Seixanta minuts, seixanta morts infantils

No sé quanta estona trigaré a escriure aquesta entrada. Suposant que m'hi passi una hora, mentre hauré estat escrivint hauran mort de malària seixanta nens o nenes africans. Aquesta esfereïdora dada prové d'un informe sobre la malària que l'Organització Mundial de la Salut ha fet públic aquest mes d'abril 2012. Una mort infantil per minut és molt, però és la tercera part de les que aquesta malaltia causava el 2000 en el continent africà.

Malgrat aquesta tendència general a la disminució de la mort per malària, hi ha llocs on la incidència de la malaltia ha augmentat molt, especialment els darrers mesos. És el cas de la República Democràtica del Congo (RDC), on avui dia és la primera causa de mort, segons informa l'organització Metges Sense Fronteres. L'esmentada ONG està fent grans esforços, amb un desplegament d'equips mèdics addicionals d'urgència en quatre províncies de la RDC. Tot i que el nombre de persones tractades pels equips de Metges Sense Fronteres ah augmentat un 250 per cent des de 2009, no tenen prou recursos humans ni medicaments per tractar tothom que pateix la malaltia. Una mala notícia per al 25 d'abril, Dia Internacional de la Malària.

La malària està causada per un paràsit unicel·lular del gènere Plasmodium, que es transmès als humans a través de les picades d'un mosquit del gènere Anopheles, on el paràsit passa una part del seu cicle vital. Vegeu en la figura de la revista Proceeedings of the National Academy of Sciences USA l'esquema del cicle de Plasmodium (cliqueu damunt la imatge per veure-la ampliada). Entra en el cos de les persones mitjaçant la picada d'un mosquit infectat i torna a l'insecte vector quan un altre mosquit pica la persona infectada i en xucla la sang per alimentar-se.

Actualment la malària és una malaltia que, tot i la seva àmplia distribució, es concentra en països en vies de desenvolupament: Amèrica central i del sud, Àfrica subsahariana, l'Índia, el sud-est asiàtic i illes del Pacífic. Però hi ha regions del planeta que ara estan lliures de malària (o paludisme, l'altre nom de la malaltia) on aquesta malaltia no es va eradicar fins a mitjans del segle XX. En una circular que el 1898 van escriure dos membres del Parlament Italià (Giustino Fortunato i Leopoldo Franchetti) per donar suport a les activitats de la Societat Italiana per als Estudis de la Malària, deien:

La malària a Itàlia deixa sense cultivar dos milions d'hectàrees, afecta més o menys 63 províncies, 2823 ajuntaments; enverina cada any uns dos milions d'habitants i en mata 15.000. És impossible calcular les pèrdues que aquesta pestilència infringeix al nostre país .

Ja en el segle XX, la Mancomunitat de Catalunya tenia el Servei Tècnic del Paludisme, dirigit pel metge italià Gustavo Pittaluga, i va començar a investigar aquesta malaltia, que afectava principalment tres zones del territori: el delta de l'Ebre, el delta de Salou i el del Ter. El 1920, Pittaluga va passar a treballar per al Govern de Madrid, que li va encarregar la direcció de la Comisión de la Lucha Antipalúdica, i va classificar les províncies espanyoles en tres categories, segons el grau d'incidència del paludisme. El mapa mostra les tres zones afectades. Extremadura, la regió Bètica i la zona d'hortes de Múrcia i el sud d'Alacant eren considerades "regiones de endemia grave".

Es va aconseguir disminuir molt la incidència de la malaltia, però la guerra civil, que va comportar el moviment de tropes de zones endèmiques de la Península i del Marroc, a més de la pobresa i en molts casos la manca de mesures higièniques que comporta una guerra, van fer remuntar la malaltia. En la dècada de 1940 van començar a usar-se els insecticides organoclorats com ara el DDT, que eren molt potents. Durant unes tres dècades aquest productes van fer "miracles" i van acabar amb moltes plagues que afectaven persones, animals o plantes. Aleshores no se sabia que eren productes persistents, que a través de les cadenes tròfiques anaven acumulant-se i magnificant-se en els animals que es troben en el cim d'aquestes cadenes. Tampoc es coneixien els efectes perjudicials en els animals als quals no anaven destinats. I a més, amb el temps els mosquits van anar desenvolupant resistència al DDT (Però això seria una altra història.)

Fa dècades que es treballa en l'obtenció d'una vacuna per a combatre aquesta malaltia. De moment, l'eficàcia de les vacunes assajades no arriba al 50 per cent en la mainada en la primera infància. Però sempre és millor això que res, especialment perquè el plasmodi s'ha fet resistent a alguns dels medicaments que s'estaven usant per tractar la malaltia. Per altra banda, el DDT, que ara està prohibit en els països desenvolupats, encara es fa servir en països on la malària es endèmica i no s'havien trobat altres alternatives per combatre-la. Fa uns sis o set anys, l'Organització Mundial de la Salut va decidir que es fes servir el DDT per aplicar en parets i sostres de les cases per reduir el nombre de mosquits en regions de la Terra on hi havia molta malària. Abans ja s'impregnaven amb l'insecticida les mosquiteres amb què es protegeixen els llits durant la nit i es va aconseguir reduir molt la mortalitat infantil per causa de la malària, fins a un 44 per cent a Kènia.

Segons deien els experts, l'ús responsable i controlat del DDT no hauria de comportar riscos a la població humana. De tota manera, calia assegurar-se'n i s'ha analitzat la presència de DDT i dos metabòlits seus en la llet humana un any després que es reintroduís el DDT. L'estudi s'ha fet en una zona rural situada al sud de Mozambique, on treballa l'equip que dirigeix Pedro Alonso, de l'Hospital Clínic de Barcelona, que també ha participat en aquesta recerca. L'estudi compara la concentració de DDT en la llet materna els anys 2002 (abans que s'hagués reintroduït el DDT) i 2006 (un any despés que es comencés a impregnar amb DDT les mosquiteres).

L'anàlisi de la llet humana va revelar que la concentració de DDT el 2006 era, de mitjana, 2,9 vegades superior a la concentració que hi havia el 2002. A més, en les dones que havien estat mares només una vegada, la concentració era més alta que en les dones que havien tingut més fills. Com que el DDT és una substància persistent, que s'acumula en el cos i no es degrada, aquesta diferència entre les primípares i les multípares fa pensar que el DDT passa de mare a fill a través de la placenta o de la llet i per això les que han tingut més fills tenen una concentració en sang més baixa. En el futur caldrà tenir en compte aquesta acumulació en les persones que viuen en un entorn on la protecció contra la malària es fa tornant a usar aquest producte tan perillós per a la salut.

El 1951, en un text publicat per l'Organització Mundial de la Salut que ha esdevingut clàssic ("The cost of sickness and the price of health", WHO Monographs Series No 7), Charles Edward Wilson, especialista en salud pública va escriure: "Els homes i les dones emmalaltien perquè eren pobres, i s'anaven fent encara més pobres perquè estaven malalts, i s'agreujaven perquè eren més pobres." La malària és un cas il·lustratiu d'aquella afirmació de Wilson. Està relacionada amb la pobresa i la seva presència en molts països n'impedeix el desenvolupament o l'endarrereix.

Actualització 27.04.2012

En un comentari d'aquesta entrada, Fra Miquel esmenta els efectes secundaris dels medicaments preventius que es recomanen a les persones que viatgen a països on la malària és endèmica. Això m'ha recordat el que va explicar Manuel Corachan, metge de la Unitat de Medicina Tropical de l'Hospital Clínica de Barcelona, en una conferència que vaig sentir-li fa alguns anys. Deia que en els països desenvolupats la incidència de malària ha augmentat a causa dels viatges que fa la gent a països on aquesta malaltia és endèmica. Com que la medicació profilàctica en molts casos causa molèsties, hi ha gent que deixa de prendre-la. I això es dóna més en persones que viatgen per negocis i motius professionals que no entre qui hi va de vacances. A més, també es van produint casos de malària entre persones que no han viatjat a cap país on hi ha la malaltia. Acostuma a afectar persones que treballen en aeroports o hi viuen a prop --per això aquest tipus d'infecció es coneix com a "malària dels aeroports"-- i està causada per la picada de mosquits que han arribat en vols procedents de països on la malària és endèmica i que duien el plasmodi en la seva sang. No sobreviuen gaires dies, però de vegades encara tenen temps de picar algú. 

