No m'agraden els viatges organitzats

No m'agraden els viatges organitzats i n'he fet molt pocs a la meva vida. No m'agrada haver d'anar a toc de xiulet i que em portin on vol la persona que guia el grup. No m'agrada que em facin perdre el temps en un lloc on venen productes per als turistes --de vegades fabricats a la Xina, a Corea o a Taiwan-- mentre podria estar visitant algun lloc de més interès per a mi. No m'agrada que qui m'explica allò que estic visitant dugui la lliçó apresa com un lloro i no et sàpiga respondre cap pregunta que s'aparti del seu guió. No m'agrada que molts guies es comportin despòticament amb els turistes que formen part del grup.

De tota manera, algunes vegades no m'ha quedat més remei que viatjar en grup i amb un guia (o més d'un). Per exemple, quan vaig anar a Líbia el 2006, a veure l'eclipsi de Sol, vaig fer el viatge amb un grup organitzat per una associació francesa d'astronomia. Era l'única manera de poder-hi anar. El guia oficial del grup --Gilbert--  era un francès que feia molts anys que s'havia especialitzat a dur viatgers a aquell país i que ens va acompanyar des de París i després també va tornar amb nosaltres. En arribar a Líbia, però, ens esperava Karim, un guia del país, que era el qui ens va fer les explicacions del llocs visitats i qui, sempre que podia, ficava en la conversa una falca política per lloar la "democràcia" i tranquil·litat de què gaudia el país. Suposo que això deu formar part de la seva feina de guia, com també mostrar-nos el país en plena puixança econòmica. En diverses ocasions ens va dir que Gaddafi no era el president de Líbia, sinó un líder --així és com el mateix Gaddafi volia ser reconegut-- d'un poble en què fan eleccions per a una mena d'Assemblea General, que és el Govern.

El grup fa una parada "tècnica" en un oasi

No sé si Karim devia creure realment allò que ens explicava o si ho feia només perquè formava part del seu treball. Encara que hagués opinat de manera diferent, no hauria pogut expressar les seves idees obertament, perquè sempre ens acompanyaven dos policies vestits de paisà; semblaven muts, no sé si els vaig sentir mai dir una paraula, i s'enganxaven al grup allà on anéssim. De tota manera, Karim mostrava un orgull pel seu país que el feia negar coses que eren evidents. A una dona del grup van enredar-la en una botiga de carretera en tornar-li el canvi; ella havia pagat amb un bitllet nou d'un valor determinat i després li deien que havia donat un bitllet per la dècima part d'aquell valor; i li van mostrar un bitllet tot rebregat que van treure de la caixa dient-li que era aquell. Ho va explicar a Karim i ell va dir-li que devia estar confosa, que això en el seu país no es feia.

Ghadames, carrer de la ciutat medieval

En aquell viatge, quan vam visitar Ghadames (ciutat medieval feta en un oasi prop de la frontera amb Tunísia i Algèria; el recinte emmurallat és patrimoni de la Humanitat) ens va acompanyar Mohammed, un guia local que era representatiu del guia despòtic: volia que el grup formés com un batalló i que tothom s'estigués al seu voltant escoltant amb atenció les seves explicacions, que de vegades eren plenes d'errors (em vaig guardar prou de dir-l'hi, però). En el nostre recorregut ens va fer aturar en una placeta on hi havia moltes botigues d'artesans i, en preguntar-li jo què hi havia per veure en aquell lloc, em va respondre: "Il y a ce qu'il faut!" (Hi ha el que cal!)

També a Ghadames, fora dels murs de la ciutat vella, però en ple oasi, hi havia un edifici que estaven restaurant i Mohammed va explicar-nos que havia estat un hotel de luxe, l'hotel Ain al-Faras. Ens acompanyava Gilbert, el guia francès, i ens va dir que continuéssim, que a l'interior de l'hotel no hi havia res que valgués la pena. Dues o tres dones i jo no li vam fer cas i hi vàrem entrar --amb el permís tàcit de Mohammed, segurament perquè li molestava no ser l'únic guia del grup; en algunes parets quedaven encara restes de pintures força ben conservades i s'intuïa l'esplendor que en altre temps devien tenir aquelles sales i patis. Mohammed aleshores va explicar-nos que, en aquell hotel, el 1957 s'hi havia allotjat Sophia Loren i alguns actors famosos (John Wayne i Rossano Brazzi), quan van ser a Líbia per rodar una pel·lícula dirigida per Henry Hathaway. El film, Legend of the Lost (Arenas de muerte en la versió espanyola) estava ambientat en una ciutat submergida sota l'arena del Sàhara (Ghadames), a la qual un aventurer nord-americà i el seu guia arriben a la cerca d'un tresor.

Hotel Ain al-Faras, vista exterior (2006)

Frescos a l'interior de l'hotel Ain al-Faras (2006)

Tot i les meves crítiques als guies, suposo que no sempre ha de ser fàcil dirigir un grup de persones on es deuen trobar de tot; on és possible que hi hagi qui es comporti com si el grup hagués d'estar al seu servei;  on segurament hi ha persones a qui no importa gens el que s'està visitant i no segueix les explicacions del guia alhora que impedeix --amb la seva xerrameca-- que la resta pugui seguir-les; o qui creu que en tot el món pot fer el mateix que fa en el seu país. Pel que fa a Karim, aquests últims temps, quan sento o llegeixo notícies de la revolta de Líbia --convertida ja en una guerra civil-- penso què deu haver estat d'ell, a quin costat deu trobar-se.