En el grup de teràpia de dol al qual segueixo assistint, alguna vegada hem comentat que no hi ha una paraula per descriure la condició d'un pare o una mare que ha perdut un fill o una filla. Qui perd el cònjuge, és vidu o vídua, qui perd el pare o la mare és orfe o òrfena. Però no hi ha una paraula que signifiqui «persona a qui se li ha mort un fill o una filla». I aquesta mancança no es dona únicament en el català.
Donant-hi voltes, vaig començar a investigar si en llengües properes a la nostra n'hi ha alguna en què aquest terme existeixi. Vaig anar a parar a un article de 2016 de l'Accademia della Crusca, (institució fundada el segle XVI i considerada la més prestigiosa pel que fa a la llengua i la filologia italianes) que ho tracta. Després de rebre diverses consultes que els feien la mateixa pregunta, Paolo D'Aquille, membre de l'Accademia que va atendre la pregunta, va respondre que ara per ara aquest terme no existeix en italià potser per diversos motius. Fins a un temps molt recent en la història, la mortalitat infantil era molt elevada i eren moltes les famílies on morien criatures per malalties infeccioses o altres causes. També era més elevada que ara la mortalitat de gent jove a causa de les guerres, de les condicions laborals o higièniques o de la manca de tractaments per a moltes malalties. També podria ser que l'«absurditat» de la mort d'un fill o una filla creés una mena de tabú sobre el tema i privés qui pateix aquesta desgràcia de ser nomenat d'una manera descriptiva.
Però m'assabent-ho --ves per on!-- que en castellà existeix l'adjectiu deshijado, da, que està registrat per primer cop el 1791 i qualifica una persona que ha estat privada dels fills; el Diccionario de la RAE, però, el considera un terme en desús. A més --dic jo-- una persona pot estar privada d'un fill o una filla sense que això signifiqui que el fill o la filla hagi mort. Només cal recordar els casos de criatures robades a les mares durant el franquisme; o les persones que en perden la pàtria potestat per algun motiu.
També m'assabento que, en francès, hi ha el neologisme désenfanté i el substantiu corresponent désenfantement, que és el títol d'un llibre escrit per la psiquiatra, antropòloga i escriptora marroquina Rita el-Khayat, mare que va viure aquesta terrible experiència. En la versió italiana, el llibre es va titular Aïni, Amore mio. La defigliazione. Si s'acceptés aquest substantiu per a l'italià, hi ha diverses possibilitat per a l'adjectiu, com ara defiliato o defigliato, disfigliato, o sfigliato. Però són termes que ja s'han fet servir amb significats diferents al de la persona que ha perdut un fill o una filla.
En la llengua literària italiana, durant segles s'ha fet servir la paraula orbo, -a per referir-se a qui ha perdut un fill o filla, però és ambigua, perquè també indica qui ha perdut els pares. Té la mateixa arrel llatina que el mot català orb (sinònim de 'cec') i, de fet, el significat que se li dona més sovint en italià és el de «persona desproveïda de la vista». L'article suggereix el possible ús del participi orbato (del verb orbare), usat com adjectiu. El català té el verb equivalent orbar, que significa «desposseir, privar d’una cosa». Però no es pensa en un fill o una filla com «una cosa»".
L'article conclou que, si és recorre a expressions com ara «ha perdut un fill» és perquè de moment la llengua no disposa del terme adequat. I afegeix «potser aquells que han viscut aquesta tràgica experiència ni tan sols en senten la necessitat: és una absència completament diferent la que es veuen obligats a lamentar.» En aquesta última afirmació, no hi estic d'acord i em sembla una banalitat comparar la manca d'una paraula amb la manca del fill o la filla.
Després de llegir l'article esmentat, se m'ha acudit consultar els diccionaris català i castellà i, encara que no he trobat la paraula que hauria volgut que existís, hi he après algunes coses. En primer lloc, que en les dues llengües, per ser orfe cal ser menor d'edat. I en segon lloc que, en castellà i en sentit poètic, 'orfe' designa també la persona que ha perdut els fills (Dicho de una persona: A quien se le han muerto los hijos).
Em fa l'efecte que, com l'italià, el català no disposa encara del terme adequat; és a dir, seguirem sent orfes d'aquesta paraula.