Potser us interessarà:

- Concentration of DDT compounds in breast milk from African women (Manhiça, Mozambique) at the early stages of domestic indoor spraying with this insecticide, per MM Manaca , JO Grimalt, J Sunyer, I Mandomando, R Gonzalez, J Sacarlal, C Dobaño, PL Alonso, C Menendez (2011) Chemosphere 85:307-314

- Malaria en España: aspectos entomológicos y perspectivas de futuro, per R Bueno Marí i R Jiménez Peydró (2008) Revista Española de Salud Pública, 82: 467-479 (El mapa de 1933 és d'aquest article)

- La lluita contra la malària. P. Alonso (2005), 19pp Adaptació de la conferència que Pedro Alonso va impartir el15 de febrer de 2005 a l'Associació Catalana de Comunicació Científica; algunes dades, com ara la incidència o dades provisionals de les proves amb la vacuna són ja obsoletes, però dóna una visió clara de la malaltia i l'estratègia per combatre-la. Disponible també en castellà.

- Carlo Urbani i les malalties oblidades (aquest bloc, 30.04.2008) Sobre les malalties que afecten els països pobres i Carlo Urbani, metge italià que treballava per a l'Organització Mundial de la Salut en el sud-est asiàtic i va morir afectat per la SARS (síndrome respiratòria aguda greu), causada per un virus que ell mateix va ajudar a descobrir.

Imaginació, la crisi i el porc de Sant Jordi

La furgoneta imaginativa
La vaig veure l'any passat però només li vaig veure un costat i una de les portes del darrere. Fa uns mesos vaig tornar a veure-la; aquest cop, de prop i per totes bandes:

La crisi
El 2011 vaig descobrir els matalassos low-cost. La situació econòmica ha anant empitjorant i ara fins i tot el sector dels perfums se'n veu afectat. Ahir vaig veure la perfumeria Akehueles, encara no inaugurada, al costat del mercat de Sant Antoni. Diu que els aromes estan "inspirats" en grans marques:

Fa uns mesos, es traspassava aquesta botiga a l'Eixample. Si era tan Bon Jan, l'amo, potser el van enredar clients i proveïdors:

Al BOn Jan de la botiga, si després del traspàs es queda en atur o agafa la jubilació, sempre li quedarà el recurs d'anar a aquest restaurant del carrer de Les Corts (em sembla que es diu Mamasita) a menjar el menú especial per a estudiants, jubilats i aturats.

El porc de Sant Jordi
El vaig veure el dia de Sant Jordi. De lluny, vaig pensar que devia ser un drac rabassut i de color vermellós. En apropar-m'hi, però, vaig adonar-me que era un porc. Però va marxar abans que pogués assabentar-me de qui era i per què el passejaven el 23 d'abril.

Fotos: M. Piqueras

22 d'abril, Dia de la Terra

Quan d'alguna cosa se'n celebra un dia internacional, malament rai. És un senyal que les seves condicions no són les òptimes; de vegades, fins i tot són molt lluny de ser bones. El Dia de la Terra, que se celebra des de 1970, pretén conscienciar la població de la necessitat de tenir cura del planeta  i de lluitar per superar els problemes originats per la superpoblació, la contaminació i la pèrdua de diversitat biològica, entre d'altres.

De vegades es diu que, si no tenim cura de la Terra, acabarem amb la vida en el planeta. Això no és cert, però. Mentre la Terra existeixi físicament la vida hi continuarà. Potser hi desapareixerien els humans i fins i tot podrien desaparèixer animals i plantes, però hi ha un tipus d'organismes que seran presents en el planeta fins a la fi dels seus dies: els microbis. Al llarg de més de 3500 milions d'anys els microbis han anat evolucionant i adaptant-se a tot tipus d'habitats i condicions. N'hi ha que viuen en condicions que aparentment són incompatibles amb la vida, com ara temperatures per sobre dels 100 graus Celsius, pressió atmosfèrica o salinitat molt altes, que farien explotar les nostres cèl·lules, ambient extremadament àcids o al contrari extremadament bàsics, radioactivitat molt alta, que mataria qualsevol altre organisme o en espais on no hi arriba mai la llum del sol.

La vida microbiana s'ha escampat arreu pel planeta, fins i tot més enllà de la seva superfície o en el mar. Avui dia es coneixen microbis que viuen dins de roques a grans profunditats, fins a gairebé tres quilòmetres per sota de la superfície, on no hi arriba mai la llum del Sol. Per tant, allò que ens en van ensenyar que la vida depèn de la llum per a l'obtenció d'energia, no sempre és així. Aquells microbis obtenen l'energia de les mateixes roques on viuen; són la seva font de nutrients i d'energia.

La Terra, hem de cuidar-la especialment perquè tenint cura d'ella tenim també cura de la nostra espècie, una més de les que poblen el planeta i ara per ara la més perillosa. Lynn Margulis va escriure un article que va titular "Una malaltia anomenada home", a partir d'una cita de Nietzche que deia "La Terra és un lloc bonic, però té una malaltia anomenada home." (S'entén que aquí el terme 'home' està aplicat a l'espècie humana,  no únicament al seu mascle.)

El nostre planeta té una gran capacitat de resiliència, pot recuperar-se dels mals que li infringim.  Però que es recuperi dels desastres no significa que després torni a ser com abans. Al llarg de la seva història, la Terra ha patit grans catàstrofes ecològiques que han fet canviar molt algunes de les seves característiques. Per exemple, quan va passar de tenir una atmosfera on pràcticament no hi havia oxigen i en canvi el CO2 era molt abundant a l'atmosfera actual, amb aproximadament un 21% d'oxigen; o quan es van extingir els dinosaures i la vegetació va canviar radicalment.

Com va dir Josep M. Espinás en un llibret titulat L'ecologisme és un egoïsme, convé que protegim la natura ni que sigui pensant en nosaltres mateixos. I de moment, no ho estem fent. Segons el periodista ambiental Antonio Cerrillo, Espanya entra avui --precisament el dia de la Terra-- en deute ecològic. En un article a La Vanguardia diu:

[A] partir de hoy [España] consume más recursos de lo que su sistema ecológico puede producir y emite más gases invernadero de lo que sus sistemas naturales pueden absorber. España ha tardado menos de un tercio del año en acabar con el presupuesto ecológico para 2012, según cálculos de la New Economics Foundation.

En aquestes despeses és on convindria que féssim bones retallades!

La comissaria virtual (60): errors que es multipliquen

Dijous passat (19 d'abril 2012) al vespre vaig fer un cop d'ull a Twitter i vaig veure una piulada que deia que havien concedit el 'Nobel' de tecnologia a Linus Torvalds, el pare del sistema operatiu Linux, i posava un enllaç al diari El País.

Em va cridar l'atenció perquè justament acabava de llegir un correu de Finfacts (empresa finlandesa que s'ocupa de la comunicació del Premi Millenium de Tectonologia) que indicava que Linus Torvalds era finalista d'aquest premi, juntament amb Shinya Yamanaka, investigador japonès que ha descobert un  mètode per obtenir cèl·lules mare que no parteix de cèl·lules embrionàries. Vaig pensar que el piulador s'havia equivocat en interpretar la notícia d'El País i vaig obrir l'enllaç, un article que es titula "Linus Torvalds, 'Nobel' de tecnología"

El primer paràgraf diu:

Linus Torvalds, creador del kernel del sistema operativo Linux, ha ganado el 'Nobel' de tecnología, galardón que concede cada dos años la Academia tecnológica de Finlandia. En ocasiones anteriores se lo llevó el creador de la World Wide Web, Tim Berners-Lee. El otro ganador es Shinya Yamanaka por sus desarrollos sobre las células madre. Ambos compartirán el millón de euros con el que está dotado el premio y que se entregará el próximo 13 de junio.

