L'aeroport de Helsinki i els buscadors de qualitat

El mal temps, una vaga de controladors, de pilots o del personal de terra, un volcà inoportú que no para de llençar fum a l'atmosfera o una avaria en un avió poden fer que milers de persones hagin de passar moltes hores d'espera en un aeroport. Fins i tot sense que es produeixin contratemps, és normal haver d'esperar-s'hi. La gent passa aquell temps mort de moltes maneres. Hi ha qui llegeix llibres, revistes o diaris. D'altres obren el seu portàtil i, si poden connectar a Internet, llegeixen i responen el correu, envien piulades a twitter, escriuen en el seu bloc, llegeixen blocs d'altra gent, entren a un web de jocs, consulten la premsa... Hi ha qui aprofita per anar a les botigues sense impostos, que semblen clons, amb els mateixos productes qualsevol que sigui el país on et trobis i on diuen que es compra més barat però jo no n'estic convençuda. Si l'espera coincideix amb l'hora de dinar o sopar, hi ha qui ho fa a l'aeroport. Però també es pot seure en un bar per passar l'estona, mirar aquell poti-poti de persones de procedències molt diverses. I en qualsevol aeroport veureu sempre gent parlant pel mòbil o escoltant música amb els auriculars a les orelles.

Com que sóc molt inconstant en tot, acostumo a combinar algunes d'aquestes activitats, però el que més faig és observar la gent, llegir i escriure, de vegades en els seients de les sales d'espera, d'altres asseguda a la taula d'un bar. De vegades acabo el diari o la revista que duia, però no la llenço a cap paperera: en marxar la deixo en el seient perquè penso que pot interessar a alguna altra persona. De tota manera, si és un aeroport amb serveis de neteja molt eficients, mentre jo sóc encara fent cua per embarcar pot ser que un empleat o empleada de la neteja ja hagi llençat el meu diari o revista a la seva paperera amb rodes.

Em sembla molt bona la iniciativa de l'aeroport de Helsinki i de Finnair, (les línies aèries fineses) que han anomenat "Quality Hunters" (buscadors de qualitat) i que té com a finalitat fer de l'aeroport un lloc més agradable --o menys desagradable. Per una banda, van contractar set persones perquè viatgessin amb avió per tot el món a la cerca d'idees noves per millorar l'aeroport i els viatges amb avió. Per altra banda, van implementar un web on tothom podia enviar propostes pensades també amb la mateixa finalitat, una mena de pluja d'idees virtual.

Aviat començaran a fer-se realitat algunes de les propostes que van rebre. La primera serà una sala d'exposicions, que s'ha d'inaugurar dins d'aquest mes. I a la primavera entrarà en servei un punt d'intercanvi de llibres, diaris i revistes. Moltes lectures que ara van a parar a la paperera amb rodes del personal de neteja podran deixar-se en llocs preparats per a aquesta finalitat, perquè altres persones puguin agafar-los. (Per cert, a Barcelonas he vist, en algunes estacions de metro, una mena de safates penjades per deixar-hi els diaris llegits i que els pugui aprofitar algú més.)

Una altra idea que pensen dur a terme són els "dilluns sense carn", en què els àpats que preparin els restaurants de l'aeroport no contindran carn. La finalitat d'aquesta proposta és contribuir a la disminució de les emissions de gasos d'hivernacle. (Potser podríem tornar al costum dels divendres de vigília per millorar el nostre ambient; em sembla que els peixos no deixen anar tants de gasos com les vaques, tot i que ara se sap que els arengs es comuniquen mitjançant pets, però això ja és una altra història.)

Conservo molt bon record de la terminal de Lufthansa a l'aeroport de Munic. De tornada de Trieste vaig haver d'esperar-me algunes hores a agafar el vol a Barcelona i ho vaig fer en un lloc on hi havia unes màquines per preparar-se un cafè, un té i altres infusions, i diversos diaris i revistes. I tot gratis. Però la idea de fer exposicions en un aeroport no és nova, tot i que potser ho sigui el fet de dedicar-li expressament una sala. a finals de novembre, a l'eroport de Fiumicino, a Roma, vaig veure unes vitrines amb màquines que havien estat dissenyades per Leonardo da Vinci.

