Dedicatòries. Dones que no has conegut

"Dedicatòries. Dones que no has conegut" és el títol del projecte que va guanyar l'edició del 2007 del Premi biennal M. Àngels Rivas Ureña, que convoca la Comissió per a la Igualtat del districte de Les Corts.

El projecte intenta posar a l'abast del públic històries de dones que no han estat famoses però que tenen al seu darrere una història que val la pena que es conegui. Potser perquè van ser testimonis de fets que ja són històrics, perquè van influir en la vida --professional o personal-- de la persona que les recorda, perquè han estat heroïnes anònimes, perquè van posar un granet d'arena en un moviment reivindicatiu que després ha tirat endavant, perquè han estat dones atípiques i avançades de la seva generació, perquè han estat el suport d'algun "gran" home, perquè han estat grans artistes que no han desenvolupat professionalment les seves dots artístiques, perquè han sacrificat la seva vida per la família,...

Perquè el projecte tingui èxit és necessària la col·laboració d'altres persones --dones i homes-- que tinguin ganes d'explicar la història de la dona anònima que volen recordar. En el web del
projecte hi ha més informació per saber com participar-hi i alguns exemples d'històries de dones recordades. Encara no hi ha aportacions externes, però esperem que aviat comencin a publicar-se.

La participació en aquest projecte, fent pública la història d'una dona anònima, pot ser un homenatge per a aquestes dones anònimes que han marcat les vides de moltes persones. Els noms de les protagonistes d'aquestes històries poden fer-se públics o se'n pot mantenir l'anonimat, segons decideixi qui n'envia la història. Com també pot mantenir-se l'anonimat de la persona que envia el text.

Estiu d'adéus

Aquest és un estiu d'adéus. El 26 de juliol ens deixava l'Elena, a Oviedo, i fa unes hores he anat a la missa d'exèquies de Francesc Casademont, a la Pera.

En realitat, l'Elena feia ja temps que ens havia deixat, si bé el seu cos s'entestava a continuar en aquest món. Aquella dona optimista, alegra, forta, sempre amb el somriure als llavis, disposada a ajudar tothom, s'havia anat esvaint a poc a poc des que se li va manifestar la malaltia. I fins i tot en el curs de la malaltia, de tant en tant se li escapaven espurnes d'humor. Recordo com reia d'ella mateixa un dia que, en voler agafar unes peces de roba de l'armari, asseguda a la punta del llit, el seu equilibri va fallar un cop més i després de moure's a un costat i l'altre, com aquells ninots que en castellà en diuen "tentetiesos", va quedar estesa damunt la vànova. Aleshores encara s'entretenia a fer sudokus. Ella m'hi va fer aficionar. Cada vegada que agafo un diari i em poso a fer-ne un, tinc un record per a l'Elena.

És difícil expressar els sentiments i les emocions en una situació com aquesta. Però les paraules que Miquel Martí Pol va escriure recordant Marta, la seva primera esposa, expressen molt bé el que sento, i el que segurament senten moltes persones que van conèixer i estimar l'Elena:

Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu, de com
ens vas deixar, del sofriment lentíssim
que va anar marfonent-te, de les teves
coses, parlem i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.

I a poc a poc esdevindràs tan nostra
que no caldrà ni que parlem de tu
per recordar-te; a poc a poc seràs
un gest, un mot, un gust, una mirada
que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.

A Francesc d'Assís Casademont no l'havia tractat molt, però era un personatge que em fascinava. Uns amics van dur-me fa alguns anys a La Bruguera, la casa on vivien en Francesc, la Maria Àngels i els seus gossos, a La Pera, al Baix Empordà. Una casa integrada perfectament en el paisatge boscós i on, travessar-ne el llindar em va semblar com travessar l'espill d'Alícia.

Eren una parella molt especial. Ell, un gran artista, amb un estil molt característic. Les seves obres són gairebé sempre paisatges de tons suaus. A la pintura de Casademont li passa com a la música de Vivaldi, que és fàcil d'identificar perquè aparentment totes les seves obres s'assemblen. Però cadascuna és una petita --o gran, de vegades-- obra mestra. N'he trobat alguna pel web:



La darrera vegada que vaig veure en Francesc va ser a Girona, en la inauguració d'una exposició que era alhora un homenatge a l'artista. Havia passat un gran disgust i se'l veia decebut, cansat de la vida. La Maria Àngels --el seu àngel particular-- era sempre al seu costat i ha estat el seu suport fins al darrer moment.

En la missa de corpore insepulto que s'ha fet a La Pera, un amic ha recordat uns versos de Marià Manent que en Francesc sabia gairebé de memòria i li havia repetit en més d'una ocasió, potser perquè ja veia pròxima la seva fi (crec que només n'ha llegit la primera estrofa):

Prou sé...