Premi Millennium

Primer error: el Nobel de Tecnologia no existeix. Entenc que el titular faci servir això de 'Nobel', entre cometes, com a indicatiu del premi més gran que es concedeix al món en tecnologia. Però el premi que concedeix l'Acadèmia de Tecnologia de Finlàndia té nom, es diu "Premi Millennium de Tecnologia".

Segon error: dir que Torvalds és el guanyador d'aquest premi. Potser la periodista ha pensat que era com en els premis Nobel, que primer s'anuncien els guardonats i dos mesos després se'ls lliura el premi en un cerimònia. Hauria hagut de pensar en els Oscar, que primer s'anuncien els seleccionats --o nominats, com els anomenen ara-- i fins al mateix dia del lliurament de l'estatueta no se sap qui l'ha guanyat.

El 2008 vaig assistir al lliurament dels Premis Millennium i es va fer en una cerimònia amb la presència de les principals autoritats. Els dies anteriors, els finalistes del premi (el 2008 hi havia quatre candidatures finalistes) havien explicat la seva recerca a diversos públics (membres de l'Acadèmia, investigadors d'empreses tecnològiques). El guanyador va explicar-la de nou l'endemà de rebre el premi als estudiants de la Universitat de Helsinki.

Després de llegir la notícia d'El País, vaig llegir de nou la nota de premsa que jo vaig rebre. Té aquest títol: Un pionero de las células madre y un ingeniero de software de código abierto finalistas del premio Millennium de Tecnología 2012". I després: "El próximo miécoles 13 de junio de 2012 [...] ceremonia en la que se anunciará el ganador...". També vaig consultar el web del premi, no fos cas que la nota de premsa en castellà estigués mal traduïda. Doncs no, en el web del premi diu que es lliurarà el 13 de juny i que aleshores s'anunciarà qui és el guanyador: "...on Wednesday 13 June 2012, when the winner of the Grand Prize will be announced".

És cert que ser finalista d'aquest premi ja té el seu mèrit. A més, qui sap, potser finalment sí que guany Torvalds. Potser per això dos dies després no hi ha hagut encara cap rectificació en el web d'El País (els vaig indicar l'error en els comentaris, però no se'ls deu mirar ningú). Mentrestant la notícia ha anat escampant-se per la xarxa de manera vírica. Segons veig en el web del diari, quan escric això són ja 1956 les recomanacions de l'article fetes a Facebook i la notícia s'ha difós per twitter 1767 vegades. Això, fent la piulada directament des de la pàgina. Però també hi ha molta gent que s'ha fet ressò de les piulades. Jo n'he vist algunes en què fins i tot han tret les cometes de 'Nobel' i atribueixen a Torvalds un premi Nobel de debò.

La mateixa Fundació Linux dóna la notícia d'una manera que fa la impressió com si Torvalds hagués realment guanyat el premi. El titular diu "Linux Creator Torvalds Receives One of World's Highest Technology Honors". Tot i que després diu "The winner(s) of the 2012 MIllennium Technology Prize will be awarded by the President of the Republics of Finland in a special ceremony, taking place June 13, 2012."

Ho he vist ja per tants llocs que, no sé si la gent no entén el que llegeix o si potser som l'agència finlandesa Finfacts i jo que estem confoses.

Potser us interessarà:

- "And the winner is... Of course, Langer" (aquest bloc, 11.06.2008). Sobre el Premi Millennium de Tecnologia 2008

 -Robert Langer i els fàrmacs 'intel·ligents' (aquest bloc, 11 .06.2008). Escrit unes hores abans de la cerimònia dels Premi Millenium de Tecnologia 2008. Tenia el pressentiment que guanyaria Langer i vaig parlar de la seva recerca. (El mateix any van concedir-li el premi Príncipe de Asturias.)

La Lluïsa, en Miquel i el Barça

En tornar a casa del mercat, la Lluïsa s'ha aturat a comprar un pom de clavells. Vol que el pis estigui acollidor aquest vespre. El Barça juga el primer partir de semifinals de la Champions i el veurà amb en Miquel. A ell sempre li ha agradat el futbol i el Barça ha estat l'equip de la seva vida. Després, a casa, la Lluïsa arregla la saleta, mira que tot estigui al seu lloc, treu el coixí que hi ha damunt la butaca d'ell, que quedi ben llis el seient; en les seves condicions actuals, a en Miquel li cal un lloc ben pla.

Comença el partit. La Lluïsa seu en l'altra butaca, a costat d'en Miquel; li va comentant les jugades: "Has vist quina passada tan fantàstica ha fet l'Iniesta?; llàstima que el seu company no estigués en el lloc oportú." "...xuta!, xuta!, apunta bé! Goooooool! ja en tenim un!, vinga nois!" "...què fa aquest àrbitre?, no veu que això és un penal com una casa?, no t'ho sembla a tu?"

Acaba el partit. La Lluïsa mira amorosament en Miquel i li diu: "No ens amoïnem, Miquel, l'eliminatòria no està perduda ni guanyada; no es pot dir res fins que no juguin el partit de tornada." Amb la punta dels dits, agafa un polsim de cendra de l'urna d'alabastre que reposa damunt a la butaca del seu costat. Se l'escampa per la mà, i sent una tremolor per tot el seu cos; és com si en Miquel l'hagués acaronada. Tapa l'urna i la col·loca al seu lloc, damunt un prestatge. Abans de sortir de la saleta, es mira un cop més l'urna i diu: "Miquel, has vist quins clavells vermells t'he posat al costat? Són com els que tu em compraves quan guanyava el Barça!"
___________________________________

Aquest minirelat és inventat, però no del tot. Fa uns dies, una senyora que conec de fa anys i que va quedar vídua l'any passat em va explicar que té les cendres del seu marit a casa i que, com que ella està gairebé sempre sola, parla amb ell, li explica coses. I quan fan un partit del Barça. equip del qual ell era un gran seguidor, l'asseu al seu costat (l'urna amb les cendres) i li va comentant les jugades com ho faria si ell fos encara viu. La Lluïsa (el nom és inventat; ni ella es diu Lluïsa ni ell es deia Miquel) diu que segurament si algú la sentís pensaria que està boja, però que no ho està. És ben conscient que en Miquel ja no hi és i que allò només són les seves cendres. Tanmateix tenint-les a prop, se sent acomboiada i menys sola. Qui sap si la Lluïsa coneix aquell sonet de Quevedo que acaba dient: "serán ceniza mas tendrán sentido / polvo serán, mas polvo enamorado".

Aquest vespre, quan sigui l'hora del partit del Barça amb el Chelsea, pensaré en la Lluïsa i el Miquel, que estaran veient-lo plegats.

Actualització 19.04.2012

Em vaig precipitar. Tan acostumada que el Barça marqui gols, vaig pensar que, si més no, un en farien. Ara veig a les notícies que no en va marcar cap. Segurament per això no vaig sentir cap petard anit.

D'aquí a trenta anys, adéu Titanic!

Nota: Tenia ja preparada aquesta entrada del bloc quan he llegit un diari en què també parlaven del mateix tema. Per tant la meva suposició que tractaria un tema nou, que fora de l'àmbit de la ciència no se n'havia parlat, se'n va en orris. Tanmateix, he esmerçat molt de temps per buscar la informació i tot i que ja no sigui cap novetat, ho publico tot recordant aquella expressió de fa 2000 anys: nihil novum sub sole.

Dec ser una de les poques persones que no ha vist cap pel·lícula sobre el Titanic, ni tan sols la darrera, que ara crec que fan en tres dimensions. I aquests dies, quan veig la paraula Titanic en les pàgines de revistes o diaris, giro el full sense aturar-m'hi; i canvio de canal quan veig que comencen a parlar també del vaixell enfonsat fa cent anys. Potser ho faci perquè inconscientment penso si la titanictis mediàtica no serà una cortina de fum per oblidar-nos del Titanic real en què vivim, que fa aigua per tots costats.