Una cosa que es podria millorar en els aeroports i que no afecta qui viatja, sinó qui va a rebre les persones que arriben, és el lloc d'espera. No és una idea meva, però només recordo haver-la vist en un aeroport, crec que el de Boston. Hi havia files de seients, com si fos un cinema, encarades a les portes de sortida de la gent, de manera que no calia esperar-se a peu dret.  I una cosa que eliminaria d'alguns aeroports són les cadires metàl·liques a les sales d'espera. És possible que siguin més resistents, però no són gens agradables.

Està molt bé millorar les condicions de l'aeroport per alleugerir els temps d'espera , però jo preferiria que l'aeroport de Helsinki --i els de tot el món-- trobessin un mètode que eliminés les llargues cues que ara cal fer per a tot des que arribes a un aeroport fins que en surts. Cua per a facturar (per sort, aquesta ens la podem estalviar si traiem la tarja d'embarcament per Internet i portem només equipatge de mà); cua per a passar el control d'accés a les zones d'embarcament; cua per passar el control de passaport, segons a quin país es viatgi; cua per passar el control del bitllet i embarcar, cua per entrar a l'avió, dins del finger, cua en el passadís de l'avió si hi ha algú que s'entreté més del compte posant les coses en els armaris damunt dels seients. I a les companyies els demanaria que pensessin que els avions no són per als set nans de la Blancaneus, que deuen ser els únics a qui els genolls no toquen els seient de la fila del davant. La democratització del transport aeri ha estat un gran avenç, però el preu que s'ha pagat ha estat una pèrdua de qualitat.

M'agradaria tornar a Helsinki algun dia. Si ho faig, buscaré la sala d'exposicions i el punt d'intercanvi de lectures.

Compte amb les canonades

Si les canonades dels nostres edificis s'assemblen a les que hi ha als edificis dels Estats Units, caldrà que anem en compte per no agafar infeccions per fongs. Un estudi publicat a la revista Journal of Clinical Microbiology conclou que les canonades poden ser un reservori important de Fusarium, un fong filamentós amb algunes espècies que causen infeccions en les persones. Per exemple, poden infectar les ungles o a la còrnia. En persones que tinguin el sistema immunitari debilitat, poden causar infeccions més greus, escampant-se per tot el cos a través de la sang.

Filaments del fong Fusarium (foto domini públic)

Hi ha espècies de Fusarium que parasiten el blat de moro i produeixen toxines que poden causar infeccions en els animals que mengen aquell blat de moro. En canvi, l'espècie Fusarium venenatum malgrat que el seu nom faci pensar en un verí, es cultiva industrialment per a obtenir una proteïna que es fa servir per al consum humà, com a una alternativa a la carn per a les persones vegetarianes. Se'n fan hamburgueses, salsitxes, mandonguilles, etc., que es comercialitzen amb la marca Quorn en alguns països d'Europa i als Estats Units.

Però tornem al treball sobre Fusarium refugiat a les canonades fins que troba l'hoste adequat. El grup de recerca nord-americà que el va dur a terme va prendre mostres de 471 desguassos, principalment en lavabos i banyeres, en 131 edificis en una àrea geogràfica extensa, en vuit estats del país. Els edificis també eren dedicats a usos diversos: habitatges, residències universitàries, oficines i edificis públics. En el 60 per cent dels desguassos i el 80 per cent dels edificis on van mostrejar van trobar aquest fong. Un estudi genètic de les soques que van aïllar va revelar que les sis que eren més freqüents en els desguassos examinats eren idèntiques a les sis que s'associen amb més freqüència amb infeccions humanes.

A diferència d'altres microbis patògens que entren al cos per les vies respiratòries, Fusarium sol fer-ho a través de ferides, catèters, aparells intravenosos o formen una pel·lícula damunt de l'ull, en persones que duen lents de contacte. A més, presenta resistència a molts medicaments antifúngics i de vegades les infeccions costen de guarir.

Quina lliçó, en traiem, de tot això? Que convé usar el bany el mínim possible? Potser no cal recórrer a aquest extrem. Però convé extremar sempre les mesures d'higiene. I les persones que portin lents de contacte han de ser especialment curoses a l'hora de manipular-les. Com que s'ha vist que aquest fong té tendència a formar pel·lícules en les canonades, una senzilla mesura preventiva pot ser deixar córrer l'aigua de l'aixeta, especialment si es una aixeta que no es fa servir gaire.