Prou sé que he de dir-vos adéu,
núvol lila i de foc, neu de vidalba.
El temps de l'home és breu
i la posta es confon amb la claror de l'alba.

Però espero que un dia veuré,
renovada i més gerda, la Terra:
potser encara hi haurà, rosat, el presseguer
i encara la mel d'or adormida a la gerra.

Quin estiu d'adéus!....

Els perills del periodisme al Congo

El periodisme és una de les professions de més risc i, pel que sembla, el periodisme científic no és cap excepció dintre de la professió. El 17 de juny de 2007, Anne-Marie Kalanga, periodista científica de la República del Congo (RDC), va ser ferida a trets per uns desconeguts que es van fer passar per policies.

Anne-Marie Kalanga presenta el programa "Karibu environnement" a la TV pública de la RDC, i en el darrer programa, abans de l'atac que va patir, havia denunciat el perill que corre el Parc de Virunga com a reserva de goril·les, per l'acció dels grups armats actius que hi ha a la zona del parc que es troba dins de la RDC. Kalanga també coordina una xarxa de periodisme ambiental compromès amb el desenvolupament i el turisme sostenibles.

Anne-Marie Kalanga, novembre 2006
(Del web de la WESJ)

El parc de Virunga està inscrit des del 1979 en la llista de la UNESCO d'indrets del patrimoni mundial que es troben en perill. En els darrers temps, el perill de desaparició dels goril·les que viuen en el parc ha anat en augment. El passat 8 de juny una goril·la femella va ser morta a trets en una zona on fa alguns mesos també van ser morts dos mascles.

L'intent d'assassinat d'Anne-Marie Kalanga va produir-se dos dies més de l'assassinat d'un altre periodista de la RDC , Serge Maheshe, de 31 anys. Maheshe treballava a Ràdio Okapi, emissora associada a la Missió d'Observació de les Nacions Unides a la RDC), i va morir pels trets que li van etzibar dos desconeguts pel carrer, en ple dia.

Reporters Sense Fronteres té un baròmetre de la llibertat de premsa amb els noms dels periodistes morts per haver exercit la seva professió. Des del gener 2007 en són 47 . Si el ritme es manté, se superarà la xifra del 2006, que va ser de 87 periodistes morts. Un rècord ben trist!

"Trash People" a Barcelona

Ahir vaig anar a la plaça Reial de Barcelona a veure l'exposició "Trash people", de l'alemany H.A. Schult. És sorprenent!

Trash People. Barcelona, 9.6.2007

És com aquell exèrcit de soldats xinesos que van exposar al Fòrum de les Cultures del 2004, però en modern i fet amb deixalles, principalment amb llaunes de begudes. Però també amb altres materials. Hi havia més de 300 figures al bell mig de la plaça!

Aquesta gernació de "trash people" ha esta exposada ja en altres llocs del món abans de venir a Barcelona. D'aquí se'n va a Nova York. Que vingués a Barcelona ha estat gràcies a l'associació "Drap Art", que promou el reciclatge artístic a Barcelona. I naturalment, a l'Ajuntament de Barcelona i als patrocinadors que ho han fet possible.

Si no sabeu què fer amb el vostre ordinador vell:

L'AVE i la Sagrada Família

Aquests dies hi ha un forta polèmica per la decisió, que sembla que ja és definitiva, de fer passar el tren d'alta velocitat pel carrer Mallorca, soterrat, a tocar de la Sagrada Família.

Els especialistes diuen que la Sagrada Família no corre perill, que la tècnica que es farà servir fa impossible que l'obra pugui afectar l'estructura del temple. Però això devien pensar també els tècnics que treballaven en el túnel de la línia 9 del metro al seu pas pel barri del Carmel.

Com a alternativa, els veïns de la Dreta del'Eixample i altres persones que s'oposen al pas del tren per aquella zona proposen un recorregut pel litoral o pel Vallès.

Si jo visqués al carrer Mallorca no em faria res que hi passés el tren, amb dues condicions: a) que fos en un pas elevat, com els trens urbans o suburbans de Chicago ; b) que, a canvi de fer-hi passar el tren, aquell carrer es tanqués a la circulació de vehicles de motor.

Encara que visqués en un primer pis, preferiria veure passar un tren de tant en tant pel davant del meu balcó, que no pas aguantar el soroll i fum dels vehicles que circulen actualment per aquest carrer. Al cap i a la fi es tracta de trens molt poc sorollosos, i potser per a algunes persones podria ser fins i tot un entreteniment veure'l passar de tant en tant. O podria ser un referent horari: "el tren de les 8.15 i encara no he esmorzat!"