M'havia promès que no parlaria del Titanic en aquest bloc, però ves per on, avui trenco la promesa. No escriuré, però, de les causes del seu naufragi, ni de les víctimes o els supervivents, sinó d'un petit organisme, un microbi, que la ciència ha conegut gràcies al Titanic. Molta gent ho sap gairebé tot d'aquest vaixell; però  possiblement, fora de l'àmbit de la microbiologia, siguin poques les persones que sàpiguen que el transatlàntic enfonsat fa cent anys ha donat nom a un bacteri: Halomonas titanicae. El nom no és un caprici dels investigadors que el van descobrir: li van posar aquest nom perquè el van aïllar precisament de mostres preses de les restes del vaixell. I l'estudi d'aquest microbi fa pensar que tenim Titanic només per a uns trenta anys.

Les restes del Titanic es troben al fons de l'oceà Atlàntic, a una profunditat d'uns 3700 metres i van ser descobertes el 1985 per un grup d'investigadors francesos i nord-americans. L'any següent, el cap del grup americà, Robert Ballard, va baixar fins al lloc on es troben les restes del vaixell. Hi va arribar amb l'Alvin, un petit submarí per a la recerca dels fons abissals, amb què uns anys abans s'havien descobert les anomenades 'xemeneies negres' i les fonts hidrotermals submarines en les dorsals oceàniques. Un petit robot teledirigit, Jason Junior, va ficar-se per entre mig de les restes del Titanic per filmar-les i fer-ne fotos. Les imatges preses pel robot mostraven l'efecte del pas del temps en les restes del vaixell. Els components de ferro forjat, de ferro colat i d'acer s'havien recobert per una capa d'aspecte de rovell i la corrosió havia format unes estructures que Ballard va anomenar 'rusticles' perquè semblaven caramulls (icicles) de rovell (rust).

Caramells de rovell (rusticles) del Titanic

El 1991, un grup d'oceanògrafs de Rússia, Canadà i Estats Units van tornar al lloc del Titanic per filmar un documental en IMAX. Aleshores van recollir mostres d'aigua, de sediments i d'aquells caramells de rovell. L'estructura microscòpica dels rusticles, que tenien formes diverses, era molt complexa i estava constituïda per una agrupació de bacteris, fongs, neu marina (partícules de matèria orgànica i pols que cauen al fons del mar des de capes superiors), sorra, argila, petits fragments de vidre, fragments de petxines i en alguns llocs també de carbó. El carbó eren del que es feia servir en les calderes del Titanic per generar energia. Quan està ben establert, altres organismes, com ara algues i cucs tubícoles s'hi poden desenvolupar també.

Henrietta Mann i  Bhavleen Kaur, investigadores canadenques de la Universitat Dalhousie de Halifax i de l'Ontario Science Center de Toronto, respectivament, i Antonio Ventosa i Cristina Sánchez-Porro, de la Universitat de Sevilla han dut a terme l'estudi microbiològic de les mostres recollides el 1991. Els microorganismes que formen aquells caramells de rovell estableixen unes relacions de convivència en què cada espècie duu a terme una funció diferent; solen tenir metabolismes diferents, però complementaris. Normalment, una de les espècies, com a mínim, produeix un polímer que li serveix per adherir-se a la superfície del metall, que utilitza per obtenir-ne energia, i també a altres cèl·lules, a més d'atrapar nutrients que es troben en l'ambient circumdant.

Estructura microscòpica d'un rusticle

Aquests investigadors van descobrir, en els rusticles, una espècie nova de bacteri; un bacil (un bacteri de forma cilíndrica) amb una amplada de 0,5-0,8  micròmetres i una longitud variable, de 1,5 a  6 micròmetres (un micròmetre, o micra, és la milionèsima part d'un metre) que es mou mitjançant uns flagels que té en un extrem. L'estudi genètic va indicar que pertanyia al gènere Halomonas, però no es corresponia amb cap de les espècies que es coneixien d'aquell gènere. per tant, els investigadors van proposar que es tractava d'una nova espècie, que van anomenar Halomonas titanicae, pel lloc on havia estat trobada.

Halomonas titanicae i els altres microorganismes que formen el rusticle que cobreix el Titanic duen a terme una intensa activitat biològica de degradació de les restes del vaixell. De fet, els càlculs indiquen que d'aquí trenta anys, potser encara menys, no quedarà res d'aquell grandiós transatlàntic. Aquest coneixement obre les portes a la possible aplicació biotecnològica d'aquest bacteri per al desballestament de vaixells fora d'ús i de plataformes petrolíferes.

Per saber-ne més:
New bacterium species discovered on RMS Titanic rusticles. Mann H, Kaur B, Cole M, Ventosa A, Sánchez-Porro C. UNESCO Scientific Colloquium on Factors Impacting the Underwater Cultural Heritage (13-14 December, 2011)
Halomonas titanicae sp. nov., a halophilic bacterium isolated from the RMS Titanic. Sánchez-Porro C, Kaur B, Mann H, Ventosa A (2010) International Journal of Systematic and Evolutionary Microbiology 60:2768-2774

Procedència de les il·lustracions: Titanic i rusticles, Vikimedia Commons; estructuera microscòpica dels rusticles, Ponència Col·loqui UNESCO desembre 2011

Quin filó per al Polònia, la família reial!

Joan Carles de Borbó i la seva família sembla que formin part de la plantilla del programa Polònia de TV3. Gairebé cada setmana ajuden els guionistes a trobar un motiu per als seus acudits. Quan encara és calenta la notícia de la ferida del petit Froilán amb una arma de caça, aquest matí la xarxa va plena de piulades sobre el seu avi.

Quan he obert twitter, no acabava d'entendre a què treien cap tants tweets sobre el rei, Botswana i els elefants. Algunes coses que s'hi deien:

• Decididamente, los Borbones son Republicanos. Están acabando con la monarquia poco a poco. Quién será el próximo?
• Sembla que el metge del rei li ha firmat la baixa. Ara és la nostra.
• Us imagineu si el cap d'estat francès anés a caçar elefants a Botswana? no pago impostos per això.
• ¿Qué coño hacía el Rey cazando en Botswana, en una semana laborable de abril? ¿le quedaban días de vacaciones del año pasado?
• Mentre s'obliga Catalunya a retallar salaris, sanita i ensenyament, el rei espanyol es trenca la cama caçant a l'Àfrica.
• Urdanga, Froilan, Marichalar, Botswana,..., penseu que amb una república no riurem tant.
• El rei espanyol celebra el dia de la República operant-se per un accident de caça d'elefants a Botswana.
• La malestrugança borbònica del 14 d'abril reviu en forma de grotesca fractura de cadera mentre caçava elefants indefensos a Botswana.
• El rei s'ha trencat els malucs, però què se n'ha fet de l'elefant?
• Está claro que la familia real tiene que abandonar las armas, por su bien.
• El pueblo español en situación crítica, gente deshauciada de sus hogares, miseria sobrevenida y ÉL cazando elefantes por Botswana.
• Nens que juguen amb armes, avis que cacen elefants... Són aquests els valors exemplars de la monarquia? Visca la república!
• Tras la caceria la expecie en extinción será la monarquia.
• Tothom és igual davant la llei... de la sabana.
• Quien no haya ido a Botswana alguna vez a cazar elefantes que tire la primera piedra.
• El ministro del interior estudia acciones legales contra los peligrosísimos elefantes antisistema de Botswana.
• Botswana is trending because the king of Spain broke his hip whilst elephant hunting. Humm Mr Elephant 1, Mr King 0.
• Amb la de baixes laborals que agafa, la nova reforma laboral ens permet acomiadar el rei amb 20 dies per any "treballat".
• Antes que ir a Botswana, me pego un tiro. Froilán.
• Última hora: elefante que salvó la vida gracias a la rotura de cadera el 14 de abril, se hace republicano y se empadrona en Eibar.
• Tu a Quirón y yo a Botswana.
• Tu a Botswana, yo al INEM.
• Feliz 14 de abril a todos!!! Y también a los elefantes de Botswana.
• Gràcies Borbons, per ser els primers que aquests dies ens feu commemorar l'enyorada República .
• Le roi, qui assurait le 14 mars faire des insomnies à caude du chômage des jeunes, se blesse donc dans une chasse à l'éléphant au Botswana.
• #peliculas reales El último rey de Botswana.
• #peliculas reales Botswana no es país para viejos.
• Los elefantes de Botswana están tan en peligro de extinción como las monarquías.
• Si es que la caza es mu mala.  Froilancito se dispara al pie mientras el Rgey se rompe la cadera persiguiendo elefantes en Botswana.