Edison, l'elefanta Topsy i la cadira elèctrica

El 4 de gener de 1903 es va dur a terme a Nova York una execució per electrocució molt especial. El subjecte de l'execució era Topsy, una elefanta de Luna Park, el parc d'atraccions de Coney Island, a Nova York (per cert, encara que el seu nom digui "Island", no és una illa, sinó una península). I el botxí va ser el famós inventor nord-americà Thomas Alva Edison. Als Estats Units, feia alguns anys que s'havia començat a fer servir la cadira elèctrica per matar els condemnats a mort,

La causa que Topsy fos condemnada a mort va ser que l'elefanta havia matat tres homes: dos guardians quan "treballava" a Texas i un altre ja a Coney Island, el 1902. El darrer va voler gastar una broma a Topsy i va oferir-li, per menjar, una cigarreta encesa. L'elefanta va enfadar-se molt, va enlairar el "bromista" amb la trompa i el va rebotir contra el terra, on va quedar mort. Es va pensar de penjar-la, com s'havia fet ja amb Big Mary, una altra elefanta condemnada a mort anteriorment. Però després d'aquella execució s'havia fundat una societat protectora d'animals i va actuar com a grup de pressió per impedir que s'apliqués a Topsy una mort tan cruel.

Aleshores és quan entra en escena Edison, que suggereix que Topsy sigui electrocutada. Segons s'explica, allò que va moure Edison a fer aquest suggeriment no va ser pas la compassió que pogués sentir per Topsy, sinó l'enemistat i rivalitat que mantenia amb un altre inventor que durant un temps havia treballat en una empresa d'Edison: Nikola Tesla un enginyer d'origen serbi que va desenvolupar el corrent altern, mentre que Edison feia servir corrent continu.  (Història d'aquesta rivalitat: aquí.)

Edison afirmava que el corrent altern era molt perillós i va voler provar-ho mostrant com podia, en uns segons, matar un animal tan gran com aquella elefanta. Hauria estat una mica difícil construir una cadira elèctrica per a Topsy i encara més aconseguir que ella accedís a seure-hi. Aleshores van construir una plataforma elèctrica sobre la qual van fer col·locar Topsy i la van lligar amb cadenes perquè no pogués marxar. L'execució va tenir lloc davant d'unes mil cinc-centes persones i la mort de Topsy va ser instantània.

Aquest vídeo explica la història (en francès), amb moltes fotografies i inclou, a partir del minut 3.35, una pel·lícula de l'execució que va filmar el mateix Edison per mostrar després la perillositat del corrent altern:


Topsy elephant electrocute en 1903 aux USA 

Ara entenc això de l'eròtica del poder....

Després de veure què cobren els membres de la Diputació de Barcelona he pensat que, com algú va suggerir, potser valdria la pena eliminar aquestes institucions. Els sous poden veure's en el Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) del 4 d'agost de 2011. Els primers de la llista guanyen això:

La primera quantitat correspon al sou del president de la Diputació. Les altres que es veuen són dels vicepresidents i presidents de grup. Després hi ha unes altres categories que guanyen menys, però Déu n'hi do, encara que siguin sous bruts. El total dels trenta membres puja, cada mes --si no m'he equivocat en fer el càlcul-- a 185.634,49 euros. Segons el BOPB, rebran catorze mensualitat per any. Això representa, doncs, 2.598.882,86 euros anuals. (En pessetes, que és com jo encara entenc millor les quantitats grans, serien més de 431 milions.)  Potser els hagin aplicat la retallada dels funcionaris; si és així, descompteu, d'aquesta quantitat, el percentatge corresponent. I si els han eliminat alguna paga extra, restau-la també.

Hi ha una cosa que no entenc, però. En el BOPB diu (les cursives com en l'original):

ANUNCI sobre la determinació dels membres electes que exerciran el seu càrrec amb dedicació exclusiva d'acord amb les retribucions aprovades pel Ple corporatiu

[...]

..ACORDAR que els membres que exerceixen el seu càrrec amb dedicació exclusiva abans designats percebran les següents retribucions en concepte de sou, a raó de catorze mensualitats per any".

Dedicació exclusiva? A la llista, hi surten Alberto Fernández Díaz (regidor de l'Ajuntament de Barcelona), Pere Navarro (alcalde de Terrassa), Xavier Garcia Albiol (alcalde de Terrassa Badalona), Mercè Conesa Pagès (alcaldessa de Sant Cugat del Vallès), Arnau Funes Romero (regidor de l'Ajuntament de Cornellà). I suposo que la resta, fins al trenta, deuen tenir també altres càrrecs en ajuntaments. Si és així, com s'ho fan per poder tenir dedicació exclusiva a la Diputació? (Ara, les negretes i la cursiva les hi poso jo.) Deuen tenir el do de la ubiqüitat? I em sorgeix un altre dubte: aquests sous són compatibles amb els d'alcalde, regidor, etc.?

