalla quan vaig veure el seu nom en el llistat de col·laboradors de Plural-21 perquè en quedés constància, ara que ja l'han eliminat; espero que El Prat Ràdio sí que ho hagi fet.). M'agradaria saber si, com els demanava l'emissora, els han explicat les raons que va dur Plural-21 a incloure'ls en aquella pàgina del seu web.
Tot això m'ha fet pensar també en el poder dels blocs com a mitjà de denúncia. Tot i que vaig començar aquest bloc com un repte a la informàtica per veure si me'n sortia i que me l'he pres sempre més aviat com una distracció, un lloc per escriure sobre coses que m'han cridat l'atenció o sobres temes que m'interessen, de vegades no puc estar-me de denunciar el que em sembla que no és just o cert --que no vol dir que la meva visió sigui justa o encertada.
Avui, Dia Mundial de la Sida, hem de recordar un cop més --i malgrat les afirmacions de Plural-21-- el gran avenç que han estat els medicaments retrovirals, que han fet possible que el diagnòstic d'aquesta malaltia no sigui ja una sentència de mort. Una prioritat de les institucions internacionals que lluiten contra aquesta la sida és la prevenció de la transmissió mare-fill en les dones embarassades i el tractament dels nadons. Aprofitant la celebració d'avui, la UNICEF ha fet públic el seu informe del 2009 sobre la sida i la mainada.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)