Em pensava que era una broma amb motiu del 14 d'abril. Però després he llegit la notícia Vilaweb i també he vist el comunicat de la casa reial. Aquesta monarquia és inefable!

Actualització a les 22.45

He estat més de vuit hores sense mirar twitter i veig que "Botswana" segueix sent trending topic (TT). I també ho és "Froilan". Faig de nou una mica de recull amb els dos TT:

• Lo de Froilán fue un dispárate.
• El rey regala a Froilán el felpudo de Ikea que dice Viva la República independiente de mi Caza
• -Y el abuelo? -Tranquilo, Froilán está al caer.
• Oído en la manifestación de Madrid por la República: "Froilán bonito, apunta a tu abuelito"..."esa cadera anuncia la tercera".
• Última hora: Froilán dispara contra un televisor mientras proyectan Dumbo.
• Mañana ABC: El Rey viaja a Bostwana para impulsar un proyecto solidario y resulta herido al salvar unos niños del ataque de un elefante.
• Semana negra: la bolsa y el rey caen; la prima de riesgo y Froilán se disparan.
• La familia real encarga un informe sobre los elefantes de Botswana al Instituto Noos.
• Irse de cacería lo encuentro medieval, igual que tener rey.
• La monarquía cojea. Este año más que nunca.
• Monàrquics que deien que Urdangarin no era digne de pertànyer a la Casa Reial, a Botswana encara es descollonen.

Procedència il·lustració elefant: Clker.com (domini públic)

In memoriam: Montse Gurguí

Dilluns de Pasqua, el 9 d'abril, va morir Montserrat Gurguí. Un nom que potser a molta gent no sonarà (potser allò de Gurguí, per ser el segon cognom de Mercè Rodoreda; però no tenien cap lligam familiar). La Montse formava part d'un col·lectiu gairebé anònim que fa possible que milers --milions-- de persones puguin llegir les obres literàries escrites en llengües que no coneixen. Era traductora i en els darrers temps s'havia especialitzat en autors de novel·la negra.

Montse Gurguí i el seu company de molts anys, Hernán Sabaté, havien traduït conjuntament Ellroy, Connolly, Wambaugh, entre d'altres. Si cerqueu James Ellroy a la viquipèdia espanyola, veureu que la majoria de les seves obres publicades en castellà van ser traduïdes pel tàndem Gurguí-Sabaté. Formaven un equip excel·lent; junts eren més que la suma dels dos. Però el tàndem es va trencar el novembre de 2011, amb la mort d'Hernán Sabaté, justament el mateix dia que els havien de lliurar un premi per la traducció de Sangre vagabunda, de l'esmentat Ellroy. Un premi molt especial, perquè el dóna una associació de traductors literaris i ningú és tan exigent amb el treball d'un traductor com qui es dedica a la mateixa professió. I ara ens ha deixat la Montse.

La novel·la negra és considerada per molta gent un gènere menor de la literatura. Per a mi no hi ha gèneres majors i menors. Crec que un llibre és bo o dolent independentment del tema que s'hi tracti. Confesso que no he llegit cap obra d'Ellroy i no ho he fet per diversos motius. Un, que em fa por enfrontar-me amb llibres tan gruixuts com els seus. Un altre, que com més va menys m'agrada llegir obres de ficció (tinc les meves excepcions, però). També perquè, quan en conec la llengua original, no m'agrada llegir obres traduïdes i sé que els llibres d'Ellroy són de lectura difícil en anglès, pel seu estil telegràfic i l'ús freqüent d'argot. De tota manera, és un autor amb el qual faria una excepció perquè tinc la seguretat que les traduccions de la Montse i l'Hernán són impecables.

A Barcerlona hi ha una llibreria especialitzada en novel·la negra: Negra y Criminal. Es troba a la Barceloneta, en els baixos d'una casa del carrer de la Sal. És més que una llibreria, i em fa l'efecte que les persones que la freqüenten personalment o per Internet, són com una gran família (sobre el seu horari, en el web diuen que, si hi vas des de fora de Barcelona i el teu horari no és compatible amb el d'ells, podeu concertar una cita en un horari diferent. Sabeu d'altres llibreries que facin això?).

El treball de Montse Gurguí i Hernán Sabaté era apreciat pels amics de Negra y Criminal. Carmen C. m'ha reenviat el correu que va rebre ahir a través de la llista de distribució d'aquesta llibreria. Recorden la parella de traductors i entre altres elogis que els dediquen diuen: "En esta libreria hemos leído algunos libros simplemente porque estaban traducidos por MONTSE GURGUÍ y HERNÁN SABATÉ [...] [U]n libro traducido por ellos era una garantía, y también una buena pista. No sólo eran buenos traductores, eran buenos lectores."

A Montse Gurguí li agradava aixecar el cap de l'ordinador i mirar el cel, especialment si estava ennuvolat. S'havia aficionat a la meteorologia i sabia reconèixer i posar nom a tota mena de núvols (una de les meves assignatures pendents; per més que ho he intentat, només sóc capaç de reconèixer pel seu nom els estrats). I en feia unes fotos molt belles. En el programa "El temps del Picó", de BTV, n'havien mostrat moltes. Una temporada va guanyar l'estació meteorològica que regalen a la millor fotografia. I ahir, el programa va fer-li un petit homenatge: van mostrar fotos seves, amb un fons musical i l'Alfred Rodríguez Picó va dedicar-li unes paraules de record. (En el web de BTV es pot veure el program d'ahir, 11 d'abril, que inclou l'homenatge que van fer a la Montse. Comença cap al minut 14.)

Alguna de les seves fotos:

A partir d'ara, cada cop que miri el cel i el vegi ennuvolat, estic segura que recordaré Montse Gurguí.

Potser us interessarà:
- Entrevista a Montse Gurguí y Hernán Sabaté, per Noemí Risco, en el bloc "Laberinto de ideas".
- Te con James Ellroy. Entrevista amb l'autor nord-americà que van fer-li Montse Gurguí i Hernán Sabaté el 16 d'abril de 2001.

No volem una "primavera silenciosa" (per al Max)

Avui és l'aniversari del Max i, un any més, aprofito aquest bloc per explicar-li una història.

Max, si alguna vegada t'has llevat molt d'hora molt d'hora, deus haver sentit els ocells que canten alegrament abans que el sol estigui alt, com també deus sentir, a altres hores del dia, les orenetes i falciots que segurament tenen nius en moltes cases de Vilassar. Doncs la història que t'explico aquest any comença amb els ocells d'uns boscos de Massachusetts, un dels estats que formen els Estats Units d'Amèrica, en la costa de l'oceà Atlàntic.

L'estiu de 1957, unes avionetes van estar escampant insecticides (el que es diu "fumigar") per molts llocs de Massachusetts i d'altres regions dels Estats Units per eliminar-ne els mosquits i altres insectes perjudicials. Un dels llocs per on van fumigar diverses vegades era una zona on hi havia sempre molts ocells. Els mosquits van morir, però també van morir molts ocells enverinats amb l'insecticida. A més, els seus nius, els estanys on anaven a beure aigua i els llocs on descansaven van quedar contaminats.