Ara he entès allò que anomenen "l'eròtica del poder". Potser jo també seria capaç d'enamorar-me d'un càrrec polític que em proporcionés un sou com el d'aquestes persones. Encara que fos amb dedicació exclusiva.

Actualització 03.01.2011, 17.50

En els comentaris, Lourdes Muñoz, del PSC, m'ha aclarit alguns dubtes sobre els membres de la Diputació de Barcelona, els seus càrrecs i els seus sous. (Gràcies, Lourdes.) En primer lloc, que la Diputació de Barcelona té fama de ser la institució que millor remunera els seus càrrecs, amb sous molt més elevats que els dels diputats del Congrés de Madrid o del Parlament de Catalunya, per exemple. En segon lloc, que per a ser diputat provincial, cal ser regidor o regidora, perquè la Diputació sorgeix i és escollida entre els regidors per gestionar els fons de suport als ajuntaments; només poden ser-ho els regidors. En tercer lloc, es demana la dedicació exclusiva, però no es pot deixar de ser regidor, perquè és un requisit obligatori. Finalment, la llei obliga a renunciar a un dels dos sous; només es pot cobrar un sou de les institucions.

Ho entenc molt bé tot, excepte una cosa: com es pot demanar dedicació exclusiva a la Diputació a persones que tenen un càrrec --regidor o regidora-- en un ajuntament i que és necessari que tinguin aquest càrrec per ser elegits diputats de la província? Potser en municipis molt petits, sí que l'alcalde o un regidor/a pot treballar exclusivament per a la Diputació, però com s'ho fan regidors o alcaldes de ciutats mitjanes o grans (Sant Cugat, Badalona, Terrassa, Barcelona, per exemple) per mantenir el seu càrrec a l'Ajuntament i dedicar-se en exclusiva a la Diputació?

Llengua i color (de la pell)

Fa uns dies vaig anar amb dues amigues --Gemma i Jeannette-- a Camarasa, a veure una amiga comuna --la Imma--  que viu a Itàlia i ve a passar els Nadals amb la família. Com que la Imma al matí anava de metges amb la padrina, nosaltres vam fer una mica de turisme per fer temps i arribar a Camarasa a l'hora de dinar. La primera parada va ser a Agramunt. Després de veure el mercat ambulant, visitar l'església i fer una "dolça" parada en una torroneria, vam seure una estona en un bar.

Un senyor que semblava l'amo o l'encarregat va servir-nos les begudes. Parlava català occidental, però quan va haver de dir alguna cosa a la meva amiga Jeannette, va canviar de llengua i s'hi va adreçar en castellà; un castellà amb un fort accent català. He de dir que la Jeannette va néixer a Panamà, però ha passat molts més anys de la seva vida a Catalunya que en el seu país. Aquí va estudiar, aquí ha treballat dedicada a l'ensenyament, en una escola catalana i fent servir el català en les seves classes, aquí gaudeix de la seva jubilació i aquí té una família amb la qual parla en català, com també el parla amb les seves amigues. Però ve't aquí que la pell de la Jeannette és fosca; és el que ara en diuen 'afroamericana'.

El senyor del bar d'Agramunt, en veure la pell fosca de la Jeannette, devia suposar que ella no sabia català i va parlar-li en castellà, una llengua que no és la d'ell, i que es notava que havia de fer un esforç per parlar-la. Si aquell home hagués parat atenció, s'hauria adonat que aquelles tres dones --Gemma, Jeannette i jo-- parlaven en català entre elles. Però potser va ser un reflex automàtic: veure una pell fosca i pensar que havia de parlar en castellà, altrament aquella persona no l'entendria.

Vaig recordar aquella campanya dels anys vuitanta, de la Norma, que promovia el bilingüisme passiu. I vaig pensar també en una altra campanya molt més recent, aquella de "dóna corda al català" (amb molt propòsit, però a mi, aquella dentadura ballarina em semblava més aviat fastigosa), que deia allò de "i si m'equivoco, torno a començar". Si tothom fes com el senyor del bar d'Agramunt, cap immigrant aprendria el català. No hi hauria bilingüisme passiu, ni cap persona arribada a Catalunya podria equivocar-se perquè no tindria l'ocasió de fer-ho.