Una dona que es deia Olga Huckins i tenia la seva casa en aquella zona, el 1958 va escriure una carta a un diari de Boston (la capital de Massachusetts) lamentant-se que molts ocells havien mort i que insectes com ara les abelles havien desaparegut, mentre que, després d'uns mesos, hi havia de nou molts mosquits i picaven més que mai. La primavera d'aquell any seria silenciosa, no se sentirien les veus dels ocells habituals perquè havien desaparegut.

Una mallerenga de cap negre, ocellet molt freqüent a Massachusetts

Avioneta fumigant sobre un ramat d'ovelles

La senyora Huckins no era la primera persona que es queixava dels efectes de la fumigació; d'altres ho havien fet abans. Però hi havia una part de la població que creia que fumigar era bo, perquè a més d'eliminar insectes que eren molestos per les seves picades, com ara els mosquits, n'eliminaven d'altres que transmetien malalties o que feien malbé les collites dels camps (les "plagues"; per això aquests productes es diuen plaguicides). De fet, un dels productes que més s'usaven per matar mosquits, conegut com a DDT (és l'abreviació del seu nom, una mica complicat: dicloro-difenil-tricoloretà), es considerava una gran troballa i al científic que va descobrir que allò era un verí per al insectes van donar-li un premi molt important. No és tenia consciència del mal que podien causar en altres éssers vius, i tampoc se sabia quant de temps duraven els seus efectes.

Les persones pateixen l'acumulació de contaminants

Entre les persones que estaven preocupades pels problemes que molts insecticides podien causar, hi havia una biòloga que es dedicava a escriure sobre la natura. Es deia Rachel Carson i havia escrit alguns llibres sobre la vida marina, que havien tingut molt d'èxit i s'havien traduït a moltes llengües. Rachel sabia que alguns investigadors estaven estudiant els efectes dolents dels productes químics que feien servir els pagesos per impedir que els insectes els fessin malbé les collites i que el Govern escampava amb avionetes damunt de moltes regions del país. Ja feia alguns anys que anava recollint tota la informació que trobava sobre aquest tema en llibres i revistes científiques.

El DDT i alguns altres insecticides no desapareixien de la natura, sinó que s'hi anaven acumulant. Quan un animal petit que el contenia era menjat per un de més gran, el DDT present en el que era menjat quedava en el cos del que se l'havia menjat, però com que un animal que s'alimenta d'altres no en menja un de sol a la seva vida, sinó que en menja molts, el contingut de DDT que té en el seu cos al final de la seva vida és molt més gran que en cadascun dels animals petits que ha menjat. A més, com que també quedaven contaminades les plantes i les aigües, cap animal podia lliurar-se dels efectes dels plaguicides, ni tan sols les persones.

Rachel Carson

La senyora Huckins, que coneixia Rachel Carson des de feia anys, va enviar-li una còpia de la carta que havia escrit per al diari de Boston sobre els efectes de la fumigació en els boscos al voltant de casa seva. Aquella carta va fer reaccionar Rachel. Va decidir que els resultats de la recerca que els científics havien fet sobre els insecticides i que estaven en revistes que només llegien altres científics s'havien d'explicar a tothom: les persones que vivien en pobles i ciutats, els mateixos pagesos que feien servir els insecticides i sobretot, els polítics, que eren qui decidien les lleis i els únics que podien fer lleis que prohibissin l'ús d'aquells productes.

Rachel Carson va posar-se de seguida a treballar en el llibre. Del 1958 al 1960 va seguir recollint més informació; l'obra que pensava escriure havia d'estar molt ben documentada, basada en estudis científics, no només en allò que la gent digués que havia vist o que havia passat en el seu poble. I del 1960 a 1962, va dedicar-se a escriure'l. Va trigar molt perquè estava malalta des de feia alguns anys i no podia dedicar a l'escriptura tot el temps que hauria volgut. Va titular el llibre Primavera silenciosa, perquè era com havia imaginat la primavera la seva amiga, la senyora Huckins, quan va veure que els ocells desapareixien. Abans que aquesta obra sortís a les llibreries, una revista molt popular de Nova York (es diu The New Yorker i encara existeix) en va publicar alguns fragments.

Primavera silenciosa, en versió original (edició de 1994)

Era la primera vegada que els perills del DDT i altres insecticides s'explicaven clarament a un públic que no era científic. Se'n va parlar molt de seguida i les fàbriques que produïen aquests productes tan populars i ben rebuts per la població van veure que els seus negocis estaven en perill. Com que la revista informava que aquells articles eren una avançada del llibre que sortiria a finals d'estiu, algunes empreses afectades van intentar que no es publiqués i van dir que denunciarien Rachel Carson i l'editorial. Però la casa editorial (la que publica el llibre) sabia que Rachel Carson s'havia informat molt bé per escriure el llibre i que no havia inventat res del que hi explicava sobre els efectes d'aquells productes. Els fabricants de plaguicides també van dir que Rachel Carson s'estimava més evitar la mort d'alguns ocells que no pas eliminar tots aquells insectes perjudicials per a les persones i evitar les pèrdues dels pagesos. No tenien en compte que els destí de les persones va lligat al dels ocells i els altres éssers vius que viuen a la Terra.

Diuen que la veritat sempre triomfa. I en el cas de Rachel Carson i el seu llibre, la dita es va complir. Aquest any en fa cinquanta de la publicació de Primavera silenciosa i el llibre, que està traduït a més de trenta llengües, encara segueix publicant-se. El temps ha donat la raó a Rachel Carson i s'ha vist que aquest productes poden ser fins i tot més perillosos del que se sabia el 1962, i que es poden escampar per tot el planeta. L'any 1971 van sortir als Estats Units les primeres lleis per regular l'ús del DDT i altres plaguicides.

Actualment l'ús del DDT està prohibit en molts països del món, però encara s'estan fent servir molts altres productes tòxics. A poc, a poc, però, la visió que les persones tenen de la natura va canviant i la gent s'adona que tots els mals que li fem, al final acaben rebotant com un bumerang i nosaltres en patim les conseqüències. Encara que només sigui per això, convé que tractem bé la natura. Tothom pot fer-ho, no únicament els governs o les grans empreses. Les nostres accions, encara que ens semblin petites, sumades als milions fetes per altres persones acaben causant el seu efecte. Tu, els teus pares, els teus amics, jo... tots junts podem ajudar a salvar el planeta.

Que passis un bon dia d'aniversari!

Potser us interessarà:
- Els nostres microbis (per al Max) (aquest bloc, 10.04.2011))
- Xiclet per al Max (aquest bloc, 10.04.2010)
- La caseta i l'hortet (insectes per al Max) (aquest bloc, 10.04.2009)
- Microbis per al Max (aquest bloc, 10.04.2008)
- La segona república i Rachel Carson (aquest bloc,14.04.2007)

Amherst revisited

La ciutat d' Amherst, situada en una porció de la vall del riu Connecticut coneguda col·loquialment com Pioneer Valley, estava esplendorosa a finals de març: arbres i arbustos que havien florit gairebé sobtadament, un cel que semblava més propi de la Mediterrània que de Nova Anglaterra, ocells de tota mena que a l'alba omplien l'aire amb els seus cants, esquirols i chipmonks que cavaven i escarbotaven alegrament entre la gespa, ànecs que volaven per damunt dels estanys o que hi nedaven o s'hi capbussaven.

La primavera a Amherst

M'abellia tornar a Amherst, ciutat universitària de Massachusetts. M'agraden les universitats americanes que tenen les facultats envoltades de verd, de vegades dins la ciutat, però com si fossin fora. I que en molts casos, tot i trobar-se en ciutats petites (Amherst té uns 38.000 habitants), són uns pous enormes de saber. En el Pioneer Valley hi ha una universitat pública (la Universitat de Massachusetts a Amherst, UMASS) i quatre colleges, nom que es dóna a centres d'educació superior que poden oferir titulacions de pregrau i de postgrau. Originalment els colleges eren institucions més petites que les universitats, amb  menys especialitats, però avui dia en molts casos aquesta diferència ha desaparegut i hi ha centres que mantenen el nom de college per raons històriques, però ofereixen titulacions molt variades i de molts nivells. De fet, a Pioneer Valley es parla del consorci dels cinc colleges (perquè poden intercanviar assignatures i cursos), que inclou també UMASS. Els altres centres són Amherst College i Hampshire College (ambdós a Amherst) i dos dels pocs centres universitaris femenins que encara queden als Estats Units): Mount Holyoke College (South Hadley) i Smith College (a Northampton).

Mount Holyoke College

Smith College

Per fer-se una idea del que es pot trobar en un d'aquestes universitats, en un ambient relativament "rural", UMASS comprèn quatre facultats i quatre colleges, amb més de 27.000 estudiants de pregrau i de postgrau  En la foto es veu la biblioteca d'UMASS, un dels pocs edificis alts de la ciutat; de fet el més alt, amb vint-i-cinc plantes, i uns vuit milions de llibres:

Campus d'UMASS: l'estany i, al fons, la biblioteca

M'abellia tornar a Amherst, passejar pels seus carrers tan típicament nord-americans, però d'una Amèrica liberal i progressista, molt diferent del tarannà tan conservador d'altres regions d'aquell immens país (el 2006, només un 6,34 per cent de la població d'Amherst estava inscrita al partit Republicà, mentre que un 49,18% ho estava al partit Demòcrata i un 42,57 no ho estava a cap); apropar-me a la casa on va viure la poeta Emily Dickinson; visitar de nou 20, Triangle Street; gaudir de la natura dins del poble o del poble dins de la natura.

M'abellia tornar a Amherst, però hauria preferit que fos per motius diferents dels que m'hi han dut aquesta vegada. Hi he anat per assistir al Simposi "Celebrating a Life in Science", homenatge pòstum a la biòloga nord-americana Lynn Margulis, que va morir el 22 de novembre de 2011. Va organitzar la trobada UMASS, la universitat on ella va ensenyar i investigar des de 1988.

Lynn Margulis era molt coneguda i estimada a Catalunya, on hi tenia lligams de treball i personals des de feia gairebé trenta anys. Aquí va estudiar alguns ecosistemes microbians molt peculiars, com ara el de l'estanyol Cisó, en el conjunt de llacs càrstics de Banyoles, i els tapissos microbians del delta de l'Ebre, on es va aïllar una espiroqueta gegant, que ella anomenava familiarment l'espiroqueta "catalana".  Les seves conferències omplien sempre les sales on s'organitzaven, ja fossin aules universitàries o d'escoles, sales de museus, de l'Institut d'Estudis Catalans, etc. Per una banda, atreia el públic per les seves idees originals, que van canviar alguns paradigmes sobre l'evolució biològica. Per una altra, perquè era molt bona comunicadora i les seves conferències eren en part un diàleg amb l'audiència. Li va costar que la comunitat científica acceptés la seva hipòtesi (ara teoria) de l'endosimbiosi per explicar l'origen de les cèl·lules eucariotes (les cèl·lules amb nucli), però quan la biologia molecular va proporcionar les eines per demostrar-ho, els que hi havien estat en contra van haver de rectificar la seva postura.

Des de fa algunes setmanes, en una de les parets del Morrill Science Center, l'edifici on hi ha el laboratori en què treballava Lynn Margulis, un quadre anomenat Endosimbiosi, obra de la pintora Shoshana Dubiner, recorda la principal aportació de Margulis a la biologia del segle XX:

Lynn Margulis va deixar el seu llegat científic personal al seu col·lega i company de gairebé trenta anys Ricard Guerrero, catedràtic de Microbiologia de la Universitat de Barcelona. I ell desitja donar-li la màxima difusió i utilitat, que estigui a l'abast d'investigadors i historiadors de la ciència --d'aquí o d'altres llocs-- i que també se'n pugui exposar una part al públic. És possible que aquest llegat vingui a Catalunya i quedi dipositat en el Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Seria un destí molt adient, atès que les idees de Margulis --i també les de James Lovelock--  són a la base de bona part del guió de l'actual exposició de referència instal·lada a la nova seu del Museu (el Museu Blau, en la zona del Fòrum). Entre les persones que vam viatjar des de Barcelona a Amherst per assistir al simposi, hi havia Anna Omedes, directora de l'esmentat museu, que juntament amb Ricard Guerrero va entrevistar-se amb Steve Goodwin, degà del College de Ciències Naturals, i amb Mark Leckie, cap del Departament de Ciències de la Terra, on treballava Lynn Margulis, per tractar del destí del llegat.

Actualment, alguns col·laboradors del laboratori de Lynn Margulis n'estan catalogant tot el material. Després caldrà separar el que pertanyi a UMASS (principalment serà l'equipament científic), allò que hagi de quedar per a la seva família i la part que hauria de rebre Ricard Guerrero (principalment espècimens recol·lectats per ella al llarg dels anys, fotografies al microscopi, dibuixos originals per als seus llibres, diapositives i vídeos divulgatius), que ell desitja donar al Museu de Ciències Naturals de Barcelona.

Col·lecció personal de fòssils

Fotos i dibuixos per a llibres i conferències

Micrografia

El testimoni de col·legues, amics, parents de Lynn Margulis van anar succeint-se en el simposi del 23 al 25 de març i en moltes ocasions a la pantalla s'anaven projectant fotos d'ella en diverses èpoques de la seva vida. També es va sentir la seva veu enregistrada en algun vídeo o cinta. Semblava com si fos allà amb nosaltres. El darrer dia un petit grup d'amics vam anar a Puffers Pound, un estany a pocs quilòmetres d'Amherst, on Lynn Margulis anava a nedar cada matí, sempre que el temps li ho permetia. Hi vam anar molt aviat, a l'hora en què ella solia nedar a l'estany, quan es pot escoltar el silenci, només trencat per les veus de la natura. A Puffers Pond, la família de Lynn Margulis va escampar les seves cendres pocs dies després de la seva mort. És possible que ara les molècules del seu cos formin part d'algun dels seus estimats protozous --protoctists, els anomenaria ella-- o de Pectinatella magnifica, un briozou que viu en aquell estanyol i té bacteris simbionts al seu interior; una de les troballes que Lynn va fer els darrers anys i que l'entusiasmava. I és que Lynn conservava allò que en anglès anomenen the sense of wonder --la capacitat de meravellar-se, pròpia de la infància-- unida a una curiositat insaciable que la feia esbrinar què hi havia al darrere d'allò que la meravellava.

Les aigües de Puffers Pond, que van acollir les cendres de Lynn Margulis

Potser us interessarà:

- Els meus records de 20, Triangle Street, Amherst (aquest bloc, 11.12.2011). Records dels dies passats a Amherst el 2001. 
- Lynn Margulis (1938-2011) (aquest bloc, 23.11.2011). Les meves primeres impressions després d'assabentar-me de la seva mort.

- L'estanyol d'en Cisó, finestra oberta al passat (aquest bloc, 08.08.2008). Aquest estanyol és un model d'ecosistema que possiblement reprodueix les condicions ambientals de la Terra primitiva, quan només hi havia organismes procariotes i l'atmosfera no contenia oxigen.
- 5 de març. Lynn Margulis (aquest bloc, 05.03.2008). Lynn Margulis i el dilema de les sabatilles roges.

Fotos: M. Piqueras, març 2012

La comissaria virtual (59): l'edat de Bossi

A la pàgina 2 de La Vanguardia (edició en castellà) del 7 d'abril 2012, dediquen un semàfor vermell a Umberto Bossi, líder de la Liga Nord italiana, a causa de la seva dimissió forçada per un cas de corrupció.

Hi diu que té 79 anys, però a la pàgina següent, dedicada completament a aquest escàndol que afecta la política italiana, Bossi s'ha rejovenit, només té 70 anys:

Segueixo pensant que els números no són el fort dels periodistes.

El petit príncep (llemosí i sefardita)

En el número 15 de la rue Victor Cousin, de París, en el barri de la Sorbona, hi ha la llibreria Orphie, que, com a "subtítol", després del nom escriu Les ailleurs francophones. Tot i la meva decisió en els darrers viatges de no comprar llibres, perquè algun dia em tocarà sortir a mi de casa per col·locar-hi els nous, no vaig poder resistir la temptació: a l'aparador tenien edicions d'El petit príncep en moltes llengües.

Després de la visita a Orphie la meva col·lecció de petits prínceps compta amb uns quants exemplars més. Els que més m'agraden són l'edició llemosina i la sefardita.

Lo Prinçonet comença així: "Quand aviá seis ans viguei, un còp, un eimatge subrebel, dins un libre a perpaus de la forest verge, que se `pelava Istòries viscudes. Quò representava 'na serp bòa que engulava 'na béstia fera. Veilai la còpia del dessenh."

Les mateixes frases, en la llengua dels jueus sefardites són així: "Kuando tenia seh anyos vidi en un livro sovre la shara salvaje ke se titulava "Istorias bividas", una manyifika pintura. Eya reprezentava un kulevro boa ke se tragava a una alimanya. Na la kopia de la pintura."

Però aquest llibre en realitat són dos en un. En la part posterior hi ha la mateixa versió sefardita, però escrita amb l'alfabet hebreu. Primer vaig pensar que potser fos hebreu, però l'he comparat amb una edició publicada a Israel i he vist que tot i que els caràcters són els mateixos, el text és diferent.

Le religió també es cultura

Estic d'acord que la religió no s'ha d'inculcar a l'escola; de fet, el meu fill i les meves filles van anar a una escola laica. Però no inculcar la religió no significa ignorar el fet cultural que representa la religió.

Quan tenia divuit anys vaig passar unes setmanes a casa d'una amiga en un poble del nord d'Alemanya, i vaig anar d'oient al Gymnasium del poble (equivalent als nostres instituts). Tenien una assignatura que es deia "Religió", on s'explicava la religió com un fet cultural i els estudiants aprenien les característiques de les principals religions del món i la seva història, independentment de la confessió que ells practiquessin, si és que en practicaven alguna.

Ahir, vaig veure una estona un concurs de sobretaula en el qual participen persones que normalment m'admiren pels profunds coneixements culturals que demostren sobre temes molt diversos. Doncs bé, quan els van preguntar què descriu la Bíblia que va passar al mont Sinaí, cap dels tres concursants en va saber la resposta.

Hem passat de l'empatx de religió --catòlica-- de la meva infància i joventut a una ignorància total del fet religiós i de la història de les religions. No estaria de més que alguna de les assignatures que s'estudien a l'ESO o batxillerat --potser socials?-- ho inclogués en els seus programes.

La comissaria virtual (58): els dragons fornicadors

El Periódico publicava diumenge passat (1 d'abril de 2012) un article sobre l'intent que s'està fent al zoo de Barcelona de reproducció dels dragons de Komodo (algun dia explicaré la meva visita al zoo per conèixer aquests "animalets").

L'autor de l'article descriu com es produeix l'apropament entre el mascle i la femella i les precaucions que cal tenir perquè la femella no en surti malparada. Explica que, després que s'ha produït la primera còpula, "ve la lluna de mel, que per a aquesta espècie consisteix a fornicar diverses setmanes, però sense violència, fins que un dels dos se n'afarta" (si no podeu llegir el text de la captura del web, cliqueu damunt la imatge per ampliar-la).

El periodista ha fet servir la metàfora de la lluna de mel, però em sembla una lluna de mel molt estranya. Segons el Diccionari de la llengua catalana, fornicar és "tenir tracte sexual fora del matrimoni". Jo no m'imagino una parella en què, les primeres setmanes del matrimoni, els dos membres es dediquin a fornicar, és a dir, a tenir tracte sexual amb algú diferent al mascle o femella amb qui s'han casat.

He pensat que potser es tractava d'un error de traducció (no sé quina versió és l'original, si la catalana o la castellana), però en la versió castellana també es fa servir el verb fornicar, que, segons el Diccionario de la Real Academia Española, significa "tener ayuntamiento o cópula carnal fuera del matrimonio". Suposo que el periodista ha confós el verb o potser creu que copular i fornicar són sinònims.

La societat de comprar, usar i llençar

La meva petita Olympus s'ha tornat boja. Fa alguns dies, en prèmer el botó per posar-la en funcionament l'objectiu va començar a obrir-se i tancar-se. Ho va fer unes quantes vegades i finalment es va quedar obert, però no completament i sense enfocar. Vaig pensar si no seria que la bateria estava baixa i quan vaig aconseguir que es tanqués l'objectiu --de la mateixa manera que quedava sense obrir del tot, tampoc acabava de tancar-se-- vaig treure'n la bateria per carregar-la. Però amb la bateria carregada segueix fent el mateix. Penso si no s'hi haurà ficat alguna porqueria que dificulti l'obertura i el tancament.

Avui he anat a la botiga on la vaig comprar per preguntar on és el servei tècnic d'Olympus. M'han preguntat si encara tinc la càmera en garantia. Però ja es va acabar l'any passat, la garantia. M'han aconsellat que en compri una altra, que les reparacions són molt cares i per poc més del que em costaria arreglar aquesta càmera en puc tenir una de nova i més moderna. Suposo que a ells, allò que els interessa és vendre, però no crec que m'estiguin enredant quan em diuen que les reparacions són cares. Em va passar una cosa semblant amb l'anterior càmera. Em van dir que era "vella" quan vaig voler reparar-la. I com que havien baixat molt de preu, vaig comprar aquesta Olympus, que tenia més prestacions, molta més resolució i pesava bastant menys.

Vaig comprar-me el portàtil que tinc ara quan se'm va espatllar l'anterior. Volia conservar el "vell" --devia tenir tres anys-- de recanvi, per si algun dia fallava el nou. El vaig dur a reparar i em van dir que em cobrarien 150 euros (o 200, no n'estic segura) per fer-me el pressupost i que, si després decidia reparar-lo, m'ho descomptarien del cost de la reparació. Al final el vaig dur al punt verd.

Després d'haver vist el documental Obsolescencia programada, m'he tornat molt mal pensada i cada cosa que se m'espatlla o trenca penso si no deu ser perquè ja venia programat que passés així. El documental explicava --amb les referències corresponents-- perquè s'espatllen o fan malbé molts productes de la vida quotidiana. Les bombetes incandescents, que podrien durar molts anys, van ser fabricades de manera que tinguessin una durada limitada; les mitges de niló, que al principi semblaven irrompibles, van començar a fabricar-se de manera que amb el temps les fibres es trenquessin. I així amb moltes altres coses.

Em pensava que tenia mala sort, perquè m'he trobat moltes vegades que algun aparell s'espatllava  justament als pocs dies o setmanes d'acabar-se'n la garantia. Però com més va més penso que no és mala sort meva, sinó que es deu a l'obsolescència programada.

Vivim en una societat on tot és d'usar i tirar. I m'emprenya molt que sigui així. Està molt bé que reciclem el paper, el plàstic dels envasos, el vidre, les deixalles orgàniques, el tòner de les impressores... Però no m'agrada haver de reciclar (= llençar al punt verd) telèfons mòbils, càmeres, ordinadors, assecadors de cabell, batedores, aspiradores i altres petits electrodomèstics que podrien encara ser útils si algú els reparés per un preu raonable. Com m'agradaria ser "manetes" i poder reparar aquests coses quan es fan malbé! He estat mirant com podria desmuntar la càmera; potser si té porqueria, només desmuntant-la i tornant-la a muntar el problema desapareixeria. Però té uns cargols de miniatura que no podria descargolar ni amb el tornavís minúscul de la màquina de cosir. El noi del documental se'n surt i després de buscar en molts llocs aconsegueix resoldre el problema de la seva impressora. Però em fa l'efecte que jo no seré capaç de resoldre el problema de la meva Olympus 8-(